Dimecres:
La batalla de Berlín:
Les lluites a la capital del Reich s’estaven produïen casa per casa i els soldats soviètics, mentre avançaven cap al centre, intentaven ajudar a la població civil que estava necessitada d’aigua i de menjar. Els soviètics no volien tornar a donar la imatge que havien donat fins llavors d’uns éssers que assassinaven als homes, que violaven a les dones alemanyes i que robaven a les cases alemanyes. Però no varen aconseguir amb massa èxit canviar la seva imatge perquè les violacions i els assassinats es continuaven produint amb total impunitat. En la Batalla, els soldats soviètics varen acabar d’envoltar definitivament la capital, varen produir violents bombardejos a prop de la Cancelleria i les tropes del mariscal Gregory Zhukov varen arribar al riu Spree en diferents punts. Per altra banda, el general soviètic Nikolai Berzarin va ser nomenat comandant soviètic de Berlín.
Per la seva part, des del Ministeri de Propaganda s’enviaven missatges perquè la gent continués resistint. El Panzerbär proclamava: Berlín és l’escullera del torrent roig, o, Resistim amb fermesa.
En el Führerbúnquer:
A dos quarts de deu del matí, Adolf Hitler va rebre una comunicació radiofònica de Wilhelm Keitel en la que li anunciava que l’Exèrcit de Walther Wenck havia arribar a la localitat de Treuenbrietzen, a 40 quilòmetres a l’oest de Potsdam. A dos quarts d’onze, Hans Krebs el va informar de la situació.
Poc després, Hitler va entrar a la sala de reunions. Allí l’esperaven Krebs, Martin Bormann, Heinz Lorenz, Boldt, Bernd Freytag von Loringhoven, i Otto Günsche. Uns minuts més tard varen arribar Joseph Goebbels, Nicolaus von Below, Walther Hewel, Hans-Erich Voss i Wilhelm Burgdorf. Hitler va insistir que només a Berlín podia aconseguir la victòria, va assegurar que la situació semblava pitjor del que era i va explicar que fugir cap al sud era inútil perquè en aquella zona no hi tenien ni armes ni influència. Krebs els va anunciar que no tenia notícies recents de l’Exèrcit de Wenck, ni tampoc de Felix Steiner, que havia passat a l’atac aquell mateix matí. El general també els va informar dels combats a la capital i va comentar que el comandant de la 18º Divisió d’Infanteria blindada s’havia suïcidat d’un tret en veure’s en una situació complicada en la part meridional de Berlín. Llavors, Goebbels va explicar que podien aconseguir la victòria moral, i Hitler va rematar la frase del seu ministre dient que si fugia tal i com molts li demanaven seria el final del nacionalsocialisme i del Reich. En canvi, creia que si conservava la capital potser els britànics i els nord-americans lluitarien juntament amb Alemanya contra els bolxevics. També va explicar que tenia esperances de que la reunió de San Francisco dels Aliats els acabés dividint, i estava convençut de que si ell podia donar un fort cop contra els soviètics tornaria a tenir el lideratge que havia perdut. El dictador va afirmar que ell era l’únic que podia fer aquella gesta, però a la vegada també va dir que si no era d’aquesta manera desapareixeria com un obscur fugitiu de la història. També va insistir que per ell era mil vegades més covard suïcidar-se a Obersalzberg que resistir i caure a Berlín, ja que, en les seves paraules, no havia vingut al món per defensar un Berghof. Hitler només pensava en el seu llegat, va dir-li en el seu ministre i amic, i ara veia una possibilitat d’esmenar la història obtenint un triomf per tal de recuperar la reputació personal perquè sinó tenia clar que haurien viscut per no res. Bormann, visiblement nerviós, anava entrant i sortint. Goebbels va preguntar pels quilòmetres que podria recórrer l’Exèrcit de Wenck en un dia i quan se’l podia esperar a Berlín. Un cop Krebs va acabar el seu informe, Hitler es va retirar al seu despatx.
Durant tot el dia el dictador va rebre a molts oficials i comandants de les restes dels seus exèrcits com el general Helmut Weidling i el general de divisió Dethleffsen de l’Estat Major del OKW, que va quedar molt sorprès de trobar-se amb un home que s’enganya a ell mateix creient que les restes del 12º i 9º Exèrcit el podrien salvar. El líder alemany va ordenar que es netegés la ciutat en busca dels últims efectius disponibles per enviar-los a lluitar i per ajudar a preparar el terreny des de dins per l’arribada de les tropes del general Walther Wenck.
Cap a dos quarts de tres de la tarda, Bormann, Burgdorf i Krebs varen tornar al búnquer. Alterat, Krebs li va explicar a Hitler que a l’altura de Torgau, a prop de l’Elba, les tropes soviètiques s’havien trobat amb les tropes nord-americanes. Bormann li va implorar que es posés en contacte amb els nord-americans, però Hitler li va respondre que ell no tenia cap autoritat per fer el que li demanava. Emprenyat, Hitler va abandonar la sala en silenci i va tornar al seu despatx.
Ben dinat, en la petita sala de conferències, Hitler va cridar a Heinz Linge. Dempeus darrere de la taula, li va confessar de forma freda i formal que volia que marxés amb la seva família. Linge el va interrompre per dir-li que ell es quedaria al seu costat fins al final, però Hitler li va explicar que tenia una missió molt important per ell. El dictador li va donar instruccions molt precisés per com havia de ser la seva mort i la d’Eva Braun. Ell es mataria d’un tret, seguidament Linge hauria d’embolicar el cos, portar-lo al jardí de la Cancelleria i cremar-lo fins que no en quedés absolutament res. Un cop cremat el cos, Linge hauria de tornar al despatx per recollir tot record d’ell i cremar-ho. Un cop explicat el seu pla, Hitler li va ordenar que aconseguís gasolina per cremar-los un cop s’haguessin suïcidat perquè no volia que el seu cadàver caigués en mans dels soviètics. Linge li va prometre que executaria la seva ordre. Hitler també li va demanar que destruís tots els seus objectes personals. L’únic que volia salvar era el quadre de Frederic el Gran pintat pel retratista suís Anton Graff i va demanar-li en el seu pilot personal Hans Baur que el posés a un lloc segur fora de Berlín. Linge li va tornar a prometre que compliria les seves ordres amb l’ajuda del majordom de Hitler, el sergent major de les SS, el comandant de la seva guàrdia personal, el comandant de les SS Franz Schädle, i el cap de la unitat policial, el tinent coronel de les SS Peter Högl. Linge li va encarregar a Erich Kempka que portés 120 litres de gasolina. Es varen omplir sis bidons que es varen deixar a la sortida del búnquer que donava al jardí. A continuació, Linge va cridar a Krüger, Högl i Schädle perquè l’ajudessin. Varen acordar que Schädle i Linge incinerarien els cadàvers i que Högl i Krüger s’encarregarien de destruir els objectes personals de Hitler que es trobaven a les seves habitacions.
A mitja tarda va rebre una trucada d’Alfred Jodl en que li va explicar les impressions de Keitel al front. Les tropes de Wenck havien arribat a Potsdam, però no podien continuar avançant cap a Berlín perquè estaven lluitant en diferents fronts al nord de Wittenberg.
A la tarda, el tinent de nau Kuhlmann es va presentar a la Cancelleria davant el vice-almirall Voss. Complint les ordres de Karl Döenitz, Kuhlmaann havia arribat de Flensburg amb diversos Ju-52 plens de pilots suïcides de la Kriegsmarine. Els avions havien aterrat a l’eix Est-Oest, entre la Porta de Brandenburg i la Siegessäule. Voss va dur a Kuhlmann al búnquer i li va demanar a Linge que el portés davant Hitler. El dictador es trobava en aquells moments en el seu dormitori. Quan Linge li va explicar que Kuhlmann el volia veure, Hitler li va respondre que no el rebria. Després de tornar-hi a insistir, Hitler el va rebre i va sortir a l’avantsala. El dictador li va encaixar la mà i li va dir que seria assignat al grup de batalla de Wilhelm Mohnke i, a continuació, va tornar a la seva habitació. Abans d’abandonar el búnquer, Kuhlmann va anar a saludar a Goebbels. El tinent es va instal·lar juntament amb la seva unitat en els subterranis del Ministeri d’Afers Exteriors.
Aquella mateixa tarda, Linge va rebre una trucada d‘Albert Speer des d’Hamburg. El ministre es va interessar per les intencions de Hitler i Eva Braun. Quan Linge li va explicar que els dos es quedarien a la capital, Speer li va respondre que organitzaria diversos Fieseler-Storch per enviar-los a Berlín per treure com a mínim a Eva Braun i les secretàries.
Durant la resta de la tarda i fins molt entrada a la nit, Krebs i els seus ajudants varen entrar una vegada i una altra al despatx de Hitler per comunicar-li les últimes notícies. Durant aquella nit, els soviètics varen tallar l’última línia telefònica subterrània que unia Berlín amb el món exterior. Ara en el búnquer només disposaven de comunicació per ràdio gràcies a dos aparells de 100 watts cadascun.
A fora del búnquer:
El general Gustav Krukenberg, que havia arribat el dia anterior a la Cancelleria del Reich amb molts esforços, va abandonar la Cancelleria per fer-se càrrec del sector defensiu C, localitzat al sud-est de Berlín, on disposava de la 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland.
Krukenberg, per la seva part, es va dirigir al quarter general de Weidling, situat en el Hohenzollerndamm, al sud-oest de la ciutat per rebre noves ordres. L’ambient allí era depriment, ja que va deixar d’existir-hi la disciplina i molts creien que no tenia sentit continuar lluitant. Krukenberg va rebre ordres de defensar la Hermannplatz. De seguida, el comandant va preparar una posició alternativa defensiva en la Hermannplatz utilitzant les torres bessones dels magatzems Karstadt, a Neukölln, per defensar-se, i va enviar la meitat dels francesos de la Divisió Carlemany, que es trobaven sota les ordres del general Fenet, a l’altre costat de la Hermannplatz, armats amb llançagranades per contrarestar un atac de carros blindats soviètics. Tot i la intensa batalla en la zona, durant aquell matí, una nova ona de berlinesos s’havia tornat a concentrar davant les portes tancades dels magatzems Karstadt per intentar tirar-les a terra amb la intenció de trobar queviures. A prop tenien els soldats soviètics del 1º i 2º Exèrcit de la Guàrdia, mentre altres batallons s’aproximaven a Treptow i Mariendorf. Poc després, l’edifici dels grans magatzems Karstadt es varen convertir en un objectiu. Les primeres explosions varen doblegar les torres de l’edifici, formant un núvol de pols i fum, a més de deixar milers de runes pels carrers i els edificis adjacents que encara es mantenien dempeus.
Durant la tarda i tota la nit els homes del general Fenet varen destruir 14 carros soviètics. Però, a la nit, el general Hans Krebs va advertir al comandant Krukenberg de que la Nordland es replegaria el dia següent cap al sector defensiu Z amb l’objectiu de protegir el Ministeri de l’Aire, a la Wilhelmstrasse, i el quarter general de la Gestapo. Després, Krukenberg va voler supervisar la ciutat i va pujar al Teatre Estatal de l’Òpera, que es trobava a l’avinguda Unter den Linden, on va poder observar que ja no hi havia ningú a l’avinguda. El general va establir el seu propi quarter general en els subterranis del Teatre. El caos era evident i en el Reich no li quedava més d’uns quants dies. En cap moment del dia l’emissora nazi, la Deutschlandsener, va emetre missatges.
Enmig del terror, els alemanys varen abandonar l’últim cap de pont del canal Teltow, a Britz. A la tarda, el cos d’Exèrcit del general Weidling es va retirar direcció al centre, i Hitler va insistir en el seu comandant, que l’havia convocat en el búnquer, que les coses acabarien al seu favor. Hitler li va prometre que des del sud-oest vindria el 12º Exèrcit del general Walther Wenck juntament amb el 9º Exèrcit i les tropes del mariscal Ferdinand Schörner. El 12º Exèrcit del general Wenck, que tenia la intenció de dirigir-se cap a Potsdam amb la divisió Hutten per ajudar al 9º Exèrcit, ja havia avançat una mica cap als llacs situats al sud de Potsdam, però parts del seu Exèrcit estaven lluitant en el bosc de Spreewald, al sud-est de Berlín, contra els soviètics sense tenir cap possibilitat de victòria, i contra els nord-americans a l’oest, a l’Elba, al nord de Wittenberg. Estaven atrapats i era impossible que poguessin arribar a la capital tal i com volia Hitler. A més, el general Busse només pensava en la retirada en direcció a l’oest juntament amb el 12º Exèrcit del general Wenck i no en lluitar. El problema que tenien era que estaven envoltats al sud-est de Fürstenwalde per tropes del 1º Front bielorús i el 1º Front ucraïnès d’Ivan Konev, que no els deixaven escapar. Poc després de mitjanit, Busse va rebre l’autorització per decidir per ell mateix quina era la millor decisió d’atac i, per tant, tenia les mans lliures per agafar un camí per fugir de la zona. Per altra banda, la divisió Scharnhorst es va aproximar a Beelitz, però abans d’arribar-hi es varen trobar amb el complex hospitalari de Heilstätten, que el dia anterior havia sigut saquejat pels soviètics. La Batalla de Beelitz va durar uns quants dies i no va permetre que aquells homes arribessin a Berlín.
En ser molts conscients de la realitat, alguns jerarques nazis ja no volien esperar més, ja que sabien que la Batalla estava perduda i que el seu destí molt probablement seria la mort. Erich Hilgenfeldt, que durant els anys 30 s’havia dedicat a les organitzacions de filantropia i d’assistència, es va suïcidar a la capital, tot i que mai s’ha confirmat exactament les causes de la seva mort. Al cap d’uns dies es trobaria el seu cadàver. D’altres, com Günther Quandt, varen fugir de la capital. En aquest cas va escapar a Suïssa.
Els soviètics en aquells moments avançaven amb força cap al centre; el 5º de xoc des del parc de Treptow, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat de guàrdies des de Neukölln, i el 3º Blindat de guàrdies de Konev des de Mariendorf. Els carros soviètics varen tancar les restes de la divisió blindada Müncheberg a l’aeròdrom de Tempelhof, i l’artilleria soviètica va utilitzar tot el seu arsenal per ocupar l’aeròdrom, i els llançacoets Katiuska varen disparar durant tot el dia contra els edificis administratius. Al migdia, la punta de llança del mariscal Konev, després de rodejar Berlín en direcció sud, es va reunir amb unitats d’avantguarda de l’Exèrcit del mariscal Zhukov, que va rodejar la ciutat en direcció nord, a Ketzin, a l’oest. A la tarda, Zhukov va fer atacar des del nord i des de l’est. A Konev no li va passar per alt l’estratègia del seu company i, ansiós per demostrar que era millor estratega, va ordenar bloquejar totes les carreteres forestals que anaven cap a l’oest i ocupar l’autopista. Per aquella competició, els exèrcits del mariscal Konev varen rebre ordres de dirigir-se a l’oest per envoltar Berlín i varen arribar al riu Elba per diferents punts. Per altra banda, les tropes del comandant Rybalko varen fer-se amb el control de l’Institut de Física Kaiser-Wilhelm, un laboratori on hi havia existències d’urani que tan interessaven als soviètics per la construcció de la bomba atòmica. A les deu de la nit, els soviètics varen onejar la bandera vermella a l’antic edifici del comitè central del Partit Comunista, a l’antiga plaça Bülow.
Seguint les ordres de Hitler, Hanna Reitsch va rebre un missatge urgent del general Robert Ritter von Greim en què li ordenava tornar a Munic des de Salzburg d’immediat per complir una missió secreta. La missió era dirigir-se a la Cancelleria per reunir-se amb Hitler. Durant el viatge, Hanna va saber el motiu del viatge. Abans de parlar amb Hanna, Von Greim va demanar permís als pares de la pilot per demanar-los permís perquè la seva filla participés en aquella operació que tenia poques possibilitats. Ells no varen dubtar en donar la seva aprovació.
A fora la ciutat:
A primera hora del matí, Wilhelm Keitel va sortir en cotxe direcció al front per visitar el quarter general de Holste. Després de parlar per telèfon amb el comandant Wenck , que acabava de traslladar el seu quarter general, Keitel li va dictar a Alfred Jodl les seves valoracions del front perquè les transmetés a Hitler. Keitel va autoritzar a Wenck que enviés com a mínim una divisió per l’operació principal sobre Berlín.
Quan Keitel estava a punt de passar en cotxe per la petita ciutat de Rathenow quan tornava cap al seu campament, soldats alemanys el varen aturar per indicar-li que la petita ciutat estava sent atacada pels soviètics. Keitel no s’ho va acabar de creure i va continuar el seu trajecte. En arribar a la ciutat es va posar al comandament de la ciutat i va fer veure a tothom que els soviètics encara no eren allí com deien. Keitel va ordenar la defensa de Rathenow i va fer tornar tothom a la ciutat perquè la defensés.
A última hora de la tarda va tornar al campament de Neu-Roofen amb l’objectiu de volar a Berlín, però de nou des de la Cancelleria se li va prohibir aterrar a Gatow, ja que es trobava sota foc enemic, i es va programa la seva arribada per després de mitjanit utilitzant la pista d’aterratge improvisada de Charlottenburger Chaussee.
El trobament entre l’exèrcit nord-americà i l’exèrcit soviètic:
A les afores de Berlín, el 5º Exèrcit soviètic, unitats del 1º Front Ucraïnès del comandant Konev de la 58º Divisió de guàrdies fusellers del general Vladimir Rusakov i el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges i part del 12º Grup d’Exèrcits d’Omar Bradley del 263º Regiment de la 69º Divisió nord-americana, sota el comandament del 5º Cos, es varen trobar per primer cop a prop de Torgau, al sud de Berlín, al costat del riu Elba.
A primera hora del matí, una patrulla de jeeps liderada pel tinent Albert L. Kotzebue va sortir del campament de la 69º Divisió d’Infanteria a l’est de Leipzig rumb a l’Elba, aventurant-se cap a les terres de més enllà del Mulde. Varen travessar amb precaució diversos pobles petits de la riba occidental del riu sense fiar-se massa de les banderes blanques que penjaven de totes les finestres de les cases. A dos quarts de dotze del migdia, un grup de tres dotzenes de soldats es varen trobar en el poble agrícola de Leckwitz a un solitari soldat de cavalleria soviètic muntat damunt d’un petit poni. Llavors varen recórrer junts tres quilòmetres cap al Elba, a prop de Strehla, a uns 40 quilòmetres del Mulde. Quan varen arribar al poble de Strehla, el tinent va observar a un grup de soldats soviètics fent-los senyals i cridant amerikanski. Seguint les seves indicacions, Kotzebue i alguns dels seus homes varen creuar l’Elba amb uns petits bots que varen trobar a la riba. A l’altra banda els varen rebre els soldats del 1º Front del comandant Konev. El seu cap, el tinent coronel Gardiev, el comandant del 175º Regiment de la 58º Divisió de la Guàrdia, va esperar al tinent Kotzebue a l’altra banda de la riba i després de saludar-se els hi va indicar un lloc més al sud on podrien creuar els jeeps amb una barcassa. Després de creuar l’Elba tal i com els hi havien dit, els soldats dels dos exèrcits varen intercanviar racions i regals.
32 quilòmetres al nord i dues hores després, l’oficial William D. Robertson va entrar a la ciutat de Torgau amb tres reclutes. Els carrers estaven buits a excepció d’uns pocs obrers esclaus alliberats i dues berlines de soldats alemanys borratxos de xampany. Després d’anar al castell de Hatenfels, alçat sobre el riu, varen desplegar una bandera amb cinc barres vermelles horitzontals i estrelles blaves sobre un fons blanc que havien fet sobre un llençol i varen cridar en veure als soviètics:
Atureu el foc! Americans. Amerikanski. Rússia. Amèrica…
Tot i això els soviètics varen disparar durant uns segons amb les seves metralladores contra els murs del castell fins que l’oficial Robertson i els seus homes varen trobar-se amb ells. Al vespre, Robertson va tornar al campament del seu batalló a Wurzen portant amb ell a quatre soldats del 173º Regiment de Fusellers soviètics amb el jeep com a prova del trobament. Varen celebrar la trobada amb xampany i música russa, i varen penjar dues fotografies grans del dictador Iosif Stalin i del difunt president Franklin Delano Roosevelt, i es varen improvisar petits retrats del president Harry S. Truman. De seguida es varen enviar missatges als comandaments de les dues potències, i Stalin i Truman varen intercanviar telegrames. El comandant Dwight D. Eisenhower va enviar una petició a la Stavka demanant enviar un mínim de 23 corresponsals de guerra acreditats a Berlín després de l’ocupació de la ciutat per part de l’exèrcit soviètic. Els soviètics no varen respondre la petició d’Eisenhower. A la nit, mentre encara celebraven l’enllaç entre els dos exèrcits i els oficials soviètics encara ballaven la seva música, els corresponsals Andrew Tully del Boston Traveller i Virginia Irwin del Saint Louis Post Dispatch, varen preguntar en broma per què no seguien cap a Berlín. Els soviètics, afectats segurament pel vodka, varen portar-los cap a la capital sense que ningú ho sabés. Després de sopar amb els soldats soviètics que lluitaven a la capital varen tornar cap a Torgau. Aquella gesta va ser molt mal vista per les autoritats militars nord-americanes.
En el Reich:
A Alemanya:
L’aviació soviètica va continuar bombardejant la ciutat de Lubeck, i els tancs soviètics varen atacar l’entrada de la població de Prenzlauw.
A Obersalzberg, a les nou del matí, la RAF amb els bombarders Lancaster va bombardejar la casa de muntanya de Hitler, el Berghof, que no va patir greus desperfectes, però sí les cases del secretari Martin Bormann i del ministre Hermann Göering juntament amb un barracó adjacent de les SS. Els Aliats temien que Hitler utilitzés el Berghof com a quarter general meridional per reunir les seves tropes i plantar una última i fanàtica batalla. A dos quarts d’onze varen tornar a atacar la zona i en total varen llençar 1.181 tones d’explosius.
Però en el Berghof acabava d’arribar-hi l’ajudant Julius Schaub, que estava completament borratxo i anava acompanyat per una amiga. Sembla ser que Schaub va destruir la correspondència d’Eva Braun, que ella no volia que es destruís i així ho havia demanat a la seva germana Gretl Fegelin el 23 d’abril, juntament amb els documents de Hitler i les conversacions privades del dictador que havia escrit l’advocat Heinrich Heim del juliol de 1941 al 1942. Quan tots els presents al Berghof varen veure que Schaub estava destruint els documents del líder alemany varen tenir clar que Hitler mai més tornaria al Berghof. Gerda Bormann va ser l’encarregada de dur els documents de Hitler a un lloc segur en el Tirol meridional. També es va cremar aquell dia les actes de conferències sobre l’estat de la situació, un total de més de 100.000 pàgines, que havien arribat a Munic el 23 d’abril.
A més d’Obersalzberg, aquella nit la RAF va bombardejar les ciutats de Kiel i Munic, però ja quedava ben poc per destruir i aquell dia la 8º Força Aèria va realitzar el seu últim bombardeig.
Arran d’aquest atac, l’últim Me 262 va sortir de la base aèria de Fürstenfeldbruck. Aquest caça-bombarder es troba avui en dia el Museu Alemany de Munic. A més, davant l’avanç imparable de les tropes nord-americanes, les SS varen començar a evacuar a uns 3.000 presoners del camp Kaufering IV.
A Berchtesgaden, Göering va rebre el telegrama de Hitler redactat per Bormann que deia:
Els actes que vostè a comès constitueixen una ruptura de fidelitat que li deu a la meva persona i una traïció. Aquesta conducta representa alta traïció. La pena aplicable és la mort. En consideració als seus serveis prestats al Partit, el Führer accepta no aplicar aquesta sentència, si renuncia vostè immediatament a totes les seves funcions. Li prego que em respongui d’immediat amb un sí o un no.
Els nord-americans varen arrestar al cirurgià Erwin Ding, responsable de dur a terme multitud d’experiments mèdics a Buchenwald, i va ser enviat més tard a la presó de Munic-Freysing.
En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:
En el camp de concentració de Theresienstadt varen arribar diversos grups de deportats. De bon matí varen arribar 230 dones procedents de Dresden. A la tarda varen arribar homes procedents de Dresden, Polònia i Hongria.
En el front occidental:
A Alemanya:
En el camp de concentració de Bergen Belsen, alliberat el 15 d’abril de 1945, els homes de les SS i de la Wehrmacht, obligats pels soldats britànics, varen acabar d’enterrar els cadàvers que havien assassinat en fosses comunes. En total, des del 21 d’abril de 1945 varen enterrar a 23.200 víctimes.
Amb l’ocupació d’Alemanya, els Aliats occidentals cada cop tenien més presoners i els confinaven en campaments provisionals. Durant aquell dia 160.000 alemanys varen ser conduïts a un campament provisional a prop de Remagen.
A Nuremberg, els soldats nord-americans varen entrar a l’antic complex dels Congressos de Nuremberg, el Luipold, hi varen destruir amb dinamita l’enorme esvàstica de pedra que presidia la part central de la tribuna d’honor.
Els soldats nord-americans del 20º Cos del 3º Exèrcit varen establir caps de pont a través del Danubi a l’est i a l’oest de la ciutat de Regensburg, per després avançar cap al sud-est.
En el front oriental:
A Alemanya:
Els soviètics varen arribar al poble de Schönebeck.
En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:
Els soviètics varen arribar a la ciutat de Brno. A continuació es varen produir les ja habituals escenes de violacions i violència.
A Itàlia:
Al migdia es va produir l’aixecament nacional. El poble italià, amb el suport dels partisans i de les tropes aliades, varen lluitar contra les restes de les tropes alemanyes i italianes de la República de Saló a les principals ciutats italianes del nord, entre elles Milà, Torí, Gènova i Venècia, que es varen rendir aquell dia sense el consentiment dels dictadors Benito Mussolini i Adolf Hitler. Durant aquell dia, Mussolini es va reunir amb representants del CLNAI, el Comitè de l’Alliberació Nacional de l’Alta Itàlia, que li va exigir la immediata rendició incondicional. Mussolini no la va acceptar i va decidir fugir cap a Suïssa acompanyat de diverses escortes alemanyes direcció a Valtellina passant per la carretera que bordejava el llac Como. A les nou de la nit, el dictador italià i els jerarques de la República Social Italiana varen arribar a la prefectura de Como, que havia assumit l’aspecte d’una ciutat en estat de guerra, i els hotels i les viles varen ser ocupats pels comandants. Mussolini estava molt preocupat perquè no havia arribat amb ells el cotxe que transportava els seus documents. Aquell vehicle havia patit una avaria hi havia sigut saquejat, tot i que el contingut dels documents varen ser recuperats i portats més tard a Como.
A la Gran Bretanya:
Cap al migdia, Winston Churchill va rebre l’oferta de capitulació de Heinrich Himmler, que va rebutjar immediatament i així ho va fer saber tant a Stalin com a Harry S. Truman.
En els Estats Units:
A San Francisco, a les quatre de la tarda va començar la Conferència de les Nacions Unides. La sala de l’Òpera va resultar petita pels 850 delegats de les 46 nacions presents a la Conferència, a més dels 1.500 periodistes i notables. L’orquestra va interpretar el Star Spangled Banner, l’himne oficial dels Estats Units, i després va començar la primera sessió quan Edward Reilly Stettinius va colpejar el martell sobre el pupitre. Després de l’al·locució del president Harry S. Truman des de la Casa Blanca, que va ser escoltada amb moltes dificultats per la mala qualitat del so, es va suspendre la sessió sense que s’arribés a cap acord. Durant aquella jornada, Averell Harriman es va reunir amb els membres de la delegació nord-americana per assegurar-se de que tot el món entengués que els soviètics no respectarien els acords de postguerra. Després, Harriman va repetir aquestes mateixes paraules davant dels periodistes. Els periodistes del off the record i d’altres mitjans varen sortir de la sala acusant-lo de bel·licista.
A Washington, Truman es va reunir amb Henry Stimson i el general Groves perquè li entreguessin un informe més exhaustiu sobre la bomba atòmica. Li varen explicar que en quatre mesos esperaven tenir a punt l’arma més terrible de la història de la humanitat, una arma capaç de destruir una ciutat sencera. Tot i això, el varen advertir de que el destí de la humanitat podia dependre de l’ús o no d’aquestes bombes i del que posteriorment es fes per controlar-les. Stimson li va admetre que no sabia si podien o havien de llançar la bomba. Tenia por que fos tan potent que acabés destruint el món. El President tenia la mateixa por, però ell va ordenar a l’agost llançar-la sobre Hiroshima i després sobre Nagasaki.
Diari del Tercer Reich 