Diumenge:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler estava convençut de que els soldats soviètics atacarien per Saxònia per tal d’impedir que els nord-americans arribessin abans que ells a Berlín. Llavors, el dictador va promulgar una Ordre Bàsica en que reorganitzar el comandant de les forces armades i de la Policia i el Reich es dividiria en dues zones: la nord seria governat per l’almirall Karl Döenitz i la sud pel mariscal Albert Kesselring.
Després, des del búnquer de Berlín, va emetre la seva última ordre en els soldats del front oriental en què els demanava que lluitessin a mort contra els jueus bolxevics que “desitjaven eliminar Alemanya“. Va denunciar les atrocitats que cometien els soviètics com les violacions, assassinats i deportacions a Sibèria, i va demanar que ningú es retirés dels combats sota amenaça de ser executats a l’acte, fos quin fos el seu rang militar. En acabar la seva proclama, el líder alemany va afirmar que Berlín encara era Alemanya, que Viena ho tornaria a ser i que Europa no seria mai dels soviètics. Aquesta crida es va repartir en cartells entre els soldats. A continuació, en el seu entorn, va dir que el destí s’havia emportat el criminal més gran de tots els temps, fent referència al president Franklin Delano Roosevelt, que aquell dia va ser enterrat. Joseph Goebbels, afirmant la confiança de Hitler, en el seu penúltim article en el Das Reich va dir que ara els alemanys tenien que resistir conta un enemic que va definir com a sanguinari i venjatiu tant a l’est com a l’oest.
Durant al migdia, Hitler va ser visitat de nou pel doctor Theodor Morell, que va observar una paràlisis de l’espatlla esquerra del dictador.
Després de sopar, en un moment de tranquil·litat, Eva Braun va dir-li a Hitler que el seu cirurgià, el doctor Karl Brandt, es traslladava amb la seva família a Turíngia, informació que va fer irritar de males maneres a Hitler. De seguida va cridar enrabiat que el doctor havia elegit expressament aquell lloc que estaven a punt d’ocupar els Aliats occidentals. Enfadat, el dictador va demanar a Martin Bormann que investigués el cas i li va demanar que entrevistés a Eva i el doctor Ludwig Stumpfegger, el cirurgià de les SS que havia substituït a Brandt. Mentrestant, Eva va anar traslladant tot el seu mobiliari a una habitació propera a la de Hitler en el búnquer. Eva, igual que les secretàries de Hitler, tenien por de ser atrapades vives pels soviètics i varen fer practiqués de tir amb pistola en el patí en ruïnes del Ministeri d’Afers Exteriors i, a vegades, desafiaven als oficials del búnquer a competir contra elles. Eva era conscient de que no en sortiria en vida però, segons li va dir a la seva amiga Herta Ostermayr, era molt feliç d’estar al costat de Hitler en aquells moments.
Martin Bormann va enviar una circular en els dirigents polítics del NSDAP per dir-los que Hitler esperava que controlessin la situació en els Gau i que si era precís ho fessin amb extrema brutalitat. Però tothom sabia que era qüestió de dies que tot acabés i la cúpula nazi s’estava enfonsant psicològicament. El ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop, que havia intentat sense èxit negociar una pau separada amb els Aliats occidentals, vivia en un ambient de bogeria. La seva dona, Annelise von Ribbentrop, es va comprar vestits de nit per lluir en les festes nazis que creia que es farien.
A Hamburg, bombarders canadencs varen enfonsar el submarí alemany U-103, que havia aconseguit enfonsar 237.000 tones d’embarcacions aliades fins llavors.
En el front occidental:
A Alemanya:
El 12º Exèrcit del general Walter Wenck va llançar un contraatac a prop de Zerbst contra la 83º Divisió d’infanteria nord-americana, que el dia anterior havia creuat el riu Elba. Però el contraatac va ser rebutjat. Tot i això, a primera hora del matí, el comandant del 9º Exèrcit nord-americà, Simpson, va rebre ordres per presentar-se davant del general Omar Bradley en el quarter general del seu grup d’exèrcits situat a Wiesbaden. Quan Bradley el va anar a rebre a l’aeròdrom li va comunicar, mentre Simpson baixava de l’avió, que el 9º Exèrcit s’havia d’aturar en el riu Elba i que tenia ordres de no avançar cap a Berlín. Indignat, Simpson va preguntar qui havia ordenat aquella ordre, i quan li varen respondre que l’ordre venia de Dwight D. Eisenhower va quedar atordit i va tornar en el seu quarter general per comunicar la nova ordre en els seus comandants i soldats. Per la seva part, els soldats nord-americans lluitaven a Chemnitz i Saxònia, i les tropes franceses varen ocupar Baden-Baden i Kehl, deixant el camí lliure per construir ponts a Estrasburg. Davant la superioritat aliada, el comandant en cap de la divisió de blindats, Lehr, es va rendir davant dels nord-americans i Walther Model va dissoldre formalment el seu Grup d’Exèrcits B i va renunciar a la seva graduació. Però no tots es varen poder rendir; Albrecht Eggeling, comissionat de defensa del Reich pel districte militar IV, es va suïcidar després de que Hitler no el deixés rendir-se als nord-americans.
Els Aliats occidentals anaven alliberant els camps de concentració. Cap a les quatre de la tarda, les tropes del 63º Regiment Antitanc de la 11º Divisió Blindada del 2º Exèrcit britànic van alliberar el camp de concentració de Bergen-Belsen, on hi havia 40.000 presoners en un complex dissenyat per 8.000. El camp va ser capturat intacte perquè Heinrich Himmler ho havia demanat per la seva pròpia estratègia de rentat de cara.
Els presoners estaven en un estat de salut molt delicat i 14.000 d’ells moririen els dies següents per l’epidèmia del tifus a un ritme de 1.000 cada dia. Des de gener havien sobreviscut a base de sopa aiguada, 400 grams de pa de sègol i remolatxa farratgera. Durant els últims quatre dies no havien rebut ni menjar ni aigua, i s’havien vist obligats a menjar-se els cors, els fetges i els ronyons dels morts. Un soldat va explicar que havia vist a una dona agenollada al terra mossegant un fèmur humà. A més, es van trobar 13.000 cadàvers mig enterrats pels voltants del camp amb quaderns de llibres i guants de pell humana. 2.000 d’aquests cadàvers omplien un pou en el perímetre sud i altres estaven amuntegats en piles de quatre al voltant de l’hospital. Els morts varen ser transportats en bulldozer a pous o tombes col·lectives a través dels guàrdies alemanys, que anaven descalçats. Els alemanys atrapats eren fustigats per les Tommies i colpejats a cops de culata. Els britànics els varen dir en els presoners alliberats que s’haurien de quedar un temps més al camp perquè la guerra no havia acabat i els varen deixar amb els soldats hongaresos per vigilar-los. Ràpidament varen treure cadàvers dels barracons perquè el camp estava superpoblat.
En el camp de concentració de Buchenwald, els Aliats varen continuar obligant en els ciutadans alemanys que vivien al voltant del camp a veure’l per tal de que poguessin observar el terror del nazisme i perquè es sentissin culpables del què havia passat. George Patton li va escriure a Eisenhower de que havia escrit a tots els comandants de camp i caps d’Estat Major per donar-los l’ordre d’obligar a visitar els camps. Tot i això, en el missatge transmès aquell diumenge a l’església de Weimar, durant la homilia pronunciada pel superintendent Kuda, aquest va afirmar que els ciutadans de Weimar no sabien res. En el camp de concentració de Dora Mittelbau, les tropes nord-americanes varen entrar-hi sense trobar resistència, i es varen trobar centenars de cadàvers pel terra que havien sigut assassinats per les SS abans d’abandonar el camp l’1 d’abril de 1945.
A més, un batalló de la 102º Divisió d’Infanteria nord-americana va trobar a fora de Gardelegen, a 40 quilòmetres al nord de Magdeburg, un graner fet de maó que cremava lentament amb més de 1.600 cossos de presoners polítics, jueus i altres reclusos que havien sigut evacuats dels camps del voltant de Nordhausen, el camp de l’empresa AFA. Quan les columnes de presoners havien arribat a Gardelegen, centenars d’ells ja havien sigut executats, i els alemanys, després d’analitzar la situació amb els oficials de les SS i de la Wehrmacht, els varen tancar, a iniciativa d’un líder local nazi, en el graner que prèviament havia sigut cobert de palla i sacs de patates molles de gasolina. Una ràfega de fusell, metralladora i foc de Panzerfaust amb 50 granades varen cremar el graner, mentre les víctimes suplicaven clemència en rus, polonès, francès, hongarès i holandès. Alguns varen cantar La Marsellesa, la Internacional o l’himne nacional polonès Quan varen arribar els nord-americans, les flames ja ho havien arrasat tot. De les 1.016 víctimes del graner incendiat molt poques varen poder ser identificades. La gran majoria havien sigut cremats vius.
A prop de la frontera txeca, les forces nord-americanes varen alliberar la petita ciutat de Penig, a prop de Chemnitz, on varen trobar un camp de concentració. En vida varen trobar uns quants jueus hongaresos i varen imposar d’immediat el toc de queda.
L’astròleg Wilhelm Wulff va arribar a Hartzwalde per entrevistar-se amb Walter Schellenberg. A la casa de Felix Kersten li varen entregar un sobre secret perquè “mirés en els astres” sobre el viatge del comte Folke Bernadotte a Alemanya i les possibles conversacions amb Winston Churchill, Dwight D. Eisenhower o Bernard Law Montgomery. A les deu del matí varen arribar Schellenberg i Karl Brandt. Aquest últim li va entregar una llista de personalitats que podrien constituir un nou govern. Hi havia Martin Bormann, Albert Speer, Arthur Seyss-Inquart, Schwerin von Krosigk i Ferdinand Schörner.
El comandant de la Kriegsmarine, Paul Fanger, va morir en combat a la seva ciutat natal de Schöningen.
A Holanda:
Les forces canadenques del 2º Exèrcit varen arribar al mar a la vegada que es conqueria Arnhem.
En el front oriental:
A Alemanya:
Els soldats soviètics varen observar les posicions alemanyes per si els hi arribaven reforços o feien algun canvi d’última hora. Per altra banda, un soldat de l’exèrcit soviètic capturat pels alemanys al sud de Küstrin va confessar que la gran ofensiva a Berlín començaria a primera hora de demà.
A Iugoslàvia:
Les forces iugoslaves varen començar una ofensiva per penetrar al sud d’Àustria.
A Àustria:
A Viena es varen tornar a restablir les comunicacions, tallades des del 8 d’abril, amb la publicació del Neues Ósterreich amb el suport dels comunistes.
A l’Atlàntic:
Destructors nord-americans varen enfonsar el U-1235.
En els Estats Units:
A Hyde Park, al matí va ser enterrat el president Roosevelt, mort el 12 d’abril de 1945, en el jardí de la seva vella mansió familiar a la riba del Hudson, el mateix lloc on va néixer. En el funeral hi havia Eleanor Roosevelt i els demés membres de la família, el president Harry S. Truman i la seva esposa, els caps de les forces armades, membres del Tribunal Suprem, del gabinet i del Congrés, i també veïns. L’acte només va durar deu minuts i no hi va haver discursos, sinó simplement la lectura de la Paraula de Déu. Un grup de cadets de West Point varen disparar tres salves per acomiadar-lo i una corneta va tocar a silenci. Després de que tothom marxés, la senyora Roosevelt va tornar al lloc, on els treballadors estaven omplint de terra la tomba del seu marit. Una hora més tard va pujar al tren presidencial del president Truman per dirigir-se a Washington. Curiosament era el dia de l’aniversari de la mort d’Abraham Lincoln.
Diari del Tercer Reich 