Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir en el jardí de la Cancelleria del Reich amb el ministre Heinrich Himmler i el general Heinz Guderian. Després de passejar pel jardí per parlar de la situació militar, Hitler els va deixar sols, i Guderian ho va aprofitar per dir-li a Himmler que no hi havia cap possibilitat de guanyar la guerra i que només els hi hauria d’importar com acabar amb les matances i els bombardejos. Seguidament, li va comentar que veia en ell l’única persona capaç de contactar amb els països neutrals per negociar la rendició, però Himmler li va contestar que encara era aviat per pensar en la rendició .

Mentre Himmler i Guderian parlaven, Hitler va rebre un informe del ministre Joseph Goebbels sobre la reforma de la Luftwaffe. En l’informe s’explicava que l’aviació alemanya no podria fer res per aturar l’avanç Aliat. Durant aquella jornada, el dictador va prohibir que es mantingués una entrevista amb un suposat emissari soviètic a Estocolm amb l’argument de que no es podia negociar amb una posició de debilitat. Joachim von Ribbentrop a través de Fritz Hesse va intentar negociar amb els Aliats una pau separada.

A la nit, després de la reunió de situació i mentre Berlín era novament bombardejada, Hitler es tornar a reunir amb el general Guderian. Després de preguntar-li per la seva salut perquè havia sabut que havia tornat a tenir problemes de cor, li va recomanar molt amablement que s’agafés una baixa per malaltia. Guderian li va respondre que li era complicat, ja que cap dels seus dos adjunts estava disponible: el general Walter Wenck encara s’havia de recuperar de l’accident de cotxe i el general Hans Krebs havia resultat ferit en un bombardeig. En aquell moment va entrar un ajudant per comunicar-li a Hitler que el ministre Albert Speer desitjava veure’l. Hitler es va negar a rebre’l dient que sempre que algú sol·licitava reunir-se a soles amb ell era perquè tenia alguna cosa desagradable per dir-li, i va dir que Speer començava tots els seus informes amb la frase: La guerra està perduda, i que els guardava en una caixa forta i no se’ls llegia. Després d’acabar la reunió i no donar de baixa, de moment, al general Guderian, Hitler no va tenir més remei que reunir-se amb Speer, que volia parlar-li del seu viatge al front occidental. Per Speer ja res tenia sentit, no tenia cap influència ni amb Hitler ni amb cap dels generals i tenia por de que és volgués acabar amb la seva vida. Per això durant la trobada va estar callat i més prudent alhora de donar la seva opinió davant d’e Hitler. A més, Speer sabia que Hitler estava dictaminant sentències de mort als oficials que no obeïen les seves ordres de terra cremada.

Durant la nit, Hitler es va reunir amb Joseph Goebbels. El dictador estava enfurismat per la situació militar i va culpar les derrotes militars al front occidental als traïdors. El ministre va posar èmfasis en que la tropa i els caps militars no lluitaven ja degut a l’enorme superioritat aèria aliada i no veien perspectiva de victòria. Hitler va assegurar que alguns caps militars tenien la idea d’aliar-se amb els occidentals per lluitar contra els soviètics. Goebbels li va respondre que ni la població tenia ja la voluntat de lluitar a l’Oest i que la moral havia caigut a totes parts. Els dos varen arribar a la conclusió que la desfeta era inevitable. Però Hitler es continuava aferrant a la idea de resistir i aconseguir un èxit militar per després entaular relacions amb els Aliats. Estava segur de que la coalició aliada es trencaria per Iosif Stalin, a qui considerava el més realista dels líders Aliats, i per això havia de parlar primer amb ell.

---

El règim nazi va rebre informacions de que els soviètics havien retirat dos exèrcits de Pomerània i de Prússia Oriental per enviar-los al riu Òder per dirigir-se cap a Berlín.

---

Entre les tres i les cinc de la matinada va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Falkenstein, a la regió de Vogtland. Tot i que la ciutat no va ser atacada, la ràdio va amenaçar de que unes esquadrilles procedents de Turíngia sobrevolaven Saxònia.

---

Després de tractar als últims dies a Himmler, aquell matí Felix Kersten va tornar a Estocolm. Abans de marxar li varen entregar una carta del Reichsführer en que li agraïa els seus serveis mèdics i la seva “amistat” durant els últims anys.

---

A la ciutat de Duisburg varen ser ajusticiats 24 membres de la banda dels Pirates d’Edelweiss. També, com el dia anterior, varen ser assassinats a Westfàlia més treballadors forçats de l’Est acusats de robar menjar.

A Àustria:

A Viena varen sonar durant cinc hores les alarmes antiaèries, però no es va produir cap dany perquè, molt probablement, es tractaven de bombarders que havien sortit d’Itàlia i es dirigien a Berlín.

En el front occidental:

A Holanda:

El 1º Exèrcit canadenc del comandant Harry Crear i l’exèrcit britànic del general Miles Dempsey varen abandonar les seves posicions i varen avançar per terres holandeses entre el mar i el riu Weser, en direcció a la ciutat de Brema.

A Alemanya:

Tres cossos del 3º Exèrcit nord-americà havien arribat al Rin.

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va ordenar en els gauleiters, Reichkommissars i els comandants d’alt rang la destrucció de totes les infraestructures industrials, les propietats industrials, les vies i línies de comunicació i les centrals de proveïments que poguessin ser útils per als seus enemics. Aquella ordre o decret es va conèixer com l’Ordre Neró o el decret de terra cremada. Hitler va dir que no s’havien de preocupar en absolut per la població a partir d’aquells moments. Era la primera vegada que demanava públicament que s’apliqués la política de terra cremada dins del territori alemany. El ministre Albert Speer, que li havia demanat que no apliqués aquella ordre, sense dir-li personalment es va negar a obeir l’Ordre perquè sabia que si s’aplicava contra les indústries del Ruhr s’hauria acabat la producció d’acer i de carbó. A més, Speer coneixia i tenia bones amistats amb els empresaris que es veurien afectats per aquella Ordre.

Però no tothom s’hi va oposar com Speer, el ministre Joseph Goebbels va compartir la visió de Hitler i creia que aquella Ordre podria frenar l’avanç de les tropes aliades. A més, per Goebbels era culpa de la població que Alemanya no hagués pogut conquerir el món i, per tant, creia ara havien d’assumir les conseqüències. Els ministres Hermann Göering i Heinrich Himmler no els va importar aquella ordre i per separat volien arribar a una aliança amb els britànics i els nord-americans per lluitar junts contra als soviètics. Tot i això, els dos ministres sabien que  Hitler no acceptaria mai aquella possible aliança ja que el dictador considerava que el poble s’havia mostrat massa dèbil i veia el futur en els pobles de l’Est.

Més tard, Hitler va rebre la notícia de que havien destruït el pont de Remagen, dificultant d’aquesta manera el pas de les tropes nord-americanes. Al migdia, Hitler va trucar a Goebbels per saber la situació a Berlín i esperava que s’haguessin construït més caces Me-262 per la defensa de la capital. Durant la tarda, Hitler va sortir del búnquer per condecorar a uns joves soldats i va passejar pels jardins de la Cancelleria del Reich acompanyat per Heinz Lorenz, Arthur Axmann, Hermann Fegelin, Julius Schaub, Wilhelm Burgdorf i Heinz Linge. Els nois havien sigut traslladats fins la capital des de Pomerània i Silèsia. El més jove d’ells era Alfred Czech de 12 anys i procedent d’Oppel, a l’Alta Silèsia, que havia sigut condecorat per rescatar a 12 soldats ferits de la Wehrmacht i haver atrapat a un soviètic. Alguns havien destruït tancs amb bazuques i altres havien treballat com a missatgers. Tots ells lluïen la Creu de Ferro. Hitler els va oferir un discurs i els va dir:

Vosaltres ja sabeu per experiència com és la batalla, i sabeu que aquesta batalla és pel poble alemany, per ser o no ser. Tot i les penúries dels nostres temps, estic completament convençut de que en sortirem victoriosos d’aquesta batalla, sobretot quan miro a la joventut alemanya i quan us miro a vosaltres, els meus nois.

Tots ells varen exclamar el Heil, mein Führer!

A la nit, Martin Bormann va tornar a Berlín en un tren nocturn de Salzburg, on segurament va elegir un lloc entre les mines de la zona per amagar el botí nazi i les possessions de Hitler. Cap a dos quarts de tres de la matinada es va reunir amb Hitler en companyia d‘Albert Forster, que acabava d’arribar desesperat de Danzig. Estava tan enfadat, que abans d’entrar a la reunió li va assegurar a la secretària Christia Schroeder (era el seu aniversari), que li diria tota la veritat. Però Hitler li va prometre nou divisions per Danzig i li va prometre que salvaria la ciutat. Forster va marxar convençut de la trobada. La reunió va acabar a dos quarts de quatre i a tres quarts es va activar l’alarma antiaèria. Hitler va passar mala nit, tot i que el doctor Theodor Morell li va subministrar somnífers.

---

Goebbels va decidir que era millor no mencionar que els soviètics acabaven de conquerir la ciutat de Kolberg.

---

A partir d’aquell dia es varen celebrar consells de revisió per revisar els joves de la quina de 1929 que s’haurien d’unir a l’Exèrcit o a unitats de combat.

A Àustria:

Els nord-americans varen bombardejar Viena. Un dels avions nord-americans es va estavellar en el Türkenschanzpark.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà va acabar amb tota la resistència alemanya a la riba del Rin de la zona de Coblença fins a la corba de Bingen.

A Itàlia:

Al nord-est d’Itàlia, els partisans iugoslaus varen començar una ofensiva contra Trieste.

A Suïssa:

El príncep Joan de Borbó, hereu de la Corona espanyola, va publicar el Manifest de Lausana en el que reclamava la dimissió de Francisco Franco per donar pas a una monarquia de caràcter moderat, que s’adaptaria al sistema liberal-parlamentari. La carta no va ser publicada a Espanya, però en canvi la BBC britànica va accedir a radiar-la. El príncep també va dirigir una ordre als monàrquics que estaven dins del Govern perquè dimitissin dels seus càrrecs. Només dos monàrquics li varen fer cas: l’ambaixador a Londres, el duc d’Alba, i el general d’Aviació Alfonso de Orleáns.

En el Pacífic:

Un kamikaze japonès va llançar dues bombes de 250 quilograms sobre el portaavions nord-americà USS Franklin (CV-13), que es dirigia a l’arxipèlag de les Kyu Shu, provocant-li greus incendis. Durant quatre hores l’embarcació va quedar immòbil, inclinant-se sobre un costat, però gràcies a l’esforç de la tripulació es va aconseguir salvar, encara que inutilitzat, i va poder ser remolcat a port després de que el creuer lleuger USS Santa Fe l’anés a salvar del seu enfonsament. Tot i això, 772 persones varen morir. Al mateix temps, el portaavions nord-americà Wasp va ser tocat per una bomba i com a conseqüència varen morir 302 persones.

A Birmània:

A la nit, les forces aliades varen rodejar el fort Dufferin i varen ocupar la ciutat de Mandalay. A partir de llavors els japonesos es varen replegar cap al sud.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Al migdia, Adolf Hitler va trucar amb Joseph Goebbels per interessar-se per la situació de Berlín. El ministre li va ser franc i li va explicar l’estat catastròfic de la moral de la població.

A la nit, Hitler va celebrar una reunió estratègica en el Führerbúnquer per parlar d’establir una estratègia per defensar el territori del Sarre, que era durament atacat pel 3º Exèrcit del general George Patton. Hitler estava desbordat; els seus generals ja no li prestaven l’atenció d’abans i perquè l’escoltessin va fer explicar en el seu ministre d’Armament, Albert Speer, que la zona del Sarre era molt important per la producció de carbó. Però, tot i que Speer continuava amb el seu càrrec de ministre, ja no donava el seu suport a Hitler i volia que els nord-americans arribessin abans que els soviètics a Berlín. Per tant, no volia defensar-se dels nord-americans en el Sarre. Per sorpresa de Hitler, Speer es va limitar a dir que si es defensava aquella zona del Sarre com demanava Hitler no es faria res més que accelerar la derrota. El dictador es va quedar perplex davant de les paraules del seu ministre i amic. Després d’un llarg silenci de reflexió es va canviar de tema. A continuació, Hitler va dir que si es perdia la guerra també el Volk (el poble) estava perdut, i el va culpar d’haver demostrat ser “la nació més dèbil” i va exclamar que la nació més forta era la Unió Soviètica. També va afirmar que després d’aquella lluita només quedarien “persones inferiors”, ja que per ell tots els “bons” haurien caigut. Seguidament, el mariscal de camp Albert Kesselring, comandant en cap del front occidental, va informar en els presents a la reunió que la població alemanya posava resistència a les tropes de la Wehrmacht per entrar als pobles per tal d’ajudar l’arribada dels nord-americans. Els ciutadans alemanys van veure que era millor pels seus interessos que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, ja que estaven informats dels saquejos, assassinats i violacions que aquests últims cometien a la població. Els mateixos nazis informaven de tals atrocitats pensant que el poble d’aquesta manera es defensaria amb més fanatisme. Quan Hitler va sentir al seu comandant es va posar furiós, ja que veia que ara el seu propi poble també li girava l’esquena, i va ordenar en el cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, que evacués a la població dels pobles que posaven resistència a l’entrada de les seves tropes. Però un dels generals que estava a la reunió va explicar-li que era impossible evacuar a tota la població perquè no es disposava de suficients trens per transportar a tanta gent. Amb un menyspreu a la mirada, Hitler li va cridar que la gent anessin a peu, però el general li va respondre que era impossible evacuar-los a peu ja que era massa perillós i lent. En no saber-li com respondre, el líder alemany es va empipar i li va girar l’esquena durant tota la reunió. Al final de la reunió es va aprovar amb la firma del general Keitel l’evacuació civil de la zona occidental del Rin i el Palatinat del Sarre. Quan es va donar per acabada la reunió i tothom ja començava a marxar, Hitler els va dir que ja no podia ser considerat amb la població. Quan els generals ja eren fora molts d’ells es varen mostrar desesperats; creien que Hitler estava a punt de provocar una catàstrofe, ja que no hi havia res preparat per evacuar a la població

Aquell mateix dia Speer feia 40 anys, però no va ser fins la nit que ho va celebrar amb Hitler en privat. Abans li va entregar a Nicolaus von Below un memoràndum de 10 pàgines que havia redactat tres dies abans perquè li entregués a Hitler. El memoràndum, titulat Situació econòmica març-abril de 1945, exposava que l’enfonsament de l’economia alemanya es produiria en un termini d’entre quatre i vuit setmanes i que després no es podria seguir amb la guerra. En conseqüència, li demanava que aturés la política de terra cremada, ja que considerava que la guerra estava perduda i que s’havia de pensar en el futur de la població.

En la celebració, tot i els problemes que havien tingut els últims mesos, l’ambient era amable. El dictador li va regalar un retrat seu firmat, una insígnia d’or i una dedicatòria per agrair-li tot el treball que havia fet.  Amb un to amable, li va comentar que no havia pogut escriure la dedicatòria amb bona lletra pels problemes del seu tremolor a la mà, i li va confessar que a vegades no podia ni firmar per aquests tremolors. Speer es va mostrar content que al final Hitler li agraís tots els esforços de tants anys junts. Quan es varen acomiadar (Speer tenia que marxar cap al front occidental per veure l’estat de la zona), Hitler va rebre el segon memoràndum de Speer. Quan el ministre ja era fora, Hitler va començar a llegir l’informe i quan va acabar el va fer cridar perquè es tornés a reunir amb ell sota quatre ulls. Aquesta vegada no el va tractar de forma tan amable, i li va dir que si la guerra estava perduda el poble també ho estaria i que per tant no era necessari pensar en el que necessitaria el poble en un futur, i va tornar a repetir que per ell després de la guerra només “quedarien homes inferiors perquè els bons homes haurien caigut” i es va acomiadar d’ell amb males maneres. Llavors, Speer va marxar al front occidental, però Hitler el va obligar a fer-ho en un cotxe seu i amb el seu xofer, ja que no es fiava d’ell. Segurament tenia por de que fugís.

Hitler va mantenir una última reunió militar per fer el balanç de la situació que va acabar a les sis de la matinada.

---

A les 10:52 del matí, Berlín va patir el bombardeig de dia més devastador de tota la guerra. 1.211 bombarders nord-americans amb 691 caces per protegir-los varen atacar sense pràcticament oposició, a part de 28 Messerschmitt. En total varen llençar més de 1.557 tones de bombes explosives i 1.535 tones incendiàries, a part d’octavetes i falses cartilles de racionament. El centre va ser de nou castigat, però l’atac va anar sobretot dirigit a les 8.000 instal·lacions industrials. En total es varen contar més de 600 morts i desapareguts, i 80.000 persones més es varen quedar sense llar. A més a més, el règim nazi va rebre un informe que explicava que la ciutat només podria suportar un bloqueig de 10 o 12 setmanes, i es va començar a organitzar una línia defensiva exterior, entre Stettin i Hoppengarten, amb 100.000 homes.

---

Heinz Guderian es va reunir amb el ministre Heinrich Himmler, que estava al llit perquè no es trobava bé amb tos i sense forces per aixecar-se. Guderian, que se les havia tingut amb Himmler feia setmanes perquè creia que no estava capacitat per dirigir un Exèrcit, li va assegurar que comprenia la seva delicada situació, la seva responsabilitat, amb tots els càrrecs importants que ocupava, i, un cop més, li va demanar que no comandés un grup d’Exèrcits. Himmler va murmurar-li què diria Hitler si dimitia. Guderian li va prometre que convenceria a Hitler de que fos rellevat. El 20 de març va ser substituït com a comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula pel capità general Gotthard Heinrici, comandant del 1º Exèrcit blindat.  

---

Walter Model va ordenar a la policia militar afusellar a tot soldat o civil implicar en actes de sabotatge. 

---

El Leipziger NN va sortir editat amb quatre pàgines (pocs diaris circulaven i els que ho feien només portaven un parell de pàgines) amb un editorial titulat Els traficants d’homes de Ialta, firmat pel professor Harms des de Dahlem. L’article era un atac als Aliats i un clam perquè el poble es defensés dels invasors i deia textualment:

Els nord-americans varen alliberar als esclaus negres amb Lincoln i ara volen vendre als alemanys com esclaus dels bolxevics. Volen esclavitzar Alemanya i Japó, però Alemanya té que defensar i defensarà Europa…

Moscou serà la seu de la comissió del tribut, un jueu ha sigut designat com el seu president. Així queden posats de relleu com es degut els poders que han dut a Ialta la veu cantant: el Kremlin i el judaisme internacional…

En el front occidental:

A Alemanya:

Els nord-americans varen ocupar Coblença i varen creuar la zona de Mosel·la avançant sense trobar resistència. L’ambient ja era optimista en el bàndol Aliat i a Washington es va anunciar que el Reich seria ocupat aviat.

A Suècia:

El diari d’Estocolm, Svenska Dagbladet, va destapar que Fritz Hesse, secretari de l’Ambaixada d’Estocolm, havia intentat sota les ordres del ministre Joachim von Ribbentrop negociar amb els Aliats occidentals una pau separada, però que només havia obtingut algunes converses amb empresaris suecs i cap conversa diplomàtica.

En el Pacífic:

A primeres hores del matí, dos portaavions nord-americans de l’almirall Raymond Spruance que es dirigien a l’arxipèlag de les Kyu Shu varen ser atacats per dos avions kamikazes. A Okinawa, els nord-americans varen fer diversos atacs en massa sobre els aeròdroms de Kyushy.

A les Filipines:

La 40º Divisió nord-americana va desembarcar a Panay, llançant-se després a la conquesta de la veïna illa de Guimara.

A Japó:

Al matí, l’emperador Hirohito, envoltat per una petita escorta, va realitzar un petit recorregut per Tòquio per observar els efectes devastadors del bombardeig del 9 de març.

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

Cap a la una del migdia, Adolf Hitler va entrar per sorpresa al menjador de la Cancelleria i es trobar amb l’almirall Karl Döenitz i Martin Bormann asseguts a la taula amb Heinrich Hoffmann. El dictador es va negar a encaixar-li la mà al seu fotògraf. Amb un to distant li va preguntar si s’havia curat de veritat. Hoffmann, que no entenia la reacció estranya del dictador, li va respondre que mai havia estat malalt. Tot indica que Bormann, que odiava a Hoffmann, li hauria dit a Hitler que Hoffmann havia contret el tifus per tal d’allunyar-lo d’ell.

Cap a les quatre de la tarda, Hitler va assistir a una nova reunió militar. Hermann Fegelin es va presentar tard i begut, fet pel qual el dictador el va expulsar de la reunió. Fegelin va ser el primer en enfonsar-se de l’entorn de Hitler.

---

Els alemanys varen obligar a tots els alumnes d’entre 14 i 16 anys de l’escola elitista de secundària Napola d’Oraninestein a allistar-se a l’Exèrcit per defensar-se dels Occidentals. 

---

A Hohenlychen, com de costum Heinrich Himmler va necessitar tractament de Felix Kersten. Parlant un cop més de l’alliberació de certs presoners, el ministre li va garantir que deixaria marxar a Suècia o a Suïssa a uns 5.000 presoners. Una trucada va requerir a Himmler, i el doctor ho va aprofitar per demanar-li a Karl Brandt que incrementés el número de persones que tenien que ser alliberades. Brandt va acceptar la proposta i li va prometre que amb temps i discreció podrien aconseguir el doble d’alliberats. Més tard, Kersten li va proposar a Himmler un pla per aconseguir més alliberacions. La seva idea era organitzar una trobada entre Himmler i el representant del Congrés Jueu. El ministre es va oposar a tal pla, però Kersten hi va insistir i li va prometre que les conversacions només tindrien lloc a Hartzwalde, on el doctor hi tenia una casa, i només li va demanar que escollís qui participarien en tal trobada. Himmler li va indicar que només confiava amb Brandt i Walter Schellenberg. Al final, el ministre va acceptar que es produís tal reunió.

Durant aquell dia a Hartzwalde es va presentar el comte Folke Bernadotte a casa del doctor Kersten. Com que el doctor no hi era, el comte el va trucar per demanar-li la seva ajuda per salvar a uns vint francesos, noruecs i polonesos. Bernadotte també el va informar que Ernst Kaltenbrunner no estava disposat a col·laborar i que ja no tenia accés a Himmler i, per aquest fet, li va demanar que presentés l’assumpte en el ministre. Aquestes persones varen ser alliberades l’endemà. Bernadotte també li va demanar que li concretés una nova entrevista amb Himmler.

---

Com el dia anterior, els britànics varen atacar la ciutat de Wurzburg sense trobar oposició. En total, els 1.000 bombarders britànics varen llençar 1.145 bombes d’explosius que varen causar la mort d’entre 4.000 i 5.000 persones, i varen destruir més del 80% de la ciutat.

En el front occidental: 

A Alemanya:

Abans de les tres del migdia, en el pont de Remagen, situat a uns 30 quilòmetres al sud de Bonn, mentre 200 nord-americans treballaven en reforçar-lo amb material pesat, el pont va començar a vibrar violentament i un rebló es va desprendre. Seguidament ho varen fer uns quants més. Un estrep vertical es va trencar i, a continuació, el pont sencer es va començar a moure fins que finalment l’arc central es va enfonsar a les aigües del riu Rin arrossegant amb ell a 28 soldats del cos d’Enginyers nord-americans i ferint-ne a 63. Aquell pont era de molta importància pels nord-americans perquè era per on passaven les tropes que es dirigien cap a l’est. Adolf Hitler, que sabia de la importància del control d’aquell pont, havia demanat en els seus soldats que el destruïssin abans de que caigués en mans aliades, però els soldats alemanys el 7 de març no el varen destruir per diversos errors i va ser ocupat intacte pels nord-americans. Actualment aquest pont ja no existeix. Les autoritats alemanyes de després de la guerra varen considerar que ja no era necessari reconstruir aquesta línia ferroviària. Avui en dia queden dempeus normés les enormes torres de les dues bandes del riu, ennegrides pel fum de les explosions, que suportaven l’estructura de 300 metres de longitud i 80 d’altura. Les torres de la riba occidental hi ha ubicat un petit museu dedicat a la història del pont.

A última hora d’aquella nit, set homes granota alemanys entrenats en una piscina de Viena es varen submergir al Rin amb ordres de destruir els ponts tàctics utilitzant explosius de plàstic. Tots ells varen ser capturats, abatuts o obligats a tornar a la riba.

Davant d’aquella situació tan desesperada pels alemanys, Hitler va ordenar conservar les posicions actuals, tot i que en els seus subordinats els hi deia que s’havien d’evitar les aniquilacions.

A Iwo Jima:

Els nord-americans varen declarar oficialment la conquesta de l’illa d’Iwo Jima.

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels i li va dir que havia dirigit una reprimenda excepcionalment vigorosa al ministre Heinrich Himmler per haver perdut Pomerània. Goebbels va escriure aquell dia sobre el cap de les SS:

Per desgràcia, ha sentit la temptació de buscar els llorers militars però ha fracassat per complert. Amb això només aconseguirà la seva bona reputació política.

---

El règim nazi va conèixer les condicions que el comandament Aliat occidental havia imposat a Itàlia per l’alto el foc. Algunes de les condicions varen ser: sufragar les despeses de les forces d’ocupació, la deportació de dos milions de treballadors i renunciar a les seves possessions a l’Àfrica i a territoris propis. Per altra banda, la Luftwaffe es va quedar amb només 30.000 tones de gasolina.

---

A Hohenlychen, al nord de Berlín, Himmler va rebre tractament de bon matí del doctor Felix Kersten i li va explicar que de moment no tenien la intenció d’abandonar Noruega perquè veia que era probable continuar la guerra des d’aquell país. El doctor li va demanar que es retirés de Noruega perquè no volia que els soviètics envaïssin Suècia per ocupar aquell país. Himmler va veure que tenia raó i va donar les corresponents ordres al secretari Rudolf Brandt perquè redactés la retirada de les tropes alemanyes a Noruega. A continuació i a instàncies de Kersten, varen discutir sobre l’alliberació de certs jueus, als que el doctor volia que fossin entregats a Suècia o a Suïssa. Els dos varen examinar la llista de noms que el govern suec havia entregat a Kersten i el doctor va aprofitar aquell moment per parlar-li del tractament  dels jueus en els camps de concentració. Himmler va redactar al final una ordre que prohibia tot “acte de crueltat amb els presoners jueus i prohibint la seva execució”.

---

A les 21:24 de la nit, 225 bombarders britànics varen destruir més del 80% de superfície edificada de la ciutat de Würzburg, que fins llavors estava intacte, i varen matar a més de 5.000 persones.

De dos quarts de dotze a dos quarts d’una del migdia, de dos quarts de dues a les tres de la tarda i a les nou de la nit va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Falkenstein, a la regió de Vogtland. Tot i les alarmes no hi va haver cap atac.

---

Rudolf Huebner va condemnar a mort a cinc persones (un tinent coronel, tres majors i un capità) perquè no havien dinamitat el pont de Remagen quan Hitler ho havia demanat. El Tribunal Suprem de Coblença va revocar les condemnes el 1966 i va condemnar a Huebner a quatre anys de presó per aquelles execucions.

---

A la nit, a l’Hospital de Sant Josep d’Ottmachau, el metge de les SS Gottfried Matthes va assassinar amb verí, morfina i bales a 35 malalts mentals (homes, dones i nens) abandonats durant l’evacuació de la ciutat davant l’arribada dels soldats soviètics.

A Àustria:

Al matí ,a Viena també varen sonar les alarmes antiaèries, però no hi va haver cap atac.

En el front oriental:

A Alemanya:

L’exèrcit soviètic va establir les seves línies per començar la seva ofensiva.

A Hongria:

A les cinc de la matinada, el 3º Front Ucraïnès del mariscal Fiodor Tolbujin va començar el seu contraatac en el front entre el llac Velenncei i Biscke. El 6º Cos Panzer alemany de les SS va resistir davant una enorme superioritat en tancs i homes, però el 3º Exèrcit hongarès, a l’esquerra, es va enfonsar.

En el front occidental:

A Alemanya:

En el poble de Rhöndorf, dos oficials nord-americans del 3º Exèrcit es varen presentar a la porta de l’antic alcalde de Colònia, Konrad Adenauer, per demanar-li que tornés a ocupar el càrrec d’alcalde. Per la seva sorpresa, Adenauer s’hi va negar: tenia tres fills a la guerra i temia possibles represàlies.

A la Gran Bretanya:

A Trent Park, en el camp de presoners, el coronel Friedrich von der Heydte li va dir en el coronel Eberhard Wildermunt, que en el camp de concentració de Theresienstadt, a Txecoslovàquia, s’hi havien eliminat a mig milió de persones i que s’hi havien portat tots els jueus de Baviera.

En els Estats Units:

En la reunió del gabinet, Franklin Delano Roosevelt va dir en els presents, entre ells el sotssecretari de Marina, H. Strueve Hensel, que les relacions amb els britànics s’havien torçat els últims dies i, mig en broma, va exclamar que la Gran Bretanya desitjava que els Estats Units lluitessin contra la Unió Soviètica en algun moment i va afegir que, en la seva opinió, si els britànics s’obstinaven en seguir el programa proposat pel primer ministre Winston Churchill l’acabarien complint. Aquest programa no era altra que mantenir l’Imperi britànic.

En el Pacífic:

L’almirall Raymond Spruance, comandant de la tax force del Pacífic Centre, es va dirigir a tota velocitat amb els seus portaavions ràpids cap a l’arxipèlag de les Kyu Shu.

A Iwo Jima:

Després d’empènyer els japonesos cap al nord-oest d’Iwo Jima i aniquilar-los a Kitano Point, els nord-americans varen considerar segura l’illa després de 26 dies de combat. L’aeròdrom central de l’illa ja va ser utilitzat per l’aviació nord-americana. L’operació no va concloure fins el 26 de març i es varen necessitar prop de dos mesos més per netejar l’illa de les defenses japoneses. Tot i la victòria, varen morir 6.821 nord-americans i 20.000 varen quedar ferits, 1/3 dels que havien desembarcat el 19 de febrer. Els 21.000 defensors japonesos varen morir tots, excepte 1.083 que varen ser fets presoners.

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, tot i l’avanç dels Aliats, els berlinesos intentaven sobreviure la guerra i sortien al carrer com un dia normal. Tot i que la ciutat es preparava per l’arribada dels soldats soviètics, encara es conservava el moviment d’una ciutat normal, tot i que molts edificis estaven en runes. Però tot va canviar a la nit quan la ciutat un cop més va ser atacada per l’aviació aliada provocant que es cremés la ciutat pels quatre costats.

---

Eva Braun va arribar al Führerbúnquer per trobar-se amb la seva parella, Adolf Hitler, tot i que li havia demanat que fugís i no el seguís cap a un destí inevitable. Mentrestant, a fora el búnquer, el ministre d’Armament, Albert Speer, va redactar un decret amb el general Heinz Wilhelm Guderian per prohibir a l’Exèrcit les destruccions d’infraestructures que donaven subministrament a la població. Gràcies a aquest decret es varen destruir poques infraestructures i moltes es van deixar perquè es poguessin reconstruir amb facilitat. Però aquell decret va anar circulant per tot l’Exèrcit i quan va arribar a les mans del general Alfred Jodl, aquest li va ensenyar al cap de les Forces Armades, Wilhelm Keitel, perquè li donés a Hitler. Quan el dictador va veure aquell decret no li va fer cap gràcia, ja que Speer estava desobeint les seves ordres de terra cremada. Quan Speer va tenir coneixement de que Hitler sabia que ell era qui havia escrit aquell decret, va témer ser jutjat com a traïdor i va informar a Hitler dels seus pensaments enviant-li una carta on li va demanar que no destruís infraestructures importants perquè suposava un retrocés en un futur per la població. Speer també li va exigir que a mesura que els Aliats s’anessin acostant es tenia que distribuir les existències dels magatzems als civils i a la Wehrmacht. Després, Speer es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per manifestar-li la seva oposició a la política de terra cremada i va dir-li que no corresponia al govern tallar en el poble alemany el fil de la vida en l’alimentació i en l’economia.

Per la seva part, Hitler va reiterar que continuessin les evacuacions a l’Oest. Segons Goebbels, Hitler va comentar que Heinrich Himmler carregaria amb la culpa històrica del fet que Pomerània i bona part de la seva població haguessin caigut en mans dels soviètics.

Guderian, després de la reunió amb Speer, es va reunir amb el comandant Gotthard Heinrici, que havia d’agafar el comandament del Grup d’Exèrcits Vístula, i varen estudiar com intentar aixecar el bloqueig soviètic a la ciutat de Küstrin amb cinc divisions.

Durant la tarda, l’agència DNB va informar que el govern alemany havia reconegut al Comitè Nacional Ucraïnès de Pavlo Chandrouk i, per tant, acceptava la idea de la independència d’Ucraïna. Hitler va consultar prèviament amb Alfred Rosenberg per parlar d’aquesta tema, que contradeia la seva antiga política exterior.

A la nit, Hitler va trucar a Goebbels per reunir-se junts. Els dos varen criticar als seus generals i varen lamentar que no eren de la mateixa talla que els generals soviètics.

---

A Hohenlychen, Himmler es va reunir amb els seus generals per avaluar la situació. Quan va acabar la reunió, el ministre va tenir que necessitar tractament del doctor Felix Kersten, que li va insinuar que s’havia de posar en contacte amb els Aliats per acabar amb la guerra. Himmler li va dir que no ho podia fer perquè seria la derrota i perquè Hitler no ho acceptaria. Llavors, el doctor li va dir que hauria d’apartar al dictador, però Himmler li va contestar que no tenia la potestat per fer el què li demanava. Quan varen parlar del genocidi jueu, Himmler li va dir que no era cert que haguessin eliminat cinc milions de jueus i li va donar la xifra de 3,2 milions. El doctor va aprofitar l’ocasió per demanar-li l’agrupació de tots els jueus en camps especials sota el control de la Creu Roja, que també s’encarregaria de les necessitats bàsiques d’aquestes persones.

Precisament, aquell dia els autobusos de la Creu Roja varen arribar a Sachsenhausen per alliberar el màxim de presoners i portar-los a Suècia.

---

Martin Bormann va viatjar a Salzburg per visitar les mines de la regió durant tres dies. Segurament el propòsit del viatge del secretari de Hitler a aquella zona es va fer amb l’objectiu d’elegir un lloc en el qual amagar el botí nazi i les possessions personals del dictador.

---

Mentre el Reich s’estava enfonsant i alguns jerarques nazis pensaven en mirar d’aconseguir una pau separada, Joachim von Ribbentrop va fer que el seu conseller, Fritz Hesse, comencés a sondejar la pau amb les potències occidentals a Estocolm. No va aconseguir contactar amb cap diplomàtica i les seves converses es varen limitar als mitjans empresarials suecs.

---

A Zossen, el quarter general del OKW va ser bombardejat durant 45 minuts aquell migdia  i per culpa d’aquell atac el general Hans Krebs i alguns dels seus col·laboradors de l’Estat Major varen resultar ferits quan una bomba va caure sobre l’edifici de formigó del departament d’operacions.

---

Aquell dia es va executar a un obrer condemnat a mort el 23 de gener per haver robat objectes de persones mortes aprofitant un atac aeri el mes de juny anterior. L’obrer en qüestió ja tenia deu condemnes anteriors i havia robat un rellotge de polsera, una pipa, una llauna de tabac, una brotxa per afaitar, un joc de claus, un tallaungles, dos encenedors i un estoig per tabac.

---

En el camp de concentració de Dachau es va fer un inventari sobre els cures catòlics que hi tenien retinguts. L’inventari deixava constància que hi havia 1.493 cures, dels quals 261 eren alemanys, 791 polonesos, 122 francesos, 64 austríacs, 38 holandesos, 34 belgues i 29 italians.

En el front oriental:

A Polònia:

Ivan Konev, pressionat pel dictador Iosif Stalin, va llançar una ofensiva a la Silèsia meridional. 

A Hongria:

L’ofensiva del comandant Josef Dietrich es va veure frenada pels durs combats amb els soldats soviètics, que es varen recuperar de la inesperada ofensiva alemanya. Ara, els alemanys del 6º Exèrcit SS Panzer es varen tenir que posar a la defensiva.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà va començar la seva ofensiva més enllà del Saar i del Mosel·la cap a les muntanyes boscoses del Hunsrück juntament amb el 7º Exèrcit nord-americà i el 1º Exèrcit francès per envoltar el Sarre i el Palatinat. El suport aeri va ser clar amb més de 10.000 sortides aquell dia. Però els nord-americans varen trobar-se amb una dura resistència, tot i que varen aconseguir capturar Haguenau i alguns tancs varen arribar al poble de Rhöndorf.

---

Aquell dia va començar a operar un cos de l’Exèrcit canadenc.

En els Estats Units:

A la tarda, Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb el secretari de Defensa Henry Lewis Stimson per dir-li que pensava que encara tenia temps per reflexionar si utilitzar la bomba atòmica, i va afirmar que donaria la resposta després de la conferència de San Francisco del 25 d’abril de 1945. Al president Roosevelt li amoïnava els efectes devastadors de la nova arma i volia esperar que les potències de l’Eix es rendissin sense haver-la d’utilitzar.

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va decidir continuar amb les evacuacions de l’est cap a l’oest. Però no tothom pensava igual que el dictador; Albert Speer creia era una mesura inútil ja que arribava massa tard.

---

A la nit, un bombardeig Aliat contra Berlín va destruir el Ministeri de Propaganda. Hitler, com a resposta al bombardeig, va trucar al ministre Joseph Goebbels per ordenar-li que havien de començar a funcionar els consells de guerra ambulants. Els nord-americans varen utilitzar una nova bomba, la bomba explosiva Grand Slam de 10 tones, que seria utilitzada en 41 ocasions més.

Goebbels, per la seva part, va exclamar aquell dia que els jueus tornaven a manifestar-se i que el seu portaveu, Leopold Schwarzschild, ara clamava en la premsa nord-americana en contra del tracte benèvol a Alemanya. El ministre va afirmar que s’havia de matar als jueus com “rates”  i que a Alemanya encara se’n ocupaven bastant seriosament i que esperava que tot el món agafés el seu exemple.

---

A Hohenlychen, al nord de Berlín, Heinrich Himmler va tenir que tornar a necessitar tractament del doctor Felix Kersten i aquest li va tornar a demanar que no destruís les ciutats holandeses, tal i com Hitler l’hi havia ordenat, perquè no tindria cap efecte en el transcurs de la guerra. Himmler li va contestar que no estava en condicions per contestar-li de moment, però el doctor hi va insistir de que l’únic que aconseguiria seria la mort de milers i milers de persones. Finalment, Himmler va accedir a enviar un missatge perquè no es destruís La Haia, la fortalesa de Clingendael o les preses holandeses i va ordenar-li a Karl Brandt que donés les corresponents ordres. Tot i firmar tal ordre, Himmler li va dir a Kersten que els holandesos no es mereixien que els salvés perquè, en les seves paraules, havien fet tot el possible per impedir la victòria alemanya sobre el bolxevisme. El doctor llavors li va plantejar l’alliberació dels jueus del camp de concentració de Bergen-Belsen. El ministre, segons les anotacions de Kersten, li va prometre l’enviament de medicaments i queviures en el camp.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 12º Cos del 3º Exèrcit nord-americà del general George Patton va travessar el baix riu Mosa a prop de Coblença per atacar darrere la línia Sígfrid, el sistema defensiu alemany. Hi havia la possibilitat de que les tropes del general Patton baixessin pel Rin i aïllessin les restes de les tropes alemanyes en el marge occidental.

---

En el port de Swinemünde, les forces aliades varen enfonsar un vaixell alemany amb 2.000 refugiats a bord.

En el front oriental:

A Silèsia:

Els polonesos varen arribar a Klosterbruck, en el districte d’Oppeln, ocupada pels soviètics el 21 de gener, i varen prohibir l’ús de l’alemany.

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va visitar el front del Òder en una visita que es va mantenir en el més estricte secret. Patrulles de les SS varen vigilar totes les rutes per les que passaria Hitler. Tot i l’extrema vigilància, Hitler no es va trobar amb cap soldat, i es va reunir amb els comandants de formació a una vella casa a prop de Wriezen, que havia sigut de Blücher. Tots varen quedar impressionats pel mal estat de salut del líder alemany. Quan Hitler va parlar de mantenir la línia defensiva del Òder va deixar molt clar que aquelles eren les últimes armes que tenien. En el viatge de tornada a Berlín, Hitler no va dirigir cap paraula a ningú.

A les dues del migdia, Hitler es va reunir amb Martin Bormann i el general Wilhelm Burgdorf per parlar-los de la seva última ordre que havia firmat aquell dia per reforçar el quadre d’oficials nacionalsocialistes, el NSFO, introduït a finals de 1943.

Durant el dia Hitler va ordenar l’evacuació cap a l’interior de les poblacions de les regions occidentals. Joseph Goebbels va criticar aquesta decisió en el seu Diari, ja que creia que era impossible posar-la a la pràctica.

A les 20:44 nit, el centre de Berlín va ser bombardejada per 90 avions britànic en un atac en el qual hi varen morir 2.500 berlinesos i 20.000 més es varen quedar sense vivenda. Bormann va ordenar per raons de seguretat que es traslladessin a l’interior del Reich els presoners de les zones properes al front. El Ministeri de Propaganda, que precisament va ser inaugurat un dia com aquell de 1933, va quedar destruït per una mina aèria. Un consterna Goebbels es va passejar a través de les runes amb els seus col·laboradors, que varen intentar salvar tot el que varen poder del Ministeri.

En tornar al seu despatx, Goebbels va rebre una trucada de Hitler, que volia reunir-se amb ell en el búnquer. Allí i en companyia de Bormann, el ministre va criticar amb duresa a Hermann Göering, de qui va demanar la destitució, per permetre aquells atacs, però a Hitler no li va interessar aquest tema i li va parlar de les divisions amb les quals volia estabilitzar el front oriental i fer retrocedir als nord-americans en el front occidental. A més, li va anunciar que la seva última mesura de crear consells de guerra itinerants ja havia entrat en acció. Goebbels va celebrar la notícia i va creure (tal com va anotar després en el seu Diari), que el Reich es podria salvar. També li va parlar de la guerra submarina, que volia intensificar, i va dir que esperava que els caces a reacció estiguessin a punt per atacar.

Però el conflicte ja estava decidit; la Wehrmacht estava retrocedint per tots costats i els combats s’estaven produint al riu Òder i al riu Rin.

---

Goebbels va enviar un telegrama al coronel Berger perquè agraís a totes les tropes alemanyes del cap de pont del riu Neisse per la seva col·lecta i donatiu de més d’un quart de milió de Reichsmarks per al Socors d’Hivern.

---

Joachim von Ribbentrop va convidar en una reunió a una trenta de corresponsals de premsa per explicar-los que el pacte de no agressió amb els soviètics de l’agost de 1939 havia sigut una obra teatral des del primer dia, fins i tot quan el dictador Iosif Stalin va brindar el pacte amb ell a Moscou. Seguidament, Von Ribbentrop es va mostrar orgullós de com lluitaven els soldats alemanys davant d’un final inevitable.

---

A Turíngia, sota la supervisió del capità Wilfred Seegebarth, a última hora de la tarda varen arribar les despulles de Paul von Hindenburg i la seva esposa, i les dels monarques Frederic el Gran i Frederic Guillem a Bernterode. Els taüts varen ser col·locats a una mina i amagats darrere de blocs de sal. Tots els que havien participat en aquesta missió varen jurar guardar el secret.

Precisament a Turíngia, un comboi amb 2.000 malalts del camp d’Ohrdruf, entre ells 113 francesos, varen sortir a les quatre de la tarda cap a l’estació d’Ohrdruf per deportar-los al camp de concentració de Bergen Belsen.

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

L’exèrcit soviètic va envoltar la ciutat de Küstrin i va arribar a la badia de Danzig. Per intentar frenar l’avanç soviètic cap a Danzig, el general Von Saucken, que el dia anterior havia sigut nomenat comandant del 2º Exèrcit, va volar cap a Danzig per dirigir la defensa de la ciutat. Més al sud, els soviètics varen conquerir la ciutat de Buda, on 138.000 soldats alemanys es varen rendir als homes del comandant Rodion Malinovski.

 

 

 

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Alemanya va celebrar el Dia dels Herois Caiguts. Adolf Hitler va pronunciar un discurs davant dels seus generals i els va explicar la “traïció” que havia patit Alemanya per part dels líders alemanys durant la Primera Guerra Mundial i els va prometre que aquell fet no es tornaria a repetir. Estava convençut de que no estava tot perdut i els va comunicar que tant el primer ministre Winston Churchill com el president Franklin Delano Roosevelt havien de tenir en compte l’opinió pública dels seus pobles i, que, per tant, podien canviar les seves polítiques. Però a on Hitler veia més perill era amb la Unió Soviètica, ja que el seu líder Iosif Stalin era un dictador i per tant no s’havia de sotmetre a la voluntat del seu poble i, per això, els va explicar que havien de fer tots els possibles per enviar els soviètics cap a l’est.

Després, Hitler va convocar al general Von Saucken a la Cancelleria del Reich per comunicar-li que el nomenava comandant del 2º Exèrcit en substitució del general Weiss. A part, Hitler li va demanar en el general Heinz Guderian que li expliques a Von Saucken, que anava amb un monocle i la Creu de Cavaller amb espases i fulles de roure en el coll i que no havia saludat a Hitler amb l’habitual Mein Führer, la situació a Danzig. Quan li varen dir que estaria sota les ordres del gauleiter Albert Förster, Von Saucken li va dir que no tenia la intenció d’acatar les ordres del gauleiter. Sorprès per la reacció però conscient de que el necessitava, Hitler li va dir amb veu baixa que tot el comandament estaria sota les seves ordres.

---

El ministre d’Armament, Albert Speer, va ordenar a les seves delegacions que s’abstinguessin de destruir i que desobeïssin les ordres de terra cremada de Hitler.

---

La ciutat de Dortmund va ser bombardejada de forma brutal. En aquell atac els Aliats hi varen llançar 4.851 tones de bombes amb 1.108 bombarders amb el suport dels caces i els caça-bombarders de la 2º Força Aèria britànica i el 29º Comandament Aeri Tàctic nord-americà. A petició de la força aèria soviètica, al migdia més de 650 bombarders nord-americans varen destruir a baixa altitud el port de Swinemünde, on s’hi havien refugiat molts alemanys que fugien de l’avanç soviètic a Pomerània i a Prússia Oriental. La ciutat va quedar destruïda, unes 5.000 persones varen morir (la gran majoria eren refugiats), tot i que es diu que podrien haver mort moltes més persones i 50 naus varen quedar enfonsades. Hitler, a través de Martin Bormann, va ordenar linxar als aviadors que havien hagut de saltar dels seus bombarders.

---

Des de Suècia, 36 autobusos de la Creu Roja, pintats de blanc per ordre dels britànics amb l’objectiu de ser reconeguts pels caces Aliats, varen travessar la frontera alemanya sota el comandament del coronel Björk per tal d’alliberar al màxim de presoners, sobretot escandinaus, per dur-los a Suècia, tal i com havien acordat el govern suec i Himmler. Aquests autobusos varen arribar aquest dia a Friedricsruh per després dirigir-se a Sachsenhausen.

Precisament, Himmler aquell dia es trobava a Hohenlychen, al nord de Berlín, i va rebre tractament del doctor Felix Kersten que, després de llargues discussions i després de dinar i amb l’ajuda de Karl Brandt, va aconseguir que el ministre firmés el següent escrit:

Pel present confirmo que he arribat als següents acords amb el conseller mèdic Kersten, d’Estocolm:

1. No faré efectiva l’ordre de destruir els camps de concentració amb tots els presoners quan s’apropin les tropes aliades. També es para immediatament l’execució de presoners.

2. Quan les forces aliades s’apropin als camps de concentració, s’hissarà banderes blanques per garantir una entrega ordenada als Aliats.

3. Totes les execucions de jueus cessarà i estaran prohibides. Els jueus tindran el mateix estatus que la resta d’interns.

4. Els camps de concentració no seran evacuats, sinó que els interns es quedaran on són, i tots els presoners rebran aliments de Suècia.

---

Friedrich Fromm va ser ajusticiat a la presó de Brandenburg per haver col·laborat en el complot del 20 de juliol de 1944. Hitler va demanar que Fromm fos afusellat i no penjat a la forca com la majoria dels opositors executats com a tracte de favor per haver desarticular el complot aquella nit.

---

Tal i com varen fer el 3 de març, l’equip científic d’Ardenne va tornar a fer una prova amb explosius nuclears. 

---

En el camp de concentració de Bergen Belsen hi va morir la nena Anna Frank per culpa del tifus.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar Viena, sobretot el centre. L’Hotel Bristol, lÒpera i el Club Jockey varen ser greument perjudicats. En el Jockey 270 persones varen morir-hi en el subterrani. Moltes de les víctimes no es varen desenterrar quan el 1947 es va demolir l’edifici.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va informar en el Gabinet de Guerra que no hi havia suficients subministraments per alimentar a les zones alliberades i que alguns habitants haurien de ser alimentats per via intravenosa.

En el front oriental:

A Polònia:

El cap de la NKVD en la zona nord de Prússia Oriental va fer saber en els comandants que els suïcidis de ciutadans alemanys, sobretot de dones, s’havien convertit en una pràctica habitual.

---

A Cracòvia, el fiscal de la ciutat, el doctor Roman Martini, va ser assassinat a casa seva per dos membres de l’Associació de l’Amistat polonesa russa. Fins llavors, Martini havia investigat els assassinats que havien produït els soviètics a Katin contra els oficials polonesos i, inclús, havia descobert els noms dels agents de la NKVD que havien intervingut en aquella acció.

En el front occidental:

A Alemanya:

Tres divisions d’infanteria nord-americana, entre elles el 5º Batalló de la Companyia K del 394º Regiment, singular perquè només eren soldats afroamericans, i part d’un comando blindat, defensaven un cap de pont de 22 quilòmetres d’ample per sis i mig de profunditat en el riu Rin.

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

El règim nazi es començava a enfonsar en tots els sentits i la població alemanya ja no confiava amb els seus líders. Una prova de que la població havia girat l’esquena a Adolf Hitler la trobem en una petita ciutat dels Alps bavaresos, on es va celebrar una cerimònia commemorativa en el monument dels caiguts. Quan en el final del discurs commemoratiu, el cap de la unitat de la Wehrmacht va demanar un Sieg Heil per Hitler ningú li va fer cas, ni els membres presents de la Wehrmacht ni de la Volkssturm i ni la població civil. A més, a Berlín va arribar-hi un informe on s’apuntava que la ciutat podria resistir unes vuit setmanes de bloqueig. Per complicar encara més les coses per als alemanys, a les onze i tres minuts del matí els Aliats varen llançar 4.662 tones de bombes sobre el centre ferroviari d’Essen amb 1.079 bombarders, que varen causar més de 900 víctimes mortal i la ciutat devastada. Era l’atac número 240 sobre el Ruhr. Suïssa, tenint clar que patiria un èxode de refugiats, va tancar les seves fronteres amb el Reich.

---

A Berlín, mentrestant, es va celebrar per últim cop el Dia dels Caiguts, però aquest cop Hitler no va assistir a la cerimònia, sent substituït pel ministre Hermann Göering, que amb el seu bastó de mariscal i acompanyat per Karl Döenitz i Wilhelm Keitel, va deixar una corona de flors en el cenotafi de l’Unter den Linden.

A la nit, un Hitler desanimat i pensant ja en el seu llegat es va reunir amb el seu ministre Joseph Goebbels, que li va regalar un exemplar del monarca Frederic el Gran de Thomas Carlyle. El dictador es va posar molt content amb el regal, i li va dir que Alemanya s’havia de guiar per grans models i que Frederic era el millor exemple. Comparant-se amb el monarca prussià, li va dir que les seves ambicions tenien que ser un exemple que poguessin seguir les futures generacions posteriors a les crisis i tensions militars, de la mateixa manera que ells havien tingut que mirar cap als antics herois de la història. En la proclama de la Wehrmacht d’aquell dia, el dictador va mencionar aquesta frase i en ella manifestava la seva decisió irrevocable de proporcionar al món futur un exemple que no fos “pitjor que els que l’hi havien deixat en els temps passats”. Hitler va concloure la seva frase repetint que l’any 1918 no es tornaria a repetir.

Respecte a la guerra, Hitler li va explicar a Goebbels que estava molt orgullós del general Ferdinand Schörner i li va confessar que pensava ascendir-lo a mariscal, però li va anunciar que el ministre Heinrich Himmler li havia fallat, ja que el culpava d’haver perdut Pomerània. Una irreparable factura, va dir de la derrota de Himmler. Hitler una vegada més va menysprear als generals i va declarar que amb els nous consells de guerra la direcció de la Wehrmacht aprendrien a obeir sinó volien acabar en un batalló d’execució. Continuant amb el tema, va dir que s’havia de retirar del front als simples soldats condecorats amb la Creu de Cavaller per enviar-los a les escoles d’oficials, sense importar els seus modals a taula.

Parlant de temes estrictament militars, Hitler li va confessar que la captura del pont de Remagen per part dels nord-americans no era un “bon negoci” per als Aliats des del punt de vista operatiu. Una vegada més va reiterar que la coalició aliada es trencaria aviat, però va deixar clar que no tenia en ment negociar amb els britànics. En canvi, estava disposat a parlar amb Iosif Stalin, ja que considerava que, a diferència dels occidentals, lligats a l’opinió pública, el dictador soviètic podia donar un “gir de 180º” a la seva carrera política militar. Això sí, només ho faria després de donar-los una forta derrota als soviètics. Pensant com podrien ser aquestes negociacions, Hitler li va deixar clar que no podrien aconseguir els objectius de 1941, però sí que aspirava a una nova partició de Polònia, i Hongria i Croàcia tenia clar que quedarien sota la protecció d’Alemanya.

Un cop finalitzada la reunió, els dos varen veure junts els noticiaris cinematogràfics.

---

El capità Wilfried Seegebarth va rebre l’ordre de traslladar les restes mortals de Paul von Hindenburg i la seva esposa, i les dels emperadors Frederic Guillem i Frederic el Gran, que havien sortir de Potsdam, a una mina de sal de Turíngia amb les insígnies i demés objectes preciosos de Frederic el Gran: instruments musicals, tapissos i la biblioteca Frederic el Gran.

---

A Hohenlychen, al nord de Berlín, Himmler, que a diferència de la nit anterior havia dormit bé i es trobava en “plena energia”, va rebre a les onze del matí tractament de Felix Kersten, que va entrar a la sala acompanyat per l’astròleg Wilhelm Wulff. Aquest últim portava els últims treballs astrològics que el Reichsführer havia encarregat. Durant el trajecte al quarter de Himmler, l’astròleg l’hi hauria demanat en el doctor que fes tots els possibles per convèncer al ministre de que aturés la guerra.

En començar la sessió, Himmler es va interessar pel seu propi estat de salut i li va preguntar quan estaria completament curat. Després, Kersten va començar a parlar dels seus plans i en aquells moments Himmler li va reconèixer la seva “lleialtat”. Aquella frase la va aprofitar el doctor per recriminar-li que alguns dels seus amics (Wentzel i Langbehn) no havien sigut alliberats quan ell ho havia reclamat. Himmler es va excusar amb un somriure fals i va al·legar que era culpa del Tribunal Popular. Dirigint-se a Wulff, li va reconèixer el seu encert en predir un accident el 9 de desembre de 1944, ja que aquell dia va tenir un accident de trànsit, i li va demanar prediccions pel seu futur Maitplan. En preguntar-li què pensava del pla de Kersten d’alliberar presoners, l’astròleg li va dir que no tenia cap raó per desaconsellar-los. Himmler li va explicar que tal operació era impossible perquè Hitler no ho permetria de cap de les maneres. En demanar-li quina seria la situació política en funció del nou horòscop mundial, Wulff li va respondre que les constel·lacions no eren molt favorables pels seus interessos. A continuació varen parlar sobre la Conferència de Ialta i aquí Wulff també li va dir que les constel·lacions donaven una “imatge preocupant”. Més refiat, l’astròleg li va demanar executar el Maitplan, però Himmler li va contestar que el que demanava era una traïció perquè ell havia jurat fidelitat a Hitler i li va explicar que si ell enderrocava al dictador les masses se li girarien encontra. Després de demanar-li dur a terme un cop d’Estat contra Hitler, Himmler li va contestar que ell no podia perquè es sentia malalt i dèbil. A continuació, el ministre va començar a parlar d’unes armes secretes. La reunió va acabar al cap de dues hores de que hagués començat.

En el front oriental:

A Hongria:

Les tropes del comandant Josef Dietrich varen avançar pel país i varen profunditzar la seva zona de control.

En el front occidental:

El servei d’informació del SHAEF va advertir a Dwight D. Eisenhower de que els alemanys volien construir una fortalesa inexpugnable en les muntanyes, i que Hitler en persona es posaria al seu comandament des de la seva casa de muntanya, el Berghof. Les roques nevades, s’assegurava l’informe, eren inexpugnables, i s’afirmava que Hitler seria defensat per la naturalesa i per les armes secretes “més mortíferes que mai s’haguessin inventat”. Allí també s’hi reunirien els caps d’Alemanya per organitzar l’aixecament del país. Fàbriques subterrànies, continuava l’informe, assegurarien la producció d’armament i immenses cavernes conservarien estocs de provisions i d’equips militars. Unitats especialment seleccionades d’homes joves escollits serien llençats a la guerrilla per constituir tot un exèrcit clandestí per alliberar després a Alemanya de les forces d’ocupació.

---

Els nord-americans varen acabar amb tota la resistència alemanya a la riba occidental del Rin de la zona de Wesel-Xantan i a la riba esquerre des de Coblença fins a Andernach, igual que al nord del Mosel·la.

A Romania:

A Rauland va ser assassinat el químic noruec Leif Tronstad.