15 d’agost de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A França:

El comandant en cap del front occidental i del Grup d’Exèrcits B, el mariscal Günther von Kluge, va estar il·localitzable durant dotze hores. Després de celebrar una entrevista amb Sepp Dietrich a prop de Bernay, el mariscal va marxar a les deu del matí amb el seu Horch reunir-se amb el comandant Eberbach i altres comandants de campanya a Nécy, a deu quilòmetres al sud de Falaise, per obtenir de primera mà tota la informació del front. Però Von Kluge mai va arribar al seu destí. En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler, després de rebutjar la petició de Von Kluge de fer retrocedir a uns 100.000 soldats en perill de quedar atrapats a Falaise, va intentar trucar al comandant, però en veure que no hi podia parlar va començar a fer suposicions sobre el seu destí. Pensava que era un traïdor i que havia anat en un lloc concret d’Europa per negociar la pau amb els Aliats occidentals. Des de Berlín es va preguntar si el mariscal havia desertat. A mesura que anaven passant les hores, Hitler es va anar posant més nerviós i ja començava a desconfiar de tothom. Va arribar a dir que aquell era el pitjor dia de la seva vida i, poc després, va nomenar a Walther Model en el lloc de Von Kluge. En aquells moments d’incertesa i, al cap d’unes hores, tothom es va estranyar de que no sortissin notícies de cap negociació de pau i es va començar a pensar de que Von Kluge havia patit un accident abans de celebrar les negociacions. 

Però la realitat era una altra; Von Kluge no va negociar la pau amb els Aliats. Aquella mitjanit va aparèixer en el quarter general del comandant Eberbacht a l’oest d’Argentan. Aquell matí uns caça-bombarders havien atacat al seu cotxe i als dos cotxes amb ràdio que l’acompanyaven, obligant-lo a quedar-se amagat en una tanca fins al vespre. Quan va poder tornar a marxar es va trobar amb un embús. En reunir-se amb el comandant, aquest li va dir que Hitler volia llançar un contraatac, i Von Kluge li va respondre que vivien en un altre mon i que no entenien res del que passava.

A Polònia:

Hitler va celebrar una reunió informativa amb Martin Bormann, Model, Erich Koch, Heinz Guderian i els seus assistents. Guderian, vestit amb uniforme negre de les tropes blindades, va presentar el seu informe sobre la situació en el front oriental. El cap de l’Estat Major general els va dir que havien d’esperar una ofensiva general en la zona de Iasi-Chisinau, a Ucraïna, que les divisions romaneses del flanc dret no tenien cap valor militar, però que no esperaven més atacs potents dels soviètics al nord d’Ucraïna, tot i que el contraatac que havien dut a terme havia establert el marge occidental del Vístula, a prop de Sandomierz, no havia donat resultats. Hitler li va fer veure que s’hi no destruïen el cap de pont que havien fet els soviètics al Vístula llavors seria impossible mantenir la línia i li va ordenar a Guderian concentrar totes les forces per acabar amb el cap de pont i convertir el marge occidental del Vístula en una zona ben fortificada. A continuació, Guderian va continuar la seva exposició, on va descriure la situació en la frontera de Prússia Oriental. Però Koch, en sentir-se acusat de no saber defensar la seva zona, va saltar en mitja exposició per dir-li que la Wehrmacht no li estava donant suport en la construcció de posicions fortificades al llarg de la frontera i va acusar a Model d’interessar-se poc per aquest tema. Model li va dir a crits que ell, Koch, feia el que li donava la gana. Els dos es varen escridassar fins que Hitler els va tenir que calmar. Al final de la conferència es va parlar de com podien evacuar a temps a les dones i els nens de Prússia Oriental. Hitler, però, els va assegurar que s’hi els russos entraven per Prússia Oriental el poble alemany lluitaria aferrissadament i va donar d’aquesta manera per acabada la reunió. En aquells moments va aparèixer Hermann Göering vestit amb un nou uniforme de paracaigudista i amb botes altes de caçador. El ministre es va abraonar sobre la taula on estava assegut Hitler i va vociferar que seria terrible que els soviètics envaïssin Prússia Oriental. Göering hi tenia una casa de caça en aquella zona.    

A Alemanya:

Potsdam va ser executat a la forca el cap de la Policia de Berlín, Wolf Heinrich Graf Helldorf, per haver participat en la conspiració contra Hitler el 20 de juliol de 1944. Per altra banda, el Tribunal Popular va condemnar a mort a l’opositor Adam von Trott zu Solz. La sentència es va complir el 26 d’agost després de que hagués sigut interrogat per la Gestapo. Durant el judici, Hans Bernd von Haeften, el germà de l’ajudant Werner, va declarar que Hitler era l’encarnació del mal, que tot cristià i tot home honest havia de combatre. La seva declaració va desconcertar al jutge Roland Freisler que, impressionat, no va saber què contestar.


Gudrun Himmler, la filla de Heinrich Himmler, va escriure sobre les obres que estaven fent a la seva casa de camp a Gmund:

Estant construint un búnquer a l’àrea de joc. Em sembla horrible, tan soroll i tots aquests presoners, i no em permeten caminar per aquí, però papi tenia tants desitjos de tenir-lo, i mami també…


La Societat Reichswerke-Hermann-Göering ja incloïa a més de 260 societats, de les quals moltes d’elles utilitzava mà d’obra esclava.

A França: 

De París i de Compiègne va sortir l’últim comboi amb 2.453 deportats jueus. El seu destí era Buchenwald. A París, la capital francesa semblava dormir, però darrere de totes les persianes i les finestres tancades es mantenia el foc. Policies, ferroviaris i carters estaven en vaga; no hi havia ni electricitat, ni diaris, i els transports estaven paralitzats.

L’Operació Dragó:

A primera hora d’aquell dia, data del naixement de l’emperador Napoleó Bonaparte, al sud de França, a la ciutat francesa de Provença, al sud-oest de Cannes, 94.000 soldats del 7º Exèrcit nord-americà i el 6º Cos nord-americà, sota el comandament d’Alexander Patch, i els primers elements del 2º Cos del 1º Exèrcit francès varen desembarcar en 16 platges entre Toló i Cannes, a la Costa Blava, amb 11.000 vehicles per reforçar l’avanç dels Aliats per França. Entre aquests homes hi havia soldats de diferents països: nord-americans, britànics, francesos, polonesos, algerians, polonesos, marroquins i canadencs. A l’altra banda els esperaven el debilitat Grup d’Exèrcits G alemany sota la comandància del general Johannes Blaskowitz. Tots els soldats que havien de desembarcar varen rebre un braçalet amb la bandera nord-americana i dos paquets de tabac de la marca Lucky Strike. Els Aliats no varen tenir problemes per desembarcar perquè bona part de la costa no estava defensada. L’Estat Major alemany, informat pels seus avions de reconeixement de la concentració de bucs Aliats el dia anterior a l’altura de Gènova, havia cregut que desembarcarien a Itàlia i no estaven preparats per rebutjar el desembarcament al sud de França. Per tant, a la zona on els Aliats varen desembarcar hi havien poques divisions alemanyes. 

Però abans de que comencés el desembarcament, 9.000 paracaigudistes es varen enlairar en planadors des de deu aeròdroms italians rumb a la Riviera per ser llançats a Carnoules, Le Luc i Le Muy. L’espessa boira va provocar que sis dels nou equips de localitzadors s’equivoquessin en la zona de llançament i durant els llançaments realitzats abans de trenc d’alba més de la meitat de la força d’assalt es va perdre. Alguns varen aterrar sobre les teulades de les cases i les vinyes dels voltants del nord de Saint-Tropez. Tot i això, les baixes varen ser escasses, només 230 homes.

Poc després, es va simular un atac contra Marsella i Toló, deixant caure ninots en paracaigudes amb dispositius explosius. Els alemanys, confosos, es varen centrar en aquesta zona i varen deixar de banda les costes dels voltants de Saint-Tropez, on només hi haurien set divisions d’infanteria i una blindada, a més de 200 aparells de la Luftwaffe, que varen ser ràpidament posats fora de combat per l’aviació aliada.

A les vuit del matí, onze batallons d’assalt nord-americans varen desembarcar i, per la seva sort, es varen trobar amb un mar calmat. A la badia de Bougnon, a la zona central de l’assalt, els membres de les Osttruppen i molts soldats alemanys en veure la seva inferioritat varen marxar ràpidament perquè sabien que no podien enfrontar-se a la 45º Divisió. Els alemanys només varen oferir resistència en el flanc dret, especialment en el golf de Fréjus. Al cap de poc, el foc dels bombarders i de l’artilleria naval va arrasar la costa. Ràpidament varen avançar pel nord i varen obligar a retrocedir el 19º Exèrcit alemany fins a Lió, on hi arribaria el 7º Exèrcit nord-americà el 3 de setembre. Al vespre, molts defensors es varen retirar en desordre cap al nord. A la nit, sota la protecció del gegantesc bombardeig naval i aeri, varen desembarcar els primers elements nord-americans de la 3º Divisió entre Cavalaire i Le Trayas, i varen travessar la península de Saint-Tropez. A més, comandos francesos de l’Africa varen arribar a Le Rayol i Le Lavandou. A part, a prop de Le Muy, les tropes aerotransportades del general Friedrich es varen llençar damunt dels alemanys amb els paracaigudistes.

En acabar el dia havien desembarcat 66.000 soldats, s’havien patit 400 baixes, 95 d’ells havien mort i havien capturat uns 2.300 alemanys. Quan Hitler va tenir notícies d’aquell desembarcament es va convèncer de que la situació era desesperada pels seus interessos i en aquell moment va afirmar que aquell era el pitjor dia de la seva vida. El primer ministre Winston Churchill volia veure el desembarcament a bord del Kimberly i havia fet una travessia de cinc hores des de Còrsega, però l’embarcació reial no es va aventurar a passar més enllà de 700 metres de la costa per por a les mines. Decebut, el primer ministre es va retirar sota coberta a llegir Gran Hotel. En una de les guardes del llibre hi va escriure:

Aquesta novel·la és molt més apassionant que la invasió al sud de França. 

Però no tot varen ser alegries pels Aliats perquè per culpa d’aquell desembarcament les tropes d’Harold Alexander, que lluitaven a Itàlia trencant la Línia Gòtica, varen quedar debilitades quan se li van retirar sis divisions del seu comandament per participar en aquella invasió, mentre que Albert Kesselring va rebre reforços pensant que els Aliats desembarcarien a Itàlia.

En el front occidental:

A França:

A la tarda, l’assalt dels canadencs a Falaise va acabar amb forts combats i amb 400 baixes canadenques. Per culpa de l’assalt de Falaise, el comandant del 1º Exèrcit nord-americà va arribar al quarter general del 3º Exèrcit del general George Patton i va ordenar, seguint les ordres d’Omar Bradley, suspendre les operacions al llarg de tota la línia, ja que no volia que els alemanys escapessin de Falaise. Per culpa d’aquesta ordre, l’Exèrcit del general Patton va quedar aturat a la riba del Sena i a Chartes i Orleans.


Els Aliats anaven refent les línies de comunicació destruïdes per la guerra i pels alemanys, i aquell dia varen sortir de Cherbourg amb destí a Le Mans 32 trens per una sola via recentment reparada en un viatge de dos dies.

En el front oriental:

A Ucraïna:

El 4º Front ucraïnès soviètic, que atacava per apoderar-se dels passos de les muntanyes dels Carpats, va aconseguir algun progrés però no va poder conquerir els passos.

A Polònia:

A Varsòvia, la lluita entre alemanys i varsovians continuava. El comandant Tadeusz Bór-Komorowski va admetre que a l’antiga ciutat del barri de Stare Miasto les baixes i les destruccions eren considerables. La ràdio varsoviana va llegir els noms i cognoms dels presoners alemanys capturats i que es volien comunicar amb les seves famílies.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, el govern soviètic va anunciar que el Comitè Polonès d’Alliberació Nacional era el cos oficial de representació de la nació polonesa, i va deixar clar que totes les negociacions amb el govern exiliat a Londres havien finalitzat.

14 d’agost de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb Heinrich Himmler, que li va portar una ordre perquè firmés per tal d’afusellar a Ernst Thaelmann. Hitler la va firmar i Thaelmann va ser assassinat al camp de concentració de Buchenwald el 18 d’agost. Himmler va escriure aquell mateix dia en el seu diari de treball que s’havia d’executar a l’antic líder comunista.

A Alemanya:

Martin Bormann va comunicar-li en el ministre Joseph Goebbels les objeccions de Hitler contra la duresa de determinades disposicions previstes amb relació al correu del Reich. Es tenia que tornar a reflexionar amb deteniment si realment era necessari interrompre l’enviament de paquets petits i de telegrames privats quan es superés la distància de 150 quilòmetres. La histèria dels jerarques nazis per la seguretat després de l’atemptat del 20 de juliol es va tornar irracional. En relació encara amb aquell atemptat, aquell dia va sortir la notícia de que el mariscal Erwin Rommel havia sigut deslleial a Hitler políticament.


Joachim von Ribbentrop va ordenar a l’Ambaixada alemanya a Madrid negar qualsevol activitat alemanya de reclutament entre els espanyols.

A Itàlia:

2.000 embarcacions de desembarcament aliades varen arribar al golf de Gènova per fer creure en els alemanys de que volien desembarcar al nord d’Itàlia. Però, a la nit, l’esquadrilla es va dirigir a la península de Saint-Tropez per desembarcar al sud de França. Abans de que la primera onada d’assalt del cos d’exèrcit nord-americà desembarqués, el comando francès del tinent coronel Bouvet els va precedir.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit canadenc del comandant Harry Crear va aconseguir reunir les seves quatre divisions amb les que pensava atacar Falaise. Els alemanys tenien greus problemes i així li va constatar el general Eberbach en el mariscal Günther von Kluge quan li va dir que tres de les seves divisions blindades disposaven només de 70 tancs i que la 9º Divisió Panzer tenia una força d’una companyia. Els Aliats també varen aconseguir en aquella jornada alliberar Saint-Malo. A més, després d’un fort atac aeri, els Aliats varen aconseguir trencar la línia del riu Laison, entre Potigny i Maizieres.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els combats entre alemanys i resistents polonesos continuava en la ciutat antiga del barri de Stare Miasto. Els polonesos, però, es varen veure obligats a abandonar algunes barricades pels incendis de les cases situades als dos costats del barri, tot i que varen aconseguir destruir alguns tancs alemanys. En guanyar terreny, els alemanys varen començar a incendiar les cases conquerides amb els seus habitants dins i varen executar als ferits i malalts de l’Hospital de Sant Llatzer del carrer Wolska i l’Hospital Santa Maria del carrer Przyjzd.

A la nit, la ràdio varsoviana va fer una crida a la desesperada per demanar ajuda de l’exterior i, de pas, queixar-se de que no s’actuava davant la falta d’armes i municions. El comandant Tadeusz Bór-Komorowski també va fer una crida d’auxili molt semblant, tot i que ell també va demanar a totes les forces poloneses que poguessin es dirigissin a la capital.

Casualitat o no, una esquadrilla d’avions britànics procedents d’Itàlia varen aparèixer a Varsòvia per llençar municions i queviures, a part d’una corona de flors en honor als resistents polonesos. Però el fet de tenir que volar baix els va fer vulnerables i 10 d’ells varen ser destruïts per l’artilleria alemanya.

En els Estats Units:

Després de que l’11 d’agost John Pehle s’hi manifestés en contra, el vicesecretari de Guerra John McCloy va rebutjar la proposició del 9 d’agost del Congrés Jueu Mundial de bombardejar Auschwitz, qualificant l’operació d’impracticable. McCloy també va sostenir que la idea representava desviar, de manera injustificable, actius militars cap a un objectiu que no era militar.

13 d’agost de 1944


Diumenge:

En el front occidental:

A França:

A primera hora de la tarda, el general George Patton va trucar a Omar Bradley per comunicar-li els seus progressos. El comandant de Missouri li va ordenar que no passés d’Argentan i que es quedés a on estava i concentrés tots els efectius en aquell sector. El general Patton va tornar a protestar davant les ordres del seu superior, però no va tenir èxit. El comandant Bradley tenia el seu pla a punt per materialitzar per tal de que els canadencs del 1º Exèrcit comandat pel general Harry Crear ocupessin Falaise. Els detalls d’aquest pla varen ser trobats pels alemanys en el cadàver d’un oficial canadencs mort en ficar-se equivocadament dins de les seves línies.

A la vegada, el 2º Exèrcit britànic va ocupar Thur-Harcourt, mentre els alemanys es retiraven des de Mortain cap a l’est, direcció a Argentan.


A Dreux, Normandia, va morir en combat el SS Hans Hermann Junge.


A París, la població parisenca, en veure que aviat podrien serien alliberats, es varen revoltar contra les autoritats alemanyes per forçar als Aliats a que alliberessin la ciutat.


A les dues de la tarda, amb el cel serè i el mar calmat, més d’una vintena d’embarcacions d’assalt varen sortir dels seus molls i varen començar a navegar des del sud d’Itàlia a una velocitat de 12 nusos per dirigir-se al sud de França per iniciar l’Operació Dragó, el desembarcament Aliat al sud de França. Una escorta de 16 bucs de guerra es va unir a l’últim comboi quan va sortir del seu ancoratge de Nàpols. A mig camí es varen trobar una embarcació i els soldats del Catoctin varen veure que en aquella nau hi viatjava el primer ministre Winston Churchill, que els va saludar fent el seu famós signe de la victòria. El primer ministre viatjava amb una identitat falsa sota el nom de coronel Kent per passar 15 dies al sud d’Itàlia.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els polonesos, gràcies a l’ajuda que varen rebre de l’exterior amb el llançament per paracaigudes de material, varen llançar una ofensiva contra certs grups d’alemanys que atacaven la Vella Ciutat, en el barri de Stare Miasto. En l’atac varen fer perdre en els alemanys molts carros de combat i material d’artilleria. Tot i la petita victòria polonesa, els alemanys varen utilitzar una nova arma; l’artilleria d’un canó. Trens blindats i armats amb canons varen disparar al centre històric de la ciutat des del Vístula.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, el dictador Iosif Stalin va dictar la no intervenció soviètica en ajudar l’Exèrcit Clandestí polonès a Varsòvia, que lluitava contra les forces alemanyes. Stalin va definir el moviment polonès com a banda de criminals perquè era un moviment contrari al comunisme.

12 d’agost de 1944

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

El ministre d’Armament, Albert Speer, es va tornar a reunir en privat amb Adolf Hitler en el seu despatx del quarter general de Rastenburg. Speer li va explicar que l’augment en la producció de canons antiaeris que havien establert el dia anterior depenia del subministrament d’unes màquines i d’unes eines especials pel buidat dels tubs llargs, i va mirar d’influenciar-lo perquè construís més caces enlloc de canons antiaeris, ja que els últims dos dies no ho havia aconseguit hi havia fet emprenyar al dictador.

A Alemanya:

A Konradswalde, a prop de Marienwerder, un poble de Pomerània, al matí la Gestapo va detenir a Carl Friedrich Goerdeler, acusat d’haver participat en el complot del 20 de juliol. Goerdeler va ser denunciat per una Blitzmädchen a les autoritats. Abans del cop d’Estat Goerdeler ja estava amagat i es va convertir en l’home més buscat d’Alemanya. Les autoritats varen penjar cartells oferint un milió de Reichsmarks per la seva captura. L’antic alcalde de Leipzig estava en aquells moments esgotat i afamat després d’haver vaguejat durant dies i diverses nits, a peu, a través de Prússia Oriental. En aturar-se a una fonda de Konradswalde per menjar es va topar amb una dona amb uniforme d’auxiliar de la Luftwaffe, una tal Helen Schwaezel, que el va reconèixer ja que coneixia des de feia molt de temps a la família Goerdeler. En veure’s descobert, Goerdeler va marxar abans de que la cambrera li prengués nota i va marxar cap als boscos més pròxims. Al mateix temps, Schwaezel va comunicar el seu descobriment a dos homes de la Luftwaffe que estaven assentat amb ells. Goerdeler va ser arrestat al cap de poc.


Preveient l’arribada dels soldats soviètics, el bloc I del camp de presoners de Kobierzyn va ser evacuat a Sandbostel.

En el front oriental:

A Polònia:

Les tropes alemanyes estaven posant molta resistència a l’avanç soviètic al Vístula, cosa que va provocar que els soviètics no poguessin ajudar a l‘exèrcit clandestí polonès en alliberar la ciutat de Varsòvia.

Precisament, a Varsòvia els alemanys varen intentar eliminar les forces poloneses en el sector de la Ciutat Vella. Les posicions de control havien canviat de mans diversos cops, però el foc de l’artilleria alemanya era molt superior al foc polonès. Desesperats, els polonesos continuaven exigint munició al govern polonès a l’exili i criticaven l’actitud dels soviètics per no ajudar-los. El general Chrusciel va ordenar que totes les dones que havien fet un jurament durant el temps de la clandestinitat fossin incloses en la formació de l’Exèrcit de l’Interior. D’aquesta manera, més de 7.000 dones varen participar activament en l’Aixecament de Varsòvia. Moltes d’elles varen actuar com a sanitàries i correus en el Servei Militar de Dones, el Wojskowej Sluzby Kobiet, el WSK.

En el front occidental:

A França:

Després de que els alemanys destruïssin les instal·lacions portuàries de Cherbourg el 27 de juny, les tropes d’enginyers nord-americanes varen reparar les instal·lacions i a partir d’aquell dia el port va quedar unit per un oleoducte submarí, el Hais, amb l’illa de Wight.

A la tarda, el comandant del 3º Exèrcit George Patton va demanar amb insistència a Omar Bradley que permetés que el 15º Cos del general de divisió Wade Haislip arribés fins a Falaise per rodejar les tropes alemanyes a Normandia. Bradley novament s’hi va negar. Continuant amb l’operació del comandant de Missouri, la 2º Divisió Blindada francesa, equipada amb tancs de l’exèrcit nord-americà, es va apoderar d’Alençó i va capturar intactes els ponts de la ciutat. Els francesos ara havien d’alliberar Argentan, que tot i trobar-se a només 20 quilòmetres de distància dins del sector corresponent al 21º Grup d’Exèrcits britànics, el general Haislip va ordenar en el comandant francès Philippe Leclerc que girés a l’oest per tal d’alliberar la carretera situada al nord de Sées per la 5º Divisió blindada nord-americana, que es trobava a prop d’Argentan. El comandant francès es va desplegar per totes les carreteres al seu abast, bloquejant el pas dels camions de provisions de combustible de la 5º Divisió blindada i donant d’aquesta manera als alemanys sis hores per acumular 60 panzers provinents de Mortain. En aquells moments el general Patton estava molt enfadat i va ordenar en el general Haislip que travessés ràpidament el bloqueig alemany i després reduís la marxa fins a contactar amb un altre grup a prop de Falaise.


A la Cota 317 o el Turó 314, a Mortain, els soldats nord-americans de quatre companyies del 2º Batalló del 120º Regiment d’infanteria, que feia dies que estaven sent atacats pels alemanys, havien rebut per fi el suport que demanaven però només 357 homes dels aproximadament 700 homes que hi havia estaven en condicions de caminar sense ajuda. Els quatre comandants de les companyies varen rebre Creus de Servei Distingit. El contraatac alemany a Mortain va fracassar i a trenc d’alba varen marxar en direcció nord i a l’est. Durant els sis dies de lluita per Mortain, la 30º Divisió nord-americana va patir 1.800 baixes.

A la Gran Bretanya:

Aquell dia, el tinent Joseph P. Kennedy Jr., el germà del que seria el 35º president dels Estats Units John F. Kennedy va morir a Suffolk durant l’Operació Afrodita, quan va explotar el seu avió de guerra, un B-24 Liberator, que transportava dotze tones d’explosius Torpex. Sembla ser que l’avió va explotar pels seus explosius no per un atac de la Luftwaffe.

A Itàlia:

A Nàpols, el primer ministre Winston Churchill i Josip Broz, Tito, varen discutir sobre la possibilitat d’un desembarcament Aliat a Iugoslàvia. Curiosament, el mariscal comunista vestia de forma més formal que el primer ministre.

En el bàndol Aliat:

Charles de Gaulle va proposar una ocupació indefinida francesa de Renània, ja que segons ell aquell territori estava dins l’esfera francesa des de la Guerra dels Trenta Anys.

11 d’agost de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

El ministre d’Armament Albert Speer i el general de la Luftwaffe Adolf Galland es disposaven a tornar a Berlín després d’haver-se reunit amb Adolf Hitler el dia anterior en el quarter general de Rastenburg, però, de sobte, varen ser cridats per reunir-se un altre cop amb el dictador en el seu despatx. Hitler continuava emprenyat amb ells perquè havien contradit les seves ordres. Un cop es varen tornar a reunir, Hitler els va vociferar amb males maneres i els va reiterar que no volia que es fabriquessin més avions. Volia renunciar a la construcció dels caces per fabricar artilleria antiaèria en un programa de fabricació. Tant Speer com Galland estaven consternats, no es podien creure que Hitler pensés que l’artilleria antiaèria seria més eficaç que els caces per ajudar a protegir les indústries d’armament dels bombardejos Aliats. Galland va intentar fer-lo entrar en raó, però Hitler llavors els va fer fora del seu despatx. En sortir de la reunió, Galland va quedar per primer cop molt decebut amb la figura de Hitler. Speer va tranquil·litzar-lo explicant-li que l’ordre de Hitler no es podia posar en pràctica perquè a les indústries on es construïen els caces no es podien fabricar canons antiaeris, a més de que no hi havia suficients explosius.

A Alemanya:

El OKW, després de rebre una petició urgent del Auswärtiges Amt, va ordenar al Sonderstab Fritz que ordenés a la propaganda que no continués difonent la idea de que es necessitava més gent que s’allistés a l’exèrcit alemany més enllà de la frontera francesa. També no es volia facilitar el pas de voluntaris espanyols clandestins amb destí a l’exèrcit alemany i les SS.


Els diaris varen donar detalls de la primera sessió del judicis en el Tribunal del Poble contra els conspiradors del 20 de juliol i de la segona ronda d’interrogatoris.

A França:

A París va començar un període de vagues; la primera va ser la dels treballadors del metro i del personal ferroviari.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen continuar atacant als rebels polonesos amb foc de trens blindats, morters, granades i canons antitancs que havien rebut com a reforç. Els combats més durs tenien lloc a la zona del cementiri de Powaski i als voltants de la ciutat antiga de Stare Miasto. La superioritat del foc alemany era enorme i l’Exèrcit Clandestí polonès, que defensava el casc antic de la capital polonesa, no podia fer res més que esperar l’ajuda que estaven demanant en el govern polonès a l’exili. Els alemanys havien llançat un ultimàtum a la població en unes fulles impreses llençades des d’uns avions, en què els hi deien que sinó es rendien i es lliuraven a l’oest de la ciutat moririen, sobretot si ajudaven als bolxevics. Els polonesos varen rebutjar l’ultimàtum i varen tornar a lluitar. Llavors, els alemanys varen posar en joc els tancs Goliath plens de dinamita, varen utilitzar projectils carregats de gas asfixiants i varen començar a afusellar els ostatges. Els alemanys cada cop eren més durs i bombardejaven sense discriminació contra hospitals i civils. Diversos monuments històrics com l’antiga església de Santa Maria, la de Tots Sants, la dels Bernardins, la de Santa Creu, la de Santiago, la calvinista, l’Institut d’Higiene, l’Institut d’Estudis Radiològics, l’Institut Oftàlmic, l’hospital de la Creu Roja, el Palau Krasinski… varen ser incendiats. També varen afusellar en massa als varsovians sense discriminar en sexes i edat, sobretot a diversos professors de la Universitat de Varsòvia i diversos religiosos del convent dels Jesuïtes. Sent novament atacats, els varsovians es varen refugiar a les coves i les clavegueres, i els rebels polonesos varen reclamar més armes. El comandant Bór-Komorovski va admetre en un comunicat que les divisions alemanyes s’havien apoderat de l’Hospital de Malta.

Els soviètics, que havien d’ajudar als rebels polonesos, varen iniciar una ofensiva, però direcció nord, fugint de la capital polonesa, tot i que varen mantenir soldats a les posicions d’Otwock, a uns 20 quilòmetres de Varsòvia.

En el front occidental:

A França:

Els blindats de Walker del 20º Cos varen ocupar la ciutat d’Angers, el 8º Cos del 3º Exèrcit del general George Patton va ocupar la ciutat de Nantes, a més de que varen establir un cap de pont a la riba sud del riu Loira, i el 15º Cos es trobava al nord de la carretera Sees-Carouges. Aquests fets varen obligar a les autoritats navals alemanyes a destruir 26 embarcacions de guerra i 28 mercantils que no podien tornar a Alemanya i ara tenien por que caiguessin en mans aliades. Per la seva part, la 2º Divisió Blindada del general Philippe Leclerc va entrar en acció i va arribar a la ciutat d’Alenço. A la nit, el cap de l’Estat Major de la 30º Divisió nord-americana va declarar que volia que Mortain fos destruïda i incendiada. Els alemanys sabien que l’ofensiva de Hitler a Avrances havia fracassat.


L’Operació Totalize, l’ofensiva del 1º Exèrcit canadenc cap a Falaise, es va suspendre després d’haver avançat 14 quilòmetres però després d’haver fracassar en arribar als seus principals objectius i haver patit moltes baixes entre els seus tancs, molt inferiors als dels alemanys. Els comandants canadencs es varen tenir que defensar de les acusacions d’inexperiència.


Bernard Law Montgomery va decidir que Argentan continuaria sent la línia divisòria entre les seves forces, que procedien del nord, i les nord-americanes, que procedien del sud.

A Itàlia:

Els alemanys varen fugir cap al nord de Florència i en la seva marxa varen destruir el Ponte d’Alle Grazia del riu Arno.

En els Estats Units:

John Pehle es va manifestar en contra de bombardejar el camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz, tal hi com havia demanat el Congrés Jueu Mundial feia dos dies. Pehle va al·legar el temor a que qualsevol incursió aèria causés la mort d’un gran número de presoners.

10 d’agost de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

El ministre d’Armament, Albert Speer, es va reunir amb els col·laboradors de la seva organització d’armament i els va explicar que havien comès l’error de construir un aparell administratiu que provocava que tothom desconfiés de tothom, ja que es controlava les empreses i els treballadors d’una manera exagerada. Per Speer, la desconfiança que patien els empresaris per part de l’administració era un problema per la producció, ja que no es deixava treballar en les millors condicions i es controlava amb massa exigència els beneficis de les empreses i, a sobre, aquestes tenien que pagar “masses impostos”, fet que privava que tinguessin els beneficis que voldrien. Speer va proposar a l’Administració acomiadar a unes 600.000 o 800.000 persones per tal d’obligar-les a treballar en les fàbriques d’armament.

Després, Speer i el general de la LuftwaffeAdolf Galland, varen anar al quarter general de Rastenburg per fer canviar d’idea a Adolf Hitler en la seva última proposta de destinar 2.000 caces al front occidental per lluitar contra els Aliats. Tant Speer com Galland sabien que aquella flota seria destruïda amb poc temps, ja que les forces aèries aliades eren molt superiors. Un cop varen arribar al quarter general es varen reunir de seguida amb Hitler a soles. Speer va informar-lo de que la situació en la producció d’armament era catastròfica i li va demanar que no destinés aquella flota al front occidental perquè creia que era millor que la destinés a la defensa de les indústries d’armament. El dictador es va posar molt nerviós quan va veure que Speer volia rectificar la seva ordre i va cridar-lo de males maneres, acusant-lo de que era ell qui s’ocupava de les qüestions militars. Al final, Hitler va marxar de la reunió emprenyat.


Irene Mengele va arribar al camp de concentració d’Auschwitz per animar al seu marit, Josef Mengele, ja que segons ella estava des de feia setmanes molt desanimat. Irene es va instal·lar en els dormitors de tropa de les SS situats fora el camp.

A Alemanya:

Aquell dia va ser jutjat pel Tribunal Popular el germà del coronel Claus von Stauffenberg, Berthold von Stauffenberg, i el seu amic i oficial de la Marina Alfred Kranzfelder. A tots dos se’ls va acusar d’haver participat amb l’oposició al règim nazi i varen ser condemnats a mort i executats el mateix dia a Berlín-Plötzensee. Però els nazis tant sols havien començat i continuaven detenint a tota persona sospitosa d’haver participat en el 20 de juliol de 1944. Durant aquella jornada varen detenir a 43 altes personalitats. Entre els detinguts hi havia prefectes, inspectors de Hisenda, el monsenyor Wilifrid Baumgartner, alts funcionaris del Tresor, generals, coronels i comandants, banquers, advocats i professors.


El Servei de Seguretat de les SS va informar d’un cansament davant la guerra entre la majoria del poble, juntament amb una bona disposició per lluitar per la victòria.

A França:

A París, on la presència de la Wehrmacht ja no es veia com una autoritat suprema, es va produir una gran vaga de ferrocarrils que va interrompre el trànsit entre Alemanya i el front de Normandia. També la policia parisenca i els treballadors de correus varen seguir aquesta vaga.


A Estrasburg, a l’Hotel Casa Vermella es varen reunir industrials i oficials militars alemanys per planificar els seus futurs econòmics després de la derrota d’Alemanya. Entre els presents a la reunió i havia els representants de firmes alemanyes com Krupp, Messerschmitt, Volkswagen i Rheinmetall, així com enginyers de factories de Polònia, un oficial del Ministeri de la Marina a París i Martin Bormann. La reunió va ser presidida pel doctor Scheid, que tenia el rang d’Obergruppenführer de les SS. En començar la trobada es va pronunciar un breu discurs sobre l’empitjorament de la situació militar alemanya. A continuació, el doctor Scheid va admetre que els tancs Aliats estaven avançant cap a Berlín, però va afirmar que el Tercer Reich tornaria a néixer com un nou imperi econòmic establert a Suïssa, i que s’estendria per tot el món, fins als Estats Units. Bormann els va amenaçar de que després de la derrota el NSDAP reconeixeria que certs industrials i líders econòmics havien utilitzat la mà d’obra esclava, fet que els portaria a ser jutjats com criminals de guerra. Per tal de no ser delatats davant la justícia aliada, aquests industrials varen ser obligats a donar importants fons a Bormann. Aquesta reunió va ser espiada pels britànics que en varen elaborar-ne un informe.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els soldats alemanys estaven destrossant l’Exèrcit Nacional Clandestí polonès, que s’havia aixecat contra les forces alemanyes l’1 d’agost, i varen llançar octavetes, que portaven firmes falses dels Aliats, on demanaven a la població rendir-se. L’endemà, els alemanys varen llançar un ultimàtum a la població amenaçant-los de que si trobaven civils a la ciutat els matarien sense contemplacions. Per la seva part, l’Exèrcit Nacional polonès va enviar telegrames al govern polonès a l’exili criticant-los per no ajudar-los en les seves reclamacions de suport militar i de subministrament d’armes.

En el front occidental:

A França:

La 5 Divisió d’Infanteria nord-americana va alliberar la ciutat de Nantes i el 20º Cos Angers. Mentrestant, els britànics, a poc a poc, es varen anar aproximant a Falaise.


A la Cota 314, on s’enfrontaven nord-americans i alemanys, a dos quarts de cinc de la tarda una desena de C-47 varen llançar racions de menjar i altres subministraments en paracaigudes de color blau, però la meitat dels paquets varen caure fora del perímetre nord-americà. Per posar més problemes als nord-americans, un missatge descodificat deia que probablement l’endemà començaria un nou atac contra Avranches.

En el Mediterrani:

Les unitats de desembarcament aliades (una flota de 2.000 embarcacions) es varen concentrar al sud d’Itàlia, Sicília, Algèria i Còrsega per dirigir-se al Golf de Gènova per fer creure als alemanys de que volien desembarcar al nord d’Itàlia. En realitat, els Aliats volien desembarcar a Provença, al sud de França, en lOperació Yunque.

A Itàlia:

Els alemanys, sota el lideratge del comandant Theodor Saevecke, varen executar a 15 partisans italians a la Plaça Loreto de Milà.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill va lamentar que el president Franklin Delano Roosevelt no s’hagués pogut reunir amb ell a la Gran Bretanya, i va confessar amb tristesa que el rei Jordi VI estava molt decebut per aquest fet. Aquest mateix dia, el primer ministre va fer un viatge a Itàlia per visitar les seves tropes i inspeccionar el terreny i les futures operacions.

En el Pacífic:

Les forces nord-americanes varen arribar a l’extrem septentrional de l’illa de Guam, exactament al mont Machanao, i els japonesos varen cessar de tota resistència. D’aquesta manera les Marianes varen ser totalment conquerides, tot i que alguns soldats japonesos esporàdicament varen continuar lluitant durant uns mesos. L’últim soldat japonès es va rendir el 1960.

9 d’agost de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A França:

Dietrich von Cholitz va ser nomenat governador militar del Gran París.


De Bordeus va sortir un comboi amb més de 600 deportats de diferents nacionalitats procedents en gran part del camp de Vernet per dirigir-se al camp de Dachau, on hi arribaria el 28 d’agost.

En el front occidental:

A França:

Adolf Hitler va tornar a exigir que el front de la invasió aliada fos revertit amb una nova ofensiva contra la zona d’Avranches. Aquesta ofensiva l’havia de dur a terme una força de xoc que estaria sota el comandament del general Heinrich Eberbach, comandant en cap del 5º Exèrcit Panzer.


El recent format 3º Exèrcit nord-americà del general George Patton va arribar a Le Mans amb el 15º Cos, des d’on va poder dirigir-se sense tants problemes cap a l’est gràcies a la seva geografia més planera que evitava emboscades. Gràcies a aquesta conquesta i l’expansió cap a Bretanya, que van assentar les bases per una gran operació a Falaise, Dwight D. Eisenhower, que volia supervisar de prop les operacions, va traslladar el seu quarter general a França. A la vegada, el 20º Cos va avançar per darrere de Chateaubriant direcció al Loira.


En el Turó 314, on els nord-americans lluitaven contra els alemanys, a les 18:20 de la tarda un oficial de les SS va escalar el turó de Montjoie amb una bandera blanca per exigir als nord-americans que es rendissin en el termini de 90 minuts o els farien volar pels aires. Llavors, després de que els nord-americans cridessin que no acceptaven cap rendició, cinc batallons d’artilleria nord-americana varen frustrar un atac dels alemanys.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen aconseguir significatives victòries i es varen apoderar després de duríssims combats del pont de Kierbedzia i dels carrers Leszno i Wolska. Els alemanys varen comptar amb el suport d’un tren blindat que, des de la riba oriental del Vístula, va bombardejar la ciutadella.

A Finlàndia:

Els soviètics varen aturar de manera definitiva l’ofensiva Vyborg-Petrozavodsk.

En els Estats Units:

A Washington, el Pentàgon va arribar a la conclusió de donar suport a l’estratègia del general Douglas MacArthur, que consistia en llançar el pes principal de l’ofensiva del Pacífic cap a les Filipines.


El vicesecretari de Guerra, John McCloy, va rebre una sol·licitud formal per part del Congrés Jueu Mundial, a Nova York, per bombardejar Auschwitz. John Pehle s’hi va manifestar encontra i més tard es va rebutjar el pla.


El New York Herald Tribune va jutjar d’aquesta manera als autors del cop d’Estat del 20 de juliol de 1944:

Els americans no lamenten que la bomba no hagués matat a Hitler. Això els permet tornar-se ara contra els seus generals. Els alemanys no senten simpaties pels aristòcrates en general, i molt menys pels que desfilen al pas d’oca i s’alien amb caporals de baixa extracció, propers a la plebs, quan aquesta els beneficia. Que els generals matin al caporal, o que el caporal mati als generals o, millor encara, que es matin tots entre si.

En el Pacífic:

Els nord-americans varen desembarcar a Timor.

8 d’agost de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Els nazis varen executar als primers opositors del règim nazi a la presó de Plötzensee acusats el dia anterior d‘haver participat en el complot del 20 de juliol de 1944. Entre els executats hi havia l’ex general Erich Hoepner, que va ser penjat per ordres d’Adolf Hitler, l’ex mariscal de camp Erwin von Witzleben, Helmuth Stieff i Peter Yorck von Wartenburg després de ser jutjats aquell mateix dia. El comte Von Wartenburg va confessar davant del Volksgerichsthof, el Tribunal del Poble, que havien intentat realitzar negociacions tant amb els anglosaxons com amb els soviètics. Tots els diaris del dia anunciaven a primera pàgina que el mariscal de camp Witzleben, el tinent general Paul von Hase, el comandant general Stieff, el comte Von Wartenburg i altres, en total vuit, havien sigut expulsats de l’Exèrcit per ser jutjats en el Tribunal Popular.

Els vuit acusats varen ser empesos a una petita habitació d’on en penjava del sostre vuit ganxos de carnisseria. A tots ells els varen despullar fis la cintura i després els varen penjar passant-los en el voltant del coll un nus corredor fet amb una corda de piano que penjava dels ganxos. Un equip del Ministeri de Propaganda va gravar amb una càmera les execucions. El ministre Joseph Goebbels tenia la intenció de distribuir la pel·lícula, titulada Traïdors davant el Tribunal del Poble, però ell mateix no va poder veure-la perquè el va impactar la crueltat en la que eren assassinats els colpistes. Es diu que es va tapar els ulls amb les dues mans per no veure les imatges. En la majoria de les escenes es pot veure com els condemnats són penjats amb ganxos per penjar carn i moren lentament estrangulats, amb els pantalons abaixant-se. Al final, només un petit grup de caps del NSDAP va poder veure la pel·lícula. L’anunci estava encapçalat amb les paraules: Alta traïció. Aquella mateixa nit el film va ser enviat a Hitler perquè el pogués veure amb les fotografies del procés.

Goebbels aquell dia va comunicar en els dirigents del NSDAP, que el complot del 20 de juliol explicava per què els exèrcits alemanys havien operat d’una manera deficient al llarg dels últims mesos.

Precisament, aquell dia Erwin Rommel, que seria acusat de participar en el complot, va ser traslladat a la seva casa de Herrlingen, a prop d’Ulm, després de recuperar-se de les ferides ocasionades al juliol passat en un accident de transit quan eren empaitats per un bombarder Aliat. Encara tenia molt afectat l’ull esquerre i tenia els pòmuls enfonsats, però estava de bon humor per tornar amb la seva esposa i el seu fill.


Segons un informe del règim nazi, a part d’un petit marge de la població i dels activistes del NSDAP, ja ningú creia en la victòria. En l’informe s’explicava que la ciutadania deia solament que un miracle podia salvar Alemanya, però s’afirmava que creure en miracles ja era cosa del passat.


El general Hans Kammler va ser elegit encarregat pel desenvolupament i la construcció de noves armes secretes, bàsicament els míssils V-2.

En el front occidental:

A França:

Al migdia, durant un dinar a prop de la carretera de racions K a tocar de Coutances, el comandant Dwight D. Eisenhower, que estava recorrent el camp de batalla de Pickard Clipper amb el seu xofer Kay Summersby, va analitzar la batalla amb Omar Bradley. El comandant de Missouri li va proposar reduir la gegantesca operació començada pel general George Patton. Volia que el 1º i el 3º Exèrcit posessin rumb al nord, girant cap a l’esquerra, direcció a Le Mans, recorrent prop de 100 quilòmetres fins a Alençon i Sées. Els canadencs, segons el pla de Bradley, havien de continuar avançant uns altres 35 quilòmetres per Falaise i Argentan per reunir-se amb els nord-americans, tancar la bossa i atrapar en ella a més de 20 divisions alemanyes. Sent-li del seu gust aquell pla, Eisenhower va trucar al comandant Bernard Law Montgomery per aconseguir el seu suport. Montgomery va fer pública una directiva oficial ordenant als canadencs assegurar Falaise i va continuar amb la seva ofensiva contra el seu flanc nord amb el 1º Exèrcit canadenc, sota les ordres del general Harry Crear, que avançava direcció a Falaise. Però quan se li va comunicar el pla en el general Patton, aquest es va mostrar més reticent i va defensar per telèfon continuar cap a l’est per atrapar als alemanys entre el riu Sena i París i el riu Loira i Orleans. Davant la insistència de Bradley, Patton va cedir i va ordenar en el seu 15º Cos del 3º Exèrcit que girés cap al nord des de Le Mans. El 15º Cos d’exèrcit del 3º Exèrcit de Patton arribaria aquell dia a Le Mans i La Fleche, conquestes que els permetien realitzar una maniobra que acabés provocant l’enfonsament de tot el 7º Exèrcit alemany, obrint la ruta cap al cor de França, tal i com defensava Patton. Per enfonsar al 7º Exèrcit alemany, la RAF va contenir el contraatac alemany ordenat pel mariscal Günther von Kluge a Mortain. Els canons alemanys varen estar funcionant les 24 hores del dia.

A la vegada, prop de 500 bombarders pesats de la 8º Força Aèria nord-americana varen atacar a la zona canadenca per tal de que aquesta arribés a la població de Breteville. Els alemanys es varen veure obligats a refugiar-se a la línia del riu Laison, entre Potigny i Maisieres.


Uns carros de combat Sherman Firefly varen sorprendre a camp obert a diversos tancs Tiger, entre els quals hi havia el del famós as Michael Wittman, que va morir avui juntament amb els seus companys.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, l’artilleria i l’aviació alemanya varen bombardejar els nuclis de la resistència polonesa i, llavors, destacaments alemanys varen atacar als polonesos amb carros de combat i amb llança-flames. Bombes incendiàries varen destruir l’Església de Sant Jacob i part del Palau Episcopal. Tropes d’enginyers varen començar a destruir sistemàticament totes les cases de la capital polonesa. Els alemanys varen aconseguir dominar l’artèria oest-est, l’avinguda de Jerusalem, avinguda 3 de Maig i el pont Poniatowski.

La Creu Roja polonesa va aconseguir evacuar a milers de civils, però varen deixar a la ciutat 250.000 persones. Els generals Konstantin Rokossovski i Gregori Zhukov varen presentar un pla a Iosif Stalin per tornar a començar una ofensiva sobre Varsòvia per ajudar als polonesos que s’havien revelat contra els nazis, però el dictador soviètic no tenia cap intenció d’ajudar-los perquè aquests eren afins al govern exiliat.

7 d’agost de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va ordenar en el general Dietrich von Cholitz que es dirigís d’immediat al quarter general de Rastenburg per rebre noves ordres. Quan es varen reunir, el líder alemany estava nerviós; el seu braç no parava de moure’s i tenia la mirada perduda. En seguit, li va ordenar que defensés París casa per casa, reprimint amb la màxima severitat el terrorisme i la traïció. Quan Von Cholitz es va dirigir a la capital francesa es va trobar amb una ciutat tranquil·la i tot funcionava amb certa normalitat.


En el gueto de Lódz des de mitjans de juliol s’havia interromput la deportació al camp de Chelmno, però aquell dia es va iniciar de nou la deportació ara cap al camp d’Auschwitz amb vagons de bestiar.

A Alemanya:

A Berlín, el Tribunal del Poble va celebrar el primer judici contra els opositors al règim nazi. El procés d’aquell dia va anar dirigit contra el mariscal Erwin von Witzleben, el tinent coronel Peter Yorck von Wartenburg, el capità general Erich Hoepner, el tinent general Paul von Hase, el general de divisió Helmuth Stieff, el capità Karl Friedrich Klausing, el tinent Robert Bernardis, i el tinent Albrecht von Hagen. Aquell judici va ser una estafa, ja que les sentències estaven escrites.

Cada un dels acusats anava escortat per dos policies en una sala de justícia engalonada amb esvàstiques i amb uns 300 espectadors seleccionats. Inclosos els periodistes varen ser elegits pel ministre Joseph Goebbels. Allí, els jutjats varen ser humiliats i insultats pel jutge Roland Freisler, que anava vestit amb una toga vermella i estava assentat sota un bust de Hitler. Els acusats tenien marques visibles de tortures patides en la presó. Per humiliar-los encara més, anaven vestits de forma molt simple, sense coll ni corbates, i els varen dur encadenats fins que es varen asseure en el banc dels acusats. Von Witzleben ni tant sols portava cinturó, pel que es tenia que aguantar els pantalons amb una mà. Tampoc portava la dentadura perquè l’hi havien pres.

En començar el judici no es va permetre en els acusats ni explicar les seves motivacions, ja que Freisler els interrompia insultant-los a crits, anomenant-los canalles, traïdors i covards assassins. A Hoepner el va ridiculitzar dient-li porc, i quan l’acusat va demanar que li digués burro abans de porc, Freisler li va respondre que no ho faria perquè un burro tenia discapacitat intel·lectual i un porc qualificava en el seu diccionari un caràcter defectuós. Quan s’adonava de que algun dels acusats s’estava humiliant o estava dient mentides, l’interrogava amb més suavitat perquè continués. S’havia donat l’ordre de que es filmés el judici amb la intenció de mostrar extractes en els noticiaris i en un documental titulat Traïdors davant del Tribunal del Poble. Freisler cridava tan fort que els reportes de les càmeres el varen tenir que avisar de que estava arruïnant el so de les gravacions. 

Alguns dels acusats varen intentar sense èxit salvar-se. El capità Von Hagen va afirmar que no sabia res del complot i que havia aconseguit la bomba només a petició dels seus superiors. Si no els havia delatat, va dir, havia sigut per lleialtat personal. Altres, com Von Hase, Hoepner, Bernardis i Klausing varen demanar perdó. L’únic que es va mantenir ferm va ser Von Wartenburg. Quan Freisler li va preguntar per què no s’havia unit al partit nazi, ell va respondre que mai seria un nazi. Llavors li va preguntar per què no era un antisemita i Von Wartenburg li va respondre no podia creure en un Estat totalitari. El jutge el va tallar en sec.

En les seves conclusions finals, l’advocat de Von Witzleben, Arno Weissmann, va admetre que el tribunal només tenia un sol deure: confirmar i executar la sentència al peu de la lletra. Tots varen ser condemnats a mort. En sentir la sentència, Von Witzleben va exclamar:

Pot entregar-nos al botxí. En tres mesos el poble furiós li demanarà comptes i l’arrossegarà pels carrers. 


Un informe secret del NSDAP comunicava que a Prússia Oriental s’havien de fer esforços per traslladar com més aviat millor a la població de la zona i als berlinesos allí evacuats cap a l’interior del Reich i per posar en bon port els seus béns.

En el front occidental:

A França:

A l’oest de França, els Aliats varen aconseguir utilitzar per primer cop el port de Cherbourg després de que els alemanys el destruïssin el 27 de juny.


Poc després de la una de la matinada, a la ciutat de Mortain, a 50 quilòmetres de la costa atlàntica, a la Bretanya, sota una intensa boira, uns piquets nord-americans varen informar de que havien sentit fusells i panzers. Eren les tropes del mariscal de camp Günther von Kluge que, seguint les ordres de Hitler, varen llançar un contraatac a l’estret corredor d’Avranches amb sis malmeses divisions blindades que varen tenir que lluitar contra les forces nord-americanes de la 30º Divisió del 3º Exèrcit del general George Patton. Tothom creia que els alemanys es retirarien al Sena, fins i tot el propi Von Kluge creia que s’havia de fer així, però Hitler anava necessitat d’una victòria. En successives ràfegues, els alemanys varen atacar als nord-americans amb 26.000 homes i 120 tancs tripulats per homes vestits amb uniformes negres. Però els nord-americans, gràcies als missatges interceptats de l’Enigma, estaven al corrent de l’ofensiva i van preparar una trampa per als tancs, i l’atac alemany va fracassar aquell mateix dia retirant-se caòticament per evitar un desastre més gran. L’ala dreta ocupada per la 116º Divisió Panzer en prou feines es va moure del seu punt d’inici de la contraofensiva. El 1º Batalló del 117º Regiment d’Infanteria va patir 350 baixes i es va retirar a un vessant d’un turó, a un quilòmetre a l’oest de Saint-Barthelemy. Només a Abbaye Blanche els nord-americans varen destruir 60 vehicles alemanys. Una de les claus del fracàs alemanys va ser que dels 300 caces de la Luftwaffe que s’havien promès pel combat no varen aparèixer.

A més, quan es va aixecar el dia i la boira, quatre divisions blindades alemanyes (de nord a sud, la 116º Panzer, la 2º Panzer i la 1º i 2º SS Panzer) ja eren visibles pels nord-americans. En seguit, més de 1.000 caça-bombarders Typhoon varen atacar als alemanys entre Caen i Bretteville amb 2.000 coets i bombes de canó de 20 mil·límetres i, darrere d’ells, varen atacar en successives onades els Thunderbolt i els Hurricane. Ràpidament, els alemanys varen baixar dels vehicles i varen abandonar la carretera per amagar-se en els camps. Tot i el pànic dels alemanys, només unes desenes de tancs i camions varen ser destruïts des de l’aire. Els alemanys estaven bloquejats, menys la 2º Divisió Panzer, que va aconseguir avançar uns sis quilòmetres pel nord. També la 2º Divisió SS Panzer, la Das Reich, havia capturat Mortain. Però els nord-americans atacaven sense descans des del Turó 314 i varen paralitzar la Divisió Das Reich, varen impedir que la 17º Divisió SS-Panzergrenadier escalés el turó i varen frenar l’enfonsament del flanc sud de la 30º Divisió. Les bombes de fòsfor varen obligar als alemanys a sortir a camp obert i després les bombes detonant els va destrossar.

Al vespre, l’ofensiva alemanya s’havia estancat per complet; cinc divisions havien sigut incapaces d’obrir-se pas a través d’una sola divisió nord-americana que tenia menys de 6.000 soldats d’infanteria. D’aquesta manera, els nord-americans varen controlar Bretanya. La 83º Divisió d’infanteria nord-americana va entrar aquell dia la ciutat de Breton, on varen combatre contra els alemanys.


Des del seu flanc esquerre, el comandant Bernard Law Montgomery va llançar el 1º Exèrcit canadenc del comandant canadenc Harry Crear en una ofensiva al sud-est cap a Falaise amb una força de xoc afegida que incloïa 1.500 bombarders i 750 tancs. Els alemanys es varen defensar amb els seus canons antitanc de 88 mil·límetres d’aquella ofensiva, i els britànics i els canadencs a més varen tenir que patir la seva pròpia aviació aliada, que va causar 300 baixes a les seves files per error. Moltes d’aquestes baixes provenien de la 1º Divisió blindada polonesa.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen rebre considerables reforços i varen llençar un atac contra les tropes soviètiques, situades a l’est de la ciutat, i les fan recular. El comandant Konstantin Rokossovski, en veure que per darrere també arribaven els alemanys, es va veure obligat a agrupar les seves forces i a abandonar els territoris de Gora-Kalwaria i Grojec, a la riba esquerra del Vístula. Els alemanys també varen atacar amb força a les forces de la resistència polonesa, guanyant terreny en els ravals del barri de Praga, i varen cremar importants edificis com el Museu Nacional, l’hospital de la Creu Roja i el teatre de l’Ateneu. A més, varen tornar a llençar proclames per als varsovians en que demanaven que cessessin els combats. El general Bór-Komorowski va sol·licitar que li enviessin més armament i que l’aviació aliada bombardegés les posicions alemanyes que rodejaven Varsòvia i els trens blindats alemanys.

A Itàlia:

Les tropes alemanyes varen abandonar Florència després de que les tropes aliades ataquessin a la Línia Gòtica.

6 d’agost de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A tres quarts de dotze del migdia va sonar un altre cop l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden. Al cap de mitja hora va cessar l’alarma i un cop més la ciutat no va ser atacada.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, com el dia anterior, varen continuar els durs combats entre l’exèrcit alemany i l‘Exèrcit Clandestí polonès, i durant aquelles batalles varen continuar canviant de mans els ponts del Vístula i l’estació central. Els alemanys, però, varen actuar encara amb violència que els dies anteriors i varen incendiar carrer darrer carrer. La resistència polonesa, per la seva part, va conquerir el quarter general de les SS, situades en l’antic gueto, i es varen apoderar de diferents armes i equips militars.

En el front occidental:

A França:

Els nord-americans varen assegurar la zona des de Rennes fins el mar, tallant d’aquesta manera la península, mentre la 5º Divisió d’Infanteria va arribar al Loira, entre Nantes i Angers. A la vegada, el 15º Cos del 3º Exèrcit va ocupar les ciutat de Mayenne i Laval.

A la Gran Bretanya:

A la nit, Bletchley Park va desxifrar una comunicació procedent de la Luftwaffe que revelava les intencions alemanyes d’avançar en bloc, amb casi tot els carros de combat, cap a ponent fins arribar a la platja d’Avranches.