Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler creia que els soviètics començarien la seva ofensiva sobre Berlín el 12 o el 13 d’abril de 1945. En el quarter general de Zossen, el general Hans Krebs va comunicar-li a Gotthard Heinrici, el comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula, les estimacions de Hitler sobre l’atac a Berlín. Mentrestant, el ministre d’Armament, Albert Speer, tenia a punt un escrit per llegir-lo per la ràdio en el seu Ministeri, on s’hi havien enviat uns equips radiofònics per radiar les seves paraules. Però quan Hitler va saber que Speer parlaria per ràdio va témer que el seu ministre critiqués la seva política de terra cremada o que digués que la guerra estava perduda, i li va ordenar que es presentés al búnquer per llegir el que havia de dir. Quan es varen reunir, Hitler estava tant tranquil prenent el te amb una de les seves secretàries. Després de quedar-se sols, Hitler el va tractar de forma informal i cordial, i quan va llegir l’escrit de Speer va començar a tatxar tot el que no li agradava fins que en va canviar el sentit. Quan va acabar, el dictador va demanar a la seva secretària que li llegís per veure com havia quedat. Un cop llegit, Hitler va dir amb cert cinisme, que era una llàstima haver canviat tan l’escrit ja que trobava bonic l’original.
En el camp de concentració de Buchenwald, a les nou del matí el comandant Hermann Piester va convocar a la tanca del camp al decà dels presoners Hans Eiden i a Franz Eichhorn, que era el seu perruquer a part de presoner des del 1938, per comunicar-los que les SS es retiraven i els entregava el camp. A les deu, els altaveus del camp varen anunciar a tots els SS que abandonessin el camp immediatament i es presentessin als seus llocs de servei de fora el camp. Per tant, quedava anul·lada l’ordre de Hitler d’exterminar a tots els presoners.
Els presoners, però, estaven ansiosos, ja que sabien que aviat arribarien els carros blindats nord-americans de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit de George Patton. En aquells instants, un equip de combat nord-americà havia ocupat la ciutat de Hottelstedt i havia detingut a 15 SS. Una cinquantena de presoners soviètics alliberats varen intentar assassinar als SS, però els nord-americans ho varen impedir. Els soviètics, frustrats, varen explicar-los que aquests SS eren guàrdies del camp de Buchenwald i els hi varen prometre que els guiarien cap allí. En un principi els nord-americans tenien ordres de dirigir-se a Ettesberg, més a l’est, però el capità Robert Bennet va enviar a quatre soldats acompanyats pels soviètics al camp.
A dos quarts d’onze del matí es va anar sabent que el camp seria entregat, però les SS, que no tenien intenció de deixar cap rastre del que havia passat allí, va demanar a l’aviació del proper aeròdrom de Nora que destruís el camp. Des de primera hora, les SS havien guardat els instruments de tortura que tenien per endur-se’ls i no deixar proves del que havien fet. En aquella mateixa hora, el Comitè Internacional que organitzava la resistència del camp va decidir aixecar-se amb les armes de foc que havien recuperat clandestinament en el bombardeig del 24 d’agost de 1944. A tres quarts de tres, els rebels es varen reunir al davant dels barracons 3 i 4, a prop de la plaça del recompte. Un quart d’hora més tard, Eiden va hissar la bandera blanca i va fer una crida a la resta de reclusos a mantenir la calma.
Tot seguit, els vigilants varen córrer cap al bosc, deixant només els sentinelles de les torres de vigilància, que varen acabar retirant-se a les tres de la tarda al bosc que rodejava el camp. A un quart de quatre de la tarda, centenars de presoners polítics que des de feia temps s’estaven organitzant varen tallar el filat espinós, varen ocupar les torres, varen ocupar el portaló de l’entrada i varen hissar la bandera blanca en la torra 1.
En algun moment abans de les quatre, els quatre soldats nord-americans acompanyats pels soviètics varen penetrar al camp i varen ser acollits amb entusiasme per part dels presoners. En tornar al quarter general varen explicar tot el que havien vist.
Una hora després, l’avantguarda de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit, provinent del nord-oest, sense periodistes ni fotògrafs, entrava per la porta principal, sobre un gran cartell que proclamava:
Recht oder Unrecht, mein Vaterland. Estigui en el cert o estigui equivocat, és la meva pàtria.
El primer en entrar va ser el capità Frederick Keffer juntament amb dos oficials francesos, el tinent Emmanuel Desard i el sergent Paul Bodot, vinculats a la 4º Divisió Blindada nord-americana que es trobava a prop d’Arnstadt. Desard va confirmar a Eiden com a comandant del camp.
Quan els nord-americans varen entrar en el camp va sonar entre 20 i 25 cops el telèfon. Segurament es volia donar l’ordre d’executar a tots els presoners. En el camp quedaven menys de 25.000 presoners de 31 nacionalitats vivint amb 600 calories diàries. Tirats al terra hi havia centenars de cadàvers esquelètics que es descompassaven amuntegats en camions o apilats a l’entrada del crematori. Un número aproximat de 56.000 persones varen ser assassinades a Buchenwald i en els seus subcamps. En la vivenda del comandant del camp varen trobar-hi dos caps humans reduïts i dissecats. El sistema d’organització preparat pel Partit Comunista quan s’alliberés el camp va entrar de seguida en acció amb uns comitès que varen col·laborar amb els oficials nord-americans. De fet, aquella mateixa tarda es va formar un consell del camp, on cada nació estava representada en proporció al número dels seus ciutadans empresonats: 1 per cada 1.000 interns. Els jueus no varen quedar representats en aquest consell com a jueus. Aquest consell va formar sis comissions: seguretat, alimentació, medicina, roba, administració del camp i informació.
Els nord-americans de la Divisió Timberwolf també varen alliberar en aquella jornada el camp de Dora, a Nordhausen, on hi varen trobar 3.000 cadàvers i al voltant de 700 supervivents, que varen ser evacuats cap als hospitals de l’Exèrcit o les clíniques improvisades, instal·lades en pisos d’on s’havien expulsat els alemanys. Els cadàvers varen ser enterrats pels mateixos habitants de Nordhausen. Els nord-americans també varen alliberar la ciutat de Weimar. En entrar als túnels del complex de Mittelwerk varen quedar impressionats per la troballa. L’arribada dels nord-americans va significar també la interrupció de l’empresa Mittelwerk GmbH.
Els nord-americans també varen alliberar els treballadors forçats de la planta industrial de Volkswagen.
En el front occidental:
A Alemanya:
A la nit, el 19º Cos del 9º Exèrcit nord-americà del tinent general Bill Simpson va arribar al riu Elba, al nord de Magdeburg, a 96 quilòmetres a l’oest de Berlín, després d’una etapa de 90 quilòmetres, començada a primera hora, i allí hi varen establir un cap de pont. A partir de llavors, un creixent número de ciutats alemanyes es varen rendir sense lluitar, mentre que els exèrcits alemanys que combatien a Alemanya Occidental s’estaven desintegrant. Una de les ciutats que es va conquerir va ser la ciutat d’Essen, el cor del Ruhrgebiet i seu de l’empresa Krupp. A més, aquell dia alguns soldats nord-americans varen arribar a la ciutat de Weimar, on es varen trobar amb uns quants presoners que s’havien escapat gràcies al caos de dins les files alemanyes, i el 21º Cos va penetrar fins a Schweinfurt.
A la vegada, el 1º Exèrcit nord-americà va iniciar la seva ofensiva al sud de les muntanyes de Harz i varen fer grans avanços contra una resistència alemanya mal organitzada.
A la nit, des de Reims, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va volar en un bombarder B-25 cap a Wiesbaden, al costat de Fràncfort, que era el nou lloc de comandament del comandant Omar Bradley.
En el front oriental:
A Prússia Oriental:
Després d’ocupar la ciutat de Königberg, els soviètics varen trobar la destil·leria Menthal i, després de beure, varen incendiar els sectors de la ciutat que no havien patit danys. Acabada la diversió pels soviètics, els ciutadans que encara quedaven a la ciutat varen ser obligats a marxar cap als camps de presoners. Els que eren massa vells o estaven massa malalts se’ls executava en els seus llits o a les cunetes.
En els Estats Units:
A Warm Spring, Geòrgia, el president Franklin Delano Roosevelt va enviar la seva última carta, la 304 entre ells dos, al dictador Iosif Stalin. L’endemà el President moriria.
Diari del Tercer Reich 