El SD, també anomenat Der Sicherheitsdients des Reichführer-SS, va ser el primer servei de seguretat i intel·ligència del partit nazi, el NSDAP, sota la direcció de Reinhard Heydrich. El SD va ser el departament d’intel·ligència de les SS i operaven juntament amb la Gestapo i la Policia criminal, la Kripo. La seva seu era a Munic i tenia oficines en el número 102 de la Wilhelmstrasse de Berlín. Les seves missions eren detectar, investigar i neutralitzar els possibles enemics del Reich. El 1933 es varen donar aquestes missions a la Gestapo, que ja es dedicava a aquestes missions, i el SD es va ocupar d’algunes missions polítiques del servei secret. Una de les seves missions, secundària però cridanera, era investigar qui votava no en els plebiscits que s’organitzaven. Inicialment el SD va ser rival del serveis similars dels Gau i de les SA, però finalment es va imposar com a únic òrgan que vigilava als membres del NSDAP i denunciava activitats sospitoses.

Heinrich Himmler va ser el creador del SD l’any 1931 en crear la Secció 1C de les SS a Munic, que l’any següent va canviar el nom per SD. El cap de les SS va designar al jove Heydrich, que feia poc havia sigut expulsat de la Kriegsmarine, perquè la dirigís. Heydrich en va ser el cap fins al seu assassinat el juny de 1942. Després el va substituir Ernst Kaltenbrunner fins al final de la guerra. Tot i que Himmler en va ser el creador, els verdaders creadors de l’organització administrativa del SD varen ser el oberführer Mehlhorn i el doctor Karl Werner Best. Les primeres activitats del SD com a tal es varen realitzar a l’estiu de 1932, i varen augmentar quan els nazis varen arribar al poder el 30 de gener de 1933. Les seves funcions com a servei de seguretat es trepitjaven molts cops amb els altres cossos oficials de seguretat de l’Estat, ja que els seus agents varen participar en diferents activitats de sabotatge i d’espionatge. El 1933, el SD ja tenia a 120 agents i, al cap de poc, ja eren 3.000 agents aproximadament, a més de que utilitzaven confidents. A mitjans de 1934, el número d’agents del SD va pujar considerablement fins arribar a uns 30.000. La majoria dels homes del SD tenien menys de 30 anys i havien rebut una forta influència d’ambient de guerra.

A mesura que el règim avançava i es tornava més autoritari, el SD actuava amb més energia i eficàcia. La majoria dels professors de les universitats varen estar sota la vigilància del SD per jutjar les seves activitats polítiques. També va ajudar a organitzar la purga contra les SA el 30 de juny 1934, i va ser declarada com el servei d’informació del partit nazi en exclusiva. A partir de juliol de 1934, Heydrich va ordenar al SD efectuar un treball considerable de documentació per estudiar les agrupacions socials, i varen constituir uns arxius molt importants que varen permetre tenir sota vigilància als seus enemics. Després de forjar les bases del SD, es va crear una secció que s’ocupava dels opositors polítics, una secció que s’ocupava de seguir les activitats d’antics membres de grups filosòfics o religiosos i dels francmaçons, i una secció que vigilava l’aplicació de les primeres mesures antisemites. El 1936, una llei va ampliar la seva activitat al conjunt del Reich i la política del SD es va convertir en un element actiu en el curs de les organitzacions nazis implicades en els assumptes jueus. L’objectiu prioritari era l’emigració dels jueus. Tot i “gaudir” teòricament d’un monopoli de la informació política, el SD no tenia cap poder executiu.

Un decret de l’11 de novembre de 1938 el va convertir oficialment en servei d’informació per al NSDAP i l’Estat. Comptava llavors amb diversos milers d’espies i més de 100.000 informadors, i juntament amb la Gestapo era un dels organismes més temuts de les SS. El 1939, Heydrich va fusionar la Gestapo i el SD en una sola unitat, la RSHA, l’Oficina Central de Seguretat del Reich. De fet, la Gestapo i el SD sempre havien col·laborat juntes en diferents missions. A partir de llavors, el SD es va convertir en una xarxa molt gran d’agents que portaven molta informació en el Reich. Per aquest fet es va decidir dividir-la en dues subdivisions: el SD Inland, que actuava a l’interior del Reich i que va ser dirigida per Otto Ohlendorf; i el SD Ausland, que actuava a l’exterior del Reich i que va ser dirigida per Walter Schellenberg.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el SD va treballar també en els països ocupats i es va ocupar de subministrar personal als camps de concentració i varen mantenir “l’ordre i la seguretat” en els guetos que construïen en els territoris ocupats. El 1944, el SD va absorbir els serveis d’intel·ligència militar, l’Abwehr, acusada d’actuar contra el règim.

En els Judicis de Nuremberg es va declarar al SD com una organització criminal i es va jutjar i condemnar al seu cap, Kaltenbrunnen, a morir a la forca.

Curiositats:

Una de les creacions més curioses de Heydrich com a cap del SD va ser el Saló Kitty, una casa de cites. Heydrich coneixia de primera mà les cases de cites perquè hi freqüentava sovint i sabia que en aquell ambient els homes es relaxaven i parlaven més del compte. Per això, va ordenar instal·lar un hotel confortable i luxosament moblat i el va convertir en una elegant casa de cites. La instal·lació de l’edifici va ser muntada amb l’ajuda de tècnics del SD i de la Gestapo, i varen ocultar micròfons en totes les habitacions i els llocs més íntims del bar, i es varen instal·lar màquines gravadores en els subterranis del immoble. Arthur Nebe, un vell agent de la policia i expert criminalista, va ser l’encarregat del reclutament de les noies, que havien de passar per una prova a base, no només de la seva bellesa i el seu atractiu, sinó de la seva intel·ligència, la seva cultura, els seus coneixements lingüístics i el seu nacionalisme. La casa Saló Kitty no va tardar en ser freqüentada per una clientela selecta, en particular per nombrosos diplomàtics estrangers. D’aquesta manera es varen obtenir dades molt valuoses. Heydrich en persona solia inspeccionar al Saló Kitty, però quan hi era ell demanava que es desconnectessin els micròfons.