28 de febrer de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, el ministre Joseph Goebbels  va pronunciarun discurs per ràdio on va tornar a prometre la victòria final. Tot i això, la seva locució era diferent a altres cops, ja que havia renunciat a la seva entonació parlant molt lentament i va fer una crida a lluita contra “un enemic assedegat de sang i venjatiu”.


Martin Bormann va considerar que entre mig milió i 600.000 homes es desplaçaven de forma permanent a les rereguardes de l’Exèrcit amb falsos permisos o salses ordres de missió. Bormann aquell dia es va reunir amb Heinrich Himmler, que li va dir que Adolf Hitler havia acceptar que s’introduís a títol experimental un batalló femení. Aquestes dones havien de rebre instrucció militar. 

En el front occidental:

A Alemanya:

El 1º Exèrcit nord-americà va començar el seu atac sobre el Rin amb el 8º Cos. Els tancs nord-americans varen avançar cap al Rin entre Düsseldorf i Venlo, i soldats nord-americans de la companyia C del 1º Batalló del 180º regiment d’infanteria adscrit a la 1º Divisió varen entrar a Alemanya a peu.

En el Pròxim Orient:

Aràbia Saudita va declarar la guerra a Alemanya. La pressa per unir-se als Aliats va ser conseqüència, en part, de l’anunci de que només aquells Estats que declaressin la guerra abans de l’1 de març de 1945 serien invitats a la conferència de San Francisco sobre les planejades Nacions Unides de la postguerra.

En els Estats Units:

A les nou del matí, el president Franklin Delano Roosevelt va arribar a la Casa Blanca després de completar un viatge de 22.277 quilòmetres.

A les Filipines:

Un regiment de la 41º Divisió nord-americana del 8º Exèrcit va desembarcar a Port Princesa, a l’illa e Palauan, el Corregidor, i es varen dirigir cap a l’interior acompanyats de guerrillers filipines, que buscaven i destruïen els amagatalls dels japonesos. Els nipons varen resistir fins a finals d’abril, menys el soldat Hiroo Onoda, que es va rendir el 1974.

27 de febrer de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir a última hora de la tarda amb Joseph Goebbels en una conferència, on el ministre, que estava pensant des de feia dies en remodelar el Govern, es va limitar a exposar les dificultats burocràtiques que encara se li plantejaven en els seus esforços per aconseguir la Guerra Total. Goebbels demanava que els seus poders tinguessin més abast i que es privés d’influència a tots aquells que molestaven en l’aplicació de les seves mesures enfocades en dirigir tots els esforços en la guerra. Hitler li va donar la raó en tots els punts i va lloar el seu treball. Goebbels va criticar durament al ministre Hermann Göering i va parlar molt bé de l’almirall Karl Döenitz. Per Hitler, l’almirall era el millor home de la Marina, ja que creia que sota el seu comandament la Kriegsmarine havia triomfat. A continuació, Hitler li va parlar de la biografia de Frederic el Gran escrita per Thomas Carlyle. En acabar la reunió, Hitler va sopar amb alguns dels seus oficials. Goebbels, que menyspreava aquells homes, en prou feines els va saludar quan marxava. 

Per primer cop en la guerra, Hitler i el seu entorn varen rebre màscares anti-gas. 


Bombarders britànics i nord-americans varen bombardejar brutalment la ciutat de Magúncia. La ciutat no tenia cap interès estratègic, excepte pels ferrocarrils, que no varen rebre cap dany important.


Davant l’imminent arribada dels soviètics es varen evacuar 3.000 dones del camp de concentració de Ravensbrück. Entre elles hi havia Marie-Agnès de Gaulle, la germana de Charles de Gaulle, que va deportada primer en barcassa i després en camió a Buchenwald, on es va reunir amb el seu marit Alfred. També davant l’arribada dels soviètics es va nomenar comandant del Cap Arcona al capità Heinrich Bertram amb la missió d’evacuar als refugiats de Prússia Oriental. 

En el front oriental:

A Prússia Oriental:

Les tropes del comandant Gregory Zhukov varen trencar les línies del Grup d’Exèrcits alemanys del ministre Heinrich Himmler.

En el front occidental:

A Alemanya:

En l’Operació Grenade, el comandant Bill Simpson va llançar els seus blindats per obrir camí. Columnes de Sherman varen avançar per la planura de Colònia direcció a Düsseldorf.

A la Gran Bretanya:

A la Cambra dels Comuns, Winston Churchill va oferir la ciutadania britànica a qualsevol polonès que no desitgés retornar al seu país. Sabia que Polònia no recuperaria la llibertat un cop hagués acabat la guerra.

A Romania:

El viceministre soviètic d’Afers Exteriors Andrei Vyxinski es va reunir amb el rei Miquel I per demanar-li que destituís al primer ministre Nicolaer Radescu i nomenés en el seu lloc a Petru Groza sota l’amenaça d’una intervenció militar soviètica. El rei va accedir finalment el 6 de març a complir els desitjos dels russos.

A les Filipines:

En el Corregidor i a la badia de Manila, els japonesos varen acabar amb la seva resistència, però varen continuar lluitant esporàdicament a la ciutat de Manila. Douglas MacArthur va donar per alliberada la ciutat, però va preferir no celebrar-ho davant la dantesca imatge de cadàvers que hi havia en els destruïts carrers. Tot i això, el comandant nord-americà va tornar a la capital per restablir el govern de la Commonwealth de les Filipines sota el president Sergio Osmeña.

26 de febrer de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va pronunciar el seu últim discurs davant dels gauleiters i els va explicar que la diplomàcia alemanya podria separar el front unit Aliat. A les dues del migdia, acompanyat de Martin Bormann, es va reunir amb el ministre Herbert Backe, que els va parlar de les restriccions d’aliments que s’havien tornat necessàries després de la pèrdua de les províncies orientals.


El ministre Heinrich Himmler va establir Tribunals Especials per combatre el derrotisme que circulava en alguns sectors de l’Exèrcit.


A les onze i deu minuts del matí, 1.112 bombarders nord-americans varen atacar Berlín llençant prop de 3.000 tones incendiàries i explosives. El centre era l’objectiu dels nord-americans. 1.025 persones varen morir o varen resultar desaparegudes a resulta de l’atac i 71.000 persones més es varen quedar sense llar. Tant l’antiga com la nova Cancelleria varen ser tocades per 50 bombes causant danys considerables. El jardí va quedar completament devastat i els ministeris del voltant varen quedar pràcticament destrossats.

En el front occidental: 

En l’Operació Grenade, el tres cossos del 9º Exèrcit nord-americà del comandant Bill Simpson varen creuar un cap de pont de quaranta quilòmetres d’ample al Rin. El 9º Exèrcit avançava entre cinc o sis quilòmetres al dia amb el 7º Cos protegint al flanc dret.

A Birmània:

La divisió hindú comandada pel general Rees va avançar cap al sud obrint-se en dues parts per atacar la ciutat de Mandalay.

En el Pròxim Orient:

Síria va declarar la guerra a Alemanya.

25 de febrer de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Mentre el Reich s’enfonsava, uns quants jerarques, entre ells Heinrich Himmler i Joseph Goebbels, varen celebrar la festa d’aniversari de Konstantin Hierl, el cap de treball del Reich, a l’edifici ministerial de Propaganda. Durant la festa, Goebbels no va poder convèncer a Himmler per una actuació conjunta per canviar el govern. Himmler, per la seva part, va sondejar-li a Goebbels la possibilitat de negociar amb els britànics, però aquest li va respondre que Hitler no estava per la labor. A continuació, Himmler va deixar caure que Albert Forster, que s’havia reunit amb Hitler el dia 22, estava molt preocupat per l’estat de salut del líder alemany i que dubtava de que pogués seguir durant molt de temps més a l’altura de “les enormes exigències del moment”. Goebbels li va dir, sense negar que l’estat del líder alemany era més que precari:

Reconec que el Führer no es troba en absolut en l’estat que avui necessitaríem amb tanta urgència. Però si bé el seu cos tremolós té que ser estimulat amb una quantitat cada vegada més gran de píndoles i narcòtics, en ell viu tot i això un esperit apassionat. Prefereixo un esperit poderós en un cos dèbil abans que el revés.

Tot hi assistir a la festa, Himmler va ordenar formar un cos suplementari de tribunals especials de guerra per tal de “jutjar” a tot aquell que no volgués participar en el combat després d’haver sigut cridat en l’esforç de guerra.


Berlín va ser bombardejada pels bombarders nord-americans. En l’atac va morir el delgat del Protectorat de Bohèmia i Moràvia, Frantisek Chvalkovsky.


En la Das Reich d’aquell diumenge, Goebbels va advertir en el seu article que si Alemanya es rendia a Iosif Stalin ocuparia d’immediat el sud-est d’Europa i una cortina d’acer cauria a l’instant sobre aquest territori, juntament a l’enormitat de la Unió Soviètica, i les nacions serien massacrades darrere d’ella.


El gauleiter a Westfàlia del Sud va ordenar que els pilots Aliats que haguessin sigut tocats no havien de ser protegits de la ira de la gent.

En el front occidental:

A Alemanya:

En l’Operació Grenade, el 7º Cos nord-americà va eliminar la resistència alemanya de Düren.

En el front oriental:

A Polònia:

Els soldats soviètics varen assetjar la ciutat de Poznan, que no es rendiria fins al cap d’un mes.

A Iwo Jima:

Mentre la lluita s’intensificava, la 3º Divisió de marines va intervenir en la batalla.

24 de febrer de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les dues de la tarda, Adolf Hitler va fer trucar als gauleiters perquè es reunissin amb ell a la Cancelleria del Reich per celebrar per últim cop la promulgació del programa del NSDAP el 1920. Pràcticament tots i eren, inclús Baldur von Schirach, a excepció de Karl Hanke, bloquejat a Breslàvia, i d‘Erich Koch, que estava liderant la defensa de Königsberg. El dictador va entrar a la sala acompanyat de Martin Bormann. No li parava de tremolar la mà esquerra i el seu aspecte era el d’un home vell que arrossegava els peus pel marbre de la Cancelleria. Primerament ,va anar saludant a cada convidat i els donava la mà intentant amagar el tremolor agafant la mà esquerra amb la dreta alhora de saludar. Però quan va veure que els gauleiters s’anaven fixant amb els tremolors, els va explicar que tenia tremolors que fins i tot li afectaven al cap però va assegurar que el seu cor no tremolaria mai. Després d’una breu locució, Hitler va condecorar a Konstantin Hierl, el cap del Servei Nacional Alemany del Treball, pel seu 70è aniversari amb la Creu de Cavaller amb Fulles de Roures i Espases. Després de dinar varen dirigir-se al despatx de Hitler. Abans d’entrar, Bormann va prohibir taxativament a tots els gauleiters fer preguntes.

Assegut davant la gran taula, Hitler va començar el seu discurs fent un repàs de la història del nacionalsocialisme. En acabar el discurs, al cap d’una hora i mitja, els va prometre que arribarien noves armes. Tot i això, va afirmar que si perdien la guerra seria per culpa del poble alemany. En acabar el discurs, els gauleiters es varen limitar a fer la salutació alemanya. Aquesta va ser l’última reunió de caràcter polític de Hitler.

Per vendre al poble alemany que no tenien cap més alternativa que lluitar, per tot Alemanya es va sentir per ràdio el discurs gravat de Hitler on deia que la Providència no tenia la menor misericòrdia cap a les nacions dèbils i que només reconeixia el dret a l’existència a les nacions sòlides i fortes. Hitler va advertir als alemanys de que serien expedits a Sibèria com esclaus si l’exèrcit soviètic obtenia la victòria.

A les vuit del vespre a Munic, Hermann Esser també va llegir un escrit del dictador en record de l’aniversari de la proclamació del programa del partit nazi de 1920. En el discurs, Esser va afirmar que  els enemics d’Alemanya eren unes forces que actuaven juntes sota el control del jueu internacional, que aquest, segons les paraules d’Esser i de Hitler, utilitzava el capitalisme i el bolxevisme per “exterminar la llibertat i la felicitat social de les nacions. Per no defallir, Esser va llegir:

Encara que Roma vivia els seus pitjors moments després de la Batalla de Canes, tot i això, va vèncer, no a través de la recerca d’un vil compromís, sinó per la decisió de continuar el combat per la seva existència aixecant les últimes forces del poble. Quan, durant la seva Guerra dels Set Anys, el rei més gran de la nostra història, Frederic II, estava a punt d’enfonsar-se davant les forces superiors d’una coalició mundial, només a la seva ànima heroica li va fer que seguís sent finalment el cap de la cèl·lula i del nucli del futur Reich.

Per deixar clar el que esperava de tot el poble, va dir:

Estaré encantat de suportar fins al final el que els altres suporten. L’únic que no suportaria serien els signes de debilitat en el si del meu poble.

Bormann també va fer una crida i va dir que tot aquell que pensés en la retirada o la rendició era un traïdor a la nació.

Al vespre, Hitler va enviar un missatge de felicitació i ànim a Hanke i a Koch per continuar resistint. Durant la nit es va celebrar la seva reunió militar per fer un nou balanç de la situació. Hitler nio va deixar de parlar del cercle sobre Breslàvia i de les dures mesures que havia pres Hanke per mantenir la guarnició en combat.


Theodor Morell va escriure una carta per al Ministeri de l’Interior en la que sol·licitava autorització per nous esteroides de fabricació pròpia: dos preparats d’escorça suprarenal i glàndula pituïtària. La carta mai va tenir resposta.

A Àustria:

A Viena varen sonar les alarmes antiaèries avisant d’un possible atac.

En el front oriental:

A Polònia:

A Breslau, a la nit, els alemanys varen dur a terme un segon intent, el primer havia sigut el 22 de febrer, per salvar la ciutat, que estava sent atacada durament pels soviètics. L’objectiu era volar cap a la ciutat i aterrar-hi o llançar-hi soldats amb paracaigudes. Però, de nou, els soviètics els varen veure i els varen disparar amb foc antiaeri. Llavors els alemanys varen sobrevolar en cercles per damunt de la ciutat buscant un lloc per aterrar. Al final, part dels batallons 2º i 3º del 25º Regiment de paracaigudistes varen aconseguir tocar terra, tot i que tres aeronaus varen caure, de les quals una va xocar contra la xemeneia d’una fàbrica perdent a molts homes.

A Posnan, que ja s’havia rendit el dia anterior, els últims 600 defensors alemanys, que havien retrocedit casa per casa, varen capitular aquella matinada.


Els exèrcits dels comandants Gregory Zhukov i Konstantin Rokossovsky varen pressionar cap al nord, en direcció al Bàltic, amb l’objectiu de dividir Pomerània i entrar per Prússia Occidental. El 19º Exèrcit del general Rokossovsky va avançar en direcció nord-oest cap a l’àrea de Neustettin i Baldenburg, on es varen trobar amb una forta resistència alemanya.

En el front occidental:

A Alemanya:

En l’Operació Grenade, a la matinada, 28 batallons de sis divisions nord-americanes havien arribat a l’altra riba del Ruhr i a la tarda n’hi arribarien deu més. A la nit, 19 ponts creuaven el Ruhr, set d’ells aptes per tancs. Durant l’avanç d’aquell dia, els nord-americans varen ocupar la població de Jülich.


Els Aliats occidentals varen bombardejar Ladbergen.

A Iwo Jima:

Els nord-americans varen posar en línia un gran número de tancs, però alguns d’ells varen quedar destruïts en tocar les mines que havien deixat prèviament els japonesos. L’objectiu del dia era l’aeròdrom més pròxim a la platja de Futasune. A continuació va desembarcar la 3º Divisió nord-americana, que estava en reserva, entrant en línia entre el flanc esquerre de la 5º i el dret de la 4º, i tres divisions varen seguir avançant lentament en una sagnant operació. Al mateix temps, en els Estats Units tots els diaris varen reproduir la instantània que havia fet el fotògraf Joe Rosenthal el dia anterior dels sis soldats nord-americans hissant la bandera nord-americana en el mont Subirachi. La força dramàtica que transmetia la fotografia va impactar d’immediat al gran públic.

A les Filipines:

Els nord-americans varen acabar amb la reconquesta de Manila.

23 de febrer de 1945

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Les últimes missions estrangeres varen abandonar Berlín, excepte els suïssos.


A falta de deu minuts per les vuit del vespre, 360 bombarders britànics varen atacar la ciutat de Pforzheim, al sud-oest d’Alemanya, a la Selva Negra, amb una mescla de bombes explosives i bombes incendiàries que va provocar una tempesta de foc. Era la primera vegada que atacaven aquesta ciutat. El bombardeig només va durar 22 minuts, però va ser intens, i va destruir el 83% del centre de la ciutat i va matar a 17.700 dels 79.000 habitants. 

En el front oriental:

A Polònia:

A Poznan, a la matinada, després de la rendició del quarter general i del suïcidi del general de divisió Ernst Gomell la nit anterior, la resta de soldats alemanys que encara lluitava varen capitular davant dels soviètics després de que el 8º Exèrcit de la Guàrdia del general Vasili Chuikov engegués un últim assalt. Les peces d’artilleria de 203 i 280 mil·límetres varen disparar contra les muralles de totxo i terra de dos metres de gruix per tal d’entrar a la ciutadella. El SS-Standartenführer Rudolf Lange, qui havia donat l’ordre d’acabar amb el gueto de Riga, es va suïcidar en entrar els soviètics a la ciutat. 

En el front occidental:

A Alemanya:

A tres quarts de tres de la matinada, el 1º i el 9º Exèrcits nord-americans, dirigits pels comandants Courtney Hodges i Bill Simpson respectivament, varen començar l’Operació Granada, la travessia del riu Roer, que aquell dia va baixar el seu cabdal d’aigua, per dirigir-se cap al Rin. Precedits per un bombardeig de 45 minuts per part d’uns 1.000 canons, a dos quarts de quatre de la matinada quatre divisions d’infanteria del 9º Exèrcit nord-americà varen establir un cap de pont en el Roer, a l’altura de Jülich, on varen trobar una resistència esporàdica, ja que les reserves alemanyes varen ser destinades a aturar l’Operació Veritable, més al nord. Un pont construït pels enginyers de la 30º Divisió va ser tocat en vuit ocasions abans de ser abandonat. A la mateixa hora, el 7º Cos del 1º Exèrcit es va dirigir cap al Roer i al sud de Düren. Tot i que varen neutralitzar les defenses alemanyes amb l’atac aeri, els nord-americans en travessar el riu es varen trobar amb les mines alemanyes i la forta corrent de l’aigua, que dificultava el seu pas. Després de creuar el riu, els alemanys varen bombardejar-los, però ja era incapaç de neutralitzar l’avanç nord-americà.

A les set del matí, tres passarel·les travessaven el riu i a les quatre de la tarda es va obrir un tram de pont més sòlid, que seria per a on passarien els primers vehicles. Al vespre, el cap de pont tenia sis quilòmetres i mig de profunditat, i tres dèbils contraatacs alemanys varen ser rebutjats. En finalitzar el dia, 28 batallons d’infanteria varen creuar el riu i es varen atrinxerar per defensar-se dels següents atacs alemanys. De les 1.400 baixes nord-americanes, la majoria varen ser enginyers.


El 20º Cos del 3º Exèrcit nord-americà va eliminar la resistència alemanya en el triangle Saar-Mosel·la, i varen establir caps de pont en el Saar, a Ockfen i Serrig.

A la Gran Bretanya:

A la nit, el primer ministre Winston Churchill estava preocupat per la política de bombardejos que seguien i li va preguntar a Colville “què quedaria entre les blanques neus de Rússia i els blancs penya-segats de Dover quan Arthur Harris hagués acabat amb la seva devastació d’Alemanya”.

A Turquia:

El president de la República Ismet Inönü va declarar la guerra a Alemanya.

A Iwo Jima:

La resistència japonesa no cessava en absolut, però els nord-americans varen aconseguir organitzar el seu cos de desembarcament i varen posar a punt la tècnica adequada per reduir el sistema de fortificacions japoneses.

A les 10:20 del matí, un grup de 40 soldats nord-americans varen aconseguir arribar a la cima del mont Suribachi, al sud de l’illa, i varen clavar-hi la bandera nord-americana lligada a un tub mentre el fotògraf de l’Exèrcit, el sergent Lou Lowery, de la revista del Cos d’Infanteria de Marina, els tirava una fotografia. Un altre grup de soldats, que contemplaven com la bandera nord-americana onejava al cim del mont Subirachi, varen trobar una altra bandera nord-americana molt més gran en una llanxa i varen decidir buscar un màstil més llarg. Un cop trobat el màstil varen pujar al cim amb l’objectiu de plantar-hi la nova bandera perquè es pogués contemplar des de qualsevol punt de l’illa. Llavors, el fotògraf de l’Associated Press, Joe Rosenthal, va pujar al cim amb els soldats acompanyat del càmera Bill Genaust i el fotògraf dels marines, els dos armats amb fusells, i allí va tirar la fotografia més famosa de la guerra del Pacífic. En la fotografia es veuen els sis marines: Michael Strank, Harlan H. Block, Franklin R. Sousley, Rene A. Gagnon, Ira Hayes i John H. Bradley clavant el màstil amb la bandera nord-americana. Aquella mateixa tarda, Rosenthal va enviar la fotografia a la seva agència, la qual seria commemorada amb una estàtua de bronze donada a la nació pel Cos de Marines. Actualment l’estàtua mira sobre el riu Potomac des del seu emplaçament al nord del Cementiri Nacional d’Arlington. El monument va ser construït el 1954 i se’l coneix com el Marine Corps Memorials. Després d’hissar la bandera, els marines nord-americans es varen dirigir cap al nord per deixar la resta de l’illa lliure de japonesos.

22 de febrer de 1945

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler es va reunir amb el gauleiter Albert Forster. El gauleiter va sortir de la reunió molt preocupat per l’estat de salut del dictador amb els seus constants tremolors, sobretot a la mà esquerra, i la seva debilitat física.


Les forces aliades varen llançar l’Operació Clarion atacant des de l’aire una zona de 250.000 milles quadrades en el bombardeig més gran de la Segona Guerra Mundial. 10.000 avions provinents de Gran Bretanya, França, Holanda, Bèlgica i Itàlia varen llançar més de 55.000 tones de bombes sobre les comunicacions ferroviàries de l’Alemanya Central amb la intenció de paralitzar tot el país.


Aquell dia va sortir per últim cop el setmanari Der Stürmer. Mai més es tornaria a publicar.


A Wüttemberg, Jacques Doriot va morir segurament per culpa d’un dels bombardejos d’aquell dia. Doriot anava en cotxe i un aparell Aliat el va metrallar.

En el front oriental:

A Alemanya:

A Breslau, els soldats soviètics estaven tancant els soldats alemanys a dins la ciutat, que estaven resistint com podien amb el fanàtic gauleiter Karl Hanke al capdavant. Per ajudar-los, un batalló alemany es va embarcar en un Junker 52 a Jüterbog, al sud de Berlín i, a mitjanit, quan es varen apropar a Breslau, varen observar com els soviètics obrien foc de manera indiscriminada. Un dispar va tocar la ràdio, fet que els va fer perdre el contacte amb terra i varen acabar aterrant a un aeròdrom proper a Dresden.

A Polònia:

En el quarter militar alemany de Poznan, a la nit el personal alemany es va rendir als soldats soviètics. El general de divisió Ernst Gomell va estendre la bandera amb l’esvàstica al terra del seu dormitori per estirar-s’hi sobre d’ella i es va suïcidar d’un tret.

En el front occidental:

A Alemanya:

L’exèrcit nord-americà va creuar el riu Saar. Amb l’objectiu d’apoderar-se del Ruhr, el tinent general Bill Simpson va ordenar en el seu 9º Exèrcit que l’Operació Granade es llancés l’endemà al matí.

A Itàlia:

Els nord-americans, després de quatre dies de lluita amb els alemanys, varen arribar al nord d’Itàlia, entre Bolonya i Florència.

A Suècia:

El comte Folke Bernadotte va tornar a Estocolm després d’entrevistar-se amb Heinrich Himmler el 19 de febrer i va comunicar al Govern que havia arribat a un acord amb el ministre de l’Interior que consistia en l’alliberament de certs presoners (escandinaus) per part dels alemanys i l’entrada de la Creu Roja als camps de concentració.

 

21 de febrer de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Al migdia, Adolf Hitler va celebrar una nova conferència militar per fer el balanç de la situació. El varen informar que l’Operació Sonnenwende, que havia de frenar els soviètics a Pomerània, havia fracassat. Davant la insistència de Heinz Guderian i de Heinrich Himmler, va ordenar retirar de l’Òder una part important de les forces (quatre divisions de panzer) que s’havien reagrupat.


El cap del OKW, Alfred Jodl, va firmar la renúncia d’Alemanya a la Convenció de Ginebra. Amb aquesta renúncia els alemanys podien destruir els hospitals dels enemics i podien tractar els presoners de guerra com volguessin.


Albert Speer va escriure una carta al ministre de Justícia, Otto Thierack, per dir-li que volia comparèixer com a testimoni del general Friedrich Fromm, que havia manifestat una actitud passiva respecte l’atemptat del 20 de juliol de 1944 i se l’acusava de no haver avisat a les autoritats sobre la conspiració.


Al matí, 1.205 bombarders Aliats varen tornar a atacar la ciutat de Nuremberg amb 3.800 tones de bombes que varen matar més de 1.400 persones i varen deixar més de 70.000 persones sense llarg. Gran part dels barris medievals varen quedar destruir i els subministraments d’aigua i electricitat varen quedar interromputs. Els Aliats varen engegar aquell dia un programa per aïllar al país atacant els ponts estratègics alemanys.

Uns 15 reactors del III/JG-7 varen atacar a una formació de P-51 del 479º Grup de Caça nord-americà a prop de Potsdam. Els Mustang de seguida es varen recuperar i varen plantar cara als Me-262, que en qüestió de minuts varen quedar bloquejats. Llavors, els pilots alemanys varen efectuar un altre atac des de dalt i cap a la rereguarda. La lluita es va desenvolupar a una altitud d’entre 3.500 i 8.000 metres i va acabar sense pèrdues pels dos bàndols.

A Polònia:

A Danzig, les autoritats alemanyes varen aconseguir evacuar a 51.000 refugiats, tot i que calculaven que faltava per rescatar a 150.000.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar un cop més la ciutat de Viena. Les bombes varen danyar el palau Liechtenstein, sobretot el sostre. A prop del Burgtheater hi havia una bomba d’efecte endarrerit que no va explotar, però va fer necessari acordonar la zona. A Karlplatz una bomba va deixar un enorme cràter. 

En el front occidental:

A Alemanya:

El 1º Exèrcit canadenc, que aquell dia va ocupar la població de Goch, i el 2º Exèrcit britànic, a les ordres del mariscal Bernard Law Montgomery, varen arribar al Rin després de llançar una ofensiva al sud-est de Nimega, l’Operació Veritable.

A Birmània:

El 14º Exèrcit del general William Slim va començar la reconquesta de la Birmània central. Sortint dels caps de pont del Irawaddy, les columnes es varen dirigir a Mandalay, la segona ciutat birmana, i a l’important centre de comunicacions ferroviàries i de carreteres de Meiktikla. En el nord del país, la 36º Divisió britànica va travessar les posicions japoneses a Myitson després d’una brutal batalla de tres setmanes de duració. Les forces japoneses d’aquesta zona estaven en aquells moments de retirada.

A Iwo Jima:

Les tropes nord-americanes avançaven encara molt a poc a poc, però la seva situació va millorar a la platja. Els canons japonesos havien disminuït la intensitat i la freqüència dels seus dispars. En aquella jornada varen ser desembarcats nombrosos tancs nord-americans, i els portaavions es mantenien a certa distància al sud d‘Iwo Jima. Als voltants de les cinc de la tarda varen aparèixer en les pantalles dels radars dels portaavions unes taques sospitoses, i uns minuts després un kamikaze va impactar sobre el pont del Saratoga. Al cap de poc, dos kamikazes més varen impactar contra el portaavions. Poc després, dos kamikazes més varen caure sobre el portaavions escorta Bismarck Sea, que al cap de dues hores es va enfonsar amb 350 homes.

20 de febrer de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

Després de la conferència del dia anterior sobre si tenien que saltar-se la legalitat en el tema dels presoners, Karl Döenitz li va aconsellar a Adolf Hitler que no ho tirés endavant perquè les desavantatges serien més grans que les avantatges, ja que haurien de mantenir les formes i aplicar les mesures que es creguessin necessàries, sense anunciar-les prèviament. Hitler va aprovar el consell del seu almirall.


A dos quarts d’una del migdia, 831 bombarders nord-americans varen bombardejar Nuremberg. Era el 17è atac que rebia la ciutat. A la nit varen atacar Mittland.

A Àustria:

Els Aliats varen bombardejar Viena.


A Mauthausen, els presoners soviètics del bloc 20 es van evadir del camp.

A Iwo Jima:

A primera hora del matí, els bombarders dels portaavions varen bombardejar en picat totes les posicions japoneses localitzades fins la nit. Les tropes no varen progressaven més que de 150 a 200 metres. A final del dia, els soldats nord-americans varen progressar a través del foc japonès i es trobaven al peu del mont Suribachi.

19 de febrer de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va celebrar una conferència en la que va dir que el seu propòsit era fer comprendre als seus enemics de que estaven decidit a salvaguardar l’existència alemanya per tots els mitjans disponibles. Alguns oficials varen posar objeccions sobre la legalitat d’aquesta mesura, però Hitler, furiós, els va replicar que si ell proclamava que tractaria als presoners enemics sens consideracions pels seus drets i sense por a les represàlies, això faria reflexionar als alemanys temptats de desertar. Al final de la discussió, Hitler li va demanar a l’almirall Karl Döenitz que reflexionés en les possibilitats d’aquesta mesura i tornés a parlar amb ell com més aviat millor. L’endemà es tornarien a reunir.

Durant la tarda, Hitler va enviar un telegrama a l’explorador Sven Hedin per felicitar-lo pel seu 80è aniversari. Més tard, el dictador va condecorar a Gerd von Rundstedt amb la Creu de Cavaller amb fulles de roures i espases.


A Hohenlychen, Heinrich Himmler es va entrevistar secretament amb el comte Folke Bernadotte per intentar negociar la pau entre Alemanya i els Aliats occidentals. Himmler va simular que estava malalt per retirar-se a aquella zona sense aixecar sospites, i va anar a l’entrevista vestit amb un uniforme de les Waffen-SS sense condecoracions per donar la impressió de que era un funcionari normal i corrent. Bernadotte, per la seva part, va anar a la visita acompanyat per Walter Schellenberg després de que aquest l’anés a buscar a les cinc de la tarda.

Durant la reunió, Himmler va deixar clar que no acceptava enviar els presoners danesos i noruecs cap a Suècia sense cap compensació, però li va assegurar que estava disposat a fer tot el possible pel poble alemany. Bernadotte li va explicar que no hi hauria cap concessió i que tenia que deixar entrar la Creu Roja en els camps de concentració, especialment en aquells on hi havien internats els noruecs i els danesos. El ministre li va respondre que aquest no havia de ser un problema complicat de resoldre, però quan Bernadotte li va indicar que s’havien d’ajudar a 13.000 presoners escandinaus, Himmler no es va creure la xifra. Creia que només hi havia uns 2.000 o 3.000 presoners escandinaus. El ministre també va acceptar la proposta de permetre que les persones d’edat avançada, els malalts i les mares tornessin a Noruega. Tampoc es va oposar a que el personal suec de la Creu Roja tingués accés als camps. Per acabar, Bernadotte li va demanar fer caure a Hitler i dissoldre el NSDAP, cosa que Himmler semblava acceptar tot i el temor que tenia de ser descobert. L’entrevista va durar dues hores i mitja.


Els Aliats occidentals varen bombardejar Böhlen.


A la nit, en el poble de Herzogswalde, Saxònia, un grup de nens i joves varen trobar en una granja a una jove jueva que havia escapat d’una de les marxes de la mort dies enrere. La dona estava en un estat molt precari de salut. El granger de la granja en saber que aquella presonera estava a la seva finca, va demanar-li en un dels nois que portés aquella dona al domicili de l’alcalde i decidís que fer-ne. El jove senyalat la va portar cap a la carretera clavant-li cops de bastó, però no tenia intenció de dur-la davant l’alcalde. Primer va pensar en penjar-la, però no tenia cordes. A continuació, va pensar que era millor matar-la a cops. Sota la llum de les llanternes, els joves varen colpejar violentament a la dona fins a matar-la. El cadàver el varen llençar a un rierol.

En el front oriental:

A Alemanya:

Des de que els soldats soviètics havien penetrat per Prússia Oriental el gener de 1945, 8.350.000 civils alemanys de les zones orientals del Reich havien fugit fins aquell dia cap al centre del país davant del temor de les represàlies soviètiques. En la batalla, les restes del 3º Exèrcit de Panzer a Königsberg varen fer un atac conjunt a la península de Samland creant un corredor per terra que va servir per poder-se defensar dels soviètics.

A Bulgària:

A Sofia, el metge búlgar que havia participat en la investigació dels assassinats al bosc de Katin, el doctor Marko Antonow Markov, de l’Institut de Medicina legal de Sofia, va declarar davant del tribunal popular que agents de la Gestapo havien vigilat dia i nit als membres de la Comissió i els havien obligat a firmar el document on culpaven als soviètics dels assassinats dels oficials polonesos.

A la Gran Bretanya:

Després de passar uns dies a El Caire després de la Conferència de IaltaWinston Churchill va aterrar a bord d’un C-54 Skymaster a Wilthshire després de 14 hores de vol. Després de reunir-se amb la seva esposa Clementine i de veure feliçment uns quants vasos de whisky amb soda, el primer ministre va anar a sopar amb la seva dona i amb el rei Jordi VI i la reina.

A Suècia:

El diari suec Dagens Nyheter va informar de que Hitler havia ordenat destruir tots els camps de concentració, amb els seus centenars de milers de presoners dins, en quan els Aliats s’apropessin a menys de vuit quilòmetres.

A Iwo Jima:

A partir de les 9 del matí, 30.000 marines nord-americans de quatre regiments de les divisions 4º i 5º varen desembarcar a la zona sud occidental de l’illa d’Iwo Jima, a la platja Futusune, que estava sent defensada per 20.000 soldats japonesos sota les ordres del general Tadamichi Kuribayshi. Un total de 450 naus nord-americanes de la 5º Flota formaven la concentració més gran coneguda en el Pacífic fins llavors. Al voltant d’aquests vaixells es movien 482 llanxes de desembarcament plenes de tropes i que anaven a transportar vuit batallons de marines fins a les platges de desembarcament.

A dos quarts de vuit del matí, els soldats nord-americans varen abandonar els transports i varen ocupar els seus llocs en les LCI, landing craft infantry, barques de desembarcament, i en les LVT o alligators, tractors amfibis. A les vuit del matí varen bombardejar amb tota la seva força contra l’illa, mentre les embarcacions s’apropaven a 1.000 metres de la platja de Futatsune i disparaven contra els seus objectius. La platja no tenia més que uns quants metres d’amplada; després d’ella s’elevava un altiplà de 1,50 a 2 metres d’altura; seguit d’una pendent suau i després d’un altre altiplà. A prop hi havia el mont Suribachi, que el seu nom clau per aquesta operació era Hot Rocks. Els bombarders, en picat, s’esforçaven per aplanar aquests altiplans amb l’objectiu de crear rampes d’accés pels tancs i altres vehicles. Els caces metrallaven les platges i els LCI llançaven coets.

A dos quarts de nou, la primera onada d’artefactes de desembarcament es va posar en moviment cap a terra; les altres onades devien seguir-la amb intervals de dos minuts. A les 8:40 del matí, una força aèria composta de B-29 i de bombarders en picats procedents dels portaavions es varen llançar sobre la part sud-oest de l’illa, mentre les embarcacions formaven sobre la platja un foc de barrera. A les 8:55 es va allargar 500 metres el tir de les embarcacions. A les 9 i 2 minuts del matí, la primera onada de marines va posar el primer peu a terra ferma. De cop, quan pujaven els bancals de grava negra volcànica, un intens foc d’armes automàtiques de canons i de morters japonesos els varen atacar, però els nipons varen cometre l’error de deixar-los desembarcar a tots. A les deu del matí, diverses explosions varen aixecar els sortidors d’aigua entre les xalanes. A dos quarts d’onze, elements dels altres batallons de marines ja estaven a la platja començant llavors l’arribada de les grans llanxes, les LSM, carregades amb tancs, artilleria i els bulldozers. Però l’avanç era massa lent perquè els japonesos es defensaven amb eficàcia en les seves posicions subterrànies.

A primera hora de la tarda es va decidir que els pesats LST, landing ship tanks, grans embarcacions amb motor pel desembarcament dels tancs i carros blindats, quedessin fora de l’abast del foc japonès i que els LCM i els LCVP, xalupes amb motor que podien transportar de 20 a 30 homes, o un vehicle o artilleria, anessin i tornessin entre els LST i els punts menys batuts de la platja. A la nit, les tropes nord-americanes no havien arribat a la quarta part de la distància prevista per aquell primer dia. Havien sigut evacuats 1.700 ferits i encara no se sabien res de la quantitat de morts. En total havien desembarcat 40.000 homes al sud-oest de l’illa, en un espai molt reduït. Durant la nit, la flota nord-americana va obrir foc sobre Iwo Jima sense interrupció. S’havia previst que l’illa fos ocupada i assegurada en cinc dies, però en aquell primer dia els nord-americans no havien cobert ni una quarta part de la distància prevista per aquell dia.

A les Filipines:

El 8º Exèrcit nord-americà va desembarcar a l’illa de Samar, a prop de l’estret de San Bernardino.