Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va tornar a ordenar l’evacuació dels territoris occidentals cap a l’interior perquè no volia que els civils s’entreguessin als nord-americans. Martin Bormann va ser l’encarregat d’aplicar aquella ordre, que també afectava als treballadors estrangers i als presoners de guerra. El secretari de Hitler va deixar clar que totes aquestes persones havien de realitzar el viatge a peu i sense cap tipus de subsistència, ja que no es podia fer res en aquest sentit. Però aquella ordre ja era inviable perquè la població no volia anar cap a l’est per por a trobar-se amb els soldats soviètics, i el govern alemany no tenia la suficient força per aplicar l’ordre de Hitler pel descontrol que hi havia i per la falta de mitjans.

A mitjanit, Hitler va ser visitat pel doctor Theodor Morell, que aquest va observar que patia conjuntivitis a l’ull esquerre i que tenia la mà esquerra, el genoll i la cuixa esquerres inflades. Per això, li va recomanar fer més curta l’última reunió de la nit i sense llegir. Hitler no li va fer cas.

---

De tres quarts de dotze a tres quarts de dues va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Falkestein, Saxònia. No hi va haver cap atac a la ciutat que estava plena de refugiats.

En el front oriental:

A Alemanya:

Els soldats soviètics, després de molts dies de combat, varen ocupar la ciutat de Poznan, la capital de Poznània. Més al nord, els soldats soviètics varen començar a entrar a la ciutat de Danzig, que estava plena de refugiats de Prússia Oriental, on es varen produir durs combats.

A Hongria:

Encara que el 2º Exèrcit blindat alemany continuava atacant cap al sud del llac Balaton, l’última ofensiva de Hitler ja es considerava un fracàs.

En el front occidental:

A Alemanya:

En l’Operació Plunder, les tropes del mariscal Bernard Law Montgomery, com el dia anterior les del general George Patton, que a trenc d’alba ja tenia a sis batallons d’infanteria a l’altra riba del Rin amb tant sols vint baixes, varen creuar el baix riu Rin per arribar al territori alemany de Wessel sota la presència del primer ministre Winston Churchill i d’Alan Brooke. A les vuit del vespre, l’artilleria va llençar les seves salves durant una hora contra la riba oriental del Rin per tal de facilitar les operacions aerotransportades. A les nou, després de que l’artilleria acabés la seva missió, la 1º Brigada de Comandos britànics va iniciar l’assalt a Wesel, que va ser capturada amb certa facilitat, ja que els britànics només varen patir 36 baixes. A la vegada, la 15º Divisió del 2º Exèrcit va començar el seu assalt, precedint al 12º Cos, al nord de Xanten, i la 51º Divisió va creuar en el sector del 30º Cos a l’altura de Rees. Al sud del canal de Lippe, les divisions 30º i 79º varen iniciar l’assalt del 9º Exèrcit alemany, sota el comandament del 16º Cos. Per dur a terme aquella operació varen llançar paracaigudistes de la 6º Divisió britànica sobre la riba dreta del Rin.

Per desmaquillar aquell èxit dels britànics, Omar Bradley, fent cas al general Patton, va comunicar a la premsa que sense cap bombardeig d’artilleria, sense cap suport aeri i sense llançaments de paracaigudistes, el 3º Exèrcit havia aconseguit creuar el Rin. Les tropes de Patton varen arribar aquell dia a Speyer.

El primer ministre havia volat aquella tarda a bord d’un C-47 Dakota cap a Venlo, a la frontera alemanya-holandesa. En entrar al quarter general del mariscal Montgomery va quedar sorprès juntament amb Brooke de veure a les parets de la caravana del mariscal fotografies d’Erwin Rommel i del mariscal Gerd von Rundstedt. Després de sopar, Churchill es va retirar al furgó de mapes del mariscal.

A Romania:

El govern de Petru Groza va aprovar una llei de reforma agrària que proposava incrementar la superfície de conreu de les explotacions menors de cinc hectàrees, donar terra als pagesos que no en tinguessin, establir zones d’horts als voltants de les ciutats i dels centres industrials així com reservar parcel·les per a escoles agrícoles i granges experimentals. D’aquesta manera els comunistes esperaven eixamplar el suport social en un país majoritàriament agrícola.

A les Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar al nord de l’illa de Panay.

En el Pacífic:

Els nord-americans varen començar els atacs aeris i navals contra l’illa d’Okinawa.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va convocar en una conferència d’armament al ministre d’Armament Albert Speer, amb qui havia tingut desavinences els últims dies. El ministre, per la seva part, no tenia gens de ganes d’anar a la reunió perquè sabia que no hi havia res a discutir; sabia perfectament que tot estava perdut, i va decidir que enlloc seu hi anés el seu subordinat, Karl Saur. En la reunió, Hitler va discutir futurs projectes d’armament de manera irreal i va ordenar que li presentessin més projectes sobre nous tancs i nous caces. 

A la nit, el ministre Joseph Goebbels i Walther Hewel es varen reunir amb el líder alemany. Hewel els va explicar que els intents de buscar la pau amb els Aliats per part del ministre d’Exteriors Joachim von Ribbentrop havien fracassat perquè ho havia intentat amb els suecs enlloc dels britànics. Quan Hewel es va retirar, Hitler i Goebbels varen parlar durant dues hores més. El dictador va reconèixer la derrota en el Sarre, i va acceptar el seu error de nomenar massa tard a Albert Kesselring com a comandant en cap de les forces occidentals. Seguidament, Hitler va dir que gràcies a que el president Franklin Delano Roosevelt havia acceptat en la Conferència de Ialta les prestacions de Iosif Stalin de deportar els presoners alemanys a camps de treball de la Unió Soviètica faria alimentar la moral dels soldats alemanys alhora de lluitar. Finalment, va afirmar que encara creia que la situació podria canviar i estava convençut que la coalició aliada es trencaria i que Alemanya tornaria a reforçar-se.

---

Gotthard Heinrici, que des del 20 de març era el nou general en cap del Grup d’Exèrcits del Vístula en substitució de Heinrich Himmler, es va presentar davant del seu predecessor en el quarter general de Prenzlau per saber com estava la situació del seu Exèrcit. El ministre li va descriure l’herència que li deixava, però quan Heinrici li va demanar que li aclarís la política a seguir en termes generals, Himmler es va mostrar cautelós. Després de reflexionar-hi, va agafar el braç del nou comandant general i el va dur fins a un sofà en un racó del despatx per dir-li a cau d’orella que havia arribat l’hora d’establir conversacions amb els seus enemics occidentals i li va confessar que ell personalment havia fet els primers passos.

Després, Heinrici va agafar un avió per dirigir-se a Bautzen per després anar al quarter general del general Heinz Guderian. Des de Bautzen va seguir el viatge en automòbil sota incessants atacs aeris. Un cop es va reunir amb el general, Heinrici es va trobar amb un Guderian esgotat i rendit i, sense perdre temps, li va comunicar que havia sigut nomenat cap del Grup d’Exèrcits del Vístula i que necessitava en el Óder a un home que tingués verdadera experiència en la lluita contra els soviètics. També li va explicar que no podia continuar treballant amb Himmler perquè el considerava un incapacitat, i li va demanar fer els impossibles per impedir que els soviètics creuessin l’Óder i ocupessin Berlín. Guderian li va contestar que en mitja hora aniria en automòbil a Berlín i li va demanar que l’acompanyés perquè el presentaria a Hitler. En aquell moment ja no mostrava cap respecte cap a Hitler. Heinrici li va contestar que preferia endarrerir l’entrevista amb Hitler perquè volia ser present en la següent ofensiva contra els soviètics i li va preguntar si tenia noves informacions sobre la situació militar, pregunta que Guderian li va respondre que no.

---

El comte Folke Bernadotte va tornar a Estocolm després de no poder entrevistar-se més amb Himmler i després de veure que la Creu Roja sueca no podia entrar als camps de concentració, tal i com havien pactat amb el Reichsführer.

---

Els Aliats varen bombardejar Hildesheim.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen donar per acabada l’Operació Veritable després de controlar el triangle Sarre-Mosel·la. No va ser fins la nit quan la població alemanya va ser informada per les notícies de que s’havia perdut l’última zona carbonífera que encara estava intacte.

---

A les deu de la nit, la 5º Divisió del 12º Cos del 3º Exèrcit nord-americà comandat pel general George Patton va començar a creuar el Rin per Oppenheim, al sud de Magúncia, i a prop de Mannheim, sorprenent als soldats alemanys en els sacs de dormir. L’objectiu era establir caps de pont i de seguida els enginyers varen començar a treballar en construir els pontons. Un cop varen tenir la situació controlada, el general Patton va enviar un telegrama a Omar Bradley per dir-li que tot el món havia de saber que el seu 3º Exèrcit havia arribat abans que el del mariscal Bernard Law Montgomery.

En el front oriental:

A Polònia:

Les tropes soviètiques varen trencar per la meitat la línia defensiva de Danzig-Gdynia, situada entre els dos ports. A més, la 25º Divisió de Panzergrenadier es va tenir que retirar del corredor de Küstrin deixant pas a l’entrada dels soviètics. A part, el 8º Exèrcit de guàrdies del comandant Vasili Chuikov va llançar un atac a Gut Hathenow, i llavors es va donar l’alarma a la 920º Brigada de canons d’assalt en formació i a la 303º Divisió d’infanteria de Döberitz perquè ataquessin a les formacions alemanyes. En seguit, els tancs T-34 varen començar a avançar i es va donar l’ordre perquè disparessin contra els alemanys.

A Egipte:

A El Caire es varen reunir diversos països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà (Egipte, Aràbia Saudita, Líban, Transjordània, Iraq i Iemen) per fundar la Lliga Àrab. La Lliga va néixer amb el propòsit de fomentar el desenvolupament econòmic de la zona, resoldre les possibles disputes entre els Estats membres per mitjans pacífics i coordinar objectius polítics.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir en el jardí de la Cancelleria del Reich amb el ministre Heinrich Himmler i el general Heinz Guderian. Després de passejar pel jardí per parlar de la situació militar, Hitler els va deixar sols, i Guderian ho va aprofitar per dir-li a Himmler que no hi havia cap possibilitat de guanyar la guerra i que només els hi hauria d’importar com acabar amb les matances i els bombardejos. Seguidament, li va comentar que veia en ell l’única persona capaç de contactar amb els països neutrals per negociar la rendició, però Himmler li va contestar que encara era aviat per pensar en la rendició .

Mentre Himmler i Guderian parlaven, Hitler va rebre un informe del ministre Joseph Goebbels sobre la reforma de la Luftwaffe. En l’informe s’explicava que l’aviació alemanya no podria fer res per aturar l’avanç Aliat. Durant aquella jornada, el dictador va prohibir que es mantingués una entrevista amb un suposat emissari soviètic a Estocolm amb l’argument de que no es podia negociar amb una posició de debilitat. Joachim von Ribbentrop a través de Fritz Hesse va intentar negociar amb els Aliats una pau separada.

A la nit, després de la reunió de situació i mentre Berlín era novament bombardejada, Hitler es tornar a reunir amb el general Guderian. Després de preguntar-li per la seva salut perquè havia sabut que havia tornat a tenir problemes de cor, li va recomanar molt amablement que s’agafés una baixa per malaltia. Guderian li va respondre que li era complicat, ja que cap dels seus dos adjunts estava disponible: el general Walter Wenck encara s’havia de recuperar de l’accident de cotxe i el general Hans Krebs havia resultat ferit en un bombardeig. En aquell moment va entrar un ajudant per comunicar-li a Hitler que el ministre Albert Speer desitjava veure’l. Hitler es va negar a rebre’l dient que sempre que algú sol·licitava reunir-se a soles amb ell era perquè tenia alguna cosa desagradable per dir-li, i va dir que Speer començava tots els seus informes amb la frase: La guerra està perduda, i que els guardava en una caixa forta i no se’ls llegia. Després d’acabar la reunió i no donar de baixa, de moment, al general Guderian, Hitler no va tenir més remei que reunir-se amb Speer, que volia parlar-li del seu viatge al front occidental. Per Speer ja res tenia sentit, no tenia cap influència ni amb Hitler ni amb cap dels generals i tenia por de que és volgués acabar amb la seva vida. Per això durant la trobada va estar callat i més prudent alhora de donar la seva opinió davant d’e Hitler. A més, Speer sabia que Hitler estava dictaminant sentències de mort als oficials que no obeïen les seves ordres de terra cremada.

Durant la nit, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels. El dictador estava enfurismat per la situació militar i va culpar les derrotes militars al front occidental als traïdors. El ministre va posar èmfasis en que la tropa i els caps militars no lluitaven ja degut a l’enorme superioritat aèria aliada i no veien perspectiva de victòria. Hitler va assegurar que alguns caps militars tenien la idea d’aliar-se amb els occidentals per lluitar contra els soviètics. Goebbels li va respondre que ni la població tenia ja la voluntat de lluitar a l’Oest i que la moral havia caigut a totes parts. Els dos varen arribar a la conclusió que la desfeta era inevitable. Però Hitler es continuava aferrant a la idea de resistir i aconseguir un èxit militar per després entaular relacions amb els Aliats. Estava segur de que la coalició aliada es trencaria per Iosif Stalin, a qui considerava el més realista dels líders Aliats, i per això havia de parlar primer amb ell.

---

El règim nazi va rebre informacions de que els soviètics havien retirat dos exèrcits de Pomerània i de Prússia Oriental per enviar-los al riu Òder per dirigir-se cap a Berlín.

---

Entre les tres i les cinc de la matinada va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Falkenstein, a la regió de Vogtland. Tot i que la ciutat no va ser atacada, la ràdio va amenaçar de que unes esquadrilles procedents de Turíngia sobrevolaven Saxònia.

---

Després de tractar als últims dies a Himmler, aquell matí Felix Kersten va tornar a Estocolm. Abans de marxar li varen entregar una carta del Reichsführer en que li agraïa els seus serveis mèdics i la seva “amistat” durant els últims anys.

---

A la ciutat de Duisburg varen ser ajusticiats 24 membres de la banda dels Pirates d’Edelweiss. També, com el dia anterior, varen ser assassinats a Westfàlia més treballadors forçats de l’Est acusats de robar menjar.

A Àustria:

A Viena varen sonar durant cinc hores les alarmes antiaèries, però no es va produir cap dany perquè, molt probablement, es tractaven de bombarders que havien sortit d’Itàlia i es dirigien a Berlín.

En el front occidental:

A Holanda:

El 1º Exèrcit canadenc del comandant Harry Crear i l’exèrcit britànic del general Miles Dempsey varen abandonar les seves posicions i varen avançar per terres holandeses entre el mar i el riu Weser, en direcció a la ciutat de Brema.

A Alemanya:

Tres cossos del 3º Exèrcit nord-americà havien arribat al Rin.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar en els gauleiters, Reichkommissars i els comandants d’alt rang la destrucció de totes les infraestructures industrials, les propietats industrials, les vies i línies de comunicació i les centrals de proveïments que poguessin ser útils per als seus enemics. Aquella ordre o decret es va conèixer com l’Ordre Neró o el decret de terra cremada. Hitler va dir que no s’havien de preocupar en absolut per la població a partir d’aquells moments. Era la primera vegada que demanava públicament que s’apliqués la política de terra cremada dins del territori alemany. El ministre Albert Speer, que li havia demanat que no apliqués aquella ordre, sense dir-li personalment es va negar a obeir l’Ordre perquè sabia que si s’aplicava contra les indústries del Ruhr s’hauria acabat la producció d’acer i de carbó. A més, Speer coneixia i tenia bones amistats amb els empresaris que es veurien afectats per aquella Ordre.

Però no tothom s’hi va oposar com Speer, el ministre Joseph Goebbels va compartir la visió de Hitler i creia que aquella Ordre podria frenar l’avanç de les tropes aliades. A més, per Goebbels era culpa de la població que Alemanya no hagués pogut conquerir el món i, per tant, creia ara havien d’assumir les conseqüències. Els ministres Hermann Göering i Heinrich Himmler no els va importar aquella ordre i per separat volien arribar a una aliança amb els britànics i els nord-americans per lluitar junts contra als soviètics. Tot i això, els dos ministres sabien que  Hitler no acceptaria mai aquella possible aliança ja que el dictador considerava que el poble s’havia mostrat massa dèbil i veia el futur en els pobles de l’Est.

Més tard, Hitler va rebre la notícia de que havien destruït el pont de Remagen, dificultant d’aquesta manera el pas de les tropes nord-americanes. Al migdia, Hitler va trucar a Goebbels per saber la situació a Berlín i esperava que s’haguessin construït més caces Me-262 per la defensa de la capital. Durant la tarda, Hitler va sortir del búnquer per condecorar a uns joves soldats i va passejar pels jardins de la Cancelleria del Reich acompanyat per Heinz Lorenz, Arthur Axmann, Hermann Fegelin, Julius Schaub, Wilhelm Burgdorf i Heinz Linge. Els nois havien sigut traslladats fins la capital des de Pomerània i Silèsia. El més jove d’ells era Alfred Czech de 12 anys i procedent d’Oppel, a l’Alta Silèsia, que havia sigut condecorat per rescatar a 12 soldats ferits de la Wehrmacht i haver atrapat a un soviètic. Alguns havien destruït tancs amb bazuques i altres havien treballat com a missatgers. Tots ells lluïen la Creu de Ferro. Hitler els va oferir un discurs i els va dir:

Vosaltres ja sabeu per experiència com és la batalla, i sabeu que aquesta batalla és pel poble alemany, per ser o no ser. Tot i les penúries dels nostres temps, estic completament convençut de que en sortirem victoriosos d’aquesta batalla, sobretot quan miro a la joventut alemanya i quan us miro a vosaltres, els meus nois.

Tots ells varen exclamar el Heil, mein Führer!

A la nit, Martin Bormann va tornar a Berlín en un tren nocturn de Salzburg, on segurament va elegir un lloc entre les mines de la zona per amagar el botí nazi i les possessions de Hitler. Cap a dos quarts de tres de la matinada es va reunir amb Hitler en companyia d‘Albert Forster, que acabava d’arribar desesperat de Danzig. Estava tan enfadat, que abans d’entrar a la reunió li va assegurar a la secretària Christia Schroeder (era el seu aniversari), que li diria tota la veritat. Però Hitler li va prometre nou divisions per Danzig i li va prometre que salvaria la ciutat. Forster va marxar convençut de la trobada. La reunió va acabar a dos quarts de quatre i a tres quarts es va activar l’alarma antiaèria. Hitler va passar mala nit, tot i que el doctor Theodor Morell li va subministrar somnífers.

---

Goebbels va decidir que era millor no mencionar que els soviètics acabaven de conquerir la ciutat de Kolberg.

---

A partir d’aquell dia es varen celebrar consells de revisió per revisar els joves de la quina de 1929 que s’haurien d’unir a l’Exèrcit o a unitats de combat.

A Àustria:

Els nord-americans varen bombardejar Viena. Un dels avions nord-americans es va estavellar en el Türkenschanzpark.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà va acabar amb tota la resistència alemanya a la riba del Rin de la zona de Coblença fins a la corba de Bingen.

A Itàlia:

Al nord-est d’Itàlia, els partisans iugoslaus varen començar una ofensiva contra Trieste.

A Suïssa:

El príncep Joan de Borbó, hereu de la Corona espanyola, va publicar el Manifest de Lausana en el que reclamava la dimissió de Francisco Franco per donar pas a una monarquia de caràcter moderat, que s’adaptaria al sistema liberal-parlamentari. La carta no va ser publicada a Espanya, però en canvi la BBC britànica va accedir a radiar-la. El príncep també va dirigir una ordre als monàrquics que estaven dins del Govern perquè dimitissin dels seus càrrecs. Només dos monàrquics li varen fer cas: l’ambaixador a Londres, el duc d’Alba, i el general d’Aviació Alfonso de Orleáns.

En el Pacífic:

Un kamikaze japonès va llançar dues bombes de 250 quilograms sobre el portaavions nord-americà USS Franklin (CV-13), que es dirigia a l’arxipèlag de les Kyu Shu, provocant-li greus incendis. Durant quatre hores l’embarcació va quedar immòbil, inclinant-se sobre un costat, però gràcies a l’esforç de la tripulació es va aconseguir salvar, encara que inutilitzat, i va poder ser remolcat a port després de que el creuer lleuger USS Santa Fe l’anés a salvar del seu enfonsament. Tot i això, 772 persones varen morir. Al mateix temps, el portaavions nord-americà Wasp va ser tocat per una bomba i com a conseqüència varen morir 302 persones.

A Birmània:

A la nit, les forces aliades varen rodejar el fort Dufferin i varen ocupar la ciutat de Mandalay. A partir de llavors els japonesos es varen replegar cap al sud.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Al migdia, Adolf Hitler va trucar amb Joseph Goebbels per interessar-se per la situació de Berlín. El ministre li va ser franc i li va explicar l’estat catastròfic de la moral de la població.

A la nit, Hitler va celebrar una reunió estratègica en el Führerbúnquer per parlar d’establir una estratègia per defensar el territori del Sarre, que era durament atacat pel 3º Exèrcit del general George Patton. Hitler estava desbordat; els seus generals ja no li prestaven l’atenció d’abans i perquè l’escoltessin va fer explicar en el seu ministre d’Armament, Albert Speer, que la zona del Sarre era molt important per la producció de carbó. Però, tot i que Speer continuava amb el seu càrrec de ministre, ja no donava el seu suport a Hitler i volia que els nord-americans arribessin abans que els soviètics a Berlín. Per tant, no volia defensar-se dels nord-americans en el Sarre. Per sorpresa de Hitler, Speer es va limitar a dir que si es defensava aquella zona del Sarre com demanava Hitler no es faria res més que accelerar la derrota. El dictador es va quedar perplex davant de les paraules del seu ministre i amic. Després d’un llarg silenci de reflexió es va canviar de tema. A continuació, Hitler va dir que si es perdia la guerra també el Volk (el poble) estava perdut, i el va culpar d’haver demostrat ser “la nació més dèbil” i va exclamar que la nació més forta era la Unió Soviètica. També va afirmar que després d’aquella lluita només quedarien “persones inferiors”, ja que per ell tots els “bons” haurien caigut. Seguidament, el mariscal de camp Albert Kesselring, comandant en cap del front occidental, va informar en els presents a la reunió que la població alemanya posava resistència a les tropes de la Wehrmacht per entrar als pobles per tal d’ajudar l’arribada dels nord-americans. Els ciutadans alemanys van veure que era millor pels seus interessos que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, ja que estaven informats dels saquejos, assassinats i violacions que aquests últims cometien a la població. Els mateixos nazis informaven de tals atrocitats pensant que el poble d’aquesta manera es defensaria amb més fanatisme. Quan Hitler va sentir al seu comandant es va posar furiós, ja que veia que ara el seu propi poble també li girava l’esquena, i va ordenar en el cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, que evacués a la població dels pobles que posaven resistència a l’entrada de les seves tropes. Però un dels generals que estava a la reunió va explicar-li que era impossible evacuar a tota la població perquè no es disposava de suficients trens per transportar a tanta gent. Amb un menyspreu a la mirada, Hitler li va cridar que la gent anessin a peu, però el general li va respondre que era impossible evacuar-los a peu ja que era massa perillós i lent. En no saber-li com respondre, el líder alemany es va empipar i li va girar l’esquena durant tota la reunió. Al final de la reunió es va aprovar amb la firma del general Keitel l’evacuació civil de la zona occidental del Rin i el Palatinat del Sarre. Quan es va donar per acabada la reunió i tothom ja començava a marxar, Hitler els va dir que ja no podia ser considerat amb la població. Quan els generals ja eren fora molts d’ells es varen mostrar desesperats; creien que Hitler estava a punt de provocar una catàstrofe, ja que no hi havia res preparat per evacuar a la població

Aquell mateix dia Speer feia 40 anys, però no va ser fins la nit que ho va celebrar amb Hitler en privat. Abans li va entregar a Nicolaus von Below un memoràndum de 10 pàgines que havia redactat tres dies abans perquè li entregués a Hitler. El memoràndum, titulat Situació econòmica març-abril de 1945, exposava que l’enfonsament de l’economia alemanya es produiria en un termini d’entre quatre i vuit setmanes i que després no es podria seguir amb la guerra. En conseqüència, li demanava que aturés la política de terra cremada, ja que considerava que la guerra estava perduda i que s’havia de pensar en el futur de la població.

En la celebració, tot i els problemes que havien tingut els últims mesos, l’ambient era amable. El dictador li va regalar un retrat seu firmat, una insígnia d’or i una dedicatòria per agrair-li tot el treball que havia fet.  Amb un to amable, li va comentar que no havia pogut escriure la dedicatòria amb bona lletra pels problemes del seu tremolor a la mà, i li va confessar que a vegades no podia ni firmar per aquests tremolors. Speer es va mostrar content que al final Hitler li agraís tots els esforços de tants anys junts. Quan es varen acomiadar (Speer tenia que marxar cap al front occidental per veure l’estat de la zona), Hitler va rebre el segon memoràndum de Speer. Quan el ministre ja era fora, Hitler va començar a llegir l’informe i quan va acabar el va fer cridar perquè es tornés a reunir amb ell sota quatre ulls. Aquesta vegada no el va tractar de forma tan amable, i li va dir que si la guerra estava perduda el poble també ho estaria i que per tant no era necessari pensar en el que necessitaria el poble en un futur, i va tornar a repetir que per ell després de la guerra només “quedarien homes inferiors perquè els bons homes haurien caigut” i es va acomiadar d’ell amb males maneres. Llavors, Speer va marxar al front occidental, però Hitler el va obligar a fer-ho en un cotxe seu i amb el seu xofer, ja que no es fiava d’ell. Segurament tenia por de que fugís.

Hitler va mantenir una última reunió militar per fer el balanç de la situació que va acabar a les sis de la matinada.

---

A les 10:52 del matí, Berlín va patir el bombardeig de dia més devastador de tota la guerra. 1.211 bombarders nord-americans amb 691 caces per protegir-los varen atacar sense pràcticament oposició, a part de 28 Messerschmitt. En total varen llençar més de 1.557 tones de bombes explosives i 1.535 tones incendiàries, a part d’octavetes i falses cartilles de racionament. El centre va ser de nou castigat, però l’atac va anar sobretot dirigit a les 8.000 instal·lacions industrials. En total es varen contar més de 600 morts i desapareguts, i 80.000 persones més es varen quedar sense llar. A més a més, el règim nazi va rebre un informe que explicava que la ciutat només podria suportar un bloqueig de 10 o 12 setmanes, i es va començar a organitzar una línia defensiva exterior, entre Stettin i Hoppengarten, amb 100.000 homes.

---

Heinz Guderian es va reunir amb el ministre Heinrich Himmler, que estava al llit perquè no es trobava bé amb tos i sense forces per aixecar-se. Guderian, que se les havia tingut amb Himmler feia setmanes perquè creia que no estava capacitat per dirigir un Exèrcit, li va assegurar que comprenia la seva delicada situació, la seva responsabilitat, amb tots els càrrecs importants que ocupava, i, un cop més, li va demanar que no comandés un grup d’Exèrcits. Himmler va murmurar-li què diria Hitler si dimitia. Guderian li va prometre que convenceria a Hitler de que fos rellevat. El 20 de març va ser substituït com a comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula pel capità general Gotthard Heinrici, comandant del 1º Exèrcit blindat.  

---

Walter Model va ordenar a la policia militar afusellar a tot soldat o civil implicar en actes de sabotatge. 

---

El Leipziger NN va sortir editat amb quatre pàgines (pocs diaris circulaven i els que ho feien només portaven un parell de pàgines) amb un editorial titulat Els traficants d’homes de Ialta, firmat pel professor Harms des de Dahlem. L’article era un atac als Aliats i un clam perquè el poble es defensés dels invasors i deia textualment:

Els nord-americans varen alliberar als esclaus negres amb Lincoln i ara volen vendre als alemanys com esclaus dels bolxevics. Volen esclavitzar Alemanya i Japó, però Alemanya té que defensar i defensarà Europa…

Moscou serà la seu de la comissió del tribut, un jueu ha sigut designat com el seu president. Així queden posats de relleu com es degut els poders que han dut a Ialta la veu cantant: el Kremlin i el judaisme internacional…

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen ocupar Coblença i varen creuar la zona de Mosel·la avançant sense trobar resistència. L’ambient ja era optimista en el bàndol Aliat i a Washington es va anunciar que el Reich seria ocupat aviat.

A Suècia:

El diari d’Estocolm, Svenska Dagbladet, va destapar que Fritz Hesse, secretari de l’Ambaixada d’Estocolm, havia intentat sota les ordres del ministre Joachim von Ribbentrop negociar amb els Aliats occidentals una pau separada, però que només havia obtingut algunes converses amb empresaris suecs i cap conversa diplomàtica.

En el Pacífic:

A primeres hores del matí, dos portaavions nord-americans de l’almirall Raymond Spruance que es dirigien a l’arxipèlag de les Kyu Shu varen ser atacats per dos avions kamikazes. A Okinawa, els nord-americans varen fer diversos atacs en massa sobre els aeròdroms de Kyushy.

A les Filipines:

La 40º Divisió nord-americana va desembarcar a Panay, llançant-se després a la conquesta de la veïna illa de Guimara.

A Japó:

Al matí, l’emperador Hirohito, envoltat per una petita escorta, va realitzar un petit recorregut per Tòquio per observar els efectes devastadors del bombardeig del 9 de març.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Cap a la una del migdia, Adolf Hitler va entrar per sorpresa al menjador de la Cancelleria i es trobar amb l’almirall Karl Döenitz i Martin Bormann asseguts a la taula amb Heinrich Hoffmann. El dictador es va negar a encaixar-li la mà al seu fotògraf. Amb un to distant li va preguntar si s’havia curat de veritat. Hoffmann, que no entenia la reacció estranya del dictador, li va respondre que mai havia estat malalt. Tot indica que Bormann, que odiava a Hoffmann, li hauria dit a Hitler que Hoffmann havia contret el tifus per tal d’allunyar-lo d’ell.

Cap a les quatre de la tarda, Hitler va assistir a una nova reunió militar. Hermann Fegelin es va presentar tard i begut, fet pel qual el dictador el va expulsar de la reunió. Fegelin va ser el primer en enfonsar-se de l’entorn de Hitler.

---

Els alemanys varen obligar a tots els alumnes d’entre 14 i 16 anys de l’escola elitista de secundària Napola d’Oraninestein a allistar-se a l’Exèrcit per defensar-se dels Occidentals. 

---

A Hohenlychen, com de costum Heinrich Himmler va necessitar tractament de Felix Kersten. Parlant un cop més de l’alliberació de certs presoners, el ministre li va garantir que deixaria marxar a Suècia o a Suïssa a uns 5.000 presoners. Una trucada va requerir a Himmler, i el doctor ho va aprofitar per demanar-li a Karl Brandt que incrementés el número de persones que tenien que ser alliberades. Brandt va acceptar la proposta i li va prometre que amb temps i discreció podrien aconseguir el doble d’alliberats. Més tard, Kersten li va proposar a Himmler un pla per aconseguir més alliberacions. La seva idea era organitzar una trobada entre Himmler i el representant del Congrés Jueu. El ministre es va oposar a tal pla, però Kersten hi va insistir i li va prometre que les conversacions només tindrien lloc a Hartzwalde, on el doctor hi tenia una casa, i només li va demanar que escollís qui participarien en tal trobada. Himmler li va indicar que només confiava amb Brandt i Walter Schellenberg. Al final, el ministre va acceptar que es produís tal reunió.

Durant aquell dia a Hartzwalde es va presentar el comte Folke Bernadotte a casa del doctor Kersten. Com que el doctor no hi era, el comte el va trucar per demanar-li la seva ajuda per salvar a uns vint francesos, noruecs i polonesos. Bernadotte també el va informar que Ernst Kaltenbrunner no estava disposat a col·laborar i que ja no tenia accés a Himmler i, per aquest fet, li va demanar que presentés l’assumpte en el ministre. Aquestes persones varen ser alliberades l’endemà. Bernadotte també li va demanar que li concretés una nova entrevista amb Himmler.

---

Com el dia anterior, els britànics varen atacar la ciutat de Wurzburg sense trobar oposició. En total, els 1.000 bombarders britànics varen llençar 1.145 bombes d’explosius que varen causar la mort d’entre 4.000 i 5.000 persones, i varen destruir més del 80% de la ciutat.

En el front occidental: 

A Alemanya:

Abans de les tres del migdia, en el pont de Remagen, situat a uns 30 quilòmetres al sud de Bonn, mentre 200 nord-americans treballaven en reforçar-lo amb material pesat, el pont va començar a vibrar violentament i un rebló es va desprendre. Seguidament ho varen fer uns quants més. Un estrep vertical es va trencar i, a continuació, el pont sencer es va començar a moure fins que finalment l’arc central es va enfonsar a les aigües del riu Rin arrossegant amb ell a 28 soldats del cos d’Enginyers nord-americans i ferint-ne a 63. Aquell pont era de molta importància pels nord-americans perquè era per on passaven les tropes que es dirigien cap a l’est. Adolf Hitler, que sabia de la importància del control d’aquell pont, havia demanat en els seus soldats que el destruïssin abans de que caigués en mans aliades, però els soldats alemanys el 7 de març no el varen destruir per diversos errors i va ser ocupat intacte pels nord-americans. Actualment aquest pont ja no existeix. Les autoritats alemanyes de després de la guerra varen considerar que ja no era necessari reconstruir aquesta línia ferroviària. Avui en dia queden dempeus normés les enormes torres de les dues bandes del riu, ennegrides pel fum de les explosions, que suportaven l’estructura de 300 metres de longitud i 80 d’altura. Les torres de la riba occidental hi ha ubicat un petit museu dedicat a la història del pont.

A última hora d’aquella nit, set homes granota alemanys entrenats en una piscina de Viena es varen submergir al Rin amb ordres de destruir els ponts tàctics utilitzant explosius de plàstic. Tots ells varen ser capturats, abatuts o obligats a tornar a la riba.

Davant d’aquella situació tan desesperada pels alemanys, Hitler va ordenar conservar les posicions actuals, tot i que en els seus subordinats els hi deia que s’havien d’evitar les aniquilacions.

A Iwo Jima:

Els nord-americans varen declarar oficialment la conquesta de l’illa d’Iwo Jima.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels i li va dir que havia dirigit una reprimenda excepcionalment vigorosa al ministre Heinrich Himmler per haver perdut Pomerània. Goebbels va escriure aquell dia sobre el cap de les SS:

Per desgràcia, ha sentit la temptació de buscar els llorers militars però ha fracassat per complert. Amb això només aconseguirà la seva bona reputació política.

---

El règim nazi va conèixer les condicions que el comandament Aliat occidental havia imposat a Itàlia per l’alto el foc. Algunes de les condicions varen ser: sufragar les despeses de les forces d’ocupació, la deportació de dos milions de treballadors i renunciar a les seves possessions a l’Àfrica i a territoris propis. Per altra banda, la Luftwaffe es va quedar amb només 30.000 tones de gasolina.

---

A Hohenlychen, al nord de Berlín, Himmler va rebre tractament de bon matí del doctor Felix Kersten i li va explicar que de moment no tenien la intenció d’abandonar Noruega perquè veia que era probable continuar la guerra des d’aquell país. El doctor li va demanar que es retirés de Noruega perquè no volia que els soviètics envaïssin Suècia per ocupar aquell país. Himmler va veure que tenia raó i va donar les corresponents ordres al secretari Rudolf Brandt perquè redactés la retirada de les tropes alemanyes a Noruega. A continuació i a instàncies de Kersten, varen discutir sobre l’alliberació de certs jueus, als que el doctor volia que fossin entregats a Suècia o a Suïssa. Els dos varen examinar la llista de noms que el govern suec havia entregat a Kersten i el doctor va aprofitar aquell moment per parlar-li del tractament  dels jueus en els camps de concentració. Himmler va redactar al final una ordre que prohibia tot “acte de crueltat amb els presoners jueus i prohibint la seva execució”.

---

A les 21:24 de la nit, 225 bombarders britànics varen destruir més del 80% de superfície edificada de la ciutat de Würzburg, que fins llavors estava intacte, i varen matar a més de 5.000 persones.

De dos quarts de dotze a dos quarts d’una del migdia, de dos quarts de dues a les tres de la tarda i a les nou de la nit va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Falkenstein, a la regió de Vogtland. Tot i les alarmes no hi va haver cap atac.

---

Rudolf Huebner va condemnar a mort a cinc persones (un tinent coronel, tres majors i un capità) perquè no havien dinamitat el pont de Remagen quan Hitler ho havia demanat. El Tribunal Suprem de Coblença va revocar les condemnes el 1966 i va condemnar a Huebner a quatre anys de presó per aquelles execucions.

---

A la nit, a l’Hospital de Sant Josep d’Ottmachau, el metge de les SS Gottfried Matthes va assassinar amb verí, morfina i bales a 35 malalts mentals (homes, dones i nens) abandonats durant l’evacuació de la ciutat davant l’arribada dels soldats soviètics.

A Àustria:

Al matí ,a Viena també varen sonar les alarmes antiaèries, però no hi va haver cap atac.

En el front oriental:

A Alemanya:

L’exèrcit soviètic va establir les seves línies per començar la seva ofensiva.

A Hongria:

A les cinc de la matinada, el 3º Front Ucraïnès del mariscal Fiodor Tolbujin va començar el seu contraatac en el front entre el llac Velenncei i Biscke. El 6º Cos Panzer alemany de les SS va resistir davant una enorme superioritat en tancs i homes, però el 3º Exèrcit hongarès, a l’esquerra, es va enfonsar.

En el front occidental:

A Alemanya:

En el poble de Rhöndorf, dos oficials nord-americans del 3º Exèrcit es varen presentar a la porta de l’antic alcalde de Colònia, Konrad Adenauer, per demanar-li que tornés a ocupar el càrrec d’alcalde. Per la seva sorpresa, Adenauer s’hi va negar: tenia tres fills a la guerra i temia possibles represàlies.

A la Gran Bretanya:

A Trent Park, en el camp de presoners, el coronel Friedrich von der Heydte li va dir en el coronel Eberhard Wildermunt, que en el camp de concentració de Theresienstadt, a Txecoslovàquia, s’hi havien eliminat a mig milió de persones i que s’hi havien portat tots els jueus de Baviera.

En els Estats Units:

En la reunió del gabinet, Franklin Delano Roosevelt va dir en els presents, entre ells el sotssecretari de Marina, H. Strueve Hensel, que les relacions amb els britànics s’havien torçat els últims dies i, mig en broma, va exclamar que la Gran Bretanya desitjava que els Estats Units lluitessin contra la Unió Soviètica en algun moment i va afegir que, en la seva opinió, si els britànics s’obstinaven en seguir el programa proposat pel primer ministre Winston Churchill l’acabarien complint. Aquest programa no era altra que mantenir l’Imperi britànic.

En el Pacífic:

L’almirall Raymond Spruance, comandant de la tax force del Pacífic Centre, es va dirigir a tota velocitat amb els seus portaavions ràpids cap a l’arxipèlag de les Kyu Shu.

A Iwo Jima:

Després d’empènyer els japonesos cap al nord-oest d’Iwo Jima i aniquilar-los a Kitano Point, els nord-americans varen considerar segura l’illa després de 26 dies de combat. L’aeròdrom central de l’illa ja va ser utilitzat per l’aviació nord-americana. L’operació no va concloure fins el 26 de març i es varen necessitar prop de dos mesos més per netejar l’illa de les defenses japoneses. Tot i la victòria, varen morir 6.821 nord-americans i 20.000 varen quedar ferits, 1/3 dels que havien desembarcat el 19 de febrer. Els 21.000 defensors japonesos varen morir tots, excepte 1.083 que varen ser fets presoners.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, tot i l’avanç dels Aliats, els berlinesos intentaven sobreviure la guerra i sortien al carrer com un dia normal. Tot i que la ciutat es preparava per l’arribada dels soldats soviètics, encara es conservava el moviment d’una ciutat normal, tot i que molts edificis estaven en runes. Però tot va canviar a la nit quan la ciutat un cop més va ser atacada per l’aviació aliada provocant que es cremés la ciutat pels quatre costats.

---

Eva Braun va arribar al Führerbúnquer per trobar-se amb la seva parella, Adolf Hitler, tot i que li havia demanat que fugís i no el seguís cap a un destí inevitable. Mentrestant, a fora el búnquer, el ministre d’Armament, Albert Speer, va redactar un decret amb el general Heinz Wilhelm Guderian per prohibir a l’Exèrcit les destruccions d’infraestructures que donaven subministrament a la població. Gràcies a aquest decret es varen destruir poques infraestructures i moltes es van deixar perquè es poguessin reconstruir amb facilitat. Però aquell decret va anar circulant per tot l’Exèrcit i quan va arribar a les mans del general Alfred Jodl, aquest li va ensenyar al cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, perquè li donés a Hitler. Quan el dictador va veure aquell decret no li va fer cap gràcia, ja que Speer estava desobeint les seves ordres de terra cremada. Quan Speer va tenir coneixement de que Hitler sabia que ell era qui havia escrit aquell decret, va témer ser jutjat com a traïdor i va informar a Hitler dels seus pensaments enviant-li una carta on li va demanar que no destruís infraestructures importants perquè suposava un retrocés en un futur per la població. Speer també li va exigir que a mesura que els Aliats s’anessin acostant es tenia que distribuir les existències dels magatzems als civils i a la Wehrmacht. Després, Speer es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per manifestar-li la seva oposició a la política de terra cremada i va dir-li que no corresponia al govern tallar en el poble alemany el fil de la vida en l’alimentació i en l’economia.

Per la seva part, Hitler va reiterar que continuessin les evacuacions a l’Oest. Segons Goebbels, Hitler va comentar que Heinrich Himmler carregaria amb la culpa històrica del fet que Pomerània i bona part de la seva població haguessin caigut en mans dels soviètics.

Guderian, després de la reunió amb Speer, es va reunir amb el comandant Gotthard Heinrici, que havia d’agafar el comandament del Grup d’Exèrcits Vístula, i varen estudiar com intentar aixecar el bloqueig soviètic a la ciutat de Küstrin amb cinc divisions.

Durant la tarda, l’agència DNB va informar que el govern alemany havia reconegut al Comitè Nacional Ucraïnès de Pavlo Chandrouk i, per tant, acceptava la idea de la independència d’Ucraïna. Hitler va consultar prèviament amb Alfred Rosenberg per parlar d’aquesta tema, que contradeia la seva antiga política exterior.

A la nit, Hitler va trucar a Goebbels per reunir-se junts. Els dos varen criticar als seus generals i varen lamentar que no eren de la mateixa talla que els generals soviètics.

---

A Hohenlychen, Himmler es va reunir amb els seus generals per avaluar la situació. Quan va acabar la reunió, el ministre va tenir que necessitar tractament del doctor Felix Kersten, que li va insinuar que s’havia de posar en contacte amb els Aliats per acabar amb la guerra. Himmler li va dir que no ho podia fer perquè seria la derrota i perquè Hitler no ho acceptaria. Llavors, el doctor li va dir que hauria d’apartar al dictador, però Himmler li va contestar que no tenia la potestat per fer el què li demanava. Quan varen parlar del genocidi jueu, Himmler li va dir que no era cert que haguessin eliminat cinc milions de jueus i li va donar la xifra de 3,2 milions. El doctor va aprofitar l’ocasió per demanar-li l’agrupació de tots els jueus en camps especials sota el control de la Creu Roja, que també s’encarregaria de les necessitats bàsiques d’aquestes persones.

Precisament, aquell dia els autobusos de la Creu Roja varen arribar a Sachsenhausen per alliberar el màxim de presoners i portar-los a Suècia.

---

Martin Bormann va viatjar a Salzburg per visitar les mines de la regió durant tres dies. Segurament el propòsit del viatge del secretari de Hitler a aquella zona es va fer amb l’objectiu d’elegir un lloc en el qual amagar el botí nazi i les possessions personals del dictador.

---

Mentre el Reich s’estava enfonsant i alguns jerarques nazis pensaven en mirar d’aconseguir una pau separada, Joachim von Ribbentrop va fer que el seu conseller, Fritz Hesse, comencés a sondejar la pau amb les potències occidentals a Estocolm. No va aconseguir contactar amb cap diplomàtica i les seves converses es varen limitar als mitjans empresarials suecs.

---

A Zossen, el quarter general del OKW va ser bombardejat durant 45 minuts aquell migdia  i per culpa d’aquell atac el general Hans Krebs i alguns dels seus col·laboradors de l’Estat Major varen resultar ferits quan una bomba va caure sobre l’edifici de formigó del departament d’operacions.

---

Aquell dia es va executar a un obrer condemnat a mort el 23 de gener per haver robat objectes de persones mortes aprofitant un atac aeri el mes de juny anterior. L’obrer en qüestió ja tenia deu condemnes anteriors i havia robat un rellotge de polsera, una pipa, una llauna de tabac, una brotxa per afaitar, un joc de claus, un tallaungles, dos encenedors i un estoig per tabac.

---

En el camp de concentració de Dachau es va fer un inventari sobre els cures catòlics que hi tenien retinguts. L’inventari deixava constància que hi havia 1.493 cures, dels quals 261 eren alemanys, 791 polonesos, 122 francesos, 64 austríacs, 38 holandesos, 34 belgues i 29 italians.

En el front oriental:

A Polònia:

Ivan Konev, pressionat pel dictador Iosif Stalin, va llançar una ofensiva a la Silèsia meridional. 

A Hongria:

L’ofensiva del comandant Josef Dietrich es va veure frenada pels durs combats amb els soldats soviètics, que es varen recuperar de la inesperada ofensiva alemanya. Ara, els alemanys del 6º Exèrcit SS Panzer es varen tenir que posar a la defensiva.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà va començar la seva ofensiva més enllà del Saar i del Mosel·la cap a les muntanyes boscoses del Hunsrück juntament amb el 7º Exèrcit nord-americà i el 1º Exèrcit francès per envoltar el Sarre i el Palatinat. El suport aeri va ser clar amb més de 10.000 sortides aquell dia. Però els nord-americans varen trobar-se amb una dura resistència, tot i que varen aconseguir capturar Haguenau i alguns tancs varen arribar al poble de Rhöndorf.

---

Aquell dia va començar a operar un cos de l’Exèrcit canadenc.

En els Estats Units:

A la tarda, Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb el secretari de Defensa Henry Lewis Stimson per dir-li que pensava que encara tenia temps per reflexionar si utilitzar la bomba atòmica, i va afirmar que donaria la resposta després de la conferència de San Francisco del 25 d’abril de 1945. Al president Roosevelt li amoïnava els efectes devastadors de la nova arma i volia esperar que les potències de l’Eix es rendissin sense haver-la d’utilitzar.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decidir continuar amb les evacuacions de l’est cap a l’oest. Però no tothom pensava igual que el dictador; Albert Speer creia era una mesura inútil ja que arribava massa tard.

---

A la nit, un bombardeig Aliat contra Berlín va destruir el Ministeri de Propaganda. Hitler, com a resposta al bombardeig, va trucar al ministre Joseph Goebbels per ordenar-li que havien de començar a funcionar els consells de guerra ambulants. Els nord-americans varen utilitzar una nova bomba, la bomba explosiva Grand Slam de 10 tones, que seria utilitzada en 41 ocasions més.

Goebbels, per la seva part, va exclamar aquell dia que els jueus tornaven a manifestar-se i que el seu portaveu, Leopold Schwarzschild, ara clamava en la premsa nord-americana en contra del tracte benèvol a Alemanya. El ministre va afirmar que s’havia de matar als jueus com “rates”  i que a Alemanya encara se’n ocupaven bastant seriosament i que esperava que tot el món agafés el seu exemple.

---

A Hohenlychen, al nord de Berlín, Heinrich Himmler va tenir que tornar a necessitar tractament del doctor Felix Kersten i aquest li va tornar a demanar que no destruís les ciutats holandeses, tal i com Hitler l’hi havia ordenat, perquè no tindria cap efecte en el transcurs de la guerra. Himmler li va contestar que no estava en condicions per contestar-li de moment, però el doctor hi va insistir de que l’únic que aconseguiria seria la mort de milers i milers de persones. Finalment, Himmler va accedir a enviar un missatge perquè no es destruís La Haia, la fortalesa de Clingendael o les preses holandeses i va ordenar-li a Karl Brandt que donés les corresponents ordres. Tot i firmar tal ordre, Himmler li va dir a Kersten que els holandesos no es mereixien que els salvés perquè, en les seves paraules, havien fet tot el possible per impedir la victòria alemanya sobre el bolxevisme. El doctor llavors li va plantejar l’alliberació dels jueus del camp de concentració de Bergen-Belsen. El ministre, segons les anotacions de Kersten, li va prometre l’enviament de medicaments i queviures en el camp.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 12º Cos del 3º Exèrcit nord-americà del general George Patton va travessar el baix riu Mosa a prop de Coblença per atacar darrere la línia Sígfrid, el sistema defensiu alemany. Hi havia la possibilitat de que les tropes del general Patton baixessin pel Rin i aïllessin les restes de les tropes alemanyes en el marge occidental.

---

En el port de Swinemünde, les forces aliades varen enfonsar un vaixell alemany amb 2.000 refugiats a bord.

En el front oriental:

A Silèsia:

Els polonesos varen arribar a Klosterbruck, en el districte d’Oppeln, ocupada pels soviètics el 21 de gener, i varen prohibir l’ús de l’alemany.