Dilluns:
Comença la Batalla de Berlín:
A dos quarts de sis del matí, hora de Moscou, els soviètics, amb el 1º Front de Bielorússia dirigit pel mariscal Gregory Zhukov, que havien creuat el riu Òder i la Lausitz, i es trobaven als turons de Seelow, i el 1º Front d’Ucraïna dirigit pel mariscal Ivan Koniev, que va avançar pel sud, en el Neisse, es trobaven a les afores de Berlín. Prèviament, diversos projectils lluminosos varen caure damunt del pont de Kustrin, il·luminant el camí que havien de seguir.
Llavors, Zhukov va ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la ciutat i varen disparar amb 300 canons als carrers de la capital alemanya mentre uns 22.000 canons ZIS-3 varen llançar una pluja de 2.450 càrregues contra les línies alemanyes. A més, el 2º Exèrcit de l’Aire va llançar un poderós atac. Immediatament després, un focus va donar la senyal d’entrada a 140 gegantescs reflectors, que es varen encendre de manera horitzontal al mateix moment que la infanteria i els blindats avançaven darrere l’artilleria per il·luminar el camí cap a Berlín. Durant la primera descàrrega els alemanys, que es varen despertar a les trinxeres, es varen pensar que es tractava d’un altre Morgenkonzert, concert de matí. De seguida els sotsoficials varen veure que la cosa era seriosa i d’immediat varen cridar als seus soldats perquè es posessin als seus llocs. Però la reacció alemanya va arribar massa tard i la majoria d’aquells homes varen morir per l’artilleria soviètica o es varen rendir aprofitant el fum i el caos. Un cop els fusellers soviètics varen poder avançar, Zhukov va enviar a membres de la infanteria als camps de mines per treure les mines abans de que passés l’exèrcit regular. Però el terra va quedar tan fragmentat pels bombardejos dels canons anti-tanc i de l’artilleria soviètica, que la infanteria va tenir problemes per avançar i, a més, varen patir per no ser tocats per les bateries Katiuska carregades en els camions. En veure l’error, Zhukov va començar a perdre la paciència i va ordenar en els comandants de que complissin les seves ordres tal i com les dictava. A més, dos exèrcits blindats que esperaven a la posició de rereguarda varen avançar sobre el camp de batalla i varen augmentar la confusió que ja hi havia darrere de les tropes que combatien. Aquests homes varen impedir els canvis de posició de l’artilleria i varen obstruir les rutes per on havien de passar les tropes de reforç i de proveïment. Aquest fet va paralitzar les operacions soviètiques. El 8º Exèrcit de la Guàrdia soviètic, que havia començat a moure’s a partir de les quatre d ela matinada, no va poder continuar el seu avanç per culpa de la intensa llum dels combats i la boira, juntament amb el trànsit provocat pels vehicles pesats.
Al migdia, Zhukov va decidir canviar el pla i va ordenar als exèrcits blindats avançar encara que la infanteria no hagués trencat la línia defensiva alemanya. A les tres de la tarda va trucar a la Stavka per parlar amb el dictador Iosif Stalin per informar-lo. El dictador li va recriminar haver subestimat als alemanys.
A la tarda, després d’un nou i intens bombardeig, Katukov va rebre l’ordre del mariscal Zhukov d’atacar amb el 1º Exèrcit blindat de guàrdies direcció a Seelow, i el 2º Exèrcit blindat de Bogdanov tenia que tancar el sector de Neuhardenberg. Però de seguida es va imposar el caos degut als milers de vehicles blindats que es concentraven en el cap de pont. A més, els soviètics varen quedar perplexos per les sòlides defenses alemanyes i varen tenir que enviar els seus tancs per eliminar-les. Tot i el descontrol soviètic, la seva superioritat era més que evident i la línia alemanya va quedar trencada al nord de Küstrin, a la riba occidental de l’Òder, i la bretxa entre el 9º Exèrcit i el 4º Exèrcit Panzer es va fer encara més gran. Al final del dia els soviètics van perdre molts soldats pels múltiples errors que varen cometre com la mala organització, la falta de disciplina i les comunicacions, que eren defectuoses. Molts soldats varen morir a causa de la seva pròpia artilleria de suport. Tot i això, el 5º Exèrcit de xoc va informar que havia fet a 33.000 presoners alemanys.
Al sud de Berlín, al matí, les tropes del mariscal Konev es varen introduir al riu Neisse, envoltant els fortins de Kottbus i Spremberg, i varen fer creuar els primers tancs T-34 perquè ajudessin a la infanteria soviètica. Poc després del migdia ja havien col·locat el primer dels trenta-tres ponts de seixanta tones i varen començar a creuar-lo els membres de l’avantguarda del 4º Exèrcit blindat de guàrdies del general Lelyuschenko. Durant la tarda el gruix de les forces que quedaven en el marge oriental varen travessar el pont per continuar avançant. Les brigades de carros de combat tenien l’ordre d’anar el més ràpid possible per combatre el contraatac del 4º Exèrcit Panzer. En la part meridional del sector també havien creuat amb èxit el riu el 2º Exèrcit polonès i el 52º Exèrcit soviètic.
A la nit, els soviètics encara no havien aconseguit el seu objectiu de conquerir els turons de Seelow, i només un dels regiments de fusellers del general Vasili Chuikov havia arribat a les afores de la ciutat de Seelow, i alguns dels tancs de Katukov havien arribat al punt que havia establert. Chuikov mateix va reconèixer aquella nit que les unitats soviètiques no havien complet el seu objectiu i que en determinats punts no havien avançat ni un pas.
Abans de la mitjanit, Stalin es va enfadar quan Zhukov el va informar per ràdio que no havien aconseguit el seu objectiu. El dirigent soviètic el va responsabilitzar del fracàs perquè havia modificat el pla de la Stavka. Zhukov li va prometre que l’endemà trencarien les defenses alemanyes. Després, Stalin va parlar amb Konev, que estava satisfet perquè havia aconseguit el seu objectiu d’estar a mig camí del riu Spree, i el va informar de que el seu 1º Front ucraïnès havia aconseguit el pla proposat. Stalin el va informar de que Zhukov estava tenint problemes i li va ordenar que el 3º Exèrcit blindat de guàrdies de Rybalko i el 4º Exèrcit blindat de guàrdies de Lelyuschenko es dirigissin al districte berlinès situat a l’extrem sud-oest de la ciutat, a Zehlendorf.
A Berlín, els berlinesos que vivien els afores de la ciutat varen fugir de seguida que varen tenir notícies de l’arribada dels soldats soviètics i, com a contrapartida, l’exèrcit alemany va començar a destruir les infraestructures en la política de terra cremada. Al mateix temps, les sirenes antiaèries varen donar la senyal d’imminents atacs. Per culpa dels projectils soviètics varen sonar els telèfons. Mitja hora més tard, el soroll de les sirenes va cessar.
En el búnquer, a dos quarts de quatre de la matinada va acabar la sessió informativa nocturna amb Adolf Hitler. El tinent coronel de l’Estat Major general, Von Hermani, que havia explicat la situació en el front oriental, es va desplaçar de la Cancelleria cap al quarter general de Zossen, mentre que Friedel, l’oficial de l’Estat Major general, que havia explicat la situació en el front occidental, va dirigir-se al barri de Dahlem. En sortir de la reunió, Hitler es va tancar al seu despatx per fer el te amb Eva Braun i les seves secretaries, Gerda Christian i Traudl Junge. Mentrestant, en la sala de fumadors de l’antiga Cancelleria, Wilhelm Burgdorf, Hermann Fegelin i Otto Günsche bevien vodka i conyac. A les cinc de la matinada es va demanar a Burgdorf que es posés al telèfon amb urgència. El trucava Maibach, el nom clau del quarter de Zossen. A l’altra banda de l’auricular hi havia el general Hans Krebs, que el va informar que els soviètics estaven preparant l’atac d’aquell dia. En penjar el telèfon, Burgdorf es va dirigir alterat cap a Fegelin i Günsche i els va alertar de l’atac dels soviètics. Tots tres es varen dirigir al despatx de Hitler per comunicar-li la notícia. El dictador els va rebre en el vestíbul, on l’esperaven, i Burgdorf li va transmetre la informació. Hitler es va interessar pels detalls de l’ofensiva, sobretot per si les tropes havien pogut ser desplaçades a tems fora de l’abans del foc de l’artilleria soviètica, però Burgdorf li va comunicar que Krebs no l’havia informat d’aquell tema. Hitler va tornar al despatx, on l’esperaven les secretàries i Eva Braun.
Durant aquell matí, Hitler va ordenar defensar la capital fins l’últim dia amb durs combats als turons de Seelow. El dictador va decidir que el general Gotthard Heinrici fos l’encarregat de la defensa de la capital. Però dels informes que rebien explicaven que els soviètics atacaven pràcticament en tots els punts del front. Hitler es va tornar a retirar a la seva habitació, tot i que va cridar en repetits cops a Heinz Linge per preguntar-li si Burgdorf o Johannmeyer tenien novetats, ja que estaven en permanent contacte amb Krebs. Linge li va insistir de que les informacions no eren clares.
En aquelles primeres hores del dia va arribar a Berlín l’almirall Karl Döenitz per ser present en una reunió al búnquer a dos quarts de tres de la tarda i per ser informat dels nous plans. A l’avantsala del búnquer es varen reunir Hermann Göering, Döenitz, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Krebs, Koller, Burgdorf, Buhle, Winter, Christian, Hans-Erich Voss, Wagner, Fegelin, Walter Hewel, Heinz Lorenz, els ajudants de Hitler i una sèrie d’oficials de l’Estat Major general. Hitler va sortir del seu despatx en companyia de Martin Bormann. El dictador li va preguntar a Krebs si tenia una informació més clara i aquest li va respondre que sí. Ràpidament es varen dirigir a la sala de reunions. Hitler recorria amb la mà nerviosa el mapa que tenia davant seu senyalant els llocs on s’havien de defensar. Tothom tenia la impressió de que estava molt desgastat i que havia envellit molt malament. Ja no era vist amb els mateixos ulls que abans. Krebs va fer un resum de la situació a l’Òder i va anunciar que l’atac dels soviètics havia sigut aturat. Va ressaltar que l’exèrcit soviètic estava tenint suport des de l’aire i que en alguns sectors del front havien aconseguit introduir cunyes en la defensa alemanya. Christian el va interrompre per informar de que els Stukas estaven bombardejant les unitats soviètiques que estaven travessant l’Òder, però Hitler el va aturar perquè Krebs continués amb el seu informe. El general va senyalar el mapa i va explicar que els soviètics tornarien a atacar i que la situació era molt crítica, sobretot en el sector al sud de Küstrin. Hitler li va ordenar que l’informés d’immediat del desenvolupament dels combats a Küstrin. Krebs va abandonar la reunió amb el seu ajudant, Freytag von Loringhoven, per trucar a Zossen. Von Loringhoven va tornar a la reunió per demanar el mapa del front de l’Òder. Mentre Krebs trucava, Göering, Jodl, Keitel i Döenitz li asseguraven a Hitler que l’atac soviètic seria rebutjat. El dictador els va ressaltar la importància d’acabar amb aquell atac i els va recordar els fets de la Primera Guerra Mundial. Minuts més tard varen tornar a la sala Krebs i Von Loringhoven i varen senyalar amb fletxes vermelles per on atacaven ara els soviètics. Hitler li va ordenar a Krebs que defensés el front fins l’últim home. Krebs va tornar a abandonar la sala per fer arribar l’ordre de Hitler.
Després de la reunió informativa, Hitler va cridar a la secretària Christian i li va dictar una proclama general per als soldats. Hitler va dir que per últim cop els jueus-bolxevics s’havien llançat en un atac amb les seves masses per intentar destruir Alemanya i exterminar el poble alemany i va exclamar que esperava la seva fermesa, el seu fanatisme i el seu lideratge per sufocar l’atac bolxevic i va recordar que el destí havia “eliminat” a Franklin Delano Roosevelt. També va manifestar la seva convicció de que “l’assalt d’Àsia seria aquest cop dessagnat davant la capital del Reich“. El dictador va buscar l’emoció del públic dient que els soldats que havien lluitat a l’Est ja sabien el què els hi passaria a totes les dones i els nens alemanys, afirmant que els homes i els nens serien assassinats, les dones i les nenes serien degradades a la condició de prostitutes de quarter, i que la resta marxaria a Sibèria. Les crides del dictador devien fer els seus efectes perquè les tropes soviètiques no s’esperaven que els alemanys fessin una defensa tan aferrissada, ja que creien que es rendirien sense combatre com havia passat en altres pobles i ciutats alemanyes i, de fet, esperaven conquerir la ciutat el 22 d’abril.
A la nit es va celebrar una altra reunió informativa i es va anunciar que els soviètics havien fet retrocedir a les divisions alemanyes cap a l’oest de Küstrin. Hitler va enviar un telegrama d’agraïment a Karl Holz per la seva defensa a “ultrança” de Nuremberg davant les tropes nord-americanes. Unes hores més tard, Hitler va enviar un altre telegrama, aquest cop molt diferent, al gauleiter de Halle-Merseburg, Joachim Eggeling, a qui va expulsar del partit nazi per no haver defensat la ciutat de Halle.
A les onze del matí, a les afores de Berlín, en el quarter general subterrani de Zossen es va produir una reunió entre els oficials de l’Exèrcit perquè volien saber quin era el pla d’evacuació. Alguns varen criticar que Hitler hagués dit que l’atac a Berlín era una maniobra de distracció. Heinrici va quedar horroritzat quan va saber que Hitler havia transferit tres divisions cuirassades al comandament de Ferdinand Schörner, ja que el comandant del 9º Exèrcit, Busse, les necessitava en qualitat de forces de reserva destinades a contraatacs.
Al matí, el ministre d’Armament Albert Speer va ser portat pel general Gotthard Heinrici a prop dels turons de Seelow, a un punt elevat, perquè pogués observar els combats. Però per culpa de l’espessa boira, el ministre no va poder veure gran cosa i es va retirar al bosc de Schorfheide. Abans d’endinsar-se a un dels boscos preferits de Göering, Speer va donar permís al seu escorta perquè marxés i es va asseure a una soca d’un arbre per escriure un discurs. El ministre, que no volia presenciar la caiguda del Reich, estava decidit a enviar un missatge de ràdio que es trobava a Königs Wusterhausen. El seu missatge aniria dirigit a l’Exèrcit amb l’objectiu de comunicar-los que no destruïssin les infraestructures i les fàbriques alemanyes i alliberessin a tots els presoners, inclosos els jueus. També volia prohibir l’activitat de la Werewolf. Speer va expressar també la seva fe en el futur del país. A continuació es va tornar a reunir amb Heinrici.
Però, al final, Speer no va poder parlar per la ràdio perquè els aparells radiofònics estaven fets malbé i ja es trobaven sota control soviètic, tal i com li va comunicar Heinrici. Aquesta és una versió de Speer que explica en la seva autobiografia i s’ha d’agafar amb pinces, ja que aquests fets ho va explicar després de la guerra i es probable que no tingués la intenció d’enviar cap missatge i tot s’ho inventés per demostrar que ell volia la pau. Heinrici, si donem per bo la versió de Speer, l’hi hauria demanat que gravés el discurs en un disc fonogràfic i el guardés.
A la nit, els pilots dels caces alemanys varen celebrar un ball d’acomiadament a la capital en el que varen participar dones de la unitat de senyals. L’endemà aquests pilots varen pilotar els seus avions en atacs suïcides, Selbstopfereinsatz, contra els ponts construïts pels soviètics en el riu Òder.
En el Reich:
A Alemanya:
Sota les ordres de Hitler del dia anterior, el Gruppenführer de les SS Heinrich Müller va fer detenir al doctor Karl Brandt, acusat d’alta traïció per haver-se atrevit entregar a Hitler un informe sense maquillar sobre la catastròfica situació dels subministraments mèdics en el Reich, per haver intentat fugir a Turíngia, on els nord-americans ocupaven la zona, i on havia enviat la seva esposa Anni i la seva filla. L’endemà, Brandt va ser condemnat a mort per un tribunal liderat per Arthur Axmann. Tot i la sentència, l’execució no es va produir, però després de la guerra els Aliats el varen sentenciar a mort perquè el varen responsabilitzar d’haver dut a terme assassinats per eutanàsia i experiments mèdics amb presoners.
Karl Wolff, tal i com li havia demanat Heinrich Himmler, va aterrar a prop de Berlín per reunir-se amb el seu cap per tal de saber què sabia realment dels seus contactes amb els nord-americans. Al cap d’unes hores ja estava davant del ministre i es va quedar més tranquil en veure que no l’acusaria de traïció i que el seu amic Karl Gebhardt l’interrogaria a l‘hotel Adlon. Wolff li va admetre que havia negociat amb Allen Dulles, però que no havien concretat res del tema dels presoners. A més, va dir que havia seguit les instruccions de Hitler del mes de febrer d’aprofitar qualsevol oportunitat per fer enfrontar als Aliats. Himmler va acceptar la versió de la seva mà dreta, però llavors va entrar a aquella reunió Ernst Kaltenbrunner molt alterat i li va demanar en el ministre que li concedís uns minuts a soles. Un confident l’acabava d’informar que Wolff havia negociat amb el cardenal milanès Schuster la capitulació de l’exèrcit alemany a Itàlia. Enrabiat en saber aquella informació, Himmler es va abraonar cap al Obergruppenführer, que va negar aquella acusació. Wolff, acorralat, va exigir-los que es reunissin amb Hitler perquè repetissin aquelles acusacions. Himmler va decidir quedar-se, mentre que Kaltenbrunner va decidir acompanyar al Obergruppenführer fins al búnquer la matinada del 18 d’abril.
El Govern va informar que el conspirador Georg Elser, que havia sigut assassinat per ordres de Himmler a un camp de concentració el 9 d’abril, havia mort realment per culpa d’un bombardeig Aliat.
En el front oriental:
A Alemanya:
El 5º Cos de muntanya de les SS, destacat al sud de Frankfurt del riu Òder, es va enfrontar al 69º Exèrcit soviètic i va aconseguir frenar-lo. Per la poca assistència mèdica dels soviètics, els oficials varen amenaçar a punta de pistola als presoners alemanys perquè evacuessin els ferits soviètics fins a la rereguarda amb reserves de munició.
En el mar Bàltic:
a la nit, un submarí soviètic va enfonsar el vaixell hospital Goya matant a 7.000 refugiats. Només se’n varen salvar 165, i és el desastre més gran de la història marítima.
En el front occidental:
A Alemanya:
Les tropes aliades varen ocupar la conca del Ruhr després de que s’enfonsés la defensa alemanya i van aniquilar el Grup d’Exèrcits B. 325.000 soldats alemanys van ser fets presoners. Els carros de combat nord-americans havien arribat davant de Magdeburg, Nuremberg (aquí els del 15º Cos) i Stuttgart, i el 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander Patch va ocupar Nuremberg i un altre exèrcit va ocupar la ciutat de Colditz. Per altra banda, les tropes britàniques atacaven Bremen i Lauenburg.
George Patton va ordenar ara que els habitants de la ciutat de Weimar havien de conèixer el que havia passat a Ettersberg, un camp annexa a Buchenwald. El dia anterior també havia fet el mateix, ja que el va impactar molt el que havia vist en els camps que havia visitat com el d’Ohrdruf. Els seus soldats varen obligar a uns 1.000 ciutadans a formar en la Paulinenstrasse i els varen dur caminant cap al camp de concentració, a un quilòmetre de distància. Entre ells hi havia algun jerarca nazi de la ciutat. Els nord-americans portaven càmeres per filmar les seves reaccions; volien aconseguir tot l’efecte propagandístics possible. Les notícies de la inspecció del lloc es varen difondre fins i tot a Viena. De camí al camp, els habitants de Weimar anaven tant tranquils, tenien conversacions normals i corrents, però quan varen arribar al camp i varen veure les muntanyes de cossos coberts de calç viva els va canviar la cara. Les dones varen començar a plorar i algunes es varen desmaiar. Els homes es tapaven la cara i giraven el cap.
Aquell dia a Buchenwald va arribar-hi un Intelligence Team de la Psychological Warfare Division, PWD, sota la direcció del tinent Albert G. Rosenberg, amb l’objectiu d’estudiar l’estat del camp i presentar un ampli informe al SHAEF sobre com estava organitzat el camp.
A Thekla, a tres quilòmetres al nord-est de Leipzig, hi havia una fàbrica d’ales d’avions on hi treballaven presoners d’un comando de Buchenwald. Davant l’arribada dels nord-americans, els alemanys els varen fer fora a la carretera. Uns altres 300 varen ser tancats a un edifici aïllat de la fàbrica i, a un quart d’una del migdia, les SS i alguns membres de la Volkssturm varen llençar-hi bombes incendiàries. Quatre hores més tard, tots els presoners havien mort. Alguns varen intentar escapar però varen ser metrallats. Quan els nord-americans varen arribar a la fàbrica varen deixar-ho tot intacte perquè els fotògrafs fotografiessin aquells assassinats. Les imatges varen ser cedides al Memorial de l’Holocaust de Washington. El govern militar nord-americà va encarregar-li en el nou responsable de Leipzig que requisés taüts i mà d’obra per enterrar dignament a les víctimes. Un miler de ciutadans de Leipzig varen ser obligar a assistir a la cerimònia fúnebre.
A França:
El general Edgard Larminat va alliberar Royan i la punta de Grave.
En el bàndol Aliat:
Dwight D. Eisenhower va enviar un comunicat en el general Antonov per confirmar-li que les forces occidentals respectarien les zones d’ocupació soviètica. Fins llavors els soviètics, inclús Stalin, estaven nerviosos perquè tenien la sensació de que els Aliats occidentals els estaven enganyant i creien que no respectarien les zones d’ocupació pactades. Al vespre, Antonov va enganyar als nord-americans dient-los que l’atac que havien començat el matí contra Berlín només era un reconeixement a gran escala del sector central del front per descobrir les defenses alemanyes.
A Itàlia:
A Saló va tenir lloc l’última reunió del Consell de Ministres, en la que Benito Mussolini li va comunicar en el seu Gabinet que es dirigiria a Milà.
En el congost d’Argenta, les divisions 78º i 56º del 8º Exèrcit britànic varen superar la Fossa Marina, un canal que s’estenia pel nord-est, des d’Argenta fins al llac Comacchio, amb una combinació d’assalts terrestres i amfibis. La línia alemanya va quedar fracturada i els Aliats varen travessar finalment el congost d’Argenta.
A Suïssa:
L’espia Roland Seth es va presentar a la delegació britànica a Berna i va sol·licitar una audiència amb el ministre. Davant del ministre, Seth li va comunicar la seva necessitat de volar a Londres d’immediat per informar al primer ministre Winston Churchill sobre una qüestió molt important. Portava una proposta de pau de Himmler, a qui havia conegut personalment uns dies abans a Munic com invitat de les SS sota el nom de Jan de Fries. L’estació de Berna va transmetre una senyal amb aquesta notícia, però els britànics, que no confiaven amb Seth, varen comunicar que s’impedís a l’espia britànic debatre les propostes de pau amb ningú.
A l’Atlàntic:
Destructors nord-americans varen enfonsar el U-880.
A Okinawa:
La 77º Divisió d’Infanteria nord-americana va desembarcar a Le Shima, una petita illa a l’oest d’Okinawa, on els japonesos havien construït tres aeròdroms. En cinc dies de durs combats es varen apoderar de l’illa.
Diari del Tercer Reich 