Dissabte:
La Nit dels Ganivets Llargs:
Continuant en la reunió a l’Hotel Dreesen a Bad Godesberg, tots es varen aixecar quan el guardaespatlles i tinent Wilhelm Brückner va entrar a la sala i els va anunciar que Josef Dietrich havia arribat a Munic i que acabava de trucar des de la capital bavaresa, tal i com se l’hi havia ordenat, i demanava noves ordres. Adolf Hitler va dir llavors que els seus homes de la seva guàrdia, el Leibstandarte SS Adolf Hitler, havien d’haver arribat ja a Kaufering i va ordenar a Sepp Dietrich que s’hi desplacés per posar-se al front de dues companyies per després dirigir-se amb aquella força a Bad Wiessee, on hi havien els membres de les SA en un hotel. Les SA no s’esperaven en cap cas el que passaria perquè havien previst per l’arribada de Hitler una excursió al llac Ammer i Ernst Röhm en persona havia encarregar a una cèlebre casa de llibres antic un ex libris especial per commoure al Canceller. Es tractava de la coberta del Mein Kampf amb el gravat d’una espasa i dues mans unides. Sabent que no tenia que perdre temps, Hitler va demanar el seu abric de cuir per també dirigir-se a la capital bavaresa. En el vestíbul de l’Hotel, Hitler va rebre una comunicació procedent de Berlín, concretament des de la seu de la Gestapo. Heinrich Himmler demanava parlar amb ell en persona. Hitler en aquells moments estava molt nerviós i només contestava amb monosíl·labs. Després de parlar amb el cap de les SS, Hitler es va dirigir amb els demés i els va dir que Himmler l’hi havia dit que l’Estat Major de les SA a Berlín acabava d’ordenar un estat d’alarma general per les quatre de la tarda d’aquell dissabte i a les cinc tenien que ocupar els edificis oficials. Irritat, el canceller va exclamar que era un putsch!. Joseph Goebbels li va fer costat i va començar a maleir a les SA i va recordar com l’1 d’abril de 1931 s’havien passejat pels carrers de Berlín acusant al NSDAP i a Hitler de trair a les SA i al socialisme nacional. Passats uns minuts, poc abans de la una de la matinada, el gauleiter Adolf Wagner va trucar a l’Hotel des del Ministeri bavarès de l’Interior i va dir que a Munic les SA bavareses tenien els mateixos objectius que a Berlín. Hitler va exclamar que tot estava coordinat i tots els presents a l’Hotel se li varen apropar per escoltar les seves decisions. Hitler va insultar a les SA dient-los que eren uns cucs i uns traïdors mentre Goebbels li donava un cop més la raó. El líder alemany va parlar de repressió i càstig. De cop, Hitler va ordenar:
Tot el món a Munic immediatament, i des d’allà endavant fins a Bad Wiessee!.
Un sots-oficial de les SS va rebre ordres d’acompanyar el grup per la carretera que portava a l’aeroport de Bonn, situat a uns quinze quilòmetres de Bad Godesberg. Hitler en aquells moments parlava amb Goebbels i anava repetint que es tractava d’un putsch contra ell. Llavors va aparèixer Brückner, que els va anunciar que a l’aeroport Bonn-Hangelar l’aparell personal del canceller ja estava a punt per enlairar-se en menys d’una hora. Hitler en prou feines el va escoltar perquè estava centrat en parlar amb tot el seu entorn de l’operació i Brückner i el personal de l’Hotel es varen dedicar a portar els abrics i les carteres negres de mà als vehicles. A un quart de dues els vehicles que els havien de dur a l’aeroport varen aparcar davant de l’Hotel. Hitler i Goebbels, els dos vestits amb abrics de cuir, varen pujar a la part del darrere del primer Mercedes negre. Brückner va seure davant, al costat del xofer. El Obergruppenführer SA Viktor Lutze, Otto Dietrich i altres jerarques es varen distribuir a la resta de vehicles, quatre camionetes pels guàrdies. Per anar ràpid els vehicles varen passar pel nord de la ciutat de Bonn, evitant el centre i allunyant-se de les ribes del Rin. Varen passar per davant de l’antic Palau dels Electors. A tres quarts de dues varen arribar a l’aeroport de Hangelar i Hitler va saludar als nombrosos oficials presents mentre parlava amb Goebbels. Sense perdre ni un minut, el canceller es va dirigir amb pas rígid cap a l’avió trimotor Ju 52 que l’esperava mentre el pilot i capità de l’aparell Hans Baur, vestit amb una caçadora amb el coll de pell, se li apropava per explicar-li com estava el temps. Hitler en prou feines el va escoltar i va pujar cap a la cabina amb les mans amagades a les butxaques del seu abric de cuir i amb el cos encorbat cap endavant.
Quan faltaven deu minuts per les dues de la matinada, les personalitats nazis es varen reunir al voltant de l’aparell i Goebbels encaixava la mà amb tots ells per donar les últimes ordres. Abans d’entrar a cabina, Hitler va fer la salutació romanes des de l’estreta escala. A continuació va pujar a l’aparell Goebbels seguit dels demés. L’últim a pujar va ser el guardaespatlles Brückner. A les dues de la matinada, Hitler, Goebbels, Baur, Lutze, Julius Schaub, Wilhelm Brückner, Otto Dietrich, Julius Schreck i Erich Kempka amb quatre policies varen volar amb l’avió Ju 52 cap al sud-est, rumb a Munic, mentre que Hermann Göering estava a Berlín per dirigir l’operació que havia d’acabar amb els caps visibles de les SA, i Himmler ajudaria a Göering en dur a terme la repressió. Durant el trajecte, Hitler, assegut en el primer seient de la gran cabina, no va dir ni una paraula però tampoc se’l veia irritat. Goebbels intentava parlar amb Lutze, però el soroll dels motors del Junker impedia sentir-se.
A dos quarts de cinc de la matinada, sota un cel gris, varen aterrar en la pista nord del camp aeri d’Oberwiesenfeld, a Munic, on els esperaven tres vehicles negres i un grup de persones, entre elles el gauleiter Adolf Wagner amb el seu ajudant acompanyat per membres de les SS. Dos vehicles blindats del Wehrkreis VII, la regió militar de Munic, estaven a prop dels cotxes negres per protegir la comitiva juntament amb un camió militar. Abans de baixar l’ajudant de Hitler els va dir que retiressin el segur de les pistoles. Un cop es va posar l’escala perquè els passatgers poguessin baixar, Hitler va ser el primer en sortir de l’aparell i es va dirigir cap als vehicles sense saludar ningú. Goebbels el va seguir darrere seu i llavors el canceller es va aturar amb dos oficials de la Reichswehr i, a continuació, i va parlar amb un membre de les SS per analitzar la situació de Munic. Els membres de les SA que s’havien manifestat en els carrers ja estaven a les seves cases, el varen informar. Hitler va demanar que l’Exèrcit no s’afegís a l’acció i dirigint-se a un oficial de l’Abwehr que tenia al costat, li va dir:
Aquest és el dia més dur, el pitjor, de la meva vida. Però sabré fer justícia. Aniré a Bad Wiessee. Aviseu immediatament de les meves intencions al general Adam.
Al costat d’un dels vehicles negres, el gauleiter Wagner li va dir que les SA de Munic havien intentat de manifestar-se per la ciutat amb les seves armes cridant insults contra ell. Hitler el va escoltar amb atenció i va ordenar fer entrar en acció a la Policia Política de Baviera, la famosa Bay Popo, vigilar amb les SS l’estació ferroviària de Munic i impedir que els membres de les SA poguessin desplaçar-se a Bad Wiessee. Enfadat i nerviós, Hitler va pujar al cotxe del gauleiter i es va dirigir cap a la ciutat bavaresa amb l’objectiu de detenir a Ernst Röhm i els seus seguidors de les SA, que se’ls acusava de conspirar contra el règim nazi. Mentre el líder nazi es dirigia a Munic, 3.000 membres de les SS varen ocupar els carrers de la ciutat bavaresa per provocar disturbis tot cridant:
El Führer està encontra de nosaltres, la Reichswehr està encontra de nosaltres; les SA, als carrers.
El 19º Regiment d’Infanteria estava en alerta des de les quatre de la matinada després de rebre la confirmació des de la Bendlerstrasse la confirmació per tal de que es posessin en estat d’alerta unitats d’artilleria, enginyers, transmissions i transports i, des d’un quart de cinc de la matinada, varen sonar els xiulets en el quarter general de Munic. Als pocs minuts, Hitler i els seus ja corrien per la ciutat desèrtica amb només alguns membres de les SA beguts encara al carrer cridant. Alguns dormien en els bancs dels parcs, sense botes i amb la camisa mig oberta, després de passar la nit a les cerveseries de la ciutat. La comitiva va evitar passar per davant de la Casa Parda de la Briennerstrasse, que estava ocupada des de primera hora per la Reichswehr i les SS perquè alguns membres de les SA s’hi havien dirigit, i es va dirigir directament al Ministeri de l’Interior de Baviera, a la Ludwigstrasse, on hi arribarien a les cinc de la matinada. El primer en baixar del vehicle va ser Hitler i a davant l’edifici es va trobar alguns membres de les SS com Emil Maurice, Walther Buch i Hermann Esser. Llavors, Hitler va entrar en el Ministeri seguit del guardaespatlles Brückner per reunir-se amb els líders de les SA que havien provocat aldarulls la nit anterior. Tots els membres de les SA es varen quedar molt sorpresos davant d’aquella inesperada visita, i Hitler, només entrar a la sala, els va escridassar de males maneres i va fer cridar al cap de la policia, el comandant retirat August Schneidhuber, que estava dormint al segon pis, davant la sala del despatx del gauleiter Wagner. Hitler es va precipitar damunt d’ell i li va arrencar les insignes i els galons mentre l’insultava i, en seguit, el va fer detenir i el va fer portar a la presó de Stadelheim. Hitler anava cridant de que eren uns traïdors mentre la resta romania en silenci. Goebbels va repassar en un racó de la sala, amb Wagner al costat, la llista dels noms de les persones que s’havien de detenir. A continuació, Wagner va fer cridar al cap de les SA de Munic, el Gruppenführer SA Wilhelm Schmidt, que ja estaven sota arrest domiciliari per ordres del gauleiter. Hitler anava donant voltes per la sala nerviós i mirava constantment per la finestra mentre esperava el Grupenführer. Uns instants després, Schmidt va entrar al despatx i Hitler es va abraonar cap a ell i li va cridar de que era un traïdor i va ordenar de que l’afusellessin. Ràpidament, Schmidt va ser dut també a la presó de Stadelheim sense haver pogut dir ni una paraula. Alguns SA que volien tornar cap a casa varen ser retinguts sota l’ordre de Hitler. Al mateix moment, la Casa Parda va quedar envoltada i camions de la Reichswehr es varen aturar en els patis interiors de l’estació de Munic. Els soldats estaven allí només en qualitat de reforços i la seva intervenció només s’havia de produir quan les SS no tinguessin suficients recursos. Sabent que havia fet el primer pas, Hitler va cridar poc abans de les sis del matí:
Cap a Bad Wiessee!.
Wagner va decidir quedar-se en el Ministeri per controlar la ciutat i uns minuts més tard carros blindats varen avançar ràpidament per la carretera que anava de Munic a Bad Wiessee, al costat del llac Teegeren, a una distància de 65 quilòmetres, on Röhm i els seus companys dormien a l’Hotel Hanselbauer sense vigilància. Hitler es va dirigir a l’Hotel acompanyat per Goebbels, pels membres de les SS, la Gestapo i la policia. Un vehicle blindat de la Reichswehr obria camí i protegia la llarga columna de cotxes composta per sis cotxes i quatre camions plens d’homes armats. En aquell moment es va trucar al secretari del vicecanceller Franz von Papen en el seu domicili de Berlín. El secretari va despenjar el telèfon i quan va preguntar qui era varen penjar. Només volien saber que era en el seu domicili. En el número 8 de la Prinz-Albrechtstrasse les comunicacions no cessaven ni un moment. Tot i l’hora que era, Reinhard Heydrich i Heinrich Himmler estaven als seus llocs de treball. Wagner els va trucar per advertir-los que Hitler havia sortir cap a Bad Wiesse i que reclamava la presència del seu secretari Rudolf Hess.
Hitler estava en silenci al costat del seu conductor, Erich Kempka. Darrere d’ell, Goebbels parlava tota l’estona de la història de la traïció de les SA i tenia al seu costat un oficial de la Reichswehr, delegat pel Wehrkres VII, que escoltava sense dir res les paraules del ministre. Hitler només va obrir la boca per dir-li en l’oficial que sabia que havia col·laborat amb l’antic canceller Kurt von Schleicher i que lamentava dir-li que havia obert una investigació contra ell, ja que tenia sospites de que estava en contacte amb Röhm i una potència estrangera. En apropar-se a la carretera que conduïa a la pensió, el xofer va començar a reduir la marxa. En l’última corba abans d’arribar a la pensió Hanselbauer hi havia estacionat els vehicles dels membres del Leibstandarte SS Adolf Hitler amb el seu cap Josef Dietrich. La columna de vehicles no es va aturar i varen arribar al cap de pocs minuts a la pensió. Primer varen arribar dos automòbils Mercedes negre i després varen arribar-hi més cotxes amb agents de policia.
Sortint amb els revòlvers a la mà varen rodejar l’enorme construcció blanca seguint les instruccions de les SS. Hitler en aquells moments estava davant de la porta principal rodejat per nombrosos membres de les SS. Al seu costat i tenia el guardaespatlles Brückner, el seu xofer en cap Julius Schreck i Emil Maurice. El guàrdia SA que vigilava la porta de l’Hotel es va deixar detenir sense posar resistència en veure’ls. Hitler i dos homes més varen entrar a l’establiment amb facilitat i varen penetrar el vestíbul. Les dones del servei varen ser apartades a empentes a l’entrada i varen penetrar la casa sense problemes. Un cop dins, el policia Högl va detenir al Standartenführer, Julius Uhl, quan baixava les escales, i després al comte Von Spretei, l’ajudant de Röhm, que s’havia despertat després de sentir tan soroll i havia sortit a fora l’habitació. Hitler es va dirigir cap a ell i amb una vella fusta de pell d’hipopòtam, un regal dels seus admiradors del començament de la seva carrera política, el va colpejar violentament a la cara i el va deixar en mans de les SS. A continuació, Hitler es va dirigir a la planta baixa de l’edifici i va ordenar en el cambrer de l’Hotel que truqués a la porta de l’habitació de Röhm. Amb el Canceller l’acompanyaven dos policies amb les seves pistoles a punt per disparar. Quan el cap de les SA va obrir la porta mig adormit, Hitler el va cridar amb la pistola a la mà i li va dir:
Estàs detingut porc!
Röhm va protestar quan va veure què passava, però Hitler el va tornar a escridassar de males maneres i li va dir que estava detingut. Li varen donar uns minuts perquè es vestís. Röhm es va negar a vestir-se i uns SS li varen llençar la roba a la cara perquè obeís les ordres. Després varen portar-lo al vestíbul de l’Hotel amb els altres detinguts. Röhm no va dir massa res perquè estava molt adormit en aquells moments. Mentre el líder de les SA es vestia, Hitler va fer detenir a tothom amb les SS vigilant a Röhm. Quan va veure al líder de les SA de Breslau, Edmund Heines, al llit amb el seu xofer de 18 anys, va cridar-li:
Heines, si no et vesteixes en cinc minuts et disparo a l’acte!.
Segons va explicar Max Amann, Hitler es va deixar endur per la fúria i va llençar a Heines contra la paret. Després va ordenar afusellar-los, tant Heines com el seu amant, d’immediat. Varen ser trets a empentes de l’habitació i Schreck va ordenar que els portessin a la bugaderia de l’Hotel. Heines es va apropar un moment al SA Lutze per dir-li que no havia fet res. Lutze només li va dir que ja no podia hi fer res. En els seients de darrere d’un cotxe varen ser assassinats a trets i els seus cadàvers varen ser abandonats allí mateix. El germà de Heines, que es trobava a Silèsia, també va ser assassinat pels membres de les SS. Uns minuts més tard, Röhm va sortir de la seva habitació vestit amb un vestit blau i amb una cigarreta a la boca. Hitler se’l va mirar amb mala cara. Dos policies es varen endur a Röhm al vestíbul de l’Hotel, on es va deixar caure en una butaca i va demanar un cafè en el cambrer. Els demés SA varen ser tancats a l’habitació de la roba blanca de l’Hotel i, pocs minuts després, varen ser duts emmanillats als vehicles. El doctor Emil Ketterer, oficial dels serveis mèdics de les SA i metge personal de Röhm, no figurava a la llista de les persones que havien de ser executades i Hitler va donar l’ordre específica de que no arrestat.
Aprofitant un moment de distracció, un dels homes de Röhm va intentar disparar contra Hitler amb el seu revòlver, però va ser abatut a temps. Al voltant de les set del matí, les SS varen donar per acabada l’operació i varen portar als detinguts amb autobús a la presó de Stadelheim per ser executats més tard. Un cop havia acabat tota l’operació, Hitler va nomenar a Viktor Lutze stabschef de les SA, però no li va donar el rang de ministre. Amb el nomenament, Hitler li va entregar dotze punts que havia de canviar de les SA com la necessitat d’eradicar l’homosexualitat, el llibertinatge, les borratxeres i l’alt nivell de vida.
Llavors varen viatjar direcció a Munic. A davant de tot hi anava el Mercedes de Hitler. El líder nazi estava assegut a darrere amb Goebbels i, molt a prop d’ells, hi anava el segon vehicle amb els agents de la policia i, a certa distància, l’autobús amb els detinguts. Un cop varen tornar a passar el poble de Gmund, Hitler va fer reduir la marxa perquè sabia que es trobarien amb altres caps de les SA que es dirigien a Bad Wiessee. Tots els cotxes que anaven en direcció contrària eren aturats per precaució i els ocupants eren immediatament interrogats. Si formaven part de les SA eren detinguts i, en cas contrari, rebien ordres de tornar a Munic. Un dels primers automòbils que varen aturar va ser el de Peter von Heydebreck. Brückner i el propi Hitler es varen precipitar damunt d’ell i ràpidament va ser rodejat per les SS, que el varen apuntar amb les seves armes. El Canceller li va preguntar si estava al costat de Röhm, i Von Heydebreck va respondre afirmativament. A continuació el varen desarmar, insultar i el varen empènyer amb els demés detinguts sense que digués cap paraula. En retornar la marxa es varen aturar més vehicles. A prop de Munic, la columna es va creuar amb uns camions de la Reichswehr. Eren soldats del 19º Regiment d’Infanteria que es dirigien al Tegernsee i Bad Tölz, on la columna va ser parada i enviada de nou en direcció a Munic perquè ja no feia falta que es dirigissin a l’Hotel Hanselbauer.
En arribar a Munic, al voltant de les vuit del matí, la circulació era molt intensa i finalment el comboi es va quedar aturat. Un oficial de les SS va córrer cap al vehicle del canceller per rebre noves ordres. Llavors, Lutze va conduir l’autobús fins a la presó de Stadelheim i varen empresonar a Röhm a una cel·la sota estricte vigilància, la número 70. Hans Frank es va passejar pels passadissos de la presó perquè com a ministre de Justícia de Baviera havia quedat molt sorprès que en poques hores es detinguessin a tantes persones involucrades en un cop d’Estat. Frank va visitar a Röhm, que aquest li va dir que ell només era un soldat i que Hitler estava influenciat pels seus enemics. Durant la resta del dia Frank va fer tot el que va poder per salvar les seves vides. Per la seva part, el director de la presó, el doctor Robert Koch, des de les sis del matí havia parlat amb el ministre Wagner en persona per telèfon i aquest el va informar de que era necessari tenir a un lloc segur als oficials de les SA. Koch havia guardat unes quantes cel·les, però per sorpresa seva no esperava que hi haguessin tants detinguts. Quan va anar a veure als detinguts, Koch va parlar un moment amb el Standartenführer Uhl, que lamentava no haver matat a Hitler aquella mateixa nit quan encara tenia el revòlver.
Mentrestant, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir a la Hauptbanhof, l’estació central de Munic, on havia d’arribar un tren de Berlín carregat d’oficials de les SA. Hitler volia ser-hi present i amb els vehicles que formaven el comboi varen aparcar en un dels patis interiors, en el costat nord. Allí li varen comunicar que Hess acabava d’arribar de Berlín i que l’esperava en el seu despatx de la capital bavaresa. Llavors, el grup, seguit per Goebbels, es va dirigir a l’interior de l’estació amb les SS armades. Pels altaveus es va convidar als líders de les SA a presentar-se en el despatx número 1 de l’estació amb la finalitat de rebre noves ordres més concretes. En totes les andanes, les SS vigilaven als passatgers. Quan el tren de Berlín va entrar a l’estació, els oficials de les SS varen saltar a les plataformes i varen registrar els vagons. En trobar-se a les SA els varen demanar que els seguissin. Cap d’ells sabia el què els esperava. D’aquesta manera es varen detenir als Obergruppenführer Fritz von Krauser i Hans Hayin, així com el Gruppenführer Georg von Detten, Hans Joachim von Falkenhausen i a altres. Tots ells eren veterans del moviment. A tots ells els varen fer pujar als automòbils negres que els esperaven per enviar-los a la presó de Stadelheim. A les nou del matí totes les cel·les de la presó estaven ocupades i el el doctor Koch no va tenir més remei que posar els detinguts en el patí de la presó. Hitler es va quedar uns minuts més a l’estació per escoltar els informes de les SS i del ministre Wagner. Goebbels repetia que havien desarticulat a les SA.
Després de l’operació a la Hauptbanhof, poc abans de les deu del matí, Hitler es va dirigir a la Casa Parda, a uns centenars de metres de l’estació, a la Briennerstrasse, on Josef Dietrich estava esperant noves ordres. Les tropes de les SA que havien fet guàrdia en la Casa Parda, havien sigut retirades discretament per les SS metre Hitler es trobava a Wiessee, i ara la seu del partit nazi era vigilada per les SS i un destacament de la Reichswehr. Quan Hitler el va veure es varen reunir en el saló de senadors i el dictador li va donar una llista amb els noms dels alts funcionaris de les SA que estaven detinguts a la presó de Stadelheim i tenien que ser afusellats. L’única queixa que va posar va ser que si no actuaven ràpid es faria fosc i els escamots d’afusellament no podrien disparar. Hitler es quedaria a Munic fins la nit, concretament a la Casa Parda, i se’l va veure enfurismat durant tota l’estona, ja que estava convençut que les SA havien efectuat la pitjor traïció de tota la història. Va acusar a Röhm d’haver cobrat 12 milions de Reichsmarks de França perquè el detingués i l’assassinés i perquè entregués Alemanya als seus enemics. Abans de retirar-se a la seva habitació per descansar, Hitler va donar l’ordre de que s’afusellés d’immediat a sis membres de les SA empresonats a Stadelheim i va marcar amb creus els seus noms en una llista que l’hi havia proporcionat l’administració de la presó. Per la seva part, Rudolf Hess es va oferir voluntari per disparar ell mateix als traïdors, concretament a Röhm. De seguida la Casa Parda es va omplir de presoners sota la guàrdia d’elements de les SS fortament armats que havien rebut ordres de disparar al menor moviment. Cap a les dues de la tarda ja hi havia més de 200 detinguts i es va decidir portar-los tots a la presó de Stadelheim. Aquella mateixa nit, un grup d’homes de les SS dirigits per Sepp Dietrich es varen presentar a la presó de Stadelheim. Recorrent nerviós els passadissos de la presó, Dietrich es posava darrere de les portes de les cel·les i, desviant la mirada, es dirigia a cada un dels detinguts per anunciar-los:
A Berlín, a dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades pels nazis quan Goebbels, des del despatx de Ritter von Epp a la Casa Parda amb Hitler al costat, va trucar a Göering per dir-li la paraula clau, Kolibri, que volia dir que s’ordenava la sortida d’esquadrons d’execució per eliminar a part dels membres de les SA, els opositors del règim nazi. En el número 8 de la Prinz-Albrechtstrasse, Heydrich va ser posat sobre avís i va comunicar la senyal als seus homes, que estaven a l’espera, en les diferents ciutats impacients per actuar. 18 membres de les SS de Berlín sota les ordres del Hauptsturmführer Kurt Gildisch, un ex oficial de la policia, es varen encarregar d’eliminar els objectius determinats. Gidlisch, amb els seus homes, es va dirigir davant de Heydrich, que estava escortat aquell dia per vuit SS, alguns vestint amb l’uniforme i d’altres vestits de paisà. Heydrich li va comunicar que Röhm s’havia alçat contra ells i que havien tingut que intervenir. Després es va retirar i els agents de les SS varen rebre una llista amb els noms de les futures víctimes. Heydrich li va reservar per Gidlisch la missió d’executar personalment el doctor Erich Klausener, director ministerial en el Ministeri de Comerç, president d’Acció catòlica i ex cap de Policia en el Ministeri prussià de la Governació, a qui no coneixia.
La xifra total d’assassinats no sé sap del cert avui en dia, alguns historiadors parlen d’un centenar d’assassinats i altres diuen un miler. Hitler va reconèixer 77 morts, el Ministeri de Justícia en va reconèixer 207 i segons el procés de Munic de 1957 n’hi van haver un miler. Göering va dirigir la purga des de la seva residència personal a la Leipzigerplatz, amb l’ajuda de Himmler, Heydrich i el seu assistent Paul Koerner, que pertanyia a les SS. Els criats servien entrepans mentre els detinguts eren portats a les avantsales de la casa de Göering quedant sota custòdia esperant la sentència dels homes que lideraven la purga. Segons es cridaven els noms dels últims que arribaven, es podia sentir a Göering cridar Afusellat!. Cert policia que va estar al despatx de Göering va descriure l’ambient com “d’obertament sanguinari” i va deixar constància de les rialles que hi havia cada vegada que s’anunciava un assassinat. Amb els noms taxats a les llistes de Göering, els condemnats eren portats a l’Escola de Cadets de Lichterfelde, el lloc principal on es van produir les execucions. De quatre en quatre els feien pujar del subterrani i els alineaven contra el mur de totxos vermells del pati central. Abans de l’execució els ordenaven que es traguessin les jaquetes i les camises. Amb el tors nu, un dels botxins dibuixava amb carbó mineral un cercle al voltant del mugró esquerre. El batalló d’execució estava format per vuit tiradors de les SS, els quals, a mesura que avançava el dia, es posaven nerviosos i havien de ser substituïts per altres. Els cossos eren col·locats en un camió de carn recobert de zinc, que quan estava ple, es dirigia a Schmargendorf, un petit poble situat a un quilòmetre. Allí cremaven els cadàvers. Llavors, el camió tornava a l’Escola de cadets i de nou s’omplia de més cossos. L’àrea del voltant de la casa de Göering, entre la Tiergartenstrasser i la Königin-Augustrasse, estava acordonada per guàrdies de les SS armats amb metralladores. La policia se la va posar en estat d’alerta en dues ocasions, però com que no es volia que hi intervinguessin rebien poc després una contraordre.
Kurt Daluege i el secretari d’Estat Grauert varen advertir al ministre Wilhelm Frick de que estava passant alguna cosa estranya. Hans Bernd Gisevius es va unir a ells més tard. El despatx del ministre es trobava a prop de la Koenigsplatz i Frick tampoc estava al corrent del què estava passant. El dia era normal com qualsevol altre amb molta gent fent cua per pujar a la Columna de la Victòria, tot i que es va acordonar el districte de Tiergarten, on residien els principals líders de les SA. Ràpidament varen anar al despatx de Göering per trobar notícies. Feia només pocs minuts que Goebbels havia trucat a Göering. Allí varen saber que s’estava eliminant els caps de les SA i que s’eliminaria a més gent. Tant Daluege com Gisevius varen tenir por de ser eliminats també i varen preferir no dir res més.
Mentre Berlín es mobilitzava per acabar amb els opositors, Goebbels va rebre ja de Hitler les directrius propagandístiques i donava les primeres instruccions per la premsa i la ràdio. Però no només a Munic i a Berlín es varen produir assassinats, a Silèsia els caps de les SA varen ser reunits a la sala de ball i després varen ser transportats fins a Beutsch-Lissa on varen ser afusellats.
Els nazis varen aprofitar l’onada de terror per assassinar a personatges com:
Al matí, dos senyors enviats per Göering es varen presentar al Palau Borsig, a tocar de la Cancelleria del Reich, preguntant pel secretari de Franz von Papen, el oberreigierungrstart Herbert von Bose, que estava reunit en el seu despatx. Els dos homes varen demanar de males maneres a Von Bose que sortís un moment perquè tenien un missatge molt important per ell. Quan va sortir a l’avantcambra els dos homes varen treure cada un el seu revòlver i li varen disparar deu trets per l’esquena sense pronunciar una paraula, deixant-lo morir a la catifa, a prop de la seva taula de treball.
L’altra secretari del vicecanceller, Tschirschky, s’havia dirigir aquell matí a la vicecancelleria. Poc després d’entrar al seu despatx va rebre una trucada de Göering que sol·licitava veure al vicecanceller. El secretari va trucar al seu amo per dir-li que vingués immediatament al despatx, ja que s’imaginava que alguna cosa estava a punt de passar. Himmler acabava d’ordenar matar o arrestar a tots els col·laboradors del vicecanceller. Un cop reunits, Von Papen i Tschirschky es varen dirigir en el palau de Göering. En el patí, policia i SS anaven i venien fortament armats. En el despatx del ministre entraven i sortien ajudants de camp, les SS i els agents de la Gestapo. Göering estava acompanyat per Himmler. Un cop l’oficial Karl Bodenschatz el va fer entrar en el despatx, Göering el va informar de que Hitler havia hagut d’anar a Munic per eliminar una rebel·lió provocada per Röhm i que ell, per la seva part, havia rebuts plens poders per reprimir la insurrecció a la capital. Quan el secretari d’Estat de la Presidència va entrar el despatx amb un gran expedient, Von Papen va protestar perquè creia que com a vicecanceller li tocava a ell dirigir les operacions de Berlín. Göering en prou feines el va escoltar i es va limitar a dir-li que era ell qui manava. Von Papen va exigir informar al president Paul von Hindenburg, es proclamés l’estat d’emergència i que s’encarregués la Reichswehr de restablir l’ordre: Però mentre discutien sobre qui havia de dirigir les operacions a Berlín, Himmler va trucar per telèfon des d’una altra habitació i, segons el guàrdia de l’avantsala, va dir:
Ja podeu seguir endavant.
El secretari Tschirschky, que va escoltar aquella conversa, va entrar al despatx per advertir al seu amo del perill que corrien. Göering li va cridar que tornés a casa i no es mogués d’allí fins a rebre noves ordres. Himmler llavors va entregar un nou missatge a Göering, que va fer irritar encara més al vicecanceller, que va dir que es cuidaria ell mateix de la seva seguretat. Llavors, Von Papen i el seu secretari varen abandonar el despatx, però en sortir de l’edifici un oficial i dos sentinelles els varen aturar. Ningú podia sortir de l’edifici. Nerviós, el secretari del vicecanceller va tornar al despatx després d’encarar-se amb un SS. En entrar a l’edifici, Tschirschky es va trobar amb l’oficial Karl Bodenschatz, que no va entendre perquè els retenien i els va ajudar a sortir al carrer fent obrir la reixa de fora. En tornar a la Vicecancelleria, l’edifici estava ocupat per les SS i agents de la Gestapo. Un funcionari els va atendre i els va avisar de que havien disparat sense contemplacions a Bose per oferir resistència i que la seva secretària, la baronessa Stotzingen, i Savigny i Hummelsheim havien sigut detinguts. A més, els seus despatxos havien sigut registrats en busca de documents secrets i després havien sigut clausurats, i s’havien fet explotar una sèrie de caixes de seguretat de l’edifici que abans havia sigut un banc. Poc després, agents del SD varen separar al vicecanceller del seu secretari, i aquest va ser detingut. Tschirschky va ser conduït a la seu de la Gestapo. El vicecanceller, per la seva part, va tenir que tornar a casa seva, que es trobava rodejada per un destacament de les SS. Quan va entrar a casa es va trobar que el telèfon estava tallat i en el seu saló de convidats s’hi va trobar a un capità de la policia que li va impedir tenir qualsevol contacte amb el món exterior durant tres dies acompanyat del seu fill. Göering va ser qui va ordenar l’arrest domiciliari del vicecanceller. Von Papen va admetre que, en ordenar el seu arrest, Göering li havia salvat la vida i que tant Goebbels com Himmler el volien assassinar. Més endavant, Von Papen només va poder recuperar el cos sense vida de Bose, ja que l’altra havia sigut incinerat pels nazis.
Walther Schotte, autor d’un llibre sobre el govern de Von Papen de 1932 en que criticava al partit nazi, també va ser assassinat.
Gregor Strasser no s’esperava que aquell fos el seu últim dia i va anar a dinar amb els seus companys del taller de la fàbrica de productes químics Schering-Kahlbaum-Konzeernque. A dos quarts de tres de la tarda, un grup de vuit membres de la Gestapo amb el revòlver a la mà varen trucar a la porta del seu despatx i el varen detenir per ser portat a la presó de la Gestapo a Columbiahaus, a la Prinz-Albrechtstrasse 8. L’ex líder nazi va ser tancat en una cel·la amb altres líders de les SA ja arrestats. A les cinc de la tarda, un agent de les SS el va anar a buscar i el va conduir a una cel·la, la número 16, on va estar-hi sol. A mig camí es va trobar amb el secretari del vicecanceller Tschirschky. Va ser torturat fins va quedar inconscient i finalment li varen disparar un tret que li va tocar una artèria. Estirat damunt al jaç, sabia que la seva vida s’acabava en veure la sang que perdia, va salpicar amb la seva pròpia sang la paret. El presoner que estava a la cel·la del costat va sentir com Strasser es movia durant una hora mentre es desengrava. Heydrich en persona va anar a veure si s’havia complert l’ordre de deixar-lo morir i va ser ell qui va donar l’ordre de deixar-lo morir lentament. Segons sembla, Strasser va reconèixer a Heydrich mentre els demés guàrdies es posaven ferms davant d’ell.
Erich Klausener, el dirigent del Ministeri de Comunicacions i director de l’Acció Catòlica de Berlín, es trobava en el seu Ministeri, a prop de la Wilhelmplatz. A la una del migdia, el Hauptsturmführer SS Gildisch el va anar a buscar en el seu despatx, però se’l va trobar pels passadissos després de que el dirigent sortís un moment a netejar-se les mans. El SS li va comunicar que estava detingut i quan Klausener va agafar el seu barret per seguir a l’oficial, Gildisch li va disparar un tret al cap. Després de matar-lo, Gildisch va trucar a Heydrich per dir-li que havia complert l’ordre. El líder del SD li va dir que s’havia de simular un suïcidi i el Hauptsutrmführer va col·locar el seu revòlver a la mà dreta de Klausner i després va tornar a trucar per telèfon per reclamar la presència de les SS que l’havien acompanyat i que estaven a baix, a l’entrada del Ministeri. Era un quart de dues del migdia i Gildisch va tornar al palau de Göering. Quan el ministre Peter Paul von Eltz-Rübenach va anar a veure què passava en el seu Ministeri va ser amenaçat i el varen obligar a retirar-se. Klausener va ser assassinat perquè havia advertit a l’antic canceller Heinrich Brüning de la purga i l’hi havia dit que abandonaria el país. La resta del personal de Klausener i la seva secretària privada varen ser traslladats a un camp de concentració.
Dies més tard, quan la viuda del difunt dirigent va anar a reclamar el pagament de l’assegurança de vida, la companyia es va negar a abonar-li l’import per tractar-se d’un suïcidi. L’advocat de la senyora Klausner va demanar que es tornés a obrir una investigació pel Ministeri de l’Interior, però li varen respondre que tenia que presentar una querella si volia que el cas tornés a ser examinat. La Gestapo de seguida es va veure amenaçada i va detenir a l’advocat i el varen tenir moltes setmanes al camp de concentració de Sachsenhausen per haver-se atrevit a posar en dubte un suïcidi confirmat per la Gestapo. No varen ser alliberats fins que varen retirar totalment la demanda.
A un quart de dues, Gidlisch ja tornava a ser al despatx de Heydrich, que ara li va ordenar que anés a Bremen per detenir al cap de les SA berlineses Karl Ernst.
Karl Ernst va ser arrestat a Bremen quan estava a punt de sortir amb el vaixell Europa de la Deutsche Lloyd per passar la Lluna de Mel a Madeira. L’acompanyaven la seva jove esposa i alguns camarades de les SA. Al migdia la parella va dinar en un gran banquet de l’Ajuntament i el cap de la policia de Bremen els va desitjar una vida de felicitat. Però al voltant de les tres del migdia, un petit avió procedent de Berlín va aterrar a l’aeroport de Bremen. En ell hi viatjava el Hauptsturmführer SS Gildisch. En sortir del banquet, un SA va intentar advertir al seu cap de que era necessari fugir, però Ernst no li va fer cas. En arribar a l’hotel en cotxe, es va trobar amb Gildisch acompanyat de membres de la Gestapo. Quan li varen dir que estava arrestat, al principi tant ell com la seva esposa varen pensar que era una broma, però de seguida va veure que no es tractava de cap broma. Ell va ser colpejat fins a perdre el sentit i la seva esposa i el seu xofer varen ser ferits. Ernst va ser pujat en un avió cap a Berlín i va ser empresonat en el quarter de Lichterfelde amb altres detinguts. Ernst va demanar que el portessin davant de Göering i davant del seu amic, el príncep August Guillem de Hohenzollern. Al cap de dues hores d’arribar a la capital va ser afusellat. Ernst no va entendre el per què l’assassinaven i qui el feia assassinar perquè va cridar un Heil Hitler abans de morir.
L’antic Canceller i membre de la noblesa, el general Kurt von Schleicher, estava assegut en el seu despatx de la planta baixa de casa seva, que havien llogat al poderós industrial de Colònia Otto Wolff, a Neu-Babelsberg, a les afores de Berlín, contemplant la Gribnitzestrasse. De cop varen trucar a la porta i la cridada Maria Güntel va mirar per la finestreta i va veure-hi cinc homes vestits amb llargs impermeables enviats per Göering. Un d’ells li va dir que volien parlar amb el general Von Schleicher. Eren dos quarts de dotze del migdia. La criada va obrir una mica la porta, però un d’aquells homes la va obrir del tot d’una empenta, tirant a Maria a terra. Aquells homes es varen dirigir de dret al despatx. Von Schleicher va ser assassinat a trets. Poc després va entrar al despatx l’esposa del general, la senyora Von Bredow, filla del general de Cavalleria Von Hennings, que estava a la sala del costat escoltant la ràdio. També va ser disparada. Maria en canvi no va ser assassinada. Després aquells homes varen registrar la casa per buscar documents que indiquessin que el general havia col·laborat amb Röhm, Strasser o l’ambaixador François-Poncet. En no trobar res varen marxar pel jardí deixant oberta la porta del despatx. La criada en veure el què havia passat va trucar a la policia. Els cadàvers varen ser descoberts per la seva filla, una nena de dotze anys, quan tornava del col·legi. Von Schleicher tenia una ferida en el coll i altres en el costat esquerra de l’espatlla. El cap de la policia es va presentar en el lloc dels fets i va obrir una investigació. Segons la investigació nazi, Von Schleicher va intentar treure una pistola i va ser en aquell moment quan dos agents varen treure les seves armes per reduir-lo i quan la senyora Von Schleicher es va tirar al coll del seu marit per protegir-lo va ser quan se li va disparar l’arma del seu marit ferint-la greument per després morir. Els investigadors varen segellar la porta del despatx de l’ex canceller i un policia va muntar guàrdia mentre vigilava a Maria, que estava asseguda a una cadira. Uns mesos més tard es va descobrir el cos del general. Es va deixar entreveure que s’havia suïcidat, però la premsa no va parlar mai d’un suïcidi. Poc després de la mort de Von Schleicher, un metge de Neu Bablesberg va examinar el cos del general i va trobar set ferides de bala en el pit i a la part superior dels dos braços, i va acabar el seu informe amb les paraules:
La possibilitat de suïcidi o mort accidental han de ser descartades sense temor a equivocar-se.
Aquell vespre, en una roda de premsa pels corresponsals estrangers en el Ministeri de Propaganda, un periodista va preguntar si la mort del general Von Schleicher tenia alguna cosa a veure amb l’acció contra Röhm i les seves SA. El portaveu va respondre que no era el cas.
Tot i que no havien trobat cap prova que incriminés al general d’alguna acció contra el règim, el general Walter von Reichenau va comunicar aquella nit que s’havia provat que el general Von Schleicher mantenia estrets contactes amb alguns líders de les SA i amb potències estrangeres hostils amb el govern. Von Reichenau va declarar que Von Schleicher s’havia resistit amb una arma quan anava per ser detingut i que durant el tiroteig havia mort accidentalment la seva esposa.
Gustav von Kahr estava tant tranquil a casa seva aquell matí quan a les deu varen trucar a la porta. Von Kahr encara anava vestit amb un batí. Tres homes el varen detenir sense que el detingut tingués temps de protestar. Va ser conduït en un cotxe blindat fins al camp de concentració de Dachau, on va ser assassinat pel homes de les SS a cops de pal. El cos va ser desmembrat i mutilat i tirat a un pantà a prop de Dachau. L’autòpsia de les restes va determina que no hi havia cap ferida de bala.
El pare Bernhard Stempfle, que havia corregit el Mein Kampf i que es deia que sabia masses coses sobre la mort de Geli Raubal, va ser trobat mort a uns centenars de metres del camp de Dachau, en el bosc de Harlaching. Tenia tres bales a la zona del cor i l’arma era de les SS perquè els projectils eren de 7,65 mil·límetres. A més tenia trencada la columna vertebral i el coll. Els seus assassins el varen anar a buscar a casa seu i llavors el varen dur a Dachau. Es diu que els seus assassins estaven dirigits per Emil Maurice, que en el seu temps havia mantingut una relació amorosa amb Raubal i intensifica més la hipòtesis de que hauria sigut assassinat pel tema de la neboda de Hitler.
L’ex ministre de Defensa del govern de Von Schleicher, Ferdinand von Bredow, va ser dels pocs que es va entregar als seus assassins. Quan va entrar en el vestíbul de l’Hotel Adlon, els allí presents, la gran majoria alts funcionaris i diplomàtics, es varen sorprendre de que encara fos viu. Un amic li va preguntar si estava al corrent del que estava passant, i Von Bredow li va contestar que no entenia per què encara no l’havien matat a ell. Poc després va tornar a casa, però a la nit uns homes varen trucar a la porta de casa seva i quan l’antic ministre va obrir la porta aquells homes varen obrir foc i el varen matar.
Gerhard Rossbach, el cap del Freikorps Rossbach, que havia trencat amb Hitler després del Putsch de 1923, va ser assassinat a Berlín juntament amb el seu fill i el seu xofer. Els cossos varen ser trobats en un bosc de Brandenburg, a prop de Munchberg.
També varen ser assassinats: l’editor i ajudant de Von Papen, Edgar Jung, que havia sigut arrestat per la Gestapo el 21 de juny de 1934 i va ser trobat mort l’endemà en una carretera d’Oranienburg. Glaser, un advocat que s’havia querellat amb els diaris nazis i contra Max Amann, va ser assassinat a trets a la porta de la seva casa. El cap dels estudiants catòlics de Munic, Beck, va ser assassinat en un bosc. El doctor Erwin Villain, Standartenführer SA, va ser assassinat per ser rival d’un metge SS. El cap de la Joventut Hitleriana de Dusseldorf, Adalbert Probst, va ser executat quan intentava fugir. Probst va ser acusat de reunir-se amb algunes instàncies de la Reichswehr amb l’objectiu de fer un cop d’Estat. Just després del seu assassinat, la seva fotografia va començar a circular entre els joves catòlics, que el varen venerar com un màrtir. També varen trobar la mort aquell dia Gehrt, un as de l’aviació condecorat en el front amb la Medalla al Mèrit, Romshorn, el prefecte de policia de Gleiwitz, a 160 quilòmetres de Breslau, que era membre de les SA i diputat del NSDAP i heroi de la Primera Guerra Mundial, que va ser assassinat per agents de la Gestapo en el seu despatx, el redactor en cap d’una revista catòlica, Fritz Gerlich, va ser assassinat l’endemà a Dachau després d’haver sigut detingut el 9 de març per membres de les SA perquè tenia informació altament comprometedora contra el règim i per haver criticat al règim a través de la seva revista: Der Gerade Weg, deutsche Zeitung für Wahrheit und Recht. Gerlich va morir com un màrtir de la fe cristiana perquè no havia donat cap informació tot i les tortures. També varen ser assassinats Schragmuller, el prefecte de la policia de Magdeburg, i els companys de Karl Ernst: Voss, Sander, Beulwitz i Schmidt entre altres. A Stettin, els membres de les SS es varen aturar en la cerveseria Webersberg, en la Paradeplatz, i després de beure’s unes quantes cerveses es varen dirigir a la seu de la Gestapo per detenir el seu cap local, Hoffmann, un torturador sense escrúpols que volia acabar amb Himmler. A Königsberg, altres agents de les SS varen detenir el comte Hohberg. A Paul Schluz el varen fer córrer pels boscos de Potsdam abans d’abatre’l.
Aprofitant el caos i la impunitat, alguns SS varen aprofitar-ho per fer un ajust de comptes contra alguns dels seus companys. Toif va ser eliminat per les seves diferències amb Himmler. A Silèsia, el cap regional de les SS Udo von Woyrsch va matar d’un tret a un seu antic rival, Emil Sembach, tot i que havien acordat amb Himmler que l’enviaria a Berlín. El seu cadàver va ser llançat a un pantà pròxim a Brieg. El Oberabschnitttsführer SS Erich von dem Bach-Zalewski va fer que dos SS assassinessin al Reiterführer SS Anton Freiherr von Hohberg und Buchwald, mort a trets a casa seva davant del seu jove fill. També es va detenir a l’escriptor Erich Mühsam, que havia participat en la República dels Consells, que va ser penjat el 10 de juliol i varen assassinar a l’arquitecte municipal de Waldenburg, un tal Kamphausen, perquè s’havia mostrat contrari en la distribució de llicències d’edificació.
Göering mateix ho va aprofitar per eliminar a un seu antic company que odiava. S’anomenava Gehrt i era un antic oficial de la Primera Guerra Mundial que com Göering havia sigut condecorat amb la Pel mèrit. Gehrt va ser cridat a presentar-se davant del seu antic company en el seu despatx de la Leipzigerstrasse i ja s’esperava que seria recriminat o castigat per alguna acció passada, però no fins al punt de perdre-hi la vida. Vestit amb uniforme blanc va entrar al despatx de Göering. Només veure’l entrar per la porta, Göering es va abraonar sobre d’ell, li va arrencar totes les seves condecoracions i el va enviar fora perquè l’afusellessin tot cridant:
He fet venir a aquest poc perquè en el front va pertànyer a la meva esquadrilla, emporteu-vos-el!
Les SA poques vegades es varen poder defensar, però en algun lloc sí que ho varen fer, com per exemple a Breslau, quan varen obrir foc sobre les SS del Oberabschnittsführer Udo von Woyrsch, fill d’un general de la Reichswehr i convertit en membre de les SS. La resistència va ser curta i va provocar la immediata intervenció de l’Exèrcit. Les SS sabien els seus objectius a Breslau pel cap del servei de seguretat de les SS a Breslau, Ernst Müller, que el dia anterior havia anat a Berlín per rebre una carta segellada amb els noms de les persones que havien de ser assassinades. Heydrich el va trucar aquell dia i li va ordenar que obrís la carta. També se li ordenava capturar els magatzems d’armes de les SA, l’ocupació dels seus locals i ocupar els aeroports i les emissores de ràdio. Els camions de la Reichswehr varen prendre posició en el Ring, així com en el voltant dels grans edificis del Rathaus i del Stadhaus. Un cop acabada la resistència de les SA, Von Woyrsch i el gauleiter Brückner varen ordenar afusellar al seu antic camarada, Von Wechmar, el cap de la brigada de les SA. Abans del vespre s’havien omplert les cel·les de la policia de Breslau amb nombrosos camises brunes i, a més, varen ser ocupades altres dependències per la falta de cel·les. Heydrich va trucar diverses vegades a Müller per ordenar-li l’execució dels homes de la llista que no havien marxat encara cap a Munic. Aquests homes varen ser conduïts al quarter general de les SS, on els hi varen arrencar els galons i després varen ser duts a un bosc proper, on varen ser executats a plena nit. Entre els assassinats hi havia el director interí de la Policia a Breslau, el Sturmbannführer SA Engels, que el varen crivellar amb càrregues de perdigó. Els cadàvers varen ser tirats al riu Òder i dies més tard tornarien a la superfície de les aigües fosques del riu.
Els nazis també varen aprofitar els aldarulls d’aquell dia per atacar als jueus. A Hirschberg varen detenir a quatre jueus que els varen disparar mentre intentaven escapar. En aquesta ciutat, les SS també varen assassinar al fiscal de la ciutat, el doctor Foerster, per haver intervingut en un procés contra elements nazis. El cap de la lliga de veterans jueus de Glogau va ser conduït a un bosc, on va ser assassinat.
Dels pocs que varen escapar de la mort hi havia el banquer Regedanz, l’organitzador de la trobada entre Röhm i l’ambaixador francès André François-Poncet, que va ser advertit misteriosament per algú i va marxar amb el seu avió particular cap a la Gran Bretanya.
Gottfried Reinhold Treviranus, antic ministre, va aconseguir escapar miraculosament. Quatre homes de les SS es varen presentar massa tard en el seu domicili i allí varen saber que estava en el Tennis Club de Wannsee. Treviranus en aquell moment estava jugant a un partit i va veure’ls a temps. L’antic ministre va tenir temps de saltar les reixes del Club i va fugir cap al boscos de Grünewald. Amagat a casa d’un amic, dies després va poder marxar cap a la Gran Bretanya.
L’amic i col·laborador de Strasser, Paul Schulz, un antic oficial de les SA, va escapar per molt poc de la mort. Emissaris de Göering el varen localitzar a la nit, quan anava per sopar. Una hora després el varen tancar en el calabós número 10 en la presó de la seu de la Gestapo. Després, tres homes el varen fer pujar en un automòbil gris i el varen dur a un bosc camí a Potsdam, carretera direcció a Leipzig. En fer-lo sortir del cotxe, Schulz es va posar a córrer, però els emissaris el varen disparar. Ferit, Schulz es va deixar caure i es va fer passar per mort i va aconseguir escapar mentre els seus atacants tornaven al cotxe per buscar una manta per tapar el cos. Schulz va aconseguir arribar al poble de Seddin, però en ser descobert va fugir a través del riu Nuthe avall. Schulz llavors es va refugiar a casa del contraalmirall Lübbert, que s’havia traslladat feia poc a Berlín- Més tard se les va arreglar per negociar amb Hitler en persona la seva partida a l’exili.
El capità Ehrhardt, el líder dels Cossos Lliure en el putsch de Kapp de 1920, que havia ajudat a Hitler el 1923, també va aconseguir escapar. Quan la policia va entrar a casa seva ja havia fugit pel bosc amb dos fusells de caça. Més tard va creuar la frontera cap a Àustria.
La segona part:
Hitler seguia tots aquells assassinats des dels salons de la Casa Parda mentre soldats de la Reichswehr formaven guàrdia per aïllar l’edifici. Lutze, Goebbels, Walther Buch, Martin Bormann, Sepp Dietrich, Hess, Wagner i Max Amann estaven amb ell. Allí el varen informar de la mort del general Von Schleicher. Hitler estava nerviós i tothom ho veia; caminava amunt i avall pels salons de l’edifici. Hess i Amann reclamaven tenir l’honor de matar a Röhm amb les seves pròpies mans. Hitler, després de dubtar, els va fer callar i li va dir a Hess que perdonaria a Röhm en consideració als serveis prestats. Hess es va enrabiar i els demés varen advertir al canceller de les conseqüències de deixar viu al cap de les SA. Després, Hitler va dictar una carta a Lutze per les SA. En la carta deia que volia que els oficials de les SA fossin a partir de llavors no tan grotescs i que obeïssin cegament. Els qui no complissin amb els seus deures va demanar que fossin expulsats de les SA i del partit. El cinquè punt exigia en les SA que no conduïssin cotxes cars; en la sisena els demanava que no s’emborratxessin; en la setena que fessin de les SA una institució neta i pura per tal de que les mares alemanyes poguessin portar els seus fills a les SA sense desconfiar. El vuitè punt anava dirigit als líders de les SA, que els demanava lleialtat i respecte cap a les forces armades. El novè punt també anava dirigit als caps de les SA en que els exigia respecte cap als seus subordinats. Però mentre recordava les festes de les SA, Hitler es va indignar i va deixar anar més d’un insult i va acusar a les SA de malgastar els diners del NSDAP. Lutze va prendre nota sense fer cap comentari i després d’acabar d’escriure la carta Hitler la va firmar. La carta amb els seus punts va ser publicada i distribuïda entre els supervivents de les SA.
Després d’uns minuts de silenci, Buch va preguntar per la sort dels líders de les SA empresonats a Stadelheim. Hitler va cridar de que se’ls havia d’afusellar i va agafar la llista de les persones que havien de ser assassinades i va marcar 110 noms amb llapis vermell i va donar l’ordre d’executar-los. Quan va acabar, Hitler va entregar la llista a Sepp Dietrich, que havia deixat els seus homes a la Karolinenplatz de Munic, segons li va dir en el canceller, i li va demanar que anés a la presó de Stadelheim i executés a aquells noms per alta traïció. El ministre de Justícia de Baviera Frank va quedar espantat pel número de víctimes i va fer revisar la llista que Hitler havia marcat amb número vermell per reduir-ne el número. Hitler volia concedir l’indult a Röhm pels seus serveis prestats. Aquell dubte del canceller va espantar als demés.
En les cel·les de Stadelheim, els líders de les SA esperaven. Cap a les cinc de la tarda, Sepp Dietrich va arribar a la presó i va ordenar-li en el director de la presó, Koch, executar els noms que havia escrit Hitler amb llapis verd: August Schneidhuber, Obergruppenführer SA i director de la Policia a Munic cel·la 504; Wilhelm Schmidt, Gruppenführer SA a Munic, cel·la 407; Hans Peter von Hedebreck, Gruppenführer a Stettin, cel·la 502; Hans Hayn, Gruppenführer SA a Dresden, cel·la 503; el comte Hans-Joachim von Spreti-Weilbach, Standartenführer SA a Munic, cel·la 501 i Edmund Heines, Oberfruppenführer SA i director de Policia a Breslau, cel·la 483. Sis sots-oficials de les SS es varen concentrar en el patí i un oficial els va fer comprovar el funcionament de les armes i els va alinear a deu metre d’un dels murs. Koch va intentar protestar perquè no es cenyien al comportament habitual i legal, ja que faltava la firma per condemnar a mort a totes aquelles persones, però les seves protestes varen ser envà. Dietrich va tornar a la Casa Parda a tota velocitat per demanar noves instruccions. Però a la Casa Parda en aquells moments només hi havia el ministre Wagner, que va firmar l’ordre d’executar a totes aquelles persones. Mentrestant, Hans Frank havia arribat a Stadelheim i va intentar impedir aquells assassinats. Va fer trucar a Rudolf Hess, però aquest va rebutjar ajudar-lo i va demanar-li que complís les ordres escrites. Al cap d’uns minuts, Dietrich ja tornava a ser de nou a la presó i escortat per dos SS es va dirigir a la primera cel·la per ajusticiar al condemnat. Des de les altres cel·les els reclusos podien sentir els trets. Quan Dietrich es va presentar davant el Obergruppenführer Schneidhuber, aquest li va cridar que era una bogeria i que eren innocent. Sense vacil·lar, Dietrich li va comunicar que estava condemnat a mort per alta traïció. Just després de l’execució del Obergruppenführer Schneidhuber, Dietrich va marxar per tornar a la Casa Parda per comunicar que s’estaven executant a les persones indicades. Pel director Koch no li va ser fàcil dur a terme tantes sentències de mort i ell mateix va tatxar amb tinta verda els noms de la llista dels que havien sigut assassinats.
Mentre Dietrich anava i venia de la presó de Stadelheim, Hitler es va dirigir a uns quants membres de les SA que tenien reclosos a la Casa i els va comunicar que els seus caps l’havien traït i que es passaven les nits de festa en festa, vivint del luxe. Les SA varen estar callades. En presentar a Lutze com el seu nou cap, aquest es va aixecar i va llançar un enèrgic Heil Hitler!. Tots els demés varen repetir el crit i després, amb Lutze, es va entornar el Horst-Wessel-Lied mentre Hitler els contemplava. Després de cantar l’himne del partit nazi, Hitler es va retirar i Lutze els va comunicar als seus homes que ja podien abandonar la Casa. Un per un es varen allunyar per tornar a casa seva, tal i com els hi havien ordenat. Uns minuts més tard es va donar l’ordre de que la Reichswehr aixequés el toc de queda a la Casa Parda i es va obrir de nou la circulació a la Briennerstrasse i només alguns SS es varen quedar al voltant de l’edifici vigilant.
A les cinc de la tarda, l’oficina de Premsa del NSDAP va publicar un comunicat confús. Göering va fer una declaració a la premsa, convocada en el Ministeri de Propaganda, perquè era urgent per ells donar una versió oficial dels fets, ja que diversos diaris de províncies ja publicaven números especials i la premsa estrangera començava a fer-se preguntes. Lluint el seu flamant uniforme i des de dalt a la tribuna, Göering va parlar amb un to solemne però poc convincent. Va començar parlant dels preparatius del putsch que volia fer Röhm, de les “depravacions” sexuals dels líders de les SA i de l’obstinació d’ells de fer una segona revolució. A més, va afegir que Röhm ja no pertanyia al món dels vius i va dir que havia complert una missió. També va afirmar que redactaria un comunicat per entregar-lo el dia següent als periodistes i que no tenia temps de donar més detalls, ja que l’acció continuava i ell la dirigia per decisió personal del canceller. Quan abandonava la sala un periodista va començar a pronunciar una frase en la que s’inquiria sobre la sort reservada al general Von Schleicher. Göering es va aturar i va donar mitja volta per dir-li:
Sé que a vostès, els periodistes, els hi agraden els grans titulars. Doncs bé: el general Von Schleicher ha conspirat contra el règim. He ordenat que es procedís a la seva detenció. Ha comès la imprudència de resistir. Ha mort.
Després de que Göering marxés, un oficial de la Reichswehr va distribuir el text d’un comunicat oficial del general Walther von Reichenau, que expressava el punt de vista oficial de la Bendlerstrasse i, per tant, de la Reichswehr. El text deia que acceptaven els fets d’aquell dia i que donaven suport al govern en la seva acció.
Heydrich es va passar tot el dia a la seva seu verificant personalment les operacions. Trucava insistentment per donar ordres. Des d’aquell dia fins al 2 de juliol el número 8 de la Prinz Albrechtstrasse es varen fer 7.200 trucades. Però la gent no sabia realment què passava; alguns havien vist que hi havia més presència policial o militar, que les SS es movien i entraven a edificis, però d’altres no varen veure res o varen fer com si res. A l’Unter den Linden aquella tarda estava plena de vianants i en les terrasses dels cafès de la Kufurstendamm estaven plenes de gent que només pensava en refugiar-se de la calor. S’havien retirat les barreres del Tiergarten i les parelles varen tornar a passejar per les avingudes que convergien en la Floraplatz.
El cònsol de França sí que va veure que alguna cosa passava i va trucar per telèfon a la seva ambaixada, però l’ambaixador André François-Poncet estava de vacances a París des del 15 de juny, i llavors va decidir enviar telegrames al seu país. A l’ambaixada italiana també es va viure amb preocupació aquells fets i tampoc sabien què estava passant. Des de les seves finestres veien metralladors col·locades en bateria a les voreres, davant la casa de Röhm. Davant de tants interrogants, els italians varen trucar al Ministeri d’Afers Exteriors del Reich, però ni el secretari d’Estat pels Afers Exteriors, Von Bülow, ni el cap de protocol, Von Bassewitz, varen saber respondre les preguntes. No sabien res del que estava passant. També els periodistes estrangers feien preguntes. Alguns afirmaven que havien vist a la policia registrar la casa del líder de les SA, que el propi Von Papen estava detingut i que s’havien assassinat a diversos alts funcionaris en els seus propis ministeris. Els periodistes es varen dirigir en el cap del servei de premsa del Ministeri, Aschmann, que tampoc sabia res. Altres periodistes es varen dirigir en els bars de la Leipzigerplatz en busca de notícies. Els periodistes varen tenir dificultats per arribar al barri de Charlottenburger-Chaussee perquè era molt difícil allí la circulació. El pas estava prohibit per la Tiergartenstraasse i en la part sud del Tiergarten estava ocupat per soldats. Només els diplomàtics de la Wilhelmstrasse es varen veure obligats a admetre el què estava passant. Les edicions de la nit dels grans diaris només varen anunciar que el Obergruppenführer Lutze havia substituït a Röhm en el comandament de les SA, però la notícia només apareixia a la quarta pàgina. No es varen mencionar les declaracions de Göering i del general Von Reichenau.
Al voltant de quarts de vuit del vespre, Hitler, acompanyat per Goebbels (que faria públic més tard en el Der Angriff que havien enxampat als líders de les SA al llit amb nois), Hess i Sepp Dietrich es varen dirigir a l’aeroport Munic-Oberwiesenfeld. A les vuit del vespre l’avió es va enlairar direcció a Berlín. En aquells moments, l’oficina de premsa del NSDAP a Munic va publicar un comunicat que oferia la versió oficial dels fets. L’informe va ser transmès per ràdio i va causar una gran impressió en els muniquesos, ja que la majoria no va sospitar res. Després de sentir el missatge del locutor, la majoria es va pronunciar contra les SA i varen felicitar a Hitler per haver acabat amb els seus vells camarades.
De retorn a la capital, Hitler es va marejar i tenia ganes de vomitar. Estava molt cansat després de passar una nit en blanc. Quan va aterrar a l’aeroport de Tempelhof l’estaven esperant Göering, Pilli Koerner, Himmler, Frick, Daluege i un grup d’oficials de la policia i els membres de les SS, que es trobaven al llarg de les pistes, davant els coberts i en el més alt de la torre de control, així com homes del SD i la Gestapo. Més apartats hi havien Gisevius i Arthur Nebe, que s’estaven intercanviant informacions. Abans de que l’aparell aterrés, Göering es va col·locar davant les tropes de l’Exèrcit de l’Aire i els va posar en el centre de la formació i els va parlar de la fidelitat i de l’esperit de camaraderia.
Hitler va ser el primer en sortir de l’avió, i quan estava baixant per les escales de l’aparell una guàrdia d’honor va presentar armes. Anava vestit amb una camisa bruna, corbata de llaç negre i botes militars altes i negres, el seu rostre era pàl·lid, sense afaitar, amb cara de no haver dormit. Sense dir cap paraula va donar la mà a tots els membres del grup que l’esperaven i va passar revista lentament a la guàrdia d’honor. Després, quan va caminar cap a l’automòbil que els esperava, va començar a parlar amb Göering i amb Himmler, que li va treure una arrugada llista. Hitler la va llegir a poc a poc mentre murmurava amb Himmler. Segons sembla, Hitler es va sorprendre quan va veure que a la llista dels que havien assassinat hi havia Gregor Strasser. Himmler li va assegurar que s’havia suïcidat i, dies mes tard, Hitler va donar ordres per assegurar una pensió estatal a la viuda de Strasser. Després, Hitler es va reunir amb Göering, que li va demanar que es publiqués una ordre prohibint futures execucions, cosa que va excedir. Pocs minuts després els automòbils oficials varen abandonar Tempelhof i les unitats de les SS i de l’Exèrcit de l’Aire varen tornar als camions.
En arribar a la Cancelleria del Reich va començar una reunió entre Hitler, Göering, Himmler i Heydrich, que va arribar tard i que va tenir que marxar abans, per analitzar la situació. Göering va ser el primer de parlar de Röhm i va explicar els seus escàndols diaris. Però Hitler encara dubtada de què havia de fer amb el seu antic amic. Quan Himmler i Göering varen sortir de la Cancelleria el Canceller encara no havia pres cap decisió.
Aquell dia, es va conèixer com la Nit dels Ganivets Llargs. La majoria dels alemanys no tenien coneixement de les discrepàncies entre les SA i el règim nazi, però les simpaties del poble alemany varen anar cap a en Hitler i varen donar suport a la massacre. La Reichswehr no va protestar pels assassinats, tot el contrari, desitjava aquella operació. Les dues principals confessions cristianes es varen abstenir de criticar la purga.
Arrel de la purga, les comunicacions entre Berlín i París varen ser tallades durant diverses hores. No va ser fins a mitja tarda que es varen restablir la comunicació telefònica.
Curiositats:
- A les 19:20 d’aquella dia a Munic, el doctor Willi Schmidt, un crític musical de la Muenchener Neueste Nachrichten, estava tocant el violoncel en el seu apartament en la Schackstrasse mentre la seva esposa, Kate Eva Hoerlin feia el sopar i els seus tres fills, de nou, vuit i dos anys, jugaven, quan de cop va sonar el timbre de la porta. Quatre homes armats de les SS varen tocar la porta i la senyora Schmidt els va obrir. Aquells homes varen entrar a l’apartament i es varen emportar el doctor davant la presència de la seva esposa i els seus tres fills petits sense donar explicacions per afusellar-lo en el camp de Dachau després de torturar-lo. Mai es va informar sobre aquest afer però, segons sembla, les SS es varen equivocar ja que buscaven a una altra persona del mateix nom, el doctor Ludwig Schmidt, amic d’Otto Strasser, que estava detingut a la presó i, per error, varen afusellar al crític musical. Es deia que Göering apreciava els seus articles en el seu diari. Quan la senyora Schmidt va recuperar el cos del seu marit la varen advertir de que no obrís el senzill taüt. En veure l’error, els SS es varen disculpar a la viuda i li varen preguntar si podien assistir a l’enterrament. Ella els hi va donar les gràcies i els va demanar que no s’apropessin a ella. Més tard, les SS li varen enviar una quantitat de diners lamentant la mort del doctor, però la senyora Schmidt es va negar a acceptar les disculpes, i el propi Himmler, que tenia por que xerrés, la va trucar i li va suggerir que agafés els diners i callés. La senyora Schmidt es va continuar negant-s’hi, i llavors Hess la va visitar en persona i li va donar una pensió. El lloctinent de Hitler li va dir que el seu marit havia mort com un màrtir per una gran causa.
- Els nazis també varen assassinar per error al cap de la Hitlerjugend de Saxònia, Laemmermann, perquè el seu nom apareixia per error a la llista negre. La seva viuda va rebre les cendres del seu marit acompanyades per cartes plenes d’excuses
- Segons Alfred Rosenberg, Hitler no volia assassinar a Röhm.
En el Reich:
El Ministeri d’Economia va deixar d’admetre la normativa que permetia que les institucions de la banca esgrimissin necessitats urgents per retenir els seus treballadors jueus per tal d’evitar que la banca pogués caure en el caos que hauria representat els acomiadaments massius. Els treballadors de la banca estaven obligats a omplir un formulari detallant la seva procedència religiosa i racial, el servei que havien prestat en la Primera Guerra Mundial i altres factors considerats rellevants. El que es buscava era expulsar els jueus de la vida econòmica. A finals d’aquell any, tots els jueus havien abandonat els consell d’administració de la banca.
La Völkischer Beobachter va sortir editat amb un article que deia que Werner von Alvensleben, el professor del príncep August Guillem de Prússia, era una personalitat berlinesa fosca a la que Hitler rebutjava amb especial menyspreu.
Diari del Tercer Reich 