Dimecres:
En la Batalla per Berlín:
Els alemanys continuaven defensant com podien els turons de Seelow, però els Shturmovik varen tornar a bombardejar en picat la columna de la Nordland i aquests es varen tenir que retirar. A més, els alemanys es varen quedar sense combustible i no varen poder traslladar els seus tancs cap a on ells volien. Per la seva part, Gregory Zhukov va ordenar en els comandants dels seus exèrcits un reconeixement del front i la informació exacte per poder atacar Berlín com més aviat millor perquè no volia que les tropes del comandant Ivan Konev ataquessin abans la ciutat. Zhukov estava ansiós per arribar a Berlín, i aquesta ansietat va provocar moltes baixes innecessàries. Després d’una potent descàrrega de l’artilleria, a primera hora del matí els exèrcits del mariscal Zhukov varen tornar a atacar, però de nou no varen tenir l’èxit esperat ja que els alemanys continuaven defensant-se aferrissadament. Al sud de Berlín, les tropes del comandant Konev es varen espantar pel contraatac del Grup d’Exèrcits del Centre del mariscal Ferdinand Schörner a prop de Görlitz contra el 52º Exèrcit soviètic que es dirigia a Dresden. Però els alemanys no varen concentrar les seves forces amb suficient rapidesa i el 52º Exèrcit les va poder rebutjar sense gaires dificultats. En el flanc septentrional del 9º Exèrcit alemany, el 101º Cos es va retirar.
A la tarda, el general Reymann, comandant de l’Àrea Defensiva de Berlín, va rebre ordres de treure de la ciutat a totes les unitats de la Volkssturm perquè es reunissin amb el 9º Exèrcit i reforcessin la línia defensiva. L’ordre va ser confirmada pel ministre Joseph Goebbels, però el general el va advertir de que defensar Berlín havia de ser la prioritat. Aquella mesura no va agradar a tothom, i Arthur Axmann va visitar al general Helmut Weidling per dir-li que era inútil enviar a la batalla a nois de 15 i 16 anys que no tenien formació militar. El general li va prometre que no els utilitzaria, però al final no va fer res per no treure’ls del combat. A la nit, un atac massiu amb coets Katiuska va destruir i cremar el poble de Wulkow. Pràcticament totes les cases estaven plenes de soldats alemanys que es trobaven de descans. Desesperats, els nazis ,sabent que el final era molt a prop, varen decapitar a 30 presoners polítics del centre de Plötzensee. No volien que els seus adversaris quedessin vius.
Els Aliats aquell dia varen bombardejar Oranienburg, deixant sense electricitat tot el sector.
En el búnquer:
En una conferència militar en el búnquer, Adolf Hitler va dir davant dels seus militars que si el poble alemany perdia la guerra hauria demostrat ser indigne de la seva persona.
A les tres de la matinada, Hitler va rebre la visita del Obergruppenführer Karl Wolff i Ernst Kaltenbrunner. Wolff estava sent acusat per Kaltenbrunner de negociar amb els nord-americans la capitulació a Itàlia i, davant de tals acusacions, va demanar reunir-se amb el dictador. Quan varen entrar en el corredor del búnquer es varen trobar amb Hitler, que els va fer esperar una hora per reunir-se amb ell. A les quatre va començar la reunió i Hitler li va preguntar en el Obergruppenführer per què s’havia reunit amb Allen Dulles. Wolff li va explicar que en una conversa que havien tingut el 6 de febrer davant del ministre Joachim von Ribbentrop havia dit que si no estiguessin a punt les armes secretes haurien de negociar amb els Aliats. Wolff, llavors, li va comunicar que Dulles li havia promès obrir-li les portes cap al president Harry S. Truman, el mariscal Harold Alexander i el primer ministre Winston Churchill. Hitler no va veure amb mals ulls la jugada i li va demanar reunir-se amb ell a la tarda. Quan es varen tornar a reunir, Hitler li va demanar que endarrerís les negociacions per aconseguir millors condicions i que quan tornés a Itàlia saludés cordialment al dictador Benito Mussolini. Wolff, que els últims dies havia discrepat de Hitler, va sortir de la reunió convençut de que Hitler tenia enormes plans per als futur.
En el Reich:
A Alemanya:
A Hamburg, el ministre d’Armament Albert Speer es va reunir amb el gauleiter Karl Kaufmann, els representants de la indústria, els administradors del port i de la Marina. Speer volia evitar que la Marina de Guerra destruís les instal·lacions portuàries, tal i com els hi havien ordenat, cosa que va aconseguir. Després de la reunió, Kaufmann, que tenia una bona amistat amb Speer, li va demanar que es quedés a Hamburg perquè allà estaria més ben protegit, però Speer li va explicar que tenia decidit tornar a Berlín per acomiadar-se de Hitler per últim cop. Speer volia que Berlín es convertís en ciutat oberta.
Wilhelm Keitel, que estava decidit a traslladar el quarter general a Berchtesgaden juntament amb la seva família, va enviar el seu tren especial a Berchtesgaden.
Els nazis varen començar l’evacuació del camp de Neuengamme, evacuació que va acabar el 26 d’abril de 1945.
Johannes Steinhoff, un dels millors pilots de caces del Tercer Reich, amb 176 avions abatuts, va patir un accident d’avió i va quedar malferit. Al cap de dos anys moriria per culpa de les ferides.
Gudrun Himmler, la filla de Heinrich Himmler, va escriure en el seu diari abans de marxar de Gmund per dirigir-se amb la seva mare en el Tirol:
El lloc on anem té que ser secret.
En el front oriental:
A Alemanya:
L’exèrcit soviètic va llançar una ofensiva en direcció al nord del riu Elba i la costa del mar del Nord, on es varen trobar amb el 21º Grup d’Exèrcits del mariscal Bernard Law Montgomery. El 1º Front Bielorús va ocupar Wriezen i va avançar pels voltants de Müncheberg.
En el front occidental:
A Alemanya:
La bossa del Ruhr, amb 325.000 soldats alemanys atrapats, entre ells 30 generals, es varen rendir a les tropes nord-americanes. Els Aliats varen ocupar Düsseldorf i Magdeburg, a 150 quilòmetres de Berlín, va caure en poder del 19º Cos del 9º Exèrcit nord-americà a les deu del matí. Els nord-americans varen arribar aquell dia a la petita ciutat d’Ansbach.
També durant aquell dia els nord-americans, amb el 1º Exèrcit, varen tancar el corredor de les muntanyes del Harz i varen envoltar a unes indefenses forces alemanyes, que no tardarien en rendir-se.
Els nord-americans varen trobar aquell dia en el camp de Helmbrechts els cadàvers de 22 dones jueves en un estat lamentable amb cossos pràcticament esquelètics. La resta de les presoneres havien sigut obligades a evacuar el camp el 13 d’abril en una terrible marxa de la mort. Moltes d’elles moririen en el trajecte per les dures condicions en què els alemanys les obligaven a marxar.
Continuant com el dia anterior, els soldats francesos de les unitats marroquines, tunisianes i algerianes varen violar com a mínim 500 dones a Freudenstadt, a la Selva Negra, 600 a Bruschal i 385 a la zona del llac Constança.
Els britànics varen llançar 1.000 bombes a l’illa de Heligoland, en el mar del Nord, ja que es considerava un punt estratègic per accedir a terra ferma alemanya i, de pas, es volia neutralitzar les defenses de la zona. En el moment de l’atac hi havia uns 150 escolars procedents de Prússia Oriental i Silèisa. El bombardeig va durar dues hores i va matar a una tercera part dels nois.
A Holanda:
El 1º Cos canadenc, que havia trobat una resistència esporàdica, va arribar a Harderwijk, aïllant així a les forces alemanyes a l’oest del país.
A Txecoslovàquia:
Els exèrcits Aliats occidentals varen penetrar Txecoslovàquia.
A França:
Els Aliats varen eliminar tota resistència en el sector de Royan, al nord del Gironda.
A Itàlia:
Benito Mussolini va traslladar el govern de la República Social italiana a Milà davant l’avanç Aliat occidental cap al nord d’Itàlia. Per la seva part, el 5º Cos britànic va aconseguir trencar la resistència alemanya en el poble d’Argenta, localitat situada a prop del llac Comacchio.
A Okinawa:
Els marines nord-americanes, que havien avançat des de l’1 d’abril de 1945 amb molta facilitat per l’illa, es varen apoderar de tot el nord d’Okinawa. A Le Shima, una petita illa a l’oest d’Okinawa que els nord-americans intentaven apoderar-se per fer-se amb el control dels tres aeròdroms que hi havia, després d’haver sobreviscut molts combats i d’haver estat a punt de morir molts cops, Ernie Pyle, un dels periodistes favorits dels soldats que havia intentat dur fins les llars nord-americanes el punt de vista dels combatents respecte a la batalla, i que per tant s’apropava molt a les batalles, va caure com un combatent, morint en una ràfega de metralladores.
En els Estats Units:
L’OSS va publicar un informe de quatre pàgines sobre el magnat Günther Quandt en el qual el descrivia com un dels principals empresaris industrials d’Alemanya que tenia una cartera de societats considerable abans de 1933, però que s’havia expandit enormement després de que Hitler pugés al poder. Per aquest fet, el consideraven culpable de preparar i executar les polítiques econòmiques del govern alemany i d’explotar financerament els territoris ocupats pels alemanys.
Diari del Tercer Reich 