Dilluns:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler va ordenar en els gauleiters, Reichkommissars i els comandants d’alt rang la destrucció de totes les infraestructures industrials, les propietats industrials, les vies i línies de comunicació i les centrals de proveïments que poguessin ser útils per als seus enemics. Aquella ordre o decret es va conèixer com l’Ordre Neró o el decret de terra cremada. Hitler va dir que no s’havien de preocupar en absolut per la població a partir d’aquells moments. Era la primera vegada que demanava públicament que s’apliqués la política de terra cremada dins del territori alemany. El ministre Albert Speer, que li havia demanat que no apliqués aquella ordre, sense dir-li personalment es va negar a obeir l’Ordre perquè sabia que si s’aplicava contra les indústries del Ruhr s’hauria acabat la producció d’acer i de carbó. A més, Speer coneixia i tenia bones amistats amb els empresaris que es veurien afectats per aquella Ordre.
Però no tothom s’hi va oposar com Speer, el ministre Joseph Goebbels va compartir la visió de Hitler i creia que aquella Ordre podria frenar l’avanç de les tropes aliades. A més, per Goebbels era culpa de la població que Alemanya no hagués pogut conquerir el món i, per tant, creia ara havien d’assumir les conseqüències. Els ministres Hermann Göering i Heinrich Himmler no els va importar aquella ordre i per separat volien arribar a una aliança amb els britànics i els nord-americans per lluitar junts contra als soviètics. Tot i això, els dos ministres sabien que Hitler no acceptaria mai aquella possible aliança ja que el dictador considerava que el poble s’havia mostrat massa dèbil i veia el futur en els pobles de l’Est.
Més tard, Hitler va rebre la notícia de que havien destruït el pont de Remagen, dificultant d’aquesta manera el pas de les tropes nord-americanes. Al migdia, Hitler va trucar a Goebbels per saber la situació a Berlín i esperava que s’haguessin construït més caces Me-262 per la defensa de la capital. Durant la tarda, Hitler va sortir del búnquer per condecorar a uns joves soldats i va passejar pels jardins de la Cancelleria del Reich acompanyat per Heinz Lorenz, Arthur Axmann, Hermann Fegelin, Julius Schaub, Wilhelm Burgdorf i Heinz Linge. Els nois havien sigut traslladats fins la capital des de Pomerània i Silèsia. El més jove d’ells era Alfred Czech de 12 anys i procedent d’Oppel, a l’Alta Silèsia, que havia sigut condecorat per rescatar a 12 soldats ferits de la Wehrmacht i haver atrapat a un soviètic. Alguns havien destruït tancs amb bazuques i altres havien treballat com a missatgers. Tots ells lluïen la Creu de Ferro. Hitler els va oferir un discurs i els va dir:
Vosaltres ja sabeu per experiència com és la batalla, i sabeu que aquesta batalla és pel poble alemany, per ser o no ser. Tot i les penúries dels nostres temps, estic completament convençut de que en sortirem victoriosos d’aquesta batalla, sobretot quan miro a la joventut alemanya i quan us miro a vosaltres, els meus nois.
Tots ells varen exclamar el Heil, mein Führer!
A la nit, Martin Bormann va tornar a Berlín en un tren nocturn de Salzburg, on segurament va elegir un lloc entre les mines de la zona per amagar el botí nazi i les possessions de Hitler. Cap a dos quarts de tres de la matinada es va reunir amb Hitler en companyia d‘Albert Forster, que acabava d’arribar desesperat de Danzig. Estava tan enfadat, que abans d’entrar a la reunió li va assegurar a la secretària Christia Schroeder (era el seu aniversari), que li diria tota la veritat. Però Hitler li va prometre nou divisions per Danzig i li va prometre que salvaria la ciutat. Forster va marxar convençut de la trobada. La reunió va acabar a dos quarts de quatre i a tres quarts es va activar l’alarma antiaèria. Hitler va passar mala nit, tot i que el doctor Theodor Morell li va subministrar somnífers.
Goebbels va decidir que era millor no mencionar que els soviètics acabaven de conquerir la ciutat de Kolberg.
A partir d’aquell dia es varen celebrar consells de revisió per revisar els joves de la quina de 1929 que s’haurien d’unir a l’Exèrcit o a unitats de combat.
A Àustria:
Els nord-americans varen bombardejar Viena. Un dels avions nord-americans es va estavellar en el Türkenschanzpark.
En el front occidental:
A Alemanya:
El 3º Exèrcit nord-americà va acabar amb tota la resistència alemanya a la riba del Rin de la zona de Coblença fins a la corba de Bingen.
A Itàlia:
Al nord-est d’Itàlia, els partisans iugoslaus varen començar una ofensiva contra Trieste.
A Suïssa:
El príncep Joan de Borbó, hereu de la Corona espanyola, va publicar el Manifest de Lausana en el que reclamava la dimissió de Francisco Franco per donar pas a una monarquia de caràcter moderat, que s’adaptaria al sistema liberal-parlamentari. La carta no va ser publicada a Espanya, però en canvi la BBC britànica va accedir a radiar-la. El príncep també va dirigir una ordre als monàrquics que estaven dins del Govern perquè dimitissin dels seus càrrecs. Només dos monàrquics li varen fer cas: l’ambaixador a Londres, el duc d’Alba, i el general d’Aviació Alfonso de Orleáns.
En el Pacífic:
Un kamikaze japonès va llançar dues bombes de 250 quilograms sobre el portaavions nord-americà USS Franklin (CV-13), que es dirigia a l’arxipèlag de les Kyu Shu, provocant-li greus incendis. Durant quatre hores l’embarcació va quedar immòbil, inclinant-se sobre un costat, però gràcies a l’esforç de la tripulació es va aconseguir salvar, encara que inutilitzat, i va poder ser remolcat a port després de que el creuer lleuger USS Santa Fe l’anés a salvar del seu enfonsament. Tot i això, 772 persones varen morir. Al mateix temps, el portaavions nord-americà Wasp va ser tocat per una bomba i com a conseqüència varen morir 302 persones.
A Birmània:
A la nit, les forces aliades varen rodejar el fort Dufferin i varen ocupar la ciutat de Mandalay. A partir de llavors els japonesos es varen replegar cap al sud.
Diari del Tercer Reich 