Dilluns:
En el Reich:
A Polònia:
L’ambaixador japonès a Berlín, Hiroshi Oshima, va viatjar al quarter general de Rastenburg per proposar-li a Adolf Hitler pactar una pau amb Iosif Stalin. Però el dictador no estava d’acord amb aquesta proposta i li va explicar que aviat començarien una contra-ofensiva amb noves armes i li va deixar clar que només seria possible canviar d’opinió aturant l’avanç soviètic. L’ambaixador va informar als Aliats de que els alemanys estaven planejant una ofensiva a l’Oest pel mes de novembre.
Més tard, Hitler es va posar fet una fúria en saber que havia caigut Anvers i va tornar a nomenar el mariscal Gerd von Rundstedt comandant en cap del front occidental. Després, Hitler va trucar al Generaloberst Kurt Student, que es trobava a Berlín, a l’illa de Wannsee, seu del quarter general dels Fallschirmjäger de la Luftwaffe, per ordenar-li que establís una línia de defensa al llarg del canal Albert i la sostingués per temps indefinit. Student va assumir el comandament d’una nova formació que portaria el nom de 1º Exèrcit Fallshirm.
A Alemanya:
A Berlín-Plötzensee, els alemanys varen executar a Erich Fellgiebel per haver participat en el complot del 20 de juliol de 1944 en anunciar aquell dia des del quarter general de Rastenburg l’inici del cop d’Estat. Pels mateixos motius es va executar el comte Heinrich von Lehndorff.
A Holanda:
Del camp de Westerbork va sortir un tren direcció a Theresienstadt.
En el front occidental:
La victòria era més que evident entre els comandament Aliats i aquell dia el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va dir per cable en els seus lloctinents, que la millora manera de derrotar als alemanys per l’Oest era colpejant en el Ruhr i en el Sarre el mateix temps. En una nota escrita a George Marshall, el futur 34è president nord-americà va dir que ara més que mai tenien que mantenir els alemanys perquè lluitessin a totes les zones.
A Bèlgica:
Al migdia, els soldats canadencs de la divisió blindada número 11º del general Pipi Roberts del 30º Cos del 21º Grup d’Exèrcits del 2º Exèrcit britànic, sota les ordres del comandant Bernard Law Montgomery, varen avançar cap a la ciutat d’Anvers, a la riba de l’Escalda, a tant sols 88 quilòmetres del Mar del Nord, després d’alliberar el dia anterior la ciutat de Brussel·les. Eisenhower, com va fer el 29 d’agost, va repetir una directiva formal on demanava aconseguir una base segura a Anvers. De seguida que es va saber la notícia de l’arribada dels homes del mariscal Montgomery, una multitud va sortir de casa per permetre a la 11º Divisió Blindada entrar més ràpidament al centre de la ciutat, on els soldats alemanys encara prenien cerveses a les terrasses dels cafès. A les dues de la tarda, un esquadró de tancs havia arribat als molls, que gràcies a la resistència belga de la Brigada Blanca varen quedar intactes. La 159º Brigada d’Infanteria va atacar al quarter general alemany situat en el parc de la ciutat, on va començar un intents tiroteig que va acabar a dos quarts de deu de la nit quan els alemanys es varen rendir o varen fugir. En seguit, els britànics varen buscar algun cinema perquè servís de presó, però el final varen agafar el zoològic de la ciutat com a presó provisional. Es diu que la població estava tan afamada que s’havia menjat a la majoria dels animals. Les gàbies varen omplir-se de 6.000 presoners distribuïts per categories; al recinte dels lleons s’hi varen tancar els oficials, els homes de Leon Degrelle i les amants dels alemanys. Tot i aquella greu pèrdua, els alemanys s’aferraven a les boques de l’Escalada per paralitzar el trànsit.
Una altra columna britànica que havia participat en l’alliberació de Brussel·les, va arribar aquell dia a Lovaina.
En saber que havien caigut Anvers i Brussel·les, el Generalleutannt Kurt Chill es va aturar a Turnhout amb el que li quedava de la 85º Divisió d’Infanteria per donar mitja volta cap al llarg del Canal Albert. Chill va establir una línia de defensa en el tram del Canal entre Hasselt i Herentals. A part, el 2º Cos d’Exèrcit Panzer de les SS, sota les ordres del Obergruppenführer Wilhelm Bittrich, va rebre ordres de retirar les seves dues divisions al nord de Nederrijn, a la zona d’Apeldoorn i Arnhem, per efectuar reparacions i re-equipar-se, tot i que havien d’estar a punt per entrar en combat.
En el nord de França:
Les tropes britàniques varen entrar a Antwerp, tallant en els alemanys les portes del Canal de la Mànega i del Pas de Calais i el 1º Exèrcit canadenc va alliberar Etaples per després creuar el riu Somme, que havia sigut una barrera alemanya. També el 1º Exèrcit britànic va dirigir-se cap a l’est, direcció al nord de Sedan. A la vegada, els alemanys de Le Havre, totalment envoltada per les forces aliades, varen rebutjar l’ultimàtum de rendició. Davant d’aquelles pèrdues, Hitler va ordenar reforçar, com fos, les fortaleses de Boulogne, Dunkerque i el Canal Albert fins a Maastricht. Però quan la Divisió de les Joventuts Hitlerianes anava per complir les ordres del dictador es va veure obligada a retirar-se del riu Mosa, a prop de Yvoir. Von Rundstedt va exclamar que era una gran pena que aquella lleial joventut fos sacrificada en una batalla impossible.
En el riu Mosa, patrulles del 3º Exèrcit pràcticament no varen trobar resistència, a part de Pont-a-Mousson, a uns quilòmetres al sud de Metz, fins que els alemanys es varen retirar a la banda dreta del riu i varen bombardejar a la població.
El tinent general Frederick Browning i el general Freddie de Guingand es varen dirigir en avió al quarter general del 2º Exèrcit britànic a França per començar a les set de la tarda una reunió amb el comandant Miles Dempsey per parlar de capturar Arnhem i Nimega.
A la Gran Bretanya:
Després de l’alliberament de Brussel·les el dia anterior, la reina Guillermina dels Països Baixos va radiar des de Londres un missatge per als holandesos on els assegurava que l’alliberació era propera i que havia nomenat el príncep Bernat comandant en cap de les forces neerlandeses i que quedava a les ordres del comandant suprem Eisenhower.
En el front oriental:
A Finlàndia:
El govern finlandès va anunciar la suspensió d’hostilitats i va començar a replegar les seves tropes darrere de la línia de la frontera de 1940 amb la Unió Soviètica.
A Polònia:
A Varsòvia es va produir la destrucció de les centrals hidràuliques i elèctriques. Les lluites entre els alemanys i l‘Exèrcit Clandestí polonès varen continuar a l’obscuritat, tot i la falta d’aigua i d’aliments per part dels polonesos. Els polonesos vivien en una situació lamentable i des d’Itàlia se’ls va intentar ajudar gràcies als aviadors britànics, sud-africans i polonesos, que els varen enviar subministraments. L’ajut era insuficient perquè les necessitats eren molt grans.
A Itàlia:
En el sector Adriàtic, el 8º Exèrcit britànic no va aconseguir obrir un forat en la cresta de Gemmano-Coriano, a la Línia Gòtica. La cresta era el punt central de la segona línia de defensa del 10º Exèrcit alemany i, com a tal, era fortament defensat, especialment amb armes antitanc.
En els Estats Units:
L’agregat militar a l’Ambaixada nord-americana a Buenos Aires, el general David W. Ladd, va enviar un memoràndum a J. Edgar Hoover titulat: Possible vol d’Adolf Hitler a Argentina. En els paràgrafs 1, 4 i 5 del document, Ladd va afirmar que molts observadors polítics havien expressat l’opinió de que Hitler podria buscar refugi a Argentina després del col·lapse alemany i que una gran colònia alemanya a Argentina li podria proporcionar un refugi. Ladd apuntava al comte Luxburg, que tenia un ranxo, com una de les persones que el podria acollir. Tot i que el general apuntava que els plans dels alemanys per dirigir-se a Argentina eren pràcticament impossibles, explicava que el silenci dels argentins després de que els acusessin de ser el destí final de Hitler, després d’un vol sense escales de 7.376 milles des de Berlín en un avió construït especialment o com a passatger en un llarg viatge en submarí, tenia certa importància.
Diari del Tercer Reich 