27 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

Després de patir els últims dies forts dolors estomacals, a Adolf Hitler li va quedar una pell de color groc i semblava (o estava) que estigués malalt. La icterícia, acompanyada d’una febre alta i els recaragolaments aguts, li varen impedir aixecar-se del llit durant els següents dies.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els tres exèrcits del front de Leningrad i els tres del front del Bàltic varen acorralar al Grup d’Exèrcits Nord, que estava sota el comandament de Ferdinand Schörner, en el perímetre defensiu de Riga. Tot i estar atrapades, les tropes alemanyes encara van poder mantenir contacte amb Prússia Oriental per un petit passadís.

En el front occidental:

En l'Operació Market Garden:

Després de que Bernard Law Montgomery observés el desastre d’Arnhem, va enviar noves instruccions al 1º Exèrcit canadenc perquè comencés a netejar l’Escaut i ajudés al 2º Exèrcit britànic.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, després dels últims atacs alemanys, la resistència polonesa es va tenir que retirar d’una part del barri de Mokotow.

En els Estats Units:

El Congrés va aprovar la Llei Pública 411 que permetia a les MCWR poder operar al territori de Hawaii. Fins llavors no podien sortir de la zona continental d’Estats Units.

26 de setembre de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler va firmar el decret per la constitució de la Volkssturm, tot i que el document estava datat del dia anterior. L’escrit d’aprovació d’aquesta milícia deia que l’objectiu final de “l’aliança enemiga era l’eliminació de l’home alemany”. Hitler, però, en aquella jornada estava desanimat i no va voler participar en la reunió informativa i va dir-los que ja no l’interessava la situació en el front oriental. El metge Erwin Giesing li va prometre una dosis de cocaïna per animar-lo a canvi de que es sotmetés a un examen mèdic. El dictador va acceptar l’oferta.


Felix Kersten va tornar a Berlín des d’Estocolm amb el Junkers 52 de Heinrich Himmler. A mig trajecte, però, l’aparell va estar a punt de ser tocat per un avió Aliat. L’endemà el doctor informarà dels fets a Himmler. Poc després, Kersten va tornar a Estocolm.

En l’Operació Market Garden: 

A Arnhem, a la matinada, els anglosaxons varen acabar de retirar els últims homes de la 101º Aerotransportada sota l’Operació Berlín. Els paracaigudistes polonesos no tenien transport i es varen tenir que dirigir a Nimega a peu. Però no tots varen poder escapar. 6.450 soldats britànics varen capitular, a més de 300 ferits que no varen poder escapar, i 1.200 homes que varen morir. A Oosterbeek, les autoritats alemanyes varen ordenar a la població que es posés en marxa d’immediat. Les SS varen alinear a la carretera als 150 presoners alemanys que havien alliberat de les pistes de tennis del Hartenstein, per si reconeixien als civils que havien col·laborat amb els britànics. A mig matí, els alemanys varen trobar a 300 britànics a Oostereek i a la tarda 300 més. Tots els presoners capaços de caminar varen ser duts a Arnhem.


En arribar al lloc de comandament del comandant Bittrich aquell matí, Walter Model no sabia res del que havia passat la nit anterior. Quan li  va preguntar a Bittrich, aquest tampoc sabia res. En aquells moments un soldat els va comunicar que els britànics havien deixat de lluitar i Bittrich va enviar un missatge que deia que la ribera nord del Nederrijn a l’oest d’Arnhem estava lliure de britànics. Bittrich també va demanar permís a Model per condecorar als comandants Knaust i Harzer amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro i va fer un recompte de les baixes: 3.300, d’elles 1.100 morts. Les baixes britàniques, calculava, pujaven a 1.500 morts i 6.248 presoners, inclosos 1.700 ferits. Tot i l’eufòria entre els seus homes, es va desplegar a la 363º Divisió Volksgrenadier a la ribera nord del Nederrijn mentre organitzaven noves unitats per fer front a nous desembarcament aeris. A més, Model va ordenar que la 9º Divisió Panzer de les SS i la 116º Panzer es preparessin pel combat.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen dur a terme una potent ofensiva en el centre de la ciutat i en el barri de Mokotow per acabar amb la resistència polonesa.

A la Gran Bretanya:

A Londres, al matí, Winston Churchill i el seu grup varen tornar a la capital britànica després de ser presents a la Conferència de Quebec. El primer ministre va tornar amb la moral més alta de que quan va marxar. A la tarda va respondre unes quantres preguntes a la Cambra dels Comuns.

25 de setembre de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

Després de passar una nit horrible amb forts dolors estomacals, al matí Adolf Hitler no es va poder ni aixecar del llit i semblava apàtic. A la nit, tot i continuar tancat a la seva habitació pels seus dolors mentre renegava de la situació militar, va redactar un decret per la creació del Volkssturm, una milícia d’homes de 16 a 60 anys que serien cridats a lluitar obligatòriament, i va justificar aquella decisió explicant que els seus enemics del “judaisme internacional” volien aniquilar al poble alemany i que, per tant, tenia que cridar en el combat a tots els homes alemanys útils per utilitzar una arma per reforçar la WehrmachtHeinrich Himmler va ser l’encarregat d’assumir el comandament militar de la Volkssturm.

A Alemanya:

A Brandenburg es va executar a Josef Römer, conegut com a Beppo, per haver participat en una organització anomenada Beppo, en honor seu, que es dedicava a crear grups de combat dins de les empreses per sabotejar-les esperant fer-se amb el control de país després de la caiguda del Tercer Reich.

En l’Operació Market Garden:

L’Operació era un fracàs més que evident i aquell dia es va prendre una decisió important. Al matí, en el lloc de comandament del 30º Cos britànic a Malden, el comandant Fredrick Browning i el comandant Brian Horrocks varen acordar reduir les pèrdues i treure la 1º Divisió Aerotransportada d’Arnhem aquella mateixa nit en una operació sota el nom clau de Berlín. El comandant Urquhart, que va rebre a primera hora una carta del general Thomas amb els detalls de l’Operació, seria qui donaria l’ordre de retirada.

Els alemanys també volien anar per feina, ja que Walter Model havia assegurat en el quarter general de Rastenburg que aquell mateix dia acabaria amb la bossa d’Oosterbeek. Els alemanys continuaven atacant amb tota l’artilleria a les forces anglosaxones i la Brigada Polonesa. A dos quarts d’onze, els alemanys varen atacar al sud del Hartenstein des del voltants del Tafelberg. Al migdia, el foc de l’artilleria alemanya continuava flagrant, però els polonesos varen intervenir ajudant les posicions britàniques. A primera hora de la tarda es va iniciar en el flanc oriental, al voltant de l’església d’Oosterbeek, l’atac alemany més important del dia per aïllar definitivament la 101º.

A dos quarts de sis de la tarda, els oficials britànics varen rebre el pla d’evacuació i, per sort pels anglosaxons i els polonesos, es va posar a ploure. Poc després, des del poble d’Heteren, quatre quilòmetres a l’oest de Driel, unitats de la 43º Divisió varen disparar amb morters i metralladores a l’altra banda del riu per donar la impressió que es proposaven creuar-lo. A les nou de la nit, per cobrir la retirada d’Oosterbeek, les bateries del 30º Cos varen obrir foc sobre el llarg del perímetre. Els alemanys es varen creure que els britànics volien creuar el Rin per reforçar la 101º Aerotransportada i no el revés.

3.910 soldats dels 11.920 de la 1º Divisió Aerotransportada i de la Brigada Independent Polonesa varen aconseguir retirar-se cap al baix del riu Rin. L’artilleria del 30º Cos va disparar tota l’estona amb els seus canons Bofors per camuflar millor la fugida. D’aquesta manera, a les 21:20, va començar l’evacuació dels paracaigudistes supervivents. Els alemanys que estaven a la zona no varen dubtar en utilitzar les metralladores i els morters per atacar-los, però estaven situats en un terreny massa elevat per ser efectius. El coronel Henniker va ordenar el cessament de les operacions a tres quarts de sis de la matinada, tot i que el tinent Russell Kennedy, de la 23º Companyia de Campanya Canadenca, va seguir endavant fins al matí del dimarts 26. Tots els soldats que no varen escapar varen caure morts, ferits o capturats. Els alemanys, quan varen veure que la 101º se’ls havia escapat, varen obrir foc contra Driel.

Al mateix temps que els anglosaxons prenien la decisió de retirar-se, els alemanys es varen retirar d’Elden després de les nombroses baixes que havia patit el Kampfgruppe Knaust davant la 129º Brigada i el 4º/7º de Dragons de Guàrdia.

En el front occidental:

Una directriu procedent dels caps de l’Estat Major Conjunt donava prioritat per bombardejar els objectius del petroli alemany, seguit del sistema de transport alemany i les instal·lacions de producció de tancs. Però el Comandament de Bombardeig no va veure amb bons ulls la directriu, ja que els seus líders estaven decidits en destruir les ciutats alemanyes.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els alemanys varen atacar amb gran violència els barris de Zoliborz i Mokotow, on els resistents polonesos continuaven oferint batalla. A la vegada, avions soviètics varen llençar armes i municions per als resistents.

A la Gran Bretanya:

El govern holandès a l’exili tenia informes que els alemanys agafaven com ostatges a dones i a nens per acabar amb les vagues de ferrocarrils. A més, destruïen les vivendes dels vaguistes.

En els Estats Units:

Vannevar Bush li va dir a James Conant que l’acord que havien firmat Franklin Delano Roosevelt i Winston Churchill el 19 de setembre perquè continués després de la guerra la col·laboració científica i militar anglo-nord-americana, sobretot en el tema de la bomba atòmica, s’havia de respectar per mantenir “el control de la pau del món”.

24 de setembre de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

El ministre Heinrich Himmler va portar uns informes secrets, descoberts el 22 de setembre, a Adolf Hitler. Segons aquells documents, un grup de figures importants del Tercer Reich com l’almirall Wilhelm Canaris i el general Ludwig Beck havien conspirat contra la vida de Hitler entre el 1938 i el 1939, i es demostrava que havien tingut la intenció de dur a terme un cop d’Estat. A més, en els informes també hi havia proves de que el 1940 havien filtrat informació de les operacions militars alemanyes en els Aliats. Aquelles informacions varen deteriorar encara més l’estat de salut de Hitler i, a partir de llavors, es va queixar amb més freqüència en el doctor Theodor Morell de forts dolors estomacals, i va patir molèsties coronàries, recargolaments i dolors de gola. Durant uns dies va haver de reposar al llit i no es va posar a treballar fins a principis d’octubre. Des del matí, Hitler ja no va voler sortir de la seva habitació. Els seus ajudants de seguida es varen desesperar, ja que el dictador no volia rebre a ningú i, ni tant sols, l’interessava la situació militar en el front oriental. Per esbrinar què li passava, se li va practicar una electrocardiograma que va indicar que patia una arteriosclerosis progressiva, tot i que no hi havia perill de que patís una angina de pit.

A Alemanya:

La premsa nord-americana va publicar els detalls del Pla Morgenthau aprovat pel primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt el 15 de setembre a Quebec, que preveia el desmembrament d’Alemanya i el desmantellament de la seva indústria. Com a resposta al pla nord-americà, Joseph Goebbels va escriure en el Das Reich que els bolxevics volien aniquilar el Reich d’una forma i els anglosaxons d’una altra, però el que era important, segons el ministre, era que els dos perseguien el mateix objectiu, eliminar de trenta a quaranta milions d’alemanys.

En l’Operació Market Garden: 

A Arnhem:

La 1º Divisió Aerotransportada i els polonesos que havien creuat el baix Rin estaven atrapats i no podien continuar la lluita. Dels 10.000 soldats llançats a Arnhem només en varen escapar 2.163. Els alemanys varen iniciar l’evacuació forçosa de la ciutat i dels voltants com a represàlia pel suport dels neerlandesos als Aliats. De pas, els alemanys varen espoliar les cases.

Però durant aquell dia hi va haver un alto el foc acordat de quatre hores. Un cop acabat, el comandant Bittrich va informar al quarter general del Grup d’Exèrcits B. Walter Model es va posar fet una fera en saber d’aquell acord, però per no fer enfadar a Hitler no el va informar d’aquella treva. Davant la insistència del comandant Gerd von Rundstedt d’acabar amb els anglosaxons, Model es va limitar a contestar-li que l’eliminació del perímetre d’Oosterbeek es produiria l’endemà


El comandant Brian Horrocks va presidir una reunió amb altres comandants per definir l’estratègia a seguir. Va declarar que l’Alt Comandament no havia renunciat a l’objectiu: consolidar un cap de pont en el nord del Rin, i va assegurar que aquella mateix ni creuarien el riu dos cops. A continuació va agafar la paraula el general Thomas, que va dir que el 4º Batalló del Regiment Dorsetshire, que constituïa l’avantguarda de la 43º Divisió, i el 1º Batalló de la Brigada Polonesa creuarien el riu a l’altura del transbordador de Heveadorp. El comandant polonès Stanislaw Sosabowksi no va estar d’acord amb el pla i creia que era millor creuar el Nederrijn més a l’oest i amb tota la 43º Divisió per envoltar després a les forces alemanyes que envoltaven a la 1º Aerotransportada. Però el general Thomas no li va fer ni cas, es va posar dret i va anunciar que a les deu de la nit es duria a terme el pla. En aquells moments, la 129º Brigada de la 43º Divisió del general Thomas continuava atacant al Kampfgruppe Knaust als voltants d’Elst. 

A la nit, el 4º Regiment de Dorsetshire i els polonesos es varen disposar a creuar el Rin, però les racions promeses no arribaven i encara no sabien res de les llanxes. Sense els equips esperats es varen posar a l’aigua. Anaven tan curts de tot que fins i tot els polonesos varen tenir que remar amb les mans. Però, una hora després de començar la travessia, els alemanys els varen disparar amb les seves metralladores i els varen llançar granades, posant fi a la incursió amb un balanç de 300 dels 400 homes del Regiment morts o capturats. A un quart de tres, el comandant Walton va interrompre l’operació davant la intensitat del foc alemany. 

En el front oriental:

En els Balcans:

L’exèrcit soviètic ja havia ocupat gran part d’Hongria, la totalitat de Romania i de Bulgària, i es va donar per acabades les operacions en els Balcans.

A Polònia:

A Varsòvia, l’artilleria alemanya va bombardejar violentament el barri de Mokotow.

23 de setembre de 1944

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va aprovar una petició del ministre d’Armament, Albert Speer, que consistia en subordinar els directors de les fàbriques alemanyes al Ministeri d’Armament. Després, en una conferència, Hermann Göering, contra els desitjos d’Adolf Galland, va donar suport a la producció en massa d’un nou i inferior reactor, el caça Volksjäger, que s’esperava que pogués ser pilotat per centenars d’estudiants entrenats en planadors. A la nit, Hitler va tornar a patir dolors estomacals aguts.

A Alemanya:

La RAF va atacar de nit el canal de Dortmund, a Ems, la via fluvial interior que unia el Ruhr amb altres centres industrials. Varen intervenir un total de 141 avions, obrint un forat en el canal i, com a conseqüència, una secció es va quedar sense aigua. La RAF va perdre 14 bombarders.


Encara sortien informes que implicaven conspiradors del 20 de juliol; entre ells hi havia Franz Halder, Walter von Brauchitsch i Georg Thomas.  

En el front oriental:

En el Bàltic:

En el sud d’Estònia, el 3º Front Bàltic, dirigit per Ivan Maslennikov, va arribar al Golf de Riga, i la Wehrmacht va abandonar Riga, alliberada el dia anterior pels soviètics, i la resta del país deixant una petita guarnició que va resistir a l’illa de Saare fins al 24 de novembre.

En l’Operació Market Garden: 

A Arnhem:

Els alemanys varen atacar amb molta violència, fet que obligaria a les forces aerotransportades aliades a retirar-se el 28 de setembre. El 30º Cos britànic va deixar de progressar per Holanda després de que l’artilleria alemanya bombardegés els seus combois de subministraments i les forces de terra contraataquessin al nord d’Eindhoven. A més a més, els polonesos, que havien intentat travessar el riu Nederrijn, no varen aconseguir escapar dels alemanys que pressionaven amb molta força. Bernard Law Montgomery va escriure en el seu diari que ara fins i tot ell dubtava de que la 1º Aerotransportada pogués aguantar i preveia tenir que donar l’ordre de retirada. Hitler, pensant tot el contrari que Monty, estava colèric perquè la 1º Aerotransportada no era derrotada i el quarter general del Cos d’Exèrcit B va ordenar a les 13:05 l’enviament de 15 Tigers més al 2º Cos Panzer de les SS.


El comandant Harzer es va dirigir per carta a Arthur Seyss-Inquart per dir-li que havia ordenat l’evacuació de la ciutat en tres dies per motius militars. L’evacuació es va produir aquell mateix dia pel centre de la ciutat. Si algú desobeïa es jugava ser executat. A les cinc de la tarda els alemanys havien enganxat cartells que deien que a les vuit tot el centre tenia que quedar buit.

Després de que a primera hora caigués un aiguat, els alemanys atacaven per la Carretera de l’Infern per evitar que les tropes del comandant Brian Horrocks poguessin traslladar més tropes de reforç a les divisions que es trobaven al nord de Nimega. Els alemanys també varen atacar el poble de Veghel. El coronel Johnson, que va perdre part d’una orella, va demanar ajudar al 44º Reial Regiment de Tancs i al cap de poc va rebre nou tancs. Poc després de que arribessin els Jagdpanther els varen destruir. Cap a la una del migdia, i veient que les baixes eren molt elevades, el tinent coronel Von der Heydte va decidir interrompre l’ofensiva. A l’est del poble, el Kampfgruppe Walther i la 107º Brigada varen ser atacats pels aparells de la 2º Força Aèria Tàctica britànica i de les tropes de la 32º Brigada de la Guàrdia, que Horrocks havia enviat des de Nimega, on més de 16.000 persones s’havien quedat sense llar. A les 20:50, Hans Krebs va cursar una ordre des del sud de Krefeld on ordenava a la 107º Brigada que tornés a atacar direcció nord-oest. Kurt Student li va respondre que la 107º havia patit moltes baixes i que els comandants havien caigut. A més, el Kampfgruppe Walther i les restes de la brigada panzer s’estaven retirant perquè el 8º Cos britànic avançava cap a Helmond amenaçant la rereguarda.

Els anglosaxons varen tornar a enviar aquell dia els C-47 Dakota que remolcaven els planadors Waco a la zona de llançament de l’altra banda del canal Mosa-Waal amb el 325º Regiment d’Infanteria en Planadors i el 80º Batalló d’Artilleria Antiaèria Aerotransportada de la 82º. James Gavin va enviar la Infanteria en Planadors, amb el suport dels Sherman dels Sherwood Rangers de la Cavalleria Voluntària, un dels regiments blindats britànics més eficaços en la batalla, per ampliar el cap de pont de Mook. A l’est de Nimega, el 2º Batalló del 504º Regiment d’Infanteria Paracaigudista va aconseguir que l’ala nord del 2º Cos Fallschirmjäger del general Meindl tingués que endarrerir la seva posició a Erlekom. En el Betuwe, la 129º Brigada va obligar a retrocedir les tropes del comandant Bittrich des de Ressen fins a Elst. Al llarg del dia i aprofitant la intensa pluja, el gruix de la 130º Brigada britànica va avançar fins a Driel per Valburg. Al mateix temps, la 214º Brigada va atacar Elst juntament amb el 7º de Infanteria Lleugera, la Somerste, el 1º Batalló de Regiment Worcester i un esquadró del 4º/7º de Dragons de Guàrdia.


En el perímetre d’Oosterbeek, després de la forta pluja els alemanys varen bombardejar les defenses anglosaxones. Un destacament de les SS va reunir als ferits britànics capaços de caminar per portar-los a Arnhem. Però aquell dia 123 Stirling i C-47 Dakota varen dur subministraments a Oosterbeek. 6 no varen tornar i 63 varen patir danys de diferent consideració per culpa del foc antiaeri alemany.

En el front occidental:

A França:

La 3º Divisió canadenca va atacar Calais, que cauria el dia 30, mentre aquell dia varen alliberar Boulogne, que tenia una guarnició de 10.000 alemanys.

22 de setembre de 1944

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre Albert Speer estava cansat de que no es destinés més diners a la producció d’armament i, en canvi, trobava insòlit que es destinessin molts diners a les construccions de búnquers o quarters generals. Speer es va queixar i va escriure una carta a l’assistent d’Adolf Hitler per fer-li veure la situació. En la carta li va explicar que s’havien gastat 36.000.000 de Reichmarks en la construcció dels búnquers de Rastenburg, 13.000.000 més en els de Pullach, a prop de Munic, que servien per la seguretat de Hitler quan estava a la ciutat, i s’havien gastat 150.000.000 R.M. per la instal·lació d’uns búnquers especials a prop de Bad Charlottenbrunn, a França. A més, es va queixar de que en el búnquer de Bad Charlottenbrunn s’havia consumit més formigó que tot el que s’havia consumit aquell any en construir refugis anti-aeris per la població civil.


A Zossen, un comissari de la Policia Criminal alemanya va trobar una caixa forta que guardava documentació secreta de l’Abwehr. Els papers de la caixa varen ser enviats a Berlín, on un altre comissari de la Gestapo els va estudiar i en va redactar un informe de 170 pàgines sota el títol: Expedient trobat a Zossen. Segons sembla, en els documents hi havia els preparatius d’un Cop d’Estat contra Hitler del 1938, una carta que implicava el general Franz Halder en la conspiració contra Hitler, extractes del Diari de l’almirall Wilhelm Canaris, i informes de reunions i negociacions a espatlles de Hitler.

En el front oriental:

A Estònia:

L’exèrcit soviètic dirigit per Leonid Govorov va entrar a la ciutat de Reval (Tallin).

A Polònia:

A Varsòvia, els soviètics varen intentar desembarcar a la riba occidental del Vístula. Alguns destacaments ho varen aconseguir, però varen tenir que combatre amb els alemanys, a qui la resistència polonesa va atacar per l’espatlla per facilitar l’operació soviètica. Al final, els soviètics no varen aconseguir cap resultat.

En el front occidental:

A França: 

A Boulogne-sur-Mer, l‘exèrcit alemany compost per 10.000 homes, amb el tinent general Ferdinand Heim al capdavant, es va rendir al 2º Cos canadenc.


En una important conferència celebrada pel comandant Dwight D. Eisenhower en el seu quarter general de Versalles, a l’hotel Trianon Palace, Bernard Law Montgomery va decidir no assistir a la conferència per les seves males relacions amb els comandants nord-americans i va enviar-hi en el seu lloc al cap del seu Estat Major, el general Francis de Guingand, que gaudia de més simpaties. Tothom creia que Monty no havia volgut anar a la reunió perquè es veia clarament que l’Operació Market Garden resultava ser un desastre. La conferència es va centrar en l’estratègia que s’havia de seguir sobre com assegurar el port d’Anvers. Eisenhower va acceptar que la campanya principal la dugués a terme el 21º Grup d’Exèrcits del mariscal Montgomery, i que consistís en una maniobra d’encerclament del Ruhr des del nord. Al mateix temps volia que el 12º Grup d’Exèrcits d‘Omar Bradley creués el Rin per la regió de Colònia i Bonn, per rodejar el Ruhr des del sud.

En l’Operació Garden Market: 

Els alemanys varen continuar pressionant les forces nord-americanes i britàniques que volien avançar. El 12º Cos britànic no havia pogut arribar a Best i el 13º Cos estava aturat al sud-est d’Eindhoven. Els paracaigudistes nord-americans de la 101º Aerotransportada i els regiments blindats britànics que defensaven la Carretera de l’Infern varen batejar aquell dia com El Divendres Negre pels atacs alemanys que rebrien. 

A dos quarts de deu, Walter Model va ordenar que l’atac d’aquell dia tenia tallés la ruta d’avanç anglosaxó i va sol·licitar l’enviament immediat de la 245º i de la 712º divisions d’infanteria per reforçar el seu flanc esquerre. Des de l’oest avançaven tres batallons del Kampfgruppe Hubert per ocupar el pont del canal a l’oest de Veghel per destruir-lo. Des del nord de Helmond, la 107º Brigada Panzer s’aproximava a la zona per tallar la Carretera de l’Infern entre Veghel i Uden, tot i que varen permetre que el 8º Cos britànic, a la dreta del 30º Cos, establís un cap de pont sense patir baixes. Model també va reorganitzar aquell dia l’estructura de comandament dels Països Baixos: el 15º Exèrcit s’ocuparia del Mar del Nord fins Rhenen i el 1º Exèrcit Fallschirm del comandant Kurt Student de la resta del front fins Roermond.

En aquells moments la població de Veghel va començar a patir per la seva seguretat i molts veïns varen buscar refugi a l’hospital. Els tancs britànics que donaven suport al batalló del comandant Kinnard a Schijndel varen tenir que tornar ràpidament a Veghel, on el general de brigada Anthony McAuliffe va agafar el comandament de totes les forces aliades. El 3º Batalló del tinent coronel Julian Ewell es va veure obligat a tornar en aquest cas a Eerde per donar suport als tancs. 

A dos quarts d’onze va començar l’atac alemany a Veghel, però els anglosaxons es varen defensar bé i a mitja tarda els alemanys encara no havien aconseguit destruir el pont. A dos quarts de cinc de la tarda, Student va informar al quarter general del mariscal Model de que la 59º Divisió havia arribat a tan sols un quilòmetre del seu objectiu. El Kampfgruppe Huber va aconseguir destruir el pont del canal Zuid-Williemsvaart. Quan els alemanys es varen retirar del poble, el general Maxwell Taylor va sol·licitar la intervenció de la 2º Força Aèria Tàctica.  


La 82º Aerotransportada feia front aquell dia als atacs del 2º Cos Fallschirmjäger del comandant Meindl.


A Nimega les coses tampoc semblaven anar gaire millor pels alemanys. El Obergruppenführer Bittrich va trucar al general Hans Krebs per informar-lo de que, davant la creixent pressió dels anglosaxons sobre les vies ferroviàries Nimega-Arnhem, s’havia vist obligat a enviar les seves últimes reserves al sud d’Elst. Krebs també va rebre pressions aquell dia del mariscal Gerd von Rundstedt, que exigia saber quan destruirien el pont de Nimega. Krebs li va prometre que ho intentarien aquella nit.

A tres quarts de set de la tarda, després de les ofensives alemanyes, el Generalleutnant Heinz-Hellmuth von Wülisch, cap de l’Estat Major de la Wehrmacht en els Països Baixos, va trucar al quarter general del mariscal Model per parlar amb el general Krebs de les possibles represàlies. Krebs li va suggerir un aplaçament de 24 hores per la destrucció de les estacions elèctriques i demés mesures perquè causarien molts inconvenients a la població civil. Von Wülisch li va deixar clar que com a contra-mesura de la vaga dels treballadors del ferrocarril, tenia la intenció d’interrompre l’arribada d’aliments a Amsterdam i La Haia per forçar que tornessin anar els ferrocarrils. 


A Oosterbeek, el general Urquhart va ordenar-li en el tinent coronel Charles Mackenzie que creués el Nederrijn per dirigir-se a Nimega per parlar amb els comandants Friedrick Browning i Brian Horrocks per parlar de la gravetat de la situació. Els alemanys varen atacar durant aquell matí al perímetre de la ciutat. Quan es varen reunir, Horrocks li va enviar un missatge en el general Urquhart on li deia que faria tot el possible per ajudar-los.  

A la nit, els polonesos del comandant Stanislaw Sosabowski varen avançar cap a Oosterbeek després de creuar el Nederrijn. Primer varen anar per error a les línies alemanyes i, després, varen anar a parar a les línies britàniques, on també per error aquestes els varen disparar pensant que eren alemanys. 

A Itàlia:

A Forte Bravetta, els Aliats varen afusellar a Pietro Caruso, cap de la policia italiana, després d’haver sigut jutjat i condemnat a mort per crims de guerra i alta traïció. 

21 de setembre de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

El ministre Albert Speer es va dirigir al quarter general de Rastenburg per entregar-li a Adolf Hitler una carta crítica que havia escrit el dia anterior. El dictador la va llegir, sol, en silenci, cansat de picabaralles dins del seu govern i també de les crítiques de Speer. Al cap d’una estona, Hitler va entregar-li la carta en el seu secretari Martin Bormann perquè la llegís juntament amb Joseph Goebbels per treure’n les conclusions corresponents. Hores després, Bormann va fer cridar a Speer en el seu despatx per explicar-li les conclusions a que havien arribat. Goebbels li va explicar que a partir de llavors pensava fer ús il·limitat del seu poder per posar el seu Ministeri sota les seves ordres. D’aquesta manera, Speer es va tenir que sotmetre a Goebbels i va tenir prohibit influir a Hitler.

A Alemanya:

A l’oest, bombarders B-17 anomenats Lady be Good de l’esquadró de bombarders 728º varen intentar destruir la refineria d’olis de Ludwigshafen. L’artilleria antiaèria va intentar respondre l’atac nord-americà.

En l’Operació Market Garden: 

A Arnhem i Oosterbeek:

Els alemanys varen destrossar als britànics a l’extrem nord del pont d’Arnhem, i les restes de la 1º Divisió Aerotransportada va ser rebutjada cap al reducte defensiu, a l’oest d’Oosterbeek. Dels 600 assaltants inicials només en quedaven 80, que no es varen escapar de ser atrapats pels alemanys. Els granaders panzer es varen dedicar a netejar el camp de batalla i es varen trobar amb trinxeres plenes de cadàvers, tot i que alguns es feien els morts.

Amb el pont d’Arnhem sense britànics, el Kampfgruppe Knaust i els granaders de la divisió Frundbsberg va rebre ordres de dirigir-se al sud per reforçar les línies al voltant d’Elst. Bittrich va col·locar el Batalló Nederland de les SS, que acabava d’arribar, entre el pont i l’estació d’Arnhem, darrere del Kampfgruppe Knaust, per si els necessitaven. Bittrich rebia ordres del OKW en què li demanaven que eliminés el que quedava de la 1º Aerotransportada a Oosterbeek, ja que creien que els britànics estaven esgotats i sense munició.


Una hora abans de que sortís el Sol, els oficials britànics del perímetre d’Oosterbeek varen despertar als seus homes a toc de xiulet per començar un combat a les vuit del matí, després de mitja hora d’intens bombardeig amb canons i morters. La infanteria va començar l’assalt amb el suport dels canons antiaeris de 20 mil·límetres. Cap al migdia varen arribar a Arnhem el 503º Batalló de Carros Pesats, amb 45 Königstiger juntament amb el 171º Regiment d’Artilleria de Zutphen i el SS-Landsturm Nederland per començar un dur combat amb el Regiment Fronterer, que defensava la part sud-oest del perímetre de la ciutat. Les SS del Kampfgruppe Eberwein varen aconseguir infiltrar-se dins les línies britàniques.

A l’extrem nord del perímetre, els alemanys varen atacar amb els Nebelwerfer i des dels altaveus col·locats a les furgonetes enviaven missatges dirigits als paracaigudistes perquè es rendissin. El Kampfgruppe Krafft va avançar després d’un intens atac de morter, però quan varen assaltar les defenses britàniques aquestes varen respondre amb tot el que tenien. El 7º dels King’s Own Scottish Borderes va infligir moltes baixes dins les files alemanyes. A la nit, el general Urquhart va ordenar que el Borderers ocupessin unes vivendes situades a uns centenars de metres al nord d’Hartenstein.

Però els anglosaxons patien problemes de municions i de subministraments perquè els contenidors de subministraments queien a l’altra banda del perímetre per culpa de la intensa boira que hi havia. Sovint els alemanys rebien aquells subministraments. Però en aquell matí els anglosaxons varen poder contactar amb el 30º Cos britànic i varen demanar suport a les forces de Nimega. A més, quan es va aixecar la boira de la zona permetent es va poder desplegar la brigada polonesa. Els polonesos varen ser llançats a la riba sud del baix Rin, a l’altra banda d’on es trobava el cap de pont del comandant Urquhart, a prop de Driel. Tot i que per culpa novament del mal temps molts pilots varen donar mitja volta, els contingents que varen creuar el riu, uns 1.000 homes, varen ser incapaços de reunir-se amb els seus companys britànics.

A més, l’esperat 30º Cos britànic, que havia aconseguit arribar a la riba sud del baix Rin després de que a dos quarts de dues del migdia poguessin avançar a través d’una carretera, no varen poder creuar el riu Rin i enllaçar-se amb els polonesos. D’aquesta manera no es varen trobar els dos cossos per lluitar contra els alemanys. La situació es va tornar de cop tan desesperada pels Aliats que el comandant Urquhart va fer una crida al comandant Frederick Browning a través de la ràdio en què li deia que les baixes eren nombrosos, que els recursos ja s’havien utilitzat i que els reforços de les següents 24 hores serien vitals.

A Nimega:

Durant tota la nit els alemanys continuaven confosos, ja que no sabien si quedaven tropes anglosaxones combatent al sud del pont del Waal. Bittrich va informar al quarter general del mariscal Walter Model de que durant les últimes dues hores no havien rebut notícies del cap de pont. Tothom, inclús Hitler, estaven enfadats amb Model perquè no havia fet destruir el pont de Nimega tal i com estava previst. A primera hora, el 2º Cos Panzer SS va informar de que havia establert una línia defensiva entre Oosterhout, Ressen i Bemmel, per bloquejar l’avanç britànic quatre quilòmetres al nord del pont de Nimega. Al mateix temps, caça-carros M-10 del 21º Regiment Antitanc varen creuar el pont darrere de la 1º Companyia del 3º Batalló de la Guàrdia Irlandesa. Els nord-americans varen trobar a un total de 80 alemanys morts en el pont i varen capturar tot tipus d’armament alemany.

Cap a les onze del matí, el quarter general de Model va tenir notícia de que fins el moment 45 tancs britànics havien creuat el pont direcció nord. El nord de la ciutat estava totalment devastat pels incendis anteriors i els carrers estaven plens de cadàvers de soldats alemanys. Els civils ferits varen ser duts a l’hospital de St. Canisius. Els veïns del voltant de la ciutat varen ajudar als civils que fugien de Nimega.

Quan els alemanys varen veure els tancs anglosaxons varen començar l’atac. La línia defensiva alemanya del comandant Harmel es va veure reforçada amb una part del Kampfgruppe Brinkmann, el Batalló Knaust i una companyia de Mark V que acabava d’arribar a Elst.


Aquell matí, a primera hora, el Regiment de Cavalleria de la Guàrdia va fer creuar el Waal a dues seccions de l’Esquadró D i els va enviar direcció oest. Però, a mig camí, varen patir un atac alemany i dos vehicles White varen ser tocats. Però gràcies a la boira es varen poder infiltrar a través de la línia defensiva del comandant Harmel. Les bateries antiaèries britàniques varen rebutjar a la nit als bombarders alemanys que varen intentar destruir el pont del Waal, que el mariscal Model s’havia negat a destruir.


A la nit, seguint l’estratègia ofensiva del tinent coronel Harry Kinnard per defensar Veghel, el 501º Regiment d’Infanteria Paracaigudista del coronel Johnson va atacar direcció a Schijndel, on hi havia Kurt Student, que tenia clar que s’haurien de retirar. Però els nord-americans es varen trobar amb una ofensiva de la 107º Brigada Panzer i un batalló de les SS al comandament del Oberst Walther. El 1º Batalló del tinent coronel Kinnard va ser atacat quan travessava per la carretera. Finalment, Kinnard va entrar al poble de Schijndel a primera hora del matí i els ciutadans es varen quedar a casa.


A St. Oedenrode també es varen produir combats des de primera hora del matí. Quan els homes del tinent coronel Cassidy registraven les cases de la localitat ja no quedava cap soldat alemany. Però, al voltant de les deu del matí, l’artilleria alemanya va bombardejar el lloc de comandament del 502º Regiment, que va tenir que ser substituït per un monestir proper.  La situació es va tornar complicada pels britànics fins que va arribar un tanc britànic, que aquest va atacar a les posicions alemanyes. Cassidy va rebre ordres de retrocedir fins a St. Oedenrode i aquella nit els alemanys varen tornar a ocupar el monestir.


La 82º Aerotransportada estava sent atacada des de l’est, des del Reichswald, i els combats tenien lloc en un llom que els paracaigudistes varen anomenar El turo del Diable. El Kampfgruppe Becker de la 3º Divisió Falschirmjäger va atacar sense descans, ja que des d’aquell matí estaven sent atacats i a la tarda es varen veure obligats a abandonar la localitat de Beek.

La quarta onada:

A la Gran Bretanya, a les tres de la matinada, el tinent coronel George Stevens va rebre un missatge del 1º Exèrcit Aerotransportat Aliat que confirmava la nova zona de llançament a prop de Driel. A les set del matí, els homes de la Brigada Polonesa varen arribar als tres aeròdrom assignats per enlairar-se, tot i la densa boira d’aquell dia. Poc després de les dues de la tarda la boira es va aixecar i 72 avions es varen enlairar de Saltbyu i Cottesmore i 46 més a Spanhoe. Aquests últims aparells evaren ser obligats a fer mitja volta, tot i la indignació dels seus ocupants. A les 16:05, un soldat de transmissions alemany va transmetre des de la bossa de Dunkerque que havia vist un gran número d’avions Aliats. El Standartenführer Harzer va ordenar a la brigada antiaèria del Oberstleutnant Von Swoboda que es posessin en estat d’alerta en una nova posició, al sud-oest del pont d’Arnhem. En els aeròdroms propers, 60 caces varen rebre l’ordre d’enlairar-se i varen atacar als aparells Aliats al mateix temps que ho feia l’artilleria antiaèria. 5 C-47 varen ser destruïts i 16 més varen patir danys, però dels 957 homes del general Stanislaw Sosabowski només en varen morir 4 i 25 més varen resultar ferits. Però els polonesos es varen trobar amb la desagradable sorpresa de no trobar-se el 1º i el 3º batallons tal i com esperaven. Aquests havien rebut ordres de donar mitja volta pensant que els seus companys polonesos havien sigut destruïts a l’aire.

Poc després d’aterrar, Sosabowski va rebre la benvinguda del resistent Cora Baltussen, que s’havia apropat a la zona en bicicleta. Cora el va informar de la desastrosa situació en què es trobaven i li va explicar que el transbordador estava destruït. El general polonès va decidir llavors enviar una patrulla de reconeixement a la riba del Nederrijn per comprovar l’estat del transbordador. En tornar, la patrulla el va informar que Cora havia dit la veritat.

En el front occidental:

Bernard Law Montgomery va enviar una carta al comandant suprem Dwight D. Eisenhower per criticar-li que cedís davant del general George Patton en continuar avançant pel seu propi compte cap a Berlín. Montgomery creia que havien de passar pel nord per continuar avançant cap a Alemanya. Eisenhower, que estava reunit precisament amb el general Patton, es va referir al mariscal britànic, literalment, com “un fill de puta molt llest”. A Patton li va encantar aquell comentari.

En el nord de França:

Una columna del 7º Exèrcit del comandant Alexander Patch que es dirigia cap al nord es va unir a l’ala dreta del 3º Exèrcit de Patton, a l’oest d’Epinal.

A Itàlia:

A l’Adriàtic, el 8º Exèrcit va ocupar Rímini després d’una setmanada de combats. Des de l’inici de l’ofensiva aliada sobre la Línia Gòtica, els Aliats havien perdut a 14.000 homes entre morts, ferits i desapareguts, a més de 200 tancs.

En el front oriental:

A la Unió Soviètica:

Josef Tito es va reunir amb Iosif Stalin per arribar a un acord per l’entrada temporal de l‘exèrcit soviètic a Iugoslàvia.

A Hongria:

Els hongaresos varen perdre la ciutat d’Arad i a Budapest es va estendre el pànic esperant l’arribada dels soldats soviètics.

A Polònia:

A Varsòvia, destacaments polonesos varen guanyar terreny direcció al Vístula esperant que facilités la travessia de l’exèrcit soviètic en aquell front. Per la seva part, els avions soviètics varen llençar armes i municions a la resistència polonesa.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va enviar-li una carta a lord Cherwell per acusar novament al físic danès Niels Bohr de ser una persona de no fiar, una persona que només buscava publicitat segons el primer ministre, i d’haver filtrat dades confidencials al jutge Felix Frankfurter i de mantenir correspondència personal amb una important persona de Moscou. Churchill va proposar en la carta empresonar al físic o, com a mínim, fer-li veure que la seva actitud podia ser penada amb delictes que podien ser sentenciat amb la pena de mort.

En els Estats Units:

Aquell dia va començar la Conferència de Dumbarton Oaks.

20 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre Albert Speer va escriure una carta per Adolf Hitler on li va explicar com veia la situació en aquells moments i de pas li va comentar els seus pensaments. D’aquella carta es pot observar que Speer no estava molt content dins del seu Ministeri d’Armament i Munició. Un dels problemes que va patir Speer va ser que poca gent del partit nazi que confiava amb ell després del 20 de juliol, i en aquella carta li va explicar com n’era de durament atacat per tothom. Els temors de Speer eren bastant certs perquè algunes persones dins del Partit tenien ganes de que sortís el seu nom en la llista de les persones que havien comès l’atemptat contra Hitler i el volien involucrar a través de sospités falses. De fet, ja havia sortit el seu nom en una llista d’un futur govern colpista, però només hi havia el seu nom com a possible ministre. A més, alguns líders com Martin BormannJoseph GoebbelsHeinrich Himmler, Robert Ley  o Hermann Göering el veien com una nosa dins del Govern per la seva amistat i influència amb Hitler, i perquè acaparava el poder que volien per a ells. Pensava seriosament en dimitir, ja que es continuava veien com l’arquitecte de Hitler i no li agradava estar ficat dins de la política, i menys li agradava dirigir aquell Ministeri perquè considerava que no sabia res d’armes. De fet, ell mai va ser un militar. Per això, li va dir que la seva missió era apolítica i que tot hi sentir-se a gust per treballar al seu costat volia sentir-se més valorat i considerat des d’un punt de vista professional, ja que en aquell càrrec es sentia sol i ignorat. Hitler ja li havia promès que un cop acabada la guerra podria deixar el Ministeri i es podria tornar a dedicar a l’arquitectura per construir les grans obres del Reich, però en aquells moments el necessitava per la seva capacitat i eficàcia en el treball. Speer li va aconsellar en la carta que desconfiés de Bormann, amb qui mantenia una molt mala relació, i deixés que els caps regionals decidissin les instruccions necessàries sense el consentiment del seu secretari. També li va demanar que els delegats econòmics de Bormann i els caps regionals quedessin subordinats al seu Ministeri. Després de llegir la carta, Hitler va prendre la decisió de que es construïssin més caces per la Luftwaffe, tal i com volia Speer.


Després de treballar-hi tota la tarda i tota la nit, Goebbels va acabar el seu memoràndum sobre la proposta de l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima d’arribar a un acord amb Iosif Stalin. El ministre va escriure que Stalin tard o d’hora entraria en conflicte amb Occident i que no voldria que tot el potencial armamentístic alemany caigués en mans de les potències occidentals. Va senyalar l’interès que tenia Japó en fer d’intermediari en un pacte i va afirmar que no aconseguirien la victòria amb la qual havien somiat el 1941, però que tot i això seria la victòria més gran de la història d’Alemanya. D’aquesta manera, pensava Goebbels, es justificaria plenament els sacrificis fets en la guerra. Hitler no es va ni molestar en llegir la suggerència del seu ministre.

A la Gran Bretanya:

A Trent Park, Londres, el general alemany Heinz Eberbach va declarar que Erwin Rommel li havia dit en el front que l’única manera d’ajudar a Alemanya de forma responsable era matar com més aviat millor a Hitler i el seu entorn per tenir possibilitats d’arribar a una pau.

En l’Operació Market Garden:

A Nimega:

La ciutat de Nimega continuava en flames i els civils que havien perdut la casa es varen congregar a l’hospital de St Canisius. Els combats cada cop eren més acarnissats amb la gradual retirada dels alemanys cap al Valkhof. Cap a l’oest de la ciutat, els paracaigudistes del coronel Reuben Tucker i els Shermen del tinent coronel Giles Vandeleur varen netejar la zona posterior a l’enorme central elèctrica de PGEM a la riba meridional del Waal.

A última hora del matí, el comandant Julian Cook, els seus caps de companyia i el capità Henry Keep varen arribar en jeep a la central elèctrica de PGEM per coordinar el pas del riu. A les tres de la tarda les tropes nord-americanes varen creuar amb bots el riu Waal per conquerir el vital pont de Nimega. Els nord-americans esperaven disposar de 33 barques, però només en varen rebre 26 i en mol mal estat. Tant bon punt van estar a l’aigua varen obrir foc amb 32 metralladores Browning dels Sherman de la Guàrdia Irlandesa, igual que les del 2º Batalló de la 82º Aerotransportada. Però al cap de poc les defenses alemanyes varen disparar amb fusells, metralladores i canons de 20 mil·límetres des de tres direccions diferents. Les barques varen quedar encallades en el riu o varen bolcar. Altres es varen posar a donar voltes en cercle o varen córrer riu avall. Només la meitat dels homes varen creuar el riu. 13 barques que varen sobreviure varen tornar a creuar el Waal carregades de cadàvers. 11 embarcacions varen sobreviure el segon intent.

Un cop establerts a l’altra banda, els nord-americans varen avançar en petits grups i, al vespre, varen arribar al pont de Nimega, just quan els tancs del 30º Cos obrien pas a Nimega pel Valkhof per arribar també al pont. Però els alemanys els varen donar la benvinguda amb els seus canons de 80 mil·límetres i les bombes varen destruir dos tancs britànics. Davant la superioritat aliada, les SS varen fugir corrents i es varen refugiar entre els matolls. Els enginyers britànics que varen netejar les bigues del pont per buscar explosius varen trobar cartutxos de dinamita i detonadors subjectes a una passarel·la situada a prop de 25 metres d’altura del riu. Després de que passessin els tancs del sergent Robinson, el tinent enginyer Tony Jones va començar a tallar els cables que connectaven els explosius del pont amb el detonador. Una companyia d’enginyers va retirar les càrregues. 

Només en el pont, els anglosaxons varen matar a 267 alemanys i un informe deia que havien fet 175 presoners. L’ordre del comandant Walther Model de destruir el pont va arribar d’aquesta manera massa tard i la 10º Divisió SS-Panzer va comunicar que els anglosaxons havien travessat el Waal. El Generalleutnant Hans Krebs va tenir que atendre moltes trucades compromeses i en algunes va fingir de que no passava res. Krebs va insistir en que amb les forces enviades de d’Arnhem acabarien amb l’avanç anglosaxó a la ribera nord del Waal. Però els britànics no varen avançar cap a Arnhem aquella nit tal i com estava previst, ja que havien patit més baixes de les previstes. A més, aquella tarda els alemanys varen enviar granaders panzers i tancs Tiger direcció a Nimega. Tot i això, la 82º va recuperar Mook.


Més al sud, la 101º Aerotransportada estava sota pressió perquè els alemanys intentaven tallar la Carretera de l’Infern en dos punts. Des de bon matí, la 107º Brigada Panzer havia tornat a atacar Son amb el suport d’un batalló paracaigudista motoritzat. També hi va haver un atac de la Luftwaffe. Els britànics  varen respondre l’atac i la 107º es va tenir que retirar després de perdre set carros i 12 semi-erugues. Però la 101º anava escassa d’aliments.


La 59º Divisió d’Infanteria alemanya va atacar Veghel des de Schijndel. El propi Kurt Student es va apropar a la zona per observar l’assalt. Mentrestant, la ciutat de Nimega continuava patint les conseqüències de l’incendi de la nit anterior. El fum i les flames de la ciutat es podien veure a molts quilòmetres de distància. A més, molts soldats alemanys que havien fugit del pont es varen refugiar a la ciutat, on els civils els varen rebre amb cares d’odi.

A Arnhem:

Els paracaigudistes britànics que havien sigut llançats a la ciutat d’Arnhem es veien obligats a lluitar sols contra unes forces alemanyes molt superiors sota una fina pluja. Les tropes del coronel Frost estaven totalment assetjades i en prou feines tenien munició. Tots esperaven l’arriba del 30º Cos britànic. Però, per més mala fortuna pels britànics, aquell matí havia arribat un batalló de carros Königstiger que va creuar la Williemsplein direcció a Velp. En el dic del Neder Rijn, defensat pels britànics, va ser atacat pels alemanys per l’est, pel nord i per l’oest. A dos quarts de dues del migdia, uns fragments de morter varen tocar al comandant britànic Frost a les dues cames i hores més tard va ser capturat pels alemanys, que se’l varen endur en llitera.

A la tarda, tal i com s’ha dit anteriorment, llançant-se a l’assalt, els nord-americans i el 30º Cos britànic varen aconseguir apoderar-se del pont de Nimega i estaven a només 18 quilòmetres d’Arnhem, però en els tancs britànics no els quedava més combustible. A més, a la banda oriental d’Oosterbeek, paracaigudistes britànics varen ser capturats i varen ser conduïts per les tropes de la 9º Divisió panzer SS Hohenstaufen cap a Arnhem. Molts d’ells estaven ferits i varen ser traslladats a una església, on un metge britànic es va ocupar d’ells. Els més greus varen acabar al St. Elizabeth’s Hospital. A última hora d’aquell dia, els dos bàndols varen acordar un alto el foc de dues hores per poder evacuar els ferits.

A la nit, el comandant Bittrich va informar de la captura de 2.800 presoners al nord del Nederrijn i de que el flanc esquerre del comandant Von Tettau havia establert contacte amb el dret de la Hohenstaufent del comanant Harzer a la línia ferroviària a l’oest de Wolfheze. D’aquesta manera els britànics estaven rodejats.

A Oosterbeek:

A la nit, els alemanys es varen infiltrar a la zona d’Oosterbeek i varen ocupar posicions a la carretera de Wolfheze i a l’encreuament de la Breedelaan amb la Ultrechtseweg. D’aquesta manera, la 4º Brigada Paracaigudista del comandant Hackett estava a punt de ser envoltada. El comandant va ordenar en el 10º Batalló que obrís pas cap al nord-est, però quan ho varen fer Hackett va perdre el contacte amb la unitat i es va quedar aïllat i pràcticament sense munició.

La 21º Companyia Paracaigudista Independent, reforçada per 60 pilots i una companyia de sapadors, retrocedia contra un Kampfgruppe de la Luftwaffe de l’aeròdrom de Deeelen amb el suport de canons d’assalt. Quan es trobaven a un quilòmetre al nord del Hartenstein, la Companyia es va atrinxerar a la mansió d’Ommershof. Els alemanys varen creuar la via ferroviària per la nit per tal d’aïllar la 21º i varen oferir la rendició als britànics, que no la varen acceptar responent-los amb xiulets, insults i crits per, després, respondre’ls amb trets.

Més a prop d’Arnhem hi havia el batalló dels King’s Own Scottish Boerders, que s’enfrontaven a un Kampfgruppe Krafft reforçat i amb el suport de tancs i canons d’assalt. Durant tot aquell dia els britànics varen contenir els atacs sense moltes dificultats.

En el flanc occidental, el batalló de Regiment Fronterer es va tenir que enfrontar contra el Kampfgruppe Eberwein. Sota foc de morter, es varen tenir que atrinxerar. En aquells moments, la Companyia A es trobava aïllada entre la línia ferroviària i la Utrechtseweg i s’enfrontava a la unitat SS Unteroffizier Schule Arnheim del comandant Lippert.

A mesura que el cèrcol de les SS a Oosterbeek es feia més petit, els habitants intentaven escapar i alguns voluntaris ajudaven als britànics, que mantenien un bon número de presoners sota vigilància en les pistes de tennis del Hartenstein, que va quedar sota foc dels morters pesats alemanys. La situació pels britànics es va complicar més quan un grup de South Staffords va arribar a l’encreuament d’Oosterbeek a l’altura de l’hotel Schoonoord i varen assegurar que darrere d’ells venien els panzers. Però els britànics patien en aquells moments un atac de la 2º Bateria Antitanc, que va aconseguir fer-los retrocedir. Els atacants pertanyien al Kampfgruppe Möller, de la divisió Hohenstaufen, i varen rodejar la Utrechtseweg. Els alemanys els varen proposar en els britànics que es rendissin, petició que no va ser acceptada. Però l’avanç alemany a l’est d’Oosterbeek feia perillar el trasllat dels ferits del Schoonoord a la sala d’operacions de l’hotel Tafelberg.

Els alemanys varen atacar ràpidament i els llança-flames varen sembrar el pànic entre els britànics i el grup South Stafford va retrocedir a la carretera. De cop varen aparèixer els tancs alemanys i els britànics varen córrer cap als canons antitancs. Al vespre, el comandant Lonsdale va obtenir el permís per retirar-se a l’església amb tot el que li quedava dels tres batallons. Els homes del 1º i 3º batallons varen ocupar posicions al sud de l’església amb els South Staffords al voltant i el 11º al nord de la carretera.

A Eindhoven:

Abans de trenc d’alba, 120 avions de la Luftwaffe en un vol rasant varen continuar bombardejar Eindhoven en l’únic atac aeri important a gran distància que varen fer els bombarders alemanys durant la tardor de 1944. L’atac va ser important i de les 1.000 baixes civils, 227 varen resultar morts.

A Bèlgica:

Des de Brussel·les, a les 22:50 de la nit, el mariscal Bernard Law Montgomery creia que l’Operació anava bé i va enviar un cable al comandant suprem Dwight D. Eisenhower per dir-li que les coses funcionaven bé, que tot i que la divisió aèria-transportada a Arnhem ho havia passat malament, ara la seva situació milloraria per l’arribada de tropes de Nimega.

A la Gran Bretanya:

A tres quarts de nou del matí, el tinent coronel George Stevens, oficial d’enllaç del 1º Cos d’Exèrcit Aerotransportat amb els polonesos, va informar que la brigada polonesa no aterraria a prop del pont d’Arnhem, sinó més a l’oest, a prop del poble de Driel. L’enlairament es va aplaçar una hora i, després, va tornar a aplaçar-se 24 hores per culpa del mal temps. A les deu de la nit, el tinent coronel Stevens es va tornar a presentar al quarter general de la brigada polonesa per comunicar-los que la situació era desesperada. Les comunicacions eren molt deficients i va admetre que les coses no anaven tal i com havien pensat. El general Stanislaw Sosabowski es va enfadar molt, ja que no volia enviar els seus homes al sud i sense defensa antitanc. Sosabowski el va amenaçar de que si no rebia un informe complert de la situació que no comptessin amb ell.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit canadenc va ocupar Boulogne. A més, el 9º Exèrcit nord-americà del general William H. Simpson va conquerir Brest i va capturar a 37.000 presoners després de sis setmanes de durs combats.


El SHAEF es va fer càrrec del hotel Trianon Palace de Versalles, on en el seu gran saló el polític francès Georges Clemanceu havia dictat el 7 de maig de 1919 les condicions del Tractat de Versalles. Dies més tard seria el quarter general del comandant Eisenhower.

A Alemanya:

Forces del 1º Exèrcit nord-americà varen atacar Aquisgrà per tres costats i va ser intensament bombardejada.

A Itàlia:

El 8º Exèrcit va ocupar Romanya.

A Polònia:

A Varsòvia, els rebels polonesos varen poder establir contacte directe amb el mariscal Konstantin Rokossovsky, que tenia les tropes molt a prop de la capital polonesa. Però, mentrestant, els alemanys varen augmentar la pressió sobre els polonesos i varen conquerir el barri de Mokotów i lluitaven aferrissadament en el de Zoliborz. Els polonesos tenien en aquells moments molt poques possibilitats d’aguantar gaires dies més.

A Bulgària:

El Comitè Central del Partit Comunista del Front Nacional va ordenar eliminar la resistència anticomunista i dels contrarevolucionaris.

En els Estats Units:

Després de firmar un acord amb el president Franklin Delano Roosevelt el dia anterior, Winston Churchill va abandonar Hyde Park.

A les Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar a l’illa de Leyte.

19 de setembre de 1944

Dimarts:

En el Reich:

Adolf Hitler va reestructurar la cooperació militar a l’interior del Reich entre l’Exèrcit i el Partit.

A Alemanya:

El ministre Joseph Goebbels es va reunir amb el secretari d’Estat Werner Naumann, que el va informar sobre una entrevista amb l’ambaixador japonès a Berlín Hiroshi Oshima. L’ambaixador defensava l’opinió de que el Reich havia d’intentar com fos arribar a una pau per separat amb els soviètics. Després d’aquesta conversa, el ministre es va dirigir al ministre Heinrich Himmler i al secretari Martin Bormann perquè li exposessin a Hitler les idees de l’ambaixador japonès. Goebbels, per la seva part, va exposar les seves idees de política exterior en un escrit en forma de memòria destinada a Hitler. En l’escrit, el ministre explicava, entre altres coses, que s’havia de buscar una reconciliació amb un dels dos bàndols enemics que permetés derrotar poc a poc als adversaris.


El Govern va aprovar una ordre en la que exigia mà dura contra els familiars dels colpistes del 20 de juliol de 1944 i tota persona considerada traïdora.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Andrei Zhdanov i el ministre Viatxeslav Mólotov varen firmar l’acte de l’armistici entre Finlàndia i la Unió Soviètica. Amb aquest pacte Finlàndia conservaria la seva independència dins de les fronteres de 1940, però hauria de cedir la ciutat de Vyborg, pròxima a Leningrad, el districte de Pètsam en el Gran Nord i el control de la península de Prokkala, al sud de Helsinki, un punt de control de les comunicacions entre el Golf de Finlàndia i el Bàltic.

En l’Operació Market Garden:

A Nimega:

El 2º Exèrcit britànic i el 30º Cos britànic varen dur a terme un atac terrestre a Nimega per establir contactes amb els paracaigudistes enviats a Arnhem, que lluitaven casa per casa contra els alemanys. Però els britànics varen fracassar amb totes les temptatives per ajudar als seus companys. La Cavalleria de Guàrdia va arribar a tres quarts de set del matí a Veghel i va creuar el riu Aa. L’Agrupació de Granaders de la 82º Divisió Aerotransportada i els civils holandesos varen onejar banderes per donar-los la benvinguda quan varen arribar al pont de Grave a dos quarts de nou del matí sota una intensa boira. Les tropes del comandant Wierzbowski varen ser atacades pels alemanys i es varen quedar aviat sense munició. Wierzbowski i mitja dotzena de soldats varen ser atrapats pels alemanys i varen ser conduïts a un hospital de campanya alemany. Però, al cap de poc, varen aparèixer els carros de la Divisió Blindada de Guàrdia i Wiezbowski va convèncer al comandant alemany que es rendís perquè els nord-americans arribarien aviat. El comandant de la Divisió Blindada de Guàrdies, el general Allan Adair, va quedar decebut quan va saber en una reunió amb els comandants Frederick Browning i James Gavin que els nord-americans encara no havien ocupat el pont de Nimega.

Mentrestant, l’Agrupació de Guàrdies Granaders es va desviar a l’est via Groesbeek i varen creuar el pont de Heuman. Durant al camí cap al sud de Nimega varen ser metrallats per un caça alemany que havien confós per un dels seus.

Els primers tancs del 2º Batalló del tinent coronel Benjamin H. Vandervoort, del 505º Regiment d’Infanteria de la 82º, es varen dirigir pels barris de la perifèria de Nimega al migdia. Dues terceres parts del passadís que anava de Leopoldsburg a Arnhem ja estava en mans aliades en aquells moments. Els anglosaxons varen atacar l’extrem nord del pont de Nimega, que havia sigut incendiat la nit anterior, però en arribar a la Keizer Karelplein es varen trobar amb una forta resistència. En endinsar-se pels barris meridionals de Nimega, la gent va començar a sortir de les cases per saludar-los. Però l’intent de creuar el pont de Nimega va fracassar, ja que els alemanys varen contraatacar i els anglosaxons es varen tenir que retirar i canviar els plans; ocuparien la ciutat i a continuació creuarien el Waal en bots de rem. Els alemanys varen tornar a incendiar els edificis de la ciutat i varen cremar la universitat, els tribunals, les vivendes pròximes a la gran rotonda i l’església de St. Joseph. A més, a la nit els alemanys varen contraatacar al 508º Regiment en una lloma del bosc de Den Heuvel, tot i que el contraatac va ser contrarestat gràcies a l’ajuda del batalló blindat Coldstream.

Al mateix temps, els alemanys varen atacar, tant el matí com a la tarda, a les tropes anglosaxones que es trobaven a St. Oedenrode. Però el 502º Regiment, amb el suport dels carros Cromwell, va capturar Best després de durs combats amb els alemanys. Els alemanys en aquesta ocasió es varen donar a la fuga. A continuació els britànics es varen dirigir al Son perquè varen rebre un missatge que deia que la 107º Brigada Panzer estava atacant el lloc de comandament de la 101º.

Tot i que la BBC informava que tot estava sortint com estava previst a Holanda, la situació del 2º Batalló era desesperada. A dos quarts de deu de la nit, el comandant Bittrich va enviar un missatge de ràdio al quarter general del mariscal Walter Model, on li deia que el general al comandament del 2º Cos Panzer SS insistia en que la guarnició de Nimega era molt dèbil.

A Arnhem

Tothom esperava que la brigada paracaigudista polonesa reforçaria Arnhem, però la boira ho va impedir. Els britànics es varen continuar aferrant a l’extrem nord del pont d’Arnhem per ajudar a les forces del tinent coronel Froost. Els alemanys, per la seva part, havien endarrerit les seves línies a l’altra banda de l’esplanada i, gràcies a aquest fet, els britànics varen poder recuperar l’hospital de St. Elisabeth. Poc després de les tres de la matinada, el Batalló del tinent coronel Dobie va avançar ràpidament per la ribera i es va trobar amb el 3º Batalló del comandant Fitch. A continuació els britànics varen atacar, però els alemanys varen respondre amb les seves metralladores lleugeres, els fusells i els antiaeris. Amagats a l’est d’Oosterbeek, els enginyers del 9º Batalló SS del comandant Hans Möller varen dur a terme una emboscada als britànics que encara es desplaçaven a Arnhem. Més al nord, entre les vies de tren i l’Amsterdamseweg, la resta del Kampfsgruppe Spindler lluitava contra el 10º i el 156º batallons de paracaigudistes. També varen atacar als King’s Own Scottish Borderes del coronel Payton-Reid, que es preparaven per defensar la zona d’aterratge L, al nord del bosc de Bilderberg, on aquell dia hi havia d’aterrar la tercera onada. Els britànics de seguida es varen veure perduts i varen tenir que buscar refugi a les cases properes. Al cap d’una hora la majoria varen caure presoners. Més al nord, els South Staffords també varen tenir que abandonar la posició defensiva que havien instal·lat.

Cap a les nou del matí varen aparèixer tancs Mark IV i diversos canons d’assalt. En un principi els South Staffords es varen poder defensar, però després es varen quedar sense munició i varen patir moltes baixes. Darrere dels South Staffords, l’11º Batalló Paracaigudista va intentar avançar per les vies de tren i terraplè, però no  varen arribar a atacar. Al mateix temps, entre l’Utrchtseweg i el riu, els supervivents del 1º i del 3º Batallons Paracaigudistes varen retrocedir fins el Rijnpaviljoen. El coronel Fitch havia mort per una granada de morter. D’aquesta manera i després d’atacar l’11º Batalló, els alemanys havien impedit que Froost rebés ajuda i, a més, havien destrossat quatre batallons britànics. Els britànics supervivents es varen retirar en una retirada caòtica. Al voltant del Hartenstein, membres armats del LKP varen obligar als col·laboracionistes del NSB a cavar trinxeres i molts d’ells varen enterrar els morts.

Al nord d’Oosterbeek, una companyia del 156º Batalló va atacar les forces alemanyes a primera hora del matí, però els alemanys també varen respondre aquí ràpidament. El coronel Des Voeux va enviar una altra companyia per superar la línia alemanya, però de nou els alemanys es varen defensar. Al llarg del matí, el 156º Batalló va perdre prop de la meitat dels seus efectius. El general Hackett es va veure obligat a donar l’ordre de retirada, tot i que havia de sostenir la línia perquè a menys d’un quilòmetre a l’oest de la Dreijenseweg es trobava la zona d’aterratge L. Més al nord, el 10º Batalló Paracaigudista de tinent coronel Ken Smyth va intentar avançar, però també es varen trobar el foc alemany. El 10º Batalló es va veure obligat a atrinxerar-se, ja que el Kampfruppe Spindler era molt superior en número i disposava d’armes de més potència. Finalment, el 10º Batalló, totalment destrossat, va arribar a la zona d’aterratge L per ajudar als planadors a aterrar. La Luftwaffe estava activa durant tot el dia. La retirada del 10º i del 156º batallons va permetre als alemanys atacar la zona d’aterratge des del bosc.


Des del centre de la ciutat d’Arnhem, els soldats del Kampfgruppe Knaust i amb els pocs tancs que els quedaven, la divisió Harmel va concentrar els seus esforços en suprimir la resistència britànica de dins la ciutat. Els britànics continuaven esperant l’arribada del 30º Cos i la Brigada Paracaigudista Polonesa, que havia d’arribar aquella tarda amb els planadors. Al migdia, els alemanys varen llançar un contraatac més potent. Finalment, el Brigadeführer Heinz Harmel va ordenar un alto al foc i va enviar un presoner a parlar amb el coronel Frost per tal de que es rendissin. Frost va prendre la decisió de continuar lluitant, tot i que tenien poca munició. Literalment va respondre:

No, no acceptem la seva rendició. Només tenim dues habitacions, estem una mica estrets i no podem fer presoners.  


A les quatre de la tarda varen aparèixer els planadors britànics, però gran part de les àrees de llançament senyalades pels aprovisionaments es trobaven en mans alemanyes. Els intents d’aconseguir subministraments amb llançaments a altres zones varen fracassar perquè els paracaigudistes varen veure que no podien comunicar-se amb els avions amb les seves ràdios terra-aire i, aquests, que s’havien enlairat de bon matí de la Gran Bretanya, es varen perdre per la boira i més de la meitat varen donar mitja volta. En total es varen perdre 45 avions i 3 planadors, i només va arribar a Holanda la meitat del contingent de 65 peces d’artilleria i 2.300 soldats de reforços. Els subministraments de munició i de racions de menjar es varen considerar insuficients. Dels 35 aparells que havien d’aterrar a la zona L només ho varen fer 26. Els alemanys, col·locats en el marge sud del Neder Rijn, varen disparar primer els canons antiaeris de 40 mil·límetres contra els britànics i després les peces d’artilleria de 80 mil·límetres i les de 150 mil·límetres. Tancs Tiger i llançacoets Nebelwerfer de sis canons es varen unir a la cortina de foc llançant bombes detonants i projectils de fòsfor blanc. Degut a la confusió, els soldats polonesos de la Brigada Paracaigudista Polonesa va atacar als paracaigudistes del 10º Batalló que es trobava en retirada.

El Brigadeführer Harmel va rebre la 102º Sturmgescütz Brigade des de Dinamarca, que en un principi s’havia de dirigir a Aquisgrà. Harmel a més esperava l’arribada de la Kompanie Humel del 506º Batalló de Carros Pesats amb els seus Tigers. Només dos Tigers varen poder arribar aquella tarda a Arnhem per culpa d’avaries. Un dels Tigers va ser destruït aquella mateixa tarda i el segon va tenir problemes mecànics i va tenir que ser reparat a Doetinchem. A continuació, Harmel va ordenar que portessin a la ciutat més obusos i canons d’assalt i va enviar al pont la unitat d’enginyers de llança-flames que acabava d’arribar. Tot i que varen encendre molt edificis ocupats pels britànics, aquests varen continuar resistint. La major part del centre d’Arnhem va cremar, incloses les torres de les esglésies de St. Eusebius i St Walburgis. La presó també es va incendiar i l’alcalde va ordenar obrir les cel·les, excepte la dels presoners més perillosos. Els civils varen escapar de la ciutat aprofitant que els bombarders no estaven al cel.

A Eindhoven:

Una multitud va rebre la Divisió Blindada de la Guàrdia, que va arribar més tard de l’horari establert. Els carrers estaven farcits de banderes i de soldats nord-americans. El 2º Exèrcit britànic va arribar poc després a la ciutat pel sud per dirigir-se immediatament cap al nord. Les dones que havien simpatitzat amb els alemanys els hi rapaven el cap. Però el general Maxwell Taylor va retirar un batalló de la ciutat per protegir el pont Bailey.

A la tarda va arribar a la ciutat el general Brereton, comandant del 1º Exèrcit Aerotransportat, i el general Matthew Ridgway, comandant del 18º Cos Aerotransport. A les set de la tarda varen tornar els alemanys a la ciutat i tothom es va témer el pitjor. Però el que no esperaven els nord-americans era la presència de la Luftwaffe, que va llançar bengales per il·luminar la ciutat per començar un prolongat bombardeig aeri. Un total de 227 civils varen morir i hi va haver 800 ferits. 18 camions i dipòsits de combustible es varen incendiar.

En el front occidental:

Al nord de França:

A la Bretanya, la guarnició de Brest va capitular davant les forces nord-americanes del general George Patton després de dies de forta resistència.

Al sud de França:

Més al sud, el general Johan Blaskowitz va comunicar a l’Alt Comandament alemany que els exèrcits que li quedaven estaven formant un baluard defensiu a l’oest dels Vosges i que encara eren capaços de combatre, tot i que estaven molt dèbils. Però aquell mateix dia Hitler va destituir al general encarregat del Grup d’Exèrcits G per la retirada d’aquest Exèrcit i pels informes sobre el desordre de les forces alemanyes. El dictador va fer venir del front oriental a un Alt Comandament de les unitats Panzer per substituir-lo. El destituït Blaskowitz va tornar d’immediat a la ciutat de Dresden.

A Suïssa:

A partir d’aquell dia l’Associació de Banquers Suïssos va posar en pràctica regulacions menys rígides davant l’entrada de capitals alemanys.

En els Estats Units:

A Hyde Park, Franklin Delano Roosevelt i Winston Churchill varen firmar un memoràndum en el qual varen aprovar continuar compartint després de la guerra informació militar i científica amb objectius comercials i militars. Un dels temes claus era la bomba atòmica i el president nord-americà va afirmar en el memoràndum que la podrien utilitzar contra els japonesos, a qui advertirien de que la farien servir en més d’una ocasió fins que es rendissin. Churchill, que probablement va ser qui va redactar que havien de fer servir la bomba contra els japonesos, va mostrar la seva desconfiança un cop més cap al físic danès Niels Bohr perquè considerava que era probable que passés informació als soviètics.

Precisament, Vannevar Bush i James Conant varen redactar una carta per a Henry Stimson en la qual li varen parlar del control que havia de tenir Estats Units sobre l‘energia nuclear i varen alertar-lo de la importància d’un tractat amb Gran Bretanya i Canadà perquè els dos països poguessin aplicar idèntics controls.

18 de setembre de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb l’almirall Karl Döenitz, el general Wilhelm Keitel i el ministre Joachim von Ribbentrop. Després de la reunió, Hitler es va enfonsar en patir un fort dolor estomacal i va haver de retirar-se al llit. Se li va detectar una icterícia, de manera que es va haver d’estar al llit durant les següents tres setmanes.

A Alemanya:

A les onze de la nit va sonar l’alarma antiaèria petita a la ciutat de Dresden seguida, al cap de poc, per la gran. Un cop més la ciutat no va ser atacada.


El Dresdner Zeitung va sortir editat amb un article del ministre Joseph Goebbels que deia que “la imminent victòria seria per ells, els alemanys, i que ara es tractava de posar tot per ella en la balança, fanàtica i incondicionalment”.

En l’Operació Market Garden:

De dia, el quarter general del comandant en cap de la Wehrmacht en els Països Baixos va emetre un comunicat que deia que el pont d’Arnhem estava ocupat per terroristes, fent referència a la resistència holandesa. A més, des d’aquell matí la Luftwaffe estava molt més activa després de la furiosa reacció del dia anterior de Hitler. Havia assignat a la defensa dels Països Baixos uns 300 Me 109 i Focke-Wulf 190. La majoria, però, estaven a terra, en els aeròdroms, amb els seus pilots esperant l’ordre per enlairar-se.

Llavors, Walter Model es va presentar en el lloc de comandament del comandant Harzer, instal·lat en el quarter general del Generalmajor Kussin, al nord d’Arnhem. Allí va comunicar en el comandant Harzer que el 503º Batalló de Carros Pesats arribaria des de Königsbrück, a prop de Dresden. Model també va detallar la seva intenció de tallar el subministrament d’aigua d’Oosterbeek, on pensava obligar a retirar-se el gruix de les forces britàniques i volia destruir els ponts de Rotterdam i Amsterdam. Amb els reforços que va fer arribar Model, la Hohenstaufen, que es trobava a Arnhem, va poder comptar amb 5.000 efectius.

A Arnhem:

El 3º Batalló del tinent coronel Fitch, que havia passat part de la nit a prop de l’Hotel Hartenstein, a la meitat occidental d’Oosterbeek, va reprendre la marxa a dos quarts de cinc de la matinada cap al sud. El general Urquhart i el general Lathbury anaven amb la companyia d’avantguarda. El Batalló va tenir que travessar una zona boscosa, on diversos fusellers alemanys els esperaven des de dalt als arbres. A Oosterbeek, en veure que arribarien aviat els britànics, els ciutadans varen sortir al carrer per rebre’ls. Però els britànics en aquell moment estaven submergits en el caos per culpa dels atacs alemanys i també es varen topar amb el 1º Batalló, que es va barrejar amb la rereguarda del 3º Batalló, i junts varen entrar a les primeres cases dels alemanys.

En la part alemanya, el comandant Bittrich va ordenar que la Hohenstaufen utilitzés tots els seus efectius disponibles en dos línies de defensa per impedir que els britànics es poguessin reforçar. El 1º Batalló del 21º Regiment de Granaders Panzer va rebre l’ordre d’ocupar els edificis més importants de la part nord del pont. Els alemanys, a més, varen col·locar metralladores apuntant al mercat  i la Walburgstraat. A les nou del matí, a l’extrem sud del pont, els alemanys varen començar a formar una columna d’uns 20 vehicles pertanyents al batalló de reconeixement de la Hohenstaufent del Sturmbannführer Gräbner.

Però les forces del tinent coronel Froost ja estaven en alerta i tenien suficient munició per resistir als alemanys. Els homes del tinent coronel varen obrir foc contra els vehicles alemanys que avançaven cap a ells. Els morters i els Vickers també varen disparar. L’atac britànic va ser tan fort que alguns granaders panzers es varen llançar al riu per poder sobreviure. Gräbner va morir quan intentava sortir del seu Humber, un vehicle britànic capturat, per posar ordre en el caos. Després d’una breu pausa, els alemanys varen llançar un altre atac, aquest cop des del nord i amb infanteria, semi-erugues i morters. Els britànics varen patir moltes baixes i Arnhem es va convertir en un camp de batalla. Una gran part del centre va cremar. Els metges neerlandesos varen organitzar el trasllat dels pacients civils a la Diaconessenhuis, una clínica apartada del camp de batalla. Quan els britànics varen intentar atacar cap al nord es varen trobar amb el foc de les bateries antiaèries situades a la riba sud del Nederrijn.

Per reforçar als seus companys, els Staffords britànics varen avançar cap a Arnhem a dos quarts de deu del matí, però varen patir algunes baixes per culpa de les incursions dels Messerschmitt, que els varen metrallar en el seu camí a Oosterbeek. Aquests soldats no varen establir contacte amb el 1º i 3º batallons paracaigudistes fins a les set de la tarda, després d’haver avançat resseguint el Nederrijn. El 3º Batalló esperava en aquells moments a prop de l’hospital de St. Elisabeth a la resta de la unitat, els antiaeris de l’altra banda del riu i els morters. No va ser fins les tres de la tarda quan la resta del 3º Batalló va arribar amb la resta dels seus companys. El coronel Fitch, en aquells moments, va decidir que l’única manera que tenien per arribar al pont consistia en atacar pel nord i apropar-se seguint les vies de tren. Però el foc de l’artilleria alemanya va impedir aquest avanç. El 181º Hospital de Campanya de la brigada del general Hicks va ocupar el Schoonoord i l’Hotel Tafelberg, el mateix Hotel d’on Model havia marxat el dia anterior.

A les dues de la tarda varen arribar a la zona d’Arnhem 200 planadors amb 7.000 homes de la 4º Brigada Paracaigudista del general Hackett per llançar tota classe de subministraments amb paracaigudes per totes les tropes del front. Els llançaments es varen fer en el prat de Ginkel, defensat pels King’s Own Scottisch Borderers. La Luftwaffe va intervenir en l’operació i es va enfrontar als 259 Spitfire, Tempest, Mustang i Mosquits. La 8º Força Aèria de cop es va topar amb 90 Messerschmitt 109, 18 dels quals varen ser abatuts, mentre que la RAF només en va perdre sis. Els alemanys, en preveure on es farien els llançaments d’aquesta segona onada, varen situar en posició d’atac a tots els antiaeris disponibles. Durant el salt britànic es varen produir moltes baixes i diversos planadors varen ser incendiats pel foc antiaeri.

A terra, mentrestant, els exploradors de la 21º Companyia Paracaigudista Independent es varen quedar a les zones de llançament per ajudar als seus companys a matar els alemanys. L’última brigada de la 1º Divisió Aerotransportada va aterrar a la tarda a la zona d’Arnhem mentre el batalló que retenia l’extrem septentrional del pont seguia resistint als contraatacs, cada cop més intensos, dels alemanys. Però tots els esforços britànics per reforçar als seus companys varen fracassar, ja que els paracaigudistes continuaven atrinxerats a la riba nord del pont d’Arnhem i els altres paracaigudistes estaven atrapats en una lluita casa per casa a la mateixa ciutat. Els britànics que varen ser llançats aquella tarda varen tenir molts problemes per treure els jeeps dels planadors sinistrats i, a més, varen tenir que ocupar-se de les baixes i escortar-les fins l’hospital de campanya. L’11º Batalló Paracaigudista no va poder avançar cap a Arnhem per l’Amsterdamweg fins avançada la tarda. El 10º Batalló, que es va dirigir a la ciutat poc després que l’11º, va seguir al 156º Batalló per les vies de tren que conduïen a Arnhem. El seu pla consistia en obrir pas pel nord, entre les vies ferroviàries i l’Amsterdamweg, i ocupar l’altell de Koepel.

En aquells moments, el 1º i el 3º Batallons de Paracaigudistes estaven rodejats a l’oest de l’hospital de St Elisabeth i, a l’extrem sud, els alemanys començaven a registrar vivendes casa per casa. La nit va aturar els atacs alemanys i els britànic esperaven ansiosos l’arribada del 30º Cos britànic.

A Eindhoven:

El 2º Exèrcit britànic i el 30º Cos varen dur a terme un atac terrestre simultani contra la ciutat holandesa. Al vespre, el 30º Cos va arribar al sud d’Eindhoven després de recórrer aquell dia només 10 quilòmetres. Les tropes del general Harrocks no es varen enllaçar amb els seus companys que els esperaven fins aquella tarda. També varen rebre reforços de la Gran Bretanya, tot i que ja no era tan fàcil com el dia anterior rebre’ls. Prop de 150 planadors varen aterrar en el Son a primera hora de la tarda, però es varen trobar amb una cortina de foc alemanya.

Kurt Student va reforçar amb totes les seves unitats els voltants d’Eindhoven, el sector de la 101º Aerotransportada. Els homes del tinent Wierzbowski es trobaven aquell matí molt a prop del pont de ciment i a uns 300 metres del pont del ferrocarril. Poc després, els alemanys varen destruir el pont de Best. Els nord-americans, a més, varen ser atacats per foc amic quan uns caces P-47 Thunderbolt els varen metrallar per error. A la tarda, però, els nord-americans varen rebre reforços del Regiment de Cavalleria de la Guàrdia, que va obligar a fugir amb foc de metralladora els alemanys que estaven a prop. Més tard va aparèixer la Companyia H del capità Jones i el seu comandant, el tinent Nick Mottala, i varen seguir avançant.

En el bosc, el batalló del tinent coronel Robert Cole era atacat per l’artilleria alemanya. Cole mateix moriria en aquell atac. Al mateix temps, el 3º Batalló, que anava en avantguarda, es va veure obligat a aturar-se a Woensel, al nord d’Eindhoven, perquè es va topar amb foc d’artilleria, morters i fusells.

A un quart d’una del migdia, un destacament del Regiment de Cavalleria de la Guàrdia va arribar a les posicions del 3º Batalló. Un grup d’aquest mateix destacament va seguir avançant pel Canal Guillermina direcció a Best. Aquest grup va ser el que va ajudar als homes del tinent Wierzbowski. Amb els reforços a la seva disposició, el coronel Sink va ordenar en el seu segon batalló dirigir-se a l’est per després avançar cap al centre d’Eindhoven i ocupar els ponts. La 101º Aerotransportada va expulsar a desenes d’alemanys i es varen trobar els ponts intactes. A mesura que veien els nord-americans, la gent sortia de casa per rebre’ls amb alegria, tot i el greu perill que corrien en aquell moment. Els membres de la PAN, el Partizanen Actie Nederland, es varen presentar davant els nord-americans per oferir-los ajuda. Els nord-americans de seguida varen desallotjar als soldats alemanys i als membres del NSB dels seus llocs de refugi i els varen col·locar boca avall en ple carrer. També varen ocupar els quatre ponts del Dommel i els més joves arrencaven les senyals de trànsit en alemany i els cartells dels carrers que havien canviat de nom durant l’ocupació.

A dos quarts de quatre va tenir lloc la segona onada de llançaments a la zona del nord-est de Son. Dels 450 planadors remolcats per bimotors C-47 Dakota que havien sortir de la Gran Bretanya, 428 varen arribar a la zona d’aterratge de la 101º. A més de transportar el 327º Regiment d’Infanteria de Planadors, també portaven dos batallons d’artilleria de campanya paracaigudista, un batalló d’enginyers i un equip quirúrgic. El general de brigada Anthony McAuliffe va arribar a la zona acompanyat pel 377º Batalló d’Artilleria de Campanya Paracaigudista. Poc després de que els planadors aterressin, varen arribar a la zona uns 200 B-24 per llançar subministraments. Però la 101º va rebre menys de la meitat de subministrament que la 82º, que aquesta va rebre al voltant del 80% dels subministraments que esperava.

En aquells moments tothom estava pendent del 30º Cos d’Exèrcit britànic, que s’havia aturat a Valkenswward per descansar. Els irlandesos no varen sortir fins les deu del matí. Es varen tornar a aturar al nord d’Alost, a 6 quilòmetres d’Eindhoven, davant una línia de defensa alemanya composta per quatre canons de 88 mil·límetres amb el suport de la infanteria. Quan els alemanys varen marxar de la zona, la columna es va posar de nou en marxa per l’Aalsterweg a dos quarts de sis de la tarda i, 30 minuts més tard, la companyia creuava Eindhoven. 

Tot i l’alliberació, la 101º es va trobar amb problemes inesperats a sis quilòmetres a l’oest del Son, a Best, on els esperaven 1.000 soldats del 15º Exèrcit alemany que protegien la ruta i, a les onze del matí, havien destruït el pont de sobre el Canal Guillermina que permetia disposar d’una ruta alternativa des d’Eindhoven. La 107º Brigada Panzer es trobava en aquells moment al nord de la ciutat, en el pont del Dommel a Soetebeek.

A Nimega:

Nimega estava defensada per vigilants de ferrocarrils, milícies locals, membres d’una banda de música de la policia, alguns SS sense unitats i soldats d’altres unitats. Per evitar que el 30º Cos britànic arribés a Arnhem, el Obergruppenführer Bittrich volia destruir els dos ponts de Nimega, el del ferrocarril i el de trànsit. Per aquest motiu, a primera hora va ordenar que la 10º Divisió Panzer de les SS es dirigís al sud des d’Arnhem, creués el Baix Rin en transbordador i establís un cap de pont en la riba sud del Waal. Però el mariscal Model va aturar l’ordre del Obergruppenführer.  Finalment, el Batalló Euling va arribar al pont de Nimega cap al migdia i es varen organitzar per defensar la ciutat. El SS-Sturmbannführer Leo Reinhold, comandant del regiment panzer de la Frundsberg, va ordenar concentrar totes les unitats a la part nord de la ciutat, al voltant dels accessos dels dos pont. L’antiga ciutadella del Valkhof constituiria el nucli de defensa. Al vespre, Reinhold va enviar patrulles de soldats i els joves del RAD amb l’encàrrec d’incendiar la ciutat. Els alemanys la varen saquejar en gran part. Gràcies a la Creu Roja i a organitzacions de defensa civil no es va estendre el pànic entre la població.

En aquells moments, la 82º Divisió nord-americana encara lluitava per assegurar-se el pont sobre el Waal, però un fort contraatac de la 10º Divisió Panzer SS va impedir en els nord-americans apoderar-se del pont i, en seguit, poderoses concentracions de blindats alemanys es varen disposar a atacar a les forces aliades en aquesta zona. 

En el front occidental:

A França:

La contra-ofensiva del general Hasso von Manteuffel contra el 3º Exèrcit del comandant George Patton es va acabar després de no poder-lo derrotar.


Les defenses alemanyes de Brest es varen rendir després de dies de combat.

A França:

Charles de Gaulle va visitar l’aeroport d’Orly, que havia sigut destruït per les bombes dels Aliats. Després de contemplar l’aeroport, De Gaulle, consternat amb tanta destrucció, va exclamar que no volia veure aquell espectacle cada 25 o 30 anys, i va declarar que no hi hauria cap més remei en algun dia de pactar amb els alemanys “perquè França i Alemanya s’haurien de repartir algunes colònies britàniques”.


A París, el gran rabí Julien Weill, que havia passat gran part de la guerra amagat a la capital, va oficialitzar aquella nit a la gran sinagoga de la rue de la Victorie, que els nord-americans anomenen la sinagoga Rotschild, davant d’unes 3.000 persones, 1.000 de les quals eren soldats nord-americans.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, després de que el 16 de setembre els nord-americans haguessin intentat ajudar l’Exèrcit Clandestí polonès des de la Gran Bretanya, els avions nord-americans, per ordre personal del president Franklin Delano Roosevelt, varen poder volar sobre la capital polonesa amb 104 bombarders escortats part del camí per 200 avions de combat. En l’operació es varen perdre dos bombarders carregats de menjar i dos avions de combat. Quan la població de Varsòvia va veure l’arribada dels avions nord-americans varen sortir de les ruïnes per aclamar-los. A la vegada, els avions soviètics varen llençar en paracaigudes certa quantitat d’armes i municions a la resistència polonesa i les tropes del comandant Konstantin Rokossovski varen desallotjar els alemanys del barri de Praga, situat a l’est de la ciutat, a la riba oriental del Vístula. Abans, els alemanys varen destruir tots els ponts. El comandant de la resistència, el general Tadeusz Bór-Komorowski, va acceptar ser entrevistat pel corresponsal de la United Press, John Parris, sobre la situació en què es trobaven.

Però els alemanys continuaven atacant amb violència i aquell dia varen bombardejar durament el centre de la capital polonesa.

A Bulgària: 

L‘exèrcit soviètic va alliberar finalment Sofia.

A Finlàndia:

Finlàndia va firmar l’armistici amb la Unió Soviètica.

A la Gran Bretanya:

Des de la seva oficina de Londres, el United Press va citar en un article a funcionaris finlandesos que havien estat a Berlín i que havien contactat amb alts oficials de l’Estat Major de l’exèrcit alemany. Segons el diari, els funcionaris finlandesos asseguraven que Hitler tenia preparat un submarí a Gdynia, en la costa Bàltica, capaç d’arribar a Japó.

A l’oceà Índic:

Un submarí britànic va enfonsar el vaixell-presó japonès Junyö Maru davant de Sumatra. 5.620 presoners Aliats hi varen perdre la vida.