Diumenge:
En el Reich:
A Alemanya:
Al migdia, Adolf Hitler va trucar amb Joseph Goebbels per interessar-se per la situació de Berlín. El ministre li va ser franc i li va explicar l’estat catastròfic de la moral de la població.
A la nit, Hitler va celebrar una reunió estratègica en el Führerbúnquer per parlar d’establir una estratègia per defensar el territori del Sarre, que era durament atacat pel 3º Exèrcit del general George Patton. Hitler estava desbordat; els seus generals ja no li prestaven l’atenció d’abans i perquè l’escoltessin va fer explicar en el seu ministre d’Armament, Albert Speer, que la zona del Sarre era molt important per la producció de carbó. Però, tot i que Speer continuava amb el seu càrrec de ministre, ja no donava el seu suport a Hitler i volia que els nord-americans arribessin abans que els soviètics a Berlín. Per tant, no volia defensar-se dels nord-americans en el Sarre. Per sorpresa de Hitler, Speer es va limitar a dir que si es defensava aquella zona del Sarre com demanava Hitler no es faria res més que accelerar la derrota. El dictador es va quedar perplex davant de les paraules del seu ministre i amic. Després d’un llarg silenci de reflexió es va canviar de tema. A continuació, Hitler va dir que si es perdia la guerra també el Volk (el poble) estava perdut, i el va culpar d’haver demostrat ser “la nació més dèbil” i va exclamar que la nació més forta era la Unió Soviètica. També va afirmar que després d’aquella lluita només quedarien “persones inferiors”, ja que per ell tots els “bons” haurien caigut. Seguidament, el mariscal de camp Albert Kesselring, comandant en cap del front occidental, va informar en els presents a la reunió que la població alemanya posava resistència a les tropes de la Wehrmacht per entrar als pobles per tal d’ajudar l’arribada dels nord-americans. Els ciutadans alemanys van veure que era millor pels seus interessos que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, ja que estaven informats dels saquejos, assassinats i violacions que aquests últims cometien a la població. Els mateixos nazis informaven de tals atrocitats pensant que el poble d’aquesta manera es defensaria amb més fanatisme. Quan Hitler va sentir al seu comandant es va posar furiós, ja que veia que ara el seu propi poble també li girava l’esquena, i va ordenar en el cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, que evacués a la població dels pobles que posaven resistència a l’entrada de les seves tropes. Però un dels generals que estava a la reunió va explicar-li que era impossible evacuar a tota la població perquè no es disposava de suficients trens per transportar a tanta gent. Amb un menyspreu a la mirada, Hitler li va cridar que la gent anessin a peu, però el general li va respondre que era impossible evacuar-los a peu ja que era massa perillós i lent. En no saber-li com respondre, el líder alemany es va empipar i li va girar l’esquena durant tota la reunió. Al final de la reunió es va aprovar amb la firma del general Keitel l’evacuació civil de la zona occidental del Rin i el Palatinat del Sarre. Quan es va donar per acabada la reunió i tothom ja començava a marxar, Hitler els va dir que ja no podia ser considerat amb la població. Quan els generals ja eren fora molts d’ells es varen mostrar desesperats; creien que Hitler estava a punt de provocar una catàstrofe, ja que no hi havia res preparat per evacuar a la població
Aquell mateix dia Speer feia 40 anys, però no va ser fins la nit que ho va celebrar amb Hitler en privat. Abans li va entregar a Nicolaus von Below un memoràndum de 10 pàgines que havia redactat tres dies abans perquè li entregués a Hitler. El memoràndum, titulat Situació econòmica març-abril de 1945, exposava que l’enfonsament de l’economia alemanya es produiria en un termini d’entre quatre i vuit setmanes i que després no es podria seguir amb la guerra. En conseqüència, li demanava que aturés la política de terra cremada, ja que considerava que la guerra estava perduda i que s’havia de pensar en el futur de la població.
En la celebració, tot i els problemes que havien tingut els últims mesos, l’ambient era amable. El dictador li va regalar un retrat seu firmat, una insígnia d’or i una dedicatòria per agrair-li tot el treball que havia fet. Amb un to amable, li va comentar que no havia pogut escriure la dedicatòria amb bona lletra pels problemes del seu tremolor a la mà, i li va confessar que a vegades no podia ni firmar per aquests tremolors. Speer es va mostrar content que al final Hitler li agraís tots els esforços de tants anys junts. Quan es varen acomiadar (Speer tenia que marxar cap al front occidental per veure l’estat de la zona), Hitler va rebre el segon memoràndum de Speer. Quan el ministre ja era fora, Hitler va començar a llegir l’informe i quan va acabar el va fer cridar perquè es tornés a reunir amb ell sota quatre ulls. Aquesta vegada no el va tractar de forma tan amable, i li va dir que si la guerra estava perduda el poble també ho estaria i que per tant no era necessari pensar en el que necessitaria el poble en un futur, i va tornar a repetir que per ell després de la guerra només “quedarien homes inferiors perquè els bons homes haurien caigut” i es va acomiadar d’ell amb males maneres. Llavors, Speer va marxar al front occidental, però Hitler el va obligar a fer-ho en un cotxe seu i amb el seu xofer, ja que no es fiava d’ell. Segurament tenia por de que fugís.
Hitler va mantenir una última reunió militar per fer el balanç de la situació que va acabar a les sis de la matinada.
A les 10:52 del matí, Berlín va patir el bombardeig de dia més devastador de tota la guerra. 1.211 bombarders nord-americans amb 691 caces per protegir-los varen atacar sense pràcticament oposició, a part de 28 Messerschmitt. En total varen llençar més de 1.557 tones de bombes explosives i 1.535 tones incendiàries, a part d’octavetes i falses cartilles de racionament. El centre va ser de nou castigat, però l’atac va anar sobretot dirigit a les 8.000 instal·lacions industrials. En total es varen contar més de 600 morts i desapareguts, i 80.000 persones més es varen quedar sense llar. A més a més, el règim nazi va rebre un informe que explicava que la ciutat només podria suportar un bloqueig de 10 o 12 setmanes, i es va començar a organitzar una línia defensiva exterior, entre Stettin i Hoppengarten, amb 100.000 homes.
Heinz Guderian es va reunir amb el ministre Heinrich Himmler, que estava al llit perquè no es trobava bé amb tos i sense forces per aixecar-se. Guderian, que se les havia tingut amb Himmler feia setmanes perquè creia que no estava capacitat per dirigir un Exèrcit, li va assegurar que comprenia la seva delicada situació, la seva responsabilitat, amb tots els càrrecs importants que ocupava, i, un cop més, li va demanar que no comandés un grup d’Exèrcits. Himmler va murmurar-li què diria Hitler si dimitia. Guderian li va prometre que convenceria a Hitler de que fos rellevat. El 20 de març va ser substituït com a comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula pel capità general Gotthard Heinrici, comandant del 1º Exèrcit blindat.
Walter Model va ordenar a la policia militar afusellar a tot soldat o civil implicar en actes de sabotatge.
El Leipziger NN va sortir editat amb quatre pàgines (pocs diaris circulaven i els que ho feien només portaven un parell de pàgines) amb un editorial titulat Els traficants d’homes de Ialta, firmat pel professor Harms des de Dahlem. L’article era un atac als Aliats i un clam perquè el poble es defensés dels invasors i deia textualment:
Els nord-americans varen alliberar als esclaus negres amb Lincoln i ara volen vendre als alemanys com esclaus dels bolxevics. Volen esclavitzar Alemanya i Japó, però Alemanya té que defensar i defensarà Europa…
Moscou serà la seu de la comissió del tribut, un jueu ha sigut designat com el seu president. Així queden posats de relleu com es degut els poders que han dut a Ialta la veu cantant: el Kremlin i el judaisme internacional…
En el front occidental:
A Alemanya:
Els nord-americans varen ocupar Coblença i varen creuar la zona de Mosel·la avançant sense trobar resistència. L’ambient ja era optimista en el bàndol Aliat i a Washington es va anunciar que el Reich seria ocupat aviat.
A Suècia:
El diari d’Estocolm, Svenska Dagbladet, va destapar que Fritz Hesse, secretari de l’Ambaixada d’Estocolm, havia intentat sota les ordres del ministre Joachim von Ribbentrop negociar amb els Aliats occidentals una pau separada, però que només havia obtingut algunes converses amb empresaris suecs i cap conversa diplomàtica.
En el Pacífic:
A primeres hores del matí, dos portaavions nord-americans de l’almirall Raymond Spruance que es dirigien a l’arxipèlag de les Kyu Shu varen ser atacats per dos avions kamikazes. A Okinawa, els nord-americans varen fer diversos atacs en massa sobre els aeròdroms de Kyushy.
A les Filipines:
La 40º Divisió nord-americana va desembarcar a Panay, llançant-se després a la conquesta de la veïna illa de Guimara.
A Japó:
Al matí, l’emperador Hirohito, envoltat per una petita escorta, va realitzar un petit recorregut per Tòquio per observar els efectes devastadors del bombardeig del 9 de març.
Diari del Tercer Reich 