Diumenge:
En la Batalla per Berlín:
A la ciutat:
Al matí, les tropes del comandant Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat, ja que aquell dia era l’aniversari del líder soviètic Vladimir Lenin. El comandant soviètic, que li semblava que el ritme que portaven era massa lent, va enviar un missatge als seus comandants dient-los que la defensa de Berlín comptava amb una organització dèbil, però que les seves tropes es movien massa a poc a poc i va ordenar avançar amb més rapidesa. A partir de llavors, tots els exèrcits dirigits per Zhukov es varen començar a moure; el 1º Exèrcit blindat de guàrdies es va preparar per construir un pontó per travessar el riu Spree a prop de Köpenick. El 8º Exèrcit de guàrdies, amb el suport de les forces blindades, va obligar a replegar el 58º Cos del general Helmut Weidling direcció a Berlín. El 5º Exèrcit de xoc avançava direcció a l’extraradi oriental i el 3º va rebre ordres d’avançar direcció al septentrional per després dirigir-se al centre. El 2º Exèrcit blindat de guàrdies tenia l’ordre d’entrar a la ciutat a través de Siemensstadt per encaminar-se a Charlottenburg i el 47º Exèrcit es va dirigir a l’oest amb l’objectiu de tancar el cercle septentrional de la ciutat. Els soviètics també varen ocupar l’emissora de Nauen, a prop de Berlín.
Al sud, Ivan Konev, desitjós d’entrar a la ciutat abans que Zhukov, va fer avançar els camions del 28º Exèrcit amb l’objectiu d’eliminar les forces alemanyes atrapades al voltant de Cottbuts. A més, Konev va decidir reforçar l’exèrcit blindat de guàrdies de Rybalko amb un cos d’artilleria i una divisió antiaèria per la seva entrada a la capital alemanya. A la tarda, les tropes de Konev varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Mentrestant, el 4º Exèrcit blindat de la Guàrdia va desbordar la ciutat pel sud-oest i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. A la nit, els tres cossos de Rybalko varen arribar al canal de Teltow, en el meridional del perímetre defensiu de Berlín, amb l’objectiu de fer un assalt general a través del canal.
Durant aquell matí va ser rellevat del seu càrrec per la defensa de Berlín, Helmuth Reymann, que va ser substituït pel coronel Ernst Kaether, saltant-se d’aquesta manera dos graus en ser ascendit a tinent general de forma excepcional. A la nit, Kaether seria destituït i degradat a coronel.
En el búnquer:
A les deu del matí, Adolf Hitler es va llevar en sentir projectils de gran calibre soviètics. Ràpidament va cridar a Heinz Linge per preguntar-li què estava passant. El seu ajudant li va respondre que era l’artilleria antiaèria alemanya i algun canó de llarg abast soviètic. Després d’esmorzar en el seu despatx, Hitler va tornar llavors al dormitori, on Theodor Morell li va injectar un estimulant.
Per fer front als soviètics, Hitler va emetre durant aquell matí un comunicat a la població on va dir que tot aquell que debilités la capacitat de resistència seria considerat un traïdor i seria afusellat o penjat. El comunicat deia:
Aquell que propagui o aprovi una mesura que debiliti la nostra capacitat de resistència és un traïdor! Ha de ser afusellat o penjat a l’acte! Aquesta ordre també és vàlida quan la mesura es presenti com a procedent suposadament del gauleiter i ministre Dr. Goebbels o del Führer.
El dictador va comprendre aquell dia que no hi havia cap exèrcit alemany disposat a plantar batalla per Berlín i va cancel·lar la decisió presa el dia anterior de nomenar el tinent general Käther com a comandant per la defensa de Berlín. Sabia que tot estava perdut; el 9º Cos mecanitzat soviètic havia avançat a través de Lichtenrade, el 6º Cos blindat de guàrdies soviètic havia capturat Teltow i el 7º havia ocupat Stahnsdorf. Més a l’oest, a tant sols 10 quilòmetres de Potsdam, hi havia arribat part del 4º Exèrcit blindat de guàrdies de Lelyushenko i dos cossos de l’exèrcit soviètic estaven situats a l’extrem occidental de Berlín, a menys de 40 quilòmetres del 47º Exèrcit de Zhukov, i avançaven direcció al nord de Berlín. Per tant, els alemanys no tenien sortida per terra. Durant tot el matí va demanar com anava l’atac que havia ordenat el dia anterior del tinent general Felix Steiner des del nord, però quan li varen dir que les coses no anaven bé, va ordenar en el general Karl Koller, cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, que enviés alguns avions per comprovar si les tropes de Steiner s’havien mogut tal hi com ell havia demanat. Koller el va trucar més tard per comunicar-li que el grup de Steiner havia decidit no atacar, desobeint les seves ordres.
A continuació va trucar a Heinrich Himmler per si tenia més informació de les tropes de Steiner, però el ministre de l’Interior no sabia de què li parlava i es va limitar a donar-li una resposta optimista. Steiner es va negar a llançar l’atac ordenat, ja que li semblava una bogeria que 10.000 homes assaltessin un contingent de 100.000.
A les dotze va començar una nova reunió informativa. En ella hi participarien a més de Hitler, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Karl Döenitz, Hans Krebs, Wilhelm Burgdorf, Walter Buhle, August Winter, Eckhard Christian, Hans-Erich Voss, Hermann Fegelin, Martin Bormann, Walter Hewel, Heinz Lorenz, Nicolaus von Below, Otto Günsche, Willy Johannmeyer i Bernd Freytag von Loringhoven. Krebs va dibuixar la situació en el front oriental i i va explicar el fort empitjorament de la situació a Berlín. Els informes dels comandants que lluitaven al voltant de Berlín es varen contradir. Hitler es va sentir ultratjat i emprenyat com una mona es va aixecar de la cadira amb els punys tancats i va vociferar:
Tot ha acabat! Però estan equivocats, senyors, si creuen que me’n aniré de Berlín! Abans em disparo unt tret al cap.
A continuació, va dir:
La guerra està perduda. Els meus generals m’han mentit i traït. I que quedi clar, senyors, ja no crec en l’alliberació de Berlín.
Aquesta va ser la reunió més breu de tota la guerra.
Hitler va abandonar la reunió irritat i es va posar a cridar pel passadís. Günsche va tenir que córrer al seu darrere i Hitler li va ordenar que volia parlar amb Joseph Goebbels. El ministre es trobava en aquells moments en el seu refugi antiaeri de la seva mansió de la Hermann-Göering-Strasse. Mentre Hitler parlava amb Goebbels per telèfon, els participants a la reunió varen sortir de la sala. Pocs minuts més tard va aparèixer Goebbels i se’l va portar ràpidament al despatx de Hitler. Més tard arribarien al búnquer Magda Goebbels amb els seus sis fills, que s’allotjaven al subterrani del Ministeri de Propaganda, perquè volia que visquessin al Führerbúnquer amb ell. Magda i els nens viurien en el búnquer més apartat i el ministre ocuparia una habitació a prop de la de Hitler. Tancats en una habitació del búnquer, el ministre li va manifestar el seu desig de suïcidar-se juntament amb Magda i els seus fills per seguir-lo en ell en el seu destí final. Al cap d’uns minuts, Hitler es va relaxar parlant amb el seu ministre favorit i li va entregar la insígnia daurada del partit nazi que sempre portava a la seva guerrera. Emocionat, Goebbels va fer publicar en el diari Berliner Morgenpost el titular de que a Berlín començava la lluita defensiva sota la llei del front i va fer una crida a la població perquè lluitessin fins al final. El ministre també va ordenar que s’actués amb tots els mitjans contra qualsevol provocador i “element criminal” que a través de l’alçament de banderes blanques o altres senyals sembrés inquietud i paralitzés la resistència de la població en la “ferma” resistència de la capital. Precisament, aquell dia va sortir per primer cop el diari Der Panzerbär, que es publicaria fins el 29 d’abril, i on s’emetrien les ordres del Govern per la defensa final de Berlín. En en canvi, Goebbels va treure l’últim editorial del setmanari Das Reich en el que va exigir la resistència a tota cosa, inclús, de nens i nenes, per aturar “l’assalt d’Àsia”. Textualment, va escriure:
Llenceu granades de mà i mines de plat... dispareu des de les finestres i des del forats dels subterranis i no tingueu en compte el perill que correu en aquesta lluita.
Quan Goebbels va sortir deu minuts més tard, Bormann, Keitel, Döenitz i Jodl s’hi varen abraonar per saber les seves impressions. El ministre els va anunciar que Hitler considerava la situació com a desesperada i que es mostrava convençut de que la guerra estava perduda. Bormann va implorar que convencessin a Hitler de que abandonés Berlín i es retirés a la fortalesa dels Alps. Goebbels llavors es va dirigir a Keitel i li va preguntar si existia alguna possibilitat d’aturar als soviètics. Keitel li va respondre que l’última possibilitat consistia en retirar d’immediat totes les tropes de l’Elba, inclosa la unitat més poderosa, el 12º Exèrcit de Walter Wenck, perquè lluitessin contra els soviètics. Bormann els va proposar que s’informés ràpidament a Hitler d’aquesta estratègia. Keitel, Bormann, Goebbels, Burgdorf i Fegelin li varen demanar a Linge que li permetessin reunir-se amb Hitler un últim cop. L’ajudant es va dirigir al despatx del dictador i aquest els va permetre reunir-se amb ell.
A dos quarts de dues va tenir lloc aquesta última reunió a la sala de reunions amb un Hitler molt més calmat. Aquesta reunió, que va durar uns vint minuts, Hitler els va repetir que es quedaria a Berlín per lluitar contra els bolxevics i dirigir la defensa de la capital. Goebbels llavors li va comentar a la secretària Traudl Junge que més tard arribaria la seva esposa amb els seus fills. Amb la família Goebbels també varen instal·lar-se en el búnquer el seu secretari d’Estat, el general de brigada Werner Naumann, el seu ajudant, el capità Günther Schwägermann i el seu ajudant de cambra, el caporal Ochs.
Poc després, Döenitz va demanar a Hitler una entrevista a soles. Hitler el va rebre a la sala de juntes. En sortir de la reunió, l’almirall es va dirigir en avió a Flensburg per organitzar des d’allí els desplaçament de pilots suïcides cap a Berlín.
A fora al búnquer:
A primera hora del matí, el general Weidling va convocar als comandants de les seves divisions amb l’objectiu de discutir amb ells la greu situació. Tots els comandants, excepte un, van estar d’acord en obrir camí direcció sud per unir-se al general Busse i els altres dos cossos del 9º Exèrcit. Però les comunicacions alemanyes eren nefastes i ni tant sols el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula no va saber res de com anava l’avanç soviètic. En una altra part de la batalla, la Nordland va continuar la seva defensa de Mahlsdord i de l’entrada de Berlín a través de la Reichstrasse I. A Friedrichsfedle, un dels destacaments de l’exèrcit alemany va reunir un grup de presoners de guerra francesos i els va obligar a punta de pistola a cavar trinxeres. Al migdia, la Nordland es va replegar direcció a Karlshorst, però de seguida es varen veure atrapats pels projectils soviètics. Per altra banda, les restes del 11º Cos Panzer de les SS, el 5º de muntanya i la guarnició de Frankfurt varen començar a retirar-se cap al Spreewald en diverses direccions. La retirada de l’exèrcit alemany estava sent desorganitzada, la majoria avançava en solitari i quedaven poques unitats formades i, a més, no els arribaven les ordres del quarter general de Busse. Els vehicles quedaven abandonats pel camí per la falta de combustible.
Sabent que el final era a prop, 16 presoners, entre ells Albrecht Haushofer, un oficial de l’Abwehr i un agent soviètic, un antic comunista alemany, varen ser trets de la presó de Moabit i se’ls va restituir els seus efectes personals. L’endemà varen ser assassinats per les SS.
Durant aquell dia, les autoritats berlineses varen establir que es condemnaria a mort a tot aquell berlinès que cuinés amb una cuina elèctrica.
En el búnquer:
A les tres de la tarda, segons diversos testimonis, Hitler es volia treure la vida, però enlloc de suïcidar-se va ordenar celebrar una conferència a dos quarts de quatre. En la reunió hi havia Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Martin Bormann, Hans Krebs, Wilhelm Burgdorf i dos taquígrafs. Hitler, que estava molt demacrat físicament i molt nerviós, va continuar obsessionat pels moviments de Steiner i va demanar que li diguessin si les seves tropes s’estaven movent tal hi com havia ordenat el dia anterior. Quan el varen informar de que les tropes soviètiques havien trencat l’anell defensiu del nord, la zona on Steiner havia de fer el seu contraatac, i que ja es trobaven a Zossen, en el sud, i avançaven cap a Stahnsdorf, que operava en el límit nord de la ciutat, entre Frohnau i Pantkow, i que a l’est havien arribat fins la línia Lichtenberg, Mahlsdorf i Karlshorst, es va enfadar molt i va cridar que les SS s’havien sumat a la traïció de l’Exèrcit. Ara sabia que Steiner l’havia desobeït. Krebs li va tenir que confessar que l’atac de Steiner no s’havia produït. Enrabiat com mai, el dictador es va aixecar de cop i va llençar damunt de la taula els llapis de colors que sempre portava durant les conferències i va començar a vociferar.
Llavors, Keitel i Jodl, que se’ls va ordenar que enviessin a Berlín totes les divisions disponibles, varen exposar la situació militar, que era desastrosa. Jodl va explicar que els nord-americans ja estaven a Harz i que hi havia combats a Weimar, Gotha, Schweinfurt… i que en el nord els nord-americans els havien obligat a retrocedir fins l’Elba i la regió del sud d’Hamburg. Hitler va tornar a cridar en un atac d’ira dient que havia sigut abandonat i va qualificar una vegada més l’Exèrcit com a traïdor. Després de relaxar-se i de sortir un parell de cops per anar a les seves dependències privades, va fer una declaració on va dir que no pensava moure’s de Berlín i que quan arribés al final acceptaria la decisió irrevocable de suïcidar-se. Sabia que el final era a prop. Assegut a una butaca i colpejant la taula amb el palmell de la mà, va cridar que el Tercer Reich havia sigut un fracàs i que el seu creador no li quedava cap més sortida que suïcidar-se perquè estava tan dèbil que ja no podia lluitar més. Els presentes a la reunió, que estaven impactats per l’atac de ràbia de Hitler, li varen dir que no era una bona idea i li varen explicar que les tropes de Ferdinand Schörner i Albert Kesselring encara estaven en bones condicions i li varen recomanar que marxés cap a Obersalzberg. Bormann va sortir en defensa de la Wehrmacht i dels militars i va afirmar que els generals presents i la gran majoria dels oficials i soldats havien complert amb el seu deure fins al final. El secretari va continuar el seu discurs dient que no s’havia perdut tota esperança, ja que encara quedaven el 12º Exèrcit de Wenck, el 9º Exèrcit de Busse i, sobretot, el grup d’Exèrcits de Schörner. Però Hitler va tornar a assegurar, amb llàgrimes als ulls, que la guerra estava perduda i que es quedaria fins al final i volia que s’anunciés de forma oficial. Hitler llavors es va aixecar de la butaca i, sense mirar ni esquerra ni dreta, va tornar a les seves habitacions particular. Bormann va quedar abatut i preguntava a l’aire que Hitler no parlava seriosament quan parlava de suïcidi. Keitel va afegir que ho tenien que impedir. Més calmat, Hitler va tornar a la sala.
A primera hora d’aquella tarda, Krebs havia trucat a Gotthard Heinrici per informar-lo de que el 12º Exèrcit estacionat a Magdeburg donaria mitja volta i, a les ordres del general Wenck, marxaria cap a Berlín. Krebs li va dir que aquesta era la decisió indicada perquè les tropes nord-americanes no creuarien el riu Elba.
Un cop acabada la reunió, Keitel li va demanar a Hitler una reunió privada juntament amb Jodl. Els demés varen abandonar la sala i Keitel i Hitler es varen quedar sols, ja que Jodl va tenir que atendre el telèfon. Quan Keitel li va suggerir que marxessin ara que podien cap a Berchtesgaden, Hitler el va interrompre per dir-li que ja havia pres la decisió de no abandonar Berlín. Keitel hi va insistir, però Hitler li va dir que no s’oposava que es dirigís al sud. En entrar Jodl a la sala, Keitel li va assegurar que ell no marxaria si es quedava a Berlín. Jodl va compartir l’opinió de Keitel, però va advertir-lo de que si es tallaven les comunicacions amb el sud llavors ja no hi hauria possibilitats de dirigir les operacions del Grup d’Exèrcits del Centre, del Sud, dels Balcans, a Itàlia i a l’Oest i llavors s’hauria de traslladar a Berchtesgaden. Hitler va cridar llavors a Bormann i li va repetir l’ordre de que volessin els tres cap a Berchtesgaden aquella mateixa nit. Els tres s’hi varen negar novament i Keitel li va dir que sempre l’havia obeït però que ara no ho faria. Hitler va insistir de que ell es quedava a Berlín i els va afirmar que Hermann Göering podia dirigir les tropes des del sud. Els tres li varen dir que cap soldat voldria lluitar per al mariscal de camp. Reflexiu, Hitler va preguntar a l’aire què significava lluitar i va dir que ja no quedava res per lluitar i que si es tractava de començar negociacions Göering ho podia fer millor que ell. També va repetir que es quedaria a Berlín. Llavors va ordenar a Keitel que retirés les seves forces del front occidental per dur-les a la Batalla de Berlín per impedir que els soviètics envoltessin la ciutat. Keitel li va assegurar que marxaria en cotxe fins el front per veure el general Wenck, que aquells moments estava lluitant contra els nord-americans en el riu Elba, perquè marxés cap a Berlín i s’unís a les unitats del 9º Exèrcit al sud de la ciutat. A les 17:20 es va cursar al 9º Exèrcit de Busse l’ordre de confluir amb Wenck per marxar junts cap a Berlín. A un quart de vuit de la tarda es va enviar un telegrama a l’almirall Karl Döenitz per ordenar-li que enviés per via aèria a Berlín a tots els mariners disponibles com la prioritat més urgent, sense fer cas dels interessos de l’Armada, perquè s’incorporessin a la Batalla per Berlín.
Abans de que Keitel marxés, Hitler li va insistir que abans mengés alguna cosa i el va fer seure i els criats li varen dur sopa de cigrons, conyac i xocolata. Després de fer un mos, Keitel va sortir direcció al quarter general de Wenck i Jodl va marxar cap a la nova base del OKW a Krampnitz, al nord de Potsdam. Abans de separar-se, Jodl li va suggerir que protegís el comandament suprem en el cas de Hitler s’adherís al pla de viatjar tots a Berchtesgaden i varen acordar que en cap cas continuarien ells dos a Berlín per no perdre el contacte amb la resta de fronts.
En acabar la conferència, Hewel va comunicar les decisions preses i com havia anat a Joachim von Ribbentrop i al general Karl Koller. El general Eckhard Christian va informar a Göering i Fegelin es va posar en contacte amb Himmler en el seu quarter general de Hohenlychen. Després de la trucada amb Fegelin, Himmler va exclamar davant dels que el rodejaven:
Tot el món s’ha tornat boig a Berlín! Què tinc que fer?
El Obergruppenführer Gottlob Berger li va contestar que tenia que anar a la capital i li va anunciar que ell hi aniria. Berger hi va anar. Himmler no.
Mentrestant, les dues secretàries Gerda Christian i Traudl Junge, la dietètica austríaca Constanze Manziarly i la secretària de Bormann, Elsa Krüger, estaven prenent un cafè ben carregat. En aquells moments va entrar Bormann i li va ordenar a Krüger que havia de mecanografiar de seguida. Les demés es varen retirar a l’avantsala fins que Heinz Linge les va cridar per veure a Hitler. El dictador els va relatar que tot estava perdut i que havien de preparar-se per sortir al cap d’una hora en direcció al Berghof juntament amb els altres. En aquells moments Eva Braun es va apropar a Hitler amb un somriure a la boca i li va dir que ella es quedaria al seu costat i el va besar davant de tothom. Junge i Christian varen insistir també en quedar-se. Hitler les va mirar amb una cara amable i els va assegurar que els seus generals no eren tan valents com elles i els va repartir pastilles de cianur. En aquells moments els oficials estaven a les portes de la sala de conferències esperant a Hitler per acomiadar-se d’ell. Després, Hitler va rebre trucades de Döenitz i de Himmler perquè marxés al sud. Cap d’ells el va poder convèncer.
Aquella tarda, Eva Braun va sortir de la seva cambra i va agafar les secretàries per pujar a mirar al parc amb els gossos per respirar una mica d’aire fresc i veure la llum del dia. En silenci, les tres varen passejar pel parc de la Cancelleria observant els horrors de la guerra. A través d’un mur destruït es varen esmunyir cap al parc del Ministeri d’Afers Exteriors i varen trobar darrere unes mates una escultura de bronze. Assegudes en una pedra, Junge, Christian i Braun es varen encendre una cigarreta. En sonar el toc de les sirenes, Braun es va posar un caramel de menta a la boca i varen baixar un altre cop al búnquer.
En el moment que les secretàries i Eva Braun tornaven al búnquer, Hitler seia al corredor amb Goebbels, Bormann i Burgdorf per parlar de l’atac imminent. Eva va asseure’s al costat de la seva parella i, sense cap mirament, va preguntar per l’escultura de bronze que acabava de trobar i li va demanar que li comprés. Hitler li va agafar la mà i li va respondre que no sabia de qui era aquella escultura i que probablement era propietat de l’Estat i que no podria comprar-la. Eva, insistent, li va dir que si aconseguia rebutjar els russos de Berlín podria fer una excepció. Hitler va riure, però no va voler continuar parlant del tema. En aquells moments Eva va descobrir unes taques vermelles i blaves a la jaqueta de l’uniforme gris de Hitler i li va fer veure que anava brut i, en to irònic, li va demanar que no volgués semblar Frederic el Gran en tot. Hitler va protestar i li va dir que jo no era ni general ni polític. La conversa es va acabar en sentir bombes i foc de la defensa antiaèria.
Hitler es va retirar a la seva habitació i va posar en ordre tots els documents i escrits que tenia en els seus calaixos, armaris i en la caixa forta dels peus del llit, i que s’havien de destruir. Llavors va fer cridar a l’ajudant Julius Schaub, que tenia la missió de destruir els documents personals que hi havia tant a Berlín com a Munic i a Berchtesgaden. A continuació va treure uns papers seus i en va seleccionar uns quants que varen ser cremats per Schaub i per ell mateix al jardí de la Cancelleria. La secretària Junge va tenir que embalar una caixa amb documents, escrits i els papers més importants que Schaub li havia fet arribar. En aquells moments es va tirar l’última fotografia de Hitler en vida i se’l veu amb Schaub observant les ruïnes de la Cancelleria.
Després de sortir de parlar per telèfon, Goebbels va anar a buscar la secretària Junge i la va avisar de que la seva esposa vindria amb els nens i que per desig de Hitler es quedarien al búnquer i li va demanar que els anés a rebre. El ministre li va indicar que els nens només podrien treure un joguet cadascun i que vindrien sense molta roba de dormir. Otto Günsche havia buidat una sala i hi va col·locar tot de llits. Uns minuts més tard, dos cotxes oficials conduïts pel xofer de Goebbels, el tinent Günther Rach, i pel seu ajudant, el capità de les SS Günther Schwägermann, varen recórrer els pocs metres que separaven la Hermann-Göering-Strasse de la Cancelleria passant per davant de milers de runes. En ells hi viatjaven els sis fills dels Goebbels: Helga, Hilde, Helmut, Holde, Hedda i Heide, que varen baixar per les escales del búnquer en doble fila i amb cara de tristor amb uns vestits foscs que conjugaven amb l’ambient. L’arribada dels nens al búnquer va ser un xoc per la majoria dels presents que vivien en un ambient de bogeria i sense disciplina. Alguns anomenaven el búnquer El dipòsit de cadàvers. Tots eren conscients de que moririen a mans dels seus pares. Els nens varen omplir el búnquer dels seus jocs i Junge va pujar amb ells al magatzem on es trobaven apilonats els regals d’aniversari de Hitler perquè agafessin algun joc infantil. Quan varen tornar va sonar l’alarma antiaèria. La família va ocupar cinc petites habitacions, entre elles les del doctor Theodor Morell i Karl Jesko von Puttkamer, que abandonarien aquell dia el búnquer. Morell va volar direcció a Munic per després dirigir-se a la petita localitat de Bayerisch Gmaing, a la comarca del Berchtesgadener Land, però durant el vol va patir un atac de cor. Després de buscar un lloc on aterrar d’emergència, el pilot va poder aterrar ala base aèria de Neubiberg, al sud de Munic, que havia quedat intacte. El metge de Hitler va tenir que ser traslladat a un hospital de la seva propietat da Reichenhall. Quan Hitler li va recomanar a Magda que volés cap a Baviera a bord d’un aparell que marxaria aquella nit des de l’aeroport de Gatow, ella va rebutjar l’oferta perquè creia que era el seu deure estar allí. Tenia clar el seu destí i portava al damunt una botella de verí que l’hi havia entregat Otto Skorseny a canvi d’una botella de whisky.
Cap a les sis o les set de la tarda, per ordre expressa de Hitler, va arribar a Berlín el mariscal Schörner després d’aterrar a Gatow. Johannmeyer li va demanar a Linge que anunciés a Hitler que Schörner havia arribat. Hitler va ordenar que l’acompanyessin a la sala de reunions i va sortir a l’avantsala per rebre’l. La reunió va durar una hora i en ella hi varen participar Bormann, Burgdorf i Fegelin. El dictador els va assegurar que no marxaria i va confessar-los que havia sigut un error haver abandonat el quarter general de Rastenburg. Durant la reunió va rebre una trucada de Himmler perquè es plantegés marxar, però el dictador ho va rebutjar.
A continuació, Hitler va parlar amb el mariscal a soles. Cap a les vuit del vespre, Schörner es va dirigir de nou a Gatow, on el seu avió el va tornar al quarter de l’Estat Major. A continuació, mentre Bormann, Günsche i les secretàries bevien conyac a l’avantsala, va arribar el ministre Von Ribbentrop. El ministre li va preguntar a Linge pels plans de Hitler. L’ajudant li va explicar que el pla era quedar-se a Berlín. Poc després, Linge li va comunicar a Hitler que Von Ribbentrop havia arribat. Els dos homes es varen reunir. El ministre li va proposar escoltar als experts i fugir del búnquer, però Hitler ho va rebutjar sense donar-li més explicacions. Quan Von Ribbentrop va abandonar el búnquer es va traslladar a Hamburg. Aquesta seria l’última vegada que Von Ribbentrop estaria a la Cancelleria i a prop de l’home a qui havia ajudat a pujar al poder el gener de 1933. Durant aquell dia també es va presentar al búnquer el general Wilhelm Mohnke amb els 3.500 homes que disposava. Hitler va decretar que fos el responsable de la protecció de tot el districte ministerial.
Al vespre, Hitler va estar a la petita sala d’estar del búnquer amb Eva Braun i les seves secretàries. Abans, Eva va escriure corrents una carta a la seva amiga Herta Ostermayr en què li deia que segurament aquelles serien les seves últimes línies i la seva última senyal de vida, i li va enviar unes quantes joies perquès les distribuís. Li va demanar que conservés la carta fins que sabés que havien mort. Observant el retrat de Frederic el Gran, les secretàries varen preguntar on era l’últim batalló, però Hitler els va confessar que l’Exèrcit l’havia traït, que els generals no servien per res i va afirmar que el nacionalsocialisme havia mort i no tornaria a ressuscitar mai més. Eva va saltar llavors i retreure que els seus ministres no fossin allí amb ell, però Hitler li va respondre que li servien més a fora que en el búnquer, que Himmler havia de dirigir les seves divisions i Speer havia de complir tasques importants. Eva li va recordar l’amistat amb Speer i li va augurar que tornaria. Himmler aquell mateix nit el trucaria i Hitler va sortir de la seva habitació per agafar el telèfon.
Durant la nit varen marxar més membres del búnquer amb el vistiplau de Hitler, que volia que aquests destruïssin documents seus. Schaub i Karl-Jesko von Puttkamer tenien la missió de destruir els documents públics de Hitler i el doctor Morell va marxar amb un bagul ple d’informes mèdics de Hitler. També els membres del Führer Nachrichten Abteilung, un grup d’oficials de transmissió que formaven part del Nachrichten Offiziere varen trobar un pretext per abandonar el búnquer. Tots varen marxar amb tres autocars cap al sud.
L’èxode del personal va fer que quedessin habitacions lliures al búnquer i, tot hi els bombardejos, el sistema de ventilació funcionava bé, però l’aire a la sala de reunions era irrespirable quan si concentraven quinze o vint persones. Segons De Manziarly, Hitler es trobava aquella nit enmig de la bogeria dient tota l’estona que el suïcidi era el seu únic camí i no parava d’identificar-se amb el poble alemany. Qui no va tenir permís per marxar va ser el jove Bernd Freytag von Loringhoven, ja que Hans Krebs li va anunciar que ell s’havia de quedar.
A les afores de Berlín:
Aquell mateix matí havien traslladat l’Estat Major de Zossen a Eiche, una antiga escola de sots-oficials a prop de Potsdam, ja que els soviètics el dia anterior havien irromput en el quarter, mentre que el OKW es traslladava a Krampnitz, al nord de Potsdam.
Al mateix temps, Keitel, en separar-se de Jodl aquella tarda, va anar en cotxe acompanyat pel seu oficial d’Estat Major, el major Schlottmann, i pel seu conductor, Mönch, per reunir-se amb Wenck en el lloc de comandament del 12º Exèrcit, que s’havia instal·lat en els monts Alte Hölle, a prop de Wiesenburg, a uns 60 quilòmetres a l’est de Marburg. Poc abans de mitjanit es varen trobar amb Wenck en una solitària casa de fusta en el bosc. Keitel li va dibuixar com havia anat la reunió de la tarda amb Hitler i li va confessar que l’única possibilitat per treure el dictador de Berlín passava en que els seus homes avancessin cap a la capital i s’unissin amb el 9º Exèrcit. Wenck va trucar al seu cap d’Estat Major mentre Keitel esbossava la situació al voltant de la capital amb la informació que tenia del dia anterior. Wenck va aprovar les ordres de Keitel, tot i que quan el cap del OKW va marxar a les tres va trucar al seu Estat Major i va ordenar que no s’avancés amb totes les forces cap a Berlín, sinó que intentessin apropar-se al màxim al 9º Exèrcit. De Hitler, Wenck va dir que el destí d’un sol home ja no tenia importància.
Per la seva part, Jodl es va presentar en el lloc de comandament de Steiner juntament amb Heinrici. El general de les SS els va preguntar si havien pogut veure les seves unitats. Al final de la conversa, Heinrici li va mencionar l’ordre de Hitler d’atacar i li va ordenar que ho fes per amor al seu Führer. Steiner li va contestar enrabiat que també era el seu Führer.
En el Reich:
A Alemanya:
Hermann Fegelin, que havia sigut a la reunió de Hitler, va explicar-li a Walter Schellenberg el que havia acabat de veure en la reunió, i Schellenberg va aconseguir convèncer a Himmler perquè no es presentés al búnquer, ja que sabia que no seria ben rebut. A la nit, Himmler va marxar cap a Lübeck per reunir-se un altre cop amb el comte Folke Bernadotte i amb Schellenberg en el consolat suec. Himmler, que sabia que era qüestió de dies que tot acabés i sabent que Hitler no sortiria de la capital, volia donar poders al comte Bernadotte per comunicar en els Aliats occidentals, a través del govern suec, el seu oferiment de rendició. Estava disposat a rendir-se als nord-americans i britànics, però no volia rendir-se en el front oriental. Desitjava que Alemanya lluités fins que els anglosaxons els ajudessin amb la seva lluita contra els soldats soviètics. Himmler, davant d’aquella traïció, patia per la seva seguretat i el seu patiment es va agreujar encara més quan va saber que Hitler havia donat l’ordre d’executar al seu antic metge personal, el doctor Karl Brandt, per haver enviat a la seva esposa amb els nord-americans. Brandt estava detingut a Turíngia.
Gràcies als acords que havia arribat Himmler amb Bernadotte, durant aquell dia i els tres següents les ambulàncies, els autobusos i les camionetes sueques varen dur presoneres poloneses, franceses, belgues, holandeses, alemanyes, angleses, escandinaves, hongareses, eslovaques i jueves cap a Dinamarca. Un total de 2.904 dones.
El general Christian va trucar a un quart de set de la tarda en el general Koller per anunciar-li que en el búnquer estaven passat fets històrics, els més decisius de la guerra. A un quarter de set, Christian va arribar al quarter general de la Luftwaffe, a Wildpark-Werder, a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam, i va anunciar-li en el general Koller que Hitler es comportava com un malalt mental i que havia patit una crisi nerviosa.
A la nit, Koller va decidir que havia d’informar del què passava a Göering, que es trobava a Berchtesgaden per ordres de Hitler. La comunicació telefònica amb Berchtesgaden era pobre, però finalment Koller va aconseguir posar-se en contacte amb Bernd von Brauchitsch. Li va dir que Hitler es volia quedar a Berlín i que ell volia marxar. Von Brauchitsch li va respondre que Göering volia que vingués a Berchtesgaden, però llavors la línia es va tallar. Més tard, a Krampnitz, entre Berlín i Potsdam, on el OKW s’hi havia instal·lat provisionalment, Koller es va trobar amb Jodl, que li va explicar els últims fets al búnquer i li va revelar que Hitler els hi havia dit tant a ell com a Keitel que quan s’haguessin d’entaular conversacions de pau Göering s’encarregaria d’elles perquè era millor que ell (Hitler) en aquest tema. Jodl li va dir a Koller que Hitler li havia dit que sense els líders que havien marxat al sud no es podia continuar lluitant i que per tant tot ja havia acabat. En sentir això, Koller va volar immediatament al sud en un Heinkel.
A diferència de tots els altres jerarques nazis, el ministre d’Armament, Albert Speer, va decidir tornar al búnquer de Hitler per acomiadar-se per últim cop del seu amic. Speer volia agrair-li que hagués confiat amb ell durant tots aquells anys. Però abans de marxar cap a Berlín, el ministre es va desplaçar a la finca de Sigrön per donar-li en el seu apoderat que li protegia les seves obres d’art, Karl Maria Hettlage, informació de rellevància personal, ja que les comunicacions telefòniques estaven interrompudes. Speer li va explicar que havien de traslladar en un lloc segur les seves obres d’art perquè no volia que caiguessin en mans soviètiques. Hettelage va vigilar les operacions de càrrega que varen realitzar a través de l‘Organització Todt. Les obres varen ser embolicades amb llençols.
A Moritzburg, Dresden, va morir Käthe Kollwitz, una de les pintores i escultores alemanyes més conegudes del segle XX.
També aquell dia va morir Wilhelm Arndt, l’antic cambrer de Hitler, quan el seu Ju-352 va caure a terra. Arndt volava des de Staaken.
En el front occidental:
A Alemanya:
El 3º Exèrcit del general George Patton i el 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander Patch varen continuar amb el seu avanç. El 1º Exèrcit francès del general Jean Marie de Lattre de Tassigny va ocupar Stuttgart i va arribar al Danubi juntament amb les forces de Patton, que varen iniciar aquell dia el seu atac contra un dèbil enemic. A la vegada, el 7º Exèrcit va iniciar el seu avanç per dirigir-se al Danubi i a Munic. Els cossos 21º i 6º varen creuar el riu a la zona de Dillingen. Per altra banda, el 55º Batalló d’Infanteria nord-americà i el 22º Batalló de Tancs estaven lluitant per conquerir el municipi de Wernberg, a Bayreuth. Al nord, els nord-americans també varen arribar en aquella jornada a Helmstedt i a les afores de Bremen.
El 1º Cos del 1º Exèrcit francès es varen dirigir a l’est de la Selva Negra a gran velocitat direcció al llac Constança.
Un resum d’intel·ligència del general Strong mencionava l’existència de 70 complexes de construccions subterrànies i altres indicis de resistència alemanya en els Alps, on s’havien concentrats els fragments de 100 divisions, incloent SS i unitats panzer. Strong afegia que creia que Hitler o algun dels seus homes intentarien seguir combatent en el sud. Donat el cas, el general deia que fins l’última setmana el dictador no firmaria una ordre de concentració per una Kernfestun (fortalesa interior) a la muntanyes com últim bastió de resistència fanàtica.
A Itàlia:
El dictador Benito Mussolini va escriure una carta en què deia que amb la invasió aliada volia entregar la República Social Italiana als republicans i no als monàrquics, i demanava continuar amb la socialització sense els burgesos.
En la Batalla per Itàlia, en el congost d’Argenta, les divisions blindades 6º sud-africana i 6º britànica es varen reunir a Finale, al nord del riu Reno. Els alemanys es varen retirar precipitadament des del congost d’Argenta fins al riu Po, abandonant la majoria dels seus canons, tancs i vehicles.
A la Unió Soviètica:
Iosif Stalin va firmar amb Beirut, un representant del govern polonès afí al govern soviètic, un Tractat d’Amistat, d’ajuda mútua i de col·laboració per després de la guerra. Aquell Tractat no va agradar gens al govern polonès a l’exili perquè ells es consideraven els únics representants del poble polonès i definien a Beirut com un rus disfressat de polonès.
A Suècia:
A Estocolm, Felix Kersten es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors, Christian Günther, per explicar-li les negociacions amb Himmler dels últims dies. Tot i que no havia aconseguit la capitulació alemanya a Dinamarca i a Noruega, sí que havia obtingut l’alliberació de centenars de presoneres.
A Irlanda:
Els nacionalistes irlandesos que donaven suport al nacionalsocialisme en la Irland-Redaktion varen culpar als britànics i als nord-americans d’estar reduint Europa a una zona d’influència soviètica.
A l’Atlàntic:
Destructors nord-americans varen enfonsar el U-518, matant a tota la tripulació.
Diari del Tercer Reich 