Divendres:
La mort del president Franklin Delano Roosevelt:
A Estats Units:
A Washington, el vicepresident dels Estats Units, Harry S. Truman, que fins aleshores havia quedat al marge de qualsevol decisió de l’administració Roosevelt, va ser investit president dels Estats Units després que el dia anterior hagués mort el president Franklin D. Roosevelt. Truman va jurar el càrrec sobre la Bíblia, fet nou en la història dels Estats Units, així com va jurar fidelitat a la Constitució americana i va repetir les paraules que havia mencionat Eleanor Roosevelt en la mort del seu marit:
Ha mort (Roosevelt) com un soldat.
Amb la primera persona que es va reunir el nou President va ser amb Edward Stettinius, el Secretari d’Estat, que va quedar de pedra quan va sentir que Truman li va demanar que el posés al corrent sobre el què passava en el món. Stettinius li va explicar que des de Ialta els soviètics havien adoptat una postura ferma i inflexible en tots els temes importants, i els va acusar d’actuar per la seva compta, sense consultar-ho amb ningú, i li va comentar que el primer ministre Winston Churchill estava més contrariat que ell. A la tarda, Truman es va reunir amb el senador James Francis Jimmy Byrnes, un membre del Senat i amic seu, perquè aquest li va dur un informe detallat sobre la bomba atòmica. James Forrestal, el Secretari de Marina, sabent que el nou President no sabia res de la bomba atòmica, va portar a Byrnes de Carolina del Sud a Washington en el seu avió privat perquè sabia que el President tenia que prendre decisions importants sobre aquell tema. Abans de parlar de la bomba i després d’admetre-li que no estava preparat pel càrrec, el President li va demanar que li expliqués tot el què sabia de Teheran a Ialta i tot el què sabia “de tot”. Primerament, Byrnes li va explicar que els soviètics no estaven complint amb els acords de Crimea. Parlant de la bomba, el senador li va dir que els Estats Units estaven fabricant un explosiu suficientment potent per destruir el món i li va deixar clar que amb la bomba estaria en disposició de dictar les condicions un cop acabés la guerra.
A França:
Poc després de mitjanit, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower i el comandant Omar Bradley es varen retirar a les habitacions de convidats del campament del 3º Exèrcit del general George Patton. Abans de posar-se a dormir, Patton va mirar el seu rellotge de polsera i va veure que s’havia parat i va encendre la ràdio per escoltar quina hora era. Quan va escoltar el butlletí d’última hora va sentir la notícia de la mort del president Roosevelt. Commocionat, el comandant va anar de dret a la caravana d’Eisenhower i de Bradley per donar-los la notícia. Eisenhower va decretar que donades les condicions de guerra es prescindiria de dur insígnies de dol, de disparar salves, d’arriar els colors i estendards nacionals i de regiment.
A París, el general Charles De Gaulle, que mai havia tingut una bona relació amb Roosevelt, sobretot després de la Conferència de Ialta, va dir en els cercles més íntims que li sabia greu que el President mai hagués entès les seves raons en la seva forma de comportar-se, referint-se a que era un militar. Tot i les males relacions, De Gaulle el va homenatjar dient que era un autèntic aristòcrata que havia fet immensos favors a Nord Amèrica.
A la Gran Bretanya:
A Londres, Churchill, que com la majoria ignorava qui era el nou President, va desitjar no veure el nou inquilí de la Casa Blanca, ja que es sentia abatut per la mort del seu amic i va decidir no travessar l’Atlàntic per anar a la Conferència de San Francisco, on era prevista la seva assistència. El seu lloc va ser ocupat pel Secretari del Foreign Office Anthony Eden, fet que va donar un avantatge al Partit Laborista en les eleccions que s’havien de celebrar a la Gran Bretanya després que acabés la guerra. En aquells moments el líder del Partit Laborista, Clement Attlee, ja es trobava als Estats Units i va poder assistir a la Conferència com un representant de la Gran Bretanya.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, Iosif Stalin havia començat a desconfiar de Roosevelt els últims dies perquè creia que el President buscava la rendició d’Alemanya a través del general de les SS Karl Wolf, que comandava les tropes alemanyes a Itàlia. A Roosevelt li va saber greu la desconfiança de Stalin i va tenir que desmentir que tingués un acord amb Wolf, però el dictador soviètic no el va creure fins dotze dies abans de la mort del president nord-americà.
A Alemanya:
A Alemanya es va saber la notícia a la nit del 12 d’abril. Joseph Goebbels, que tornava d’una visita al front proper a Krüstin, va rebre la notícia del seu col·laborador Semler, que li va cridar eufòric tot just en veure’l que el president nord-americà era mort. El ministre va quedar tan impactat que no s’ho va creure. En seguit que ho va saber del cert i després de tornar a Berlín ho va comunicar per telèfon a Adolf Hitler, que estava refugiat en el seu búnquer. Goebbels el va felicitar perquè creia que el destí havia abatut al seu enemic principal i, en aquells moments, creien que Déu no els abandonaria i que el miracle encara era possible. Goebbels li va dir que estava escrit en les estrelles que la segona meitat d’abril seria per ells un moment decisiu. Al búnquer es va celebrar amb entusiasme i amb xampany la mort de Roosevelt. La secretària de Goebbels va afirmar que el ministre estava en èxtasis. Hitler mateix va creure que tenia la raó en pensar que la guerra no estava perduda i així els ho expressà en els col·laboradors presents aquell dia. El dictador va dir que Roosevelt era el criminal de guerra més gran i que amb la seva mort entraven en un moment decisiu d’aquella guerra. El secretari de Goebbels també va trucar a Schwerin von Krosigk per informar-lo de la notícia i, segons va explicar, aquest va exclamar que aquest era el moment esperat per canviar la roda de la sort. Al matí, Von Krosigk va trucar a Goebbels per felicitar-lo. Més tard li va enviar una carta en la que saludava la mort de Roosevelt com “un judici diví (…) un do de Déu”.
Però Hitler de seguida va comprendre que la mort de Roosevelt no salvaria la devastació d’Alemanya. Unes hores més tard de que Goebbels el truqués, Albert Speer va trobar-se’l assegut a la cadira amb l’aspecte d’un home desesperat, ja que sabia que la guerra era perduda tot i la mort del president nord-americà. Mirava fixament un retrat del monarca Frederic el Gran que s’havia fet baixar. Goebbels, dies abans, li havia llegit el llibre History of Friedrich II of Prussia de l’escriptor Thomas Carlye. En concret li va llegir el fragment que explicava que Frederic el Gran estava pensant en suïcidar-se durant la Guerra dels Set Anys quan, de cop, el varen informar de la mort de la tsarina Isabel i que a partir de llavors tot va canviar pel rei prussià.
En el Reich:
A Alemanya:
Tot i que Hitler sabia que tot estava perdut, el dictador va donar l’ordre en es seus exèrcits de l’Est perquè defensessin amb força l’ofensiva soviètica contra Berlín. Però, aquell dia, els alemanys varen perdre la ciutat de Viena, que es va rendir al 2º Front d’Ucraïna del general Rodion Malinovski, que aquest es va dirigir després cap a Praga. Per la seva part, les tropes anglosaxones es trobaven a 800 quilòmetres de la capital austríaca. La pèrdua de la capital austríaca va arribar aquell dia en el búnquer de Hitler, que va quedar molt tocat.
Heinrich Himmler també va rebre informacions que deien que el Obergruppenführer Karl Wolff, cap de la Policia i de les SS a Itàlia, havia entaulat negociacions amb l’enviat nord-americà Allen Dulles a Suïssa. Himmler va veure ràpidament que es feia aquella negociació a esquenes del dictador i, a la nit, va trucar al Obergruppenführer, que era amic seu, per ordenar-li que es presentés davant d’ell el més ràpid possible. Wolff en un principi va acceptar reunir-se amb el ministre, però més tard li va enviar un telegrama on li deia que no podia anar-hi.
Himmler aquell dia es va reunir en el seu quarter general a Wustrow amb Walter Schellenberg. Passejant pel bosc, Schellenberg el va instigar perquè actués contra Hitler i li va recordar el pla de Felix Kersten de reunir-se amb el representant del Consell Jueu Mundial Hillel Storch. El ministre el va respondre amb una evasiva, ja que patia perquè tal reunió no arribés a les orelles de Hitler. Schellenberg el va intentar tranquil·litzar dient-li que Ernst Kaltenbrunner tenia que anar a Àustria i, per tant, no hi havia perill. A més, la reunió la volien celebrar a casa del doctor Kersten, a Hartzwalde. A continuació, Himmler li va començar a parlar del què passaria quan ell assumís el poder com a successor de Hitler i el panorama que va dibuixar no era gens alentidor. Schellenberg li va respondre que només hi havia dues possibilitats: que anés a veure a Hitler i el forcés a renunciar o l’eliminés per la força. El ministre va posar objeccions a tal idea, però Schellenberg hi va insistir i li va dir que hi havia suficients oficials superiors de les SS per protegir-lo i tenia suficient força com per enviar a Hitler a la presó.
El camp de presoners de Sandbostel, stalag XB, es va convertir en el punt on varen ser enviats els presoners evacuats del camp de concentració de Neuengamme i de molts dels seus kommandos. Aquella nit, 1.200 presoners, que havien sigut evacuats dels kommandos de Dora, varen ser tancats per ordres de Gerhard Thiele, el responsable del partit nazi de Gardelegen, a l’Alta Saxònia, a una granja del poble per ser ser cremats vius. Uns 80 d’elements de les SS, soldats, membres de la Volkssturm i de les Joventuts Hitlerianes, ex detinguts per delictes comuns i policies varen llençar granades incendiàries a dins la granja. El terra prèviament havia sigut ruixat amb gasolina. La paret del graner es va acabar enfonsant degut a la pressió de tanta gent. Alguns dels presoners varen tenir suficient força per trencar les dues sòlides portes de roure, però de res els va servir perquè les SS els varen assassinar a trets en sortir. Un munt de cadàvers varen taponar l’única sortida. Els guàrdies varen alimentar el foc durant tres hores amb l’ajuda d’un llança-flames i els panzerfausts. Només tres o quatre supervivents varen poder escapar del foc i es varen refugiar en un bosc proper. L’endemà les tropes nord-americanes varen entrar al poble de Gardelegen. Thiele mai va ser jutjat per aquests assassinats i morirà el 1994.
Davant la imminent arribada dels nord-americans, els alemanys varen evacuar el camp de Helmbrechts i totes les presoneres varen ser obligades a emprendre una terrible marxa de la mort. 1.100 presoners, dones i alguns homes, varen marxar en tres grups acompanyats per 47 guàrdies. Les no jueves varen tenir un tracte preferencial respecte les seves companyes jueves. Durant la marxa cap al Protectorat de Bohèmia i Moràvia varen morir com a mínim 178 presoneres jueves per les dures condicions en que els alemanys les feien caminar. Per exemple, abans de marxar, el carceller Willi Rust va colpejar a les jueves malaltes amb una taula de fusta.
Durant aquelles marxes, Maire-Agnès de Gaulle, germana de Charles de Gaulle, i el seu marit Alfred varen ser deportats de Buchenwald al castell d’Itter.
Bombarders B-17 del 398º Grup de Bombarder de la USAAF varen bombardejar la ciutat de Neumünster.
En el front occidental:
A Alemanya:
La 5º Divisió del 13º Cos del 9º Exèrcit nord-americà va arribar al riu Elba, a l’altura del sud de Wittenberger. Com a contrapartida, la Divisió d’Infanteria Scharnhorst va intentar contraatacar amb un batalló i alguns canons d’assalt, però els alemanys varen poder copsar que l’exèrcit nord-americà i, sobretot, la seva força aèria, eren molt superiors. Davant d’aquella immensa superioritat, el general Zangen es va entregar als nord-americans amb la totalitat del seu Estat Major del 15º Exèrcit. A la ciutat de Siegburg es varen produir combats urbans entre les forces nord-americanes i les forces alemanyes.
Els nord-americans varen ocupar en aquella jornada la ciutat de Jena i la 95º Divisió d’Infanteria nord-americana va ocupar aquell matí la ciutat de Dortmund després d’un breu combat. Era l’última ciutat del Ruhr que quedava per ocupar.
El general Patton, que continuava commocionat per la visita del dia anterior en el camp d’Ohrdruf, un camp annexa a Buchenwald, va obligar a la població del poble veí a veure l’horror que havien permès. Es va organitzar una visita al camp. A la nit, l’alcalde del poble i la seva dona es varen suïcidar penjant-se.
En el front oriental:
A Alemanya:
La 1º Divisió d‘Andrei Vlasov, els vlasovtsy, combatents russos que lluitaven amb els alemanys sota les ordres del general Theodor Busse, varen lluitar durant dues hores i mitja en el front. Aquestes unitats varen aconseguir crear una falca de 500 metres de profunditat, però el foc de l’artilleria soviètica va ser tan violent que no varen poder seguir avançant. El general Bunyachenko, en veure que no rebia l’aviació i l’artilleria que li havien promès, va retirar els seus homes desobeint les ordres de Busse. Només aquell dia la Divisió de Vlasov va perdre 370 soldats, i Busse es va posar furiós quan va saber que no havien obeït les seves ordres i va ordenar retirar tota la Divisió.
A Àustria:
A Viena, els alemanys varen ser expulsats de Leopoldtradt pels soviètics. Al mateix temps, els soviètics varen arribar a la ciutat de Linz, que els alemanys varen evacuar i, per tant, els russos no varen tenir que lluitar per fer-se’n amb el control.
A les Filipines:
A Fort Drum, una illa fortificada a prop de Corregidor, un equip de soldats de l’exèrcit nord-americà va llançar 3.000 galons de dièsel sobre les defenses japoneses. Després varen utilitzar càrregues incendiàries i tots els japonesos varen morir cremats vius.
A Okinawa:
A la nit, després d’haver-se retirat, el 32º Exèrcit japonès va tornar a repetir la seva ofensiva contra les tropes nord-americanes.
En els Estats Units:
A Nova York, en el campus de la Universitat de Colúmbia, hi va morird’un atac de cor el filòsof alemany exiliat Ernst Cassirer.
A Xile:
El govern de Xile va oficialitzar la seva entrada a la guerra contra l’Eix, en especial contra Japó. Però, davant la imminent derrota japonesa, no es varen prendre mesures de caràcter militar per participar en la guerra.
Diari del Tercer Reich 