Dimarts:
En la Batalla per Berlín:
En el Führerbúnquer:
A les tres de la matinada, Adolf Hitler es va aixecar del llit. Just en aquell moment el ministre Albert Speer, que estava amb Eva Braun bevent xampany de la marca Möet & Chandom i menjant pastissos mentre recordaven el passat, la va deixar a l’habitació per anar-se a acomiadar definitivament de Hitler. Speer havia arribat el dia anterior amb l’objectiu d’acomiadar-se per sempre més del qui havia sigut el seu mentor i amic. En una habitació del búnquer es van reunir ells dos per últim cop. De l’entrevista que van tenir no en tenim testimonis ni documents que ens permeti saber què va passar realment en aquell moment. Speer confessà anys mes tard que l’hi havia explicat a Hitler que havia contradit totes les seves ordres de terra cremada, revelació que, segons ell, no li va dir absolutament res. Molts historiadors creuen que aquesta versió de Speer és mentida i que mai li va confessar que havia contradit les seves ordres. Tant si es veritat o no, el que és clar és que Hitler li va tornar a explicar de forma distant que el seu final seria al costat d’Eva Braun i que deixaria com a successor seu a l’almirall Karl Döenitz. A més, li va assegurar que estava molt content de morir ja que no podia més. Segons sembla, també li va parlar de la ciutat de Linz, la ciutat on havia somiat poder-se retirar, i li va dir que Eva havia rebut l’encàrrec de dissenyar el barri comercial i l’avinguda de Linz. Speer ja no va fer cas a aquells comentaris perquè va veure que havia fugit de la realitat.
A les 4:50 del matí, Hitler va transmetre la seva última ordre. L’ordre anava dirigida al mariscal de camp Ferdinand Schörner. En el telegrama, que avui en dia es troba en mans privades, deia que es quedaria a Berlín per donar exemple i per prestar un millor servei a Alemanya, i va ordenar que tothom fes tots els esforços per guanyar la Batalla de Berlín. Durant aquella hora, una sèrie de potents granades varen tocar la Cancelleria i el seu voltant. Hitler se’n va anar a dormir quan el bombardeig va aturar-se, però a les deu es va tornar a intensificar. El dictador es va despertar de cop i va cridar a Heinz Linge. El doctor Ludwig Stumpfegger li va proporcionar una injecció amb estimulant.
A les onze del matí, Hitler es va reunir amb el general Hans Krebs, Wilhelm Burgdorf, Martin Bormann, Joseph Goebbels, Johannmeyer, Nicolaus von Below i Bernd Freytag von Loringhoven. Krebs li va ensenyar l’informe estratègic en que es trobava la ciutat. Les tropes soviètiques atacaven pel sud i el nord des del matí i el cercle a la capital estava a punt de tancar-se en trobar-se les forces d’Ivan Konev i els de Gregory Zhukov en el sud-est de la ciutat. A més, Krebs li va explicar que l’Exèrcit de Felix Steiner no havia aconseguit avançar més enllà del nord d’Oranienburg. Hitler es va enfurismar com mai i va deixar anar una sèrie d’insults contra Steiner. Tot i això, encara tenia alguna petita esperança de de que tot acabaria sortint bé i va ordenar-li a Krebs que iniciés immediatament un atac des d’Oranienburg per impedir que els soviètics envoltessin Berlín. Poc després va aparèixer Hermann Fegelin, que va informar de que l’Exèrcit de Steiner no podia atacar perquè les seves forces eren massa dèbils. Hitler va ordenar a Fegelin que marxés cap a la posició de Steiner per entregar-li personalment l’ordre de venir a Berlín. Fegelin va marxar aquell mateix dia. El cunyat de Hitler va confessar-li en el general de les SS Hans Jüttner que no tenia la intenció de morir a Berlín.
Un cop acabada la reunió, Hitler va anar a esmorzar amb Eva Braun i les seves secretàries al seu despatx. Després d’esmorzar va cridar a Julius Schaub. Davant de la caixa forta, Hitler li va explicar a Schaub i a Linge que tots els documents que s’havien quedat a la Cancelleria havien de ser cremats. Linge va rebre l’ordre de portar unes maletes. Quan les va dur, el dictador va començar a treure documents de la caixa forta. En total varen omplir quatre maletes i Schaub, Linge i els ordenances varen arrossegar-les fins al parc. Allí les varen buidar i varen cremar tots aquells documents. Linge es va esperar que tot estigués completament cremat. Mentre Linge era al patí, Schaub va buidar totes les demés caixes fortes de Hitler. En ella hi havia papers i documents polítics i militars dels anys de la guerra i dels anys previs. Amb l’ajuda del seu ordenança, el sotsoficial Mandtal, Schaub va empaquetar tots aquells papers i documents en grans maletes i va fer que soldats de les SS i de la guàrdia personal de Hitler les arrosseguessin al jardí per cremar-les. Després d’haver-ho cremat tot, Schaub, en presència de Linge, va explicar-li a Hitler que havia complert les ordres. Llavors, Hitler li va ordenar a Schaub que volés a Obersalzberg per destruir també les actes que es conservaven en el Berghof i li va entregar les claus de les caixes fortes de la mansió.
Seguidament, Hitler va escriure l’últim telegrama per al dictador Benito Mussolini, on li va dir que la lluita per les seves vides arribava al final i que el bolxevisme i el judaisme havien fet tot el possible per destruir el territori germànic. Acabava el seu escrit amb una petita llum d’esperança assegurant-li que canviarien el curs de la guerra. Curiosament, Mussolini va escriure una carta al primer ministre Winston Churchill per demanar-li que el tractessin amb justícia i li va deixar clar que no acceptava una rendició sense condicions perquè era un deshonor per totes les parts. També li va explicar que li entregava uns documents que descrivien els perills dels soviètics. Mussolini va entregar la carta al tinent alemany Franz Spoegler, que l’havia de fer arribar al primer ministre, però el tinent alemany mai la va enviar i no se sap per què la va guardar.
Mentrestant, l’ambient en el Führerbúnquer era insostenible i depriment. Les notícies que arribaven deien que hi estaven havent acarnissats combats en els carrers dels barris est i sud de la capital. Diversos barris del nord de la ciutat havien caigut en poder dels soviètics i la carretera de Nauen, l’última via principal cap a l’oest, estava bloquejada per carros de combat T-34. Amb aquest pèssim ambient, la majoria dels ocupants no tenien res a fer, les instal·lacions no eren adequades per enviar missatges, i es passaven el dia esperant, bevent i passejant-se pels passadissos discutint si era millor suïcidar-se amb una arma de foc o amb cianur. Joseph Goebbels ja havia pres la decisió de suïcidar-se amb la seva dona i els seus sis fills. Magda Goebbels havia patit diversos atacs de cor i estava al llit en un estat molt dèbil. Hermann Göering era considerat un traïdor i estava retingut a Berchtesgaden perquè havia enviat un telegrama al búnquer demanant que si Hitler ja no podia governar ell se’n faria càrrec des de Berchtesgaden per posar les coses al seu lloc. Tot i això, Göering va enviar un segon telegrama explicant que dimitia del seu càrrec per problemes cardíacs. Davant d’aquelles desordres i la imminent derrota, Hitler ja només s’interessava per com seria el seu suïcidi al costat d’Eva i el de la seva gossa, la Blondi, que seria la primera en provar el cianur. Però encara hi havia algú que creia que Hitler podia fugir, com el mariscal Schörner, que li va enviar un telegrama on li aconsellava que s’unís amb el seu Grup d’Exèrcits per seguir lluitant a les muntanyes de Bohèmia. No fent cas a aquelles suggerències, Hitler va rebre la trucada del gauleiter Paul Wegener, que li va preguntar si no estaria disposat a acceptar una rendició en el front occidental per reforçar el front oriental per estalviar d’aquesta manera a Alemanya una doble devastació. Hitler va rebutjar totes les propostes, ja no valia la pena, tot i que encara tenia alguna esperança amb el seu 9º Exèrcit. A més, Döenitz va comunicar que enviaria a tots els mariners que disposava per lluitar per la Defensa de Berlín, tal i com l’hi havien ordenat per telegrama el 22 d’abril. Després de rebutjar les propostes perquè marxés, Hitler va enviar un telegrama al general de la Luftwaffe, Robert Ritter von Greim, que comandava la 6º Flota aèria, perquè es presentés a la Cancelleria del Reich d’immediat per parlar sobre un assumpte de suma urgència. Von Greim, que es trobava a Munic en aquell moment, li va costar molt trobar un avió que el portés a Berlín, però estava convençut de que podria aterrar en els carrers o en els jardins de la Cancelleria. Finalment va arribar al Führerbúnquer el 26 d’abril de 1945 amb la pilot Hanna Reitsch. Hitler el volia nomenar cap de la Luftwaffe en substitució del desposseït Göering. Martin Bormann va anunciar per ràdio al poble alemany que Göering havia dimitit per motius de salut.
A dos quarts de dotze es va fer oficial que Helmuth Weidling era el nou comandant militar de Berlín.
Al migdia, Hitler va rebre una trucada de Wilhelm Keitel des del nou quarter general del OKW a Neu-Roofen. El cap de l’Estat Major li va explicar com havia vist les forces de Wenck, li va mencionar l’avanç favorable del 12º Exèrcit i el seu moviment direcció a Potsdam i li va proposar veure’s cara a cara aquella tarda com li havia promès el dia anterior. Hitler li va prohibir dirigir-se a Berlín en cotxe, ja que no tenia la protecció adient, però no es va oposar a que volés a l’aeròdrom de Gatow i que allí el recollissin. Hitler llavors va passar-li el telèfon al coronel Nicolaus von Below perquè organitzés el vol que l’havia de traslladar a Berlín. Keitel li va explicar que tenia un Junker 52 procedent de Rechlin a la pista d’aterratge de Rheinsberg.
Poc després, Hitler va parlar per telèfon amb Alfred Jodl, que es trobava al costat de Keitel, per parlar com havia anat la conferència de guerra que havien celebrat sense ell i el dictador va aprovar totes les propostes que havien dissenyat. Al mateix temps, Goebbels va dictar-li a un funcionari del Ministeri de Propaganda que portava la seva correspondència una proclama dirigida a la població de Berlín. La proclama es va publicar en el diari Der Bär. En la seva locució del dia dirigida als berlinesos, va demanar aturar “l’assalt mongol”. El ministre llavors va informar a Hitler de que Berlín no tenia reserves d’aliments per més de 14 dies. El dictador, desfet, es va tancar al seu despatx rebent informes. En tots ells es deia que la situació a Berlín i els seus voltants era desesperada.
Al vespre, Schaub es va acomiadar de Hitler i va abandonar el búnquer amb el seu sotsoficial Mandtal per complir el desig del dictador de destruir tots els documents del Berghof. Schaub es va enlairar de l’aeròdrom de Gatow acompanyat de dos taquígrafs.
A les afores de Berlín:
Pels volts de les quatre de la matinada, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va trucar al general de brigada Krukenberg en el camp de maniobres de les SS proper a Neustrelitz, on hi havien soldats de la Divisió Carlemany, per ordenar-li que es traslladés a Berlín d’immediat i es presentés davant del general de divisió Hermann Fegelin a la Cancelleria del Reich. Krukenberg sabia que era una acció perillosa i va demanar voluntaris perquè l’acompanyessin. Quan pujaven als cotxes eren dos quarts de nou del matí i varen poder veure al ministre Heinrich Himmler conduint el seu cotxe Mercedes descapotable que tornava a Hohenlychen des de Lübeck, on la nit anterior s’havia reunit amb el comte Folke Bernadotte, representant de la Creu Roja, per negociar la pau. Per dirigir-se a Berlín varen utilitzar carreteres secundàries de l’oest. A les deu del matí varen arribar a l’àrea del Reichssportfeld. Però dos dels vuit camions amb els quals anaven es varen perdre pel camí quan varen intentar defensar el pont Sacron Paretzer Kanal, on varen ser atacats per l’artilleria soviètica. Els soldats es van veure obligats a fugir a peu deixant els camions i es varen refugiar en el bosc de Grünewald. Finalment, per sorpresa de tothom, inclús pels presents al búnquer, a mitjanit Krukenberg va arribar al búnquer de la Cancelleria. Quan el varen portar amb el general Hans Krebs, Krukenberg va saber que era impossible la victòria quan li va dir que durant les últimes 48 hores s’havia ordenat a un bon número d’oficials i unitats que es dirigissin a Berlín i que ell era l’únic que ho havia aconseguit.
En la Batalla:
La ciutat era seriosament atacada i era només qüestió de dies de que tot acabés. El 8º Exèrcit de Guàrdia i el 1º Exèrcit blindat de la Guàrdia de Zhukov varen establir contacte en el sud-est de Berlín amb les tropes de Koniev, i quan varen arribar al nord del canal de Teltow, el gruix de l’exèrcit soviètic va arribar a l’Elba i la ciutat va quedar definitivament envoltada pels soviètics. A dins la ciutat moltes cases es veien afectades pels atacs soviètics i els ocupants de les cases que encara hi quedaven desplegaven banderes blanques i molts membres de la Volkssturm s’estaven rendint amb un mocador blanc. La majoria dels soldats soviètics es trobaven en els suburbis de Berlín i el grup de 200 soldats de la Divisió Carlemany que havien arribat aquella tarda defensaven la capital amb tot el què podien: amb Panzerfaust (un tipus de granades) i Sturmgewehr. Durant la matinada, un cos del 5º Exèrcit de xoc soviètic va aconseguir creuar el riu Spree per un punt situat al nord del parc de Treptow, i les restes dels cossos del general Helmut Weidling varen llançar contraatacs, però tot i destruir alguns tancs Stalin les forces soviètiques eren molt superior en número i, al migdia, varen ocupar el parc i, al vespre, varen arribar a la línia circular del S-Bahn. Més tard, les tropes soviètiques varen agafar el control de l’aeroport de Tempelhof. El comandant en cap de les tropes alemanyes de l’aeroport, el coronel Rudolf Boettger, tenia ordres de destruir l’aeroport si queia en mans enemigues; però enlloc d’això es va suïcidar.
Al migdia, els soldats soviètics dels exèrcits dels mariscals Zhukov i Konev ja es trobaven en el suburbis de la ciutat i s’havia completat el cercle del 9º Exèrcit del general Busse. Però Konev va ser informat de que la conquesta del centre del centre de la ciutat estava destinada a Zhukov i no a ell.
Per la tarda, l’aeroport de Gatow, a la riba del Havel, a l’oest de la ciutat, va patir un intens bombardeig de l’artilleria. L’eix Est-Oest, on havia aterrat Speer el dia anterior, era l’última artèria de comunicació no telefònica que els hi quedaven en els alemanys.
A les afores de la ciutat per la banda sud, a les sis i vint del matí, les tropes del general Rybalko varen començar a bombardejar a través del canal de Teltow, i un cop acabat el bombardeig Ivan Konev va ordenar a la infanteria creuar el canal amb embarcacions d’assalt i bots de rem. Poc després del migdia varen col·locar els primers ponts artificials per fer travessar els primers tancs, i les unitats de l’exèrcit soviètic varen arribar a Dahlem. Mentre avançaven, la rereguarda es va veure atacada per les tropes del general Walther Wenck, que avançaven des de l’oest en direcció a Treuenbrietzen i Belitz amb l’objectiu de trobar-se amb el 9º Exèrcit, que estava intentant sortir dels boscos del sud-est de Berlín, darrere les línies de subministrament del mariscal Konev. Desesperats, a la nit, l’Alt Comandament de la Wehrmacht va decidir utilitzar tots els efectius possibles, inclús les forces que seguien combatent contra els Aliats occidentals.
Keitel, després de reunir-se el dia anterior amb el comandant Holste, es va dirigir a primera hora per Rheinsberg per després traslladar-se en el campament de Neu-Roofen, on hi acabava d’arribar Alfred Jodl i el seu Estat Major. Des de primera hora del matí, el OKW havia traslladat de Krampnitz a Rheinsberg el seu Estats Major. Durant el matí va intentar parlar amb la Cancelleria per parlar amb Hitler. Després de parlar amb Krebs, al migdia va poder parlar amb Hitler per explicar-li com havia vist el front. Després de penjar el telèfon, Keitel es va dirigir a la primera conferència de guerra que va dirigir. Un cop acabada la conferència, Keitel es va dirigir aquella tarda per Fürstenberg en direcció al lloc de comandament del Cos blindat de Felix Steiner en el sud amb la perspectiva de que passés a l’atac. Allí Keitel va poder comprovar de que no hi havia cap possibilitat de realitzar un atac sorpresa. A continuació, el cap de l’Estat Major es va dirigir al seu campament per volar cap a Gatow. Però quan ja tot estava a punt per enlairar-se el va trucar Von Below per prohibir-li volar abans del vespre perquè els caces Aliats estaven interferint el trànsit aeri. Keitel va posposar el seu vol per les 10 de la nit, però aquella hora va aparèixer la boia i es va tenir que cancel·lar el vol. El viatge es va aplaçar per la tarda del dia 25.
En el Reich:
A Alemanya:
A Hohenlychen, Walter Schellenberg va tenir que calmar a Himmler després de que aquest hagués pactat amb els Aliats, concretament amb el govern suec. El ministre acabava d’ordenar que tots els presoners alliberats per la Creu Roja fossin traslladats a Suècia. En total eren 20.937 persones de 22 nacionalitats diferents.
Himmler va rebre durant aquell dia a Speer, que tornava de la reunió amb Hitler. El ministre de l’Interior li va oferir una cartera en un seu futur govern.
A Berchtesgaden, a les cinc de la matinada, Bernd von Brauchitsch va ser dut a on estava retingut Karl Koller sota custòdia amb una suposada ordre de Göering. Havia de volar a Berlín immediatament per explicar-li a Hitler què havia passat el dia anterior. Però l’ordre no era de Göering sinó de Hitler, i Koller es va negar a volar a Berlín abans de que caigués el dia. Desconfiant de tothom, va acceptar a anar-hi però amb la condició de fer-ho sol, sense els guàrdies de les SS. Posteriorment va ser alliberat per ordre especial de Hitler. Quan va sentir que Hitler havia convocat al general Ritter von Greim des de Munic per entregar-li el comandament de la Luftwaffe, va enviar un telegrama al general Von Greim per explicar-li tots els fets a favor del ministre Göering. Però Von Greim no va mostrar cap simpatia cap a Göering i no el va voler ajudar. Al cap d’unes hores va arribar Ernst Kaltenbrunner en el xalet de Göering per veure’l juntament amb els seus companys que estaven empresonats. Göering va pensar que el matarien, però Kaltenbrunner va marxar sense dir-li res.
El Reichstatthalter del Oberdonau, Eigruber, va fer saber que totes les persones que en el seu territori s’oposessin a la voluntat de Hitler serien afusellades a l’acte.
A les 3:25 de la matinada, a Ratisbona, a la plaça Moltke, el pare Johann Maier i un altre veí de la ciutat varen ser penjats amb un cartell al coll que posava: Soc un sabotejador. Els dos homes el dia anterior havien intentat calmar una multitud de 1.000 persones que demanaven que la ciutat obrissin les portes a les tropes nord-americanes, que estaven molt a prop.
Davant la imminent arribada dels nord-americans, diversos camions varen sortir del camp de concentració de Dachau en direcció a Munic. En un dels camions hi anava l’antic oficial de l’Abwehr, l’advocat muniquès Josef Ochsensepp Muller, l’ex primer ministre hongarès Miklos Kállay i el seu ministre de l’Interior, el baró Peter von Schell; el ministre holandès, el doctor Van Dyck; el mariscal de camp grec Pagagos i el seu oficial de l’Estat Major; els generals alemanys Franz Halder i Georg Thomas; Hjalmar Schacht; el nebot del dictador Iosif Stalin, Kokorin; el general Piotr Priválov, i vuit oficials de la RAF. En total els camions transportaven a 136 persones de 17 nacionalitats. En un dels grups hi havia 14 britànics, entre ells un capità de cognom Churchill, res a veure amb el primer ministre, així com els seus companys de l’incident de Velno de 1939, Stevens i Payne Best; hi havia cinc russos i entre els francesos hi havia l’ex primer ministre Léon Blum i la seva esposa Gabriel Piquet, el bisbe de Clermont-Ferrand, el príncep Xavier de Borbó de Parma i l’escriptor Joseph Joos; de txecs n’hi havien quatre; de grecs hi havia el mariscal de camp esmentat i quatre comandants generals; hi havia també el ministre holandès i sis danesos, un noruec, un suec, un suïs, un letó i quatre italians, inclòs el partisà Garibaldi (descendent del líder del Risorgimento) i el seu cap d’Estat Major, Ferrero; un grup hongarès on hi havia el fill de l’almirall Miklos Horthy i la seva secretària; d’austríacs hi havia l’antic canceller Kurt von Schuschnigg i la seva esposa, a més de l’alcalde de Viena anterior a l’Anschluss, Schmitz, així com el director Konrad Prazmarer. La delegació més nombrosa provenia d’Alemanya amb el secretari d’Estat Pünder, el príncep Felip de Hesse, Halder i la seva esposa, l’ex governador militar de Bèlgica, el general Alexander von Falkenhausen, el pastor Martin Niemöller, el príncep Frederic Leopold de Prússia, Fabian von Schlabrendorff i l’industrial Fritz Thyssen. Un altre grup estava compost pels parents dels colpistes del 20 de juliol; diversos familiars de Karl Friedrich Goerdeler, del coronel Claus von Stauffenberg, de Kurt von Hammerstein-Equort, de Lüttwitz, de Plettenberg i un familiar de Hans Bernd Gisevius, juntament amb parents de Jakob Kaiser, Isa Vermehren i Fey Pirzio-Biroli, la filla d’Ulrich von Hassell.
Els camions varen travessar la capital bavaresa i es varen dirigir cap al sud; creuant la frontera austríaca a prop de Kufstein abans de continuar cap a Innsbruck i fins arribar al camp de concentració de Rosenheim, on se’ls va fer baixar.
Aquell dia va sortir a la venda per últim cop el diari Der Angriff amb una tirada de 300.000 exemplars.
A Babelsberg, el doctor Ernst-Robert Grawitz es va suïcidar amb la seva família. Era el responsable de diversos experiments mèdics amb presoners.
En el front occidental:
A Alemanya:
Els soldats nord-americans del 7º Exèrcit varen ocupar Ulm, on varen entrar en contacte amb el 1º Cos del 1º Exèrcit francès, i els Cossos 21º i 6º del 7º Exèrcit varen creuar el Danubi per la zona de Donauwörth.
A Stuttgart, que era una ciutat dins de la zona d’ocupació francesa, al matí els soldats francesos del 1º Exèrcit estaven esperant a entrar-hi perquè els nord-americans del coronel Pash volien ser els primers, ja que a la ciutat hi havia informació clau sobre la fissió nuclear i es temia que hi haguessin científics alemanys i no es volia de cap de les maneres que els francesos se’n apoderessin. Després d’un breu combat amb les poques tropes alemanyes que custodiaven les instal·lacions, els nord-americans varen capturar els científics Wirtz, Carl Friedrich von Weizsäcker i Otto Hahn. Ràpidament varen començar a desmantellar les instal·lacions i a carregar el contingut en camions. Abans de que els francesos veiessin el què estava passant, l’equip ALSOS, un equip nord-americà destinat exclusivament a tot el material nuclear alemany, i les unitats que els hi donaven suport, amb els científics alemanys i tot el material, incloent-hi una pila atòmica, varen tornar a les línies nord-americanes cobertes pel foc d’artilleria programat prèviament. El govern francès no va saber res del que havia passat fins al 1947.
A Itàlia:
Els Aliats varen creuar el Po i el Adige.
Després de ser bombardejat el 25 d’octubre de 1944 pels Aliats quan estava en el port de Gènova, el destructor RMI Dardo va ser enfonsat per la seva pròpia tripulació en no ser reparat des de l’atac.
A França:
Philippe Pétain va ser alliberat dels alemanys i va tornar a França per ser sotmès a un judici contra ell per traïció. Pétain sempre va creure que havia defensat França i va declarar:
El poble francès no oblidarà. Sap que l’he defensat, com ho vaig fer a Verdú.
A Àustria:
A Viena, l’antic canceller Karl Renner va fer el seu primer intent de crear un gabinet. Va elegir al moscovita Honner pel càrrec de ministre de l’Interior i cap de la policia, decisió que va ser molt controvertida. També va ser polèmic el nomenament del banquer Josef Joham per Hisenda perquè en la seva etapa en el Credit Anstalt havia mostrat una actitud amigable amb els nazis. El doctor Gerö va ser nomenat ministre de Justícia.
A Suècia:
El ministre Christian Günther va rebre l’informe de Bernadotte amb la carta de Himmler del dia anterior en que acceptava un armistici en territori noruec i danès, a més del trasllat de certs presoners a Suècia. Ràpidament el ministre va informar Felix Kersten i va transmetre l’oferiment de capitulació a les ambaixades nord-americana i britànica.
En els Estats Units:
Harry S. Truman va fer una declaració on va excloure formalment tota idea de capitulació parcial d’Alemanya i, d’aquesta manera, va tirar per terra la idea de Himmler de negociar amb ells. Per altra banda, el president nord-americà va rebre la primera informació de l’existència del projecte Manhattan, que Franklin Delano Roosevelt havia mantingut totalment en secret. La informació explicava que la preparació d’una nova arma, la bomba atòmica, estava amagada sota el nom clau de Tubex Alloys o també amb el nom S-1.
Després de discutir-se el dia anterior amb el ministre Viatxeslav Mólotov sobre els tractats de Ialta, Truman va rebre un telegrama de Stalin que li explicava amb tot detall el què havia passat a Ialta i li va assegurar que Roosevelt havia accedit a que el govern de Lublin fos el nucli del nou govern polonès. Com que Polònia tenia frontera amb la Unió Soviètica, el líder soviètic li va recordar que tenien dret a comptar amb un govern amic en aquell país. Amb un to més conciliador que el que havia tingut Truman el dia anterior amb Mólotov, Stalin va continuar el telegrama dient-li que ell no sabia si els governs de Grècia o de Bèlgica eren realment democràtics, però que no tenia la intenció de protestar perquè l’assumpte resultava vital per la seguretat dels britànics. El líder soviètic li va afegir que estava disposat a satisfer la seva petició i fer tot el possible per arribar a una solució harmònica, però li va assegurar que li demanaven massa exigint-li que renunciés a una qüestió vital per la seguretat de la Unió Soviètica i que no podia tornar-se en contra dels interessos del seu país.
A les Filipines:
La 37º Divisió d’infanteria nord-americana va atacar a Luzon amb tancs M-18.
Diari del Tercer Reich 