Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín es va convocar una reunió perquè Adolf Hitler veia que la guerra s’acostava a la seva fi. Els nord-americans avançaven amb molta força pel nord de la regió del Ruhr i els soviètics o feien per l’est. El dictador va tornar a ordenar que es destruïssin els establiments de transmissions, correus, ferrocarrils, les vies fluvials i les línies elèctriques. Però sabia que alguna cosa passava perquè es va adonar que la seva política de terra cremada que havia ordenat des feia dies no s’estava complint com ell demanava. De seguida va arribar a la conclusió que no es complien les ordres per culpa del seu ministre d’Armament Albert Speer i el va fer cridar en el seu despatx d’immediat per mantenir una reunió privada. És probable que aquesta reunió se celebrés el dia anterior. Hitler li va demanar explicacions de per què no es complien les seves ordres, estava molt decebut amb el seu amic personal des de 1933, i li va deixar anar aquesta insinuació:
Si no fossis el meu arquitecte t’exigiria que acceptessis les conseqüències.
Tot i l’amenaça, Speer no es va excusar i li va demanar que si no el veia capacitat per continuar el fes fora del Ministeri que ocupava, cosa que realment desitjava. Però Hitler sabia que el necessitava i no el va fer dimitir, però sí que el va posar sota les ordres, igual que el ministre Hermann Göering, del general de les SS Hans Kammler. També va pensar en confiar l’organització d’armament al subordinat de Speer, Karl Saur, que estava sota l’autoritat del ministre Heinrich Himmler. Tot i el mal humor que hi havia entre ells dos, Hitler va intentar convèncer a Speer de que la guerra encara no estava perduda, però el ministre li va dir que era impossible guanyar-la. A més dels seus ministres, Hitler tampoc confiava amb els seus generals com Heinz Guderian, a qui va rellevar per motius de salut, tot i que en realitat ho va fer per les seves desavinences. Més tard, Hitler va saber que Berlín necessitava carbó, ja que en prou feines n’arribava del Sarre i del Ruhr, i per fer front a aquest problema va aprovar convertir el seu Eix est-oest en un camp d’aviació per tal de que aterressin avions al centre de la capital alemanya.
Al migdia, Hitler va ser visitat de nou pel metge Theodor Morell, que va observar forts tremolors en el dictador. Hitler ara sí va acceptar les sessions d’electroteràpia que sempre havia rebutjat.
A la nit, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels i el general Wilhelm Burgdorf per parlar de la situació militar. Burgdorf els va reconèixer de que ja no hi havia maneres d’aturar a l’exèrcit nord-americà. A continuació varen passejar pel devastat jardí de la Cancelleria i després es varen aturar a la terrassa de davant del despatx de Hitler. Goebbels en aquell moment li va demanar que pronunciés un gran discurs, encara que fossin de només 15 minuts. El dictador no li va respondre ni un sí ni un no, però li va repetir que la situació canviaria en breu. En veure que no se’n sortia (en el seu Diari dirà que a vegades li donava la impressió que vivia en els núvols), li va demanar destituir homes com Göering, Speer, Joachim von Ribbentrop… Hitler no li va fer cas.
Goebbels començar a ocupar-se de l‘Operació Werwolf destinada a formar un grup de guerrillers en les zones ocupades. Però la realitat era que els alemanys ja no podien resistir més i, a les 19:21, varen atacar per últim cop la Gran Bretanya amb els coets V-2. Un va caure en una carretera de Kynanton, a Orpington, i un altre sobre un bloc de vivendes de Whitechapel, matant a 134 persones. L’última víctima va ser una dona de 34 anys anomenada Ivy Millichamp.
Els alemanys, preveient l’arribada imminents dels Aliats, varen iniciar una marxa entre el camp de Flossenbürg i Regensburg, una distància de 80 quilòmetres. Però els presoners, que varen caminar durant tres setmanes, varen ser obligats a cobrir 400 quilòmetres, cinc vegades la distància real entre els camps. Amb una mitjana de més de 30 quilòmetres per dia, molts varen morir.
Precisament, aquell dia va sortir de Berlín l’últim tren que deportava jueus als camps de concentració. Aquests jueus varen ser enviats al camp de Theresienstadt.
Himmler va ordenar-li en el gauleiter Baldur von Schirach que traslladés els jueus de Viena a Linz i a Mauthausen perquè, en les seves paraules, “eren els seus actius més valuosos”. El ministre els volia fer servir en les seves futures negociacions amb els Aliats.
A la plaça del mercat de Hildesheim, durant el matí varen ser penjats públicament un grup d’antics presoners italians, transformats en treballadors forçats, juntament amb altres persones detingudes per haver recollit llaunes de conserva cremades durant el bombardeig a la ciutat el dia 22. Entre 30 i 50 persones varen ser penjades.
A la nit, el comandant del 10è districte militar va informar que a Hamburg 21 desertors de la Wehrmacht havien sigut condemnats a mort i afusellats. En el comunicat, el comandant va advertir de que coneixerien la mateixa sort els qui eludeixin les seves obligacions i “els covards”.
En el front occidental:
La situació era cada cop més precària pels alemanys. La pròpia població va sortir als carrers amb banderes blanques per rebre les tropes nord-americanes i, a més, les tropes alemanyes es negaven a combatre i es retiraven o s’entregaven. Els Aliats varen ocupar sense problemes Frankfurt. Davant d’aquella rendició, Albert Kesselring va demanar a Hitler que parlés immediatament per la ràdio per demanar a la població que lluités. Els alemanys es rendien amb tanta facilitat en el front occidental que el corresponsal de l’agència de notícies Reuters del 21º Grup d’Exèrcits britànic va escriure que les tropes aliades occidentals que es dirigien a Alemanya no trobaven resistència i que havien avançat 32 quilòmetres des del Rin per començar a envoltar la riba nord del Ruhr. Aquella notícia va fer saltar les alarmes a Moscou, que varen començar a témer un pacte entre els Aliats occidentals i els nazis.
La 80º Divisió aliada va travessar el riu Rin i es va dirigir cap a la ciutat de Wiesbaden. A més, les tropes del 3º Exèrcit del general George Patton i les del 7º Exèrcit de l’Alexander Patch es varen enllaçar al sud de Darmstadt i varen eliminar totes les defenses alemanyes del triangle format pel Sarre-Palatinat, al sud, i d’aquesta manera totes les tropes aliades es trobaven sobre el Rin.
A un quart de tres de la matinada, després d’unes escaramusses a prop d’Aschaffenburg, una columna nord-americana va arribar a l’autopista 26 i varen tallar els cables telefònics. A trenc d’alba bombardejaven a uns soldats alemanys que feien exercicis en una zona de desfilada. Poc després, els tancs i les metralladores disparaven contra gavarres, remolcadors i trens alemanys al llarg del riu Maine, a l’est de Lohr. A Gemünden, els alemanys varen aconseguir destruir el pont per tal de que no avencessin.
A les tres de la tarda, els nord-americans varen arribar a Hammelburg, però allí un batalló de canons d’assalt alemany va penetrar la ciutat per l’est mentre els nord-americans hi entraven per l’oest. De cop els dos bàndols es varen disparar l’un a l’altre. Els projectils alemanys travessaven la columna des de baix, però el foc nord-americà va poder aturar l’atac. A resulta d’aquest atac, diversos vehicles nord-americans varen ser destruïts, entre ells tres camions semi-eruga. Els Sherman a més varen disparar les torres de guàrdia d’una presó. Amb el consentiment d’un comandant alemany per rendir-se, cinc voluntaris conduïts pel coronel Waters varen sortir agitant una bandera nord-americana i un llençol lligat a un pal. Però el combat no havia cessat i, a dos quarts de set de la tarda, els alemanys estaven a punt per fer un nou atac, però a la nit els nord-americans varen aconseguir avançar direcció oest de la ciutat i varen neutralitzar l’atac. A continuació, amb els tancs a l’avantguarda, varen canviar de rumb de l’oest pel sud-oest esperant trobar-se amb els homes del 7º Exèrcit del comandant Patch. Però els blindats nord-americans es varen trobar de nou el foc de l’artilleria i dels Panzerfaust llançats des de les ombres. A més, els exploradors varen informar d’emboscades i carreteres bloquejades amb panzer més endavant, a Höllrich i a Hessdorf, on els nord-americans esperaven agafar l’autopista 27.
En el front oriental:
A Alemanya:
El 9º Exèrcit alemany del general Busse va començar un atac procedent de Frankfurt de l’Òder per intentar alliberar a les tropes rodejades a la ciutat de Küstrin, però va resultar ser un fracàs total. L’atac va començar sent un cert èxit, sorprenent al 8º Exèrcit de guàrdies soviètic, però les tropes blindades i d’infanteria alemanyes varen acabar destrossades a camp obert a mans de l’artilleria i l’aviació soviètica. Més al nord, el 2º Front de Bielorússia, sota el comandament del comandant Konstantin Rokossovski, va començar la conquesta de Danzig, que es rendiria al cap de poc.
A Argentina:
El ministre de Guerra, el coronel Juan Domingo Perón, va declarar la guerra a les potències de l’Eix. Perón no tenia intenció d’ajudar als Aliats, ja que el que ell volia era salvar vides alemanyes i dur-les a Argentina amb el seu botí. A la tarda, Hitler va saber d’aquesta decisió.
Diari del Tercer Reich 