El quarter general de Rastenburg es trobava a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona  boscosa de pins de Masura, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg, antiga ciutadella dels Cavallers Teutons, i a prop de la població de Ketrzyn. El quarter general també va ser conegut com la Wolfsschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi d’Adolf Hitler en clau: Wolf (llop). El quarter va ser construït amb anterioritat a la Batalla de França com a part dels preparatius per un possible atac a la Unió Soviètica.

El quarter de Rastenburg tenia 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers, feia una mida de 21 camps de futbol i hi treballaven unes 2.000 persones. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de tren, garatges i un sistema avançat de comunicacions, i disposava de saunes, un cantina, cinemes i salons de te. A més, hi havien dos hivernacles en els que es cultivaven les verdures de Hitler, proveïdes d’un sistema calefactor que mantenia la temperatura adequada de l’aigua i l’aire. Fins i tot hi havia un barber que atenia a tota la comunitat. El complex central consistia en 10 búnquers, construïts a l’hivern de 1940-1941, que estaven camuflats i en algunes parts protegits contra els bombardejos aeris amb murs de formigó de dos metres de gruix. El búnquer de Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte. Totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del sol. Els barracons o búnquers de Hitler i de Wilhelm Keitel era a on celebraven les conferències militars.

Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:

• Perímetre número 1: Hi havia el búnquer de Hitler, la seva residència particular, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.
• Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència de Wilhelm Keitel, la residència d’Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un camp de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht sota la direcció de Walter Warlimont.

Fora d’aquests perímetres hi havia els quarters de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base Walther von Brauchitsch i Franz Halder, estava situat a uns quants quilòmetres al nord-est. Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials. Heinrich Himmler, Martin Bormann, Albert Speer i Joachim von Ribbentrop i altres líders alemanys es varen fer construir en els voltants del quarter discretes residències amb els seus refugis antiaeris.

Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en aquest quarter general per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. El fet de viure tants dies en una zona allunyada del Reich va provocar que estigués aïllat i desorientat de la vida d’Alemanya. El dictador hi va voler construir en el quarter un Führerbúnquer per ell, però no es va arribar a temps per acabar de construir-lo. Tot i no tenir el seu recinte protegit somiat, Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com La zona de seguretat 1. A l’habitació dels mapes del seu búnquer, on passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de 3 metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda i aire condicionat. Les demés habitacions eren petites i només hi havien els mobles imprescindibles. El febrer de 1944, Hitler va ordenar que diverses edificacions del quarter es cobrissin amb una capa addicional de formigó armat de set metres de gruix.

A Rastenburg va ser on Hitler el 20 de juliol de 1944 va patir l’atemptat bomba que va estar a punt d’acabar amb la seva vida. Aquella època, amb les derrotes alemanyes en tots els fronts, les instal·lacions varen canviar molt; els búnquers es varen construir més grans i de formigó, i es varen camuflar amb herba per no ser vists pels soviètics. En aquell mes de l’atemptat, Hitler va decidir que les reunions sobre l’estat de la guerra es realitzessin en un barracó pensat per als convidats, amb una sala d’estar on s’hi varen posar unes enormes taules de roure per poder estendre els mapes. A més, l’estiu de 1944 va ser molt calorós i la vida a Rastenburg era molt molesta; les barraques no refrescaven i en les zones pantanoses estava plena de mosquits. No podent suportar la calor, Hitler es passava gran part del dia en les habitacions de formigó per refrescar-se, però el dia de l’atemptat va voler celebrar la reunió en una barraca de fusta amb les finestres obertes, fet que va reduir l’impacte de l’explosió de la bomba. Durant aquell estiu va patir insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte. A mitjans del novembre de 1944, Hitler i els seus col·laboradors varen abandonar la Wolfsschanze i ja no hi tornarien més. Els soviètics estaven molt a prop en aquells moments i aviat Rastenburg seria ocupat. Tot i saber que mai més hi tornaria, Hitler va ordenar que es seguís construint en el quarter. Aquell últim dia, Hitler estava abatut, parlava amb veu baixa i no aixecava el cap. Més tard va ser quan va ordenar que es destruïssin tots els edificis del quarter, ja que no volia que caiguessin en les mans dels soviètics. Però quan es va fer explotar els edificis a través d’explosius només es va aconseguir danyar els edificis i la majoria varen quedar dempeus. El 1945 l’exèrcit soviètic va ocupar la zona. Actualment les ruïnes del quarter de Hitler s’han convertit en un punt d’interès turístic i els búnquers es troben en bon estat. El 1955 es varen retirar unes 54.000 mines antipersona, excepte algunes que encara reposen enterrades.

La vida de Hitler a la Guàrdia del Llop: (1941-1944)

Des de la primavera de 1942 a l’estiu de 1943, Hitler es va mostrar deprimit en el quarter general per tal i com avançava la guerra, tot i que encara es mostrava confiat en la victòria. Cada vegada era més reservat i adoptava decisions de forma aïllada i això va provocar que fos menys flexible i no suportava que algú li contradigués alguna ordre seva. Aquest aïllament va provocar que les seves jornades de treball fossin més llargues i de forma diària. Sense adonar-se’n es va anar tornant un treballador disciplinat i s’ocupava cada vegada més de tots els problemes del Reich. Però Hitler, que mai va ser un home treballador, aquells horaris el van portar a un estat d’esgotament personal molt gran i, tot hi treballar més hores, no va millorar la seva capacitat de prendre decisions. Moltes vegades el seu personal, en veure’l esgotat, li demanava que s’agafés vacances i a vegades mig obligat es dirigia al Berghof per agafar energies i també perquè es calmés. Però sovint Hitler no seguia aquests consells perquè creia que no es podia agafar-se vacances, ja que estava convençut de que no podia deixar les decisions militars a altres. Estava totalment convençut de que tothom era un incompetent i no tenia confiança en ningú. Per passar el temps i relaxar-se a Rastenburg, Hitler va fer construir una casa de te, on els oficials prenien conyac i bevien alcohol, tot i que Hitler era abstemi i aconsellava que no es begués alcohol. En aquella caseta es solia entrevistar amb els militars que venien a veure’l, tot i que a ell mai li va agradar aquella casa.

Però a més de portar-li mals de caps i esgotaments, aquell sobre esforç que estava fent i el seu aïllament va acabar provocant en part que endurís més les seves idees i es va mostrar cada cop més irritat i alhora més silenciós amb el seu entorn més íntim. Cada vegada mantenia menys conversacions de caràcter personal, a la majoria de la gent els tractava de forma impersonal i distant, i solament tenia converses agradables amb Robert Ley o Joseph Goebbels. Enlloc de menjar amb els seus col·laboradors o els seus assistents, menjava amb les seves secretàries en dos torns: dos el migdia i les altres dos per la nit. Aquest ambient desagradable també el provocava que en el quarter general les secretàries, els metges i els assistents eren menys agradables que els que tenia a Obersalzberg o a la Cancelleria del Reich, ja que aquests no estaven tan fascinats per la seva figura i també es cert que cap a mitjans i finals de la guerra per molta gent la seva figura de semi-deu començava a caure. Fins i tot el seu entorn militar li resultava esgotador viure en aquell quarter i molts oficials tractaven a Hitler de forma més freda però alhora lleial. A més, Hitler, un home que estava acostumat a estar acompanyat per dones, no va permetre mai, a part de les secretàries, que hi haguessin dones al quarter. Eva Braun mai va viatjar en el quarter.

El quarter es va convertir en una zona molt avorrida pel personal de Hitler perquè tenien menys feina que a la Cancellera o a Obersalzberg. Les seves dues secretàries, Christa Schroeder i Gerda Daranowski, que l’havien acompanyat des de l’inici, pràcticament no tenien res a fer i dedicaven el seu temps a dormir, menjar, beure i xerrar, a més de que es cuidaven d’exterminar la plaga constant de mosquits. El tema dels mosquits va portar de corcoll a Hitler, que es va queixar de que els assessors li encarreguessin d’elegir una zona pantanosa, infectada de mosquits i amb un clima desfavorable per ell. Sovint deia en to irònic que hauria d’enviar la Luftwaffe per acabar amb els mosquits. Jodl anomenava el quarter de Rastenburg un “híbrid de claustre i camp de concentració“.

Tot i saber que la seva posició en el quarter no era tant forta com a altres llocs, Hitler va continuar sense tolerar que es critiqués la seva forma de viure i tothom li acceptava tot el què deia o feia per molt estrany que fos. L’aïllament de Hitler provocava també que no volgués veure la realitat dels problemes i tenia moltes dificultats per entendre les qüestions militars, i moltes vegades no va prendre les decisions adequades. Per exemple, l’Exèrcit anava a una velocitat més lenta de la que tocava en més d’una ocasió. A mesura que anava avançant la guerra, Hitler desconfiava més del seu Exèrcit i es mostrava enfadat amb els seus generals i ni tant sols volia veure els oficials. Tot i el seu aïllament, Hitler era informat amb molta precisió sobre el que passava en el Reich, des de com estaven les fàbriques, les baixes que havien patit els seus exèrcits o la precisió de com havien quedat les ciutats bombardejades.

Curiosament, tot i la vida estressant en el quarter, Hitler va voler continuar amb les seves sessions nocturnes com les que feia a la Cancelleria o a Obersalzberg, fet que provocava que anés a dormir més tard. Era normal que anés al llit a les 3 o les 4 de la matinada. Al final de la guerra va patir insomni i es queixava constantment de que no dormia i es passava les nits en vetlla. Aquelles sessions nocturnes volia que fossin en un ambient agradable i només convidava els seus amics o personal més íntim. Tots els convidats seient en les butaques del menjador, al costat de la llar de foc, i Hitler li agradava servir pastissos a les seves secretàries i s’ocupava afectuosament dels convidats. A Rastenburg, la música estava prohibida, fet que provocava que Hitler parlés tota l’estona de la seva joventut, d’acudits o de les seves lluites passades. Era el moment on ell es desfogava del dur dia que havia passat. Quan estava en aquelles sessions nocturnes mai li va agradar parlar de política o de temes militars i a l’únic que li deixava parlar amb una certa llibertat era al seu secretari, Martin Bormann. A mesura que la guerra no anava com havien previst, els seus convidats que participaven en aquelles sessions nocturnes, tot i rebre un bon tracte per part de Hitler, el començaven a veure com un boig que no es podia fer càrrec de la situació.

El fet de que anés a dormir tant tard provocava que es despertés per allà les deu o les onze del matí. A última hora del matí solia llegir els diaris i els comunicats de premsa. Depenent de les notícies que rebia li canviava el seu estat d’ànim. El que més el feia exaltar eren les notícies de la premsa estrangera, sobretot la britànica quan el criticava. Quan veia aquelles notícies començava a insultar al govern britànic i als jueus, als qui considerava culpables de tots els atacs. Quan estava molt exaltat, els assistents i el personal els tocava la difícil feina de calmar-lo. Curiosament quan llegia notícies dels bombardejos que patien les ciutats alemanyes s’enfadava més s’hi s’havia destruït un teatre o un edifici valuós que no pas si havia provocat la mort de molta gent o s’havien destruït moltes vivendes. Per Hitler, en aquella època, no li tenien cap mena d’importància la gent, per això no va voler visitar mai les zones devastades pels atacs aeris dels Aliats. En veure’l cada cop més exaltat, amb més mala salut i amb una vida més sedentària, els seus metges, com el doctor Morell, que estaven sempre al seu costat, li aconsellaven que caminés per aquells boscos una llarga estona perquè fes exercici i es relaxés d’aquell estrès. Però Hitler no els hi va fer massa cas i les seves caminades diaris no eren més de 100 metres; anava del refugi dels convidats, on s’allotjava, fins al Lagebaracke, una zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandaments. En aquelles curtes caminades, Hitler només s’interessava per la seva gossa, un pastor alemany anomenada Blondi, que era el seu centre d’atenció. Li agradava que els assistents i els convidats el veiessin com li donava menjar a la gossa. Aquella gossa era per Hitler la persona més fidel. En el final de la seva vida, la gossa es va convertir en el seu centre d’atenció i l’única cosa que l’animava. El seu amor cap a la gossa va arribar a tal extrem que només menjava amb la gossa ja que no trobava agradable l’altre gent. Fins i tot en les reunions la gossa tenia un lloc assignat, en un racó, on dormia o molestava als convidats. Hitler es tornava un home silenciós al costat de la seva gossa.

A la tarda va continuar amb el seu costum de reunir-se amb els militars. En les reunions, com en els àpats, Hitler seia sempre en el mateix lloc, d’espatlles a la finestra. Tot i que allí veia més als seus militars, cada cop desconfiava més d’ells i veia en els seus generals i assistents com uns vells apagats. Ja no veia els militars com herois, sinó com unes llosses que no obeïen les seves ordres. Aquell greu error va provocar que Hitler, que no era un expert en armes i en temes militars, dirigís la guerra a través dels seus mapes del quarter, fet que va provocar nombrosos errors, fins al punt que a vegades movia tropes que no estaven armades sense saber-ho. Tot i que podia haver sabut més coses de com anava la guerra o com es vivia a Alemanya, ja que el quarter tenia molt bones comunicacions per saber-ho tot, Hitler no demanava analitzar les situacions i no volia saber res dels estudis que es feien sobre la guerra. Es volia moure pel seu instint.

Dins del seu deliri va ser a Rastenburg on va començar a planejar cada cop més el seu retir polític. La seva idea era retirar-se el Linz, a prop del riu Danubi, a Àustria. Tenia previst realitzar molts projectes arquitectònics a la ciutat amb el seu arquitecte, Hermann Giesler. Això va provocar que seu antic arquitecte, Albert Speer, que en aquells temps era ministre d’Armament i Munició, es disgustés pel fet de que pensés més en la construcció de la seva ciutat en que es pensava retirar abans que els projectes que havien planejat quan ell era l’arquitecte del Reich, com la Nova Berlín. Hitler pensava constantment amb la mort i en el seu enterrament. Quan es mirava els plànols de la ciutat de Linz clavava els ulls en els esborranys d’on aniria la seva tomba, que volia ubicar en una de les torres de les instal·lacions del NSDAP a Linz.

La Nova Cancelleria va ser l’edifici governamental on vivia el canceller alemany en el número 4-6 de la Vosstrasse. Quan Adolf Hitler va pujar al poder no li va agradar gens la Vella Cancelleria, ja que creia que no estava a la seva altura; la va arribar a comparar amb una fàbrica de sabons, i el gener de 1938 va encarregar a l’arquitecte Albert Speer construir-ne una de nova, la Neue Reichskanzlei, sobre una base de formigó degut al subsòl pantanós. En aquest subsòl s’hi va construir més tard el búnquer on es suïcidaria Hitler el 30 d’abril de 1945. El cost total de l’obra va ser de 88,9 milions de Reichmarks i hi varen treballar més de 4.000 obrers en dos torns i es va inaugurar el gener de 1939. Segons la propaganda alemanya, el nou edifici responia a l’increment de poder i grandesa d’Alemanya. Però, tot i això, per Hitler no era suficient i va arribar a assegurar que algun dia li cediria a Rudolf Hess i ell s’instal·laria a un edifici encara més important, en el barri del Tiergarten, a prop del Reichstag. Segons va declarar anys més tard Speer, Hitler havia planejat utilitzar la Cancelleria uns 10 o 12 anys per després traslladar-se al projectat palau del Führer, que tindria una dimensions encara més enormes. D’aquest futur edifici només es varen realitzar esbossos. De fet, Hitler només anava a la Cancelleria a treballar, rebent visites o donant recepcions, però les seves hores privades les passava en el Palau d’Otto von Bismarck.

L’edifici, de 421 metres de llarg, estava pensat perquè impressionés i intimidés al visitant, que tenia que recórrer uns 300 metres en una llarga successió d’habitacions, l’anomenada ruta dels diplomàtics. En el centre d’aquesta ruta hi havia una galeria de marbre de 146 metres de llarg, dues vegades més gran que el Saló dels Miralls de Versalles. El despatx de Hitler, de 400 metres quadrats i amb vuit finestres, estava revestit de marbre de diferents colors, igual que la xemeneia, i feia 27 metres d’amplada, 14,5 d’amplada i 9,75 metres d’altura. En un nínxol hi penjaven valuoses pintures que representaven la vida d’Alexandre el Gran i sobre la xemeneia destacava un retrat d’Otto von Bismarck. Al fons al costat d’una de les enormes finestres que donaven als jardins del futur Führerbúnquer, hi havia l’escriptori. Sobre la immensa taula de marbre hi descansava una figura del mateix material que la taula que representava al rei Frederic II muntat a cavall. Formava part d’aquest complex dos patis d’honor amb estàtues de l’escultor Arno Breker, un hivernacle en el jardí i dos edificis de vivendes per al servei de seguretat. A darrere de l’escriptori hi havia una porta una mica amagada que donava a un lavabo espaiós.

Al final de la guerra, la Nova Cancelleria va patir greus desperfectes pels bombardejos dels nord-americans i l’artilleria soviètica, tot i que el despatx de Hitler va quedar en bon estat. Pels soviètics era l’objectiu número 106 per ocupar.

Després de la caiguda de Berlín, el primer ministre britànic Winston Churchill va visitar les restes de la Cancelleria i l’entrada del Führerbúnquer. El 13 d’octubre de 1948, una ordre soviètica de destruir tots els edificis de la Vosstrasse i la Wilhelmstrasse va acabar de destruir-la i es va utilitzar el granit de la Cancelleria per construir el Monument Soviètic de Berlín, l’estació de metro de Mohrenstrasse i unes roques per les gàbies dels monos en el zoo de Friedrichsfelde. El marbre de l’escriptori de Hitler s’ha conservat i es pot veure en l’exposició permanent inaugurada el 2006 en el Museu d’Història Alemany a la Zeughaus. El solar on hi havia l’edifici va quedar sense edificar fins el 1988, quan la República Democràtica d’Alemanya hi va construir apartaments residencials.

Un dia en la nova Cancelleria:

En un dia a la Cancelleria hi tenien accés entre 40 i 50 persones, abans, prèviament tenien que trucar per telèfon als secretaris de l’edifici per informar-los de que vindrien. Aquestes persones eren normalment caps regionals i nacionals del NSDAP, alguns ministres i també hi havia les persones del cercle íntim de Hitler. En canvi, els oficials de la Wehrmacht no eren mai convidats. L’entrada a la Cancelleria estava vigilada per membres de les SS. Un cop dins després de travessar el patí d’honor, els convidats s’havien de dirigir a un ampli rebedor. En el rebedor amb les seves columnes de marbre gris rossenc hi havia còmodes seients, les parets eren blanques amb adornaments amb canelobres daurats, el terra era de marbre cobert amb catifes, i era l’únic lloc de l’edifici on es deixava fumar i era molt habitual que la gent aprofités aquell moment per fumar tot esperant a Hitler. A dins l’edifici no era habitual saludar-se amb el Heil Hitler de rigor sinó que es limitaven a saludar-se amb un bon dia. Tampoc era necessari portar l’uniforme del NSDAP i cadascú podia anar vestit al seu gust. Després, els convidats es dirigien a una sala d’estar, el Saló de Mosaics, Mosaik-Saal, decorat amb una enorme àguila alemanya, passant per un saló de recepció quadrat que no s’utilitzava ja que tenia uns incòmodes mobles. El saló es deia Saló dels Mosaics perquè el terra, les parets i el sostre estaven entapissats de pedres petites formant dibuixos. Des d’allí, unes escales de marbre arribaven al saló de granit coronat per una cúpula. Aquí començava una galeria construïda amb marbre roig. Professionals italians varen revestir les parets amb marbre polvoritzat i barrejat amb ciment. Els tapissos procedien dels castells dels Habsburg i del palau vienès del Rothschild. La galeria acabava al gran saló de recepció, on una enorme aranya de llums inundava la sala. La catifa que cobria el terra era tan gran que es va tenir que eliminar una paret per fer-la estendre. A dins la sala d’estar, la gent es quedava una bona estona parlant dreta esperant a Hitler. La sala tenia uns 100 metres quadrats de superfície, els mobles eren acollidors, el sostre tenia unes bigues de fusta i allà es trobava l’única xemeneia que hi havia a la planta baixa. L’habitació estava adornada amb un escut del Renaixement florentí que el canceller Von Bülow havia portat d’Itàlia. Al voltant de la xemeneia hi havia un conjunt de seients entapissats de pell fosca i, a darrere dels seients, hi havia un sofà amb una gran taula de roure on s’utilitzava per posar els diaris. Les parets eren adornades amb quadres prestats de la Galeria Nacional.

Per la seva part, Hitler no era mai puntual alhora de rebre els seus convidats. L’hora de dinar era cap a les dues de la tarda, però Hitler solia aparèixer cap a les tres, i normalment provenia de les habitacions que hi havia als pisos superiors o del seu despatx si havia celebrat alguna reunió. Quan Hitler entrava a la sala d’estar no es feia cap mena de cerimònia, simplement, el dictador saludava al personal de la Cancelleria i els convidats formaven un cercle al seu voltant per informar-lo i sentir les seves opinions respecte a la qüestió del dia. Hitler sempre solia pregunta per la salut de les senyores dels convidats, i un cop havia parlat amb tothom agafava un diari i es posava en una butaca apartat de la gent. Els convidats solien espera uns 20 minuts més, fins que s’obria una porta de cristall que donava accés al menjador. Llavors entrava a la sala un dels cuiners i li deia a Hitler que el menjar ja estava llest. Hitler sempre anava primer i els convidats entraven darrere seu sense cap protocol.

El menjador era quadrat, feia dotze metres per dotze, les parets eren de color blanc, fet que feia que hi hagués molta llum, i en una de les parets hi havia tres portes que donaven accés al jardí. En aquesta paret hi havia penjada una pintura inacabada de Kaulbach. En el centre del menjador hi havia una taula rodona rodejada de cadires on hi cabien unes quinze persones. Totes les cadires eren igual, inclús la de Hitler. En les cantonades hi havia quatre taules més petites, amb quatre o sis cadires cada una. El plats eren de porcellana clara i les copes eren senzilles. Els centres de la taula estaven adornats amb gerros de flors. Hitler seia sempre al costat de la finestra i al seu costat hi posava dues persones que ell elegia prèviament. Els demés assistents seient a on ells volien, tot i que els convidats d’un rang menor seient sempre a les taules petites. El menjar que es servia era senzill: sopa, carn, una mica de verdura amb patata i unes postres. Per beure podien elegir entre aigua mineral, cervesa normal berlinesa o vi barat. Hitler menjava menjar vegetarià i bevia Fachinger (beguda sense alcohol d’Alemanya), i qui volgués podia menjar i beure com ell però molts pocs o feien. Hitler va prohibir que li portessin trofeus de caça o de pesca, ja que trobava estúpid matar animals. El menjar en general no era molt bo, i persones com Hermann Göering no solien menjar a la Cancelleria per aquesta qüestió, o Rudolf Hess, que es presentava cada quinze dies i es portava el menjar de casa que feia escalfar a la cuina de la Cancelleria. Qui sí es presentaven molt sovint eren Joseph Goebbels, Martin Bormann i Albert Speer, mentre que Heinrich Himmler era molt estany que hi anés. Les converses al menjador eren llargues mentre es menjava i Hitler repetia una vegada i una altra els mateixos temes, fet que feia molt carregosa l’estada pels convidats. Solia parlar de la seva època dels anys 20 i donava molta importància als successos de la Primera Guerra Mundial. Tot i no tenir sentit de l’humor, li agradava molt que el fessin riure explicant-li acudits, missió que normalment se’n cuidava Goebbels. També li encantava parlar de xafarderies, sobretot dels seus ministres o de la gent que l’envoltava, com Alfred Rosenberg, que era el blanc preferit de Goebbels alhora de criticar. L’hora de dinar es solia donar per acabada a dos quarts de cinc, però Hitler la solia allargar si tenia que parlar amb algun dels convidats sobre temes del govern. Tot i la pèrdua de temps que era anar a la Cancelleria a veure Hitler, ser un dels seus convidats donava prestigi i també anava bé per informar-se dels temes del govern i, bàsicament, per això la gent anava a veure’l. Un cop acabat el dinar, Hitler s’aixecava i els convidats s’acomiadaven d’ell. A vegades eren les sis de la tarda quan s’acomiadava dels presents i Hitler es retirava en una de les seves habitacions del pis superior per descansar. A l’hora de sopar, que era per allà les vuit de la tarda, normalment hi havien entre sis i vuit persones convidades. Tot sovint hi anava Heinrich Hoffmann, algun conegut de Munic, algun col·laborador (com el seu pilot o fins i tot el mecànic) i Bormann. Per sopar no era normal que hi hagués els seus col·laboradors de govern. Les converses eren com les del migdia, i a Hitler li agradava que l’informessin de les obres de teatre, de cinema… També li encantava que li expliquessin els escàndols i les anècdotes dels famosos o dels membres del govern. Hitler, com el migdia, repetia les seves historietes. Per sopar es servien plats senzills, tot i que una vegada li van donar caviar, però quan en va saber el preu el va prohibir.

Un cop acabat el sopar, els assistents es dirigien a la sala d’estar on seien en les còmodes butaques. Hitler es mostrava més informal a la nit i es treia l’americana i estirava les cames. Llavors, solien mirar una pel·lícula i s’estaven a la sala unes hores. Hitler estava molt fresc a aquelles hores de la nit, i li encantava parlar dels actors i de les actuacions que veia. En aquelles hores, els convidats menjaven entrepans i bevien vi o cervesa fins que Hitler s’acomiadava d’ells per allà les dues de la matinada. Quan Hitler anava al seu dormitori, els convidats marxaven de la Cancelleria.

El Monument Tannenberg va commemorar als soldats alemanys que varen morir a la Batalla de Tannenberg el 1914 en la Primera Guerra Mundial, on els alemanys varen obtenir una important victòria sobre l’exèrcit rus, i va ser dedicat al comandant Paul von Hindenburg. El Monument es va començar a construir el 1924, a prop de Hohenstein, a Prússia oriental, a l’actual Polònia. L’estructura va ser dissenyada i construïda pels arquitectes berlinesos Johannes i Walter Krüger, i va ser una fortalesa de forma octagonal amb vuit torres de 20 metres d’alçada amb una plaça al centre. A dins de les torres hi havia les tombes de vint soldats desconeguts de la Gran Guerra, però cada torre es va utilitzar d’una manera diferent: una havia de contenir un alberg juvenil, una altre les banderes de combat, una tercera les tombes de Von Hindenburg i la seva esposa (això va ser posterior a 1934), una quarta un arxiu, i les demés una capella i busts dels participants en la Batalla; per últim, una torre estaria dedicada a la memòria d’Otto von Bismarck.

El monument va ser inaugurat el 17 de setembre de 1927 amb la presència de Von Hindenburg com a president. El 27 d’agost de 1933, Adolf Hitler, juntament amb el president Von Hindenburg, va assistir a un acte institucional en el Monument. Quan Von Hindenburg va morir va ser enterrat el 7 d’agost de 1934 en el Monument de Tannenberg. Després de la seva mort, el Monument es va convertir en un santuari nacional i va ser reestructurat. Més tard s’hi va enterrar la dona del President. Seguint les indicacions del Canceller, Albert Speer va construir dins de la torre portera una capella funerària presidida per l’escultura del mariscal en marbre negre. L’entrada de la capella estava flanquejada per dos sentinelles de granit de quatre metres d’alçada, l’anomenada Ewige Wache (la Guàrdia Eterna).  A més, es va rebaixar el patí d’armes 2,5 metres a través d’escalons de pedra, i es va pavimentar amb lloses per tal de ressaltar el monument.

El gener de 1945, Hitler va ordenar que el fèretre del president Von Hindenburg i de la seva esposa fossin desenterrats perquè els soldats soviètics no se’n apoderessin i va fer destruir l’edifici amb dinamita.

El 1949, el govern polonès va ordenar que les restes del Monument fossin retirades. Les runes del Monument varen servir com a cantera de material, però més tard es va decidir eradicar-les davant del perill de que es convertissin en una zona de pelegrinatge neonazi.  Gran part de la pedra i el granit es varen utilitzar per construir monuments soviètics. Avui en dia en el lloc del Monument només hi ha una esplanada i només si troben senyals al terra de l’estructura.

La Bürgerbräukeller va ser una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, a l’altre costat del riu Isar, a uns 800 metres al sud-est del centre de Munic. Fundada l’any 1885, tenia una capacitat per 1.830 persones i era una de les grans cerveseries de la companyia Bürgerliches Brauhaus, que després va ser transferida a la companyia Löwenbräu. A partir de l’any 1920 es va convertir en un dels principals centres de reunions del partit nazi. Va ser en aquesta cerveseria on Adolf Hitler va començar el Putsch de Munic el 8-9 de novembre de 1923. Després del Putsch, el gerent de la cerveseria va enviar al NSDAP una compta que ascendia a 11.344.000.000.000 marcs. Havien desaparegut: 143 gerres de cervesa, 80 vasos, 98 banquetes, dos faristols per partitures, un mirall i 148 jocs de coberts. Tot i la suma, el gerent no hi va sumar els trets de bala del sostre. La gerra gran de cervesa s’anunciava aquella nit pel preu d’un millar de marcs. Quan Hitler va sortir de la presó de Landsberg, la cerveseria va ser el lloc on va tornar a la política en un acte el 27 de febrer de 1925.

Quan els nazis varen arribar al poder hi varen celebrar cada 9 de novembre l’aniversari del Putsch de 1923. Ja el primer any, el 1933, Hitler hi va fer un discurs. El 8 de novembre de 1939, quan Hitler hi va anar a fer un discurs, hi va haver un atemptat bomba per acabar amb la seva vida. Va sobreviure de miracle, però varen morir vuit persones i una seixantena varen quedar ferides. L’edifici va quedar molt malmès. L’autor de l’atemptat va ser un treballador que estava encontra del règim nazi, Georg Elser, que poc després va ser detingut i va acabar en el camp de concentració de Dachau, on va ser executat el 9 d’abril de 1945. Tot i l’atemptat, cada 9 de novembre es va continuar commemorant el Putsch. El 8 de novembre de 1942 va ser l’últim cop que Hitler va tornar a la cerveseria.

Al final de la guerra la cerveseria va ser utilitzada com a magatzem d’aliments. Quan va acabar el conflicte els Aliats varen fer servir l’edifici, tot i que estava malmès pel bombardejos que havia patit. El 1958 la cerveseria va tornar a obrir per celebrar festes de la cervesa. El 1978 es va tirar a terra l’edifici i es va construir un centre cultural. Avui en dia, on hi havia la cerveseria, des del 1989  hi ha una placa commemorativa dedicada a Georg Elser i actualment és un centre cultural, el Gasteig. Allí també s’hi troba l’Hotel City Hilton.

Obersalzberg és una zona muntanyosa dels Alps dins el poble de Berchtesgaden, a cent milles de Munic, a Baviera. El segle XIX era un lloc on les famílies alemanyes hi anaven sovint de vacances. Segons la llegenda, que segur que Adolf Hitler coneixia, sota un dels pics més alts de la cadena muntanyosa de Berchtesgaden, el Untersberg, i dormia l’emperador Frederic I Barba-roja disposat a tornar a la vida quan se’l cridés per salvar Alemanya. Els altres pics més alts d’Obersalzberg són el Kneifelspitze i, el més alt de tots, el Waltzmann.

Hitler i Obersalzberg:

Hitler, fent-se anomenar Herr Wolf per no ser reconegut, va visitar a Dietrich Eckart a l’hivern de 1923 a Obersalzberg quan aquest era perseguit per la policia. El líder nazi es va allotjar a la pensió Mortiz dels Büchner, que eren seguidors del moviment des del principi. Hitler en va quedar tan encantat de la zona pel seu aïllament que durant els següents dos anys hi va anar sempre que va poder fins que a l’estiu de 1925 va decidir llogar la petita casa de Haus Wachenfeld, ubicada a 900-1.000 metres d’alçada. La casa el principi era modesta i de fusta; era una casa de caçadors amb bastant espai que va ser construïda el 1916 per Otto Winter, un comerciant d’Hamburg, i va ser la seva viuda d’aquest, que estava afiliada al NSDAP, qui li va llogar per 100 marcs mensuals. Des de la casa es podia veure Salzburg i els camps del voltant. Després de llogar la casa va decidir comprar-la l’any 1928, moment en que la senyora Wachenfeld tenia problemes econòmics, a nom de la seva germanastre Àngela amb els diners que va guanyar amb el seu llibre, el Mein Kampf. Abans d’arribar al poder i abans de que es fes tan famós, Hitler gaudia de llargues caminades a l’àrea d’Obersalzberg. Una de les seves passejades favorites era al llarg de Carl-von-Linde-Weg, des de la zona situada a baix de l’Hotel Platterhof fins al Hochlenzer Gasthaus.

El 26 de juny de 1933 la casa va queda sota el seu nom i es va convertir en el segon centre de poder del Reich. L’Hotel Platterhof va servir llavors com a quarter de les SS. Per rebre els invitats de Hitler es va obrir l’aeroport governamental de Reichenhall-Berchtesgaden, on hi podien aterrar grans avions, tot i que la majoria aterraven a l’aeroport d’Ainring. Amb la idea de convertir-la en un palau, el 1932 ja hi havia construït una veranda i una terrassa. Entre el 1934 i el 1936 va decidir remodelar-la, modernitzar-la i ampliar-la amb més de 30 habitacions gràcies al diner públic. L’ampliació de l’interior i la decoració varen quedar a mans del taller de Paul Ludwig Troost, però va ser el propi Hitler qui va dissenyar els plànols de la casa, mentre el seu arquitecte, Roderich Fick, es va encarregar de fer realitat totes i cadascuna de les seves idees. La majoria dels quadres que hi havia penjats a la paret eren robats. En general, el plànol d’aquella casa hauria sigut rebutjat en qualsevol curs de l’Escola Tècnica Superior pels molts errors que va cometre Hitler com el de col·locar una finestra sobre el garatge, fet que feia omplir la sala d’olor a gasolina. La decoració de la casa també va ser encarregada a l’arquitecte Troost. En la construcció d’Obersalzberg hi varen treballar un total de 6.000 treballadors. Al principi eren alemanys, però després de l’inici de la guerra eren obrers especialitzats txecs i italians, tot i que mai treballadors forçats. Aquests s’allotjaven en barraques i estaven sotmesos a una dura disciplina de treball. En cas d’infraccions existia una escala de càstigs: multes de diner, privació d’aliments, retirada de les cartilles de tabac i arrest. Durant els treballs a Obersalzberg i a la regió de Kehlstein varen morir a causa d’accidents 14 treballadors.

El 8 de juliol de 1936 es va inaugurar la nova casa que a partir de llavors es va anomenar el Berghof. En la nova edificació s’hi havien construït una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp, i diversos edificis adjacents, convertint-se en un mena de palau. Eva Braun va ocupar una petita vivenda a la primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori de Hitler, i allí es va sentir com la mestressa de la casa. Per evitar intrusos i per respectar la intimitat que demanava Hitler, Martin Bormann va adquirir els 10 quilòmetres quadrats que rodejaven la finca per 7,2 milions de Reichsmarks procedents dels fons de Hitler. A més, s’hi van construir instal·lacions militars en una àrea de seguretat de 14 quilòmetres de seguretat, dos salons de te, un sota al Berghof i l’altre en el Kehlstein, un cim de 1.885 metres d’altitud en els Alps de Berchtesgaden, búnquers, refugis antiaeris, un quarter de les SS i l’Hotel Platterhof. Aquesta remodelació va fer a la vegada necessària la construcció de noves carreteres, túnels i tanques. La sala del te construïda en el Kehlstein es va anomenar la Kehlsteinhaus o Niu de l’Àguila i disposava d’una sala amb llar de foc amb finestres panoràmiques en totes les parets, una cuina, un despatx i una terrassa dissenyada perquè Eva prengués el Sol. La construcció de tot el complex va costar 30 milions de Reichsmarks, però un any després d’haver-lo construït a Hitler li va deixar d’interessar. La majoria dels diners per les obres provenien del fons de les donacions de Hitler. Bormann, que s’ocupava de les finances de la casa i portava l’agenda de Hitler el 1937, de fet es va considerar el senyor d’Obersalzberg, li va dir que tot i el diner públic i el diner del llibre no era suficient per mantenir la casa. Davant d’aquest problema se’ls va acudir cobrar uns drets d’imatge pels segells que portaven la cara de Hitler i varen crear la Contribució Adolf Hitler de la Indústria alemanya, on demanaven una contribució dels empresaris que s’havien vist afavorits amb el règim nazi.

Altres líders nazis com Hermann Göering, el mateix Bormann o Albert Speer varen comprar-se cases a Obersalzberg per acompanyar el dictador durant les seves llargues estades a la zona. Per exemple, Speer va comprar una casa que pertanyia a la família Bechstein, amb qui els unia una forta amistat. El propi Hitler va dissenyar plans per la colònia de vacances de Berchtesgaden, on s’instal·larien els membres del partit nazi, idea que no es va realitzar. A principis de 1936, Hitler, en estar molt de temps al Berghof, va ordenar la construcció d’una Petita Cancelleria del Reich a Berchtesgaden. El 1937 es va construir una dependència de la Cancelleria a Stanggass-Bischofswiesen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg. A partir d’aquell any, la residència de Hitler estava perfectament comunicada amb el món exterior, tant des del punt de vista logístic com també gràcies a la instal·lació de tecnologia de comunicacions més modernes.

El poble rural de la zona de seguida es va convertir en una zona de peregrinació i el turisme allí va experimentar un auge. Seguidors o simplement curiosos peregrinaven per la zona per adorar a Hitler. En quan el veien es quedaven davant de la tanca per observar-lo, tot i que ell normalment no els hi feia massa cas perquè el que li agradava d’aquella zona era precisament la tranquil·litat. Tot i això, la propaganda nazi va utilitzar la histèria de la població per mantenir la llegenda de la proximitat entre Hitler, el poble i la naturalesa, però a partir de 1935 es va acordonar tot Obersalzberg, i la zona va ser tancada al públic i es va anomenar Führersperrgebiet. Entre 1933 i 1937, el NSDAP va comprar a Obersalzberg 54 terrenys amb una superfície total de 2.900.000 metres quadrats. Hitler va adquirir pel seu propi compte 80.000 metres quadrats i l’Administració Forestal de Baviera va cedir 6.700.000 metres quadrats. Per accedir a la zona s’havien de passar dos controls de seguretat. Per ordres de Hitler, Bormann va obligar a 400 residents de la zona a vendre’s les seves propietats al NSDAP per després destruir aquelles propietats per construir-hi 3.000 metres de búnquers de formigó. Al principi es va recompensar generosament als propietaris, però llavors es varen pressionar als propietaris que es negaven a vendre. Alguns inclús varen ser enviats als camps de concentració. Aquelles expropiacions varen anar a càrrec de Gotthard Färber, director d’immobles i finques del NSDAP. A partir de llavors, l’accés a Hitler estava subjecte a unes normes estrictes i a un horari estricte. Només obtenien accés a la zona els titulars d’una targeta especial, expedit per l’Administració d’Obersalzberg, que controlava Bormann. Amb aquelles restriccions l’afluència espontània de turistes es va aturar. La majoria dels convidats eren antics amics seus de Munic o de Berlín, tot i que també la varen visitar personatges estrangers com el canceller d’Àustria Kurt von Schuschnigg, els primers ministres britànics Neville Chamberlain i David Lloyd George o el rei Eduard VIII després d’haver abdicat.

La relació de Hitler amb Obersalzberg:

La casa del Berghof es va convertir en la seva segona residència i el lloc preferit de descans de Hitler. És a on prenia amb més tranquil·litat les decisions i a on viva en un ambient més familiar al costat de la seva parella. Allí va redactar la majoria de discursos, com els dels congressos de Nuremberg. Li agradava tant el lloc que sempre trobava una excusa per anar-hi, de vegades deia que necessitava la tranquil·litat de la casa per treballar-hi i marxava unes setmanes, tot i que després, un cop allà, no treballava gaire i sempre acabava deixant la feina pel final complint-la de mala gana quan el temps s’acabava. Allí sempre estaven presents algunes esposes dels seus coneguts com Teresa Hoffmann o Margerete Speer. L’estil de vida de Hitler a Obersalzberg deixava consternat en els seus convidats que no el coneixien gaire bé, i va ser un tema de conversacions habitual en les reunions socials a Berlín. La majoria dels col·laboradors i ministres que treballaven per Hitler miraven d’evitar Obersalzberg, ja que era un lloc avorrit a on no es podia treballar. Tot i que Hitler sempre els pregava que el visitessin sovint i que es quedessin a descansar, pocs acceptaven aquelles invitacions. Molts camarades del NSDAP o representants del Govern varen tenir que acceptar que Hitler no estigués localitzable a la muntanya quan no volia estar-ho. Destacats titulars de l’Estat i del NSDAP tenien prohibit l’accés a l’esfera privada de Hitler. Amb  tot, en l’entorn immediat del líder nazi en el Berghof es pot observar en tres grups amb funcions separades entre si; en primer lloc el personal, que incloïa metges, els assistents personals, les secretàries, els criats, els xofers i els guardaespatlles; en segon lloc, els assistents militars i els representants del Govern, de l’Exèrcit i del NSDAP, grup que formaven part Speer, Bormann, Karl Brandt, Sepp Dietrich, Hermann Esser i Franz Xaver Schwarz; i en tercer lloc, el cercle social, amb les amants, les seves famílies, així com Heinrich Hoffmann i la seva família.

Quan el 1925 va tenir prohibit parlar amb públic es va retirar a la casa per redactar el seu llibre, el Mein Kampf. El 1927 hi va anar a viure la seva germanastra Àngela amb la seva filla, Geli Raubal, amb la intenció de cuidar i administrar la llar. Quan Geli es va suïcidar el setembre de 1931, Hitler va començar a portar-hi a Eva Braun. Àngela es va enfadar amb el seu germanastre per aquella decisió i el final va deixar la casa el 1936.

Però per si per una persona va ser especial aquella casa d’Obersalzberg va ser per Eva Braun. La primera planta estava destinada a Hitler i a la seva parella, on hi havia una àmplia sala per mirar-hi pel·lícules que tant li agradaven a Eva. La casa es va convertir en residència permanent d’Eva Braun i de la seva germana Gretl Braun i en el Berghof era l’únic lloc a on Eva es podia considerar com la primera dama del Reich. Se li permetia està present durant la vista dels invitats, tot i que quan qui visitava la casa era un ministre com Göering o algun alt dignatari com Benito Mussolini, ella s’havia de quedar a una habitació per tal de que no la veiessin. Encara que l’invitat portés la seva parella ella no estava convidada a ser-hi present i s’havia d’amagar. Hitler no va ser gaire considerat amb ella en aquest apartat perquè no la veia com una dona intel·ligent, tot i que es va preocupar molt perquè sigues feliç a la casa.

El Berghof durant la Segona Guerra Mundial:

Hitler solia aparèixer bastant tard a la planta baixa, al voltant de les onze del matí. El primer que feia era llegir les notícies de la premsa. Normalment Bormann li portava alguns informes i Hitler prenia alguna decisió depenent de la circumstància. Llavors anava a dinar amb els invitats que es reunien a l’avantsala. Hitler elegia en aquell moment la dona que l’acompanyaria a la taula. Eva Braun solia seure al costat esquerre de Hitler.

El menjador a on dinaven era rústic amb tocs urbans. Les parets i el sostre eren revestits de fusta clara, amb una discreta decoració floral. Normalment es menjava sopa, un plat de carn i postres, tot preparat de forma casolana, i es bevia vi, menys  Hitler, que era abstemi i vegetarià. Els criats del Berghof portaven una jaqueta blanca i uns pantalons negres, i eren del cos d’escortes de les SS. La taula tenia una capacitat per unes 20 persones, i Hitler es situava al mig, davant de la finestra, perquè pogués observar el paisatge. Sempre parlava amb la persona que tenia davant seu, que ell canviava cada dia. Després de dinar es formava una comitiva que es dirigia a la casa del te. El camí cap a la casa del te era estret i només s’hi podia anar de dos en dos, i es tardava mitja hora a peu. Al capdavant d’aquesta comitiva, i a una certa distància, hi anaven dos funcionaris del Servei de Seguretat; tot seguit hi anava Hitler amb el seu interlocutor, i darrere seu la resta de la gent. Hitler anava sempre amb els seus dos gossos que no feien massa cas a les seves ordres.

A la casa del te, que Hitler va construir per ser un mirador de la vall de Berchtesgaden, tenia una habitació circular d’uns vuit metres de diàmetre amb una llar de foc i diverses finestres. La gent seia en unes còmodes butaques al voltant d’una taula rodona. Eva Braun i una altra dona, que cada dia era diferent, seien al costat de Hitler. Allí els servien te, cafè, xocolata, pastissos, pastes i alguna copa. A Hitler li encantava xerrar tota l’estona fent uns monòlegs que per als presents eren insofribles. Normalment es parlava de moda, de la criança de gossos, de teatre, de cinema i de la vida privada dels famosos. Hitler moltes vegades s’adormia uns minuts. A les sis de la tarda es donava per finalitzada l’hora del te. Un cop havien tornat al Berghof, Hitler es solia dirigir a les habitacions dels pisos superiors mentre els invitats passejaven per la zona. Bormann aprofitava sovint aquell moment per endur-se alguna secretària jove a la seva habitació.

El sopar tenia lloc a les vuit de la tarda i es feia el mateix ritual que a l’hora de dinar. Després de sopar es dirigien a la sala d’estar amb tots els invitats. La sala havia estat decorada per l’arquitecte Troost, amb quadres de gran valor a la paret i uns mobles de grans dimensions, com un armari de més de tres metres d’altura i més de cinc d’amplada. A l’armari hi havia documentació de Hitler i discs de música. En una gran vitrina de cristall d’estil clàssic hi havia un enorme rellotge de pèndol. També hi tenia un bust de bronze del seu músic favorit, Richard Wagner. A la sala hi havia una taula de més de sis metres de llarg, on Hitler solia mirar-se els plànols o firmava els documents. També hi havia una pantalla cinematogràfica per mirar pel·lícules, algunes de les quals eren prohibides pel règim. Hitler explicava sovint que els quadres que estaven a la sala els havia pagat ell de la seva pròpia butxaca, ja que era un amant de l’art, però la majoria eren robats. Els invitats seien en el sofà o en les butaques al voltant de la llar de foc mentre Hitler seia al costat d’Eva i d’algunes senyores en les còmodes butaques. Llavors es passava l’estona parlant amb les dones agafant la mà d’Eva. Un cop acabades les converses de després de sopar es posaven a mirar pel·lícules, on Hitler solia jutjar les interpretacions femenines mentre que Eva ho feia de les masculines.

Un cop va començar la guerra es van suprimir aquelles sessions cinematogràfiques per respecte als soldats que estaven lluitant, però en canvi es posaven discs de música. Aquelles sessions nocturnes duraven fins a les dues de la matinada i, molt sovint, els presents es quedaven mig adormits d’avorriment. La vetllada acabava molt sovint quan Eva li parlava a l’orella de Hitler i ella es retirava al pis superior. Aleshores, Hitler esperava una estona i marxava també al pis superior. Alguns dels convidats aprofitaven l’absència de Hitler per fer una copa de més.

Hermann Göering i Obersalzberg:

La residència alpina de Göering estava situada a poca distància de la de Hitler, damunt de la ciutat turística de Berchtesgaden, a l’Alta Baviera. Quan el maig de 1945 les tropes nord-americanes van entrar a la casa de Göering hi van trobar 25.000 botelles de xampany guardades a les bodegues, 5.000 càmeres Minox de la mida d’un encenedor; dues dotzenes de maletes plenes de roba interior de dona; un amagatall de pel·lícules pornogràfiques; i un sedan Mercedes a prova de bales per 14 passatgers. En túnels de ferrocarril i altres dipòsits propers, paracaigudistes nord-americans varen trobar-hi gran part de la seva col·lecció d’art que, segons es diu, superava els 500 milions de dòlars: centenars de pintures d’artistes com Rembrandt, Rubens i Van Dyck, i una falsificació de Vermeer, Crist i la dona adúltera; sants, sàtirs i guerrers de terracota; tapissos, mobles antics, calzes d’or, figures de porcellana. Una posada es va convertir en una galeria d’art temporal amb un cartell que deia:

Col·lecció d’Art de Hermann Göering per cortesia de la 101º Divisió Aerotransportada.