Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A dos quarts de quatre de la matinada, el general de la Luftwaffe Karl Koller, el representant del ministre Hermann Göering, es dirigia amb un Heinkel cap a Munic per arribar a Obersalzberg per reunir-se amb Göering. Al migdia, un cop es varen reunir, Koller li va explicar el què havia vist i sentit en els últims dos dies al Führerbúnquer i, a continuació, Göering li va preguntar si Hitler continuava viu. Koller li va respondre que creia que podria resistir una setmana més, però li va dir que que segons la legislació vigent del 20 de juny de 1941 li corresponia assumir el lideratge del Reich. D’immediat, Göering va convocar una reunió amb les altes personalitats que es trobaven a Berchtesgaden: Hans Heinrich Lammers, que ja es trobava a Berchtesgaden, que li va confirmar que efectivament li tocava dirigir el país segons la llei, Philip Bouhler, el mateix Koller i el coronel de la Luftwaffe, Bernd von Brauchitsch. Bouhler li va dir que estava d’acord amb les paraules de Koller. Tots els presents coneixien la decisió de Hitler de morir. Göering tenia el decret de Hitler del 29 de juny de 1941 guardat en una caixa d’acer i el va treure. Després d’estudiar-lo varen escriure diferents telegrames per enviar-los a Adolf Hitler, Wilhelm Keitel, Joachim von Ribbentrop i Nicolaus von Below. El telegrama, que Göering va escriure massa llarg i ple de protestes, va ser rebutjat i, finalment, va ser Koller qui va redactar aquell telegrama que va ser enviat a Hitler i en el que li deia que si hi estaven conforme seria ell, Göering, qui dirigiria el país a partir d’aquell moment. Abans d’enviar el telegrama, Göering va ordenar que els comandaments de ràdio fossin ocupats per oficials de l’Estat Major per raons de seguretat. També va donar instruccions al coronel Von Below en el Führerbúnquer perquè s’assegurés que Hitler rebria el telegrama i li va donar l’oportunitat de marxar de Berlín. A més, va donar instruccions a Von Ribbentrop i a Keitel de que l’informessin, a menys de que rebessin contraordres de Hitler en persona, i va fer que Martin Bormann sabés que era ell qui li havia enviat un missatge i no ningú altre. També va voler deixar clar que havia de fer tot el possible per treure a Hitler de Berlín. Però informar abans a Bormann va ser un error perquè aquest va exagerar-ne el contingut del missatge per tal de que Hitler el veiés com un traïció. Després d’enviar els missatges, Göering, Bouhler i Koller varen dinar junts i varen debatre el següent pas. Göering va decidir que volaria per veure al comandant suprem Dwight D. Eisenhower el dia següent i va planejar un esborrany de proclamació al poble i a l’exèrcit alemany. La proclamació, segons li va dir a Koller, havia de fer creure als soviètics que ells seguirien lluitant en els dos fronts, però en els nord-americans i els britànics els hi diria que només volien lluitar contra el front oriental i no contra l’occidental. Després varen debatre com seria el nou gabinet i creien que Göering tindria que ocupar el Ministeri d’Afers Exteriors a més de tots els seus altres càrrecs. Acabats de dinar, Koller va marxar i va baixar la carretera de muntanya fins a Vila Geiger, el quarter general de la Luftwaffe. Eren les cinc de la tarda. Poc després va rebre trucades de Göering que no varen ser contestades perquè Koller se’n va anar a dormir després d’haver passat l’anterior nit en blanc. Entre les vuit del vespre i les nou, en saber que Göering l’havia trucat, va intentar posar-se en contacte amb ell en el seu xalet però li va ser impossible parlar amb ell.

En la Batalla per Berlín:

A Berlín, al matí, diversos projectils varen destruir uns camions cisterna i barrils de gasolina que es trobaven en el patí d’honor de la Cancelleria. Diversos soldats varen morir o varen caure greument ferit. Hitler es va llevar de cop en sentir l’artilleria soviètica i després de vestir-se li va ordenar a Heinz Linge que vingués al seu despatx. El dictador li va dir que pràcticament no havia pogut dormir. A continuació li va demanar a Theodor Morell una injecció de les seves i després Linge li va posar les seves gotes a l’ull dret. Després d’esmorzar, a les dotze del migdia, Hitler va ser present a la reunió informativa del migdia per fer un balança de la situació. Hitler va demanar una ofensiva important pel cap d’una hora.

Hitler havia recuperat la calma que havia perdut el dia anterior, però estava molt enfadat amb el general Helmuth Weidling perquè hi havien rumors que deien que havia traslladat el seu quarter general a Döberitz, al nord de Potsdam, i va demanar executar-lo per traïció i covardia. Weidling va trucar aquell mateix matí al búnquer per emetre el seu informe, però el general Hans Krebs li va respondre que Hitler el considerava un traïdor, ja que s’havien interromput les comunicacions amb ell la tarda del 20 d’abril de 1945 i es pensaven que havia desertat, i li va dir que havia sigut condemnat a mort.

Cap al migdia, el doctor Ludwig Stumpfegger va administrar diverses injeccions a Hitler. Durant aquell dia varen arribar al búnquer 200.000 racions d’aliments, una quantitat enorme en detriment de la població civil.

A fora del búnquer:

El Consell militar del 1º Front de Rússia blanca va proposar als alemanys una rendició, però l’oferiment va ser rebutjat, i tant Gregory Zhukov com Ivan Konev varen assaltar la ciutat. Les bateries soviètiques estaven disparant des de primera hora del matí i els projectils ja arribaven als búnquers del Tiergarten, on les lluites eren ferotges, a les restes de la Nova Cancelleria, a l’edifici del Ministeri de l’Aire i a la Wilhelmplatz. Els soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín, les tropes de Konev avançaven cap a l’estació d’Anhalter, i l’aviació aliada va acabar de bombardejar la ciutat. A l’alba, algunes unitats de fusellers de Vasili Chuikov, destacades al sud de Köpenick, varen creuar tant el riu Spree com el Dahme en direcció a Falkenberg. El general Kazakov es va dirigir a l’estació de Schleicher, situada a l’est de Berlín, amb un carregament de canons. A la tarda, els soviètics varen assaltar la ciutat per l’est i el sud-est amb el 5º Exèrcit de xoc, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat. A més, aquell mateix dia els soviètics varen penetrar en direcció a Dallgow-Döberitz, tancant pràcticament la porta cap a l’oest.

Per buscar la rendició de la població, el 7º Departament del 1º Front Bielorús va llançar sobre Berlín pamflets en el que asseguraven en els soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant, i també es varen llançar octavetes per als civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. L’operació va ser un èxit perquè pràcticament un 50% dels alemanys que es varen rendir varen ensenyar aquestes octavetes.

Per la seva part, els alemanys, per defensar la ciutat, van publicar la crida de Hitler del dia anterior en el primer número del butlletí Der Panzerbär. En un article titulat Teniu-ho en compte!, el Panzerbär advertia de que tot aquell que propagués o aprovés mesures que debilitessin la resistència seria titllat de covard i seria afusellat o penjat a l’acte. Em el mateix butlletí s’anunciava que el proveïment de queviures de Berlín es mantindria en mesura perfectament suficient durant les següents dotze setmanes. Per la seva part, l’emissora Werwolfsender, portaveu especial del ministre Joseph Goebbels a Königswusterhausen, va fer una cridar a la una del migdia als membres de la Werwolf de Berlín i Brandenburg perquè lluitessin contra els soviètics. El missatge es va difondre a Berlín i Praga, dues ciutats inviolables pels nazis, i es va afirmar que els traïdors havien abandonat la capital i que tant Hitler com Goebbels es quedarien fins al final lluitant. El comunicat deia:

La ciutat de Berlín serà defensada fins el final. La nostra ciutat s’ha convertit en una ciutat del front. Cada berlinès és responsable de la seva casa i dels seus pisos. Les cases i els pisos que hissin la bandera blanca no tindran dret a la protecció de la comunitat i seran tractats en conseqüència. Aquests cases són bacils en el cos de la nostra ciutat. Oposeu la més dura i inflexible resistència en tots els punts! Esteu atents! No escolteu les seduccions ni les amenaces de l’enemic! Construïu una comunitat jurada. El vostre Gauleiter està amb vosaltres. La seva esposa i els seus fills també.

L’estació emissora que controlaven els nazis a Praga va afirmar que la decisió que Hitler havia pres de quedar-se a Berlín portaria a una batalla europea.

Els dos diaris nazis que encara funcionaven: la Deutsche Allegemeine Zeitung i la Völkischer Beobachter, només parlaven de l’arribada dels soldats soviètics. El personal de la Casa de la Radiodifusió i els soldats de companyia de propaganda, que formaven part de la 4º Companyia de Batalló liderada pel tinent de reserva Oskar Haaf varen marxar cap al Ministeri de Propaganda després de rebre noves ordres. A la Casa de Radiodifusió només varen quedar uns 450 homes de la Volkssturm, entre ells Ernst Himmler.

El discurs dels nazis va ser escoltat per molt poca gent, ja que la majoria s’intentava refugiar a on podia. Un dels refugis a on més gent s’hi va aglomerar va ser en el búnquer de l’estació d’Anhalter, propera a l’estació central. En aquells difícils moments, els homes de l’Organització Todt intentaven restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera. La Feldgendarmerien va construir barreres antitanc per controlar que ningú marxés de la ciutat sense comprovar els seus documents. Els soldats que quedaven de la Wehrmacht, de les SS i les Joventuts Hitlerianes lluitaven amb tot el que podien per tal de que no avancessin els soviètics, però molts d’ells, en veure que era inútil resistir, es varen canviar la roba per posar-se’n una de paisà per desertar.

A les a fores de Berlín:

Wilhelm Keitel, després de reunir-se el dia anterior amb Walther Wenck, es va dirigir del quarter general del 20º Cos instal·lat a Wiesenburg, a tant sols 30 quilòmetres del cap de pont que ocupaven els nord-americans a Zerbst, a un centre d’enginyeria forestal, a prop del quarter general del 12º Exèrcit del general Walther Wenck. Keitel havien ordenat tant al general Wenck com al coronel Reichhel que es dirigissin a Berlín per salvar a Hitler amb el 12º Exèrcit. Però Wenck tenia la intenció d’obrir a la força un corredor des del riu Elba amb l’objectiu de fugir. Keitel es va reunir també amb el general Holste l’estratègia a seguir per arribar a Berlín. Holste estava segur de que els nord-americans no estaven fent preparatius per atacar més enllà del Elba en direcció Est. A les onze del matí, Keitel va arribar a Krampnitz i, després de parlar amb Alfred Jodl, va trucar a la Cancelleria per informar a Hitler de com havia anat la reunió amb Wenck. Tant a Keitel com a Alfred Jodl se’ls va ordenar que es presentessin al Führerbúnquer per informar-lo que havia transmès personalment a Wenck les seves ordres.

Wenck en aquells moments es va dirigir amb un Kübelwagen a on es trobaven uns joves soldats per ordenar-los avançar cap al nord-est, en direcció a Potsdam, per salvar els ciutadans civils que lluitaven o patien la lluita dels soviètics.

Tornant al búnquer:

En e búnquer a partir de les quatre varen començar a arribar-hi diferents jerarques. Els primers en arribar varen ser Arthur Axmann, que es quedaria al búnquer fins al final i lluïa un uniforme gris verdós, Werner Naumann i Günther Schwägermann, col·laboradors de Goebbels. Axmann va intentar de nou convèncer a Hitler perquè abandonés Berlín, però el dictador es va mantenir ferm i li va contestar que seria millor que el matessin a fora, tot i que va deixar clar que ell ja no podia combatre. També va arribar-hi Keitel, que tornava de la seva trobada amb Wenck. Durant aquella tarda també va aparèixer Heinrich Müller, que havia sigut convocat per Hitler perquè el dictador estava convençut de que un espia estava filtrant informació als Aliats. De seguida el cap de la Gestapo va engegar una investigació i dies més tard va descobrir que Hermann Fegelin era “el traïdor”.

Els sis fills de Goebbels, mentrestant, jugaven pels corredors del búnquer i més tard varen prendre xocolata amb Hitler i li varen explicar com els hi anava en el col·legi. Helmut li va llegir en veu alta la redacció que va escriure per l’aniversari de Hitler. Eva Braun, per la seva part, va sortir al passadís amb un gos i li va demanar a Linge que l’acompanyés als jardins per passejar l’animal. En els jardins, Eva li va comentar amb tristesa que la mort era l’única sortida si no es produïa el miracle esperat.

Al mateix temps, Martin Bormann va arribar a l’avantsala amb els mapes de les operacions del front oriental i els va estendre sobre la taula. Von Loringhoven li va senyalar a Bormann una ruta que encara estava lliure, direcció a Dresden. El secretari de Hitler va ordenar al seu conseller, Wilhelm Zander, que carregués en autobusos i cotxes a tots els col·laboradors del NSDAP, inclús al seu conseller Müller, i les seves sis secretàries per portar-se d’immediat a Obersalzberg. Just quan acabava aquella trobada, Morell es va presentar davant Linge per demanar-li si podia veure Hitler. En reunir-se amb el dictador, el doctor li va implorar que el deixés marxar perquè havia patit durant els últims dies atacs al cor. Hitler li va donar l’autorització per marxar del búnquer. Ràpidament, Morell li va donar instruccions al doctor Stumpfegger, que seria l’encarregat d’injectar-li estimulants a Hitler.

Més tard, Hitler va ordenar-li a Otto Günsche que es presentés a la saló de reunions. Goebbels i Bormann estaven amb el dictador. Hitler li va explicar a Günsche que acabava de rebre un comunicat que deia que la població dels districtes del nord de Berlín, incloent el barri obrer de Weissensee, estava penjant banderes vermelles i blanques en les finestres i que molts soldats estaven desertant. El dictador li va ordenar que enviés un destacament de soldats de les SS allí i apliqués la llei marcial. Günsche va sortir de l’habitació i va formar dos batallons amb soldats de les SS de la guàrdia personal de Hitler i amb els xofers de la Cancelleria. Tots ells varen ser enviats als districtes del nord. Al cap de poc els dos batallons varen tornar amb un grup d’oficials i soldats, als que varen penjar a l’estació de Friedrichstrasse. Sobre el pit portaven un cartell que deia:

Penjat per no complir amb les ordres del Führer.

Aquella mateixa tarda, per sorpresa de tothom, va aparèixer Albert Speer amb la intenció d’acomiadar-se un altre cop de Hitler, ja que el 20 d’abril de 1945 no es varen poder acomiadar tal i com Speer volia. El ministre d’Armament havia tornat d’Hamburg en cotxe recorrent 300 quilòmetres en 10 hores evitant les carreteres plenes de refugiats fins que es va trobar una ruta bloquejada perquè els soviètics havien arribat a Nauen. Llavors es va dirigir a l’aeròdrom de Rechlin, a Meckenburg, un aeroport de la Luftwaffe, i va volar amb un Focke-Wulf biplaça d’entrenament cap a l’aeròdrom de Gatow, situat al costat oest de Berlín. Des de Gatow va volar amb un aeroplà d’observació Fiesler Storch, que va aterrar a l’eix Est-Oest, a prop de la Porta de Brandenburg. A l’àmplia avinguda hi havien retirat les faroles i l’havien convertit en una improvisada pista d’aterratge. Mentre Speer es dirigia a Berlín, tal i com havia acordat el dia anterior amb el seu protector d’art, Karl Maria Hettlage, un camió va traslladar pràcticament tres dotzenes de quadres seus en direcció a Hamburg, una zona suposadament britànica, per amagar-hi allí el seu patrimoni anònim.

De camí a l’habitació de Hitler es va trobar amb Bormann, que li va implorar que convencés a Hitler de que es traslladés al sud. Speer li va donar una resposta evasiva. Eva Braun es va posar molt contenta quan va veure a Speer, ja que el considerava un seu amic i havia augurat el seu retorn. Era dels pocs que la respectava. Speer la va avisar que aquell mateix vespre tornaria a marxar de Berlín. En aquells moments Hitler estava abatut, sabia que el final era a prop i molta gent li preguntava si marxaria o no de la ciutat. Ell no parava d’insistir que es quedaria fins al final i assegurava que quan arribés el moment es dispararia un tret. Quan es va reunir amb Speer en el seu despatx, Hitler no va mostrar cap tipus d’emoció i li va preguntar què li semblava la manera de treballar de Karl Döenitz. Speer li va contestar que tenia una impressió positiva del almirall i, després, Hitler li va preguntar si creia que tenia que fugir o quedar-se. Speer li va respondre que tenia que quedar-se a lluitar. Hitler li va explicar que ell també ho creia però li va assegurar que no lluitaria més perquè no volia caure ferit i viu en mans soviètiques, ja que estava convençut que li mutilarien el cadàver. Més relaxat, li va dir que es suïcidaria juntament amb Eva i que després cremarien els seus cossos, però que abans hauria de matar la seva gossa, la Blondi, i li va assegurar que li resultava fàcil acabar amb la seva vida. Hitler va convidar a Speer a assistir a la següent reunió militar per fer un últim balanç de la situació.

Minuts més tard va començar aquesta última sessió informativa amb una assistència més aviat escassa. Hitler va intentar de nou ser optimista després de parlar de la seva imminent mort i la seva cremació. Krebs va presentar el que sabia de la situació en general. Les forces de Konev es trobaven en els barris de Teltow i Lankwitz. A l’est, els exèrcits de Zhukov havien ocupat Köpenick i lluitaven per travessar la línia defensiva del ferrocarril circular. El general el va advertir que els soviètics intentaven envoltar Berlín. Hitler el va interrompre i li va preguntar per l’Exèrcit de Wenck. Krebs li va anunciar que havia començat a retirar-se de l’Elba la nit anterior. En aquells moments va entrar a la sala Keitel acompanyat del seu ajudant, John von Freyend. Aquest últim va estendre un mapa sobre la taula i Keitel va informar a Hitler del contraatac que havia ordenat en el 12º Exèrcit, cosa que el va posar molt content en el dictador, que va llegir amb atenció l’ordre del 12º Exèrcit i va ordenar que s’incorporessin a l’Exèrcit de Wenck tots les tropes disponibles encara que estiguessin mal equipades i que el 3º Exèrcit de Felix Steiner ataqués l’endemà des del nord. Llavors, Hitler li va preguntar si el Cos d’Exèrcit del general Koehler, que es dirigia a Potsdam, havia establert contacte amb el 9º Exèrcit. Keitel no tenia la informació i no va saber respondre-li. Krebs va rebre l’ordre de dirigir-se al 9º Exèrcit per establir contacte amb el 12º Exèrcit. Llavors, Hitler li va demanar a Keitel una reunió privada juntament amb Jodl i Krebs. Keitel va tornar a insistir de que marxés a Berchtesgaden, però Hitler es va mantenir ferm amb la seva decisió, ja que havia de dirigir personalment la Batalla de Berlín en un combat fins el final. En acabar la reunió, Keitel li va indicar que marxava al front per visitar a Wenck, Holste i els demés comandants per dir-los que Hitler esperava que alliberessin Berlín. Sense dir-li res, Hitler li va encaixar la mà. Poc després, Keitel s’hi va reunir en privat a l’habitació privada de Hitler i el va advertir de que el contacte personal amb ell es podia tallar si els soviètics arribaven des del nord i tallaven les comunicacions entre Krampnitz i Berlín. Keitel llavors li va preguntar s’hi havien començat les negociacions amb els Aliats i qui les dirigia. Hitler es va limitar a respondre-li que era massa aviat per parlar de rendició i que era millor negociar quan s’hagués aconseguit una victòria. Keitel no es va mostrar satisfet i Hitler li va confessar que des de feia temps havia establert conversacions de pau amb Gran Bretanya a través d’Itàlia i que aquell mateix dia havia convocat a Von Ribbentrop per parlar del tema. Era mentida i per això no li va voler donar detalls. Von Ribbentrop va marxar aquell dia de Berlín en cotxe direcció al nord-oest, cap a Schleswig-Holstein. El ministre havia visitat a Hitler aquell dia acompanyat pel seu fill Rudolf, que aquest va quedar impressionat pel declivi del dictador i pels seus arguments basats en les il·lusions. Després de prometre-li que tornaria l’endemà, Keitel es va retirar. Mai més es tornarien a veure. En aquella mateixa hora va marxar sense haver demanat cap autorització el cap del batalló de transmissions, el major Lohse.

A les sis de la tarda, Weidling es va traslladar al búnquer per convèncer a Hitler de que no era un traïdor. Només arribar al búnquer, Weidling es va trobar amb Krebs i Wilhelm Burgdorf. El general els va preguntar per què el volien afusellar. Weidling els va descriure la situació en el front i els va demostrar que el seu lloc de comandament seguia estant en el sud-est de Berlín. Els dos generals llavors el varen acompanyar a l’habitació de Hitler. Sobtadament per Weidling, Hitler, que la seva ment ja no funcionava adequadament, es va mostrar molt content que el seu general l’anés a visitar i el va nomenar comandant de la defensa de la capital. Weidling, que no va poder rebutjar el nou càrrec, no gaudia d’un exèrcit poderós i només disposava del 56º Cos de Panzer, que estava molt afectat, les restes de la divisió blindada Müncheberg i la 20º divisió de Panzergrenadier, que estava en bones condicions però el seu comandant, el general Scholz, s’havia suïcidat poc abans d’entrar a Berlín. Només estaven en condicions de lluitar les divisions Nordland i la 18º Panzergrenadier. Weidling va decidir reservar aquesta última per un possible contraatac. El general va quedar consternat en sentir que Hitler parlava de derrotes de les unitats soviètiques al sud de Berlín després d’haver-se vist obligades a presentar batalla a les unitats de Felix Steiner, de Theodor Busse i altres unitats que quedaven disponibles. Al mateix temps, creia que altres forces aturarien a l’exèrcit soviètic pel nord i, al final, en una acció combinada tindria la batalla decisiva. En sortir de la reunió, Weidling, des del búnquer va donar instruccions tàctiques i va informar al seu estats major sobre l’entrevista.

El nou comandant de Berlín va organitzar ràpidament la defensa de la ciutat dividint-la en vuit sectors designats per les lletres que anaven de la A a la H. Cada un dels sectors estava sota el comandament d’un general o un coronel. El perímetre defensiu de la ciutat s’havia establert en el recorregut de la línia circular del S-Bahn. Els tres únics punts on es podien defensar amb certa eficàcia eren les tres torres antiaèries de formigó; la del búnquer del Zoo, la del Humboldthain i la del Friedrichshain. Tot i això, disposava d’una gran quantitat de munició per als seus canons de 128 i 20 mil·límetres, i de bones comunicacions gràcies als cables telefònics subterranis. Però el principal problema era que havia de defensar la ciutat amb 45.000 homes de la Wehrmacht i les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, de l’atac de 1.500.000 soldats soviètics. Els destacaments de la Volkssturm no podien resistir els atacs del 3º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic. En el centre del districte governamental, el general de brigada Wilhelm Mohnke estava sota el comandament de més de 2.000 homes procedents de les seves bases de la Cancelleria del Reich. La situació era tan desesperada que quan Bernd Freytag von Loringhoven va intentar des del búnquer posar-se en contacte aquell matí amb el OKW en el seu nou lloc, a Krampnitz, al nord de Potsdam, va poder constatar que tots havien marxat.

Al cap de poc hi va haver un fort enrenou en els passadissos, on s’hi havien aplegat Goebbels, Walther Hewel, Hans-Erich Voss, Axmann i Burgdorf. De cop Bormann va entrar a la sala i li va entregar a Hitler el telegrama de Göering des de Baviera. En llegir-lo li va cridar l’atenció que Göering li demanava que si abans de les deu de la nit no l’hi havia contestat ell es faria el càrrec de tot. Els missatge que Göering va enviar a Keitel, a Von Ribbentrop i Von Below, en què els demanava que protegissin els seus interessos tant de Hitler com d’ell mateix, varen ser eliminats per Bormann. El missatge de Göering deia:

Al principi Hitler no n’hi va fer massa cas, no hi veia la deslleialtat que hi volia veure el seu secretari, però quan Bormann li va ensenyar el telegrama de Göering enviat a Von Ribbentrop en què li demanava que anés a veure’l immediatament si no havia rebut altres directrius de Hitler o d’ell mateix aquella mitjanit varen fer que el dictador entrés en còlera. Goebbels va intervenir a la conversa per parlar d’honor, lleialtat, lluita i mort. Un cop més calmat, Hitler li va fer enviar un telegrama de resposta on li va dir que conservava la llibertat d’acció però que li prohibia ordenar coses sense el seu consentiment. Tot i que deixava la porta oberta perquè pogués negociar la capitulació, ja que, en paraules textuals del dictador, si es perdia la guerra donava igual qui feia aquesta feina. Ràpidament, Bormann va enviar el telegrama a Göering en què se li eliminaven els seus drets de successió i se l’acusava de traïció. Després, Hitler va analitzar el telegrama amb Speer, i el dictador es va anar posant encara més furiós i va criticar durament a Göering, arribant a dir que era un corrupte per les drogues i el luxe. Finalment, escalfat i de molt mal humor, va decidir desposseir-lo de tots els seus càrrecs i del dret a succeir-lo, va ordenar detenir-lo i el va substituir pel general en cap Robert Ritter von Greim, que més tard es va tenir que traslladar al búnquer per rebre instruccions. El text de destitució de Göering no va quedar registrat, però va ser vist per dos dels oficials del búnquer. Al mateix temps que s’enviava aquest missatge, Bormann va enviar ordres als oficials de les SS Frank i Bredow, que estaven destinats a Obersalzberg, perquè arrestessin a Göering per alta traïció i el portessin al quarter general de les SS a Salzburg i que recloguessin al seu personal, inclòs Koller, així com Lammers. Respondrien amb la vida, va afegir Bormann. Així que quan Koller va intentar posar-se en contacte amb Göering entre les vuit i les nou del vespre i no va poder parlar amb ell, la raó per la qual no va poder agafar el telèfon era perquè es trobava sota arrest.

Tant aviat com Göering va rebre el primer missatge de ràdio, havia revocat els seus missatges originals a Von Ribbentrop i a Keitel i els havia informat de que tenia notícies de Hitler. Però era massa tard, ja que el xalet va ser rodejat cap a les set de la tarda. Robert Kropp va obrir la porta als oficials de les SS, que varen entrar amb els revòlvers a la mà i varen reduir a Göering tancant-lo a la seva habitació. No se li va permetre veure la seva esposa ni a la seva filla o comunicar-se amb el seu personal. Com que no li responia, Koller estava cada cop més preocupat. Havia vist una còpia de la resposta de Hitler i sabia que ara anirien per ell. La seva esposa es va reunir amb ell sabent que passaria alguna cosa, i quan estaven sopant varen rebre l’anunci que havia arribat un oficial de les SS i que volia veure’l. Era Bredow, que va entrar a l’habitació i el va saludar fredament per després dir-li que venia per detenir-lo. Però quan Koller li va preguntar per quin motiu, l’oficial de les SS li va respondre que no ho sabia però li va explicar que tots els demés estaven arrestats. Koller li va intentar fer veure de que eren innocents, però Bredow, tot i disculpar-se per la seva acció, el va posar sota arrest juntament amb la seva esposa. Se li va prohibir comunicar-se amb l’exterior. Tot i ser detingut, va aconseguir amagar l’esborrany que havia estat redactant de la proclamació de Göering i va tirar aquests documents pel vàter.

---

Tornant un cop més al búnquer, mentre Hitler continuava irritat amb Göering i es tancava a la seva habitació, Speer ho va aprofitar per visitar a Magda Goebbels, que estava al llit pàl·lida d’un atac d’angines juntament amb el seu marit, que no va voler deixar-la sola amb Speer. Durant aquella nit, Eva Braun va enviar una última carta a la seva germana, Gretl Fegelin, que es trobava a Berchtesgaden, i li va explicar que encara hi havia esperances, però li va afirmar que tant ella com Hitler no es deixarien agafar vius pels seus enemics i li va demanar que destruís totes les seves anotacions que tingués. Eva també li va dir que el seu marit, Fegelin, havia marxat a Nauen per lluitar (cosa que no era certa perquè Fegelin havia marxat per trobar-se amb Heinrich Himmler per negociar la pau amb els Aliats occidentals, però Eva en aquells moments no ho sabia). També li va demanar que destruís tota la seva correspondència privada, sobretot les factures del seu sastre Heise, perquè no volia que es fes públic que ella gastava per ser la parella de Hitler, però volia que es conservessin les cartes del líder alemany. 

Mentrestant, a la sala de conferències es va produir una reunió entre els oficials per analitzar la situació sobre el plànol de Berlín. Hitler no hi va voler participar, però els oficials es varen dirigir a l’habitació del dictador per portar-lo fins a la taula de mapes per indicar-li que si s’ordenava a Walter Wenck que assaltés Berlín podrien estar salvats. Hitler es va interessar pel pla i va ordenar que Wenck ataqués.

A mitjanit, quan el dictador es va retirar a la seva habitació per descansar, Eva Braun va demanar a Speer que l’anés a visitar i va demanar que li portessin una botella de Möet & Chandom  i pastissos per als dos. En un moment de relax, Eva li va confessar que Hitler havia pensat que ell estava actuant encontra seva, però que gràcies a la seva visita havia demostrat tot el contrari. També li va dir que Hitler havia pensat en enviar-la a Munic, però li va explicar que ella s’hi havia negat. Llavors varen parlar del passat de Munic, de les vacances que feien junts esquiant i de la vida a Obersalzberg.

A fora al búnquer:

A la mateixa nit, els nazis varen ordenar en els tancs que estaven en condicions de lluitar que tornessin a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se. Enmig d’un camp de caces destrossats de la Luftwaffe, la majoria eren Focke-Wulf, els carros de combat varen omplir els dipòsits en un magatzem situat a prop d’un edifici administratiu, i varen rebre ordres de preparar un contraatac cap al sud-est, en direcció a Britz, on se’ls unirien alguns tancs Tiger II i alguns llançacoets Nebelwerfer. Mentrestant, molts berlinesos varen sentir sobrevolar avions sense llançar bombes. Molts varen pensar que eren nord-americans que llançaven paracaigudistes, però la realitat era que les dues divisions de les forces aèries nord-americanes no varen arribar a embarcar mai. El que sí que es va llençar al damunt dels berlinesos i del 12º Exèrcit varen ser unes octavetes sota una idea de Goebbels aprovada per Hitler. Les octavetes deien:

Soldats de l'exèrcit de Wenck! Una ordre d'un abast immens us ha tret de les vostres posicions davant l'enemic de l'Oest i us ha posat en marxa direcció a l'Est. La vostra missió està clara: Berlín sigui sent alemanya. El vostre Führer us ha cridat i vosaltres heu corregut a l'assalt com en els vells temps de les victòries. Berlín us espera, Berlín us desitja amb tot el seu cor. 

Per altra banda, sabent que era el final, els guàrdies de la presó berlinesa de Moabit, a la Lehrter Strasse, i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse varen alliberar els últims opositors al règim del complot del 20 de juliol de 1944 perquè veien que els soviètics es trobaven molt a prop seu. El dia anterior els hi havien tornat els efectes personals i tots ells creien que sobreviurien. Es diu que aquests homes no havien sigut ajusticiats abans perquè Himmler els volia utilitzar en les seves negociacions amb els Aliats occidentals. Però quan els alliberats caminaven cap a la llibertat a primera hora del matí, els guàrdies, sota les ordres del Gruppenführer Heinrich Müller, els varen tirotejar per l’esquena, entre ells a Albrecht Haushofer, el fill del professor Karl Haushofer, Albrecht von Bernstorff i Klaus Bonhoeffer, mort d’un tret a la nuca. Només va sobreviure l’antic responsable comunista alemany, que miraculosament la bala només li va travessar el cap sense tocar-li el cervell. En el quarter de la Gestapo només varen deixar vius a set presoners. L’antic comunista alemany, que encara tenia a la butxaca un tros de pa que Albrecht l’hi havia donat, va alertar al germà del seu antic company, Heinz Haushofer, de la mort del seu germà. Tot i els combats, Heinz anirà a buscar el cadàver del seu germà al lloc on havia caigut abatut.

A les afores de la ciutat:

Keitel, després de sortir de la reunió amb Hitler aquella tarda, va tornar en automòbil a Krampnitz en companyia de Jodl. Els dos varen discutir durant el trajecte la possibilitat de treure Hitler del búnquer, però varen descartar el pla per la forta presència de SS a la Cancelleria. Jodl també era de l’opinió que havien d’esperar els moviments de Göering i, per això, havia enviat a Koller perquè anés a veure a Göering i li expliqués la situació. Keitel va acceptar el pla de Jodl.

Quan varen arribar a Kramnitz, tot el que quedava de l’Estat Major estava a punt de marxar perquè els soviètics es trobaven a prop. Al vespre, Keitel es va dirigir al nou quarter general de Wenck, més al nord, i li va demanar en el comanant que es dediqués exclusivament en arribar a Berlín. En aquells moments Keitel va rebre una trucada de Jodl, que l’informava que havia hagut de marxar de Krampnitz i que ara es trobava a un camp forestal a Neu-Roofen, entre Rheinsberg i Fürstenberg, un campament que havia sigut preparat per Himmler. En tornar de la trucada, Keitel va tornar-li a insistir a Wenck de que la situació era greu i que era important que es dirigís a Berlín. Després de la reunió amb Wenck, Keitel es va dirigir al quarter general de Holste, on hi va arribar abans de mitjanit. Amb Holste va repassar els detalls de la seva missió. El comandant concentraria tots els seus homes per cobrir el flanc nord del 12º Exèrcit de Wenck contra qualsevol perill, però no podia establir contacte amb el Grup d’Exèrcits de Gotthard Heinrici i el Cos Blindat de Felix Steiner al nord-oest de Berlín. Keitel li va assegurar que enviaria al Grup Blindat de Heinrici les ordres perquè contactés amb ell i, després, va tornar de nit.

En el Reich:

A Alemanya:

A fora de Berlín, a les onze de la nit, el ministre Himmler i el general Walter Schellenberg es van reunir amb el diplomàtic suec i vicepresident de la Creu Roja sueca Folke Bernadotte a l’edifici del consolat suec a la ciutat de Lübeck, il·luminat per espelmes per una apagada. Bernadotte no es volia tornar a reunir amb Himmler per quart cop, però Schellenberg el va convèncer perquè ho fes. Himmler ja sabia la decisió de Hitler de suïcidar-se i va voler negociar la pau amb els nord-americans sense el consentiment del dictador. La reunió es va tenir que celebrar als soterranis després de que sonés l’alarma antiaèria per un intens atac aeri contra un aeròdrom proper. Els suecs i els alemanys es varen asseure en uns bancs de fusta. Himmler, extremadament cansat i nerviós, va dir que potser Hitler ja era mort i que si no era així li quedava molt poc de vida, i va admetre que Alemanya estava vençuda. A continuació li va demanar que arribés a una pau amb els Aliats occidentals per un alto el foc i, a canvi, li va prometre que Alemanya tornaria a Suècia tots els presoners escandinaus que posseïa. Tot i això, Himmler va explicar que sinó acceptaven la seva capitulació agafaria el comandament d’un batalló i lluitaria en el front oriental. Bernadotte li va confessar que veia molt poques possibilitats de que britànics i nord-americans acceptessin tancar qualsevol tipus d’acord separat amb ells, però Himmler, que li va admetre que en sabia de les dificultats, li va assegurar que només ho feia per salvar als ciutadans alemanys d’una ocupació soviètica. Bernadotte llavors li va dir que només enviaria la seva proposta en el ministre d’Afers d’Exteriors de Suècia, Christian Günther, si acceptava la capitulació de les forces alemanyes a Dinamarca i a Noruega. Himmler ho va fer i, inclús, va autoritzar que tots els presoners que anaven en els autobusos blancs retinguts a Dinamarca fossin traslladats a Suècia. Immediatament després, el ministre va escriure en el ministre Günther, suplicant-li que intervingués al seu favor davant dels nord-americans. També li va demanar poder-se reunir amb Eisenhower. Himmler realment es va creure que es podria arribar a entrevistar-se amb Eisenhower i, inclús, va preguntar que quan el veiés si el tenia que saludar amb una inclinació amb el cap o amb una encaixada de mans. Finalment varen acordar que Bernadotte tornés a Estocolm i informés a Schellenberg de les opinions del govern suec amb aquell acord.

A les tres de la matinada va acabar la reunió amb Bernadotte. Quan varen abandonar el consolat, Himmler li va dir que se’n anava al front oriental, que no era molt lluny d’on es trobaven. A continuació va agafar un cotxe, però estava tan nerviós que va picar amb el filat de l’edifici i els homes de les SS el varen tenir que ajudar a treure el cotxe. L’oferta de Himmler es va fer arribar al primer ministre Winston Churchill i al president Harry S. Truman, però no en van fer cas. Tot i no rebre resposta, Himmler va alliberar 2.000 presoners escandinaus que estaven tancats al camp de concentració de Neuengamme. Després, Bernadotte va marxar cap a Estocolm.

---

A l’aeròdrom de Reim, a Munic, hi va aterrar un avió amb les actes de les conferències sobre l’estat de la situació, que eren un total de més de 100.000 pàgines. Els documents varen ser enviats al Berghof i varen ser destruïts dos dies més tard.

---

En el camp de Dachau, els 25.000 presoners no varen ser cridats al treball per primer cop des de 1933.

---

A les tres de la tarda va començar un partit de futbol entre el Bayern contra el TSV 1860. El Bayern va vèncer en el derbi muniquès per tres gols a dos.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i Alemanya:

En el camp de concentració de Theresienstadt va arribar-hi un tren ple de presoners hongaresos i polonesos dels camps de Buchenwald i Auschwitz. La majoria estaven en molt mal estat perquè havien estat viatjant durant dues setmanes sense poder menjar. A part, 3.000 jueus que havien marxat de Buchenwald el 6 d’abril es dirigien direcció a Munic, per des d’allí seguir direcció a Dachau, i 16.000 dels 48.000 presoners que el 21 d’abril havien sigut evacuats de Sachsenhausen i Ravensbrück varen arribar al bosc de Below.

En el front oriental:

A Alemanya:

Els soldats soviètics varen ocupar les ciutats de Potsdam i Frankfurt de l’Oder.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen alliberar Dessau i la ciutat d’Ulm. La victòria era fàcil per les forces aliades occidentals i el 3º Exèrcit va informa de menys de 50 baixes en la captura de 9.000 soldats alemanys. Per altra banda, els últims defensors alemanys del massís de Harz varen ser capturats. Més al nord, el 2º Exèrcit britànic va arribar a les afores d’Hamburg.

---

A la Selva Negra, el 1º Cos del 1º Exèrcit francès va establir un corredor cap al llac Constança.

---

A Stuttgart, després de que la ciutat fos alliberada el dia anterior pel 1º Exèrcit francès, el comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va ordenar fer una desfilada militar per la ciutat amb els generals Joseph de Goisard Monsabert i De Vernejoul.

---

Al camp de Buchenwald, l’assemblea internacional de periodistes i assimilats a la premsa dels antics interns del camp es varen reunir a la sala de cinema per aprovar per unanimitat els informes que varen ser presentats sobre l’organització immediata d’una oficina internacional de premsa, d’un servei de documentació i d’un servei d’informació de Buchenwald.

A Itàlia:

Una ofensiva d’un milió i mig de soldats Aliats de 26 països diferents varen penetrar en la vall del Po. Al matí, les tropes aliades varen alliberar la ciutat de Parma.

A Àustria:

A Viena es va celebrar amb molta eufòria la detenció de l’antic ambaixador alemany Franz von Papen. Al mateix temps, després de l’alliberació de la ciutat s’estava configurant el nou govern austríac. Durant aquell dia es va celebrar una reunió a la llar vienesa de l’antic canceller Karl Renner a la Wenzgasse, en el barri de Hietzing. Es va plantejar la idea de distribuir lliurement les carteres ministerials entre els tres partits interessats: socialistes, comunistes i conservadors.

A Espanya:

A Barcelona, un avió Savoia Marchetetti 84 va aterrar a l’aeroport del Prat amb 15 persones a bord, entre ells els pares i la germana de Clara Petacci i l’enviat personal del dictador Benito Mussolini, que portava una carta per l’ex ministre Ramón Serrano Suñer i una altra per al dictador Francisco Franco.

En els Estats Units:

El president Truman va convocar als seus assessors en política exterior per una última reunió abans de rebre al ministre Viatxeslav Mólotov. William David Leahy li va dir que després del que havien parlat a Ialta li sorprenia que els soviètics actuessin de forma diferent a com ho havien fet. George Marshall sostenia que la ruptura amb els soviètics seria desastrosa perquè Estats Units depenien d’ells per derrotar Japó. Henry Lewis Stimson va demanar més prudència al President alhora d’atacar als soviètics i va dir que la Unió Soviètica havia sigut un aliat lleial i que sovint havia donat més del que havia rebut, especialment en importants assumptes militars. Li va recordar la importància de Polònia pels soviètics i va afegir-li que pocs països compartien les idees nord-americanes del que eren unes eleccions lliures. Truman, que continuava no estant a l’altura de les circumstàncies, va prometre plantar cara a Mólotov exigint-li el compliment dels acords de Ialta.

En la reunió amb Mólotov, Truman, tal i com havia dit, va acusar als soviètics de trencar els acords de Ialta, particularment en referència a Polònia. Quan Mólotov li va intentar explicar que Polònia, per la frontera amb la Unió Soviètica, era vital per la seva seguretat i que els acords parlaven de convocar a polonesos lleials i no al grup de Londres, Truman va menysprear la seva frase. Després de discutir uns minuts més, el President el va engegar dient-li que esperava que li transmetés el seu punt de vista a Iosif Stalin. Enfadat, Mólotov li va contestar que mai l’hi havien parlat així en la vida, i Truman li va replicar que complís els acords que es comprometia i evitaria que li tornessin a parlar d’aquella manera. El ministre va sortir indignat de la sala. Poc després, Truman li deia a Joseph Davies, l’ex ambaixador dels Estats Units a la Unió Soviètica, que havia sigut molt clar amb ell, que havia sigut un directe a la mandíbula, va afirmar.