En el camp de Dachau, aquell dia va arribar un comboi procedent de Bordeus amb més de 600 deportats de diferents nacionalitats, la gran majoria provinents del camp de Vernet.
A Polònia:
Del gueto de Lódz va sortir l’últim tren que transportava jueus del gueto, que pràcticament va quedar buit. En aquest tren hi anava Chaim Rumkowski amb la seva família. Quan varen arribar a Auschwitz varen ser enviats a les cambres de gas.
En el front oriental:
En el sector central:
Les tropes soviètiques del comandant Rodion Malinovski varen entrar a Transilvània i Hongria, on el general Géza Lakatos va formar un nou govern disposat a negociar la rendició amb els Aliats. En el seu avanç, la Unió Soviètica va declarar la guerra a Bulgària.
En el front occidental:
A França:
Al sud, el 1º Exèrcit francès, compost per la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins, va conquerir Toló després de que al vespre els últims 2.000 marines alemanys que manejaven el Big Willie i les demés bateries de Saint-Mandrier capitulessin. D’aquesta manera, el comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va entrar a la ciutat. Per altra banda, les tropes franceses del general Joseph de Goisard Monsabert, amb l’ajuda de la Resistència, varen alliberar Marsella.
A primeres hores de la matinada, dues columnes de la 198º Divisió alemanya varen xocar al nord-est de Montélimar amb la 143º Divisió d’Infanteria del general John E. Dahlquist. Al cap de poc es varen produir tirotejos a través dels horts i els matolls a les ribes del Drome, on el 132º Batalló d’Artilleria de Campanya va obrir foc a uns 800 metres sobre les forces alemanyes en retirada. D’aquesta manera, el 15º Regiment de la 3ª Divisió nord-americana va eliminar la resistència alemanya a la ciutat francesa de Montélimar i va entrar-hi pel sud a dos quarts de tres del migdia. Durant la nit i el dia següent varen netejar la ciutat de franctiradors i trampes. Llavors es va donar l’Ordre de Campanya número 4 que exigia tots els esforços que fossin necessaris per arribar i destruir als alemanys en els més de 300 quilòmetres que separaven la ciutat de Lió del Rin.
Més al nord, a dos quarts de set, 1.800 guerrillers del Exèrcit Secret, el A. S., dirigits pel coronel Druilhe, varen arribar a la capital de la Gascunya, on els últims grups d’alemanys havien abandonat la ciutat dues hores abans. A Meaux, el Sonderkommando liderat per Nosek, que havia de dirigir-se a París però que finalment es va retirar en veure que no hi havia res a fer, va tenir que fugir corrents davant del temor que els carros blindats nord-americans els tallessin la retirada.
A França:
A última hora de la tarda, la 28º Divisió d’Infanteria sota les ordres del general Norman D. Cota es va traslladar sota una intensa pluja de Versalles a París per ser presents l’endemà a una desfilada militar nord-americana, tal hi com havia demanat el comandant Dwight D. Eisenhower. Els nord-americans es varen allotjar en el Bois de Boulogne, on havien sigut instal·lades diverses dutxes perquè es poguessin dutxar abans de la desfilada.
En el seu habitual editorial en el Das Reich, titulat aquest Sobre el principi de la guerra, Joseph Goebbels va assegurar que els estaven posant a provar la resistència i que era la missió dels líders polítics mantenir-se quan els caràcters dèbils tremolen davant les càrregues emocionals perquè ells tenien una pròpia missió donada pel destí. El ministre va explicar que el nacionalsocialisme era la més gran, però també la única, possibilitat de salvació del poble alemany.
En el front occidental:
A primera hora del matí, el comandant Dwight D. Eisenhower va sortir de Chartres per visitar París amb el comandant Omar Bradley per fer una visita informal a la capital francesa i reunir-se amb el general Charles de Gaulle. En aquells moments els carrers de la ciutat estaven buits, ja que els alemanys havien confiscat tots els vehicles que podien moure’s. La reunió entre els dos generals nord-americans amb el nou líder francès va tenir lloc en el Ministeri de la Guerra, en la rue Saint-Dominique. De Gaulle els va explicar que la República mai havia deixat d’existir i va demanar mantenir la divisió del general Philippe Leclerc a París per garantir la llei i l’ordre, però com que algunes unitats ja havien abandonat la ciutat també li va demanar que els nord-americans els ajudessin. Eisenhower va proposar una desfilada nord-americana pels carrers de la ciutat. Bradley va declarar que era perfectament possible organitzar-ho tot en menys de dos dies. Amb aquest acord, Eisenhower va convidar al general De Gaulle a presidir la desfilada i respondre a la salutació en companyia del general Bradley. Ell no hi assistiria. Quan va tornar a Chartres, el comandant suprem va convidar al comandant Bernard Law Montgomery a unir-se a la desfilada, però el britànic ho va rebutjar.
En el nord de França:
A la tarda, els tancs del Regiment Sherwood Ranger de la Cavalleria Voluntària britànica varen dirigir-se cap al Sena.
En el sud de França:
A Toló, després d’una resistència a la península de Saint-Mandrier, l’almirall alemany que comandava la plaça de la ciutat va capitular davant la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins. D’aquesta manera va acabar la lluita a la Costa Blava, però no més al nord, on les batalles continuaven sent frenètiques; només aquell dia una sola companyia d’infanteria havia disparat 2.500 projectils de morter per acabar amb els successius contraatacs alemanys. Al migdia, tres divisions d’infanteria alemanyes varen aconseguir creuar el Drome, per fugir cap al nord, conduïdes per la 11º Divisió Panzer, mentre que una quarta divisió intentava avançar amb greus problemes per la Nacional 7.
A Birmània:
Els últims soldats chindits varen marxar del país.
A les tres de la tarda, les tropes franceses, amb el coronel Charles de Gaulle vestit amb un uniforme caqui al capdavant, varen fer una desfilada militar pels carrers de París des de l’Arc de Triomf passant pels Camps Elisis i acabant a Notre-Dame, on es va celebrar una missa per celebrar l’alliberació de la ciutat. Centenars de milers d’homes i dones varen afluir als Camps Elisis. De Gaulle, rodejat per Philippe Leclerc, Pierre Koenig, Alphonse Juin i Alexandre Parodi, va posar una creu de Lorena feta de gladiols roses al damunt de la tomba del Soldat Desconegut, on la flama es va tornar a encendre després de ser apagada des de l’entrada dels alemanys, mentre una banda de la policia interpretava una peça musical. Després, enmig d’un fabulós desordre i aclamat per les masses, el coronel va caminar amb els braços alçats fins a la plaça de la Concòrdia acompanyat per quatre tancs, formacions de policies, soldats perfectament alineats, seguit per jeeps i vehicles blindats, alguns plens de noies. Un milió de persones segons algunes dades varen omplir el bulevard; la gent ballava, cantava i alguns parisencs, eufòrics com mai, varen disparar les seves pistoles, incloses les antigues, al cel per festejar l’alliberació de la ciutat. Després de travessar la plaça de la Concòrdia, De Gaulle va pujar a un automòbil descapotable.
Però, a tres quarts de quatre, de cop va esclatar un tiroteig i la gent va córrer presa pel pànic. Milers de persones es varen tirar al terra pensant en el pitjor i els vehicles blindats varen obrir foc amb les seves metralladores contra els sostres de les cases i les finestres dels pisos més alts. De Gaulle, com si aquells trets no anessin amb ell, va creuar el pont d’Arcole escortat pels seus homes. A un quart de cinc la comitiva va arribar a Notre-Dame. Al voltant de l’atri va quedar ple de gent i els tancs es varen situar al voltant de la plaça. Quan el líder francès anava per entrar a la Catedral es va sentir el tret d’una pistola i després el foc d’unes armes automàtiques. Mentre Leclerc ordenava a crits en els seus homes que abaixessin les armes, De Gaulle va creuar la porta del Judici Final i va recórrer la nau de la Catedral com s’hi res. El coronel, amb els seus assistents, va entonar amb el llibre d’himnes a la mà el Magnificat al mateix temps que sentien més trets. Els feligresos s’amagaven darrere de les columnes i sota els bancs de fusta mentre agents de policia i milicians de la França Lliure disparaven cap als tubs de l’òrgan. Al cap de poc, sense entonar el Te Deum, la gran Catedral va ser ràpidament evacuada. Un periodista de la BBC declararia, fent referència a De Gaulle, que era l’exemple més extraordinari de valentia que havia vist mai. Un cop acabat el festeig, De Gaulle va marxar amb cotxe per començar la seva nova missió. Va instal·lar un nou Govern provisional que va presidir i es va reunir amb les forces que havien donat vida a la Resistència francesa.
Tot i l’alliberació de la ciutat, els combats i els bombardejos varen continuar en els suburbis est de la ciutat. Durant aquell dia els bombarders alemanys varen ocasionar 1.200 baixes.
Una de les primeres normes que va aprovar el nou govern de De Gaulle va ser un càstig contra els col·laboradors francesos. Aquest càstig, el més sever que varen aprovar els francesos contra els col·laboradors, consistia en la privació del dret a lluir condecoracions de guerra, el dret a ser advocat, notari, professor d’escola pública, jutge o testimoni, el dret a regentar un negoci editorial, de ràdio o de cinema i, sobretot, el dret a ocupar un lloc de director en una empresa d’assegurances o en un banc. 49.723 homes varen rebre aquest càstig.
En el Reich:
A França:
Els alemanys varen llançar 105 míssils V-1 cap a Londres, però quan van creuar el Canal de la Mànega els britànics van destruir-ne 102 i només tres V-1 varen arribar a la zona londinenca.
A Alemanya:
Ernst Kaltenbrunner va presentar un informe per encàrrec de Heinrich Himmler que confirmava que els gauleiters estaven eludint als funcionaris públics amb el seu propi personal i va afirmar que a la població no li agradava que no sempre es posés per davant la cooperació presidida per la camaraderia i que, pel contrari, hi havia gent que s’aprofités de la conjuntura per obtenir canvis en l’equilibri intern de poder.
A Rüsselsheim, una multitud empipada va colpejar fins la mort a set nord-americanes de la USAAF que s’havien tirat en paracaigudes.
A Bulgària:
La majoria dels països de l’est declaraven la guerra a Alemanya a mesura que entraven o s’acostaven les tropes soviètiques pels seus països, però Bulgària, al·legant la seva neutralitat, va rebutjar declarar la guerra a Alemanya i les seves tropes varen continuar ajudant als alemanys a Grècia i a Iugoslàvia. Tot i això, el govern del primer ministre Ivan Bagrianov va declarar nuls els acords amb Alemanya.
A Itàlia:
Les tropes aliades occidentals varen arribar a Pésaro amb l’objectiu de travessar la Línia Gòtica. Mentrestant, el primer ministre Winston Churchill es va reunir amb el comandant en cap polonès Ladislas Anders en el seu quarter general a Itàlia. Anders li va dir que les declaracions del dictador Iosif Stalin de que volia una Polònia lliure eren una mentida, i li va assegurar que preferien que les seves dones i els seus fills que estaven a Varsòvia morissin abans de viure sota el bolxevisme. Churchill li va respondre que tenia totes les seves simpaties i li va demanar que confiés amb ells perquè li va assegurar que no els abandonarien i el va convèncer de que al final Polònia seria feliç. Després, el primer ministre es va reunir amb Harold Alexander i junts varen fer una visita amb cotxe a les tropes per contemplar una batalla. Aquesta va ser la vegada que Churchill va estar més a prop de la primer línia del front.
En el front occidental:
A França:
La 43º Divisió d’Infanteria britànica, la Wessex, va creuar el Sena a Vernon i es va convertir en la primera formació britànica en creuar el gran riu francès.
En el front oriental:
A Polònia:
A Varsòvia, després de rebre reforços, els alemanys varen dur un nou i violent atac a la zona de la ciutat antiga, a Stare Miasto, i varen aconseguir la part occidental d’aquest barri.
A Espanya:
La Delegació Nacional de Premsa va recomanar als diaris que tractessin favorablement als nord-americans en les informacions respecte a la guerra del Pacífic.
En els Estats Units:
El president Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb el físic danès Niels Bohr. La reunió va durar una hora i mitja i el físic li va relatar com havia sigut maltractat per Winston Churchill en la trobada que havia tingut amb ell el 16 de maig. El President va justificar al primer ministre comentant que sovint patia depressions. En parlar de la bomba atòmica, Roosevelt va afirmar que donaria un nou pas a una nova era i que creia que Iosif Stalin comprendria la importància i les conseqüències d’aquella nova arma. També esperava eliminar les diferències que tenia amb Churchill en aquest tema (el primer ministre no li agradava que li amaguessin els secrets de la bomba i no volia quedar enrere).
A París, al matí, les tropes nord-americanes de la 4º Divisió d’Infanteria varen entrar al sud de la ciutat de la capital francesa i els soldats francesos de la 2º Divisió blindada, La Nueve, composta pràcticament en la seva totalitat per republicans espanyols, varen entrar en quatre grups per quatre camins diferents per l’oest. A dos quarts de deu del matí, els primers tancs de Philippe Leclrec, uns Shermans nord-americans, varen avançar per la Rue de Rivoli. El general Leclerc es va dirigir a Montparnasse, on va establir el seu punt de control i de direcció. El comandant Massu se’n va anar directament a l’Hotel Majestic, on va obrir les portes d’una canonada i 800 oficials i soldats alemanys se li varen rendir. A les dotze del matí, el 12º Regiment d’Infanteria de la 4º Divisió va arribar a Notre Dame, per dirigir-se després als districtes de l’est de la ciutat. Uns 500 alemanys es varen rendir a la Cambra de Diputats i una columna d’oficials alemanys presoners varen creuar el Patí Quadrat del Louvre. Els soldats alemanys que sortien amb els braços aixecats de l’Hotel Continental se’ls va arrencar del coll la Creu de Ferro. La Kommandantur, situada a la cantonada del carrer del Quadrat de Setembre i la plaça de l’Òpera, va ser ocupada mentre la Resistència va netejar la plaça de les trinxeres que havien concentrat els alemanys. A dos quarts d’una del migdia onejava la bandera francesa a la Torre Eiffel i, uns minuts més tard, uns fusellers varen desplegar la bandera tricolor a l’Arc de Triomf. Els animals d’un circ local varen ser posats en llibertat i varen córrer pels Camps Elisis.
Per la seva part, el governador militar de París, Dietrich von Choltitz, que havia succeït a Karl von Stülpnangel per estar implicat en el complot del 20 juliol, va ser detingut pels espanyols de La Nueve, que havien entrat per la porta d’Orleans. Durant la resta de la jornada varen ser eliminats els últims focus de resistència alemanya pels soldats de Leclerc i la Resistència al preu, a vegades, de greus pèrdues, com per exemple, en l’ocupació de l’Escola Militar. A la Plaça de la Concòrdia, on molt a prop hi havia l’Hotel Meurice, el quarter general del comandant Von Cholitz, va esclatar una batalla campal mentre el comandant alemany estava dinant tranquil·lament mentre tenia la maleta a punt per fugir. Els Aliats volien enviar cinc tancs contra l’Hotel alemany, però els tancs varen quedar inutilitzats per les defenses alemanyes. Al cap d’uns minuts, 200 soldats de la infanteria francesa es varen dirigir a la rue de Rivoli. El tinent Henri Karcher va entrar al vestíbul de l’Hotel i va llançar una granada de fum a recepció. Un guerriller de la França Lliure va entrar a una oficina i es va trobar amb Von Cholitz, a qui va detenir.
En aquells moments l’alegria va esclatar en els carrers i les cases parisenques; es varen repicar les campanes de les esglésies, la gent s’abraçava i es parlava sense conèixer, llançaven flors i saludaven efusivament als tancs que duien la creu de Lorena pintada i alguns els noms de les gran batalles de la Guerra Civil espanyola i la guerra napoleònica. En ser alliberats dels alemanys, alguns francesos varen colpejar i escopir als alemanys, a més d’arrencar-los les olleres, els rellotges i els galons. Molts francesos, per continuar festejant l’alliberació, es varen concentrar a l’Arc de Triomf per cantar La Marsellesa sota la bandera tricolor col·locada pels bombers. Mentre la gent sortia al carrer i omplien els cafès de El Dóme, la Rotonde i Montparnasse, eren destruïts els últims vestigis de l’ocupació alemanya, com a Quai d’Orsay, on encara hi havien tirotejos. La policia vigilava les sortides de metro en busca d’alemanys que intentaven fugir.
A les tres de la tarda, Von Cholitz va arribar a la Prefectura, on l’esperava el general Leclerc. Els dos generals es varen dirigir a la sala de billar on, a dos quarts de quatre de la tarda, Von Choltitz va firmar la rendició formal d’Alemanya davant de Leclerc i el comunista Henri Rol-Tanguy, el comandant de les FFI de París, i d’aquesta manera es va donar per acabada l’alliberació de la capital francesa per part de les forces nord-americanes i franceses guiats per la Resistència francesa. Curiosament, Von Cholitz va firmar la rendició incondicional amb França i no va mencionar en el document de rendició als Estats Units ni la Gran Bretanya. Tres quarts d’hora després de la rendició, la majoria dels soldats alemanys es van rendir davant de Leclerc a canvi de que es garantís un tracte just per ells. La majoria varen ser detinguts a Gare Montparnasse. Un cop firmada la rendició, el comandant alemany va ser introduït al darrere d’un cotxe blindat juntament amb Leclerc, que va seure al davant per ser conduïts a l’andana número 3 de la Gare de Montparnasse, on Von Cholitz va ordenar l’alto el foc a totes les forces alemanyes que seguien resistint.
Grup formats per oficials francesos i alemanys varen alçar banderes blanques i varen recórrer la ciutat repartint còpies del document acabat de firmar pel comandant alemany. A les 19:35, en el Palais du Luxemburg, un dels últims reductes, 700 soldats alemanys varen obrir les portes perquè sortís el seu comandant amb una enorme bandera blanca seguit pels seus homes i deu tancs després de rebre cadascun una pinta de conyac i un paquet de cigarretes. A la nit va cessar definitivament els últims resistents alemanys que s’havien atrinxerat en el Parlament. En total, 15.000 soldats alemanys varen ser fets presoners a París; molts d’ells quedarien confinats durant dies en els patis del Louvre, 4.200 varen morir o varen resultar ferits. Tot i la derrota i la rendició alemanya, encara quedaven alguns soldats alemanys que varen lluitar esporàdicament per la ciutat perquè no acceptaven la rendició. Immediatament després de que la ciutat fos alliberada, varen començar les represàlies contra els col·laboradors alemanys. Pels carrers de la capital francesa es varen produir assassinats i vexacions; les dones que havien mantingut relacions amb els alemanys varen ser rapades i obligades a desfilar pels carrers nues fins la cintura exhibint creus gamades pintades en els pits i un cartell els penjava del coll que deia: He sigut una puta dels teutons. A més, es tiraven tomàquets, ous o excrements contra els col·laboracionistes homes.
Aquella mateixa tarda va arribar a Paris el general Charles de Gaulle; a dos quarts de cinc de la tarda va arribar al punt de control de Leclerc a Montparnasse després de recórrer la Avenue d’Orelans en automòbil. A les cinc de la tarda es va dirigir al Ministeri de Defensa, en el carrer de Saint- Dominique, i des d’un balcó de l’Hotel de Ville va pronunciar un discurs, on va dir que els francesos havien alliberat França, però no va mencionar l’ajuda de les forces aliades.
De Gaulle es va convertir en president del govern provisional de la França Lliure i amb la seva arribada es va continuar celebrant l’alliberació de la ciutat amb una desfilada pels carrers. A les deu de la nit es va establir una zona de comandament en el Petit Palais i es va fer una llista de suposats espies, sabotejadors o col·laboracionistes, a més que es varen obrir els dossiers de la Gestapo i de les SS. 84 individus de la llista que s’havia acabat de fer aquell dia varen ser arrestat durant aquella jornada.
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va posar histèric quan va tenir la notícia de la rendició de Von Cholitz, fet que li va agreujar la seva desconfiança caps als seus generals. Von Choltitz va desobeir les ordres de Hitler de destruir París, igual com havia passat anteriorment amb altres generals quan varen desobeir les ordres de destruir les ciutats de Leningrad i Kiev. Segons algunes informacions, Hitler va trucar aquella tarda a Von Choltitz fent-li la famosa pregunta Crema París? i, en tenir la resposta negativa, va sentir de fons l’himne de la Marsellesa i com sonaven les campanes de la Catedral de París anunciant l’alliberació de la ciutat.
En el Reich:
A Polònia:
Hitler va rebre aquell dia en el seu quarter a l’as de l’aviació alemanya Erich Hartmann per rebre la Creu de Diamants. El pilot es va negar a entregar la seva pistola Walther després de passar les tres àrees de seguretat tal i com marcava el reglament. Quan el dictador el va rebre, li va dir orgullós de que li encantaria veure més homes com ell o Hans Ulrich Rudel. A continuació li va entregar la seva condecoració i varen prendre un cafè. Durant el dinar posterior, Hitler li va confessar que la guerra estava perduda, però que encara confiava que els anglosaxons i els soviètics es barallessin entre ells. També li va parlar sobre el problema dels partisans i li va demanar la seva opinió sobre les tàctiques utilitzades pels bombarders anglosaxons. Bubi, el va informar sobre les deficiències en l’entrenament dels pilots. Per acabar, Hitler li va parlar d’unes noves armes. Aquest va ser l’últim cop que es varen veure.
Un avió Aliat va sobrevolar les instal·lacions d’Auschwitz i va tirar unes fotografies, on es veu amb claredat les posicions de les cambres de gas, els crematoris i inclús una fila de persones dirigint-se a la mort. Aquestes fotografies no van sortir a la llum fins al 1978.
En el front occidental:
A França:
1.800 guerrillers de l’Exèrcit Secret, el A. S., sota al comandament del coronel Druilhe, varen alliberar Bergerac, a la riba sud del Dordonya. Els nord-americans també varen alliberar durant aquella jornada Elbeuf. Per altra banda, els cossos britànics 12º i 3º varen travessar el riu Sena i la 3º Divisió nord-americana va entrar a Avinyó. Tot i que aquesta Divisió avançava ràpidament, el seu camí no va ser fàcil perquè s’havien trobat mines, troncs d’arbres tallats i ponts destruïts. A més, els alemanys, després de saber el dia anterior que una línia nord-americana estava poc defensada a Bonlieu, a uns quilòmetres a l’est del Róldano, sis grups de combat varen atacar aquest punt començant una intensa lluita. A la nit, la 11º Divisió Panzer va aconseguir superar una altra barrera a la Nacional 7 i els combois alemanys varen poder seguir fugint cap al nord.
La desfeta alemanya era un fet i aquell dia va ser l’últim que des de França va sortir un comboi amb presoners francesos en destí als camps de concentració.
A Toló, a les set de la tarda, els francesos varen acorralar als alemanys i, a aquella hora, un coronel francès va advertir als alemanys refugiats a l’Arsenal Maritime que els seus homes senegalesos els massacrarien. Davant d’aquella advertència, els últims defensors varen fer escatar les municions que els quedaven i es varen rendir. Els últims homes varen capitular el 28 d’agost.
A Itàlia:
A Bellagio, a les vuit del matí es va presentar a les oficines del sotssecretari de l’aviació italiana, Manilo Molfese, el tinent coronel Dietrich, l’oficial d’enllaç entre el comandament de la Luftwaffe i el sotssecretari italià. Dietrich li va comunicar que a partir d’aquell moment, amb l’aprovació de Benito Mussolini, els representants de l’aviació alemanya, amb una acció simultània i coordinada, havien ocupat tots els camps italians, els dipòsits, els magatzems i els quarters de l’aviació republicana. Molfese, sorprès d’aquell canvi, va reaccionar violentament i li va dir que no creia que Mussolini hagués acceptat aquella mesura i li va demanar que suspengués l’operació en curs per poder informar si aquesta acció tenia el vistiplau del dictador italià. De seguida va trucar a Mussolini, i aquest li va dir que no coneixia aquella mesura i li va demanar que s’hi oposés enèrgicament.
En el front oriental:
A Romania:
Romania, que havia capitulat el 23 d’agost, va declarar de manera oficial la guerra a Alemanya i Hongria, i va firmar l’armistici amb Moscou. D’aquesta manera, el 3º Exèrcit romanès es va rendir als soviètics a la riba del Mar Negre. Però els romanesos varen pagar cara la seva rendició. A primera hora del matí, el General der Flieger, Alfred Gerstenberg, el comandant de les tropes romaneses antiaèria a Romania, va comunicar des de Bucarest que els líders romanesos eren dèbils i que 6.000 soldats alemanys avançaven sobre la capital des de Ploesti. En realitat, les forces alemanyes eren massa dèbils per vèncer a les tropes romaneses escampades en la carretera que duia a Bucarest. Els combats varen ser violents durant tot el dia i Hitler va ordenar a la 4º Força aèria de la Luftwaffe que ataqués als edificis del govern romanès.
A Varsòvia, els alemanys varen llançar una gran ofensiva contra les zones que encara estaven controlades per l’Exèrcit Polonès del Interior i, carrer per carrer, varen fer retrocedir l’Exèrcit fins a una petita zona del centre de la ciutat.
A Estònia:
Després de dos dies de combat, els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Dorpat.
París estava a punt de ser alliberada dels nazis per l’exèrcit clandestí francès, La Nueve, composta pràcticament en la seva totalitat per republicans espanyols, amb el comandant francès Philippe Leclerc al capdavant i amb el suport de la 4º Divisió d’Infanteria nord-americana. El general francès va enviar un missatge a la Resistència i al Comitè parisenc dient-los que resistissin perquè ja arribaven. Charles de Gaulle i Pierre Koenig varen convèncer a Dwight D. Eisenhower de que enviés a la divisió Leclerc a la capital francesa.
A primera hora del dia, la pluja va caure sobre les legions i tres columnes de la 2º Divisió Blindada francesa es varen preparar per entrar en acció, a uns 30 quilòmetres al sud-oest de la capital. Banderes tricolors ondejaven els 3.000 vehicles batejats amb noms de victòries napoleòniques o amb noms de ciutats franceses que ja havien sigut alliberades. Tots els tancs i tots els vehicles de reconeixement portaven com emblema una silueta blanca de França amb la creu de Lorena. Entre els 12.000 efectius hi havia soldats regulars francesos, sapadors libanesos, fusellers senegalesos, espanyols republicans, gaullistes, monàrquics, jueus, musulmans, catòlics, conservadors, anarquistes, comunistes, socialistes… Amb ells també hi viatjaven els periodistes que comentaven les últimes notícies, entre ells l’escriptor Ernest Hemingway, en qualitat d’enviat de la revista Collier’s. Lentament, aquesta formació es va posar en marxa a les set del matí escortats per automòbils particulars, camions, motocicletes i bicicletes. La població civil que els va veure passar cap a la capital els tirava flors, pomes i tomàquets, a més d’oferir-los vi, xampany, rom, conyac, cervesa i sidra. En contra de l’ordre del general Gerow d’entrar per l’oest a través de Versalles, el general Leclerc va dirigir el gruix de les seves forces cap al sud per atacar un cop haguessin creuat Arpajon, a la zona rodejada per més defenses alemanyes. La columna més lleugera, que avançava per l’esquerra, es va obrir pas fins a Saint-Cyr per arribar al Pont de Sèvers.
A la tarda es varen apoderar d’Antony. Els alemanys, amb el comandant Dietrich von Cholitz al capdavant, varen obrir les portes de la capital francesa deixant que els Aliats entressin amb facilitat. Però la punta de llança francesa seguia aturada a vuit quilòmetres de la Porta d’Orleans i a uns tretze quilòmetres de la capital per culpa de les emboscades. Les forces de Leclerc en aquells moments havien patit més de 300 baixes, a més de que havien perdut 35 tancs i 117 vehicles motoritzats. Sense perdre ni un moment, Leclerc va enviar el capità Raymond Dronne, sota el comandament de tres tancs Sherman i d’alguns half-tracks, cap a la capital francesa a través dels barris perifèrics del sud. Abans del vespre, el petit destacament va franquejar la Porte d’Italie, enmig del foc ocasional dels piquets que hi havia a prop de la Gare d’Austerlitz. Els primers francesos en veure aquells homes es varen pensar que eren els nord-americans, quan en realitat eren francesos i republicans espanyols, que havien pintat en els vehicles noms de les batalles de la Guerra Civil com Guadalajara, Belchite o Terol, i la gent va obrir les barricades del Sena i des del Hotel de Ville es va transmetre per ràdio l’esperada notícia. A les deu de la nit varen arribar a la Prefectura de policia i varen poder avançar fins a l’Ajuntament, ja en mans dels resistents, on els esperava el president del Consell Nacional de la Resistència, Georges Bidault. Els francesos en veure que en les primeres imatges de l’alliberació apareixien ben clars els espanyols amb els seus vehicles varen decidir eliminar els noms dels vehicles en les fotografies i filmacions d’aquell dia.
Davant l’imminent alliberament, totes les campanes de la ciutat es varen posar a repicar i molts soldats alemanys varen optar per abandonar la ciutat. A l’Hotel Meurice, a la rue de Rivoli, al costat de les Tulleries, un dels oficials de Von Cholitz li va preguntar en el seu comandant què significava el repic de les campanes, i el general li va respondre que l’exèrcit francès i nord-americà estaven fent la seva entrada i, a continuació, va trucar a l’Estat Major del Grup d’Exèrcits. En el telèfon s’hi va posar Hans Speidel, i Von Cholitz es va limitar a apropar el telèfon a la finestra perquè sentís com sonaven les campanes i li va preguntar quines ordres havia de rebre un general que no tenia tropes. Speidel li va contestar que no li podia donar l’ordre de retirada i Von Cholitz, que va comprendre la decisió, li va demanar que protegís a la seva esposa que estava a Baden-Baden.
Al matí, a Tolosa, en tenir notícies de que París estava a punt de caure, l’11º Panzerdivisionen, composta per 700 soldats, 60 camions i 5 blindats, es varen dirigir cap a la capital francesa. Però, a mig camí, quan passaven pel Castell de Tornac els estaven esperant els maquis. A les dues del migdia varen aparèixer les tropes alemanyes a prop del Castell i prèviament els maquis havien col·locat bombes explosives, que varen explotar davant i darrere de la columna alemanya, mentre els maquis estaven amagats entre els arbusts i la vegetació. Col·locats en diverses posicions, els maquis no varen deixar de disparar-los i de moure’s, provocant la sensació de que eren molts més. Alguns alemanys varen intentar fugir, però no ho varen aconseguir. Veient que era impossible defensar-se, els soldats alemanys varen demanar al seu oficial que es rendís per poder sobreviure, però l’oficial no els va respondre. Amb l’intent fallit de rendir-se varen tornar a lluitar. Enmig de la batalla, uns 20 gendarmes més varen entrar en acció i un d’ells va cridar a un superior perquè negociés la rendició dels alemanys. Després d’alguns assalts més, pel cel varen passar els DH 98, els Mosquits, i en veure el conflicte a terra varen atacar als alemanys amb les seves metralladores i els seus projectils. A les vuit del vespre les tropes alemanyes capitulaven. Més de 100 soldats alemanys havien mort i uns 200 varen quedar ferits. El comandant K. A. Nietzsche Martin en veure que havien sigut vençuts per uns quants milicians es va disparar un tret al cap.
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler estava desesperat per la situació. Des del desembarcament de Normandia no paraven de cedir terrenys a l’oest d’Europa i ara París seria alliberada. Hitler va ordenar que es renovés la construcció del Mur de l’Oest, que seria responsabilitat de quatre gauleiters (Grohé, Simon, Bürkel i Wagner), fortificar la línia del riu Mosela, des del sud de Metz fins a Saint Maurise, i la Línia Maginot, sense aprofitar les restes franceses. Per fer aquestes obres es va mobilitzar a totes les tropes, els membres de l’Organització Todt i es va obligar a 20.000 treballadors forçats i a membres del Servei Laboral del Reich (Reichsarbeitsdienst) a treballar. La majoria d’aquells treballadors no superaven els 16 anys. Quan Hitler va veure que encara faltava més gent va obligar a la gent dels pobles del voltant a construir la línia de defensa, que en gran part consistia en posar trampes anti-tancs. També es varen construir petits refugis per als soldats. Totes aquestes mesures no van tenir cap tipus de benefici per part dels alemanys.
A la nit, Hitler i Joseph Goebbels varen parlar fins a altes hores de la nit en el búnquer de la Guàrdia del Llop. Hitler li va comentar que mai es rendiria i que estava convençut de que l’Imperi britànic estava perdut perquè davant dels nord-americans i els soviètics estava indefens. Llavors li va explicar que tenia un mal presagi des de que havia marxat d’Obersalzberg i li va confessar que per si de cas ja li havia dit a Eva Braun què havia de fer en cas de que ell morís. Però, segons Hitler, ella va rebutjar les seves propostes i li havia dit que en aquell cas només li quedaria l’opció de suïcidar-se.
A Alemanya:
Els nord-americans varen bombardejar el camp de concentració de Buchenwald amb 120 Fortaleses volants. L’objectiu primordial era l’enorme fàbrica de components per les V-2 Gustloff-Werk II, on hi treballaven els presoners com a esclaus. Per culpa de dues bombes incendiàries es varen produir dos grans incendis, que gràcies a un fort vent de l’est va escampar el foc. Part del dipòsit d’efectes personals va cremar i el foc va traspassar a la bugaderia i, arrossegant-se sobre el sostre, va saltar sobre el roure de Goethe. Tot i que els bombers de camp i els presoners varen salvar la bugaderia, però l’arbre va quedar completament cremat després de que cremés durant tota la nit. L’endemà només quedava d’ell el tronc. Els SS varen ordenar a un grup de presoners que el tallessin, desenterressin les seves arrels i omplissin el forat deixat. A part del roure, va quedar destruïda la fàbrica d’armament Gustlov. L’atac va causar la mort de 384 presoners i 1.462 ferits, 600 d’ells greus, perquè algunes bombes varen caure en la cantera, tot i que les bombes anaven dirigides als quarters de les SS. Les SS varen patir 80 morts, 238 ferits i 65 desapareguts. La confusió d’aquell dia va ser aprofitada per algunes presoners per treure de l’arsenal de les SS fusells, pistoles, metralladores i granades de mà per amagar-les en un lloc segur.
La princesa Mafalda, filla dels reis italians, va quedar greument ferida a l’espatlla. El metge del camp, el doctor Schiedlausky, li va amputar el braç, però la pacient va morir a causa de la sang perduda. El seu cadàver nuu va ser traslladat al crematori amb els cadàvers dels homes que havien mort aquell dia. El pare Joseph Thyl la va poder treure de la resta, la va tapar i es va encarregar de que fos ràpidament cremada. Va tallar un rinxol del seu cabell, que va ser tret clandestinament del camp, i que es va conservar a Jena per enviar-lo als parents hessiens de la princesa. També per culpa d’aquell atac va morir l’antic líder del SPD, Rudolf Breitscheid.
Durant aquell dia va sonar l’alarma gran a la ciutat de Dresden i varen caure algunes bombes a Freital provocant alguns incendis.
Martin Bormann va criticar que els decrets de Goebbels per la seguretat del Reich revelessin en part una alarmant incomprensió de les exigències de la Guerra Total, quan a través d’ells es tallaven considerablement la possibilitat d’acció de les autoritats de les empreses i dels caps de districte.
El ministre d’Armament, Albert Speer, va fer un discurs davant dels seus col·laboradors de l’organització d’armament per explicar que la confiança que havien dipositat amb els tècnics i els caps de les empreses de l’armament era un cas únic en el món. En aquells moments Speer va veure que la guerra estava perduda i va fer responsables als empresaris de la mala organització i de la falta de producció que tant desitjava.
El general George Patton va tornar a demanar a Omar Bradley que permetés al 3º Exèrcit dur a terme un ampli encerclament que avancés a les forces britàniques i canadenques que s’aproximaven per atrapar a les forces alemanyes a l’oest. Bradley li va tornar a denegar. Per altra banda, Eisenhower va reiterar al comandant britànic Bernard Law Montgomery de la necessitat d’aconseguir una base segura a la ciutat belga d’Anvers.
En la Batalla, els Aliats varen forçar la barrera alemanya a la línia del riu Touques gràcies als canons navals, situats al llarg de la costa, per seguir avançant cap a l’est.
En el sud, la 3º Divisió va entrar a la ciutat d’Arles al migdia. Els Aliats ràpidament avançaven per tota aquella zona i un batalló del 141º Regiment d’Infanteria va tallar la Nacional 7 just abans de l’alba, tot i que a primera hora de la tarda les forces alemanyes varen tallar en dos els flancs dels Aliats. El batalló no va tenir més remei que retirar-se als turons a la nit en sentir els Panther alemanys. A més, durant aquell dia els alemanys varen capturar un pla de combat de la 36º Divisió que revelava l’existència d’un punt dèbil a la línia nord-americana, en un sector defensat només per una única companyia d’enginyers a Bonlieu, a diversos quilòmetres a l’est del Roine.
En el front oriental:
A Romania:
La Luftwaffe va bombardejar la ciutat de Bucarest com a represàlia per haver-se aliat ara amb els soviètics. Tot i que els romanesos havien canviat de bàndol, el 1º i el 2º Front d’Ucraïna varen començar un atac per la conquesta de Romania i varen penetrar en les línies alemanyes per dos punts. Atacant des de Jassy, el 2º Front d’Ucraïna del comandant Rodion Malinovski va aconseguir un gran avanç. A part, els soviètics varen bombardejar el palau reial de Bucarest. D’aquesta manera, Bucarest va ser atacada pels dos bàndols. Per altra banda, les puntes de llança soviètiques ja havien atrapat al 3º Exèrcit romanès a la riba del mar Negre.
A Polònia:
A Varsòvia, els resistents polonesos varen aconseguir conquerir el quarter de la policia alemanya, on varen alliberar els detinguts, i els edificis de l’Escola Politècnica i el Banc de Polònia, però la superioritat alemanya era més que notable mentre els resistents es varen començar a quedar sense queviures.
A Moldàvia:
Els alemanys varen abandonar la ciutat de Chisinau.
A Japó:
Quatre grups, amb un total de 76 bombarders, del 20º Comandament de Bombarder varen enlairar-se de les seves bases a la Xina per bombardejar les fàbriques d’acer a Yawata. En arribar a la zona del seu objectiu, les defenses japoneses ja tenien a l’aire a 89 caces de l’Exèrcit i uns quants més de les unitats de la Marina. Tots els bombarders nord-americans varen ser destruïts i només va sobreviure el sergent Charles Shott, que es va llançar amb paracaigudes, tot i que va ser capturat a terra.
El poble romanès, amb el suport del rei Miquel I de Romania, varen enderrocar amb un cop d’Estat el règim de Ion Antonescu. El Conducator va ser arrestat quan va ser cridat a palau i substituït pel general Constantin Danatescu. El rei va renunciar a l’aliança amb Alemanya, va capitular i va ordenar lluitar al costat de l’exèrcit soviètic, que fins llavors estava atacant el país. El dictador Antonescu va ser lliurat a la Unió Soviètica com a presoner, i el rei es va dirigir per la ràdio romanesa al poble per anunciar que el país havia firmat l’armistici amb els Aliats, que havien entrat en guerra contra el Reich i que denunciaven el Tractat de Viena de 1940, que cedia gran part de Transilvània a Hongria.
20 divisions alemanyes del Grup d’Exèrcits Sud alemany varen quedar atrapades en una bossa gegantesca entre els rius Dnièper i Prut.
A Estònia:
L’exèrcit soviètic va arribar a prop de la ciutat de Dorpat, on hi havien forces alemanyes que varen oferir resistència i varen contraatacar.
En el front occidental:
A França:
Les tropes aliades es trobaven a poc quilòmetres de París i, al matí, tal hi com havia ordenat Dwight D. Eisenhower el dia anterior, la 2º Divisió Blindada de Philippe Leclerc es va posar en marxa per alliberar París i varen ocupar Rambouillet, que es trobava de camí a la capital francesa. Per altra banda, el Sonderkommando alemany, enviat el 20 d’agost per oferir resistència i vigilar que ningú es rendís a la capital francesa, va arribar a París. Però l’atmosfera a la ciutat era explosiva; els parisencs es varen alçar contra els alemanys davant de la imminent arribada dels soldats Aliats i, d’aquesta manera, va acabar la treva que havia demanat Dietrich von Chölitz als Aliats el 19 d’agost per deixar fugir els seus soldats a canvi de no atacar a la Resistència. Llavors, Nosek, el líder del Sonderkommando, va decidir limitar l’exploració que havien de fer pels voltants de la ciutat i, després d’observar la Porta de Vincennes i la Porta de Montreuil, el comando va donar mitja volta i es va instal·lar a Meauz.
La 36º Divisió nord-americana va ocupar Grenoble. A la vegada, també es varen alliberar les ciutats d’Evreux i Lisieux.
Tot i el bon avanç de les tropes aliades, entre els comandants Aliats hi havia mala maror perquè el comandant britànic Bernard Law Montgomery insistia en una estratègia diferent que passava per concentrar les forces al nord de les Ardenes i, a més, sostenia que només es necessitava un sol comandant en cap per supervisar les forces que havien d’avançar cap a Alemanya des del Sena. Aquell mateix dia, Eisenhower va tenir que viatjar al lloc de comandament del 21º Grup d’Exèrcits, situat a Condé-sur-Noireau, a prop de Falaise, per reunir-se amb Montgomery. El general Walter Bedell Smith va ser exclòs d’aquesta tensa trobada. Quan el comandant britànic va proposar aturar el 3º Exèrcit del general George Patton per reservar més combustible per altres caps de llança, Eisenhower li va dir que l’opinió pública nord-americana no hi estaria d’acord. El comandant suprem va decidir que després de la conquesta d’Anvers, un port vital per als Aliats, tindria lloc un atac nord-americà cap al Saar a càrrec del 3º Exèrcit, però va acceptar algunes reclamacions de Montgomery com la de donar-li prioritat per utilitzar la reserva aerotransportada a més de desplaçar el 1º Exèrcit a les Ardenes enlloc de fer-ho cap al sud com tenia pensat. Aquest moviment permetria reforçar el flanc dret del 21º Grup d’Exèrcits. El comandant suprem també es va mostrar d’acord en que hi hagués només un sol comandant en cap encarregat de supervisar l’atac contra Alemanya, però aquest comandant no seria Montgomery, tal hi com esperava el comandant britànic, sinó que seria ell mateix. Abans de marxar de Condé, Eisenhower li va dir que per insistència del propi George Marshall el canvi tindria lloc al cap d’una setmana.
Al sud, la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen assaltar la ciutat de Toló. Mentrestant, a primeres hores d’aquell dia, uns soldats d’infanteria argelins acompanyats per tancs Sherman es varen dirigir pels carrers del port vell de la ciutat de Marsella. En veure aquells homes, els marsellencs, que ja s’havien aixecat contra l’ocupació alemanya el 21 d’agost, es varen posar a cridar-los eufòrics per donar-los la benvinguda. La guarnició alemanya amb 200 canons i amb una doble línia de protecció de seguida es va veure amb inferioritat, tot i que no es va rendir fins al 28 d’agost.
En el Reich:
A Alemanya:
A la presó de Berlín–Plötzensee va ser executat el diplomàtic opositorOtto Carl Kiep. Al mateix temps, els diaris varen publicar un extens reportatge sobre el judici d’Adam Trott, que era descrit com “el conseller d’afers exteriors de Stauffenberg”. El reportatge assegurava que havien executat a tots els acusats. Després d’aquest anunci, les autoritats alemanyes varen retirar la placa amb el seu nom de la porta del seu despatx del Ministeri d’Afers Exteriors i varen col·locar el nom d’una altra persona.
A Itàlia:
Els alemanys varen assassinar a 184 civils a la ciutat toscana de Padule di Fucecchio. Entre els assassins hi havia Johann Robert Riss. Alemanya mai el va voler extradir a Itàlia anys més tard, tot i que el 2011 va ser declarat culpable i condemnat a cadena perpètua.
A dos quarts de vuit de la tarda, el comandant Dwight D. Eisenhower va decidir ajudar París i va ordenar a Philippe Leclerc avançar amb les seves tropes, que estaven ansioses per arribar-hi. El comandant suprem va dir en els caps de l’Estat Major Conjunt que “si els alemanys intentaven retenir la capital amb una força sòlida es convertiria en una amenaça constant pels flancs”. Tot i això, tenien informes que deien que els alemanys s’estaven retirant. A la nit, a París, el comandant Dietrich von Cholitz sabia que tot estava perdut i les seves ordres no anaven més enllà de les portes de l’Hotel Meurice.
Els canadencs i els nord-americans varen eliminar la bossa de Falaise tancada el 20 d’agost.
A Limoges, els homes del coronel Guingouin varen ocupar la ciutat després de negociar sense èxit la rendició el 20 d’agost. Els 14.000 homes armats de la Resistència varen entrar a la ciutat sense problemes perquè els alemanys varen fugir davant de la superioritat aliada. Guingouin es va instal·lar a l’hotel Haviland i es va fer un festeig amb banderes comunistes i fent salutacions aixecant el puny.
Al sud, un batalló de xoc francès es va apoderar del mont Faron, que domina la ciutat de Toló.
En el front oriental:
A Polònia:
Un grup de dones varsovianes varen fer una crida al papa Pius XII perquè ajudés Varsòvia en la seva lluita per alliberar-se dels alemanys. En l’escrit es varen queixar de que tant l’exèrcit soviètic, a les portes de la capital polonesa, com els països occidentals no feien res per ajudar-los.
A Itàlia:
El 5º Cos britànic va ser aturat pels alemanys davant del riu Metauro, molt a prop de les primeres organitzacions defensives de la línia Gòtica.
A la Gran Bretanya:
Els alemanys varen llançar un míssil V-1 que va caure a East Barnet, Herfrodshire, en el sud-est d’Anglaterra, provocant la mort de 221 persones.
L’emissora de ràdio de la ciutat de París, controlada pels alemanys, va cometre l’error de radiar que la Resistència seria eliminada. Des del 19 d’agost el comandant Dietrich von Cholitz havia aconseguit una treva amb la Resistència per poder evacuar els soldats alemanys de la ciutat sense ser atacats a canvi de que no s’ataquessin els interessos de la Resistència. Però, amb el missatge de ràdio dels alemanys, la Resistència es va sentir traïda i va tornar a lluitar pel control de la ciutat. Una ordre corria com la pólvora:
Tots a les barricades!.
De seguida varen sortir barricades i els combats en els carrers es varen endurir per moments. Von Cholitz no va voler destruir la Resistència tal i com li havia ordenat Adolf Hitler perquè sabia que amb els seus 15.000 homes i els seus 70 tancs no podien fer front durant molt de temps a una població revoltada. La lluita cessaria en breu d’una manera o d’una altra amb l’arribada dels Aliats. Als voltants de París, les tropes aliades varen tancar el cercle a la capital francesa amb una enorme quantitat de mitjans. Tot i això, el Sonderkommando enviat per Helmut Knochen el dia anterior va ocupar la ruta de París amb quatre vehicles, un d’ells amb ràdio, acompanyat d’onze homes, cinc d’ells agents francesos.
Diversos centenars d’alemanys amb carros de combat i canons de 20 mil·límetres varen dirigir-se cap a la recent alliberada localitat de Trun, però una línia canadenca de vuit metralladores Vickers va acabar amb l’ofensiva alemanya.
A la nit, a Limoges, els soldats alemanys es varen veure atrapats per les forces aliades i, finalment, varen decidir rendir-se. També es varen rendir a Saint-Lambert-sur-Dive.
Els Aliats varen aconseguir construir una segona canonada oleoducte per portar combustible en terres franceses anomenada Hamel, que tot i això, igual que la Hais, tardaria en poder subministrar gasolina.
Al sud de França, la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen continuar procedint per envoltar la plaça forta de Toló. Els frares d’un monestir de la zona varen guiar els destacaments francesos i els varen ajudar a creuar el terreny. Al mateix temps, mentre les columnes del general Jean Marie Gabriel de Lattre Tassigny s’apropaven a Marsella per l’est, el nord-est i el nord, els marsellesos es varen aixecar contra l’ocupació alemanya construint barricades i tirotejant les patrulles alemanyes que quedaven aïllades.
A última hora de la tarda, l’avantguarda de la Força Operacional Butler va arribar als turons boscosos de Montélimar pel nord amb carros blindats, caça-carros i tancs lleugers Stuart per tal d’atacar als alemanys. Una bateria d’artilleria no va tardar en fer servir els seus canons i els combois alemanys que intentaven obrir-se pas cap al nord per la Nacional 7, al llarg de Ródano, varen canviar de rumb en sentir les explosions. Al cap de poc ja hi havia uns 50 vehicles de la Wehrmacht cremant.
A Varsòvia, els combats entre alemanys i la resistència polonesa continuaven, però els alemanys anaven guanyant terreny i varen obrir moltes bretxes en els murs que rodejaven l’antiga ciutat de Stare Miasto. La ràdio de la resistència, mentrestant, es va queixar de la falta de provisions que no rebien de l’exterior.
A Estònia:
Els soldats soviètics varen enfonsar la defensa avançada de Dorpat, entre el llac Peipus i la carretera de Pleskau, i un gran número de soviètics varen poder desembarcar a la riba oest del llac.
En els Balcans:
El 6º Exèrcit alemany va començar a retirar-se cap a Prut després de l’avanç soviètic del dia anterior.
A Suïssa:
En un informe del govern suïs es mostrava la forta presència alemanya a la ciutat de Davos i el malestar dels habitants. L’informe també advertia del perill de que hi poguessin haver incidents entre els 200 aviadors nord-americans que estaven a la ciutat per recuperar-se i els 1.200 alemanys que vivien en els dotze o més sanatoris.
Precisament, a la localitat de St. Margarethen, el Obersturmbannführer SS Kurt Becher es va reunir amb el delegat del Joint Committe, el banquer Saly Mayer, per parlar de l’intercanvi de jueus per camions. Becher va veure en aquesta primera trobada que era impossible convèncer a les organitzacions jueves per aquell intercanvi. Mayer només consideraria aquest assumpte quan Heinrich Himmler anunciés el final del genocidi. Curiosament, tal hi com s’ha dit, aquell dia es va aturar l’enviament de jueus a Auschwitz.
Les tropes alemanyes es varen veure obligades a fugir cap a l’est d’Europa després de que fracassés el seu contraatac, l’últim a Saint-Lambert contra la 4º Divisió blindada canadenca. Durant al matí, els polonesos varen tenir que aguantar a prop de Vimoutiers l’atac de la 2º i 9º Divisió SS Panzer, portades pel comandant Walter Model des del Sena per trencar la bossa de Faliase. Els alemanys volien aprofitar que els núvols d’aquell dia impedien enlairar els avions Aliats i varen atacar amb els seus tancs. Però els canadencs i els nord-americans van anar tancant el cercle de Falaise per Chamboy. Molts dels soldats alemanys que varen quedar atrapats a la carretera varen ser disparats sense contemplacions amb tota l’artilleria mentre fugien. Aquella zona es va conèixer com la Vall de la mort per la quantitat de baixes que hi varen haver. Els Aliats varen fer aquell dia a 12.000 presoners i varen matar a 10.000 alemanys.
Més al sud, el 15º Cos nord-americà del 3º Exèrcit va establir un cap de pont sobre el riu Sena, entre Mantes Cassicourt i la Roche-Guyon, a tocar de Rollebois, al nord-oest de París i del quarter general alemany. Ràpidament varen creuar-lo amb barques, balses, ponts de pontons i per una estreta passarel·la col·locada sobre una presa propera a Mantes, a uns 50 quilòmetres a l’oest de la capital. Les forces alemanyes, però, varen frustrar els esforços dels soldats nord-americans d’avançar seguint el curs del riu, tot i que no varen impedir que alliberessin La Roche-Guyon.
La batalla per la capital francesa era imminent i, a Vittel, Helmut Knochen i Karl Oberg varen establir el seu nou quarter general. Un cop instal·lats, Knochen va decidir enviar un Sonderkommando a París amb la missió d’estar-hi el màxim de temps possible per tal de que els informés per ràdio de tot el què passava. El cap d’aquesta operació va ser Nosek, que havia format part d’un dels primers grups alemanys a França el juny de 1940. En aquell moments els alemanys sabien que tot estava perdut a França i, a Vichy, el règim nazi va decidir empresonar al vell mariscal Philippe Pétain i el varen portar a Sigmaringen. Més tard el portarien a Belgfort perquè els Aliats no el capturessin. La victòria aliada era tan imminent que el coronel Charles de Gaulle va arribar aquell dia a França, concretament a Cherbourg, per dirigir l’alliberació del país.
Però no tot eren alegries pels Aliats, el coronel Guingouin, que tenia envoltada la ciutat de Limoges des del 14 de juliol amb 14.000 homes de la Resistència ben armats, va negociar la rendició amb els alemanys a través de l’agent del consolat suïs a la ciutat, Jean d’Albis, i amb els oficials britànics i nord-americans arribats a la regió amb paracaigudes. Quan el cap alemany, el general Gleiniger, va acceptar les condicions de rendició, un grup de les SS el va arrestar i el varen obligar a suïcidar-se.
Al sud de França:
La infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen procedir a envoltar la plaça forta de Toló. A Montpeller, els soldats alemanys varen abandonar la ciutat, que va ser immediatament ocupada per centenars de maquis, la majoria comunistes. A més, a última hora d’aquell dia els Aliats varen acabar la primera pista d’aterratge al sud de França. Aquella pista va ser molt important perquè fins llavors els P-47 que sobrevolaven aquella zona ho tenien que fer sortint de Còrsega i per culpa de fer-ho tan lluny sovint renunciaven al seu carregament de bombes per dur combustible extra en els dipòsits de les ales. Però l’operació en aquesta zona tampoc era senzilla, ja que la 3º Divisió, que havia recorregut més de 50 quilòmetres sense problemes des del cap de platja, es va trobar amb una mica de resistència i alguns ponts destruïts a Aix-en-Provence.
En el Reich:
A Polònia:
Des del sud d’Itàlia, concretament des de Foggia, varen sortir 127 avions de la 15º Força Aèria nord-americana per bombardejar la planta de petroli i cautxú de Monowitz, causant molts danys pels alemanys i perdent els nord-americans només un avió. Aquell bombardeig va ser vist pels presonersd’Auschwitz, que van pensar erròniament que aviat els alliberarien. El que sí que varen fer aquells bombarders va ser fotografiar el camp.
A Alemanya:
En el seu editorial en el Das Reich, titulat aquest cop En temps borrascosos, Joseph Goebbels va assegurar que a través del 20 de juliol s’havien fet més forts en tots els sentits. El ministre va senyalar que els culpables, que entre ells hi havia homes amb cognoms alemanys i nascuts de mare alemanya, eren ultra-reaccionaris, i que el seu caràcter explicava per proliferació de les forces de l’instint… per les d’un intel·lectualisme diabòlic.
A França:
120 presoners francesos varen ser traslladats pels alemanys al patí principal del fort del Montluc. A continuació varen ser lligats, agrupats en dos autobusos i conduïts a nou quilòmetres al sud, a un edifici en desús. Els presoners varen ser duts fins el primer pis de l’edifici, on cada un va rebre un tret a la nuca. Quan els varen matar a tots, els alemanys varen cremar els cadàvers. Una dona, però, es va aixecar i es posar dempeus per demanar misericòrdia. Els alemanys la varen respondre disparant-li una ràfega de trets. Després, la Gestapo va brindar per aquells assassinats amb xampany abans de dinamitar l’edifici. L’explosió va ser tan potent que en els jardins propers a Saint-Genis-Laval es varen veure restes humanes. Aquests assassinats varen ser organitzats per Klaus Barbie.
En el front oriental:
A Romania:
L’exèrcit soviètic, amb el 4º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Petrov, el 2º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Rodion Malinovski i el 3º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Fiodor Tolbujin, varen començar la quarta gran ofensiva soviètica de l’any, l’ofensiva de Jassy-Kishiniov, amb un avanç per intentar destruir el Grup d’Exèrcits del Sud d’Ucraïna en els Balcans atacant des dels Càrpats fins al mar Negre, empenyent les unitats hongareses i romaneses que el general alemany Friessner tenia sota les seves ordres. Els Fronts ucraïnesos 2º i 3º varen creuar el riu Prut i varen atacar al Grup d’Exèrcits Sud d’Ucraïna a Romania des dels seus caps de pont sobre el riu Dnièster i varen perforar el front defensat pel 3º Exèrcit romanès. Les unitats romaneses, en veure’s superades, varen desertar en massa i moltes d’elles es varen unir als soviètics i varen atacar als seus antics aliats. Les tropes romaneses que es varen quedar a les seves files varen arribar al Danubi abans que els alemanys, que estaven en retirada, i varen tancar el pas del riu. Gran part de l’exèrcit romanès ja estava descompost. Durant aquella ofensiva els soviètics varen ocupar Bucarest i varen ser rebuts per una multitud cansada de tants anys de guerra. 16 divisions alemanyes, desprotegides davant l’atac soviètic, varen ser destruïdes.
A Polònia:
A Varsòvia, membres de la resistència polonesa varen aconseguir apoderar-se de la central telefònica, mentre les lluites en la zona de l’antiga ciutat continuaven, sobretot en els barris de Leszno i Nalewki.
En el Pacífic:
Després de vint dies de durs combats interromputs, les tropes nord-americanes varen conquerir Guam.
El ja ex comandant Günther von Kluge viatjava amb els seus assistents direcció a Berlín tal hi com li havia demanat Adolf Hitler el dia anterior. Però el mariscal de camp sabia que quan arribés a Alemanya seria arrestat i executat per estar, suposadament, darrere del complot del 20 de juliol i per haver estat il·localitzable durant 12 hores el 15 d’agost, deixant créixer les teories de que era un traïdor. Quan estaven a la ciutat de Metz, el mariscal de camp va demanar fer una aturada per anar al lavabo. En aturar-se, Von Kluge es va tancar de dret a un lavabo i allí es va prendre dues pastilles de cianur. Mentrestant, en el cotxe, un dels seus assistents en veure que tardava molt va entrar al lavabo i el va trobar estès a terra però encara viu. Ràpidament varen trucar a una ambulància i el varen portar de dret a l’hospital de la ciutat, on va morir més tard. Quan en el quarter general de Rastenburg va arribar la notícia de la mort de Von Kluge es va informar primer a Hitler i li varen dir que la causa de la mort era natural, d’un atac de cor. Però Hitler no s’ho va voler creure i va demanar fer una autòpsia al cadàver. Quan se’l va informar de que la causa de la mort era per haver ingerit càpsules de cianur es va mostrar molt content perquè per ell demostrava que era un traïdor. Després va llegir la carta que Von Kluge l’hi havia enviat el dia anterior i va tornar a afirmar que era un traïdor, tot i que en la carta no explicava per enlloc de que estigués darrere del complot. El que és cert és que el 1942 Von Kluge va ser convidat a formar part del complot, però el dia del cop d’Estat va quedar-se’n al marge, tot i que més tard varen arribar denúncies contra la seva persona.
Després de que hi hagués hagut una epidèmia de tifus unes setmanes enrere en el camp de concentració de Natzweiler, la direcció dels serveis de sanitat de la Luftwaffe va enviar una carta en el viròleg Niels Eugen Haagen en el que li preguntaven si els seus experiments per trobar una vacuna contra el virus podia tenia alguna cosa a veure-hi. Haagen va respondre un mes més tard per dir-los que els casos de tifus en el camp es devia a una malaltia que procedia de l’exterior del camp i que no hi havia cap relació amb els seus experiments.
A Polònia:
Hitler va acceptar que les indústries i les centrals elèctriques de França, que estaven a punt de caure a les mans aliades, fossin paralitzades però no destruïdes com havia ordenat en anterioritat.
En el camp de concentració d’Auschwitz, el comandant de l’Oficina del Metge en cap va qualificar el “treball” de Josef Mengele com excepcional i va elogiar el seu record d’enviar persones a les cambres de gas i els seus experiments amb bessons.
En el front occidental:
A França:
Les tropes aliades es trobaven al nord-oest de la ciutat de París i ara era només qüestió de dies perquè la ciutat fos alliberada. Però les forces franceses de l’interior varen desencadenar la insurrecció a la capital sense esperar l’arribada de l’exèrcit nord-americà. Alexandre Parodi va firmar una ordre de mobilització general. Les parets dels edificis es varen cobrir de cartells que incitaven a la insurrecció i la Resistència va ocupar la prefectura de policia en la Ile-de-la-Cité i les alcaldies, on varen onejar la bandera tricolor i varen fer sonar la Marsellesa. La policia parisenca es va passar a les ordres dels resistents. 125 parisencs varen morir en els diversos tirotejos pels carrers de la capital. Les baixes haguessin pogut ser molt més elevades si el comandant general de la ciutat, Dietrich von Cholitz, no s’hagués negat a complir l’ordre de Hitler de reduir la ciutat a ruïnes. Enlloc d’acabar amb l’aixecament, el comandant va demanar una treva als Aliats, que acabaria el 23 d’agost, per deixar marxar els seus soldats sense ser molestats a canvi de respectar les posicions de la Resistència i no destruir els edificis ocupats. Llavors, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar la 4º Divisió nord-americana, en la que hi viatjava el general Charles de Gaulle, i la 2º Divisió blindada del general Philippe Leclerc per ajudar als insurrectes. Si haguessin volgut els nord-americans haurien pogut alliberar París aquell dia, però Eisenhower no va posar molt interès en alliberar la ciutat perquè volia avançar ràpidament cap a Alemanya.
En el cercle de Falaise, els soldats canadencs i nord-americans varen atacar i envoltar a 8 divisions d’infanteria, uns 120.000 soldats alemanys, i les restes de dues divisions cuirassades, que finalment es varen rendir. A més, els nord-americans del 359º Regiment d’Infanteria varen entrar a Chambois mentre el 15º Cos es dirigia en força cap al Sena, direcció a Mantes-Gassicourt. Llavors, els nord-americans es varen enllaçar amb els polonesos del 10º Regiment de Dragons. Però no tots els alemanys es rendien i a la població de Saint-Lambert, un poble proper al riu Dives, entre Trun i Chambois, varen contraatacar contra els soldats de la 4º Divisió blindada canadenca.
En el sud, després d’atacar durament les fortificacions costeres des de l’aire, el Nevada, l’Augusta, el Quincy i el cuirassat francès Lorraine varen llançar 200 bombes per tal d’alliberar la ciutat de Toló. A més, la Força Operacional Butler va alliberar la ciutat de Sisteron sense lluitar. A Marsella, la població, a instàncies de la Resistència, es va revoltar contra les tropes d’ocupació alemanya. La ciutat va ser alliberada el 28 d’agost. A més, les forces aliades varen alliberar la ciutat de Toulouse i Foix. En aquesta ciutat, la 3º Divisió de Guerrillers va ser encarregada d’ocupar la ciutat, però va patir un fort contratemps quan anaven a iniciar l’operació perquè els faltaven 3 dels 4 batallons per problemes logístics. Només un batalló va anar a peu fins la ciutat; els demés varen voler-ho fer amb transport, però les avaries ho varen impedir. El comandant, enlloc d’aplaçar l’atac, va decidir començar-lo amb el que tenia. Convençut de l’èxit, va posar a l’entrada de la ciutat de Foix, en un pont, a uns quants soldats amb gran capacitat per disparar. Els alemanys es varen concentrar en aquesta zona convençuts de que per allà es produiria l’atac, però, llavors, varen entrar els maquis per la resta de la ciutat, fent-se ràpidament amb el control de Foix. Els alemanys en veure la maniobra es varen replegar i es varen fer forts en el Liceu de la ciutat. El comandant maqui Cristino, en veure que no tenia munició per atacar-los, va decidir mantenir-se a cobert molt a prop dels alemanys i va llançar foc de morter mentre ordenava a un dels seus capitans amb tres soldats amb munició que ataqués. A la sortida del poble, el capità va trobar a un telefonista, que va rebre una trucada en què l’anunciaven de que arribarien tropes alemanyes que es dirigien a la ciutat en ferrocarril. Llavors, el capità Abascal va decidir col·locar a un home amb una metralladora perquè ataqués sense contemplacions quan passés el tren carregat d’alemanys per així fer veure que eren molts més homes. Quan va veure el tren, aquest soldat va obrir foc i uns altres varen llançar algunes granades de mà en el vestíbul on hi havien els comandants. Els alemanys varen baixar ràpidament del tren amb les mans enlaire i desarmats. Llavors, a la ciutat hi va arribar munició per als francesos i els maquis varen intensificar el foc de morter mentre esperaven les tropes que no havien pogut venir. Quan varen arribar els tres batallons que faltaven, els civils de la ciutat varen sortir amb crits d’alegria. Poc abans de que els Aliats comencessin un assalt final, els alemanys es varen rendir. En aquesta batalla els alemanys varen patir 80 morts i una gran quantitat de ferits. A més, 2 oficials superiors, 20 oficials i una columna de 200 soldats varen ser fets presoners. Els espanyols, que lluitaven dins les files aliades, varen perdre a 2 homes i 2 més varen quedar ferits.
En el front oriental:
En el sector central:
L’exèrcit soviètic va obrir una bretxa de vuit quilòmetres de profunditat per deu d’amplada. Els alemanys ja no podien fer res més que retirar-se sinó volien morir.
A Polònia:
Reinhard Gehlen va fer saber en els seus comandant que prop del riu Berézina havia una brigada de la Wehrmacht composta per 2.500 homes i comandada pel tinent coronel Heinrich Scherhorn i dotada d’uns quants canons i carros de combat que lluitaven amb desesperació per trencar el cercle soviètic. Gehlen volia que anessin en aquella zona per recórrer als seus companys, però aquells homes estaven desarmats i en mans dels soviètics.
A Varsòvia, els resistents varsovians varen rebre la notícies de que París s’havia aixecat contra les forces invasores alemanyes. El comandant Tadeusz Bór-Komorowski va fer una crida a l’optimisme en afirmar que els alemanys estaven sent arraconats i que molts d’elles es volien rendir. Però la realitat era diferent; els alemanys varen continuar atacant amb dures a la zona antiga de la ciutat i varen destrossar diversos edificis amb ells seus tancs.
Diari del Tercer Reich 