El camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, en polonès Oswiecim, es troba a 43 quilòmetres a l’oest de Cracòvia, Polònia. Auschwitz va ser el quarter general dels campaments on es retenia a 30.000 presoners i, al costat, Birkenau era un camp de 172 hectàrees on hi vivien i treballaven 100.000 presoners. A més del camp principal, hi va arribar a haver 28 camps secundaris dependents d’Auschwitz dedicats directa o indirectament a la indústria armamentista per empreses com Siemens-Schuckert, Weichsel Union Metallwerke o I.G. Farben. Tots els camps estaven envoltats per una doble tanca de fil ferro espinós i cables electrificats, i eren vigilats per torres de vigilància amb focus i metralladores. En total, tot Auschwitz feia 40 quilòmetres quadrats.
El camp estava sota la supervisió del cap de les SS, Heinrich Himmler, que es sentia a gust en el camp quan el visitava i gaudia veient execucions. Inclús hi tenia un apartament, tot i que mai el va utilitzar. El camp es va crear el 27 d’abril de 1940 per ordres de Himmler després de que es decidís construir-lo a finals de 1939. El terreny on es va construir ocupava aproximadament 42 quilòmetres quadrats i estava ubicat en una regió pantanosa. La construcció del camp el 1940 va ser duta a terme en gran part per deportats, la gran majoria alemanys, vinguts de Sachsenhausen que, després, varen ocupar les funcions de direcció entre els presoners. El primer transport de presoners va arribar-hi el 14 de juny de 1940 i hi viatjaven 728 polonesos. Els guardians de les SS els hi agradava dir en els presoners que arribaven al camp:
Aquí s’entra per la porta i se surt per la xemeneia.
La majoria dels jueus eren deportats al camp directament des del seu país d’origen, però alguns, sobretot els alemanys, provenien d’un camp especial conegut com a Theresienstadt. Durant el transcurs de 1942-1943, les instal·lacions es varen ampliar i perfeccionar. El juliol d’aquest any, la Direcció General de Seguretat del Reich va informar a la policia i a tots els membres de seguretat que les dones detingudes a partir de llavors tenien que ser enviades a Auschwitz. L’arribada de nous combois durant aquell estiu va “obligar” en els alemanys a crear una nova instal·lació per l’extermini. Es va elegir una fica situada a l’oest per construir-hi els crematoris III i IV, i dues barraques a prop del Búnquer I i tres a prop del Búnquer II, que era el més gran i tenia una capacitat per albergar a més de 1.200 persones. El setembre, Himmler va ordenar que totes les dones del camp femení de Ravensbrück fossin traslladades a Auschwitz. Prèviament, cert número de presoneres no jueves ja havien sigut enviades de Ravensbrück a Auschwitz com a kapos. Els dos grans crematoris I i II varen ser construïts durant l’hivern de 1942-43 i varen ser posats en funcionament a la primavera. Aquests dos crematoris disposaven de vestuaris subterranis on els presoners s’havien de despullar. També hi havia una cambra de gas. Les víctimes eren traslladades al crematori en ascensor. Un cop cremats, es donava en els presoners petits martells perquè trenquessin els ossos. Les cendres i els ossos triturats de les víctimes eren dutes en camions al riu Welchsel, al Vístula. No va ser fins a finals de 1942 que no es varen utilitzar els forns de maons. Aquell mateix any es va tenir que instal·lar un dipòsit anomenat Canadà II, a l’oest del sector II de Birkenau, i diverses barraques de desinfecció i safareigs.
El 1943, Birkenau va arribar al màxim de la seva ocupació amb 200.000 presoners, la gran majoria soviètics, i entre març i juny es varen construir més cambres de gas. Els crematoris III i IV eren de dimensions més reduïdes que els dos anteriors, tot i que tenien una capacitat cada un per incinerar a 1.500 cossos en 24 hores. Degut a l’escassetat de materials per culpa de la guerra, l’administració va reduir les proporcions d’aquests crematoris. Per aquest fet els vestuaris i les cambres de gas estaven sobre el nivell del terra i es forns eren més petits. Poc després es va renunciar al crematori III i el IV es va tenir que suspendre la seva utilització, ja que després d’una breu aturada els forns o les xemeneies es varen cremar. Al final varen tenir que cremar els cossos sense vida en les fosses preparades darrere del crematori. Poc després, a partir de 1944, es va tenir que renunciar a aquest mètode d’incineració per culpa dels bombarders Aliats. Al mateix temps que es cremaven els cadàvers dels presoners també es cremava a l’acte, conforme a les ordres de Himmler, els documents susceptibles de proporcionar dades sobre la quantitat de persones assassinades. Hoess, com a cap de la Secció D1, havia de destruir personalment tots els documents que arribaven al seu poder.
El 1944, Auschwitz era l’únic camp que encara funcionava a ple rendiment. Els combois arribaven de tot Europa i la majoria dels deportats eren duts directament a les cambres de gas. Però amb l’aproximació dels soviètics, el camp tenia que deixar d’existir. Entre juliol de 1944 fins a finals d’any, les SS varen deportar a més de la meitat dels presoners, sobretots els de Birkenau, a camps interiors d’Alemanya, i el propi Himmler va ordenar el desmantellament de les mortals instal·lacions el novembre d’aquell any. Primo Levi en Si això és un home i el premi Nobel Elie Wiesel en La nit han deixat un testimoni esgarrifós del camp.
Auschwitz era un camp d’extermini, però també de treball. Molts dels presoners varen ser obligats a treballar en unes condicions terribles i inhumanes per diferents empreses alemanyes, com la IG Farben. Alguns presoners varen ser enviats a Harmense per treballar en una planta de processament de pescat. També hi havia un camp experimental on es varen realitzar investigacions sobre plantes de les que es pogués obtenir cautxú. Comptava amb un centre de cultiu dirigit pel doctor Caesar, que el febrer de 1942 va ser posat al capdavant de tot el treball agrícola dut a terme pels presoners d’Auschwitz.
Entre 400 i 800 persones podien ocupar els barracons dissenyats per a 42 cavalls. Els polls i les puces eren una pandèmia. A les cel·les s’hi posaven fins a deu dies seguits quatre persones de cop en un espai d’1,5 per 1,5 metres. Es donava el nom de Canadà al conjunt de pertinències dels detinguts que arribaven a Auschwitz: mantes, maletes, objectes diversos, medicaments, dents o dents d’or. A uns 8 quilòmetres del camp hi havia un comando de represàlies anomenat Budy. Allí kapos dels dos sexes sembraven el terror entre els presoners.
Adolf Hitler mai va estar al camp, però es impossible que no en sabés l’existència, tot i que no en tenim proves. En total en el camp i varen treballar 6.500 soldats de les SS i varen ser assassinades al voltant d’1,1 milions de persones; 75.000 dels quals eren polonesos, 21.000 gitanos i 15.000 soviètics. El 84,6% dels presoners que varen passar pel camp varen morir-hi allí. Només una família va sobreviure al camp amb tots els seus membres vius, eren els set membres de la família Ovitz que patien un tipus de nanisme anomenat pseudoacondroplàsia i que tant va interessar a Josef Mengele. Més del 90% de les víctimes eren jueus i 200.000 eren nens. La xifra exacte no es podrà saber mai. També hi varen perdre la vida uns 75.000 polonesos, al voltant d’un terç dels que hi varen ser enviats. La majoria varen morir asfixiats a les cinc cambres de gas i incinerades en els cinc forns. Tots els crematoris nous varen quedar situats a certa distància dels barracons dels presoners i estaven amagats per arbres i arbusts. El 1945 encara estaven operatives quatre cambres de gas, numerades del I al IV, i es van utilitzar a ple rendiment després de l’arribada de 437.000 hongaresos a finals de la primavera de 1944, que van ser assassinats en poques setmanes. A l’agost de 1944, època de màxim rendiment, es va arribar a la xifra de 6.000 incineracions diàries. El darrer forn no va ser dinamitat fins al 26 de gener de de 1945, un dia abans de l’entrada dels soldats soviètics, que varen trobar homes i dones agonitzant en els barracons. Pocs dies abans les SS havien evacuat el camp, dinamitat els crematoris i varen incendiar els barracons de roba Kanada. La IG Farben, establerta a Monowitz, va evacuar els seus equips i va destruir els seus arxius. En els magatzems hi varen trobar 7.000 quilograms de cabells, 35.000 vestits d’home i 836.000 de dona.
Es coneix que en aquest camp hi va haver com a mínim 802 intents de fugida per part dels presoners, dels quals com a mínim 144 varen tenir èxit. Els jueus, que en la segona meitat representaven el 50% de la població del camp, només varen intentar-ho 115 cops, el que representa el 15% de les fugides. Només quatre intents varen tenir èxit, el que representa el 3% de les fugides.
El número de guàrdies de les SS variava segons l’època; el 1944 hi havia 3.500 guàrdies i 800 Sonderkommando per 110.000 presoners. En total uns 7.000 homes de les SS varen treballar en el camp. Els membres de les SS i les seves famílies, en cas de que en tinguessin, vivien en la localitat amb el personal d’oficines i administració i feien una vida pràcticament normal. Hi havia concerts, funcions teatrals de companyies visitants, com la del Teatre Estatal de Dresden, un pub, una piscina, un camp de futbol, una biblioteca, un laboratori fotogràfic, un prostíbul anomenat La Borla i un centre mèdic. A més, disposaven d’una gran quantitat d’aliments i se’ls concedia períodes de permís regularment. Podien rebre les visites de les seves esposes si aquestes no vivien amb ells. També es varen aixecar cases noves per al personal del camp. A més, tenien extres que suposaven racions addicionals: 10 cigarretes al dia, un quinto de litre de vodka i 120 grams de salsitxes.
El director del camp fins a l’estiu de 1943 va ser l’oficial de les SS, Rudolf Hoess, que va dirigir la selecció dels jueus deportats de Polònia, França, Holanda, Grècia, Alemanya, Itàlia, Noruega, Iugoslàvia, Hongria, Bèlgica i els guetos dels territoris ocupats per la Wehrmacht. Hoess va ser el responsable de fer construir una cambra de gas amb capacitat per a 2.000 persones. També es va ocupar de l’organització del treball (ell seria el responsable de posar sobre la porta principal del camp la famosa frase Arbeit macht frei) i dels procediments d’extermini practicats per les SS. Després de la guerra, el 1947, va ser penjat davant del crematori d’Auschwitz I. Després de Hoess varen ser directors del camp Arthur Liebehenschel, executat el 1948 i que el maig de 1944 s’havia casat amb Annelise Hüttemann, que a l’agost de 1935 havia sigut interrogada per haver tingut en diversos cops relacions sexuals amb el seu veí i amic d’infància jueu, i Richard Baer, que va aconseguir escapar fins al 1960 i que el 1963 es va suïcidar a la presó. Joseph Kramer, amb la seva assistent Maria Mandel, va dirigir Birkenau, mentre que Heinrich Schwarz i Schoettl varen dirigir el camp de treball.
En total varen passar per Auschwitz 1.300.000 deportats, dels quals 900.000 varen ser assassinats el mateix dia de la seva arribada. El camí a les cambres de gas a Birkenau era anomenat cínicament com El camí del paradís o El carrer de l’ascensió (Himmlerfahrtsstrasse). Uns 400.000 varen treballar com esclaus dels quals uns 200.000 es varen transferir a altres camps.
Auschwitz va estar format per un conjunt de camps:
El primer, i més antic, va ser Auschwitz I, inaugurat el 20 de maig de 1940 aprofitant uns barracons d’antics quarters polonesos del voltant de la ciutat polonesa d’Oswiecem (la plaça d’aquesta ciutat s’havia rebatejat feia poc com Adolf Hitler Platzy i l’alcalde va participar en l’aixecament del camp), es va anar ampliant de forma gradual fins arribar a tenir 28 edificis de dues plantes de fusta. Inicialment estava destinat a internar presoners polítics polonesos, però després hi varen dur també presoners txecs i soviètics, jueus, gitanos, i presoners dels països ocupats. Aquest camp podia retenir entre 12.000 i 20.000 presoners, i va ser el camp administratiu. En aquest camp s’hi trobava la Kommandantur, la Politische Abteilung, la secció política i el Arbeitstatistik, els arxius generals. Per instal·lar els quarters de les SS, les oficines, els tallers i les vivendes de les famílies dels oficials de les SS es va desallotjar la ciutat d’Oswiecem i altres pobles del seu entorn.
El primer taller per explotar als presoners es va construir el 1940 per explotar unes cantes de grava i sorra. En aquest camp també va ser a on es va provar per primer cop, el setembre de 1941, el gas Zyklon B i els forns crematoris per la matança de presoners soviètics i malalts terminals seleccionats en l’hospital del camp. Aquí es forçava els detinguts a treballar fins l’esgotament, on varen ser víctimes de la violència de les SS i dels Kapos, criminals alemanys. La cambra de gas d’aquest camp va ser desmantellada a principi de 1942, quan ja funcionava a ple rendiment la d’Auschwitz II, per convertir-se en un refugi antiaeri. En aquest refugi es va reconstruir després de la guerra i forma actualment part del Museu d’Auschwitz.
També s’ubicava a Auschwitz I el cèlebre bloc 10, on es varen dur a terme els experiments mèdics dels doctors Carl Clauberg i Josef Mengele. El bloc 11, anomenat Bloc de la mort, és a on la Gestapo i duia a terme les execucions sumàries. A l’entrada del camp es pot llegir encara el lema en alemany: “el treball ens farà lliures“. Com a curiositat, la lletra “b” de “Arbeit” (treball) està posada al revés per la protesta d’un dels presoners i curiosament els guàrdies alemanys mai se’n van adonar. El 1943, Himmler va construir un bordell dins d’aquesta zona per premiar als presoners privilegiats. Les prostitutes eren preses amb bones condicions alimentàries.
Birkenau:
El segon camp era Auschwitz II o Auschwitz-Bikernau, construït a l’octubre de 1941, a Brzezinka, un poble situat a tres quilòmetres a l’oest d’Oswiecem, a Auschwitz I. Amb 250 barracons, ordenats en un rectangle de 2,5 per 2 quilòmetres, aquest camp va ser construït per presoners de guerra; molts d’ells, ja molt dèbils, no varen sobreviure a les condicions i al ritme de treball. Aquest va ser el camp de concentració més gran de tots amb 175 hectàrees i, a l’estiu de 1944, tenia la capacitat per retenir a més de 90.000 presoners. Cada dia podien arribar tres o quatre combois amb 3.000 o 3.500 persones en cadascun dels combois. En aquest camp els alemanys varen construir les instal·lacions més grans per assassinar en massa, i és a on es van exterminar a la gran majoria dels deportats jueus i gitanos. El complex, subdividit en dos búnquers amb 12 cambres de gas, instal·lades en antigues granges, de 240 metres quadrats cadascuna, tenia quatre forns crematoris enormes amagats per arbres i arbusts i dos dels quals les SS els coneixien com els crematoris forestals. L’objectiu del camp no era el treball sinó l’extermini dels presoners. Per facilitar més ràpid el procés d’extermini varen fer arribar el tren fins a dins del camp i a la mateixa estació de parada es seleccionava a la gent per si podia treballar o no. El 75% dels presoners que arribaven eren portats a les cambres de gas, on els presoners es pensaven que eren les dutxes. Els encarregats de fer la primera Selektion eren els oficials de les SS. Només el 15% eren escollits per treballar. La gent gran, els dèbils, els nens menors de 14 anys i les mares eren conduits d’immediat a les cambres de gas per ser exterminats. La majoria només vivia una hora després de baixar del tren. L’esperança de vida dels homes que eren seleccionats per anar a treballar era d’entre sis mesos i un any, i la de les dones de quatre mesos. A més pel gas, els presoners morien per pallisses de càstig, el suïcidi, la tortura, l’esgotament, l’experimentació mèdica, el tifus, les males condicions higièniques, l’escarlatina, la diftèria, el tifus petequial i la tuberculosis. Cada dia es podien assassinar a milers de presoners.
Des de principis d’estiu de 1942, la política d’extermini va canviar i Auschwitz II va passar gradualment a ser un camp de treball davant la falta de mà d’obra en el Reich. Al llarg de 1943, el complex va créixer molt i simultàniament es varen establir desenes de camps satèl·lits al costat de fàbriques i mines dins d’explotacions agrícoles. A finals d’estiu de 1944, Himmler va ordenar l’extermini de tots els gitanos que hi havia en el camp. Però la política d’extermini no va cessar i es varen construir cambres de gas provisionals primer en l’anomenada Caseta vermella. Després es va construir el crematori II, activat el març de 1943, i a continuació els crematoris III, IV i V. Els crematoris VI i VII es varen plantejar, però mai es varen construir. El novembre de 1944, davant l’arribada dels soviètics, es varen destruir les cambres de gas per amagar el què es feia.
En aquest camp i treballava el doctor Mengele, que feia els seus experiments amb els presoners que prèviament seleccionava. Mengele va estar obsessionat amb provar experiments en presoners bessons. El camp també tenia un dipòsit enorme on es guardaven les pertinències que portaven els presoners per després re-utilitzar-les els alemanys. A més de les pertinències, es tallava el cabell dels presoners per utilitzar-lo per la indústria tèxtil. Quan el soviètics varen arribar al camp es varen trobar tones de cabell humà.
En les cambres més avançades dels Crematoris II i III, les pastilles de Zyklon B baixaven en contenidors a través de Drahtnetzeinschibvorrichtungen (columnes de malla de filferro) i el gas es distribuïa amb relativa homogeneïtat. El cinisme de molts dels nazis cap als presoners era molt bèstia, per exemple, Oswald Kaduc, anomenat el Papa pel seu amor als nens, entregava globus als nens jueus just abans de que aquests rebessin injeccions de fenol al cor.
En aquest camp a més hi havia el camp femení, un “camp familiar” per gitanos i un “camp familiar” pels jueus de Theresienstadt construït el 1943. A l’octubre de 1942, el camp femení de Ravensbrück, a Alemanya, va traslladar algunes presoneres a Auschwitz-Birkenau, amb Maria Mandel com a cap de vigilància. Després de la guerra va ser detinguda i executada. Les condicions de les dones dins del camp a vegades eren pitjors que les dels homes, ja que les dones de les SS les tractaven amb més deprecií i les torturaven amb més violència que els homes, a més de que rebien violacions.
Monowitz:
El tercer camp era Auschwitz III o Monowitz, situat a 5 quilòmetres al sud-est del campament principal. Aquest camp va ser creat l’octubre de 1942 per l’empresa alemanya IG Farben, on hi tenien la seva fàbrica de cautxú sintètic Buna, després d’expulsar els habitants i destruir el poble polonès de Monowice. Era un conjunt de 47 camps petits i tots eren camps de treball situats al voltant de les mines de carbó, les plantes siderúrgiques i altres indústries de l’Alta Silèsia. Era com un centre industrial format per diferents fàbriques i barracons per utilitzar els presoners com a esclaus en unes condicions molt dures i cruels. Es calcula que els alemanys varen treure del camp uns 30 milions de Reichsmarks. Els obrers més dèbils tenien sempre l’amenaça de ser enviats a les cambres de gas de Birkenau, tot i que la gran majoria dels interns de Monowitz no va saber de l’extermini en massa que es duia a terme a pocs minuts d’on eren fins després de la guerra. El novembre de 1943, Monowitz va pujar de categoria sent considerat camp de concentració. La població del camp va anar creixent progressivament de més de 3.000 presoners el desembre de 1942, a més de 6.000 a finals de 1943 i més d’11.000 (principalment jueus) el juliol de 1944.
El gener de 1945, la majoria dels presoners varen ser traslladats a peu per Gliwice, des d’on varen ser transportats per ferrocarril als camps de concentració de Mauthausen i Buchenwald. Eli Wiesel i Primo Levi varen ser entre els presoners del camp de Monowitz. El camp de Monowitz va ser el primer dels tres camps principals del complex d’Auschwitz alliberat pels soldats soviètics al migdia del dissabte 27 de gener de 1945. A la tarda, els camps de concentració d’Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau varen ser alliberats.
Estava previst la construcció d’un Auschwitz IV, però aquest projecte va quedar interromput davant la derrota alemanya.
Categoria de presoners:
Els asocials eren els presoners marcats en el camp amb un triangle negre. La decisió d’empresonar-los en el camp va ser presa per la Policia Criminal Alemanya en base a tenir càrrecs de vagància, alcoholisme, prostitució, proxenetisme, evasió del treball i d’altres motius que rarament la policia trobava. En el camp la seva posició diferia una mica de la dels demés presoners. Les SS els cridaven freqüentment pels càrrecs de Kapo. Per altres raons, els gitanos també eren classificats formalment com asocials, tot i que la seva situació en el camp era completament diferent. A l’agost de 1944, Auschwitz catalogava 437 alemanys, 141 polonesos i 32 txecs en la categoria d’asocial.
La procedència dels presoners del camp:
Bèlgica: 23.906 jueus. El 78% varen ser gasejats en la selecció.
L’alliberació:
Auschwitz va ser alliberat pels soviètics el 27 de gener de 1945 per casualitat. Quan els soldats soviètics arribaven al camp, el 17 de gener de 1945, les SS varen traslladar la majoria dels presoners, uns 56.000, deixant només 8.000 presoners al camp, 600 dels quals eren adolescents i nens. La majoria eren orfes que no sabien ni el seu nom. Els presoners que varen ser traslladats varen ser conduïts brutalment per carreteres amb temperatures de 20 graus sota zero, sense menjar i mig despullats. Els que no podien mantenir el pas cap a l’oest rebien un tret. En total en van matar 15.000 durant les anomenades marxes de la mort. Els arxius de construcció, l’administració i el departament polític del camp varen acabar a Gross-Rosen. L’instrumental mèdic utilitzat pels experiments va ser desmantellat o destruït. Mengele va aconseguir escapar amb les seves notes i documents pocs dies abans de que el camp fos alliberat i els guàrdies de les SS varen abandonar una setmana abans de l’alliberació les torres de vigilància i varen destruir les restes dels crematoris principals i varen cremar l’enorme magatzem d’efectes personals conegut pels presoners com Canadà. Tot i això, les execucions varen continuar fins que va ser destruït el Crematori V. Abans d’abandonar el camp, les SS varen matar a uns 700 presoners dels diferents camps i sub-camps del complex. Enmig del caos, els presoners del destacament especial varen aconseguir barrejar-se amb les multituds que sortien del camp per escapar de les SS, que tenien planejat matar-los.
Quan els soviètics varen alliberar el camp, la majoria dels presoners que es varen trobar estaven malalts i no es podien ni moure i semblaven esquelets. Molts d’ells varen morir després de ser alliberats. 20 anys més tard només quedaven 30.000 supervivents d’Auschwitz. Els alemanys havien destruït els magatzems, tot i que en sis magatzems s’hi va trobar 348.820 vestits d’homes, 836.255 abrics i vestits femenins i 5.525 parells de sabates de dones. A l’adoberia es varen trobar set tones de cabells humans en sacs numerats i a punt pel transport que pertanyien a 140.000 dones. També es varen trobar 13.694 catifes, 12.000 olles i paelles i 40 quilograms d’olleres i centenars de pròtesis.
Més endavant el camp va servir per retentir els presoners de guerra alemanys i civils silesians.
L’alliberament d’Auschwitz va tardar en mostrar-se al món. Stalin, primer, no hi va voler donar massa importància, i diaris com el Washington Post o el New York Times varen tardar més de dos mesos en publicar reportatges en que es cités Auschwitz.
El per què no es va actuar abans:
El govern de Iosif Stalin sabia des del 29 de setembre de 1944 que existia aquell camp, però no es va informar de la seva existència perquè no es volia que els soldats perdessin el temps alliberant-lo. Els britànics sabien des de feia temps de la seva existència. Missatges sortits d’Auschwitz varen arribar inclús a la BBC. A partir de començaments de 1944, la USAAF i la RAF haguessin pogut ajudar a l’exèrcit polonès (Polish Home Army) en alliberar el camp. Però van decidir no bombardejar el camp, tot i que des del 1942 sabien que el camp s’utilitzava per l’extermini jueu i polonès, perquè creien que havien de bombardejar objectius militars i industrials.
Auschwitz després de la Segona Guerra Mundial:
Dels 7.000 homes i 200 dones que van treballar a Auschwitz només 800 van ser jutjats. La resta va continuar amb les seves vides privades i molts d’ells van escapar amb objectes de valor robats en els presoners. El 28 de gener de 1948 a la presó de Montelupich, a Cracòvia, 21 membres de l’equip de les SS d’Auschwitz varen ser penjats després de ser sentenciats a mort durant el primer judici d’Auschwitz a Polònia. El judici havia començat el 24 de novembre de 1947 i havia finalitzat el 22 de desembre. El Tribunal Suprem Nacional va jutjat a 40 ex-membres del camps. Com a resultat, 23 dels acusats varen ser sentenciat a mort a la forca, tot i que en dos casos es va canviar el càstig per cadena perpètua, 16 a presó (de cadena perpètua a tres anys) i un acusat va ser absolt. El 24 de gener varen ser executats les següents persones:
- Arthur Libehenschel – comandant del camp.
- Hans Aumeier – Schutzhaftlagerführer.
- Max Grabner – cap de la Gestapo en el camp.
- Karl Ernst Möckel – director administratiu del camp.
- Maria Mandel – comandant del camp femení de Birkenau.
- Franz Xaver Kraus – oficial d’informació.
- Ludwig Plagge – Rapportführer.
- Fritz Buntrock – Rapportführer.
- Wilhelm Gerhard Gehring – comandant del subcamp Eintrachthütte.
- Otto Lätsch – comandant substitut del subcamp Gleiwitz IV.
- Heinrich Josetn – comandant de la guàrdia del camp.
- Josef Kollmer . comandant de la guàrdia del camp.
- Erich Muhsfeldt – director del crematori de Birkenau.
- Hermann Kirschner – Administració del camp.
- Hans Schumacher – director de subministraments alimentaris del camp.
- August Bogusch – Administració del camp.
- Therese Brandl – SS-Erstaufseherin.
- Paul Szczurek – Blockführer.
- Paul Götze – Blockführer.
- Herbert Paul Ludwig – Blockführer.
- Kurt Hugo Müller – Blockführer.
El 1948 es va construir un museu en l’antic camp d’Auschwitz i les primeres exposicions que hi va haver varen posar èmfasis en el martiri del poble polonès i es va obviar en part l’assassinat dels jueus. Tampoc es va fer cap referència a la composició multinacional dels presoners. En el museu el que sí hi havia eren textos relatius a conferències i correspondència intercanviada amb dones encarregades de les construccions o l’entrega de gas.
El 16 d’abril de 1967 es va inaugurar davant de 200.000 persones de tot Europa, d’Israel, d’Amèrica del Nord, d’Amèrica del Sud i d’Austràlia el Monument Internacional, on una flama del record crema nit i dia. En una làpida es recorda, en totes les llengües del món, el crim que es va cometre a Auschwitz. A París hi ha un monument dedicat a Auschwitz en el cementiri Père Lachaisse, on hi ha gravat aquest vers de Paul Eluard:
Quan no es mati més, llavors estaran venjats. L’únic desig de justícia te la vida per eco.
El 1979, Auschwitz va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El 1984, l’ordre religiosa de les Carmelites va obrir-hi un convent per recordar als seus màrtirs de l’Holocaust. El 1989 s’hi va erigir una creu que va causar molta polèmica, ja que Auschwitz és un lloc emblemàtic de l’Holocaust jueu. Després de moltes crítiques, el Papa Joan Pau II va ordenar retirar-la, tot i que la creu no va ser treta i encara segueix dempeus en una de les barraques d’Auschwitz-Birkenau.
Avui en dia es pot visitar el camp com un museu amb una superfície de 191 hectàrees entrant per la famosa porta on hi han inscrites les paraules Arbeit macht frei, que es va deixar de fer servir el 1942. Molts elements del camp han tingut que ser reconstruïts, des de la tanca de filferro fins les torres de vigilància i els magatzems Kanada, que aquests no són ni inclús a on tocava, a Birkenau. En l’actual museu s’exposa una fracció del material que estava a punt per la següent entrega. Entre ells hi han unes tones de pel tallat, més de 80.000 sabates, unes 3.800 maletes, la majoria amb el nom i la direcció del propietari, unes 460 pròtesis, 570 uniformes… Des del 2013, en el Bloc 27 del camp principal d’Auschwitz es va instal·lar l’anomenat Els llibres dels morts en el centra de la sala. Aquests milers de llibres estant obert de bat a bat i a dins hi han els noms de tots els jueus morts en l’Holocaust. En total hi han més de 4.200.000 noms i cada pàgina conté a 500 persones i en cada entrada del registre apareix la ciutat natal, l’edat i el lloc de la mort. Els noms estan ordenats alfabèticament.
Cada any es fan celebracions al camp per recordar el terror nazi. En el 65è aniversari de l’alliberament del camp hi varen assistir la cancellera alemanya, Angela Merkel, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i el president de Polònia, Lech Kacsynsky. Auschwitz, lloc per la memòria, s’ha convertit en un símbol i sinònim de la Shoah.
Diari del Tercer Reich 