17 de setembre de 1944

Diumenge:

S’inicia l’Operació Market Garden:

En un dia radiant, les tropes aliades occidental, per iniciativa del comandant Bernard Law Montgomery, varen dur a terme l’Operació Market Garden, la que seria l’operació aerotransportada més gran de la història bèl·lica. L’Operació consistia en llançar amb paracaigudes a 10.000 homes de la 1º Divisió Aerotransportada britànica i 20.000 soldats nord-americans a Arnhem, Grave i Nimega, Holanda, amb l’objectiu de capturar i assegurar els ponts sobre els rius Rin i Waal perquè el 30º Cos de l’Exèrcit britànic avancés cap a Berlín.  Els noms en clau de les ciutats holandeses s’havien inspirat en personatges de l’escriptor William Shakespeare.

De la Gran Bretanya es varen enlairar1.545 avions de transport i 478 planadors escortats amb més de 1.000 caces dividits en dos grups, que varen creuar el Mar del Nord amb només tres hores. Els primers avions en enlairar-se transportaven els exploradors de cada divisió. Tenien la missió de saltar a les zones de salt i aterratge de la seva formació, per després col·locar radiobalises Eureka i granades de fum de colors que havien d’orientar als avions i planadors que arribarien després. També es varen enlairar centenars de bombarders per dur a terme atacs de distracció i per neutralitzar les defenses alemanyes. A la matinada, 200 Lancaster i 23 Mosquits varen llançar 890 tones de bombes sobre els aeròdroms alemanys de Lleuwarden, Steenwikj-Havelte, Hopsten i Salzbergen. Poc després de l’alba, uns altres 85 Lancaster i 15 Mosquits, escortats per 53 Spitfire, varen atacar les bateries antiaèries de la costa de Walcheren i varen llançar unes altres 535 tones de bombes.


A primera hora, desenes d’oficials britànics, cap per sota del rang de tinent coronel, varen entrar en el cinema de la Nicoaylaan, situat davant de l’estació de trens de Leopoldsburg, i varen estudiar des de les butaques un gegantesc mapa sumari de l’est d’Holanda desplegat sobre de la pantalla del cinema. A les onze va entrar a la sala el tinent coronel Brian Harrocks i va pujar a l’escenari per parlar durant una hora per repassar per últim cop el pla de l’Operació. La conferència va acabar amb poques preguntes.

Els britànics i els nord-americans bombardegen la zona:

A mig matí, 84 Mosquits i uns quants bombarders mitjans Boston i Mitchell de la 2º Força Aèria Tàctica es varen enlairar per atacar a dos quarts d’onze del matí els quarters generals de Nimega, Cléveris, Arnhem i Ede, una localitat a l’oest d’Arnhem on hi havien pocs alemanys. La regió es va quedar sense llum perquè les bombes varen tocar la central elèctrica de PGEM a la riba del Waal. A Arnhem, la RAF va atacar les bateries antiaèries que es trobaven al voltant del pont, però no varen bombardejar l’estació, on els panzergrenadiere de la 9º Divisió Panzer de les SS, la Hohenstaufen, carregava armes i equips en els trens que tornaven a Alemanya. Després d’atacar Arnhem, els caça-bombarders Mosquit varen atacar Willemskazerne, el quarter de la Wehrmacht a la ciutat. Per error varen tocar una residència d’avis, la St. Catharina Gasthuis, que es trobava al costat d’un magatzem de la Wehrmacht abandonat. A les 11:40 i per expressa petició del general Urquhart, els britànics varen atacar també Wolfheze. Una de les bombes va caure en el magatzem de municions i l’enorme explosió va matar a diverses persones.

Els nord-americans també varen intervenir en l’Operació, i les Fortaleses Volants B-17 de la 8º Força Aèria nord-americana varen bombardejar l’aeròdrom d’Eindhoven, mentre la força principal, escortada per 161 P-51 Mustang, va atacar 117 posicions antiaèries situada al llarg de les rutes d’aproximació dels paracaigudistes i al voltant de la zona de salt i aterratge. Els nord-americans només es varen trobar amb 15 Focke-Wulf 190, dels quals en varen destruir 7. Tot i aquells atacs, el general Kurt Student, que es trobava en el seu quarter general del seu 1º Exèrcit Fallschirm al sud de Vught, no els va trobar significatius. El mariscal Walter Model va observar des de l’hotel Tafelberg d’Oosterbeek les Fortaleses Volant i creia que es dirigien a Alemanya. Poc després va ser informat per telèfon pel Oberst Hans Georg von Tempelhoff que els anglosaxons atacaven la zona. Model i el seu Estat Major varen coincidir que els neerlandesos els havien traït i estaven convençut de que es tractava d’un pla per capturar-los. Després de penjar el telèfon, Von Tempelhoff va trucar a totes les formacions de la zona perquè estiguessin a punt i després va trucar al mariscal Gerd von Rundstedt.

Els britànics toquen terra:

Els primers exploradors britànics, els de la 21º Companyia Paracaigudista Independent, varen saltar a les 12:40 del migdia, seguits 20 minuts més tard pels planadors, que varen aterrar cada nou segons. Després, des d’una altura d’uns 200 metres, varen saltar els paracaigudistes. Durant aquella operació només es varen perdre 68 avions, inclosos els caces i els bombarders que varen ser atacats per l’artilleria antiaèria alemanya. El pitjor accident va ser el xoc a l’aire de dos planadors del 506º Regiment d’Infanteria Paracaigudista. Diversos soldats varen morir a l’acte. Els equips mèdics no varen tardar en ocupar-se dels ferits dels planadors accidentats. Els britànics varen tenir l’ajuda dels grangers locals, que els varen socórrer quan quedaven atrapats als arbres tallant els cordons dels paracaigudes. A les 13:50 varen aparèixer les primeres formacions dels 145 C-47 Dakota assignats a la 1º Aerotransportada, que traslladava a uns 2.700 homes pertanyents en la seva majoria a la 1º Brigada Paracaigudista del general de brigada Gerald Lathbury.


El 2º Batalló de Paracaigudistes, compost per 745 homes i liderat pel tinent coronel John Dutton Frost, va ser llançats sobre la localitat holandesa d’Oosterbeek amb la missió d’avançar cap a Arnehm. No va ser fins a les 15:40 quan varen avançar cap al pont. Es varen dirigir direcció sud, cap a Heelsum, per després girar cap a l’est per travessar el bosc de Doorwerhse i, a continuació, varen arribar fins al famós pont, amb 600 metres de longitud i rampes als dos costats. Els primers en arribar-hi varen ser onze homes de la policia militar, que no varen trobar oposició. Però la resta de les forces a mesura que avançaven cap al pont s’anaven trobant una dura oposició. Frost, en veure que la resistència era ferma, va ordenar a la Companyia B del comandant Douglas Crawley que expulsés als alemanys. L’acció va dur moltes baixes. Els veïns varen traslladar els ferits a les seves cases per cuidar-los. Quan, finalment, el 2º Batalló va arribar a la cruïlla de davant de l’hospital St. Elisabeth, la columna principal va agafar el carrer de la dreta direcció al pont. Els britànics varen capturar el seu extrem nord, però es varen veure rodejats per la 10º Divisió Panzer Frundsberg.

Pensant que tot marxava segons el pla, Lathbury va ordenar al 1º Batalló que agafés la ruta que anava a Arnhem per l’Amsterdamseweg. Lathbury, que treballava seguint uns informes erronis, va ordenar-li en el tinent coronel Froost que accelerés la marxa. Però el 1º Batalló, quan avançava pel nord a través del bosc direcció a l’Amsterdamseweg, es va veure atacada per una unitat improvisada de la Luftwaffe arribada de l’aeròdrom de Deelen i va patir algunes baixes. L’aviació alemanya es va veure poc després reforçada pels primers vehicles blindats del batalló de reconeixement de la Hohenstaufen, al comandament del general Gräbner, que bloquejaven la ruta nord cap a Arnhem.

El 3º Batalló va avançar per la Utrechtseweg, la ruta central a Arnhem. A poca distància d’Oosterbeek, on hi havia el quarter general alemany, varen ser atacats a la carretera per un canó d’assalt autopropulsat. El tinent coronel John Fitch va decidir ordenar a la Companyia C del comandant Peter Lewis que passés per una altra ruta. Lewis i els seus homes es varen dirigir a les vies del tren i varen avançar per elles fins arribar a Arnhem. 

A les vuit del vespre, la secció d’avantguardes del 2º Batalló del coronel Froost va arribar al pont d’Arnhem. Poc després va arribar-hi la resta de la Companyia A, que vigilaria sota el pont mentre els la secció del 2º Batalló ocupaven les cases del voltant del pont. Els jeeps i els canons antiaeris varen ser aparcats a l’oest del pont. Després d’incendiar un estable de fusta, els nord-americans varen atacar als alemanys. Els que varen sobreviure a l’atac es varen veure obligats a replegar-se. Froost va rebre en aquells moments reforços de la 3º Batalló de la Companyia C, que havia arribat a Arnhem seguint també les vies de tren. Però, a la nit, una unitat de la 10º Divisió Panzer, que tenia ordres d’atacar des del centre de la ciutat direcció al Rin, es va topar amb els paracaigudistes britànics. Froost, en veure el gran perill que li venia a sobre, va intentar enviar missatges al seu lloc de comandament per advertir-los de que el 2º Batalló estava en el pont i necessitava reforços amb urgència. Ningú el va contestar.  

El 1º Batalló, que hauria d’haver anat a ajudar als homes del coronel Froost, es va dirigir cap al sud per agafar la Utrechseweg. Però quan varen arribar al terraplè del ferrocarril de l’est d’Oesterbeek es varen topar amb el 9º Batalló de les SS del comandant Hans Möller. D’aquesta manera el 1º Batalló no va poder seguir endavant i varen tenir que descansar.  


Havent d’enllaçar-se amb la 101º Aerotransportada nord-americana, el general Harrocks va començar a les 14:35 el seu avanç amb els seus homes i va intentar arribar a Eindhoven al vespre. Immediat després, els seus homes es varen trobar amb problemes per culpa del retard que va patir la 101º. A més, varen tenir que avançar per una carretera d’un sol carril i amb el terra dels laterals massa tou per aguantar el pes dels vehicles blindats. Al cap de poc varen entrar en acció soldats alemanys de la 9º Divisió-SS Panzer i dos batallons del 16º Regiment paracaigudista equipats amb armes antitanc sense retrocés, els Panzerfaust, que va alentir l’avanç anglosaxó provocant que en algunes seccions hi hagués una acumulació de vehicles de fins a 45 quilòmetres. Els jeeps varen ser objecte de l’intens foc de la 2º Companyia de Krafft.

A la nit, el 30º Cos encara es trobava a nou quilòmetres d’Eindhoven. Els homes del general Harrocks varen passar la nit a la petita localitat de Valkenswaard. Tot i que no havien complert el seu objectiu, només havien perdut 15 homes.

Els nord-americans toquen terra:

La 101º Aerotransportada, la Screaming Eagles, uns 7.000 homes, va aterrar als horts i pòlders del Betuwew, entre els rius Waal i Nederrijn, a la zona britànica, i es varen dispersar entre Veghel i Best per atacar ràpidament als alemanys amb l’ajuda de la població civil que estava eufòrica. En saber que la 101º havia aterrat, 350 canons de l’Artilleria Reial varen obrir foc a les dues del migdia i la Guàrdia Irlandesa va ocupar les seves posicions per atacar. El 502º Regiment, que es va llançar més al sud, va tenir que dividir les seves forces: un batalló es va dirigir a Best, al sud-oest, i un altre a St.Oedenrode, en el riu Dommel. El 506º Regiment d’Infanteria Paracaigudista tenia com a objectiu el pont sobre el Canal Guillermina a Son. El comandant Student va ser qui es va fer càrrec personalment de batre la 101º.

A dos quarts de quatre, la 101º va començar a marxar cap als seus objectius amb els seus jeeps. Aviat varen capturar tres dels quatre ponts que havien d’ocupar aquell dia, però les operacions es varen endarrerir per culpa de que varen tardar massa a ocupar el pont de Son, a uns sis quilòmetres al nord d’Eindhoven.

Student va reaccionar ràpid i va enviar dos batallons a St Oedenrode i a Veghel, i va ordenar en el Generaalleutnant Walter Pope, de la 59º Divisió d’Infanteria, que es dirigís a Boxtel. Les seves unitats d’avantguarda havien de dirigir-se a Son, que era defensat per un grup de batalló d’instrucció de la Divisió Hermann Göering. Els paracaigudistes del 506º Regiment es varen alarmar de seguida en veure cinc carros de combat alemanys. Per sort pels nord-americans, els caça-bombarders varen atacar, destruint dos tancs i obligant als altres tres a donar mitja volta. Quan tot semblava anar segons el pla, els alemanys del Son varen reaccionar ràpidament, especialment la Divisió Hermann Göering, que es va dividir per defensar els ponts més importants. En el Canal Guillermina varen desmuntar el mecanisme que accionava les càrregues explosives col·locades prèviament i les varen tornar a muntar en el subterrani del garatge Konings, a la riba sud. Quan la Companya D va avançar cap al pont, els alemanys varen obrir foc amb els seus fusells i les seves metralladores. Més de 10 soldats nord-americans varen morir.

De cop va cessar el foc alemany i els paracaigudistes ho varen aprofitar per apropar-se al pont. A continuació es va sentir una forta explosió i el pont va saltar pels aires. Aquest fet capgirava els plans perquè el Regiment havia d’esperar a Eindhoven l’arribada del 30º Cos. Uns soldats es varen llançar a l’aigua per buscar uns bots i al cap de poc una part del batalló havia creuat el Canal. En menys de dues hores, els enginyers varen improvisar un pont. A continuació varen arribar els homes del 326º Batalló d’Enginyers Aerotransportats i varen construir una balsa amb bidons i fustes.

El 502º Regiment d’Infanteria Paracaigudista, que va saltar just al nord del regiment de Sink, va tenir que  dividir les seves forces. El 1º Batalló, comandat pel tinent coronel Harry Kinnard, es va dirigir al nord, a St Oedenrode. Tots ells varen arribar a un vell pont, on els alemanys els esperaven amagats darrere les làpides d’un cementiri. En veure’ls varen disparar amb el seu foc de morter. La secció de morters del 1º Batalló va respondre amb les seves pròpies peces, de 60 mil·límetres, però els alemanys s’havien preparat pel combat. Els paracaigudistes només es varen poder imposar quan un altre grup va creuar el pont i va forçar la retirada dels alemanys. La resta del camí a partir de llavors no varen trobar resistència. Al vespre, els nord-americans varen arribar a St Oodenrode i el 1º Batalló va enviar una patrulla a Veghel, al nord-est, per enllaçar-se amb el 501º Regiment.

El 501º Regiment d’Infanteria Paracaigudista del coronel Howard Johnson va aconseguir ocupar el petit poble de Veghel. Poc després es va apropar el 1º Batalló pel nord-oest. Johnson va establir el seu lloc de comandament en el centre del poble, a casa del doctor Kerssemakers, que va tenir el nom clau de Klondike. La població ràpidament va sortir al carrer amb banderes taronges per celebrar l’alliberació del seu poble. 


La Companyia H tenia la missió d’ocupar la ciutat de Best i el pont que es trobava una mica més lluny. Però els alemanys a la que els varen veure els varen disparar. La Companyia es va veure obligada a endinsar-se en el bosc i es encaminar cap al Canal Son. Al vespre varen arribar al dic lateral del Canal sense que els alemanys els descobrissin. Però els sentinelles que vigilaven el pont del Canal els varen sentir i varen llançar-los granades i després varen obrir foc amb les metralladores. Els paracaigudistes varen fugir del pont. El tinent Wierzbowski va ordenar-los que es protegissin darrer el dic, però en aquells moments només comptava amb 18 homes. Al final varen tenir que passar la nit en aquell dic. 


30 quilòmetres més al nord, 7.300 homes de la 82º, l’All Americans, també va tenir un èxit inicial, ja que tots els 482 avions, excepte un, i els 50 planadors, menys dos, varen arribar a la zona del seu objectiu a prop de Goresbeek, al sud de Nimega. Dos dels avions que traslladaven al 508º Regiment no varen llançar els paracaigudistes al nord de Groesbeek, sinó a 8 quilòmetres més enllà, a Alemanya. Una de les poques baixes que varen tenir va ser la del comandant de la 82º Divisió James Gavin, que es va fer dues fissures a la columna. En el sector de la 82º hi havia onze ponts, però els equips de demolició alemanys havien destruït els de Malden, Mook i Hatert en veure que els paracaigudistes s’apropaven. 

A Groesbeek, els alemanys es varen rendir mentre la població sortia al carrer per rebre els nord-americans. Els regiments 508º i 505º d’infanteria paracaigudista es varen assegurar el nord de Groesbeek per dominar el Reichswald i el 504º tenia la missió de capturar el gran pont del Mosa a Grave i altres quatre ponts del Canal Mosa Waal. Tots ells varen capturar el de Hemen, el més meridional dels cinc, però els alemanys, mentre fugien de la localitat de Grave, varen destruir tres dels quatre ponts restants. La Companyia Easy va aterrar a prop de Grave i es va re-agrupar de seguida i en perfecte ordre  i es va encaminar cap al pont que no havia sigut destruït pels alemanys. Quan s’aproximaven al seu objectiu varen rebre trets alemanys. A continuació, des d’una torre antiaèria camuflada una metralladora alemanya va obrir foc. Els nord-americans finalment es varen fer amb la torre, situada a uns 50 metres del pont, i es varen fer a continuació amb el pont. Amb el 2º Batalló es varen preparar per assaltar el poble de Grave aquella mateixa nit. 

Al vespre, els alemanys estaven molt nerviosos a Nimega, ja que podien sentir l’artilleria, i varen treure els seus homes al carrer amb les armes carregades per intimidar a la població. El 1º Batalló nord-americà del tinent coronel Shields Warren estava avançant cap a Nimega per la carretera provinent del nord de Groesbeel. La població de seguida que va saber que arribarien els nord-americans va sortir al carrer per aplaudir-los. A les deu de la nit va començar un tiroteig a la ciutat entre nord-americans i alemanys. Tot i els esforços nord-americans, no varen passar de la Keizer Karelplein, la gran rotonda del centre de la ciutat, que els alemanys defensaven amb molta força. Per intentar confondre als alemanys, a l’est de Nimega, i també a l’oest d’Utrecht, la RAF va llançar maniquins paracaigudistes.


El comandant Dwight D. Eisenhower es va dirigir per ràdio a la població neerlandesa per demanar-los que no sortissin en massa. El govern holandès a l’exili va fer una crida a la vaga dels ferrocarrils per ajudar en l’Operació. Com a represàlia, els alemanys varen tallar els subministraments de queviures a les tres províncies occidentals holandeses.

Els alemanys reaccionen:

El mariscal Model, en saber la notícia de que uns planadors britànics estaven aterrant a quatre quilòmetres d’on es trobaven, es va dirigir al quarter general del 2º SS-Panzerkorps, a uns 30 quilòmetres direcció a l’est. Abans, Model es va aturar un moment a Arnhem per parlar amb el general Fredrich Kussin, el comandant de la ciutat, per preguntar-li què estava passant. Els alemanys en aquell moment estaven molt desconcertats. El pànic es va estendre en el quarter general de la 3º Divisió de Caces de la Luftwaffe a Deeln. L’oficial en cap d’operacions va ordenar destruir el diari de guerra dels últims sis mesos. El 1º Cos de Caces els va ordenar que destruïssin els búnquers i es retiressin a Duisburg, al nord del Ruhr.

Però, al cap de poc, els alemanys varen recuperar la calma. El Batalló de Krafft va veure d’immediat que l’objectiu dels britànics no era altre que el pont d’Arnhem i Krafft en persona va ordenar atacar d’immediat. A més, els alemanys varen destruir un avió Aliat, un planador Waco que s’havia estavellat a prop de Vught, i, al cap d’una estona, el comandant Student tenia sobre la seva taula les ordes de l’operació a Arnhem. Student ara sabia el lloc i el moment de les següents onades de desembarcament aeri, de tal manera que els alemanys podien concentrar les seves bateries antiaèries en les zones de llançament. D’aquesta manera, les tropes aerotransportades, que portaven un equipament massa lleuger, es varen haver d’enfrontar a les dues divisions Panzer que no havien aconseguit veure fins que varen tocar terra. Quan avançaven en el bosc de Bilderberg cap a Arnhem, es varen tenir que enfrontar a les dues divisions Panzer. A més del Batalló Krafft, tant el batalló d’enginyers del SS-Hauptsturmführer Hans Möller, del batalló d’enginyers de la Hohenstaufen, com el regiment d’artilleria de la Hohenstaufen, que es trobava a Dieren, a uns quants quilòmetres, es varen posar en marxa. El Korps Feldt va rebre ordres d’atacar a la 82º Aerotransportada al sud-est de Nimega, des de Cléveris i Goch. El 2º Fallschirm Korps, acantonat a Colònia i sota el comandament del General der Fallschirmtruppen Euden Meindl, va ser traslladat a Cléveris amb l’ordre d’allistar a tots els homes que poguessin agafar una arma. La seva missió era fer retrocedir la 82º i unir-se a les tropes que defensaven Nimega.

A les tres de la tarda, el general Kussin es va presentar a l’hotel Wolfheze per informar al general Krafft de que havia parlat amb el General der Flieger Friedrich Christiansen i que li havia comentat l’arribada de reforços al vespre. Krafft el va advertir de que no tornés a Arnhem per la Utrechtseweg, però Kussin, acompanyat pel seu xofer i dos oficials, no li va fer cas. Quan es dirigien a Arnhem es varen topar amb uns paracaigudistes britànics del 3º Batalló que els varen matar.

Model i el seu Estat Major varen arribar al quarter general del comandant Bittrich a les tres de la tarda. Bittrich ja havia cursat noves ordres al 2º Cos Panzer de les SS perquè es dirigissin a Arnhem i Nimega. Model volia que la Hohentaufen impedís que els britànics ocupessin Arnehm i que la Frundsberg creués el Nederrijn per garantir que el 2º Exèrcit britànic no arribés a entrar en contacte amb els paracaigudistes. Model va descartar, tal i com alguns li demanaven, destruir els ponts d’Arnhem i Nimega. Bittrich estava d’acord en salvar el d’Arnhem, però volia destruir el pont del Waal, a Nimega. Model va sol·licitar al comandant Von Rundstedt l’arribada de més reforços amb armes antitancs pesades mòbils i li va afegir que la falta de combustible i d’armament antitanc Panzerfaust estava endarrerint qualsevol contraatac. Model va demanar a més el trasllat a Aquisgrà de la 107º Brigada Panzer i de la Brigada de Canons d’Assalt, que es trobava a Dinamarca. També volia un batalló de tancs pesats Mark VI Königstiger, bateries antitanc de 88 mil·límetres i totes les unitats disponibles. El mariscal, a més, va criticar el paper de la Luftwaffe i va demanar la presència de caces en el cel tant de dia com de nit.

El SS-Obergruppenführer Hanns Rauter, que es trobava la La Haia, va quedar també sorprès d’aquell atac i va ordenar enviar tots els homes a Arnhem. Després de donar aquestes ordres va trucar al ministre Heinrich Himmler a Berlín per informar-lo de la invasió. Rauter li va assegurar que se’n anava ràpidament a Arnhem, on hi havia enviat totes les reserves, per dirigir el contraatac. El Obergruppenführer va sortir d’immediat cap a la ciutat holandesa.

El general Hans Reinhard, comandant del 88º Cos de l’Exèrcit alemany, va tornar després de dinar al seu quarter general a Moergestel, a l’est de Tilburg, i en aquell moment va ser avisat d’una alarma aèria aliada. Quan va arribar al seu quarter general a la vila Zonnewende, els seus oficials el varen informar de l’arribada de paracaigudistes al Son i també al Udenhout, al nord de Tilburg, tot i que el desembarcament d’aquesta segona localitat era una falsa alarma. Reinhard va reunir prop d’un miler d’homes que va reorganitzar en unitats improvisades i va enviar un contingent al Son, un altre al Udenhout i dues companyies de la 245º Divisió d’Infanteria a Best.

A mitja tarda ja estava organitzats els contraatacs alemanys contra Arnhem, Nimega i altres punts, i l’Operació va ser considerada des del primer dia un fracàs pels Aliats perquè no havien pogut ocupar els ponts de Nimega i Arnhem. Els alemanys varen ser molt ràpid en mobilitzar les unitats de rereguarda. Però molts alemanys varen començar a abandonar la ciutat de Nimega, la majoria per contraatacar als paracaigudistes nord-americans, tot i que alguns varen fugir per tornar a Alemanya. Els que es varen quedar a la ciutat varen preparar nius de metralladores, varen aixecar barricades amb filferro espinós i varen col·locar cavalls. També varen començar a arribar reforços. Els botiguers varen tapar amb fustes els vidres de les seves botigues. En el camp, els grangers corrien a les zones de salt i aterratge per ajudar als Aliats.

A les vuit del vespre, el Grup d’Exèrcits B del mariscal Model va informar que la Carretera Arnhem-Nimega estava lliure d’Aliats i que els ponts d’Arnhem i Nimega estaven en el seu poder. Però, poc després de les vuit, dos telefonistes alemanys de la centraleta d’Arnhem varen informar al comandant Bittrich de que els paracaigudistes britànics havien ocupat l’extrem nord del pont. 

En el quarter general de Rastenburg:

A la tarda varen arribar els primers informes de llançaments paracaigudistes a Holanda. Enmig del pànic, el OKW va arribar a informar en el mariscal Von Rundstedt de que una divisió aerotransportada nord-americana havia aterrat a Varsòvia. Adolf Hitler i Alfred Jodl varen convocar una reunió. El dictador estava furiós perquè la Luftwaffe no havia atacat a les forces aèries aliades. El General der Flieger Werner Kreipe, cap d’Estat Major de la Luftwaffe, va sortir en defensa dels seus homes, però Hitler el va tallar en sec i li va replicar que volia veure al mariscal Hermann Göering l’endemà. Hitler va quedar consternat quan li varen dir que Model havia escapat per ben poc de caure en poder dels paracaigudistes britànics. Arrel d’aquella Operació, Hitler va decidir multiplicar les defenses del quarter per evitar que l‘exèrcit soviètic organitzés una operació semblant.


L’Operació Market Garden va ser tot un fracàs en part perquè les fonts d’espionatge aliades no havien aconseguit detectar la presència de dues divisions Panzer SS en la zona.  En aquell primer dia de l’Operació, els Aliats varen perdre a 6.630 homes que varen morir o varen ser capturats o varen ser ferits. Per la seva part, Montgomery, que va confiar que la missió tindria èxit, estava convençut aquell dia de que la guerra acabaria per Nadal.

En el Reich:

A Alemanya:

En la seva editorial en el Das Reich, titulada aquest cop Disposats i decidits a tot, Joseph Goebbels va seguir confiant en la victòria alemanya. En el mateix setmanari, Hans Schwarz von Berk va escriure un article titulat No existeix el massa tard!, on demanava en el poble creure en miracles com el dels francesos el 1914 a Marne, el dels polonesos el 1920 al Vístula, el dels anglesos a Dunkerque i el dels soviètics a Moscou, Leningrad i Stalingrad.

En el front occidental:

A Alemanya:

Al mateix temps, un contraatac a camp obert al sud d’Aquisgrà va ser aixafat pel 32º Batalló d’Artilleria de Campanya.

A França:

Els Aliats varen començar l’atac al port de Boulogne. A la Bretanya, els nord-americans del 3º Exèrcit del comandant George Patton varen alliberar la ciutat de Brest després de que els alemanys es rendissin uns dies enrere. A més, la 30º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà va entrar a Alemanya, però allí es varen trobar els fortins i els nius de metralladores recentment omplerts amb austríacs de la divisió Volksgrenadier.

En el front oriental:

A Iugoslàvia:

Les tropes del guerriller Josip Broz, Tito varen alliberar Dalmàcia.

A Polònia:

A Varsòvia, la resistència polonesa va aconseguir petits èxits al centre de la capital i varen paralitzar els atacs alemanys en el barri de Mokotow. A la vegada, mentre l’artilleria i l’aviació soviètica ajudaven en alliberar Varsòvia, la ràdio de Moscou afirmava que quan els exèrcits soviètics haguessin capturat la capital jutjarien al líder de la resistència polonesa, el general Tadeusz Bór-Komorowski, com “element hitlerià”

16 de setembre de 1944

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, en una conferència militar d’aquell matí, Alfred Jodl estava parlant de l’escassetat d’armes pesades, munició i carros de combat en el front occidental quan, de sobte, Adolf Hitler va interrompre el general. El líder alemany s’havia pres abans de la reunió una dosis de cocaïna a mans del doctor Erwin Giesing. Hitler va anunciar que llançaria aviat una gran ofensiva contra els Aliats occidentals a les Ardenes per aconseguir Anvers. Pensava atacar amb 39 divisions Volksgrenadier i nou divisions blindades, a les que s’hi sumarien més divisions blindades provinents dels front oriental. Aquell pla no va ser del gust del general Heinz Guderian, que va intentar sense èxit convèncer a Hitler de que aquella operació seria un fracàs per la greu situació en el front oriental. El que sí que veia bé aquella ofensiva va ser el coronel Jodl, que va obeir les ordres de Hitler, però es va mostrar prudent sobre l’èxit d’aquella operació i va avisar de la superioritat aèria Aliada i de la possibilitat que els llançaments de paracaigudistes a Dinamarca, Holanda i al nord d’Alemanya no es poguessin fer pel mal temps. Hitler no li va fer cas i va dir que volia 1.500 caces per l’1 de novembre. També es va deixar clar que seria el mariscal Gerd von Rundstedt l’encarregat de dur a terme l’operació. Llavors, Hitler va tornar a resumir la decisió en un llarg discurs i va obligar a mantenir, sota jurament, aquella ofensiva en el secret més estricte i va demanar que pocs homes coneguessin l’operació; només els més fiables. A la nit, mentre tornava cap al Carinhall, Hermann Göering va ser informat de la nova operació.

En el front oriental:

A Bulgària:

El 3º Front d’Ucraïna, dirigit pel comandant Fiodor Tolbujin, va avançar pel país per tallar la retirada dels exèrcits alemanys de Grècia i va entrar a la ciutat de Sofia.

En el Bàltic:

Forces soviètiques varen llançar un ofensiva al voltant de Riga i Tallin.

A Polònia:

Varsòvia, els nord-americans varen intentar ajudar l’Exèrcit Clandestí polonès, que estava lluitant contra els alemanys per alliberar la ciutat, però la boira no va permetre enlairar els avions. La situació era cada cop més crítica per als resistents polonesos. A més, la premsa soviètica va començar a criticar durament al líder de la resistència polonesa, el general Bór-Komorovski, fent-lo responsable de la desfeta varsoviana.


Per empitjorar encara més les coses pels alemanys, Finlàndia i la Unió Soviètica varen firmar l’armistici en què els finlandesos concedien en els russos tot el què havien desitjat el 1940, a més del districte de Petsam, 50 anys d’arrendament de la península de Prokkala i 300 milions de dòlars com indemnització.

En el front occidental:

A Alemanya:

A la tarda, l’Alt Comandament va transmetre als soldats la nova ordre de Hitler en que demanava lluitar amb fanatisme en el front occidental, ja que la batalla s’havia estès a amplis sectors del país. En l’ordre es demanava convertir tots els pobles i ciutats en fortaleses. Von Rundstedt va agafar precisament aquell dia el comandament de les tropes alemanyes en el mateix front occidental.


En la batalla, el 47º Regiment d’Infanteria de la 9º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà, que havia avançat per l’extrem occidental del Bosc de Hürtgen, va eliminar l’últim bastió de formigó armat de la Línia Schill, direcció a Schwenhütte, a més de 15 quilòmetres a l’interior d’Alemanya. Al mateix temps, la 3º Divisió va ocupar les localitats de Roetgen, Schmidthof, Rott i Brandt, i va continuar avançant a poc a poc cap a la part sud de Stolberg. Els alemanys de seguida varen veure que els nord-americans no desitjaven encara ocupar la ciutat d’Aquisgrà i que pretenien forçar el passadís de Stolberg. Von Rundstedt va enviar aquell matí la recent construïda 12º Divisió d’Infanteria, uns 15.000 homes, a la ciutat en autobusos i camions per imposar la seva autoritat. Les tropes d’assalt i les autoritats del partit nazi varen retornar a l’antiga capital de l’emperador Carlemany amb l’objectiu de fer complir l’ordre dictada per Hitler d’evacuar per la força a la població civil, ordre que havia revocat el general comte Gerhard von Schwerin el 13 de setembre per tal d’evitar una massacre civil. La carta de rendició del comte va caure en mans de les autoritats alemanyes i es va notificar en el general que seria jutjat per covardia al Tribunal Popular. Von Schwerin es va refugiar en una granja al nord-oest de la ciutat, protegit per un cordó de motoristes armats amb metralladores. Més tard, Hitler li va perdonar la vida i mesos més tard va ser enviat al nord d’Itàlia al comandament d’un contingent.

Von Rundstedt, a més de mobilitzar la 12º Divisió d’Infanteria, va ordenar la intervenció de la 116º Divisió Panzer i el trasllat des de Dinamarca de la 107º Brigada Panzer i de la 280º Brigada de Canons d’Assalt.

A Holanda:

El SS-Obergruppenführer Rauter va emetre una ordre que prohibia a la població civil aturar-se en els ponts o les seves proximitats, o en qualsevol pas a nivell o subterranis propers a una dependència o llocs de vigilància alemanys.

A Bèlgica:

Sedan es va rendir a a 5º Divisió blindada aliada.

Preparant l’Operació Market Garden, que s’iniciaria l’endemà:

El SHAEF va publicar un resum escrit pel general de divisió Kenneth Strong que comunicava que en aquells moments els alemanys havien patit pèrdues en homes i equipaments que no podrien ser reparades en cap moment de la guerra i que no podrien acumular a l’oest forces suficients per dur a terme amb èxit ni una contraofensiva i molt menys una operació defensiva.


A Leopoldsburg, els comandants britànics varen entrar al cinema de la ciutat que hi havia davant l’estació per escoltar al tinent general Brian Horrocks. A un quart de dotze, el tinent general va entrar al cinema i va pujar damunt l’escenari on hi havien col·locat un enorme mapa del sud-oest dels Països Baixos. Horrocks va fer un resum de la situació general i va descriure com seria l’Operació durant una hora.


A la Gran Bretanya es varen produir diverses reaccions en les reunions informatives del dia. En una de les reunions, a la biblioteca de Stoke Rochford Hall, una casa de camp victoriana propera a Grantham, a la part est de les Midlans, hi havia una maqueta de set metres quadrats del pont d’Arnhem i els seus voltants. Els comandants estaven convençuts que l’Operació acceleraria el final de la guerra, però en unes altres reunions els nord-americans varen confessar que tenien els seus dubtes sobre els britànics.

A Canadà:

Aquell dia va acabar la Conferència de Quebec que havia començat el 12 de setembre i que va acabar amb grans acord entre els Estats Majors nord-americans i britànics, que els últims temps havien tingut més d’una diferència.

15 de setembre de 1944

Divendres;

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler es va queixar en el seu doctor privat Theodor Morell de forts marejos, dolors al cap i tremolors a les mans i a les cames, sobretot a la mà esquerra. Morell va veure que Hitler tenia els genolls inflats i que estava patint una afecció cardíaca.


A Auschwitz, després d’haver-se intentat escapar el 24 de juny, els alemanys varen executar als presoners Edward Galinski i Mala Zimetbaum.

A Alemanya:

Una carta del Reichsbank a les cases d’empenyorament municipals incloïa una llista del botí més recent, el qual era: 154 rellotges d’or, 1.601 arracades d’or, 132 anells de diamants, 784 rellotges de butxaca de plata i 160 peces dentals diverses, parcialment d’or. La memòria acabava dient:

A la vista de la immensa acumulació de divises que s’espera aconseguir a través de les vendes de tals articles a l’estranger, i la no menor acumulació d’or i plata de la fundació dels articles no cedits per l’exportació, es considera la necessitat urgent d’establir una manera de tractar aquests articles.

A Canadà:

A Quebec, el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt varen aprovar el pla de Henry Morgenthau Jr de desmembrar Alemanya i la seva indústria un cop acabada la guerra i convertir el país en una comunitat pastoral. Els ministres d’Afers Exteriors dels dos països varen quedar horroritzats davant d’aquell pla. Anthony Eden li va dir a Churchill que mai aconseguiria l’aprovació del Gabinet de Guerra. Cordell Hull va mobilitzar tots els recursos del Departament d’Estat per arruïnar el pla.

En el front oriental:

A Bulgària:

L’exèrcit soviètic va entrar a Sofia. Des del 8 de setembre, Bulgària havia passat al bàndol Aliat.

A Iugoslàvia:

Les tropes del guerriller Josip Broz, Tito, es varen enllaçar amb l’exèrcit soviètic a Negotin.

A Polònia:

Unitats del 1º Exèrcit polonès, entrenat pels soviètics, varen creuar el Vístula i es varen apoderar dels caps de pont a Varsòvia. Mentrestant, a la capital polonesa els combats varen tenir lloc al voltant de la plaça de les Tres Creus. L’artilleria alemanya va bombardejar el centre i el barri de Zoliborz, tot i que els avions soviètics varen dificultar els bombardejos de la Luftwaffe.

En el front occidental:

Com el dia anterior, els Aliats varen desxifrar missatges codificats que posaven en relleu que les forces alemanyes també eren conscients del perill d’un desembarcament aerotransportat en els Països Baixos. Tot i aquests missatges, els Aliats varen continuar amb l‘Operació Market Garden.

A Alemanya:

El lloc de comandament de la 14º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà, que havia penetrat per Alemanya feia tres dies pel sud d’Aquisgrà, va tenir que retrocedir de nou a Bèlgica després d’un contraatac de la 2º Divisió SS-Panzer, que va causar 800 baixes nord-americanes. Però, al vespre, la 1º Divisió havia trencat la Línia Schornhorst i rodejava l’antiga capital de l’emperador Carlemany per l’oest, el sud i l’est, i la 9º Divisió havia avançat per l’extrem occidental del Bosc de Hürtgen.

A Holanda:

El SS-Obergruppenführer Ratuer va enviar un missatge al quarter general del Grup d’Exèrcits B, a Oosterbeek, per expressar-li en el mariscal Walter Model els seus temors davant un imminent aixecament i li va suggerir el desarmament de tots els agents de policia neerlandesos. Precisament, en un barri d’Arnhem, a Molenbeke, uns joves varen intentar cremar un magatzem de municions. Tres persones, una d’elles el director d’un col·legi, varen ser executats com a represàlia. A més, la Landelikje Knokploegen, sota les ordres del tècnic Piet Kruijff, va destruir un important viaducte. Els alemanys també varen ordenar represàlies per aquest atac.

Precisament, Model aquella tarda va celebrar la seva primera conferència en el territori a l’hotel Tafelberg i Ratuer va assistir a la reunió amb el tinent general Wühlisch. Els alemanys prèviament varen revisar l’hotel per si hi havia micròfons o explosius amagats.

La situació del Grup d’Exèrcits B era molt precària i el mariscal Gerd von Rundstedt va enviar aquell dia una advertència al Generaloberst Alfred Jodl en que li deia que la situació del Grup d’Exèrcits B havia empitjorat molt aquella última setmana. També va informar de que estaven lluitant en un front d’uns 400 quilòmetres amb una força de combat d’unes 12 divisions i un total de 84 carros de combat, canons d’assalt i caça-carros lleugers en servei contra uns Aliats que disposaven de com a mínim 20 divisions i aproximadament 1.700 carros de combat. En acabar, li va preguntar si seria possible traslladar al front occidental algunes divisions panzer o algunes brigades de canons d’assalt del front oriental.


Els alemanys varen contraatacar contra el cap de pont de Neerpelt, en el Canal Mosa-Escalada, però un cop més l’atac alemany, que no disposava del suport de l’artilleria, es va veure anul·lat per la precisió de l’artilleria britànica. Les baixes alemanyes varen ser considerables. El quarter general del comandant Kurt Student va ordenar més atacs, però el coronel Walther no volia perdre més homes i es va limitar a petites ràtzies.

A Luxemburg:

Les tropes nord-americanes varen alliberar Luxemburg, que va quedar lliure d’alemanys.

Al nord de França:

El 12º Cos del 3º Exèrcit del general George Patton va alliberar Nancy, a tocar del Mosel·la.

Al sud de França:

Les forces aliades del sud varen quedar sota la direcció del quarter general de Dwight D. Eisenhower.


A Marsella, la primera embarcació de classe Liberty va atracar en el port de la ciutat francesa.

A la Gran Bretanya:

Els alts comandants només tenien en ment l’Operació Market Garden i varen començar a sortir els primers interrogants i dubtes. El general Urquhart, que acabava de saber que acabaven de reduir el número de planadors per l’Operació, es va presentar en el despatx del comandant Frederick Browning, a la segona planta de Moor Park, al nord de Londres, i li va dir que ell, tot i planificar l’Operació, l’informava de que es tractava d’una missió suïcida. A continuació va sortir del despatx sense dir res més.

A Noruega:

Lancaster dels esquadrons 9º i 617º de la RAF varen atacar l’únic cuirassat que els quedava en els alemanys, el Tirpitz, a Altenfiord. Però els Lancaster li varen causar pocs danys per l’eficàcia de les pantalles de fum dels alemanys.

En el Pacífic:

Els soldats del comandant Douglas Mac Arthur, després d’apoderar-se de l’illa Halmahera, fortament defensada, varen desembarcar a les Molucas, al nord-oest de Nova Guinea. Al mateix temps, marines nord-americans de l’almirall William Halsey varen desembarcar a Peleliu, a l’illa Palau, on patirien 1.111 baixes entre morts i ferits.

14 de setembre de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

El doctor Theodor Morell va anotar que la pressió arterial d‘Adolf Hitler era fluctuant degut a un gran nerviosisme.

En el front occidental:

A França:

L’Ordre de Campanya número 5 del general Alexander Patch ordenava en el 6º Cos girar cap al nord-est i atacar a través dels Vosges direcció Estrasburg. Aquesta decisió no li va agradar gens al general Truscott i l’endemà li va enviar una carta per comunicar-li que era convenient començar com més aviat millor l’assalt de la Bretxa de Belfort.


El 3º Exèrcit nord-americà va alliberar la ciutat no fortificada de Nancy després d’aconseguir diversos caps de pont sobre el riu Mosel·la. Més tard la ciutat es convertiria en el quarter general del 3º Exèrcit.

A Holanda:

En el flanc esquerre del 1º Exèrcit nord-americà, el 19º Cos va creuar la ciutat holandesa de Maastricht i va descobrir que els alemanys havien cremat tots els papers del quarter general de la Gestapo. Radio Orange va anunciar l’alliberació de la ciutat holandesa i poc després varen aparèixer en els carrers de la ciutat de Nimeja membres de les SS fortament armats. Pocs homes varen sortir al carrer per por a que se’ls enduguessin. Els alemanys varen anunciar que executarien i cremarien vivendes si es provocava qualsevol acte de sabotatge.  


El mariscal Walter Model va arribar en el seu nou quarter general del Grup d’Exèrcits B a Oosterbeek i, després de fer-hi una ullada ràpida, es va dirigir a veure al SS-Obetrgruppenführer Bittrich en el quarter general en el castell de Slangenburg, a Doetinchem, 25 quilòmetres a l’est d’Arnhem En voler ser informat de la situació, Bittrich li va explicar que disposaven pel combat poc més de 1.500 homes per divisió. Davant l’ordre de que la 9º Divisió Panzer SS tornés a Alemanya, Model va ordenar que abans de marxar la 9º Divisió tenia que cedir les seves armes pesades i els seus vehicles blindats a la seva divisió germana i també alguns dels seus homes


Els missatges desxifrats pels britànics posaven en relleu que les forces alemanyes també eren consistents del perill d’un desembarcament aerotransportat en els Països Baixos. Tot i aquesta informació es va decidir tirar endavant amb la futura Operació Market Garden.

En el front oriental:

A Polònia:

Mentre els alemanys no deixaven de bombardejar el centre de Varsòvia, a la nit els avions soviètics varen llençar en els varsovians armes, municions i queviures. 

A Grècia:

A contracor, Hitler va acceptar l’evacuació de les seves tropes de les illes gregues, però la superioritat naval aliada va dificultar l’operació. 16.000 homes varen quedar atrapats a Creta i 6.000 a Rodes i a Leros.

A la Gran Bretanya:

Preparant l’Operació Market Garden, a les quatre de la tarda el general de divisió polonès Stanislaw Sosaboski es va reunir amb el comandant Urquhart a l’aeròdrom de Wittering, prop de Stamford, a Lincolnshire. El general polonès li va dir que la seva brigada només podria creuar el Nederrijn a l’altura d’Arnhem quan els britànics haguessin assegurat el pont. Sosabowski li va insistir en que la 1º Divisió Aerotransportada havia de tenir assegurat el pont quan els seus paracaigudistes fossin llançats. Urquhart li va assegurar que la 1º Divisió podria fer aquella missió al mateix temps que protegia la zona de llançament de la seva Agrupació de la Brigada Polonesa. 

En el Pacífic:

Marines de la 1º Divisió varen desembarcar a la platja de l’illa de Peleliu i de seguida que varen posar els peus a l’arena de la platja es varen tenir que defensar de les defenses japoneses.

13 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

En el Feldkommando, Heinrich Himmler es trobava millor que el dia anterior i aquell dia va explicar-li en el doctor Felix Kersten, preveient que tot acabaria aviat, que els historiadors mai podrien dir que ell havia acumulat béns materials i que mai havia utilitzat la seva posició per enriquir-se. Després, a les onze del matí, Himmler va rebre el SS-Obergruppenführer i comissari d’Estònia, Karl-Siegmund Litzmann. Himmler li va oferir un avió per tornar ràpidament a Reval perquè els soviètics estaven a les portes de la ciutat i volia mobilitzar a totes les persones per impedir el seu avanç fins que arribessin les forces alemanyes. En acabar la reunió, el ministre li va regalar un subfusell d’última generació capaç de disparar mil bales. Aquella mateixa tarda, mentre Litzmann tornava a Reval, Rudolf Brandt va anunciar que el Feldkommando seria traslladat als següents dies a Berwald, a Aigen, a prop de Salzburg, ja que esperaven que Adolf Hitler volgués tornar a Obersalzberg.


Avions nord-americans varen tornar a assaltar les instal·lacions de IG Farben a Monowitz, destruint parcialment la fàbrica Buna-Werke, on hi varen perdre la vida 40 presoners i uns 15 SS. També varen fotografiar un altre cop el camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz II, Birkenau, però allí, tot i que varen sonar les sirenes antiaèries, els nord-americans no hi varen llençar cap bomba.

A Alemanya:

Els bombarders Aliats varen bombardejar durant 14 minuts la ciutat d’Osnabrück i, en aquest breu espai de temps, varen deixar caure 181.000 bombes incendiàries i 2.171 bombes de gran potència. Les runes varen ser anomenades per la gent Plaça de Hermann Göering.


En el camp de concentració de Dachau, les SS varen assassinar a les agents del SOE Madeleine Damerment Yolande Beekman, Eliane Plewman i Noor Inayat Khant. Les quatre varen rebre un tret a la nuca i formaven part d’un comando liderat per France Antelme.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, els avions soviètics varen continuar llançant proveïments als rebels polonesos, però l’ajuda continuava sent insuficient i el cansament per part dels polonesos augmentava. Els ferits polonesos ja no podien rebre ni ajuda mèdica. A la vegada, l’artilleria alemanya pesada continuava castigant el centre de la ciutat mentre pressionaven en el barri de Czerniakow, on varen aconseguir grans èxits gràcies, en part, a la falta de munició dels polonesos.

A Estònia:

Les tropes soviètiques varen començar a atacar i penetrar el país.

En el front occidental:

A Alemanya:

Mentre els nord-americans del 1º Exèrcit començaven a entrar a Alemanya, a Aquisgrà el general comte Gerhard von Schwerin va revocar l’ordre de Hitler d’evacuar la ciutat. Les seves tropes es varen escampar per tota la ciutat per afusellar als saquejadors i varen instar a la població a tornar a la seguretat de les seves llars. Sabent que era qüestió d’hores, el general va tornar al seu lloc de comandant en el luxós Palast-Hotel Quellenhof i en el seu despatx va redactar un missatge en anglès que s’havia d’entregar a l’oficial nord-americà que ocupés la ciutat. El missatge deia:

He interromput l’absurda evacuació d’aquesta ciutat; com a conseqüència, sóc responsable de la sort que corrin els seus habitants i li demano, en cas de que les seves tropes ocupin la ciutat, que s’ocupi de forma humanitària dels seus infortunats pobladors.

Llavors, Von Schwerin va confiar la carta a l’únic funcionari que quedava a la ciutat, un buròcrata de la línia telefònica, i immediatament va sortir a reforçar les defenses que rodejaven el perímetre sud-est de l’antiga capital de l’emperador Carlemany.

A Bèlgica:

A primera hora, els alemanys varen llançar un petit contraatac sobre el cap de pont de Neerpelt. La Cavalleria de Guàrdia britànica estava en estat d’alerta i per això no els varen agafar per sorpresa. L’artilleria va reaccionar al primer minut i el contraatac va acabar tot just començar.

A Holanda:

A Nimeja, després de que el dia 10 els alemanys fessin una crida a tots els homes perquè quedessin a la seva disposició, els joves de la ciutat continuaven negant-se a presentar-se davant les autoritats amb una pala per cavar trinxeres.

Al nord de França:

La 15º Divisió britànica va franquejar el canal del Mosa i columnes del 3º Exèrcit nord-americà es varen dirigir cap a Thionville, a uns quilòmetres al nord de Metz. Per altra banda, les forces aliades del nord i del sud varen entrar en contacte a prop de Dijon.

A Canadà:

Des de Quebec, on es celebrava la segona Conferència del Quebec, el primer ministre Winston Churchill va telegrafiar en el Gabinet de Guerra, que la conferència s’havia inaugurat en un clima d’amistat i que els Estats Majors es posaven d’acord en les grans qüestions. En els últimes mesos els Estats Majors britànics i nord-americans havien tingut diversos desacords, sobretot per les operacions militars a Itàlia. Un dels acords que varen aprovar els Caps de l’Estat Major Conjunt va ser la recomanació de William Halsey de descartar una ofensiva a Mindao per dirigir-se directament a Leyte, les Filipines, i varen fixar la data per començar aquesta ofensiva per mitjans d’octubre.

12 de setembre de 1944

Dimarts:

En el Reich:

A Polònia:

El regent Miklos Horthy va arribar al quarter general de Rastenburg per parlar d’una possible rendició d’Hongria. Ell mateix havia demanat en el seu gabinet firmar un armistici amb els soviètics. Amb només permís per continuar lluitant, el regent hongarès va abandonar el quarter. Curiosament, abans de marxar el general Heinz Guderian li va regalar un Mercedes negre que al cap d’unes setmanes utilitzaria per passar-se als soviètics.

A Alemanya:

A Berlín, una mina aèria va esclatar en el jardí ministerial situat a la Hermann-Göering-Strasse i va enfonsar el sostre i va destrossar la planta baixa de casa del ministre Joseph Goebbels, de manera que va tenir que traslladar-se a la seva casa de Lanke, on Hitler l’hi havia fet construir un búnquer per la seva família.


En el Feldkommando, Heinrich Himmler es trobava tan malament aquell dia que no va voler rebre el SS-Obergruppenführer i comissari d’Estònia, Karl-Siegmund Litzmann, que havia rebut feia cinc dies ordres de que es presentés immediatament davant del ministre, però aquest encara no l’havia rebut. Per recuperar-se, Himmler va rebre tractament del doctor Felix Kersten. El ministre va respondre durant aquell dia a la mare de Paul Thümmel, arrestat des del març de 1942 per haver facilitat informació a les potències aliades, concretament als txecoslovacs i als britànics. Himmler li va contestar de que no podia correspondre a les seves súpliques de clemència, tot i que coneixia tant a la mare com al propi acusat, perquè el seu fill havia de comparèixer davant d’un tribunal militar acusat d’alta traïció. El que sí que li va poder garantir va ser que l’informaria un cop s’hagués aclarit el cas. Thümmel mai va ser jutjat i serà afusellat el 20 d’abril de 1945.


Els Aliats varen bombardejar durament la ciutat de Darmstadt durant tres quarts d’hora. Tot i que el principi es va anunciar que havien mort entre 6.000 i 8.000 persones, la xifra oficial va ascendir a prop de 13.000 morts.

A Àustria:

Amb els Aliats occidentals començant entrar al país, Adolf Hitler va ordenar fortificar el sud d’Àustria per temor a un atac Aliat des de la costa adriàtica amb el suport dels partisans iugoslaus.

En el front occidental:

Tal hi com Dwight D. Eisenhower li havia ordenat el dia anterior, Walter Bedell Smith, acompanyat pel general de divisió Kenneth Strong, va arribar amb una avioneta al lloc de comandament tàctic del mariscal Bernard Law Montgomery. Abans d’entrar a la reunió, Monty va prohibir l’entrada al general Strong, ja que va justificar que tenia el seu propi servei d’intel·ligència. Sense Strong, Bedell Smith li va prometre al mariscal anglès 500 tones diàries addicionals de subministraments, ja que el dia anterior Montgomery s’havia queixat, per tal de que pogués protegir el seu flanc esquerre i li va assegurar que el 1º Exèrcit nord-americà també tindria prioritat, fet que suposava interrompre l’ofensiva del 3º Exèrcit del general George Patton en el Sarre. Feliç, Montgomery va telegrafiar al mariscal Alan Brooke d’aquella victòria. El mariscal britànic també va enviar un missatge a Eisenhower per agrair-li haver satisfet les seves demanes i el va informar que el17 de setembre començaria l’Operació Market Garden. Omar Bradley i George Patton no els va fer gens de gràcia les concessions que havia fet Ike.

A Bèlgica:

Per preparar l’Operació Market Garden, el general de brigada Anthony McAuliffe, segon en el comandament de la 101º Divisió, va volar a Brussel·les en companyia del tinent coronel C. D. Renfro, un oficial d’enllaç de la 101º. Es varen traslladar primer al lloc de comandament del comandant Miles Dempsey i a continuació es varen dirigir a veure al comandant Brian Horrocks al sud de Hechtel.

A Alemanya:

Les tropes nord-americanes de la 14º Divisió del 1º Exèrcit, acompanyats per l’escriptor Ernst Hemingway, varen arribar a la frontera alemanya i, pel sud d’Aquisgrà, varen penetrar pel país a l’est d’Eupen. Per defensar l’antiga capital de l’emperador Carlemany, a la tarda va arribar-hi el general comte Gerhard von Schwerin amb 1.600 homes i els 30 tancs que quedaven de la seva 116º Divisió Panzer, que es retiraven de Normandia, reforçats per dos petits batallons de la Luftwaffe i alguns milicians que eren anomenats Sant Nicolaus amb escopeta. Von Schwerin va instal·lar el seu lloc de comandament en el luxós Palast-Hotel Quellenhof. Però, a la nit, quan els destacaments avançats de la Wehrmacht varen entrar a la ciutat es varen topar amb milers de civils davant de l’estació i altres milers varen col·lapsar els carrers. No els volien. Per reforçar la zona, també aquell dia va ser enviada la 12º Divisió Volksgrenadier per ajudar a la 116º Divisió Panzer a lluitar contra els Aliats i a restablir l’ordre a la ciutat.

A Holanda:

Les tropes aliades varen creuar la frontera holandesa per arribar a unes set milles d’Eindhoven.

Al nord de França:

En una conferència militar, el general Alexander Patch va donar suport a la valoració del general Truscott, que afirmava que la Bretxa de Belfort era la porta d’entrada a Alemanya.


Els Aliats avançaven amb força i aquell dia ja havien arribat a Luxemburg. Al mateix temps, després de patir forts bombardejos, la ciutat de Le Havre, amb els seus importants molls, va ser ocupada pel 1º Exèrcit canadenc i la guarnició alemanya es va veure obligada a capitular amb els seus 7.000 homes.


El 3º Exèrcit, després d’assegurar les posicions a la riba oriental del Mosel·la, varen començar a pressionar per penetrar el riu fent un moviment al voltant de la ciutat de Nancy, que cauria el dia 15.

Al sud de França:

Una columna del 7º Exèrcit nord-americà va arribar al Sena. Per altra banda, la divisió de Philippe Leclerc i l’exèrcit del general Jean Marie de Lattre de Tassigny va establir contacte entre ells a Chatillon-sud-Seine. Aquell mateix dia, des de Vesoul, els nord-americans, que venien del sud, varen marxar en direcció al Vosgos per trobar-se amb els exèrcits del nord.

En el front oriental:

A Romania:

El govern romanès va firmar oficialment un armistici amb la Unió Soviètica.

A Polònia:

A Varsòvia, els avions soviètics varen llançar més proveïments per als rebels polonesos, però l’ajuda continuava sent insuficient. A la vegada, les forces alemanyes varen aconseguir nous èxits en la regió del Vístula.

A la Gran Bretanya:

A Londres es va firmar el protocol de Londres on va quedar definit el repartiment de Berlín. L’única modificació es va introduir en la Conferència de Ialta amb l’afegit d’una zona d’ocupació francesa.


En el nord-oest de Londres, a la mansió de Moor Park, preparant l’Operació Market Garden, Urquarht va comunicar en el general de divisió Stalinslaw Sosabowski, comandant en cap dels paracaigudistes polonesos, que l’Agrupació de la Brigada Polonesa només disposaria de 114 avions i 45 planadors Horsa. Sosabowski no s’ho va prendre bé, ja que significava deixar a terra la seva artilleria i el seu destacament antitanc només podria dur els seus canons i els seus jeeps. Aterrarien juntament amb la 1º Divisió Aerotransportada al nord del Nederrijn, mentre que el gruix de la brigada aterraria al sud.

Precisament, aquell dia va tenir lloc una reunió en el quarter general del 1º Exèrcit Aerotransportat Aliat per parlar del suport aeri durant l’Operació Market Garden. Es va arribar a la conclusió que els objectius de les missions serien les bateries antiaèries i els quarters generals.

A Canadà:

Aquell dia va començar la Conferència de Quebec. Winston Churchill va rebre aquell dia un telegrama de lord Cherwell en que li demanava que aconseguís del president Franklin Delano Roosevelt alguna idea concreta sobre la política nord-americana per després de la guerra. Volia saber si després els nord-americans voldrien continuar col·laborant amb ells.

11 de setembre de 1944

Dilluns:

En el front occidental:

A França:

L’almirall Bretram Ramsay va volar a Granville, on el comandant suprem Dwight D. Eisenhower havia tornat després de la reunió del dia anterior a Brussel·les. Ike, que li feia molt mal el genoll, estava molt preocupat per l’estratègia del mariscal Bernard Law Montgomery i trobava que el mariscal britànic no l’hi havia sigut lleial. Precisament, Monty li va enviar un missatge aquell dia on li deia que la seva decisió de que l’atac pel nord, direcció al Ruhr, no tingués prioritat sobre altres operacions tindria sens dubte repercussions de les quals hauria de ser conscient. Montgomery el va avisar de que l’Operació Comet no havia sigut revisada i que no es podia dur a terme abans del 23 de setembre. A continuació, el va informar de que no disposava de suficients provisions. Eisenhower, després de llegir el missatge, va decidir enviar el general Walter Bedell Smith, el seu cap d’Estat Major, a entrevistar-se amb el mariscal britànic.

Al nord de França:

A mitja nit, patrulles de la 4º i la 28º Divisió d’Infanteria del 5º Cos del 1º Exèrcit nord-americà dirigit pel comandant Courtney Hodges varen arribar a la línia Sígfrid, a l’altura de Aix-la-Chapelle, des del nord-est de Luxemburg, i varen posar per primer cop peu en territori alemany quan varen creuar la frontera a prop de Tréveris. Des d’una posició alçada, els nord-americans varen poder veure alguns búnquers de formigó de la Línia alemanya. Els civils varen penjar a les finestres dels pisos més alçats llençols blancs. Paral·lelament, el 19º Cos va arribar a prop de Maestrique i varen creuar el Mosa pel sud.

Preveient que serien aviat atacats, els alemanys varen preparar l’evacuació de la ciutat d’Aquisgrà. Els dirigents del partit nazi, els destacament antiaèries de la Luftwaffe, els funcionaris locals i els soldats varen marxar cap a l’est direcció a Colònia. La gent marxaria de la ciutat en camions i en trens.


El migdia, el 1º Exèrcit canadenc va ocupar la part nord i de l’est de la ciutat de Le Havre i el 2º Cos canadenc va envoltar la ciutat de Dunkerque. A la vegada, una patrulla de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit del general Georg Patton va divisar a uns dragons francesos del 7º Exèrcit del general Alexander Patch a Saulieu, a Borgonya, a l’oest de Dijon. Les forces de Patton també varen assegurar durant aquella jornada la riba oriental del Mosel·la, entre Metz i Nancy, mentre unes altres unitats es dirigien al sud des Touls, per pressionar al 19º Exèrcit alemany, que es trobava en retirada. Durant aquella jornada varen alliberar Aumetz, a la zona de Metz.

Al sud de França:

A la nit, elements de reconeixement de la 1º Divisió blindada de l’Exèrcit del comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny, que acompanyava al 7º Exèrcit, varen entrar per primer cop en contacte a les a fores de Nod-sur-Seine, 65 quilòmetres a l’oest de Dijon i Belfort, a prop de Sombernon amb els homes de la 2ª Divisió blindada del comandant Philippe Leclerc, integrada en el 15º Cos del general Patton, i varen alliberar la ciutat francesa de Dijon. L’alcalde de la ciutat va córrer a rebre’ls seguit de tots els habitants. Amb aquesta conquesta, els Aliats tenien ara una línia sòlida que anava des del mar del Nord fins a Suïssa.

A la Gran Bretanya:

El tinent general Frederick Browning va tornar a convocar una reunió en el quarter general del 1º Cos d’Exèrcit Aerotransportat britànic que es trobava a les afores de Londres, al nord-oest, a la mansió de Moor Park, per parlar de la futura Operació Market Garden. En la reunió varen sortir diferents opinions de com s’havia de dur a terme l’Operació.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, el líder de l‘Exèrcit Clandestí polonès Tadeuz Bór-Komorowsky va demanar en el mariscal Konstantin Rokossovsky, que estava molt a prop de la capital polonesa, que els ajudessin a alliberar la ciutat i cooperessin amb les seves forces. Bór-Komorowsky li va explicar que la població estava patint molt per culpa de l’artillera pesada i dels bombarders en picat dels alemanys (que castigava sobretot el centre), i li va demanar que actuessin contra aquests dos mitjans d’atac amb l’artillera d’aviació. A la nit, forces aèries soviètiques varen sobrevolar la capital polonesa i varen llançar la munició que havia demanat Bór-Komorowsky. Però aquella munició no va servir ni pels canons, ni per cap altra arma de les que disposaven els polonesos rebels. Els avions soviètics també varen llançar grans quantitats d’aliments, però com no que ho varen tirar amb paracaigudes molts d’aquests aliments es varen fer malbé quan varen caure en picat contra les ruïnes de Varsòvia i es va perdre tot el contingut. Tot i això, gràcies a l’arribada dels avions soviètics la Luftwaffe es va veure obligada a interrompre la destrucció de la ciutat.

10 de setembre de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

El conductes auditius d’Adolf Hitler, malmesos arrel de l’atemptat del 20 de juliol, varen tornar a partir d’aquell dia a la normalitat.

A Alemanya:

A AquisgràHeinrich Himmler va pronunciar un discurs davant d’un búnquer de la ciutat per dir que la Wehrmacht defensaria la ciutat. Himmler va anunciar que cap desertor escaparia del càstig i va amenaçar que tindria conseqüències per als seus familiars, que serien afusellats sense judici.


Els Aliats varen bombardejar amb molta violència les ciutats alemanyes de Gladbach i Rheydt. A dos quarts de dotze de la nit va sonar l’alarma antiaèria petita a la ciutat de Dresden i, al cap de vint minuts, la gran. Aquest cop no va passar res.


En el camp de concentració de Buchenwald, els nazis varen penjar el pilot de cotxes Robert Benoist juntament amb alguns canadencs i belgues. Per altra part, des de Loos-lés-Lille, França, va sortir l’últim comboi alemany de presoners.

En el front occidental:

A Bèlgica:

A primera hora, Miles Dempsey es va dirigir al quarter general del mariscal Bernard Law Montgomery, que acabava d’escriure una carta al mariscal Alan Brooke per queixar-se de la falta de comunicació amb el comandant suprem Dwight D. Eisenhower i, a més, va acusar a Ike de no saber res de la lluita contra els alemanys. En la reunió. Dempsey el va convèncer de que davant la dura resistència alemanya en el front del 2º Exèrcit a la zona Arnhem-Nimega, utilitzarien tres divisions aerotransportades enlloc d’una.  Poc després de la reunió, Dempsey es va convocar al tinent general Frederick Browning al seu lloc de comandament per dissenyar el nou pla, la futura Operació Market Garden.

A la tarda, a un aeròdrom a l’est de Brussel·les, Eisenhower, que encara portava la cama enguixada per un esquinç que s’havia fet al genoll esquerre feia unes setmanes, acompanyat pel mariscal Arthur Tedder i Montgomery es varen reunir a l’avió del comandant nord-americà per acordar posar en marxa l’Operació Market Garden, que consistia en llançar amb paracaigudes soldats Aliats a Holanda per ajudar a l’exèrcit de terra en el seu avanç cap a Alemanya. Montgomery, que continuava molt enfadat amb el comandant suprem, es va negar a que estigués present a la reunió el tinent general Humfrey Gale, responsable de les provisions de totes les tropes aliades. En canvi va insistir en que hi fos present el general de divisió Miles Graham, el seu propi oficial logístic superior.

Abans d’arribar a un acord per la futura Operació, els dos comandants es varen retreure estratègies de feia dies, ja que Montgomery tornava a defensar el seu pla d’una sola ofensiva i prometia conquerir el Ruhr amb 20 divisions del 2º Exèrcit britànic i del 1º Exèrcit canadenc per obrir camí cap a Berlín. El comandant nord-americà va reconèixer que el Ruhr continuava sent la seva principal prioritat, però afirmava que qualsevol ofensiva a la capital alemanya portava el risc de patir atacs fatal pels dos flancs. Montgomery no hi estava gens d’acord, ell defensava una estratègia al llarg d’un front ampli, i va insistir a continuació en aturar al general George Patton i en que el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges li cedís dos cossos d’Exèrcit. A més, volia tenir prioritat absoluta dels subministraments. Eisenhower va rebutjar la interpretació del terme prioritat i va subratllar que l’objectiu era la conca del Ruhr i no Berlín. No volia aturar a més el general Patton i va recordar-li en el mariscal que ja disposava del 1º Exèrcit Aerotransportat. Després varen parlar de la futura Operació Market Garden, operació que va ser del gust del futur president nord-americà segons Montgomery, tot i que només varen parlar del calendari i del problema de subministraments. Després de posar les bases de la futura Operació, Montgomery va marxar de l’aparell i Eisenhower va retornar al seu quarter general.

Quan Montgomery va tornar de l’aeròdrom de Brussel·les al lloc de comandament tàctic del 2º Exèrcit, Dempsey ja havia traçat amb el tinent general Browning les línies de la futura Operació. Browning, que va viatjar a la Gran Bretanya, va convocar a 26 oficials a les sis de la tarda a la sala de reunions de Sunnighill Park per relatar les decisions que havien acordat i va mentir quan va donar entendre que Eisenhower estava d’acord amb el pla.


A Brussel·les, després de que la ciutat fos alliberada feia una setmana, els carrers de la ciutat encara continuaven de celebració i aquell dia es va representar en broma el funeral d’Adolf Hitler. Una persona disfressada del dictador passejava pels carrers en una carreta fúnebre.


Després de durs combats contra els alemanys, els blindats britànics Sherwood Rangers amb el 6º Batalló d’Infanteria Lleugera, el Durham, varen alliberar la ciutat de Geel després de travessar el Canal Albert. Els alemanys varen intentar durant la nit desafiar als britànics per tornar a conquerir la ciutat, però no varen tenir èxit.

Els alemanys ja preveien que aviat els Aliats occidentals penetrarien per a Alemanya i el propi Hitler ja havia demanat rehabilitar la Línia Sígfrid, però aquell dia el mariscal Gerd von Rundstedt es lamentava de que necessitava unes altres sis setmanes per reconstruir la Línia com era degut.

A Alemanya:

A les 17:23, l’artilleria del 7º Cos del 1º Exèrcit va avançar cap Aquisgrà i va bombardejar per primer cop el territori alemany.

A Luxemburg:

Luxemburg, la capital, va ser alliberada per la 5º Divisió del 1º Exèrcit.

A Holanda:

Les autoritats alemanyes de Nimega varen proclamar que a partir de llavors tots els homes d’entre 17 i 55 anys quedaven a la seva disposició per excavar defenses i varen anunciar que els que no es presentessin a la citació s’exposarien a la destrucció de la seva casa, la confiscació de les seves propietats i l’arrest de les seves esposes i fills, si els tenia. L’alcalde nomenat pels alemany, un membre del NSB, va citar als professors de la ciutat per demanar-los que a partir de llavors vigilessin als seus alumnes. Alguns mestres no varen acudir a la cita.

Al nord de França:

Després d’un potent bombardeig aeri, la 49º Divisió del 1º Cos britànic va iniciar l’assalt al port de El Havre amb el suport de les forces navals, en les quals hi havia l’embarcació de guerra Warspite i el monitor Erebus. Al vespre, els supervivents de la 5º Divisió d’Infanteria del 3º Exèrcit nord-americà, que estaven resistint un contraatac d’una divisió Panzer alemanya des de feia dos dies, varen rebre l’autorització de tornar a creuar el riu Mosel·la. A part de les més de 360 baixes patides en l’acció, el batalló va enviar a l’hospital a 150 homes més.

Al sud de França:

La 1º Divisió blindada del comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va entrar a Autun.

En el front oriental:

A Polònia:

Iosif Stalin va comunicar-los en el president Franklin Delano Roosevelt i en el primer ministre Winston Churchill que no podien utilitzar els aeròdroms soviètics per ajudar a l’Exèrcit Clandestí polonès a Varsòvia per dificultats tècniques. Precisament, a Varsòvia, des d’Itàlia va arribar ajuda per als polonesos rebels, que es trobaven des del dia anterior en una situació molt complicada, ja que Stalin no els volia oferir ajuda i eren atacats durament pels alemanys. Els polonesos varen perdre posicions en el centre de la ciutat. Els alemanys, conscients de la vulnerabilitat dels polonesos, varen demanar la capitulació de la capital a través del general Rohr.

A Hongria:

El comandant del Grup d’Exèrcits del Sud d’Ucraïna, Friessner, va informar de que la situació era delicada a Budapest. Veient també que el front s’enfonsava, Miklos Horthy va intentar persuadir al gabinet hongarès per sol·licitar un armistici, però no va tenir èxit.

A Itàlia: 

Les tropes del comandant Mark Clark varen començar a avançar cap a Bolonya.

A Grècia:

Els alemanys es varen retirar de l’illa de Quios.

A Bulgària:

Després del cop d’Estat del dia anterior per part del Front Patriòtic, les noves autoritats varen abolir la policia i la varen substituir per milícies partisanes. A més, l’exèrcit búlgar es va unir a l’exèrcit soviètic i va col·laborar en l’expulsió dels alemanys a Hongria i a Iugoslàvia.

9 de setembre de 1944

Dissabte:

En el Reich:

Després de que els soviètics ocupessin Bulgària, el govern búlgar va declarar la guerra a Alemanya. Per aquest fet, Adolf Hitler va especificar que el comandant Gerd von Rundstedt, a qui li havia tornat els poders en el front occidental el 7 de setembre, tingués també plens poders a l’oest d’Alemanya.

A Alemanya:

Kurt Student va comunicar-li a Joseph Goebbels que el seu fillastre Harald Quandt havia resultat ferit en els combats de l’Adriàtic, a prop de Bolonya, i que des de llavors se’l donava per desaparegut. Goebbels, que immediatament va encarregar a la Creu Roja que investigués el cas, va amagar en un principi la notícia a la seva esposa Magda, que havia tornat a emmalaltir.

Després, Goebbels es va reunir fins ben entrada la nit amb Schwarz van Berk per parlar de la guerra. Van Berk li va confirmar la seva idea de que els aspectes polítics que oferia l’actual situació bèl·lica eren molt prometedors. Però el ministre temia un cop més que la política exterior alemanya no estigués en condicions d’aprofitar aquell moment de la manera adequada i va tornar a insistir amb la idea de que amb ell com a ministre d’Afers Exteriors les coses haguessin anat millor.


En el camp de Buchenwald varen ser cridats al portaló del camp 16 dels 43 membres dels serveis secrets Aliats de nacionalitat francesa i britànica que havien arribat al camp el 17 d’agost. Immediatament varen ser penjats en el crematori.

En el front occidental:

A França:

A les costes de Normandia varen arribar-hi combois nord-americans per ajudar a les tropes aliades i a la població civil dels pobles i ciutats alliberats. El problema de subministraments i la forta despesa d’aquests subministraments era tal que aquell dia el cap de logística del SHAEF advertia que el manteniment dels exèrcits s’havia estirat fins al límit i que la situació administrativa era molt ombrívola.


La 2º Divisió d’Infanteria va avançar durant aquell dia sota el foc d’artilleria cap a la ciutat de Brest.

A Bèlgica:

Els tancs dels Sherwood Rangers varen passar sobre el pont prefabricat Bailey en el Canal Albert que, per la nit, havien construït els Reials Enginyers. Els Rangers es varen llançar en suport del 6º Batalló d’Infanteria Lleugera, el Durham, per capturar la ciutat de Geel. També els Aliats varen entrar aquell dia a la ciutat de Brujas. Al mateix temps, els nord-americans avançaven pel riu Mosela i el 7º Cos del 1º Exèrcit va arribar a Limburg, a pocs quilòmetres al sud-est d’Aquisgrà. Si la resistència alemanya era dura, en aquells moments es va intensificar. El general Miles Dempsey va transmetre-li la seva preocupació al mariscal Bernard Law Montgomery i per la tarda es va tornar a reunir amb el general Brian Horrocks, del 30º Cos d’Exèrcit, per parlar de la resistència alemanya.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, la situació dels rebels polonesos es va tornar molt crítica per la falta d’aliments, d’aigua i de munició.

A Bulgària:

Després de que el govern búlgar declarés la guerra a Alemanya el dia anterior, el Front Patriòtic va prendre el poder mitjançant un cop d’Estat i, poc després, varen ser detinguts els membres de la Regència i els ministres del Govern, excepte Muraviev que va poder fugir.

8 de setembre de 1944

Divendres:

A la Gran Bretanya:

A les 18:40, els alemanys varen llançar el seu primer míssil V-2 sobre el carrer Staveley de Chiswick, a prop del Tàmesis, a l’oest de Londres. El míssil havia sigut disparat cinc minuts abans després de ser descarregat d’un camió estacionat en una carretera dels suburbis de La Haya. Quan va impactar va provocar una intensa explosió que va destruir diversos edificis del centre de la ciutat, entre els quals un col·legi on hi van morir setanta-vuit nens. Al cap d’un minut, un altre míssil V-2 va ensorrar una illa de cases a Epping, en un barri proper. Des d’Holanda, els alemanys també varen llançar míssils V-2 sobre París i Chiswick.

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler es va queixar en el doctor Theodor Morell d’una pressió al voltant de l’ull dret. En les seves notes, el doctor Morell deia que tenia la pressió arterial alta.


A les deu del matí va arribar un tren a Rastenburg i entre els seus passatgers hi havia el doctor Felix Kersten. Un cop el tren es va aturar a l’estació, un cotxe esperava al doctor i el va dur directament davant del ministre Heinrich Himmler, que tenia forts dolors estomacals, a Hochwald. Mentre rebia tractament, el ministre va criticar durament als finlandesos per haver canviat de bàndol i va lamentar no haver actuat abans contra Finlàndia i els seus líders. Kersten li va demanar que emetés instruccions a efectes immediats de que tots els ciutadans finlandesos que residien a Alemanya fossin tractats de forma decent. Himmler li va prometre que la Gestapo no els molestaria. Per acabar, el ministre va acceptar que el doctor i la seva família tornessin a Estocolm.

A Alemanya:

El Tribunal Popular va condemnar a mort a Carl Goerdeler, Ulrich von Hassell, Josef Wirmer i Wilhelm Leuschner per està involucrats en el complot del 20 de juliol de 1944. Les condemnes no es varen efectuar fins al gener i febrer de 1945, menys la de Wirmer, que es va encarar amb el jutge Roland Freisler dient-li que es retrobarien aviat a l’infern i va ser penjat aquell mateix dia a la a la presó de Berlín-Plötzensee. En aquesta mateixa presó els nazis varen executar aquell dia a Ulrich Wilhelm Schwerin von Schwanenfeld per està també involucrat en el cop d’Estat i per fer d’enllaç entre la resistència civil i militar, a Elisabeth von Thadden per formar part del Cercle Solf i al coronel Günther Smend.


Els nazis varen invitar en el professor Ernst Heinkel a preparar un nou aparell a reacció per missions d’intercepció. El nou aparell va ser el Heinkel He-162.

En el front occidental:

A França:

El 3º Exèrcit nord-americà del general George Patton, que intentava creuar el riu Mosela, va ser atacat per una divisió Panzer alemanya després de que un batalló de la 5º Divisió d’Infanteria aconseguís travessar a l’altra banda del Mosela des de Dornot, punt on varen ser contraatacs pels alemanys. Quatre companyies de soldats nord-americans varen obrir a la desesperada una línia de trinxera en forma de ferradura i es va demanar en els soldats ferits que no cridessin per tal de no cridar l’atenció. Tot i que el 3º Exèrcit aconseguia avançar, el general Patton estava decebut i es va sentir frustrat pels seus superiors perquè després d’alliberar París no se’l deixava avançar cap a Alemanya tal i com ell desitjava. La raó del per què no podia avançar era que el comandant Dwight D. Eisenhower va donar prioritat a l’avanç de les tropes britàniques del comandant Bernard Law Montgomery, que avançaven cap a Holanda. Eisenhower no volia que el general Patton arribés tot sol a Alemanya i volia que esperés les tropes del comandant Montgomery. Les tropes del general californià avançaven a l’agost de 1944 a uns 80 quilòmetres al dia, en canvi el setembre no avançaven cap quilòmetre.

Per altra banda, una columna del 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander McCarell Patch va ocupar la ciutat de Besançon, a la frontera amb Suïssa, després de llançar 25 bombes caça-carros contra el portó de la ciutadella, provocant que els 4.000 alemanys que formaven la guarnició es rendissin o sortissin fugint cap als boscos amb bicicletes robades. Gràcies a aquella conquesta, els Aliats varen obtenir 700.000 litres de gasolina d’alt octanatge.

Per altra part, en els jardins del bisbat d’Autun, quan els alemanys varen sentir de lluny els tancs Aliats varen assassinar als presoners francesos perquè no veiessin la llibertat.

A Bèlgica:

El 6º Regiment d’Infanteria britànic, Green Howards, va travessar el canal Albert, a prop de la localitat de Geel, i va establir un cap de pont. Al mateix temps, el 7º Cos del 1º Exèrcit nord-americà va alliberar Lieja i les forces canadenques varen alliberar Oostende i el seu port per després dirigir-se cap a l’est, direcció a Brujas. Amb la victòria aliada, el primer ministre belga Hubert Pierlot va tornar a Brussel·les.

Però no tot anava com estava previst, ja que Montgomery li va demanar a Eisenhower un assalt aerotransportat a l’illa de Walcheren. El tinent general Frederick Browning  i el general Lewis Brereton es varen oposar a l’operació. A més, Miles Dempsey es va reunir amb el general Brian Horrocks, del 30º Cos d’Exèrcit, a l’aeròdrom de Brussel·les, i aquest últim li va confirmar que la resistència alemanya era dura en el cap de pont del Canal Albert.

En el front oriental:

A Bulgària:

L’exèrcit soviètic va ocupar Bulgària, que aquell mateix dia es va unir als Aliats i va declarar la guerra a Alemanya.

A la Xina:

A Manxúria, 108 bombarders fortaleses volant B-29, amb base a Xina, varen efectuar el primer atac diürn contra objectius industrials japonesos a Anshan. A continuació es va lliurar una batalla entre les fortaleses i l’aviació japonesa. En aquest combat hi va participar el tinent Yoshio Yoshida, un dels màxims caçadors de B-29, que va aconseguir la seva primera victòria probable.

En els Estats Units:

En una carta al secretari d’Estat Cordell Hull, el president Franklin Delano Roosevelt li escrivia que la història que havien fet els nazis del trust I.G. Farben semblava una novel·la policíaca, i continuava dient-li que la derrota de l’exèrcit alemany hauria de comportar l’eradicació d’aquestes armes de guerra econòmica.