Divendres:
En la Batalla de Berlín:
Adolf Hitler complia 56 anys i sobre els edificis en ruïnes de Berlín varen aparèixer banderes del NSDAP i pancartes que proclamaven:
Die Kriegsstadt Berlin grüst den Führer!, La ciutat fortalesa de Berlín saluda al seu Führer.
La Völkischer Beobachter només va sortir editat amb una pàgina i amb una gran fotografia de Hitler amb el titular:
Hitler, el soldat més valent del Reich.
A més, es va editar el segell de correus commemoratiu, amb una impressió que resava:
Estem defensant Europa dels bolxevics.
Tot i aquestes felicitacions, el líder alemany va rebre poques cartes de felicitació. Joseph Goebbels va emetre un discurs per felicitar-lo i va demanar a tots els alemanys que creguessin amb ell. Textualment va dir:
Alemanya segueix sent el país de la lleialtat. En el perill celebrarà el seu major triomf. La història mai podrà dir en parlar d’aquesta època que un poble va abandonar al seu Führer o que un Führer ha abandonat al seu poble. Però això és a victòria! Déu tornarà a llançar a Lucífer a l’abisme del que va arribar, com tantes altres vegades en que ha estat a punt d’aconseguir el poder sobre tots els pobles. No dominaran els inferns en aquest continent, sinó l’ordre, la pau i el benestar. El Führer, i només ell, constitueix el nucli de la resistència contra la desintegració del món.
Goebbels també va publicar una editorial en el Das Reich que va tenir moltes vendes. En ell, el ministre afirmava dirigint-se a Hitler:
Ell serà l'home d'aquest segle, el que va estar segur de si mateix tot i el terrible dolor i patiment. Ell ens ha ensenyat el camí cap a la victòria. Ell és l'únic que ha continuat fidel a si mateix, que no ha venut barata la seva fe i els seus ideals, que sempre, i sense dubtar, ha seguit el camí recte cap a la seva meta. Una meta que potser avui pot trobar-se amagada darrere les muntanyes de ruïnes que els nostres enemics plens d'odi han sembrat per tot el nostre orgullós continent, però que tornarà a brillar davant la nostra ardent mirada quan totes aquestes ruïnes s'hagin retirat.
Els berlinesos varen rebre una assignació extra de racions de crisis per commemorar l’aniversari de 453 grams de salsitxa, 226 grams d’arròs i 28 grams de cafè, però aquests, lluny de voler celebrar l’aniversari del seu líder, varen sortir al carrer per fer cua en busca d’aliments perquè temien que quan arribessin els soviètics els fessin morir de gana. Molts d’ells, desesperats, buscaven notícies al voltant dels quioscs. Cap tren exprés ni entrava ni sortia de la ciutat, tots els transports havien quedat paralitzats i els serveis postal i telegràfic havien deixat de funcionar. Tot i aquest panorama, alguns membres del NSDAP varen celebrar fidelment l’aniversari amb un excés d’alcohol i unes nenes alemanyes varen desfilar per l’Estadi Olímpic cantant:
Aixecarem les nostres banderes en la brisa fresca de demà.
A les tres de la matinada va sonar a la capital una llarga alemanya per anunciar que s’havien detectat tancs soviètics a la perifèria oriental de la ciutat. A les sis del matí, els soviètics varen fer caure al centre de Berlín els primers obusos, destruint la cúpula del Reichstag, i els primers tancs soviètics es trobaven davant de les portes de la capital. Les primeres unitats soviètiques, el 125º Cos de fusellers i el 47º Exèrcit, que es trobaven a la perifèria nord de Berlín, varen començar a atacar i varen obrir foc sobre les posicions alemanyes defensores de les ruïnes de l’antic pont de l’autopista, al sud de Stettin. La resistència alemanya en la zona del riu Òder es podia considerar com a nul·la en aquell moment, però les tropes del comandant Gregory Zhukov varen tenir moltes dificultats per avançar. La lluita per protegir la ciutat era caòtica, els Tiger alemanys es varen dirigir cap a Alexanderplatz, al nord-est de la ciutat, on els carrers eren desèrtics i molts edificis cremaven o s’enfonsaven. La majoria dels combatents alemanys escapaven de la batalla en solitari o en petits grups. Al cap d’una estona, el 2º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic va travessar els suburbis nord-est per l’exterior de l’anell de l’autopista. El general Busse no va tardar en replegar-se cap al sud-est amb més de la meitat del seu 9º Exèrcit en direcció a Spreewald, tot i que havia rebut ordres del búnquer de Hitler de no retirar-se.
Cap a mig matí, centenars de bombarders britànics i nord-americans sobrevolaven el cel de Berlín amb l’objectiu de fer udolar les sirenes berlineses que anunciaven l’arribada d’esquadrons Aliats. Els berlinesos no varen ser advertits d’aquest atac perquè les sirenes anti-alarma estaven espatllades. Els Aliats varen atacar durant dues hores el centre de la ciutat, però no varen tocar la Cancelleria, tot i que les defenses antiaèries es varen mostrar impotents des del primer moment. Wilhelm Keitel, Lisa Keitel, Karl Döenitz i Ingeborg Döenitz varen contemplar l’atac des d’un petit monticle en el jardí dels quarters de Döenitz. El director municipal del U-Bahn, Fritz Krafty, va reunir-se en aquell moment amb l’alcalde Ludwig Steef per parlar si els túnels de la ciutat podrien utilitzar-se en els combats imminents.
L'aniversari:
En el búnquer de la Cancelleria, sentint els canons soviètics, tothom es va preparar per la festa d’aniversari, on la majoria de ministres hi havien de ser presents per felicitar-lo. A altres hores de la matinada, el personal de Hitler estava preparat com era costum per felicitar al líder alemany com havia fet cada any. Però Hitler no estava d’humor i li va dir en el seu ajudant de cambra Heinz Linge que no volia rebre a ningú i li va ordenar que així ho digués al seu personal. Linge va rebre aquella jornada de mans de Johann Rattenhuber un informe procedent del Servei de Seguretat segons el qual un ordenança planejava assassinar a Hitler aquell mateix dia. Segons les informacions, l’home en qüestió vestiria de civil i asseguraria haver rebut una ferida en el braç. No fent cas ni a Hitler ni a aquesta informació, se’l va obligar a sortir de l’habitació per rebre les felicitacions. A l’avantsala l’esperaven el general Wilhelm Burgdorf, Hermann Fegelin, Julius Schaub, Alwin-Border Albrecht, Otto Günsche, Walther Hewel i Heinz Lorenz. Cansat i deprimit, Hitler li va dir a Linge que no tenia temps per rebre’ls. Només va cedir després de que Fegelin intercedís a través de la seva cunyada Eva Braun. Obligat, el líder alemany va recórrer a poc a poc la fila formada pel seu personal per rebre una encaixada de mans. Poc després es varen presentar Hans Baur, el segon pilot, Betz, Rattenhuber, Peter Högl i Schädle per felicitar a Hitler quan sortís del seu despatx. Hitler els va estrènyer la mà en passar davant d’ells. A les sis de la matinada va tenir lloc la reunió informativa, que va durar molt poc, i el dictador com de costum va pronunciar un dels seus monòlegs. Després, Hitler es va tancar el seu despatx amb Eva Braun, però es va passar l’estona jugant amb la seva gossa Blondi, fet que va despertar certa gelosia amb la seva xicota.
A les nou matí, Hitler va ser despertat per Linge a petició urgent de Wilhelm Burgdorf, que assegurava tenir una informació important del front. Hitler es va aixecar de cop i es va dirigir al seu despatx. Allí l’esperava el general Burgdorf, que el va informar que els soviètics havien trencat les defenses entre Guben i Forst i avançaven cap a Cottbus, a uns 100 quilòmetres al sud-est de Berlín, a la zona meridional del front. Immediatament, li va dir a Linge que encara no havia dormit i que el despertés més tard, a les dues del migdia.
Mentre Hitler dormia, Hermann Göering es va despertar per últim cop a la seva finca del Carinhall. La descàrrega de l’ofensiva de Konstantin Rokossovsky l’havia fet saltar del llit. A fora de la casa hi havia un comboi de 420 camions de la Luftwaffe carregats amb els tresors de Göering que havien reunit per portar-los en direcció al sud, cap a Baviera. Després de canviar-se, Göering va dedicar unes paraules als soldats i va marxar cap a Berlín per ser present a la festa de celebració de l’aniversari de Hitler. Abans de marxar va ordenar a l’oficial d’enginyers que col·loqués explosius al voltant del Carinhall, i ell mateix va fer explotar la seva casa. Dirigint-se a l’oficial, li va dir:
A vegades és té que fer una cosa com aquesta quan un és príncep hereu.
Al migdia, Heinrich Himmler va aterrar a l’aeroport de Tempelhof per veure també per últim cop al seu líder i per saber quins eren els seus últims plans. Himmler era partidari de negociar la pau amb els nord-americans i durant aquells dies havia concretat reunions amb el comte Folke Bernadotte de la Creu Roja i amb Norbert Masur, representant del Congrés Jueu Mundial, que havien volat en secret a l’aeròdrom de Tempelhof el dia anterior.
A les dues del migdia, Hitler es va llevar destrossat. Després d’esmorzar en el seu despatx, va jugar una estona amb el gosset pastor alemany, Wolf, el cadell de Blondi, en companyia d’Eva Braun i les secretàries Christa Schroeder i Johanna Wolf. Per indicació de Theodor Morell, va deixar que Linge li administrés el seu col·liri de cocaïna en el seu ull dret. En aquell moment el varen informar que en el jardí de la Cancelleria l’esperava un grup d’oficials d’alt rang, una comissió de membres de la seva guàrdia personal, soldats de l’Exèrcit de Curlàndia, unitats de les SS i vint membres de les Joventuts Hitlerianes que lluitaven en una unitat destructora de tancs. Entre ells hi havia Arthur Axmann, Streve, alguns oficials i el tinent coronel de les SS Heinrich Doose. Tots ells l’esperaven fent la salutació romana seguint les ordres d’Axmann, que els havia alineat de forma que la càmera del noticiari els pogués agafar del millor angle.
No tenint més remi, a les tres de la tarda Hitler, vestit amb un abric militar gris i amb el coll pujat, va pujar lentament els 37 esglaons que conduïen al jardí acompanyat de Linge i Karl Jesko von Puttkamer. En sortir a fora, una de les secretàries de Hitler va comentar en veure tots aquells homes:
Amb això és amb tot el que es compta per defensar Berlín?.
De seguida que el varen veure, un orador es va apropar a Hitler per felicitar-lo i per expressar-li la seva confiança en la victòria. A continuació, va condecorar als nois de les Joventuts Hitlerianes, que havien destruït un carro soviètic. No eren res més que nens havien perdut els seus pares en l’atac Aliat a Dresden de la nit del 13 i 14 de febrer de 1945. Aquella sortida va servir per filmar-lo per últim cop i va ser gravat per les càmeres de la Deutsche Wochenschau. En les imatges es veu a Hitler caminant amb certa dificultat i amagant el braç dret que li tremolava sense aturador darrere l’esquena. Es va parar per donar un copet a la galta d’un jove, Arthur Czech, que no devia tenir més 16 anys i que havia defensat el pont Havel i li va posar la Creu de Ferro a la seva jaqueta després de preguntar-li s’hi havia passat por. El jove li va contestar nerviós que no. Una ràfega d’aire el va fer tossir i llagrimejar, segurament era pols de les ruïnes de la Cancelleria, i se’n va tornar al búnquer. Abans de marxar va exclamar amb una veu cansada: Heil!. Segons un d’aquells nois, Arnim Lehmann, Hitler tenia una veu dèbil i que mentre els tirava de les orelles per felicitar-los els hi deia que eren molt valents. Un anàlisis de la pel·lícula amb tècniques modernes assistides per ordinador de lectura dels llavis confirma que els hi deia:
Ben Fet, Bé i Noi valen.
Durant tota l’estona Hitler estava vigilat per tots els alts dignataris que havien estat presents per felicitar-lo per l’aniversari. Els vailets, per la seva part, varen ser convidats a menjar un “berenar especial” a la Cancelleria.
Martin Bormann, Heinrich Himmler, Hermann Fegelin, Walter Hewel, Burgdorf, Lorenz, Ludwig Stumpffegger, Julius Schaub, Albert Bormann, Alwin-Broder Albrecht, Arthur Axmann, Theodor Morell, Willy Johannmeyer, Nicolaus von Below i Otto Günsche l’esperaven a la porta del Jardí d’Hivern de la Cancelleria. Himmler va fer una passa endavant i el va felicitar. Segons alguns testimonis, es va mostrar fred i distant amb el seu ministre de l’Interior. L’oficial del Grup d’Exèrcits del Centre li va entregar una carta firmada per Ferdinand Schörner i presentada en una carpeta de cuir. Axmann el va felicitar en nom de les Joventuts. Abatut i mig encorbat, Hitler els va pronunciar un breu discurs després de que es col·loquessin en semi-cercle.
Un cop acabat el discurs es va retirar acompanyat per Himmler, Bormann, Burgdorf, Fegelin i els ajudants per anar a dinar amb les secretàries Schroeder i Wolf, a més d’Eva Braun, per després assistir a la sessió informativa de la tarda. Les secretàries i Eva es varen passar la tarda fent pràctiques de tir als jardins de la Cancelleria. Al mateix moment, la Ràdio alemanya difonia la notícia de l’aniversari de Hitler. Goebbels va explicar per la ràdio que mentre el president Franklin Delano Roosevelt havia mort d’un atac, Hitler continuava lluitant com sempre i va afirmar que la salut del líder alemany era immillorable.
A les quatre de la tarda, Hermann Göering, Joachim von Ribbentrop, Karl Döenitz, Heinrich Himmler, Albert Speer, Ernst Kaltenbrunner, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i Hans Krebs varen arribar un per un al búnquer per felicitar a Hitler. Keitel i Jodl havien arribat just el moment que Hitler pujava al jardí per rebre als nois de les Joventuts. En el petit despatx del dictador, tots varen anar felicitant a Hitler un per un a mesura que Linge els cridava. Keitel en felicitar-lo li va comunicar que després d’haver sobreviscut a l’atemptat del 20 de juliol i el fet que continués viu inspirava en ells confiança i que creia que començarien les negociacions de rendició abans de que s’iniciés la batalla. Però Hitler el va interrompre veient per on anaven els trets i li va comunicar que ell cauria lluitant, dins o fora de Berlín, i li va demanar que cridés a Jodl i que ja en parlarien més tard. Quan va ser el torn de Speer, Hitler li va preguntar en el seu ministre quants canons de campanya es construïen. El ministre li va respondre que 160. Hitler li va ordenar llavors que en volia 900. Seguidament li va preguntar pels projectils antiaeris i quan Speer li va contestar que només se’n construïen 20.000, el líder alemany va respondre que en volia dos milions i li va assegurar que la seva capital no cauria en mans enemigues i va afirmar que els russos estaven a punt de patir la derrota més gran davant de Berlín. Von Ribbentrop va ser qui més estona es va reunir en privat amb Hitler, uns 10 minuts.
Minuts més tard, Hitler va sortir del seu despatx i els va agrair les felicitacions. Tots estaven drets, excepte Göering, que no podia amagar la seva impaciència per marxar d’allí. Un comboi carregat de tresors saquejats a tot Europa esperava a Göering en la Potsdamer Platz. Llavors, el dictador es va dirigir cap a Hans Krebs i li va preguntar per les últimes notícies del front de l’Òder mentre caminava cap a la sala de reunions. Els demés els varen seguir. Allí es va prendre la decisió de formar dos comandaments, el meridional i el septentrional, i va ordenar que es fessin els preparatius per una ofensiva des del nord contra les tropes soviètiques que s’aproximaven a les portes de la ciutat. Per subratllar la seva fermesa de que Berlín era on disputaria el combat final, Hitler va decidir traslladar-hi el 56º Cos a les ordres del general Helmuth Weidling, que des de la batalla dels monts de Seelow estava implicat en fortes lluites defensives.
Durant la celebració arribaven missatges de que els soviètics ja estaven al sud de Berlín. Krebs va descriure la situació en el front oriental i Jodl la resta de teatres. Krebs va destacar que els tancs de Ivan Kóniev estaven a punt de tallar les carreteres que sortien de Berlín. A continuació, Hitler va ordenar llançar més contraatacs i li va manar a Krebs que ataqués als exèrcits de Konev. Però la situació ja era impossible de controlar i la majoria dels soldats continuaven intentant escapar de la batalla. En aquells moments inquietants, Karl Koller li va dir a Göering que si Hitler i tots els que tinguessin la intenció de marxar al sud no marxaven d’allí immediatament no podria garantir que hi hagués suficient combustible per l’evacuació per aire en un moment posterior. Koller ja sabia que Hitler es quedaria a Berlín perquè així l’hi havia dit Keitel minuts abans de la reunió. Després, Hitler va fer cridar a Koller per preguntar-li per què no reparaven aquella nit els aeròdroms, però el general li va respondre que reparaven les línies de tren i que tot ja era inútil.
Un cop acabada la reunió, Göering i Keitel es varen retirar llavors en una de les habitacions privades i varen discutir la intenció de Göering d’evacuar el seu quarter general d’operacions a Berchtesgaden, ja que Carinhall estava en perill i Kurfüst, el quarter general de la Luftwaffe, patia talls en les seves xarxes de transmissions cada dos per tres. Göering planejava marxar en cotxe, ja que entre Halle i Leipzig només hi havia una carretera en direcció al sud i Keitel li va aconsellar que marxés immediatament. Göering li va preguntar si li podia suggerir a Hitler que traslladés el quarter general d’operacions de la Luftwaffe a Berchtesgaden. De fet, Bormann, mentre durava la reunió informativa d’aquella tarda, va convocar a Erich Kempka al búnquer per formar una columna de cotxes que hauria d’haver dut a Hitler i al seu Estat Major a Obersalzberg. Pel dictador es va preparar una limusina blindada. A més, Kempka va fer portar dues tanquetes de l’arsenal de Spandau. Linge es va encarregar en aquell moment de guardar els objectes personals de Hitler, excepte la seva roba. Per aquell hipotètic trasllat es va empaquetar unes 50 caixes amb documents que Hitler havia rebut. Aquestes caixes ja havien sigut traslladades des de Rastenburg a la Cancelleria. Per ordre de Bormann, Constanze Manziarly va empaquetar els aliments diatètics de Hitler i va deixar només una reserva per uns quants dies. Liesl, la criada d’Eva Braun, va preguntar a Linge si tenia que fer les maletes. L’ajudant de Hitler li va recomanar que comencés els preparatius perquè el trasllat es podria produir en qualsevol moment.
La majoria de ministres varen romandre en silenci bevent el xampany que els oferien a la salut de Hitler. Aprofitant un moment de relaxament, tots els presents li varen demanar que marxés de la ciutat; Keitel li va traslladar la sol·licitud de Göering d’enviar el quarter general al sud abans no fos massa tard. En veure que hi estava d’acord, Göering, que tenia una flota de cotxes que l’esperava a fora plena d’estris, li va preguntar qui havia de marxar a Berchtesgaden, si o ell o Koller. Hitler li va respondre que hi anés ell i llavors Göering li va demanar que es dirigís amb ell cap a Berchtesgaden des d’on es podria dirigir amb eficàcia un Exèrcit encara en bon estat. Tot i això, li va explicar que s’havien d’afanyar perquè només quedava una carretera oberta, la Bayerischer Wald, en direcció sud. Segons sembla Hitler ni tant sols va respondre aquell oferiment i li va dir de males maneres que marxés perquè ell volia una cosa molt diferent a la que ell desitjava. A continuació, Hitler va declarar que estava disposat a traslladar al sud a totes les persones i departaments que no fossin imprescindibles i els va prometre que es reuniria amb ells més tard. A partir de llavors, la majoria va decidir marxar de Berlín i del búnquer al·legant motius oficials. A continuació, Keitel li va xiuxiuejar a Hitler que prengués decisions urgents abans de que Berlín es convertís en un camp de batalla. Interrompent-lo, Hitler li va dir que continuaria lluitant.
Göering era de tots els presents el que semblava més nerviós. No anava vestit com ho acostumava a fer, no lluïa el seu uniforme militar de color gris plata amb xarreteres daurades i amb totes les medalles penjades a la jaqueta, sinó que duia un vestit senzill de color caqui que el feia semblar un oficial nord-americà. La gent del búnquer no els va passar desapercebuts aquella forma de vestir de Göering i, a més, va ser el primer de deixar el búnquer per dirigir-se cap a Berchtesgaden. Abans de marxar i un cop acabada la sessió, el ministre va intentar parlar amb Hitler en privat per insistir-li de que havia de marxar aquella mateixa nit, però el líder alemany en prou feines el va escoltar. Li va encaixar la mà per acomiadar-se d’ell i ja no es varen tornar a veure mai més. Pensant només en marxar al sud d’Alemanya, Göering, que portava 47 maletes amb monogrames, va tenir problemes per sortir en sortir del búnquer perquè els bombardejos li varen fer perdre el contacte amb la seva flota de cotxes, que estava a càrrec de Bernd von Brauchitsch.
Un cop acabada la sessió informativa, Hitler va enviar al sud d’Alemanya a les seves dues secretàries més veteranes amb l’argument de que les necessitaria més tard. Erich Kempka, el veterà xofer de Hitler que supervisava en aquells moments el parc automobilístic de la Cancelleria, on hi havia quaranta vehicles i seixanta xofers, va rebre l’ordre de preparar alguns cotxes per portar als diferents aeroports berlinesos a les secretàries i a altres persones. Himmler, Von Ribbentrop, Döenitz, Speer i Kaltenbrunner varen anar marxant en diferents direccions. Döenitz va marxar al nord després de rebre instruccions de Hitler per assumir el comandament en el nord per continuar amb la lluita. Speer va ser el que va marxar més tard, a la nit, direcció a Hamburg, i ho va fer sense acomiadar-se formalment de Hitler, el seu amic. Segons Schaub, a Hitler el va decebre molt la manera com varen marxar els seus col·laboradors i ministres més propers. L’escena en el pati de la Cancelleria era caòtica mentre es carregava en els cotxes les bosses i les maletes mentre sentien l’artilleria de l’exèrcit soviètic de fons. A la nit varen sortir a tota velocitat entre els núvols de fum que sortien dels edificis en flames per arribar a la zona on els esperaven els avions. Keitel i Jodl varen marxar a Dahlem i el cap de l’Estat Major va prendre la decisió d’enviar a Berchtesgaden tot el personal que fos prescindible. Keitel va enviar amb el seu avió privat i el seu pilot, Funk, el general Winter, el doctor Lehmann, l’esposa de Jodl i la seva esposa a Praga, on un cotxe els traslladaria a Berchtesgaden. L’avió va aterrar aquella mateixa nit a Tempelhof després de la missió.
Després de rebre més felicitacions, ja al vespre, Hitler es va reunir en el despatx est del búnquer per prendre una copa de xampany amb Nicolaus von Below, Schaub, Heinz Lorenz, Gerda Christian, Traudl Junge i la cuinera Constanze Manziarly. La trobada va durar poc i no es va parlar de la guerra. Hitler va estar molt callat, només deia que no podia abandonar Berlín i admetia ara davant de les seves secretàries que ja no confiava en la victòria. Al vespre, Hitler va fer cridar en el seu despatx a la secretària Schroeder amb una seva companya i després de saludar-les cordialment els va dir amb tristesa:
La situació ha evolucionat de tal manera els darrers quinze dies que em veig obligat a dispersar el meu Estat Major. Preparin immediatament les seves coses. El seu cotxe sortirà d’aquí una hora cap al sud. Rebran altres instruccions del Reichsleiter Bormann.
Schroeder i la seva companya varen pregar-li que les deixar quedar amb ell a Berlín, però Hitler va rebutjar-ho amb el pretext de que tenia la intenció d’organitzar un moviment de resistència a Baviera al qual ell mateix s’afegiria molt aviat. Hitler va pronunciar aquelles paraules amb un sospir. Romania davant d’elles amb l’esquena doblegada, els braços penjant i els cabells totalment blancs, tot provant sense èxit d’amagar-se el tremolor de la mà. Després de que marxessin, Hitler va trucar dues vegades per telèfon a la seva secretària Schroeder. El primer cop li va dir que la situació havia canviat, ja que el setge al voltant de Berlín s’havia tancat i el cotxe no podia passar, i li va prometre que marxarien l’endemà al matí amb avió. Poc després la va tornar a trucar per dir-li que l’avió sortiria dues hores després del final de l’alarma. Abans de penjar, la veu de Hitler es va convertir en una mena de ranera inintel·ligible i la secretària li va tenir que demanar que repetís el darrer que l’hi havia dit, però el dictador no li va respondre tot i que no va penjar l’aparell. L’únic que va sentir la secretària era una tos ofegada.
Després, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per Eva Braun. Uns minuts més tard, l’amant de Hitler va sortir de l’habitació amb un vestit nou de brocat d’argent i blau per dirigir-se a la primera planta de la Cancelleria, a la seva antiga habitació, per continuar la festa juntament amb Bormann i el doctor Morell. Tenia ganes de ballar, una de les seves passions. A tothom qui es trobava per camí, Eva el convidava a dalt per ballar. També va trobar xampany per brindar. Al centre de la sala es varen posar àmplies taules rodones dissenyades per Speer amb menjar i begudes que varen demanar, i tots varen ballar una cançó popular de l’any 1929, Blurtote Rosen sollen Dich umkosen, que sonava a través d’un gramòfon que havien portat. Segons Traudl Junge, l’escena que va viure li va sembla horrible per les rialles histèriques mentre a fora moria gent. La festa va acabar quan una bomba va explotar a prop d’on eren ells i tots es varen retirar a dormir.
En el búnquer:
Aquella tarda, Koller després de sortir del búnquer es va dirigir al quarter general de la Luftwaffe, que ara estava al-sud-oest de Berlín, a prop de Potsdam. El general Christian, que havia estat amb Göering, el va trucar per donar-li la mala notícia de que s’havia de quedar a Berlín amb Hitler.
En el combat:
A dos quarts de dotze, l’artilleria pesada soviètica va obrir foc als barris de la perifèria nord de la ciutat. Després de que entressin en acció les tropes de Rokossovski, que acabaven de trencar les resistència alemanya pel nord per tal de facilitar l’avanç de les tropes de Zhukov, a la tarda Zhukov va ordenar bombardejar la capital alemanya sense contemplacions amb el 79º Cos de fusellers del 3º Exèrcit de xoc. A la nit, els exèrcits blindats de Konev varen avançar cap al sud, i quan Zhukov va veure que el seu compatriota podria arribar abans a Berlín que les seves tropes va enviar missatges a Katukov i a Bogdanov perquè entressin a Berlín i hissessin la bandera de la victòria. Al igual que Zhukov, Konev volia entrar primer a la capital i aquella nit va enviar missatges a Rybalko i a Lelyushenko, que aquest tenia el seu 4º Exèrcit blindat de guàrdies situat al sud-oest dirigint-se a Jüterbog i a Potsdam, perquè entressin aquella mateixa nit a Berlín. Les tropes de Konev varen arribar ràpidament al riu Spree, establint immediatament caps de pont al nord i al sud de Spremberg. D’aquesta manera, el tercer cinturó de seguretat alemany va ser travessat. A les tres de la tarda, milers de soldats soviètics varen ocupar la riba esquerre del riu Òder, que no estava sent defensada, i varen arribar a sis quilòmetres a l’oest de Berlín envoltant pràcticament la ciutat. Després d’aconseguir avançar, Konev va pensar que seria millor rodejar les forces alemanyes que es trobaven encara en el sector de Frankfurt-Óder.
A dos quarts de deu del matí varen sonar les sirenes antiaèries davant la presència de bombarders Aliats. Les sirenes tornaran a sonar a les 22:40, a les 23:40, a les 00:22 i a les 01:21. Aquesta final va ser l’última que va sonar a Berlín. En total havien bramat 389 cops des de 1939 i ja no es varen produir més atacs anglosaxons contra la capital.
Erich Bärenfänger va ser promogut de coronel a general de divisió per fer front als soviètics.
A vint quilòmetres al sud de Berlín, en el quarter general subterrani de Zossen, la tensió va créixer amb la informació de l’arribada de tancs soviètics procedents del sud i el general Hans Krebs va enviar un petit destacament de defensa del OKH a investigar si eren certes aquells informacions. Més al sud, les forces pertanyents al 1º Front ucraïnès varen trencar els cinturons de seguretat alemanys i varen avançar cap a Dresden, tenint que resistir forts contraatacs que arribaven del sud, procedents del Grup d’Exèrcits del Centre.
En el Reich:
A Alemanya:
A Hartzwalde, a la finca del doctor Felix Kersten, Walter Schellenberg va organitzar una trobada amb el representant del Congrés Jueu Mundial Nobert Masur per negociar la rendició alemanya, juntament amb el doctor Kersten. Durant aquell matí, Schellenberg es va reunir amb Masur juntament amb l’astròleg Wilhelm Wulf. El representant del Consell Jueu va exposar les seves peticions, i Schellenberg les va acceptar, tot i que amb certes condicions. En privat, Schellenberg, després de confessar-li que Himmler no desitjava anar al búnquer de Hitler per felicitar-lo, va demanar-li a Wulf que fes els seus “estudis” sobre aquests temes: quan passaria la mort de Hitler?, prosperarà l’intent de Himmler de negociar sobre l’armistici), està amenaçat Hartzwalde per la proximitat dels combats? i s’ha d’evacuar a tots els residents de Hartzwalde. També li va entregar una nova llista de jerarques que Himmler volia que mirés en l’horòscop per saber si podrien ser possibles ministres en el seu govern. Entre ells hi havia Baldur von Schirach, Erich von dem Bach-Zelewski i Ludolf von Alvensleben.
A les cinc de la tarda, Schellenberg va tornar a Wustrow per esperar a Himmler. Després d’abandonar el búnquer de Hitler, a dos quarts de dotze de nit, Himmler, després d’escapar per ben poc d’un bombardeig, va tornar al seu quarter. El ministre estava molt pàl·lid i cansat, sabia que en breu tot acabaria i volia salvar com fos la vida. Schellenberg el va informar de que tant Masur com Bernadotte marxarien en breu i li va dir que s’havia d’afanyar a parlar amb el comte suec si volia entrevistar-se amb Dwight D. Eisenhower, tot i que el va avisar de que hauria de fer més concessions. Himmler acabarà cedint i, a un quart de dues, es dirigirà a Hartzwalde per entrevistar-se i després amb Bernadotte a Hohenlychen acompanyat per Karl Brandt i Schellenberg. Durant el trajecte, Schellenberg li va aconsellar que en la reunió amb Masur parlés més del futur i no es justifiqués pel passat.
A dos quarts de tres de la matinada, el cotxe de Himmler, després de despistar a un caça nocturn aturant-se en el bosc, va entrar en el patí de la casa de Kersten i el doctor va sortir a rebre’l. Des del dia anterior havien intentat sense sort posar-se en contacte amb el ministre. Schellenberg i Brandt varen entrar a la casa, però Kersten es va endur al ministre en el jardí per parlar a soles abans de comencés la reunió. El doctor li va demanar que mostrés respecte cap a Masur. Himmler li va assegurar que si hagués sigut per ell s’haguessin fet les coses molt diferent amb el tema jueu, i va donar les culpes a Hitler de tot el que havia passat. Llavors, Himmler li va dir que estava disposat a negociar amb el comandant Eisenhower per lluitar contra els soviètics. Kersten li va contestar que ell no era la persona més adequada per dur aquelles negociacions, ja que no estava en contacte amb el comandant nord-americà, però li va dir que no tenia inconvenient en parlar amb el ministre d’Afers Exteriors suec Christian Günther quan tornés a Suècia. Llavors, el doctor li va recomanar que en parlés amb el comte Folke Bernadotte, ja que aquest sí que coneixia a Eisenhower. Himmler ho va trobar una bona idea.
Un cop dins la casa, il·luminada només pel foc de la xemeneia i unes espelmes, Himmler va saludar a Masur amb un Guten Tag i li va dir que se’n alegrava de poder-lo veure. Tots, excepte l’astròleg Wulff, es varen asseure a taula i Kersten va servir cafè amb pastes que havia portat d’Estocolm. El cap de les SS va començar la conversació dient que la seva generació no havia pogut viure temps de pau i va criticar que els jueus haguessin participat en l’aixecament espartaquista de l’hivern de 1918-1919. Llavors va intentar justificar el tracte que havien donat als jueus i li va dir que ell el que volia era que emigressin, però que no hi havia cap país que els volguessin. Masur li va replicar que no era justificable tot el que havien fet. Himmler li va explicar que durant la guerra havia sorgit problemes amb els jueus de l’est, ja que segons ell podien crear grans dificultats epidemiològiques, i per aquell fet va justificar que haguessin construït crematoris. Després, Himmler va començar a parlar dels camps de concentració i li va dir que en la seva opinió s’haurien de dir camps d’educació i li va assegurar que el tracte en els camps sempre havia sigut correcte. Masur, davant d’aquella afirmació, es va irritar i li va dir que s’havien comès greus crims en els camps. Himmler hi va estar d’acord, va reconèixer alguns errors i li va prometre que castigaria als culpables. A continuació, Masur li va demanar que els jueus que encara estiguessin vius continuessin vius i li va demanar que els posés en llibertat. Himmler li va assegurar que ja havia ordenat no destruir els camps amb la gent de dins, tal hi com demanava Hitler, i que s’havien entregat els camps de Bergen-Belsen i Buchenwald intactes. Himmler es va intentar defensar dient que ell no s’havia enriquit i que s’havia difamat molt sobre la seva persona. Després de mirar el rellotge i adonar-se que portaven més d’una hora i mitja de reunió, Masur va fer un moviment de cap dirigit a Kersten, que aquest immediatament va treure una llista del Ministeri d’Afers Exteriors suec i li va demanar a Himmler que alliberés a totes aquelles persones. Himmler va demanar parlar a soles amb Kersten i Brandt. Schellenberg i Masur varen abandonar el saló.
Kersten li va exigir que respectés el que havien pactat el mes de març i fes una oferta a Masur. El cap de les SS li va prometre de mala gana que alliberaria a 1.000 persones que figuraven a les llistes del Ministeri d’Afers Exterior suec. Quan Schellenberg i Masur varen tornar a la taula de negociacions 20 minuts més tard d’haver-la abandonat, Himmler li va concedir a Masur l’alliberació de 1.000 dones jueves del camp de Ravensbrück, així com 50 jueus dels camps noruecs i a una part dels jueus holandesos de Theresienstadt, sempre hi quan la Creu Roja els transportés. També va prometre entregar quan pogués els camps als Aliats. El ministre li va augurar de que si perdien la guerra els bolxevics s’infiltrarien en els països occidentals provocant disturbis i malestar.
A dos quarts de cinc de la matinada, Himmler va sortir de la casa acompanyat per Masur. El ministre li va demanar que mantingués aquella conversa en secret, igual que l’entrega de dones jueves a Suècia. Aprofitant que el ministre era fora momentàniament, Kersten els va demanar a Brandt i a Schellenberg que s’encarreguessin personalment de que les 1.000 dones franceses fossin alliberades i de que els camps quedessin intactes. Després, el ministre va tornar a la casa i va exclamar davant de tots els demés que si hagués conegut abans a Masur deu anys abans “no hagués tingut lloc aquesta guerra”.
A les cinc de la matinada, el cotxe de Himmler es va aturar a la casa del doctor. Himmler va sortir de la casa i Kersten el va seguir per parlar amb ell. Li va demanar que no destruís les ciutats holandeses i les preses, tal hi com Hitler havia ordenat. El ministre li va donar la seva paraula de que no ho faria, tot hi que li va dir que els holandesos no s’ho mereixien. Himmler li va reconèixer que si pogués hagués fet les coses molt diferents a les de Hitler i li va confessar de que la seva vida acabaria en breu. Himmler també li va dir que Bormann i Goebbels no havien sigut bons consellers per Hitler i que ell havia patit molt durant aquell temps perquè no es feia el que ell volia. El ministre li va confessar que sabia que la seva vida acabaria en breu i li va profetitzar que “la Història l’acusaria de molts delictes que havien comès altres”. Quan es varen acomiadar, Himmler sabia que no es tornarien a veure i tenia els ulls cristal·lins. Schellenberg es va asseure al costat del Reichsführer.
Després de que el ministre abandonés la finca, Kersten, aprofitant que Masur anava a dormir unes hores, es va acomiadar de la seva casa. A les deu del matí abandonarà la casa i tornarà amb Masur a Estocolm.
Però Himmler no tenia cap intenció d’ajudar als jueus. A la badia de Lübeck, els nazis, seguint les ordres del ministre Himmler d’esborrar la petjada del genocidi, varen fer embarcar els deportats de Neuengamme a les embarcacions Cap Arcona, Thielbeck, Athen i Deutschland per enfonsar-los a alta mar. Precisament a Neuengamme, el doctor Alfred Trzebinski, metge del camp, va rebre l’ordre d’eliminar als 20 nens jueus utilitzats en els experiments mèdics sobre la tuberculosis del doctor Kurt Heissmeyer de les SS ara que s’apropaven els britànics. Els nens varen ser portats a l’escola Bullenhuser Damm, a Roghenburgsort, a prop d’Hamburg, un subcamp de Neuengamme. Les SS varen arribar a l’escola amb sis presoners russos, dos metges francesos, dos presoners holandesos i els nens, que aquests varen ser col·locats en una habitació a part, un refugi antiaeri. Trzebinski va donar-los uns sedants, mentre a l’altra habitació es mataven als presoners adults. Un dels nens que tenia dotze anys estava greument malalt i va ser el primer en adormir-se. L’ordenança Frahm va agafar el nen i el va dur a una habitació i allí va veure una corda lligada a un ganxo. Frahm va posar el nen adormit a la forca i va tirar amb tot el seu pes cap avall del cos. Després va repetir el mateix procediment amb els altres nens.
A Brandenburg, davant l’arribada dels soviètics, els alemanys varen executar els últims presoners a Brandenburg-Görden. Els russos varen alliberar la presó una setmana després. En el camp de Sachsenhausen, també davant la imminent arribada soviètica, es va registrar l’últim comunicat diari de la comandància del camp a 36.687 presoners, inclosos els que estaven en els centres industrials. A més, en el sots-camp de Bullenhuser Damm, a Hamburg, un batalló de les SS dirigit pel doctor Kurt Heissmeyer va agafar una vintena de nens jueus, entre ells la parisenca Jacqueline Morgenstern, que havien fet servir per experiments mèdics a Auschwitz i els va injectar morfina perquè dormissin. A continuació, un cop adormits, un SS els penjava en ganxos i després els tiraven per assegurar que fossin morts. 28 acompanyants dels nens i presoners de guerra soviètics varen patir la mateixa sort.
El ministre d’Estat Otto Meissner va comunicar telefònicament des de Mecklemburg a Goebbels que la Cancelleria Presidencial s’havia posat a salvament per conservar la llibertat d’acció. Enrabiat com mai, Goebbels li va respondre cridant que lamentava no haver pogut fer el que que volia fer durant aquests dotze anys. Escopir-lo a la cara.
Willy Liebel es va suïcidar després de patir des de finals de l’any anterior una malaltia.
En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:
En el camp de concentració de Theresienstadt, les SS varen afusellar a l’agent Paul Thümmel, detingut des del març de 1942 per haver facilitat informació al govern txecoslovac i britànic.
En el front oriental:
En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:
Ferdinand Schörner va pronunciar un discurs a un grup d’oficials en el seu quarter general de comandament en un hotel txec, el Masarykov Düm, a prop de Königgrätz, on els va dir que havien d’estar a l’altura de la gran confiança que Hitler havia posat amb ells.
A Àustria:
Els soldats soviètics es trobaven a l’oest de Viena.
A Alemanya:
Soldats soviètics varen entrar a la població de Müncheberg, que va patir un dur saqueig perquè els soviètics desitjaven enviar coses a les seves llars. Però tot i la segura victòria dels soviètics, Iosif Stalin estava molt preocupat; primer per la possibilitat de que els nord-americans poguessin avançar de cop cap a Berlín, i també estava preocupat pel comportament que estaven tenint fins llavors el seu Exèrcit. Stalin va ordenar, a través de la Stavka, als seus comandants que milloressin el tracte als presoners de guerra i als civils alemanys perquè no volia guanyar-se la enemistat dels alemanys. El dirigent soviètic va estar al cas de les atrocitats que cometien els seus soldats quan arribaven als pobles i ciutats alemanyes, i no volia que es donés aquella imatge a la ciutat de Berlín perquè sabia que en qüestió de dies vindrien els soldats nord-americans i els soldats britànics. Precisament, aquell dia la Stavka va advertir a Zhukov, Konev i a Rokossovsky de la possibilitat de que es topessin amb els Aliats occidentals i els va demanar que fessin una sèrie de senyals de reconeixement.
En el front occidental:
A Alemanya:
Els nord-americans tenien l’objectiu d’ocupar Baviera i els britànics es trobaven en aquell moment avançant cap a Hamburg. El 3º Exèrcit nord-americà va alliberar les ciutats de Stuttgart, Friburg i Nuremberg. Aquesta última va caure a les quatre de la tarda davant al 15º Cos nord-americà després de cinc dies de combat, ja que estava defensada per dues divisions alemanyes, la Luftwaffe i els batallons de la Volkssturm, i rodejada de canons antiaeris. El comandant alemany de la ciutat havia jurat a Hitler que ell i els seus homes lluitarien fins al final. A dos quarts de set d’aquella tarda, soldats de la 3º Divisió nord-americana es varen reunir a la Adolf-Hitler-Platz per hissar els colors nacionals a un deteriorat màstil i cantar l’himne de la divisió, The Dogface Soldier.
A les vuit del matí, a Leipzig, alliberada la jornada anterior, la fotògrafa nord-americana Margaret Bourke-Withe va entrar a l’Ajuntament i va trobar-hi els cadàvers de Kurt Lisso (un funcionari local), la seva esposa i la seva filla. Els tres s’havien enverinat per no veure la derrota.
La trobada amb els soviètics era imminent que es produís en un moment o altre i per tal d’evitar errors tràgics, es va preparar sota la recomanació dels comandants dels cossos d’Exèrcit un sistema de senyals de reconeixement.
Els soldats britànics varen ocupar la fàbrica de l’AFA de Hannover, que es trobava pràcticament intacte, fet pel qual no varen tardar en tornar-la a posar en funcionament. També el 12º Cos, que s’havia trobat més resistència de l’esperada, va arribar a Harburg, a la riba meridional de l’Elba, davant Hamburg.
A Itàlia:
Els Aliats es dirigien cap al nord a través de la vall del Po.
En el Pacífic:
A Okinawa, els nord-americans tenien sota el seu control quatre cinquenes parts de l’illa després de que els marines aixafessin als japonesos en forts combats a la península de Motobu.
Diari del Tercer Reich 