Dissabte:
En la batalla per Berlín:
L’exèrcit soviètic lluitava cada cop més a prop del centre de la capital del Reich; el 3º Exèrcit de xoc ja es trobava en els districtes septentrionals de la columna Siegessäule, que s’erigia en el Tiergarten. Els alemanys només tenien el control d’una franja de sis quilòmetres d’amplada i quinze de llarg que anava des de l’Alexanderplatz, a l’est, fins a Charlottenburg i el Reichssportsfeld, a l’oest, on Arthur Axmann ordenava amb desesperació els ponts del Havel. Iosif Stalin va autoritzar en un comunicat de la Stavka dirigit al mariscal Gregory Zhukov perquè ocupés el Reichstag. El comandant soviètic de la ciutat de Berlín, Nikolai Berzarin, va fer una crida a la població berlinesa anunciant que les autoritats soviètiques volien la pau i que desitjaven tornar a la vida quotidiana de la ciutat. La majoria de la gent va fer cas a aquella crida i va sortir de les seves cases i dels refugis amb braçalets blancs per rendir-se. Però, tot i les crides que havien fet els comandants soviètics en els seus soldats perquè tinguessin un comportament exemplar, molts soldats varen cometre atrocitats contra els civils berlinesos. Les violacions a la nit eren freqüents, igual que els saquejos i els assassinats. Tot i això, els comandants soviètics varen intentar donar una altra imatge i varen organitzar patrulles militars professionals per supervisar el comportament dels seus soldats i varen organitzar un sistema de distribució d’aliments per als civils.
A la tarda, els soviètics varen avançar a través del pont de Moltke, però poc abans de les sis de la tarda els alemanys varen intentar fer volar el pont. No ho varen acabar d’aconseguir. Els soviètics avançaven tan ràpid que tres tancs T-34 varen avançar per la Wilhelmstrasse fins arribar a l’estació U-Bahn, on es varen topar amb una emboscada organitzada pels francesos de les SS, la Divisió Carlemany, armats amb llançagranades. Els alemanys que podien intentaven fugir de Berlín, i els homes de la divisió dUlrich von Hutten varen pujar 3.000 ferits i uns quants nens malalts en una sèrie de trens de mercaderies i varen ser evacuats a poc a poc cap a Barby, on els nord-americans els varen acceptar en qualitat de presoners de guerra. Les carreteres que conduïen cap a l’oest estaven plenes de refugiats que fugien desesperats dels soviètics.
En el búnquer:
A dos quarts de dues de la matinada, Adolf Hitler va entrar a la habitació del mariscal Ritter von Greim i es va asseure a la cantonada del llit juntament amb Hanna Reitsch. Amb el rostre blanc, el líder alemany li va dir que l’única esperança que tenien era el general Walther Wenck i li va explicar que necessitava reunir tots els avions que poguessin perquè s’ocupessin de cobrir el seu avanç. A més, li va explicar que acabaven d’informar-lo de que l’artilleria del general Wenck bombardejava ja les posicions soviètiques a la Potsdamer Platz. Creia que amb la Luftwaffe i les tropes del general Wenck, que no estaven operatives però no ho sabia, podrien ajudar-lo a Berlín. Llavors, Hitler li va ordenar que tornés a Rechlin i s’encarregués de treure els seus aparells a la capital per destruir les posicions soviètiques. També li va demanar que detingués al ministre Heinrich Himmler. Quan va pronunciar el nom de Himmler la seva veu es va endurir i li varen començar a tremolar les mans fins que va cridar:
Un traïdor no em pot substituir. Vostè em té que garantir que això no passarà.
Tant el mariscal com Hanna li varen replicar que el seu intent no serviria per res i li varen tornar a dir que preferien morir al seu costat abans de dur a terme una missió impossible. El líder alemany els va respondre que com a soldats del Reich tenien el sagrat deure d’esgotar totes les possibilitats i que aquesta era l’única possibilitat d’èxit. Hanna no estava molt convençuda, però Von Greim no ho veia de la mateixa manera i li va dir que ells dos eren l’única esperança per tota aquella gent que quedaven allí i que tenien que intentar-ho. El dictador va desplegar el mapa que tenia a la seva mà tremolosa i els va dir:
Si aconseguim aturar-los com a mínim 24 hores a través d’un atac aeri podrim possibilitar-li al general Wenck avançar fins aquí. A prop de Potsdam ja se sent el foc de l’artilleria alemanya.
Llavors, Hanna es va quedar a soles amb Hitler en el seu despatx mentre Von Greim es preparava per marxar del búnquer. La pilot li va tornar a insistir en quedar-se, però el dictador es va limitar a mirar-la uns instants als ulls i li va dir amb una veu sense força:
Déu els protegirà.
Els dos es varen encaixar la mà i prou. Llavors, Hitler es va retirar a les seves habitacions privades amb Joseph Goebbels i Martin Bormann.
Encara a la matinada i continuant pensant que el general Wenck era la salvació, des del búnquer es feien trucades desesperades als generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl per demanar-los reforços per Berlín. Es creia que podien resistir encara 48 hores. Hitler i els seus col·laboradors esperaven l’arribada de les tropes del general Wenck des del sud-oest, però el que no sabien era que aquell 12º Exèrcit era casi in-operatiu, tot i que se sabia gràcies a una comunicació amb el OKW que les divisions de Wenck s’havien vist obligades a retrocedir cap a l’est. El general Hans Krebs encara confiava plenament amb la convicció de Hitler i a les tres de la matinada va enviar-li un comunicat a Keitel per dir-li que el dictador esperava la seva ajuda urgentment. Keitel li va contestar que no havia pogut convèncer al tinent general Rudolf Holste, el comandant del 41º Cos de Panzers situat a Rathenow, de que es comprometés en arribar a Berlín. També el va informar que Felix Steiner, tot i les ordres de Hitler, estava retrocedint a l’oest per no ser encerclat. A partir de les cinc, per culpa de la pols que hi havia l’aire dels milers d’obusos que havien devastat el centre, en el Führerbúnquer es va tenir que apagar la ventilació perquè l’aire no es tornés irrespirable.
De bon matí, Hitler es va llevar en sentir noves explosions i va fer cridar a Heinz Linge. Cap a les nou del matí, Wilhelm Mohnke va trucar a Otto Günsche per comunicar-li que els soviètics havien passat a l’ofensiva a la zona de la Hallesche Tor i que s’havien interromput les comunicacions telefòniques entre el seu lloc i els regiments del seu grup de batalla. Günsche va comunicar-li a Hitler aquells comunicats i li va mostrar sobre un plànol urbà a on s’estaven produint les batalles. Molt nerviós, el dictador va preguntar si els soviètics ja havien aconseguit arribar a la Wilhelmstrasse i sobre les forces que encara disposava Mohnke en la Belle Alliance Platz. Dubitatiu durant una estona, el dictador va ordenar que es cridés a Mohnke. El comandant no va tardar en presentar-se i li va explicar a Hitler que havia aconseguit aturar l’assalt de les tropes soviètiques a la cantonada de la Belle Alliance Platz amb la Wilhelmstrasse. Al mateix moment, Joseph Goebbels li va preguntar a Linge si la situació tan greu com li semblava.
Durant aquell matí, el doctor Ludwig Stumpfegger es va presentar en el despatx de Hitler per demanar-li una firma. Es tractava d’una ordre dirigida a l’hospital militar del búnquer de la Nova Cancelleria perquè i fos enviades en ell dotze ampolles de cianur. Hitler va firmar amb la seva mà tremolosa. Aquelles ampolles anirien destinades a Eva Braun, les secretàries, Gerda Christian i Traudl Junge, la dietista Constanze Manziarly, Elsa Krüger, la criada d’Eva, Liesl, els sis fills dels Goebbels i Blondi. Durant el dinar, mentre queien obusos a l’edifici i a la Potsdamerstrasse, es va comunicar a Hitler que les reserves d’aliments diatètics s’havien esgotat. Hitler va dinar amb les secretàries Junge i Christian, la cuinera Manziarly i Eva Braun. Les mans del dictador tremolaven tan que li costava posar-se la cullera a la boca. Es va parlar sobretot sobre quina era la millor manera de morir. Eva es va declarar partidària de fer-ho amb verí. Junge llavors va demanar una ampolla de cianur tant per ella com per la seva companya. Hitler li va entregar i va lamentar-li no poder-li fer un comiat de regal més “bonic”. Abans de sortir de la sala, la secretària es va atrevir a preguntar-li si creia possible que el nacionalsocialisme tornés. Hitler li va ser taxatiu:
No, està mort. Potser al cap d’un segle aparegui de nou una idea semblant, que s’estendrà pel món amb la força d’una religió. Però Alemanya està perduda. No estava suficientment madura, ni era suficientment forta per aquesta missió.
A continuació va arribar la notícia de que JU-52 havia aterrat sobre l’avinguda Achse per endur-se a Hanna i Von Greim de Berlín. El nou ministre i la pilot es varen preparar per marxar i es varen acomiadar de tots els presents. Nicolaus von Below, que els va acompanyar fins la sortida, els va demanar que salvaguardessin l’honor de la Luftwaffe per explicar en el món el sentit del que volia dir Alemanya. Llavors tots els hi varen entregar algun record i varen escriure breus missatges. (Hanna va dir que ella i Von Greim varen destruir tots els missatges excepte dues cartes que va escriure el ministre Joseph Goebbels i la seva esposa Magda al fill gran d’aquesta, Harald). Magda a part li va donar un anell de brillants que es va treure del dit perquè el conservés com a record seu. Magda els va demanar plorant que no deixessin de provar de rescatar-los. Un cop es varen acomiadar de tots menys dels sis fills dels Goebbels que en aquells moments dormien, Hanna va ajudar a Von Greim, que anava amb crosses per la seva ferida al peu dret, a pujar les escales de formigó.
A fora al búnquer els esperava un vehicle blindat, a la cantonada de la Vosstrasse i la Hermann-Göering-Strasse, que els va portar fins al Parc Zoològic, a l’avinguda Achse, en el lloc aeri central a prop de la torre Sigessäule, on hi havia una avioneta Arado 96 d’entrenament, que havien portat per l’ocasió, i que estava a punt per volar cap a Rechlin per després anar a Plön per veure a l’almirall Karl Döenitz i per assegurar-se que Himmler era executat. També hi havia el Junker Ju 52, però a Hanna no li va convèncer aquell aparell per fer aquella gesta, i el pilot que havia portat l’Arado, que era el mateix que havia portat a Von Greim i a Hanna a Gatow el dia 26. El problema que tenien era que l’Arado només tenia dos seients i eren tres. A continuació, missatgers els varen informar que l’avinguda Asche estaria encara lliure en un tram de 400 metres, però que tot podia canviar en breu. Els fars soviètics il·luminaven constantment l’avinguda. Anant a la idea, Hanna, Von Greim i el pilot varen agafar l’Arado i, tot i els reflectors soviètics que il·luminaven l’avinguda, varen volar cap al sud mentre els soldats del 3º Exèrcit de xoc, que es trobaven al Tiergarten, s’ho miraven pensant que no fos Hitler qui anés allí. El Ju-52, pilotat pel oberfeldwebel Böhm, del II /TGR 3, carregat d’uns quants passatgers ferits, cap alt càrrec, els va seguir. De seguida, l’artilleria soviètica els va enfocar amb els seus reflectors i varen obrir foc, però tant l’Arado com el Ju-52 varen agafar rumb a la Porta de Brandenburg, varen sobrevolar el Carro de la Victòria i, a 700 metres d’altura, es varen amagar entre els núvols rumb a Rechlin. Després d’aterrar a les tres de la matinada, el mariscal va donar instruccions a l’Estat Major sobre les ordres de Hitler. Des de Rechlin volarien després cap a Plön i, des d’allí, a Doblin, per trobar-se amb Keitel.
Cap a les sis de la tarda va aparèixer Axmann. En presència de Bormann i Günsche, el líder de les Joventuts va explicar a Hitler que disposava de 200 integrants seleccionats de la unitat i que ell dirigia i que coneixia Berlín i va prometre que els podria treure de la ciutat. Hitler va rebutjar la proposta i li va encaixar la mà per haver mostrat lleialtat.
A mitja tarda varen arribar més notícies al Führerbúnquer a través del Servei de Premsa del Ministeri de Propaganda que deien que Himmler havia negociat la rendició amb els Aliats occidentals. La ràdio d’Estocolm va anunciar en un comunicat que Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Al principi, a falta de deu minuts per les cinc, Hitler no es va voler creure la notícia, però ja havia començat a desconfiar de les SS quan Fèlix Steiner havia fracassat en l’alliberació de Berlín. Jodl el va informar aquella tarda que Steiner havia donat mitja volta i havia retrocedit a través del Brezal de Schorf. Per treure’n l’aigua clara va trucar a l’almirall Döenitz, que aquest va trucar a Himmler a les 17:20 per preguntar-li si eren certes les informacions de la ràdio d’Estocolm, pregunta que el ministre de l’Interior va negar amb rotunditat. De fet, Döenitz aquell dia s’havia vist amb Himmler per donar-li el seu suport pensant que el cap de les SS seria el successor de Hitler. Amb aquell ambient de desconfiança, Martin Bormann va enviar un telegrama a Karl Jesko von Puttkamer dient-li que els qui tenien autoritat per animar a les tropes estaven callats i que la lleialtat havia donat pas a la deslleialtat. Durant la resta de la tarda es va informar al búnquer de que la situació havia empitjorat encara més.
Després de que marxessin el nou ministre i Hanna, Hitler va demanar un sacerdot per poder casar-se amb Eva Braun aquella mateixa nit. Goebbels li va portar a la sala privada de Hitler a Walter Wagner, un oficial del Gau de Berlín que havia sigut mobilitzat en l’última fase de la guerra, que tenia la potestat per celebrar una cerimònia de boda civil, que va arribar al búnquer amb un vehicle blindat de les SS després de que l’anessin a buscar en una trinxera a prop de la Friedrichstrasse quan estava lluitant en qualitat de membre de la Volkssturm. Quan va entrar al búnquer va comentar que la documentació que portava no era la correcte per una boda i se’l varen tenir que emportar de nou perquè aconseguís els papers necessaris. Mentre esperaven, Hitler va dir sobre Eva per justificar el seu matrimoni:
La senyora Braun és, a més de la meva gossa Blondi, l’única amb qui puc comptar.
A les vuit del vespre, Bormann va enviar un radiotelegrama a Döenitz per explicar-li que enlloc d’enviar tropes per ajudar-los, els caps responsables es mantenien silenciosos i li va confessar que la traïció havia substituït la fidelitat. Més tard, Bormann li va enviar un altre missatge en que li deia que Schörner, Wenck i els demés havien de provar la seva fidelitat a Hitler acudint a la seva ajuda com més aviat millor. L’almirall Hans-Erich Voss també es va posar en contacte aquella nit amb Döenitz per informar-lo de que tot contacte per ràdio estava tallat amb l’Exèrcit i li va demanar que la Kriegsmarine enviés notícies del món exterior.
A les nou de la nit, l’agregat de la premsa Heinz Lorenz va entrar al búnquer amb un informe de l’agència Reuters, emès per la BBC de Londres i confirmat per Estocolm, que confirmava que Himmler estava establint contactes amb els Aliats occidentals. Lorenz havia captat aquell informe del corresponsal de Reuters a San Francisco Paul Scott Rankine i havia corregut a través del jardí destrossat pels obusos al búnquer. Li va entregar una còpia a Bormann, que estava assegut al costat de Goebbels i del general Walther Hewel, i li va donar una altra còpia a l’ajudant Heinz Linge perquè li entregués a Hitler. El missatge parlava de les negociacions secretes de Himmler amb el comte Folke Bernadotte i la seva oferta d’entregar a Dwight D. Eisenhower la capitulació dels exèrcits alemanys en el front occidental.
Després d’uns minuts d’incertesa, el secretari d’Estat del Promi, Werner Naumann, es va abraonar al telèfon i poc després va tornar amb un comunicat que deia que Ràdio Estocolm acabava d’anunciar que Himmler estava negociant amb l’Alt Comandament anglosaxó. Aquella confirmació va fer esclatar de ràbia a Hitler, que es va reunir amb Goebbels i Bormann a la seva habitació per tenir una llarga conversació. Amb la traïció de Himmler, Hitler es va obsessionar amb el detingut representant de Himmler en el Quarter General, Hermann Fegelin, el seu cunyat. Creia que hi havia un pla de Himmler per assassinar-lo i estava convençut que Fegelin formava part de la conspiració. Per ser el seu cunyat, Hitler havia pensat enviar-lo a lluitar amb les tropes del general Wilhelm Mohnke, però l’ajudant Otto Günsche i Bormann el varen convèncer perquè l’entregués a un consell de guerra. Eva Braun va intentar explicar-li a Hitler que Fegelin havia sigut molt humà pensant en la seva dona embarassada, però Hitler no va canviar d’opinió.
Al cap d’una estona, un grup de guàrdies de l’escorta de Hitler va dur a Fegelin, que estava detingut des del dia anterior al búnquer, per ser sotmès a un interrogatori per part de Heinrich Müller en el subterrani de l’església de la Trinitat, a prop del búnquer. A més de les joies i les divises que havien trobat a la seva casa, en registrar el seu despatx, situat en el subterrani de la Cancelleria, hi havien trobat un maletí amb documents en els que constatava que el cunyat de Hitler estava al corrent de les converses de Himmler amb els Aliats. Al cap de poc, Fegelin va admetre les conversacions de Himmler amb el comte Folke Bernadotte, però va negar en tot moment ser un traïdor i va dir que no sabia absolutament res del que parlava Himmler. Llavors, Hitler li va convocar un consell de guerra presidit per Johann Rattenhuber, el cap de la seva guàrdia personal, que el va condemnar a morir afusellat sense procés. Com a vocals varen exercit el tinent coronel de les SS Krause, el capità de les SS Kaschula i altres. Li varen arrancar del seu uniforme totes les insígnies, com la Creu de Cavaller, i va ser conduït al jardí de la Cancelleria, al parc del Ministeri d’Afers Estrangers, mentre cridava que era innocent. Per tranquil·litzar-lo li varen dir que Hitler el volia veure. Fegelin va sol·licitar parlar amb Eva Braun, però el tinent encarregat de complir l’ordre no va autoritzar-li, tot i que li va deixar escriure una nota. Un cop va escriure la nota on demanava clemència, va demanar-li en el tinent una cigarreta, però estava tan espantat que quan aquest li va donar li va caure de les seves mans tremoloses. Compadint-se d’ell, un membre de les SS va agafar la cigarreta, la va encendre i li va posar en els llavis. El tinent li va confessar que tot això no li feia gens de gràcia i, seguidament, sis homes de les SS del servei de seguretat del Reich de la cel·la del búnquer es varen col·locar en fila i el varen afusellar.
Mentre Fegelin era afusellat, Hitler va rebre un telegrama de Keitel en que l’informava que havia destituït a Steiner per haver ordenat una retirada sense comentar-ho. Hitler hi va estar d’acord i li va demanar a Krebs que confirmés la seva acceptació.
A les deu de la nit, Helmuth Weidling es va presentar al búnquer per la conferència de la nit. El comandant els va anunciar que els soviètics trencaven sense fre totes les línies defensives i els va dir que ells ja no tenien tropes de reserva. També s’havia hagut de suspendre el proveïment per via aèria. Weidling proposava sortir del cercle soviètic. Goebbels es va enfurismar i el va ridiculitzar per tal hi com havia exposat la situació. Hitler llavors els va resumir les raons per les quals s’havia negat a permetre que el 9º Exèrcit intentés una sortida. En sortir de la reunió, Hitler, Goebbels i Bormann es varen reunir per parlar del futur més immediat.
Durant aquella nit, Eva es va dirigir a la seva habitació on hi havia els nens dels Goebbels i les secretàries Christian i Junge per parlar una estona amb ells. La situació era desesperada i aquella nit les informacions que deien que Wenck s’havia vist obligat a retrocedir cap a l’oest es varen confirmar i ja no quedava cap dubte de que no es podia esperar la seva ajuda. Fent referència al seu matrimoni, Eva va dir:
Per fi (Hitler) vessarà llàgrimes per mi abans de que el dia acabi.
En aquells moments es preparava el casament. Bormann li va indicar a Linge que canviés de lloc alguns mobles. La taula, on s’estenien els mapes de les operacions militars, es varen desplaçar al centre de la taula. Davant de la mateixa es varen col·locar quatre butaques: les dues primeres per Hitler i Eva Braun; les dues de la segona línia eren per Goebbels i Bormann. Un cop Bormann va anunciar-li a Hitler que tot estava preparat, va sortir agafat de la mà d’Eva Braun. El dictador portava la seva guerrera arrugada i lluïa la insígnia d’or del NSDAP, la Creu de Ferro de primera classe i la insígnia dels ferits de la Primera Guerra Mundial. A l’avantsala els esperaven Goebbels i Bormann. El ministre portava el seu uniforme de color bru del NSDAP i el secretari el seu uniforme gris de tinent general de les SS.
A més de la boda d’Eva i Hitler, durant aquella nit es varen celebrar diverses bodes a càrrec del doctor Werner Naumann.
A fora el búnquer:
Els soldats soviètics varen començar un potent bombardeig destruint les posicions alemanyes i les seccions d’infanteria varen obrir camí cap als grans edificis de la Kronprinzufer i la Moltkesstarsse. A mitjanit varen aconseguir establir un pont ferm en el riu Spree, per on varen passar les divisions 150º i 171º de fusellers. Primer varen assaltar el Ministeri de l’Interior, situat a la vorera meridional de la Moltkestrasse, on les portes i les finestres estaven bloquejades per defensar l’edifici. Tot i semblar senzill, els soviètics varen tenir molts problemes per atacar al Ministeri i, incapaços de col·locar bateries de canons i coets, varen posar-hi llançacoets Katiuska individuals en diferents trams de la via del tren. Aquella mateixa nit, les tropes del general Busse, que es trobaven a la zona del Halbe, a les afores de Berlín, varen intentar fugir en massa, però les tropes del mariscal Ivan Konev de seguida els varen interceptar des del sud i els varen atacar amb coets Katiuska, a més de l’artilleria. Els alemanys, atrapats en el bosc, no sabien per on s’havien de dirigir i molts es varen perdre buscant l’oest.
L’artilleria soviètica també va atacar durament el recinte firal situat a l’alta banda de la Masurenallee, on hi havia la Casa de Radiodifusió. Precisament, Naumann va fer des d’allí una última emissió especial per fer una crida als berlinesos perquè aguantessin fins l’últim moment.
A fora la ciutat:
A les quatre del matí, Keitel, després de rebre el comunicat de Krebs en que li demanava que s’afanyés a ajudar-los, es va dirigir a lloc de comandament de Felix Steiner per si podia ajudar als homes de Gotthard Heinrici, que es veient atacats pels soviètics. En reunir-se amb Heinrici en un encreuament de carrer al sud de Neubrandenburg, Keitel va quedar astorat en saber que havia ordenat la retirada de l’exèrcit blindat del general Hasso von Manteuffel. Minuts més tard, Heinrici es va trobar amb Von Manteuffel, però abans de saludar-se, Keitel els va acusar de no obeir les ordres. Heinrici li va replicar que no tenia cap intenció d’enviar als seus homes a una lluita sense cap perspectiva d’èxit. Quan Heinrici va afegir-hi que el general Von Manteuffel no rebria tal ordre d’avançar cap a Berlín, el general en qüestió va dir que el 3º Exèrcit blindat només obeiria les seves ordres. Keitel es va enfurismar. Un cop va trobar-se amb Steiner va quedar sorprès de que ningú l’hagués informat sobre les seves ordres. Després de que el comandant li expliqués com pensava tornar a atacar, Keitel va tornar al seu quarter general de Neu Roofen, però quan va trobar-se amb esquadrons d’infanteria i artilleria tirada per cavall va saber que el Grup del Vístula de Heinrici havia donat mitja volta, direcció oest, a través del Brezal de Schorf. Keitel es va enfurismar perquè en la reunió que havien tingut la tarda anterior no l’havia informat sobre aquesta estratègia.
A les vuit del matí va arribar al quarter i es va trobar amb Jodl per parlar de la situació. Poc després, Keitel va ordenar a Heinrici i al general Hasso von Manteuffel que es reunissin amb ell al nord de Nou Brandenburg. A primera hora de la tarda va tenir lloc la reunió, que va ser tensa. Heinrici es va defensar dient que ell no havia ordenat una retirada, ja que només havia mogut els seus homes. Keitel llavors va explicar la situació en general i la posició del 12º Exèrcit de Wenck, el lloc de comandament de Steiner i el cos de Holste, i va descriure la situació crítica en el nord i nord-oest de Berlín. Heinrici va donar la seva paraula de que acataria les ordres i va prometre posar-se sota les seves ordres.
En tornar al seu quarter general, Keitel va parlar amb Krebs, però la comunicació es va tallar. A mitjanit, Heinrici va trucar a Keitel per queixar-se de que Jodl havia criticat davant Hitler al seu cap de l’Estat Major, el general Von Trotha, i li va comunicar que havia ordenat al seu Grup que continués retirant-se. Keitel es va enfurismar, el va titllar de traïdor i li va dir que ja no era la persona adequada per dur el comandament d’aquell Grup i estava acomiadat. Keitel va destituir a Heinrici pel general Kurt Student. Keitel havia pensat en Von Manteuffel perquè el substituís, però aquest s’hi va negar. També va acomiadar al cap de l’Estat Major del Grup, el general Von Trotha, l’ideòleg de fer donar mitja volta als seus homes sense demanar permís. Poc després, Alfred Jodl també va acusar a Heinrici de covardia i li va ordenar que es presentés en el nou quarter general del OKW. Els ajudants de Heinrici varen témer que l’executessin i el varen convèncer perquè no hi anés. A través d’un telegrama, Keitel i Jodl varen informar a Hitler de per què havien acomiadat a Steiner i el general Krebs va transmetre la confirmació aquella nit.
En el Reich:
A Alemanya:
Des de Rechlin, Karl Koller, l’oficial de la Luftwaffe, va rebre ordres el dia anterior per tornar a Obersalzberg i a les 03:10 de la matinada va sortir cap a la zona, però no va poder arribar a Obersalzberg.
En el camp de concentració de Mauthausen es va produir l’últim gasejament de tot el Reich. Per altra banda, els Aliats varen lluitar per alliberar el camp de Dachau, que increïblement aquella tarda va rebre un tren procedent de Buchenwald, que havia sortit el 7 d’abril amb més de 50 vagons i entre 2.000 i 3.000 presoners. Tots ells estaven morts quan es varen obrir les portes. A la nit, en el camp es varen arriar les banderes amb l’esvàstica i es varen hissar les banderes blanques. Les SS havien fugit en desbandada del camp i el comandant del camp, Martin Gottfried Weiss, va entregar-lo a un “comitè internacional” de presoners on totes les nacionalitats estaven representades. 31.000 presoners de 41 nacionalitats varen quedar darrere de la tanca electrificada esperant l’arribada dels nord-americans. Altres 13.000 havien mort en els quatre mesos anteriors, la majoria de tifus i inanició.
Els soviètics varen alliberar aquell dia el camp de presoners de Stalag II-A, situat a Neubrandemburg, a la regió de Meckenburg, al nord de Berlín. Després de la guerra, la NKVD va utilitzar aquest camp amb el nom de Camp Especial número 9 per retenir als presoners alemanys, inclosos dones i nens, dels que moririen uns 5.000 per fam i malalties. Des del 1993, en el recinte de l’antic camp s’hi va aixecar un memorial.
A Munic, l’organització Freiheitsaktion Bayern, un grup de la resistència format per 400 soldats i civils liderats pel capità Ruppercht Gerngross, va intentar ocupar el Ministeri Central i capturar Paul Giesler per facilitar la rendició de la ciutat als nord-americans. El grup va ocupar primer les emissores de ràdio de Freimann i Erding i varen fer una crida a la població perquè s’aixequés contra Hitler.
Durant la tarda, el OKW va comunicar que l’emissora d’Erding havia caigut i va fer una crida als insurrectes perquè entreguessin les armes. A dos quarts de quatre de la tarda es va cursar a totes les tropes estacionades en el sector Berchtesgaden–Salzburg l’ordre d’aixafar la revolta. El pla dels revoltats va fracassar quan una unitat de les SS, la policia i de la Wehrmacht es varen col·locar davant del Ministeri. El capità Gerngross va aconseguir escapar, però diversos dels seus col·laboradors varen ser arrestats i executats l’endemà. En total hi haurà més de 40 víctimes mortals, entre elles, a la petita ciutat minera de Penzberg, a 50 quilòmetres de Munic, un grup format per 16 comunistes i socialdemòcrates que, en aquell matí, havien destituït a l’alcalde.
Un comboi de les SS amb 160 presoners va arribar a una zona muntanyosa en el sud del Tirol, a Niederforf, per afusellar-les. Però a un guàrdia se li va escapar en els presoners el destí final que els hi tenien preparat i un dels presoners va aconseguir establir contacte amb l’oficial al comandament de l’exèrcit alemany en aquest lloc, que va enviar un oficial a les seves ordres, el capità Wichard von Alvensleben, per investigar els fets. El primer que va fer el capità va ser demanar l’alliberació dels presoners. Entre els presoners hi havia Franz Halder, Hjalmar Schacht, Georg Thomas, Kurt von Schuschnigg, Leon Blum, Martin Niemöller, Miklos Kallay, Fabian von Schlabrendorff i les famílies de Claus von Stauffenberg, Carl Goerdeler i Ulrich von Hasell, juntament amb un nebot del ministre Viatxeslav Mólotov, diversos agents britànics i caps militars de diferents països que havien sigut aliats d’Alemanya.
La mort del dictador Benito Mussolini:
A Itàlia, els partisans varen descobrir al dictador Benito Mussolini i a la seva amant Clara Petacci a prop del llac Como quan intentaven escapar cap a Suïssa. Immediatament, el Comitato di Liberazione Nazionale Alta Itàlia va enviar a l’alt funcionari Walter Audisio, àlies coronel Valerio, ex combatent de la Guerra Civil espanyola amb les Brigades Internacionals, a on estaven detinguts la parella per executar-los. A primeres hores de la tarda, Audisio, complint les ordres del cap comunista italià Palmiro Togliatti i de Luigi Longo, va entrar a l’habitació on estava retingut Mussolini i Clara Petacci. Li va dir en el dictador italià que s’afanyessin perquè els venia a salvar i els va conduir amb cotxe fins a on els esperaven els partisans. El vehicle, amb Mussolini i Petacci en el seient de darrere, es va dirigir a la vila Belmonte, a les afores del poble de Giulino di Mezzegra, al llac Como, al nord de Milà. De seguida que varen arribar Audisio els va fer baixar i li va ordenar a Mussolini que avancés cap a la porta del xalet, però en veure que Petacci el seguia la va fer apartar bruscament. Ella, que ja sabia quin seria el seu destí, es va col·locar al costat del seu amant. Llavors, Audisio la va advertir que si no s’apartava moriria, però ella no es va voler moure. A les 16:10 els varen afusellar amb un subfusell davant d’un mur de pedra junt a les portes de la vila. Mussolini, que no va posar ni resistència, va ser crivellat per cinc bales disparades pel mateix Audisio. Quan Mussolini va caure al terra encara no estava mort, i va ser rematat per tres bales més. Miraculosament encara respirava i llavors els partisans s’hi varen apropar i li varen disparar directament al cor. A Petacci amb una sola bala n’hi va haver prou per matar-la. Els cadàvers varen ser duts amb el mateix cotxe que els havien portat a la vila i després varen ser traslladats en un camió de mudances on hi havien els cadàvers de 15 caps feixistes, entre els quals hi havia Pavolini, Luigi Gatti i Marcello, germà de Petacci, tots ells afusellats en el moll de Dongo per ordre dels mateixos caps comunistes, i varen ser conduïts fins a Milà. A la ciutat natal del feixisme, els cadàvers de Mussolini i de Petacci varen ser maltractats pels partisans i els civils; varen ser colpejats, escopits i orinats, i després els varen penjar pels peus en l’estructura metàl·lica d’un garatge en construcció davant de la gasolinera de la plaça Loreto. Els cadàvers portaven un paper amb el seu nom perquè la gent els reconegués i els hi llancés objectes. Les dones presents reien i ballaven al costat dels cadàvers i comentaven sorpreses que Petacci no portés roba interior i que les seves mitges no tinguessin carreres.
No se sap en claredat com es va donar l’ordre d’executar a Mussolini, però sembla probable que els britànics haurien pressionat als partisans per eliminar a Mussolini ja que, segons sembla, el dictador italià podia tenir un acord amb el primer ministre Winston Churchill del passat que ara valia més que no sortís a la llum per interès del primer ministre. De fet, Mussolini i Churchill havien tingut una bona relació, i una de les últimes cartes que havia escrit Mussolini havia sigut dirigida per al primer ministre britànic. A més, la bala que va matar a Mussolini sembla que podria ser una bala britànica i, a sobre, no es va voler fer una autòpsia al cadàver i no es va apuntar mai com varen ser els trets que varen acabar amb la vida del dictador italià. Hores més tard, Hitler va ser informat del què havia passat a Milà i va manifestar que tot allò li repugnava i va assegurar que estava segur de que ell no patiria el mateix destí. Com a conseqüència de la mort de Mussolini es va iniciar una insurrecció popular. Continuant amb l’execució dels feixistes, a la localitat de Vimercate, els partisans varen afusellar l’ex membre del Gran Consell feixista, Roberto Farinaci.
En el front occidental:
A Alemanya:
El 3º Cos va establir caps de pont sobre el riu Isar d’acord amb l’ofensiva que duia a terme el 7º Exèrcit, a la vegada que el 21º Cos del 7º Exèrcit eliminava tota resistència alemanya a Augsburg.
A Holanda:
A l’oest, a Amesfoot, es va produir la primera reunió entre representants Aliats (Freddie de Guingand i alts comandaments canadencs) i alemanys. Els alemanys varen entrar a la reunió fent la salutació romana i De Guingand no els va tornar la salutació. El Reichskomissariat pels Països Baixos, Arthur Seyss-Inquart, que no era a la reunió, els va oferir alliberar Holanda occidental per dur aliments i carbó per alleugerir la difícil situació de la població civil, sempre i quan les forces aliades s’aturessin a l’est. Aquesta negociació va dur a un cessament de les hostilitats i va alliberar el país de més batalles inútils.
A Itàlia:
Pujant a través d’Itàlia, els britànics varen penetrar a Carintia i Estiria abans de trobar-se amb les forces soviètiques.
El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar un telegrama al coronel Charles de Gaulle on li prometia informar a Londres i a Washington de que ja no tenia la certesa de poder comptar amb l’ús operatiu de cap de les forces franceses que ells havien cregut poder equipar en el futur. En els últims dies havien sortit diversos informes que parlaven de la crueltat dels soldats francesos cap als civils alemanys.
En el front oriental:
A Alemanya:
Els soviètics varen detenir a prop de Halbe al SS-Obergruppenführer Friedrich Jeckeln, responsable de la massacre de Rumbula el desembre de 1941.
A Itàlia:
A Caserta, a les nou de la nit, el major Wenner, en nom del general Karl Wolff, i el tinent coronel Von Schweinitz, en nom del general Heinrich von Vietinghof, varen firmar l’acte de capitulació de totes les forces alemanyes a Itàlia. En total es varen rendir més de 600.000 homes.
Aquella mateixa nit, Walter Rauff va carregar tots els documents i, sota escolta de les SS, es va dirigir a Ghedi, a la província de Bréscia, a uns 80 quilòmetres de Milà.
Diari del Tercer Reich 