12 d’abril de 1945

Dijous:

La mort del president Franklin Delano Roosevelt:

El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va morir a Warm Spring, Geòrgia, a l’edat de 63 anys. Quan va tornar de Ialta el 17 de març estava molt cansat i el seu aspecte era el d’una persona malalta. La mort del president Roosevelt va ser un fort cop per la societat nord-americana, ja que era un President estimat per la població. És l’únic president dels Estats Units que ha estat 12 anys a la presidència. La notícia de la mort de Roosevelt no es va conèixer fins l’endemà. Ell mateix, en veure que la seva salut era precària, el 30 de març se’n va anar a descansar a les aigües de Warm Spring (lloc on visitava sovint i que era de la seva propietat perquè creia que les aigües de Warm Spring l’ajudaven després de patir l’any 1921 un atac de poliomielitis que el va deixar en cadira de rodes). Allí estava acompanyat per l’ex secretària de la seva esposa, Lucy Mercer Rutherford, amb la qual va mantenir una relació extra-matrimonial abans de patir l’atac de poliomielitis. Roosevelt no li va explicar a la seva dona, Eleanor Roosevelt, la presència de la seva antiga amant, a qui l’hi havia promès que no veuria mai més. També hi havia a Warm Spring Elisabeth Shoumatoff, que el va dibuixar durant l’estada del President a Warm Spring. Aquell mateix dia va firmar un projecte de llei per expandir la Corporació de Crèdits sobre Mercaderies.

De bon matí, el president Roosevelt estava assegut a la seva cadira mirant les cartes que havia rebut i quan esperava que el cridessin per dinar de cop es va posar la ma dreta al cap en sentir un fort dolor. A continuació va caure cap endavant. Ràpidament en veure que no es trobava bé li varen posar el pijama i el varen portar al llit de la seva habitació. La seva pressió arterial havia pujat a 300/190 i se li va injectar adrenalina al cor però ja no li va fer afecte. A dos quarts de quatre de la tarda moria d’una hemorràgia cerebral massiva. A les 15:35 es va certificar la seva mort. El seu metge, el doctor Howard Bruenn, va afirmar que res havia funcionat i que això havia sigut tot. El servei secret va analitzar el seu esmorzar per buscar-hi restes de verí. No es va trobar res. De seguida que es va veure que el President estava molt greu es va trucar a Eleanor Roosevelt, que es trobava en aquells moments a Washington. Quan va arribar a Warm Spring va “muntar” una escena a la seva pròpia filla perquè li havia amagat que el seu pare estava amb Rutherford en aquell moment. El matrimoni dels Roosevelt era de convivència; es respectaven l’un a l’altre, però no hi havia amor entre la parella. Tot i l’engany, la senyora Roosevelt va sortir emocionada de l’habitació on hi havia el seu difunt marit. Després de col·locar el cos rígid sobre una taula d’embalsament sota la llum de diverses làmpades de peu, el director d’una funerària d’Atlanda, J. Austin Dillon, que havia arribat a la casa de llistons de fusta set hores després de la mort del President, va netejar la cara de Roosevelt, el va afaitar i després li va injectar un fluid embalsamador a l’artèria caròtide dreta i a la vena jugular. Ho va fer lentament per evitar inflors. Després li va administrar diverses injeccions més, a la femoral i a les artèries radials, sis botelles en total, abans d’aspirar les cavitats toràciques i abdominal, i a continuació va suturar cada incisió. Cinc hores més tard, Dillon va netejar les ungles del President i li va maquillar les galtes amb un toc de coloret blau fosc. Un cop acabat el seu treball va trucar a l’ajuda de cambra de Roosevelt, Arthur Prettyman, que va pentinar al President.

Roosevelt va ser substituït, tal i com diu la Constitució nord-americana, pel vice president Harry S. Truman, que estava tant decidit com Roosevelt en acabar amb la guerra. Abans de saber la notícia que li canviaria la vida, Truman es va dirigir al despatx del Capitoli de Sam Rayburn, el president de la Cambra Alta, per jugar una partida de pòquer i beure’s uns quants vasos de whisky. Just arribar li varen dir que truqués a Steve Early a la Casa Blanca. Early només escoltar-li la veu li va demanar que hi anés d’immediat. A la Casa Blanca, Eleanor, que encara no havia anat a Warm Spring, el va informar de que el seu marit era mort. Després d’uns moments en que va quedar impactat per la notícia, Truman va expressar el seu condol a la viuda i li va oferir la seva ajuda, però la senyora Roosevelt li va contestar:

Hi ha alguna cosa que nosaltres podem fer? Ara els problemes els té vostè. 

Truman no estava gens preparat per ser President i ell, com tots els demés, ho sabia perfectament. Després d’una reunió de crisis, Henry Stimson, el Secretari de Guerra, va posar al corrent a Truman de la bomba atòmica. Fins aquell dia no sabia que s’estava desenvolupant aquella arma.

Abans de morir, aproximadament una hora abans, Roosevelt li va escriure una carta al primer ministre Winston Churchill per dir-li que havien de procurar minimitzar el problema soviètic perquè tots els dies sortirien problemes, però li va prometre que al final es solucionarien. Tot i això, el President va dir-li que s’havien de mantenir ferms. L’última frase de Roosevelt transcrita va ser:

Perquè l’única trava a les nostres realitzacions de l’endemà, són el dubte que podem tenir avui.


A Berlín, l’emissora central de ràdio va emetre una alegre actuació de la banda de jazz autoritzada pel Govern, Charlie i la seva orquestra, interpretant temes romàntics populars. A les set de la tarda es va celebrar un concert d’acomiadament de l’Orquestra Filharmònica dirigit per Robert Heger. En el programa hi havia el Concert de violí de Beethoven interpretat pel jove violinista Gerhard Taschner, la Vuitena Simfonia de Bruckner i el final del Crepuscle dels Deus de Richard Wagner. L’acte va ser organitzat per Albert Speer, que va elegir l’obra Tod und Verklärung (Mort i transfiguració) de Richard Strauss, i va convidar-hi a l’almirall Karl Döenitz, Robert Ley i el coronel Nicolas von Below. Gràcies al ministre d’Armament els membres de l’orquestra no van haver d’anar a lluitar en la defensa de Berlín amb la Volkssturm, tal i com havia ordenar Joseph Goebbels. Segons va dir Speer anys més tard, quan sonés la Vuitena Simfonia de Bruckner l’orquestra havia de marxar d’immediat cap a l’oest per entregar-se als nord-americans si volien evitar allistar-se a la Volkssturm. Els músics, però, varen preferir quedar-se a Berlín i durant tot el dia varen assajar per aquella representació a l’auditori de concerts Beethoven Salle.

A la sala on es va fer el concert no hi havia calefacció i els espectadors es varen tenir que portar les cadires de casa, però la il·luminació de la sala era l’adequada tot i les restriccions elèctriques que patia la ciutat. Molts berlinesos varen assistir al concert mirant d’oblidar per uns moments la guerra. Segons alguns rumors, el partit nazi havia donat a membres de les Joventuts Hitlerianes uniformats cistelles de càpsules de cianur perquè les donessin als assistents a l’acte quan sortissin.

Quan el concert es va acabar i Speer va tornar al seu Ministeri, va trobar-se amb un avís de que havia de trucar immediatament a l’assistent d‘Adolf Hitler. Quan Speer va trucar al búnquer li varen demanar que es presentés davant de Hitler perquè volia donar-li una notícia. Quan va arribar al búnquer va veure que hi havia un ambient d’eufòria i es va trobar amb un Hitler eufòric amb un diari a la mà. La notícia que l’havia posat tant content era la mort del president Roosevelt, i no va parar de cridar que era un miracle i que ell era el qui tenia la raó. Estava molt content per la mort del president Roosevelt i es va creure que aquell fet el salvaria. El dictador comparava la mort del president nord-americà amb la mort de l’emperadriu russa Catalina, que havia salvat a Frederic el Gran en la Guerra del Set Anys. Parlant amb Speer, el líder alemany li va dir eufòric que es mirés la notícia i anava repetint que ell tenia raó i que la guerra no estava perduda.

Goebbels l’havia trucat eufòric per felicitar-lo i ara estaven convençuts de que guanyarien. El ministre de Propaganda, que aquell dia havia viatjat en el front del Òder per visitar el quarter general del 9º Exèrcit a Küstrin on va repartir cigarretes i aigua ardent, i que havia tornat a Berlín després de rebre una trucada de Semler perquè tornés, també es va deixar endur per l’eufòria de Hitler quan va arribar l’endemà en el búnquer. Estava convençut de que era una senyal de que la guerra canviaria. A la nit, abans de saber la notícia, Goebbels estava reunit amb el general Theodor Busse, que aquest li hauria parlat de que era impossible resistir una penetració soviètica, tot i que el general apostava per resistir fins que vinguessin els britànics. Goebbels, de forma profètica per ell, hauria explicat en els presents que segons la lògica de la història i de la justícia, un canvi era imminent com en la Guerra dels Set Anys. Un oficial li va preguntar quina tsarina moriria aquest cop. Quan el ministre va tornar a Berlín, ja avançada la nit, la capital havia patit les conseqüències d’un nou atac de la RAF. Les restes de la Cancelleria i l’Hotel Adlon estaven en flames. En arribar a la capital, Goebbels va demanar a la gent del seu Ministeri que li portessin el millor xampany perquè volia celebrar la mort del President. Speer no s’ho va agafar tant alegrament la notícia perquè coneixia el què passava a fora del búnquer i sabia que era impossible guanyar la guerra i negociar la pau.

A la ciutat de Berlín, la ràdio alemanya va anunciar que el difunt president Roosevelt passaria a la Història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que hauria aconseguit portar el poder a la Unió Soviètica.

En el Reich:

A Alemanya:

Hitler li va demanar en el general Hans Krebs que truqués a Gotthard Heinrici per comunicar-li que l’atac soviètic a Berlín es produiria en realitat el 13 o el 14 d’abril. Durant aquella nit, el líder alemany es va reunir per últim cop amb Albert Kesselring en companyia de Martin Bormann per parlar de la situació al front occidental. El mariscal va apuntar més tard que Hitler en aquella data encara era optimista ja que pensava en la idea d’una salvació miraculosa.


A la nit, Heinrich Himmler per les SS, Wilhelm Keitel per la Wehrmacht i Bormann pel partit nazi varen emetre una ordre que va provocar mort i destrucció en desenes de localitats alemanyes durant els últims combats. L’ordre, deia:

Les ciutats són nusos de comunicació importants. Per tant, han de ser defensats i mantinguts fins l’últim extrem, sense tenir en compte les amenaces o les promeses que facin els parlamentaris o els programes de ràdio de l’enemic. A cada ciutat, el comandant de la plaça és el responsable del compliment d’aquesta ordre. Tota persona que s’oposi al compliment d’aquesta missió, inclosos els funcionaris civils, seran condemnats a mort.

Durant la nit, a Winsheim, entre 200 i 300 dones i nens es varen manifestar pels carrers per exigir en el comandant de la plaça que es rendís. Una de les manifestants va ser arrestada i executada l’endemà per la Gestapo de Nuremberg. A prop del cadàver hi varen penjar un cartell que deia:

Una traïdora ha sigut jutjada.

Entre 20 i 25 presoners que havien escapat d’una marxa de la mort varen ser capturats de nou i executats en una cantera de Grosslöbichau, a Turíngia, per un comando de la Volkssturm, que va actuar per compte propi.


La Gestapo va detenir al periodista Nerin Emrullah Gün, que va ser internat en el camp de concentració de Dachau. El varen detenir per ser “un suposat enemic d’Alemanya“. Gün va ser el 1968 la primera persona en escriure una biografia d’Eva Braun i va escriure un llibre sobre l’assassinat de John F. Kennedy, que va despertar les sospites de la CIA i se’l va considerar un possible implicat en l’assassinat del President. A més, era membre del Partit Comunista i el varen acusar d’haver practicat espionatge a Europa i haver falsificat documents.


A la seva finca de Baviera, Richard Strauss va acabar la seva última composició, Metamorphonsen, en la que va deixar constància del seu odi cap a Hitler.

A la Gran Bretanya:

Londres, a les onze del matí el Parlament es va reunir com era costum, però a proposta de Churchill es va suspendre la sessió en memòria de Roosevelt. Tot i això, a dos quarts de quatre de la tarda el Gabinet de Guerra britànic es va reunir per discutir què fer amb els criminals de guerra nazi. El ministre de Producció Aèria, el laborista Stafford Cripps, estava en desacord amb les mesures d’Anthony Eden de celebrar un judici a gran escala i va ser partidari de l’execució sumària sense judici dels nazis més rellevants. Churchill volia un judici contra la Gestapo i alguns processos contra membres seleccionats, i creia que un judici a gran escala com volia Iosif Stalin seria una farsa. El mariscal de camp Jan Christian Smuts els va dir que si volien executar a Hitler faria falta una llei d’Estat per legalitzar-ho, però Churchill va admetre que seria perillós donar-li drets al líder alemany. El ministre de l’Interior, Herbert Morrison, va afegir que si se li donaven drets el convertirien en un màrtir per Alemanya. Churchill va acabar la discussió entre ells dient-li en el ministre de Justícia, lord Simon, que havia d’actuar d’enllaç entre els nord-americans i els russos per redactar una llista de grans criminals i aconseguir que acceptessin que aquests podien ser afusellats en quan fossin capturats en batalla.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els alemanys varen perdre la ciutat que duia el nom de l’anterior República, la ciutat de Weimar. Els habitants de la ciutat varen insistir que desconeixien que passava darrere els murs del camp de concentració d’Ohrdruf, tot i que alguns presoners havien treballat en la construcció de la nova plaça Adolf Hitler, entre la ciutat antiga i l’estació ferroviària, on sovint morien per la duresa del treball. A més, les tropes nord-americanes del 9º Exèrcit varen arribar a Magdeburg, a la riba del riu Elba, i varen creuar el riu al sud de Dessau, a prop de Schönebeck i Barby. El 19º Cos del 9º Exèrcit nord-americà va conquerir Brunswick i la 2º Divisió Blindada va ocupar el primer cap de pont en el marge oriental de l’Elba. També es va conquerir Erfurt.

Per altra banda, un grup de soldats nord-americans varen començar a franquejar el riu Neckar i el 6º Cos va conquerir Heilbronn. Aquell mateix dia, la ràdio governamental francesa procedent de Colònia va emetre un missatge per ràdio per al poble alemany dient-los que el seu espai vital s’havia convertit en el seu espai mortal. A Baden, el 2º Cos de l’exèrcit francès va arribar a Baden-Baden per entrar després a la Selva Negra i dirigir-se cap a Freudenstadt.


Des de Wiesbaden, a l’oest de Fràncfort, que feia de quarter general del comandant Omar Bradley, a primera hora Bradley i el comandant suprem Dwight D. Eisenhower varen pujar en un Piper Cub i varen volar 130 quilòmetres cap al nord-est, seguint la línia de l’autopista cap a la ciutat comercial de Hersfeld. A dos quarts d’onze del matí varen arribar al poble de Merkers. Un batalló de tancs vigilava l’entrada d’una mina de potassi del segle XIX, on els nord-americans havien fet un descobriment que el general George Patton volia que veiés Eisenhower. Després d’aterrar, Patton, Bradley i Eisenhower varen inspeccionar obres d’art ocultes pels nazis a la mina de sal. El comandant del 12º Cos, el general Eddy, els va conduir fins a l’interior de la mines. Després de baixar 500 metres en un muntacàrregues, Patton els va senyalar planxes de gravat de moneda pel Reichsbank i moltes bales de diners destinats a la Wehrmacht. Allí, a la Sala número 8, una cambra de 46 metres de llarg per 23 d’ample, hi havia més de 7.000 sacs d’or i altres botins traslladats des de Berlín ordenats en fileres. A més de 8.307 lingots d’or i 55 caixes també de lingots, el dipòsit també hi havia 3.682 sacs de diner alemany, 80 de divises estrangeres, 3.326 bosses de monedes d’or, entre elles 711 plenes de peces d’or de 20 dòlars nord-americans per valor de 25.000 dòlars el sac, 8 bosses d’anell d’or i una bossa de lingots de platí. A la part de darrere de la sala hi havia més de 200 carteres, maletes i baguls, tots etiquetats amb el nom de Melmer, un capità cleptòman de les SS anomenat Bruno Melmer, on hi havia objectes de valor robats a les víctimes dels camps de concentració com perles, caixes de rellotges, dents d’or, copes de la Pasqua jueva, culleres… Gran part del metall havia sigut picat amb un martell i aixafat per estalviar espai. En altres galeries i pous propers es varen trobar dos milions de volums procedents de les biblioteques de Berlín, 400 tones d’arxius de patents, 33 estoigs de fusta de l’escriptor Goehte procedents de Weimer, pintures de Rubens i Goya, i vestits dels teatres estatals de la capital alemanya.

En to de broma, Patton va proposar convertir les 250 tones d’or en medalles per cada soldat del 3º Exèrcit. El problema que tenien era que aquest pou quedaria sota control soviètic. Actuant ràpidament es varen traçar plans per traslladar ràpidament el tresor a Fràncfort, a la zona nord-americana, utilitzant 30 camions de 10 tones vigilats per dos batallons, set seccions d’infanteria i Mustangs P-51. Les obres d’art es varen enrotllar en abrics de pell d’ovella de l’exèrcit alemany. Patton encara els tenia una sorpresa més guardada, després de dinar en el lloc de comandament del 12º Cos, el grup va volar en un petit avió cap a Gotha per unir-se a un altre comboi en una excursió de 16 quilòmetres al sud. Allí esperaven trobar el quarter general del mariscal Kesselring a la localitat d’Ohrdruf, tal i com els hi havia dit un desertor alemany, però allí només es varen trobar amb uns quants soldats alemanys camuflats com pacients d’un hospital alemany i un petit quarter general construït dins d’enormes túnels subterranis el 1938, amb central telefònica, despatxos, lavabos amb cisterna i un cinema. El complex mai va ser utilitzat. Tot i això, el fet d’enviar soldats a aquella zona va servir per alliberar el camp de concentració de Buchenwald el dia anterior.

Patton, Bradley i Eisenhower varen ser invitats pel 20º Cos d’Exèrcit a visitar el camp d’Ohrdruf, on tot s’havia deixat intacte després de que la setmana passada l’alliberessin. Patton no va ser capaç de contenir-se en veure 3.200 cadàvers nuus i va vomitar darrere d’un barracó i plorar quan va veure la imatge de terror que tenia al davant. Irritat davant del què li ensenyaven els seus ulls, Eisenhower, que s’havia mostrat callat i consternat, es va apropar als seus homes i els va dir que ara ja sabien per què estaven lluitant. El reclús Ignatz Feldmann els va senyalar un patíbul on els condemnats eren estrangulats amb una corda de piano. Feldmann va morir dies més tard a mans dels presoners. Segons un presoner rus era un antic guàrdia, tot i que mai es va poder confirmar aquest relat.

Eisenhower i Bradley varen acceptar passar la nit amb el 3º Exèrcit a Hersfeld. Després de sopar es varen retirar a la caravana del general Patton per discutir els últims moviments. Eisenhower no volia que la línia nord-americana avancés més a l’est de Chemnitz, prop de la frontera txecoslovaca, i va reiterar que deixaria Berlín pels soviètics. Patton no hi va estar d’acord i li va dir que era millor ocupar ells la capital alemanya i després continuar fins l’Òder. Eisenhower li va explicar que Berlín no tenia cap valor tàctic ni estratègic.

En el front oriental:

A Àustria:

A Viena, el mariscal Fiodor Tolbujin va fer pública una proclama que deia que els russos no lluitaven contra el poble austríac; en el document es deia que el seu objectiu era tornar Àustria a la seva situació anterior a 1938. Els nazis corrents, deia el document, no serien perseguits; es respectaria la propietat privada.

A Suïssa:

A Berna es varen reunir els representants d’Harold Alexander, de Kesselring i el Gabinet de Guerra britànic per parlar dels presoners de guerra britànics.

A Okinawa:

A la tarda, el 32º Exèrcit japonès va atacar a les posicions nord-americanes en tot el front.

A Filipines:

Soldats de la 25º Divisió nord-americana varen avançar sobre un terreny destrossat per l’artilleria a Balete Pass, el nord de Luzon.

11 d’abril de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler creia que els soviètics començarien la seva ofensiva sobre Berlín el 12 o el 13 d’abril de 1945. En el quarter general de Zossen, el general Hans Krebs va comunicar-li a Gotthard Heinrici, el comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula, les estimacions de Hitler sobre l’atac a Berlín. Mentrestant, el ministre d’Armament, Albert Speer, tenia a punt un escrit per llegir-lo per la ràdio en el seu Ministeri, on s’hi havien enviat uns equips radiofònics per radiar les seves paraules. Però quan Hitler va saber que Speer parlaria per ràdio va témer que el seu ministre critiqués la seva política de terra cremada o que digués que la guerra estava perduda, i li va ordenar que es presentés al búnquer per llegir el que havia de dir. Quan es varen reunir, Hitler estava tant tranquil prenent el te amb una de les seves secretàries. Després de quedar-se sols, Hitler el va tractar de forma informal i cordial, i quan va llegir l’escrit de Speer va començar a tatxar tot el que no li agradava fins que en va canviar el sentit. Quan va acabar, el dictador va demanar a la seva secretària que li llegís per veure com havia quedat. Un cop llegit, Hitler va dir amb cert cinisme, que era una llàstima haver canviat tan l’escrit ja que trobava bonic l’original.


En el camp de concentració de Buchenwald, a les nou del matí el comandant Hermann Piester va convocar a la tanca del camp al decà dels presoners Hans Eiden i a Franz Eichhorn, que era el seu perruquer a part de presoner des del 1938, per comunicar-los que les SS es retiraven i els entregava el camp. A les deu, els altaveus del camp varen anunciar a tots els SS que abandonessin el camp immediatament i es presentessin als seus llocs de servei de fora el camp. Per tant, quedava anul·lada l’ordre de Hitler d’exterminar a tots els presoners.

Els presoners, però, estaven ansiosos, ja que sabien que aviat arribarien els carros blindats nord-americans de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit de George Patton. En aquells instants, un equip de combat nord-americà havia ocupat la ciutat de Hottelstedt i havia detingut a 15 SS. Una cinquantena de presoners soviètics alliberats varen intentar assassinar als SS, però els nord-americans ho varen impedir. Els soviètics, frustrats, varen explicar-los que aquests SS eren guàrdies del camp de Buchenwald i els hi varen prometre que els guiarien cap allí. En un principi els nord-americans tenien ordres de dirigir-se a Ettesberg, més a l’est, però el capità Robert Bennet va enviar a quatre soldats acompanyats pels soviètics al camp.

A dos quarts d’onze del matí es va anar sabent que el camp seria entregat, però les SS, que no tenien intenció de deixar cap rastre del que havia passat allí, va demanar a l’aviació del proper aeròdrom de Nora que destruís el camp. Des de primera hora, les SS havien guardat els instruments de tortura que tenien per endur-se’ls i no deixar proves del que havien fet. En aquella mateixa hora, el Comitè Internacional que organitzava la resistència del camp va decidir aixecar-se amb les armes de foc que havien recuperat clandestinament en el bombardeig del 24 d’agost de 1944. A tres quarts de tres, els rebels es varen reunir al davant dels barracons 3 i 4, a prop de la plaça del recompte. Un quart d’hora més tard, Eiden va hissar la bandera blanca i va fer una crida a la resta de reclusos a mantenir la calma.

Tot seguit, els vigilants varen córrer cap al bosc, deixant només els sentinelles de les torres de vigilància, que varen acabar retirant-se a les tres de la tarda al bosc que rodejava el camp. A un quart de quatre de la tarda, centenars de presoners polítics que des de feia temps s’estaven organitzant varen tallar el filat espinós, varen ocupar les torres, varen ocupar el portaló de l’entrada i varen hissar la bandera blanca en la torra 1.

En algun moment abans de les quatre, els quatre soldats nord-americans acompanyats pels soviètics varen penetrar al camp i varen ser acollits amb entusiasme per part dels presoners. En tornar al quarter general varen explicar tot el que havien vist.

Una hora després, l’avantguarda de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit, provinent del nord-oest, sense periodistes ni fotògrafs, entrava per la porta principal, sobre un gran cartell que proclamava:

Recht oder Unrecht, mein Vaterland. Estigui en el cert o estigui equivocat, és la meva pàtria.

El primer en entrar va ser el capità Frederick Keffer juntament amb dos oficials francesos, el tinent Emmanuel Desard i el sergent Paul Bodot, vinculats a la 4º Divisió Blindada nord-americana que es trobava a prop d’Arnstadt. Desard va confirmar a Eiden com a comandant del camp.

Quan els nord-americans varen entrar en el camp va sonar entre 20 i 25 cops el telèfon. Segurament es volia donar l’ordre d’executar a tots els presoners. En el camp quedaven menys de 25.000 presoners de 31 nacionalitats vivint amb 600 calories diàries. Tirats al terra hi havia centenars de cadàvers esquelètics que es descompassaven amuntegats en camions o apilats a l’entrada del crematori. Un número aproximat de 56.000 persones varen ser assassinades a Buchenwald i en els seus subcamps. En la vivenda del comandant del camp varen trobar-hi dos caps humans reduïts i dissecats. El sistema d’organització preparat pel Partit Comunista quan s’alliberés el camp va entrar de seguida en acció amb uns comitès que varen col·laborar amb els oficials nord-americans. De fet, aquella mateixa tarda es va formar un consell del camp, on cada nació estava representada en proporció al número dels seus ciutadans empresonats: 1 per cada 1.000 interns. Els jueus no varen quedar representats en aquest consell com a jueus. Aquest consell va formar sis comissions: seguretat, alimentació, medicina, roba, administració del camp i informació.

Els nord-americans de la Divisió Timberwolf també varen alliberar en aquella jornada el camp de Dora, a Nordhausen, on hi varen trobar 3.000 cadàvers i al voltant de 700 supervivents, que varen ser evacuats cap als hospitals de l’Exèrcit o les clíniques improvisades, instal·lades en pisos d’on s’havien expulsat els alemanys. Els cadàvers varen ser enterrats pels mateixos habitants de Nordhausen. Els nord-americans també varen alliberar la ciutat de Weimar. En entrar als túnels del complex de Mittelwerk varen quedar impressionats per la troballa. L’arribada dels nord-americans va significar també la interrupció de l’empresa Mittelwerk GmbH.

Els nord-americans també varen alliberar els treballadors forçats de la planta industrial de Volkswagen

En el front occidental:

A Alemanya:

A la nit, el 19º Cos del 9º Exèrcit nord-americà del tinent general Bill Simpson va arribar al riu Elba, al nord de Magdeburg, a 96 quilòmetres a l’oest de Berlín, després d’una etapa de 90 quilòmetres, començada a primera hora, i allí hi varen establir un cap de pont. A partir de llavors, un creixent número de ciutats alemanyes es varen rendir sense lluitar, mentre que els exèrcits alemanys que combatien a Alemanya Occidental s’estaven desintegrant. Una de les ciutats que es va conquerir va ser la ciutat d’Essen, el cor del Ruhrgebiet i seu de l’empresa Krupp. A més, aquell dia alguns soldats nord-americans varen arribar a la ciutat de Weimar, on es varen trobar amb uns quants presoners que s’havien escapat gràcies al caos de dins les files alemanyes, i el 21º Cos va penetrar fins a Schweinfurt.

A la vegada, el 1º Exèrcit nord-americà va iniciar la seva ofensiva al sud de les muntanyes de Harz i varen fer grans avanços contra una resistència alemanya mal organitzada.


A la nit, des de Reims, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va volar en un bombarder B-25 cap a Wiesbaden, al costat de Fràncfort, que era el nou lloc de comandament del comandant Omar Bradley.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Després d’ocupar la ciutat de Königberg, els soviètics varen trobar la destil·leria Menthal i, després de beure, varen incendiar els sectors de la ciutat que no havien patit danys. Acabada la diversió pels soviètics, els ciutadans que encara quedaven a la ciutat varen ser obligats a marxar cap als camps de presoners. Els que eren massa vells o estaven massa malalts se’ls executava en els seus llits o a les cunetes.

En els Estats Units:

A Warm Spring, Geòrgia, el president Franklin Delano Roosevelt va enviar la seva última carta, la 304 entre ells dos, al dictador Iosif Stalin. L’endemà el President moriria.

10 d’abril de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va despertar a les dues del migdia després d’anar a dormir a les set del matí. El dictador va decidir, després de moltes pressions, traslladar el seu quarter general a la seva casa de muntanya del Berghof, a Obersalzberg, i en seguit la seva cúpula militar va començar a marxar cap a Berchtesgaden. Precisament, a Obersalzberg, Adolf Galland es va reunir per últim cop amb el ministre Hermann Göering, que estava molt ocupat supervisant el destí de les seves obres d’art. Després de la reunió, Göering li va dir que l’envejava i li desitjava que tingués uns quants anys menys per poder lluitar com els bells temps. Després d’acomiadar-se, Galland va rebre permís per retirar-se i Göering va tornar a Berlín.


A Buchenwald, al matí va continuar el trasllat dels presoners i aquell dia varen abandonar el camp 9.820 persones, la majoria procedents dels camps petits, en dues columnes. Les SS varen anunciar que el camp seria totalment buidat l’endemà. A més, Heinrich Himmler va decidir entregar el camp de Bergen-Belsen als britànics, que hi entrarien cinc dies més tard.


Preveient que els nord-americans arribarien en breu a la fàbrica de Volkswagen (hi arribarien l’endemà), el director de la fàbrica, Anton Piëch, va fugir del complex per dirigir-se a Àustria emportant-se més de 10 milions de Reichsmarks robats de les arques de l’empresa. A més, va enviar prop de 250 soldats de la milícia de la fàbrica a lluitar al front. 


A mitjanit, a Schandelah, a prop de Brünswick, una companyia de les Joventuts Hitlerianes va afusellar a l’alcalde i a un metge a qui havien acusat d’haver obert una barrera antitanc per les tropes nord-americanes. A Bretheim, es va assassinar a un pagès i a l’alcalde per haver desarmat a un grup de les Joventuts Hitlerianes que volien defensar el poble. El responsable nazi també va ser executat per haver-se negat a firmar les condemnes a mort.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

A Königsberg, a la una de la matinada, el general Otto Lasch i altres oficials alemanys varen arribar al quarter general del mariscal Alexandre Vasilevsky per rendir-se. Els 30.000 soldats alemanys que encara vivien varen ser empresonats, i els soldats soviètics no varen tardar en robar-los els rellotges i qualsevol altre objecte de valor que portessin al damunt. A més, els soviètics varen violar a les dones i les nenes que encara quedaven vives a la ciutat en ruïnes.

A Àustria:

A Viena, els soldats soviètics varen entrar en el Prater i varen ocupar l’hipòdrom sense trobar resistència.


La Unió Soviètica va fer créixer clarament la proporció de civils alemanys enviats al seu país per fer treballs forçats. D’aquests es varen enviar 59.536 a les zones més occidentals com Ucraïna. Aquell dia, el comitè mixt del SHAEF va reconèixer que no hi havia cap indici de que l’estratègia de l’Alt Comandament alemany tingués per objectiu ocupar l’anomenat reducte nacional.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els alemanys varen perdre les ciutats de Hannover i Essen després de ser ocupades pels nord-americans, que varen alliberar aquell dia el camp de Hannover-Ahlem.


A Renània, els nord-americans varen començar el procés de desnazificació a la ciutat balneari de Wiesbaden i es va demanar a tots els soldats i els homes de les SA que es presentessin davant les autoritats nord-americanes.

A Holanda:

Les forces canadenques varen ocupar Deventer i varen establir un cap de pont en el riu Ijssel.

A Itàlia:

Al nord, en el congost d’Argenta, al matí, els tancs Aliats varen creuar el riu Senino per tres ponts amb el suport dels avions Aliats.

A Birmània:

El 14º Exèrcit del general William Slim va començar una ofensiva per conquerir Rangun. Va ser una carrera a contra-rellotge per ocupar la ciutat abans de que comencés el monsó a mitjans de maig. S’havia d’evitar també que els japonesos formessin una línia defensiva al nord de Rangun que aturés el seu avanç.

9 d’abril de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A dos quarts de sis del matí, l’ex cap del servei d’intel·ligència alemany (l’AbwehrWilhelm Canaris va ser penjat dos cops pels membres de les SS en el camp de concentració de Flössenburg. Els SS varen arrossegar a l’antic cap de l’Abwehr totalment despullat cap al patíbul. El varen penjar amb una corda de piano perquè s’estrangulés lentament i sense roba. Un cop mort, el seu cadàver va ser cremat en una pira. Seguidament varen penjar la resta dels condemnats que havien sigut jutjats el dia anterior per ser opositors al règim nazi i acusats d’haver participat en el complot del 20 de juliol de 1944. Entre els ajusticiats hi havia Dietrich Bonhoeffer, Hans Oster (que va ser l’últim en ser penjat), Ewald von Kleist-Schmenzin, Karl Sack i Hans von Dohnanyi, que varen morir en els camps de concentració de Flössenburg i de Sachsenhausen. A més, Heinrich Himmler va ordenar a les SS que també assassinessin a Dachau a Georg Elser, el pacifista que havia intentat assassinar a Adolf Hitler el 8 de novembre de 1939. El varen assassinat d’un tret a la nuca a un lloc desconegut a prop del camp. Himmler va atribuir la seva mort a un atac aeri britànic, ja que el varen assassinar mentre sonaven les sirenes antiaèries. Una setmana més tard es va anunciar a la premsa tal i com estava previst. 


Durant el sopar en el Führerbúnquer, Hitler es va reunir amb Martin Bormann, Alfred Jodl, August Winter i Franz Hofer per parlar del transcurs de la guerra i la situació en la zona del Tirol. Hitler va tenir a continuació una reunió militar per fer un últim balanç de la situació. La trobada va acabar a les sis de la matinada i a continuació Hitler va prendre el te fins les set del matí, quan es va retirar per dormir unes hores.


Joseph Goebbels va fer la seva última anotació en el seu Diari que havia començat a escriure el 17 d’octubre de 1923.


A Berlín, per protegir la ciutat de l’arribada dels soviètics es va obligar a les dones a cavar una rasa antitanc. A més, per ordre de Hitler es va destruir el vagó 2419-D, el de l’armistici de Compiègne. El tren va ser destruït per les SS a Crawinkel. El bastidor va ser enviat a la ferralla el 1974.


Els caces d’envestida (suïcides) alemanys varen fracassar en el seu objectiu, ja que els caces Aliats els van disparar i interceptar amb facilitat perquè eren caces antiquats. Molts pocs varen aconseguir tocar els seus objectius.


A la una de la matinada va sonar un altre cop, com el dia anterior, l’alarma antiaèria a la ciutat de Munic. A diferència del diumenge aquesta vegada sí que els bombarders varen deixar anar bombes.


En el camp de concentració de Bergen-Belsen varen arribar-hi presoneres que havien sigut obligades a treballar per la indústria alemanya.

En el camp de concentració de Buchenwald, a la nit, preveient que aviat el camp seria ocupat per les forces aliades, les SS varen assassinar brutalment als presoners del bloc de tortures o càstigs i els de les cel·les 5, 6, 7 i 8 per tal de no deixar cap prova de les tortures que es feien. Al mateix temps, les SS continuaven evacuant el camp i aquell dia varen sortir-hi 4.800 presoners.

En el front oriental:

A Alemanya:

A la ciutat de Königsberg, els civils que encara quedaven varen penjar llençols blancs a les finestres per indicar la rendició i, inclús, varen treure els fusells dels soldats alemanys que encara volien lluitar. Al cap de poc, els alemanys varen capitular davant del 3º Front de Bielorússia del general Alexandre Vassilevski després de sis setmanes d’intens bombardeig, que va deixar la ciutat en ruïnes i amb els alemanys només defensant-se a la plaça de la ciutat. El comandant de la plaça, el general Otto Lasch, era conscient de que no podien continuar, ja que només les SS volien continuar amb la inútil batalla, i va decidir que l’endemà es dirigiria al quarter general d’Alexandre Vassilevski per rendir-se. La defensa de la ciutat va costar la vida de 42.000 alemanys, i el general Otto Lasch va ser condemnat a mort pels seus per no obeir i oposar-se a les ordres de Hitler. La família de Lasch va ser empresonada.

A Àustria:

A Viena, els soldats alemanys varen anar deixant les armes i el poble va donar suport a l’entrada de l’exèrcit soviètic. Al matí, els soviètics havien avançat fins al Gürtel (cinturó) de ronda que rodejava els Bezirke (districtes) del centre. A la tarda, el gruix principal de les tropes soviètiques varen entrar a la ciutat seguint el grup d’avançada. Varen arribar en tot tipus de transports; en cotxes de cavall i en carros de dues rodes. Els vienesos onejaven els seus mocadors i es treien els barrets per saludar-los. Al vespre, els soldats alemanys varen abandonar el centre de la ciutat, donant lloc a la sortida als carrers dels moviments de resistència sorgits de la clandestinitat que portaven braçalets de franges vermella, blanca i vermella.

En el front occidental:

A Alemanya:

A prop de Mülhausen, a la ciutat de Turíngia els soldats nord-americans varen trobar unes mines de sal on hi havia les reserves d’or del Reich (cent tones) i tresors artístics. Continuant amb l’avanç, els Aliats varen penetrar per Westfàlia i varen ocupar Münster i Hamm.

A la vegada, els nord-americans varen obligar a un metge militar i diversos càrrecs locals alemanys a visitar el camp d’Ohrdruf. Tots ells varen arribar vestits de paisà en un camió i varen ser obligats a visitar els cadàvers dels presoners.

A Itàlia:

El 5º Exèrcit nord-americà i el 8º Exèrcit britànic varen llançar la seva ofensiva final per trencar la línia del Po. De seguida les defenses alemanyes es varen enfonsar davant d’ells. En el congost d’Argenta, a la nit, després d’un bombardeig aeri massiu i cinc bombardejos d’artilleria, es va obrir l’ofensiva aliada amb la 8º Divisió índia i la 2º neozelandesa atacant cap a Lugo, a través del riu Senino.

A Okinawa:

El 24º Cos nord-americà va atacar la línia defensiva que els japonesos anomenaven Shuri, però els nord-americans varen patir gran pèrdues i el general Buchner va tenir que suspendre l’atac per preparar una ofensiva més potent.

En els Estats Units:

Les autoritats nord-americanes varen ajusticiar a l’espia William Collepaugh després de que s’hagués comprovat que havia treballat pels alemanys per sabotejar el Projecte Manhattan.

8 d’abril de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Theodor Morell li va comunicar a Adolf Hitler que ja no quedaven les tauletes de vitamultina que es prenia.


Flossenburg, a la tarda, l’ex cap del Servei d’Intel·ligència alemany, l’Abwehr, Wilhelm Canaris, i cinc opositors més varen ser jutjats en un Standgerich, tribunal especial de les SS dirigit pel jutge Otto Thorbeck, per estar al darrere del complot del 20 de juliol de 1944. Canaris i tots els altres varen ser condemnats a morir l’endemà a la forca.


Ernst Wilhelm Bohle va informar en el ministre Joseph Goebbels que el Auswärtiges Amt havia intentat sense èxit negociar la pau amb els Aliats a Suècia, Suïssa i Espanya. Segons Bohle, la Gran Bretanya no hi estava gaire interessada i molt menys els Estats Units, però en canvi amb la Unió Soviètica hi havia més esperances, tot i que exigien el control de Prússia Oriental.


De Ravensbrück va sortir el primer comboi de presoners direcció a Suïssa, que seria seguit d’altres direcció a Suècia.

A Buchenwald, després de que sonés aquell matí una prolongada alarma antiaèria, va ser convocat tot el camp per marxar a les dotze del migdia. El trasllat va ser gradual en els següents dies. Al mateix temps, aquell dia varen arribar a Bergen Belsen els 1.000 presoners de l’empresa AFA que havien iniciat una marxa de la mort el 5 d’abril. Al mateix temps havia d’arribar en aquest camp un altre tren de mercaderies, aparentment a petició de l’empresa AFA, per evacuar a la resta dels presoners que tenia l’empresa en un sots camp. Però el tren es va aturar a la a la zona rural de Saxònia-Anhalt perquè un altre tren destruït bloquejava les vies. Per aquest fet es varen buidar els trens. 65 presoners ja havien mort en el viatge des de Hannover i els demés varen ser obligats a continuar cap al seu destí a peu.

La població septentrional de Celle va ser bombardejada i, aquest fet, va ser aprofitat per una columna de presoners per escapar-se. Ex agents de la policia i altres, nois joves inclosos, varen ajudar a atrapar-los. 

Precisament, aquell dia Karl Brandt li va comunicar a Felix Kersten que Heinrich Himmler s’havia compromès a entregar els camps de concentració intactes i li va prometre que aconseguiria que el ministre anul·les l’ordre d‘Ernst Kaltenbrunner de que les SS hongareses destruïssin el camp de concentració de Bergen Belsen. L’ordre va ser anul·lada.


Al migdia va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Munic anunciant l’arribada de bombarders. Els atacants varen passar de llarg. La pilot Melitta Schenk Gräfin von Stauffenberg va morir quan el seu Bücker Bü 181 Bestmann entrenador amb el que volava al sud d’Alemanya va ser tocat per un caça nord-americà a prop de Strasskirchen, Baviera


Des d la Gran Bretanya, els alemanys varen rebre un missatge de l’espia Joan Pujol, Arabal, Garbó pels britànic i que realment treballava per l’MI-5 fent d’aquesta manera de contra-espia, en què els animava a continuar creient en la victòria i els hi deia que la guerra, malgrat tots els èxits aconseguits pels Aliats, encara no estava perduda i que no ho estaria mentre hi hagués un soldat alemany amb l’arma disposada a lluitar. Els alemanys mai varen desconfiar de Pujol. 

En el front oriental:

A Alemanya:

A Königsberg, els alemanys atrapats a la ciutat pels soviètics varen iniciar un contraatac per obrir una sortida, però l’atac es va enfonsar a la nit enmig del caos.

A Hongria:

Molts caps de les SS es varen suïcidar després de que els hi haguessin tret els galons per l’última derrota.

A Àustria:

A Viena, pràcticament tot el sud-est de la ciutat va quedar sota el control de l’exèrcit soviètic i es produïen disturbis en els barris obrers. Dins la ciutat corrien rumors que deien que els soviètics havien arribat al Zentralfriedhof, el cementiri principal. Davant de l’imminent derrota, Adolf Hitler va ordenar que s’havia de conservar la capital austríaca costés el que costés, tot i que l’exèrcit alemany havia rebut ordres de ser evacuat i començava a fugir en massa. Durant aquell dia es varen imprimir alguns diaris, però no es varen poder distribuir. Les comunicacions no es varen poder restablir fins el dia 15 d’abril.

A Itàlia:

Després de mesos de poca activitat, els Aliats varen reprendre el seu avanç cap al nord.

7 d’abril de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler estava convençut que podia tenir alguna possibilitat en la guerra. Creia que enviant uns quants tancs contra l’exèrcit nord-americà els espantaria i fugirien d’Alemanya per pactar amb ell per lluitar contra els soviètics. Per això va ordenar enviar tancs al front occidental. Aquella ordre va ser aprovada per alguns dels seus generals. Seguidament, el dictador va mantenir una reunió amb el seu ministre d’Armament, Albert Speer, on va rectificar l’ordre de destruir totes les infraestructures alemanyes, l’Ordre Neró. Al final de la reunió varen aprovar un decret, escrit per Speer, on es demanava només destruir els ponts d’importància operativa de manera que els soldats Aliats no els poguessin utilitzar, igual que les restes d’infraestructures, indústries i vies de comunicació, que només s’havien de paralitzar durant un temps per tornar a ser utilitzables per la producció alemanya en un futur. Quan aquell decret va arribar a les mans del cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, aquest no va entendre perquè en qüestió de pocs dies es canviava d’opinió sobre la política de terra cremada, ja que tenia l’ordre de destruir totes les infraestructures sense tenir miraments. Aquell decret només va portar confusions dins l’Exèrcit, ja que no sabien si havien de destruir o no les infraestructures.


El cap de la Marina, Karl Döentiz, va pronunciar un discurs on va dir que estava d’acord en penjar a la forca als desertors.


A la nit, Joseph Goebbels va ordenar decapitar a un home i una dona arrestats aquell mateix matí a Berlín-Rahnsdord, on una multitud de com a mínim 200 persones varen atacar i saquejar dues pastisseries.


B-24 de la 67º Companyia del 44º Grup de Bombarders varen bombardejar la ciutat alemanya de Neumünster. A dos quarts d’una, molt probablement per aquell atac, va sonar durant una bona estona l’alarma antiaèria a la ciutat de Pfaffenhofen, a prop de Munic.

Durant aquell matí, la 8º Força Aèria nord-americana volava per sobre de Luneburg i els alemanys varen enlairar 183 avions pilotats en la seva gran majoria per voluntaris de la Werewolf. L’operació va ser un autèntic desastre perquè només varen abatre 23 quadrimotors per 133 avions alemanys. 70 pilots alemanys varen morir.


Del camp de concentració de Buchenwald va sortir un comboi de 59 vagons, oberts i tancats, cap al camp de Flossenbürg. Però, degut als bombardejos Aliats a les vies, el comboi va acabar a Dachau tres setmanes després. Dels 4.500 deportats, només en varen sobreviure 816. La resta va morir de fam, de set o varen ser executats per les SS. El tren, que va estar durant molt de temps a la via d’accés a Dachau, va ser fotografiat i filmat per fotògrafs com Lee Miller o George Stevens.

Al mateix temps, les SS varen ordenar l’evacuació de la resta dels sots-camps de la fàbrica de Volkswagen. Un centenar de presoners varen morir quan eren deportats a Wöbbelin, un dels molts sots-camps de Neuengamme. En el seu pas cap a Präbichl, una unitat de la Volkssturm va assassinar en només 15 minuts a 250 jueus.


De Berlín varen sortir els últims combois amb obres d’art per posar-les en refugis més segurs davant l’arribada dels Aliats.

En el front oriental:

A Àustria:

A la nit, les tropes del comandant Rodion Malinovski varen rodejar Viena i varen trencar el contacte del 6º Exèrcit blindat de les SS amb les tropes alemanyes que lluitaven al nord de la ciutat. Aquell va ser l’últim dia que varen aparèixer diaris a la capital austríaca dins del Tercer Reich. Davant de l’imminent derrota, Josef Dietrich va ordenar evacuar la capital austríaca. Mentre la ciutat començava a ser evacuada, Baldur von Schirach i els seus homes varen ser els primers ciutadans en fugir pel pont de Floridssdorf, l’únic pont que quedava obert sobre el riu Danubi.

En el front occidental:

A Alemanya:

La 10º Divisió Blindada va començar la seva ofensiva fins a Crailsheim, però va tenir que abandonar-la temporalment per culpa de la pressió alemanya.


Els nord-americans varen obligar a l’alcalde d’Orhdruf a visitar el camp d’Orhdruf. En tornar a la seva casa després de la visita, l’alcalde i la seva esposa es varen penjar.

A Holanda:

Les tropes aliades varen ser llançades en paracaigudes.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va enviar una carta critica al comandant suprem Dwight D. Eisenhower dient-li que coneixia les mediacions que havia fet Alemanya amb els Aliats occidentals a través d’Allen Dulles a Suïssa. A més, el dirigent soviètic li va explicar que l’exèrcit soviètic s’estava enfrontant a més divisions alemanyes que ells. Després, Stalin va enviar un missatge als seus homòlegs occidentals per comunicar-los que no acceptaria observadors occidentals a Varsòvia.

En el Pacífic:

A prop d’Okinawa, a dos quarts de vuit del matí, el grup de naus japoneses que pertanyien al cuirassat Yamato de l’almirall Seiichi Ito es varen dirigir cap a l’illa en una missió sense retorn amb combustible només suficient per arribar-hi. Però, a mig camí, varen ser detectats per un submarí nord-americà. De cop, la tripulació del Yamato va veure uns quants avions nord-americans en picat i torpeders llançats per l’almirall Mitscher que volaven lluny d’on eren ells i, quan pensaven que no havien sigut descoberts, al migdia varen rebre un missatge que deia que 280 avions nord-americans es dirigien cap al nord-oest, on eren ells en aquells moments. A les 12:10, el destructor Asahimo, que marxava darrere de la flota perquè haver tingut una avaria en les seves màquines, li va comunicar en el Yamato que estava sent atac pels nord-americans. Al cap de pocs minuts, quan estaven al sud-oest de Kyushu, els avions nord-americans varen atacar directament el Yamato. Després, els caces i els bombarders varen destruir primer els canons antiaeris del cuirassat japonès. Cap a la una del migdia, el cuirassat va ser tocat per dues bombes que varen caure a prop de la torreta de popa. Uns minuts més tard, un torpede va tocar a babord i el cuirassat va començar a enfonsar-se. Mentre s’enfonsava, 150 avions nord-americans el varen continuar bombardejant al llarg de tota la coberta. A dos quarts de tres, el Yamato estava inclinat sobre una banda. El comandant del cuirassat, Ariga, va ordenar inundar la sala de calderes i de màquines per impedir que bolqués. Les persones que hi eren dins varen morir. Quan ja era inevitable que s’enfonsés, es va demanar a tota la tripulació que pugés a coberta perquè no quedés atrapada a l’interior. En aquells moments l’embarcació va explotar i una columna de fum es va aixecar fins a més d’un quilòmetre i mig d’altura. A les 16:23, e l Yamato es va enfonsar. Dels 3.332 homes que componia la seva tripulació només se’n varen salvar 269. L’almirall Ariga es va fer lligar al peu del compàs, morint en el seu cuirassat. A més del Yamato, l’aviació nord-americana va enfonsar a cinc embarcacions d’escorta. Els nord-americans només varen perdre en aquella acció 10 avions i 12 tripulants. Al mateix temps, davant de les costes d’Okinawa, 383 furiosos kamikazes varen enfonsar dos destructors i dos transports de munició nord-americans i varen danyar 24 bucs.


Més de 108 Mustangs P-51 varen sortir d’Iwo Jima per escortar als bombarders B-29 que es dirigien a Japó. Els Mustangs, que varen ser els primers caces nord-americans amb base a terra en arribar a terra ferma japonesa, varen poder comprovar durant el seu vol sobre Japó en ple dia, que les pèrdues japoneses en defensa eren més grans que les d’atac.

A Japó:

Davant la crisi política i militar que patien, l’almirall Kanataro Suzuki va formar un govern on Shigenori Togo va tornar a ser nomenat ministre d’Afers Exteriors i Sato va ser nomenat ambaixador del Japó a Moscou.

6 d’abril de 1945

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler estava desesperat en el seu búnquer, ja que sabia que era qüestió de temps de que tot acabés, i va trucar al general Walter Wenck, que estava convalescent a Baviera recuperant-se d’un accident de cotxe, i el va nomenar comandant d’un Exèrcit que no existia, però que Hitler no sabia.


Joseph Goebbels va aprofitar un discurs a les tropes per assegurar que Hitler havia declarat que en el curs d’aquest any la sort canviaria i que el líder alemany sabia amb precisió l’hora en que passaria. Fent referència a Hitler, el ministre va dir que el destí els havia enviat aquest home perquè poguessin donar testimoni d’aquell miracle.


Els Aliats varen alliberar el Kommando S3 de Buchenwald. Però en el camp continuaven els preparatius per abandonar-lo abans de que arribessin els aliats. Durant aquell dia varen abandonar el camp més de 3.000 jueus a peu. Els qui els guàrdies de les SS no veien capacitat per caminar llargues hores eren executats allí mateix. Les víctimes, malfiant-se de les intencions dels seus captors, varen decidir no obeir. Durant aquell matí s’havien cridat a 46 presoners polítics perquè es presentessin al portaló. Tots ells havien de ser assassinats. Però ningú va aparèixer a part del fabricant francès Bloch, que varen tornar poc després al camp per calmar als seus companys. En tornar-los a cridar i en tenir la mateixa resposta, el comandant va convocar al decà del camp I i li va exigir que els busqués amb l’ajuda de la Defensa del Camp. Aquest els va buscar durant vuit hores sense poder-ne trobar a cap, ja que estaven amagats en un cau que havien fet. Les SS no es varen atrevir a passar un control i, a la nit, només, per si de cas, es varen moure pel camp armats. Sabien que els presoners ara estaven disposats a lluitar.

Al mateix temps, un comandant de les SS va ordenar l’evacuació del camp de l’AFA i pensava traslladar els presoners al camp de Bergen Belsen.  

En el front oriental:

A Àustria:

Les avantguardes de xoc del comandant Rodion Malinovski varen arribar als ravals del sud de Viena. Hitler, però, no volia perdre la ciutat que l’havia vist fracassar en la seva joventut, i va ordenar-li en el general Lothar Rendulic que conservés la capital austríaca com fos. Però, a la nit, la situació era desesperada a Àustria per les tropes alemanyes, i Rendulic va ordenar la rendició del seu Exèrcit, fent possible que gran part d’Àustria caigués en mans dels nord-americans, que havien penetrat a Àustria per l’Alemanya meridional. A partir d’aquell dia els alemanys es varen començar a retirar i es varen endur amb ells a la majoria dels policies.

A Alemanya:

El quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va observar com els soviètics intentaven avançar direcció a Berlín i varen sentir els motors dels tancs procedents del sector de Reitwein, al sud-oest de Küstrin, i al nord-est, a prop de Kienitz.

En el front occidental:

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower li va dir en el general George Marshall que creia que hi havia 150.000 alemanys a la bossa del Ruhr, dels quals pensava capturar-ne 100.000. Aquells càlculs eren erronis perquè en aquesta bossa hi havia 323.000 alemanys de set cossos i 19 divisions.


Els alemanys que desertaven del front marxant direcció a Brion es varen trobar amb una unitat armada de la Reichsarbeitsdienstes, la RAD, que depenia de la Wehrmacht, i els varen ordenar que tornessin a lluitar per la ciutat de Paderborn sinó volien ser afusellats.


El 19º Cos del 9º Exèrcit nord-americà va establir un cap de pont sobre el Weser, a Hameln, per avançar ràpidament cap a l’Elba.


El 2º Cos canadenc va eliminar tota resistència per part del 1º Exèrcit de paracaigudistes mentre avançaven cap a Holanda.

A Okinawa:

900 avions, una tercera part d’ells kamikazes, japonesos varen intentar destruir la flota nord-americana que estava a les costes de l’illa. Però els kamikazes varen ser destruïts per les armes antiaèries nord-americanes. Els bombardejos japonesos varen continuar amb intensitat durant tot el mes, disminuint el maig i el juny.

A les aigües d’Okinawa, a la matinada, la flota del vicealmirall Seiichi Ito va descendir sobre les platges d’Hagushi i amb els seus canons varen aixafar als invasors nord-americans. Però la petita flota japonesa va ser descoberta en sortir de l’estret de Bungo, entre Kyushu i Shikoku, per submarins nord-americans, els quals varen informar a l’almirall Raymond Spruance. Els avions de reconeixement li varen confirmar a l’almirall l’existència d’aquella flota. Per ajudar als seus companys, el grup del cuirassat Yamato va salpar de Japó amb la cobertura de 355 kamikazes.

5 d’abril de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Després de consultar el Diari i els sis quaderns de resums de viatges de l’almirall Wilhelm Canaris, trobats casualment en una caixa forta, Adolf Hitler va decidir executar al seu antic cap de l’Abwehr.

Durant aquell dia, Hitler va ordenar que es presentessin en el seu búnquer als tres gauleiters d’Àustria: Franz Hofer, de Innsbruck, Uiberreither, de Klagenfurt, i Eigruber, de Linz. Acompanyat de Martin Bormann, Hitler va deliberar amb ells com intentar aixecar una última línia de defensa en els Alps. Després de les deliberacions, Hitler es va reunir amb Ferdinand Schörner per parlar de la construcció d’aquesta última línia de defensa. En la reunió també hi havia a més de Schörner i de Hitler, Wilhelm Burgdorf, Hermann Fegelin, Otto Günsche i Von Trotha. Schörner li va presentar un pla per rescatar la ciutat de Breslau. Satisfet per aquella operació, Hitler es va reunir amb ell en privat durant unes hores i allí el va ascendir a mariscal de camp. Schörner seria l’últim mariscal de camp nomenat per Hitler. Durant la reunió sota quatre ulls, Schörner li va proposar continuar la lluita en els Alps i Hitler li va oferir el comandament per dirigir aquesta última línia de defensa. 


Al migdia va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Munic i en intervals de pocs minuts es donaven les noticies per la ràdio sobre el possible bombardeig. Després de mitja hora es va anunciar que cessaria l’alarma, ja que no hi hauria cap atac a la capital bavaresa. A Linz també va sonar l’alarma sense que hi hagués cap atac. 


A Weimar, després d’haver sigut sentenciat a mort per haver volgut entregar la ciutat de Gotha, una petita ciutat de Turíngia, el comandant Josef Ritter von Gadolla va rebre l’extremunció del capellà Leo Schramm. Von Gadolla estava segur d’haver fet el correcte en preservar a la gent d’una mort segura. Al voltant de les set del matí, els soldats varen agafar el comandant, que va cridar:

Moro perquè Gotha pugui viure!.

Poc després va ser afusellat.


En el camp de concentració de Buchenwald, tot i tenir els Aliats occidentals molt a prop, aquell dia va arribar un transport carregat de jueus. Però les SS estaven furioses, ja que el dia anterior els jueus no s’havien presentat a passar revista tal i com els hi havien ordenat, i els varen intimidar i maltractar sense miraments. A més a més, aquell mateix dia es va filtrar la notícia de que s’intentava liquidar als presoners britànics del camp, un total de 20. Alguns companys presoners varen amagar els britànics en un forat de 60 centímetres que havia sigut excavat sota el bloc 56 del camp petit.

En el mateix camp, els alemanys varen executar al seu antic comandant, Karl Koch, per corrupció juntament amb la seva esposa Ilse Koch


Prop de 1.000 presoners del sots camp de l’AFA, als que els comandants varen ser considerats aptes, varen ser oblidats a caminar cap al camp de Bergen Belsen, a més de 50 quilòmetres de distància, en una marxa de la mort. En aquell mateix dia, un infermer de les SS va executar a 50 d’ells que ja no podien caminar més.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

En un sanatori clausurat proper a Königgrätz, que servia de comandament, el comandant Ferdinand Schörner els va dir en els seus homes de la seva comandància que Hitler els havia demanat que resistissin i que no tenien que decebre’l. 

En el front occidental:

A Alemanya:

A Gotha, una altra divisió nord-americana es va unir a la 4º Divisió Blindada del 3º Exèrcit nord-americà i varen eliminar la resistència alemanya de la carretera. D’aquesta manera, els nord-americans varen alliberar al camp de concentració d’Ohrdruf, un subcamp de Buchenwald. Els soldats nord-americans varen quedar tan impressionats que el seu oficial al comandament va convidar als generals Georg Patton, Omar Bradley i Dwight D. Eisenhower a visitar-lo. Els generals es varen topar amb un cobert ple de cadàvers. Eisenhower va demanar als seus homes de la zona que visitessin el camp i varen ordenar que es mantinguessin durant uns dies els cadàvers tal i com els havien trobat per mostrar l’horror que havia passat allí. 


Els nord-americans es trobaven a la Selva de Turíngia, i el 9º Exèrcit nord-americà i la 83º Divisió d’infanteria varen arribar al riu Weser mentre avançaven direcció a Berlín. Al mateix temps, els nord-americans de la 7º Divisió Blandada del 31º Batalló de Tancs lluitaven al nord de Renània contra els alemanya a Oberkrichen. En aquells moment hi havia 125.000 soldats alemanys atrapats a la bossa del Ruhr.

A Holanda:

A l’illa de Texel, que havia sigut fortificada, els alemanys continuaven resistint en aquella petita illa que formava part del Mur de l’Atlàntic amb el 882º Batalló d’infanteria Königin Tamara de la Legió Georgiana de l’exèrcit alemany, que no eren res més que uns 800 georgians que havien sigut obligats a lluitar per Alemanya sinó volien acabar en un camp de concentració, a més de 400 soldats alemanys, que en gran part eren oficials. A mitjanit, els georgians, que ja no volien lluitar més per Alemanya es varen alçar en armes i, en unes hores, amb el suport de la resistència holandesa, es varen fer amb el control de l’illa, que esperava un desembarcament Aliat si la insurrecció georgiana tenia èxit. Els alemanys varen ser assassinats mentre dormien a les mateixes dependències dels georgians amb ganivets i baionetes, i els que estaven de patrulla o de guàrdia varen ser abatuts a trets.

A la vegada, el 1º Cos canadenc del 2º Exèrcit va atacar des de Nimeja per eliminar la zona d’alemanys fins a sota el Rin.

En el front oriental:

A Àustria:

L’exèrcit soviètic estava molt a prop de Viena.

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia:

A Kosice, el govern del Front Nacional de txecs i eslovacs va comunicar el seu programa i va anunciar els principis democràtics de la Tercera República Txeca. Afirmant que la seva prioritat era l’alliberació del país, varen instar a la població a començar una àmplia lluita contra els alemanys.

A la Unió Soviètica:

El govern soviètic va denunciar per sorpresa el tractat de neutralitat i de no agressió amb Japó subscrit a Tòquio el 1941.

En els Estats Units:

A Warm Springs, Geòrgia, en la que seria la seva última roda de premsa i acompanyat del president filipí Sergio Osmeña, el president Franklin Delano Roosevelt va prometre que un cop haguessin expulsat les tropes japoneses de Filipines els Estats Units garantirien en els filipins la seva immediata independència.


A Washington, el Ministeri de Guerra va aprovar el nom convencional de Centerboard, Deriva, per la missió d’un bombardeig atòmic sobre Japó. Aquest nom va ser proposat per un oficial que no tenia ni la menor idea de la finalitat de la missió.

En el Pacífic:

A les aigües d’Okinawa, l’almirall Soemu Toyoda, comandant en cap de la Flota Combinada japonesa, va enviar el vicealmirall Seiichi Ito a la badia de Tokuyama amb una petita flota de 10 embarcacions, composta pel cuirassat Yamato, el creuer lleuger Yahagi i 8 destructors en una operació suïcida, ja que només tenien combustible per arribar a les costes d’Okinawa però no el suficient per tornar al Japó i no tenien a més suficient protecció aèria. El 7 d’abril varen ser destruïts per les forces nord-americanes.

A Japó:

El gabinet de Kuniaki Koiso es va enfonsar per la imminent derrota i dos dies després l’almirall Kantaro Suzuki el va substituir.

4 d’abril de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va ordenar en els seus oficials que havien de lluitar amb tots els soldats que disposaven fins la mort per defensar la ciutat de Viena, i va donar ordres de disparar a tots els soldats que abandonessin el seu lloc i desertessin. Seguidament, el dictador va continuar ordenant que es continués destruint instal·lacions, vies de comunicació i material sota les ordres d’Albert Speer. Però el ministre d’Armament va rebutjar dirigir la política de terra cremada. Després, Hitler es va reunir amb Gotthard Heinrici per examinar les defenses del riu Òder, i li va donar el comandament de totes les bateries antiaèries del Heer i de la Luftwaffe.

Mentrestant, Joseph Goebbels va escriure una pauta, aprovada per Hitler, perquè la seguís tota la premsa alemanya. Entre altres coses, Goebbels va ordenar que tota la política de propaganda i informació tenia l’obligació de fer créixer la resistència, l’esforç bèl·lic i la moral del poble i de l’Exèrcit, i tenien la missió de fer veure en el poble alemany que l’enemic occidental perseguia uns objectius infames i diabòlics. Goebbels també va donar ordres perquè es divulguessin totes les gestes realitzades pels soldats alemanys en el front. El ministre aquell dia va ser crític amb algunes decisions. En el seu Diari va criticar que Martin Bormann hagués convertit la Cancelleria del NSDAP en la “Cancelleria del paper” per la quantitat de decrets i ordres que enviava en els gauleiters, enviament que trobava inútil perquè estaven enmig d’una batalla.


A Weimar es va produir un consell de guerra contra el comandant Josef Ritter von Gadolla per haver volgut entregar el dia anterior la petita ciutat de Gotha. L’acusat va ser tractat amb extrema duresa. Von Gadolla va declarar que havia fet tot allò per salvar la ciutat de la mort i la ruïna, tot i que va confessar, sense immutar-se, que havia desentès la seva obligació de defensar la ciutat fins al final. El jurat el va condemnar a mort i a perdre tot els honors militars. L’endemà seria afusellat.


Durant aquell dia va morir en combat l’as de la Luftwaffe Heinrich Ehrler, que està acreditat que va destruir a 208 avions Aliats en pràcticament 400 missions de combat. Ehrler, al comandant del seu Me-262, va enlairar-se per trobar amb una esquadra de Liberator B-24 que bombardejaven la ciutat de Parchim, a l’est d’Hamburg. El pilot alemany va aconseguir batre a dos d’ells, però quan atacava al tercer es va quedar sense munició i va decidir estavellar-se contra el bombarder en una acció suïcida que li va costar la vida.

A primera hora, els últims quadrimotors britànics varen atacar les instal·lacions dels coets V-2 de Nordhausen. En l’atac varen morir 1.306 persones (1.300 deportats i 6 alemanys). Durant el matí, després del bombardeig, el SS Richard Baer va ordenar l’evacuació dels 36 camps del complex de Dora-Mittelbau, del qual n’és el responsable. Els 23.700 presoners varen tenir que abandonar el camp en tren o peu cap a altres camps com el de Mauthausen o Bergen-Belsen. Uns 12.000 d’ells moriran en aquestes marxes de la mort, sense contar els milers de malalts que varen ser abandonats en el camp de Boelcke.

En el camp de Buchenwald, les SS varen convocar a tots els jueus del camp, uns 6.000, però no se’n va presentar cap. Les SS varen quedar molt sorpreses, ja que no els hi havia passat mai. Se’ls havia dit en els jueus que se’ls enviaria en un camp d’intercanvi, d’es d’on els traslladarien fora d’Alemanya. Cap els va creure, ja que tots sabien que els matarien en un comboi. Els persones que varen ser seleccionats per abandonar el camp ho varen fer direcció a Flossenbürg i Dachau. Entre 13.000 i 15.000 varen morir pel camí.

En el front occidental:

A Alemanya:

A la ciutat de Kassel, que havia capitulat el dia anterior, va veure l’entrada de les tropes nord-americanes, igual que la ciutat de Bielefelf, i la ciutat de Karlsruhe va ser ocupada per les tropes franceses. Els nord-americans varen afirmar que varen ser rebuts a la ciutat de Frankfurt amb grans mostres d’alegria i amb el lema:

Fes-me un petó i siguem bons amics

Per altra part, les avantguardes del 9º Exèrcit nord-americà de Bill Simpson varen travessar el riu Wesser. Aquell dia, bombarders nord-americans varen bombardejar la ciutat de Nordhausen, a on hi havia al camp de concentració de Dora Mittelbau.


En la conquesta de Gotha mencionada més amunt, a primera hora de la tarda els tancs nord-americans de la 4º Divisió Blindada del 3º Exèrcit nord-americà varen entrar a la ciutat. Els nens varen sortir de les seves cases en veure que no eren una amenaça per ells.

A la nit, soldats es varen trobar a la carretera amb uns quants presoners del camp de concentració d’Ohrdruf, que els varen explicar l’existència del camp i els varen relatar que ara estava buit de les SS. Amb ells hi anaven els periodistes Meyer Levin i Schwab, tot i que les carreteres encara no eren del tot segures.


Per tal d’ajudar a que el 1º i el 3º Exèrcits nord-americans creuessin l’Elba, el 9º Exèrcit es va separar del 21º Grup d’Exèrcits per sotmetre’s al Comandament d’Operacions del 12º Grup d’Exèrcits.

A Holanda:

El 21º Grup d’Exèrcits del comandant Bernard Law Montgomery va començar la seva ofensiva per alliberar Holanda i penetrar en el nord d’Alemanya. Com que les existències d’aliments a Holanda eren escasses, aquesta operació va ser molt important, ja que l’actitud política de postguerra dels holandesos cap als Aliats depenia de la rapidesa de l’alliberació.

En el front oriental:

A Eslovàquia:

Les tropes soviètiques varen alliberar Bratislàvia.

En els Estats Units:

Des de Warm Spring, Geòrgia, Franklin Delano Roosevelt li va escriure una carta en el dictador Iosif Stalin per desmentir-li el seu missatge del dia anterior que deia que els mariscals de camp Harold Alexander i Albert Kesselring havien arribat a un acord a Brena, i li va manifestar que se sentia disgustat davant de la seva desconfiança.

A Itàlia:

El directori del Partit Feixista republicà va aprovar una declaració social suggerida per Benito Mussolini en que es definia els límits del capital i de la propietat individual.

En el Pacífic:

A Okinawa, les tropes nord-americanes varen arribar al castell de Shuri, on els japonesos estaven atrinxerats i oferien una forta resistència.

3 d’abril de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre d’Armament, Albert Speer, va tornar a Berlín del seu viatge per Alemanya per impedir la política d’Adolf Hitler de terra cremada. Només arribar a la capital, Speer va prohibir que es destruïssin les encluses, les preses, els pantans i els ponts de canals que encara controlaven. Però Speer no era l’únic que no va obeir les ordres del dictador, molts representants i col·laboradors del Reich es varen oposar a destruir el seu propi territori. Es podria arribar a dir que Hitler només dominava la política de dins del seu búnquer de la Cancelleria on estava amagat, ja que a fora del búnquer s’aplicava una altra política.


Heinrich Himmler va ordenar per decret executar a tots els habitants de sexe masculí majors de 14 anys de les vivendes que onegessin una bandera blanca.


En el camp de Buchenwald, davant dels reiterats episodis de maltractaments per part dels guàrdies de les SS, els presoners varen convèncer a quatre personalitats entre els estrangers del camp; el ministre belga Soudain, el subsecretari d’Estat francès Marie, el capità Burney i l’oficial de la Marina holandesa Cool, per tal de que dirigissin un escrit al comandant per demanar un tracte correcte i lleial. El perruquer del comandant va entregar-li la carta i va tenir els seus efectes.

Precisament, aquell dia va ser executat l’antic comandant de Buchenwald, Karl Otto Koch, després d’haver-lo trobat culpable d’un delicte de corrupció per apropiar-se de com a mínim 200.000 Reichsmarks.

A les quatre de la tarda va començar l’evacuació del camp d’Ohrdruf amb la formació de columnes de 100 a 200 homes, escortats entre cinc i deu SS. Els malalts del Revier també varen ser evacuats sense tenir en compte el seu estat de salut. Més de 50 evacuats es varen evadir després d’uns 15 quilòmetres de marxa direcció a Arnstadt.


Davant la imminent arribada dels Aliats, Hans Kammler va fer destruir amb dinamita l’entrada d’una mina de sal abandonada de Dornten on hi amagava 14 tones de documents relacionats amb diversos projectes secrets, entre ells el del V-2.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar la zona de Krems. Al mateix temps, aquell dia va sortir l’últim tren de Viena, ja que l’atac aeri va tallar les últimes comunicacions que quedaven.

En el front oriental:

A Àustria:

Les tropes del general Ferdinand Schörner varen aconseguir conservar Ostrava i, com a premi, Hitler el va ascendir a mariscal de camp. A més, tant en el sud de Viena com a Breslau, l’exèrcit soviètic va ser rebutjat. Tot i aquella lleugera frenada, els soviètics continuaven ocupant territori i aquell dia les tropes del comandant Rodion Malinovski varen ocupar Bratislavia i les tropes del comandant Fiodor Tolbujin varen entrar a Wiener Neustadt. La victòria soviètica era qüestió de dies, i el mariscal Gregory Zhukov va tornar en avió de Moscou al seu quarter general amb l’estratègia d’atacar Berlín el 16 d’abril i ocupar-la el 22 d’abril, dia que es celebrava l’aniversari del líder soviètic Vladimir Lenin.

En el front occidental:

A Alemanya:

La ciutat de Kassel va capitular telefònicament a les tropes aliades occidentals. A més, els nord-americans varen conquerir la ciutat de Helbronn, al costat del riu Neckart, una ciutat medieval que havia sigut destrossada els últims anys pels bombardejos. També el 2º Exèrcit va ocupar Rehine, frustrant d’aquesta manera les esperances alemanyes de resistir en el canal Weser-Ems.


A Gotha, una petita ciutat de Turíngia, al voltant de les quatre de la tarda, el tinent coronel Josef Ritter von Gadolla va intentar travessar la localitat amb el seu vehicle oficial amb una bandera blanca per dirigir-se a les posicions nord-americanes de la 4º Divisió del 3º Exèrcit nord-americà del general George Patton per oferir l’entrega de la ciutat. Però quan els seus companys de les SS el varen veure el varen amenaçar d’afusellar-lo i varen treure els llençols blancs que havia penjat a les façanes de les cases. Von Gadolla tenia clar que havia de fer alguna cosa i més tard va tornar-ho a intentar. A les set de la tarda semblava que ho aconseguiria, però poc abans d’arribar a la zona nord-americana el cotxe va ser aturat per membres d’una secció motoritzada alemanya amb artilleria antiaèria. Un sergent va apuntar amb la seva pistola a la cara del xofer de Von Gadolla, Ernst Rudolph. Sense tenir en compte la graduació militar, varen agafar a Von Gadolla i al seu acompanyant i els varen arrencar els gallons. A la nit varen ser duts al comandant de la Wehrmacht més pròxim, a Weimar. Rudolph es va poder escapar aprofitant un atac produït durant el trasllat.

Per aquesta acció, Heinrich Himmler va emetre una ordre que promulgava l’afusellament de tots els habitants masculins de les cases on es veiessin onejar banderes blanques.

A la Unió Soviètica:

El dictador Iosif Stalin va enviar una carta al president Franklin Delano Roosevelt per dir-li que els seus serveis secrets l’havien informat de que els mariscals de camp Harold Alexander i Albert Kesselring s’havien reunit a Berna per arribar a un acord que permetés a les tropes occidentals avançar cap a l’Est. D’aquesta manera, Stalin li demostrava en el president nord-americà la seva desconfiança cap a ells. Roosevelt va rebutjar més tard de que hagués existit aquesta trobada.