Dijous:
La Nit dels Vidres Trencats:
Tal i com s’havia ordenat la nit anterior es començaria la coneguda Nit dels Vidres Trencats, la Reichskristallnacht. A la una de la matinada, després de reunir-se amb Adolf Hitler en el seu pis de la Prinzregentrenstrasse, Heinrich Himmler va arribar a l’Hotel Vier Jahreszeitn, on hi havia Reinhard Heydrich, i va distribuir les ordres que acabava de rebre entre Heydrich i els caps de sector de les SS ordinàries. A la 1:20 de la matinada, Heydrich va enviar un telegrama a les oficines centrals i a les estacions locals de la Policia Estatal per demanar atacar amb duresa a la comunitat jueva, juntament amb ordres de detenir el màxim de jueus adults, preferiblement els més rics, i va demanar que no s’impedís la destrucció de les sinagogues. El telegrama deia:
Comerços i vivendes jueves només poden ser destruïdes, no saquejades. La Policia té ordres de supervisar el compliment d’aquestes disposicions i de detenir als saquejadors.
Equips de les SS, les SA i les Joventuts Hitlerianes varen actuar per Alemanya i Àustria, sobretot a les ciutats, per destruir les cases i els negocis dels jueus. Molts membres d’aquests equips portaven roba civil per no ser reconeguts com a membres del govern nazi. Els militants del NSDAP varen ser convocat ràpidament pels seus caps locals per demanar-los que cremessin sinagogues o destruïssin les propietats jueves. Es va instruir a la policia i els bombers de que no intervinguessin a menys de que la vida o béns dels alemanys correguessin perill, que va tenir com a conseqüència que les sinagogues separades d’altres edificis, com la ubicada a la Fasanenstrasse de Berlín, fos cremada, mentre que les que estaven rodejades per blocs de pisos, com la de la Rykestrasse, no fos cremada.
Quan el pogrom estava en el seu punt més calent, a les 2:56 de la matinada Rudolf Hess va enviar un tèlex on insistia en el punt de que s’havia de detenir al màxim de jueus, però va afegir que s’havia ordenat des del més alt nivell de no incendiar botigues jueves a causa del potencial perill pels locals alemanys del voltant. Cap a quarts de sis de la matinada, els homes de les SA es varen dirigir cap a les cases i els pisos dels barris jueus. A Munic, molts d’aquests militants estaven celebrant l’aniversari del putsch i sortien de les cerveseries completament beguts.
Les destrosses que varen provocar varen causar la destrucció de 267 sinagogues per Alemanya, Àustria i els Sudets, tot i que alguns informes apunten a 1.000 sinagogues, la mort de 91 jueus, el suïcidi de més de 300 jueus desesperats, i es varen arrestar a més de 30.000 jueus que varen ser deportats en els camps de concentració de Buchenwald, Dachau i Sachsenhausen. També es varen destruir i saquejar més de 7.500 comerços jueus, i es varen robar diners, càmeres fotogràfiques, joies… i alguns cementiris jueus varen ser profanats. A Esslingen, SA vestits de paisà i armats amb destrals i malls varen irrompre l’orfenat jueu entre mitjanit i la una de la matinada i varen destruir tot el que varen trobar. Llibres i símbols religiosos varen ser cremats al patí. Els nens que no sortien ràpidament de les seves habitacions eren amenaçats de llançar-los a la foguera.
En alguns llocs es va humiliar públicament als jueus obligant-los a trepitjar els seus xals d’oració, a llegir en veu altra el Mein Kampf o a cantar l’himne del Horst Wessel. A Beuthen, a l’Alta Silèsia, es va obligar a un grup de jueus a romandre dempeus moltes hores mentre veien com la seva sinagoga es cremava davant d’ells. A Saarbrücken els jueus varen ser obligats a ballar i a agenollar-se davant la sinagoga i a cantar càntics religiosos; la majoria d’ells anaven vestits amb pijama i varen ser ruixats amb una manega fins que varen quedar xops. A Essen varen cremar les barbes dels jueus. A Meppen els jueus varen tenir que besar el terra davant de les quarter general de les SA mentre les SA els donaven puntades de peu. A molts llocs varen ser obligats a dur cartells al coll amb el lema que eren els assassins de Von Rath. A Frankfurt am Main, els detinguts varen ser acomiadats a l’estació de tren per una multitud que els cridava, insultava i colpejava amb porres i pals. En alguns llocs es varen treure els nens jueus de les aules per escopir-los. A Düsseldorf es varen despertar els jueus a cops de porta per part de la Gestapo a primeres hores de la matinada i varen saquejar les vivendes. Els jueus que es varen atrevir a sortir als carrers d’Alemanya després del pogrom els varen seguir a vegades colles de nens que els escopien i els colpejaven a les cames amb pals. A més, alguns delinqüents comuns varen aprofitar aquells fets per robar sense trobar l’oposició de la policia i alguns joves violents varen aprofitar-ho per perseguir i colpejar a persones d’avançada edat, incloses algunes dones, mentre apuntaven els nens amb armes de foc.
Tant a Berlín com a Viena és a on els nazis varen fer més mal. A la capital, 10 de les 30 sinagogues varen quedar totalment destruïdes i 13 més varen ser danyades. Les SA varen destruir com a mínim 60 cases d’oració jueva privades, varen destrossar més de 1.000 negocis i varen matar a diverses dotzenes de jueus. A més, 12.000 jueus berlinesos varen ser enviats als camps de concentració. Després del pogrom, més de 30.000 jueus berlinesos, pràcticament tots els que varen tenir l’oportunitat i els recursos per fer-ho, varen emigrar a l’estranger. Un treballador de la comunitat jueva de Berlín va descriure les escenes en la Kurfürstendamm com una zona de guerra. Els cotxes varen tenir que recórrer rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels trossos de vidre que hi havia al terra. Els vianants anaven pel centre dels carrers per evitar les nombroses destrosses i les runes que hi havia a les voreres. Albert Speer va passar per davant de la sinagoga de la Fasanenstrasse, enderrocada i encara fumejant, quan es dirigia en cotxe cap a la seva oficina i va descriure, anys més tard en les seves “Memòries”, que aquell record va ser un dels més trists de la seva vida. A Berlín-oest, els SA varen trencar els vidres d’un petit comerç que era propietari d’un cec, a qui varen treure del llit i el varen obligar a córrer en camisa de dormir per sobre els bocins de vidre.
Una agències de notícies nord-americana va informar de que a Berlín una multitud de nens portaven bosses de caramels de l’aparador destrossat d’una confiteria jueva, mentre un grup d’adults, entre ells alguns SA, se’ls miraven. Un avi, en veure’ls, es va apropar als pares de les criatures i els va criticar de que no fent res els ensenyaven a robar. Els pares, senyalats, varen treure els caramels de les mans dels seus fills.
A Viena, on es varen cremar 42 sinagogues i la majoria de botigues jueves, un destacament d’homes de les SS va destrossar el quarter general de la comunitat jueva i les oficines sionistes.
A la Baixa Francònia, on encara hi havia molts jueus vivint a les zones rurals, es varen produir diverses accions locals dutes a terme en petites ciutats i municipis rurals. La població d’aquesta zona va presenciar els atacs contra els jueus i molts varen ser testimonis directes del destí dels jueus. A Suàbia, la Baixa Baviera, a Augsburg, a Regensburg i l’Alt Palatinat es varen produir terribles escenes i es varen produir aldarulls a petites ciutats com Memmingen, Altenstadt, Amberg, Straubing i Neumarkt in der Oberpfalz. A Kassel, llits, documents i mobles jueus varen ser tirats pels nazis al carrer. El pogrom va ser especialment brutal a la Francònia Central, zona dominada pel gauleiter Julius Streicher, i a Nuremberg va ser on va tenir lloc els més terribles successos d’Alemanya. A Treuchtlingen, les SA varen cremar la sinagoga de la ciutat i quan la brigada de bombers va arribar varen ruixar amb aigua les cases veïnes propietats dels aris. La població local va anar a veure l’escena i, encoratjats per les consignes antisemites de les SA, es varen dirigir amb ells cap als comerços jueus per destruir-los i saquejar-los. En l’informe telefònic de la Bigrada de les SA a Saarbrücken es va informar que la sinagoga de la ciutat havia sigut incendiada i que les sinagogues de Dillingen, Saarlautern, Merzig, Saarwilingen i Broddorf havien sigut destruïdes. Els jueus havien quedat sota custòdia i els bombes estaven enfeinat extingint els incendis. En la zona de la Brigada 174 varen ser destruïdes totes les sinagogues. A Hüttenbach, a les cinc del matí el líder del NSDAP del districte, Waltz, i l’alcalde, Herzog, el líder de propaganda del districte, Büttner,i el Sturmführer Brand varen cremar la sinagoga amb l’ajuda de membres del partit nazi. Quan es va escriure que els membres del partit nazi havien participat en la destrucció del temple jueu es va canviar ràpidament pel poble. A Frankfurt, l’alcalde li va ordenar en el director dels arxius estatals que es fes càrrec de tots els arxius comunitaris jueus. Quan va arribar a la sinagoga de la Fahrgasse la va trobar amb les finestres trencades, les portes penjant de les frontisses, quadres fets miques, vitrines destrossades, arxius i llibres tirats pel terra… tot i així va poder recollir una petita fracció dels arxius. A Dresden, els nazis varen saquejar els magatzems jueus Etam.
La situació va ser tan greu que inclús les pròpies autoritats varen intentar frenar aquell caos, com per exemple a Garmisch-Partenkirche, on el NSDAP i els exaltats de les SA havien exigit accions enèrgiques contra els jueus. El final varen tenir que ser els funcionaris locals del NSDAP qui varen tenir que refredar la situació perquè se’ls hi escapava de les mans. Més tard, la quarantena de jueus del municipi varen ser convocats pel cap del districte i els varen obligar a firmar una declaració pel que se’ls garantia la seva immediata marxa de la zona.
En contrast, a Munic, l’Alta Baviera hi va haver poca destrucció, però es varen arrestar a molts jueus, uns 1.000. Les SA varen saquejar, destruir i incendiar els magatzems Uhlfelder, i al seu propietari, Max Ulhlfeder, i al seu fill els varen enviar al camp de concentració de Dachau. La policia no va fer acte de presència fins aquell matí per vigilar que els locals saquejats no patissin més robatoris. Les SA també varen devastar els decorats interiors de la Sinagoga Reichenbach i hi varen calar foc. Com a molts altres ciutats, els bombers només varen limitar-se a que les flames no s’escampessin als edificis veïns. El temple va quedar dempeus, però inservible. A Stuttgart, per exemple, els policies varen ordenar en els bombers que salvessin els arxius i qualsevol altre escrit que contingués informació d’estadístiques vitals de la població jueva.
Tot i que part de la població va acceptar o no va dir res d’aquells atacs, altres sí que varen denunciar aquells fets. El sacerdot de la catedral de Sant Hedwig Berlín Bernhard Lichtenberg va afirmar que la sinagoga incendiada aquella nit també era una casa del Senyor. A la Nova Sinagoga de Berlín, l’oficial de policia Wilhelm Krützfeld va evitar, pistola en mà, que les SA acabessin de cremar el temple jueu de la Oranienburger Strasse (actualment el Centre Judaic) i va trucar als bombers, que varen apagar el foc de la sinagoga. Com a càstig per la seva acció el varen obligar a jubilar-se abans de temps. També un altre policia del qual no es coneix el nom juntament amb un subordinat sotsoficial de l’Exèrcit va protegir a la Weinsmeisterstrasse a Mitte a dues dones jueves i als seus fills dels atacs nazis.
A mitjanit, en la Feldherrnhalle de Munic, on el 1923 havia acabat la temptativa del putsch, Joseph Goebbels va veure com les SS juraven lleialtat a Hitler. El ministre es disposava a tornar al seu hotel quan va veure de lluny la il·luminació de l’incendi de la sinagoga a Herzog-Rudolf-Strasse i va tornar a la seu del Gau. Es varen donar instruccions als bombers perquè apaguessin només el que fos necessari per protegir els edificis del voltant, però tenien que deixar que la sinagoga cremés. Llavors, el ministre va rebre la notícia de que estaven cremant 75 sinagogues en tot el Reich, 15 d’elles a Berlín, i a les dues de la matinada va rebre la notícia de la mort del primer jueu, un polonès, i li varen demanar aturar el procés perquè podia resultar perillós. Goebbels es va limitar a replicar que no s’havien de preocupar per un jueu mort i que en els següents dies en serien milers. Aquella resposta va servir pel Tribunal Suprem del NSDAP per no perseguir els assassinats que es varen produir aquella nit. A continuació, Goebbels se’n va anar amb el guardaespatlles Julius Schaub, que aquella nit dirigia la Stosstrup, el batalló d’assalt, al Club d’Artistes a esperar més notícies.
Himmler, que es trobava en aquells moment en el bar de l’Hotel Vier Jahreszeiten de Munic, culpava a Goebbels de tot el què estava passant. Segons el ministre prussià d’Hisenda Johannes Popitz, Himmler havia manifestat davant Hitler que ell no podria complies les ordres. El líder SS Günther Schmitt va dir-li a l’ex ambaixador Ulrich von Hassell que el Reichsführer havia desaprovat aquells fets. Però és més que evident que les SS de Himmler estaven també al corrent del què estava passant i, a més, hi varen col·laborar fermament. A les tres de la matinada, Himmler va ordenar que es presentés davant d’ell el Untersturmführer Luitpold Schallermeier, investigador al servei de Karl Wolff, i li va dictar a les tres de matinada una nota que deia que aquella acció l’havia començat Goebbels pel seu afany de poder que des de feia temps ell havia advertit. Altres SS també es varen mostrar contraris a l’acció, com Otto Ohlendorf o el propi Wolff, que li va confessar en el polític indi Hafiz Khan que Alemanya havia perdut una batalla moral, o el director de la Policia Von Eberstein, que va prohibir tota participació de les seves unitats de les SS i que va descriure aquells atacs com indecents.
Però les SS no varen ser innocents de res i varen actuar aquella nit. A mitjanit, les SS varen celebrar una cerimònia de jurament a l’Adolf-Hitler Platz d’Innsbruck. A més, els veterans de les SS sota les ordres del Oberführer de les SS Hanns von Feil varen rebre ordres de vestir-se de civils i esperar a que el plenipotenciari per l’arianització local subministrés llistes de jueus. Alguns d’ells eren membres del cèlebre Grup T, que s’havia especialitzat abans de l’Anschluss en l’assassinat d’adversaris polítics. Al cap d’uns minuts, un comandant especial de les SS va dividir en tres grups i els va dirigir al número 4-5 de la Gänsbacher Strasse, on vivien algunes de les famílies jueves més provinents de la ciutat. A la primera de les víctimes que varen assassinar, l’enginyer Richard Graubart, la varen apunyalar tres cops en el cap i el varen colpejar amb una pala de carbó. A la segona, Karl Bauer, el varen apunyalar per l’esquena amb una daga de les SS i el varen colpejar amb les culates de la pistola. Va morir de camí a l’hospital. A la tercera, Richard Berger, el president de la comunitat jueva d’Innsbruck, el varen treure en pijama i el varen fer pujar en un cotxe de les SS per dur-lo al quarter general de la Gestapo. Però a mig camí, en una corba del riu Inn, el varen treure del cotxe, el varen colpejar a cops de culata i amb pedres i després el varen llançar al riu. Aquests crims es varen cometre en les pròpies llars de la víctimes, davant de les seves esposes i els seus fills. Un altre batalló de les SS va treure a la seva víctima de la seva casa de Kranebitten i el varen matar a cops de roc, tirant després el cadàver al riu Inn. A Wiesbaden, tres membres de les SS es varen posar roba de civil aquella matinada i varen destruir les sinagogues locals. Després, les SS varen estar involucrades en el pogromo en el sentit de que varen empresonar per breus períodes en els seus camps de concentració a 30.000 jueus. En els camps, els jueus varen ser insultats, colpejats a cops de peu i de fusell. Després de passar una nit esperant de peu en el patí d’armes, els hi varen treure la roba i totes les seves pertinences, els varen tallar el cabell al zero i els hi varen posar uniformes a ratlles blaves i blanques.
Tot i que Hermann Göering en va voler treure’n profit de l’ocasió, no va donar suport a tots aquells actes. Durant aquella nit dels Vidres Trencats, el ministre de l’Aire estava viatjant en tren des de Munic a Berlín i es va enfadar molt quan va saber què estava passant. Quan va arribar a la capital li va suplicar a Hitler que suspengués transitòriament l’acció. Göering estava inquiet per les pèrdues materials. Tot i això va aprofitar-ho per atacar encara més a la comunitat jueva fent-los responsables de tots aquells actes i els volia fer pagar les despeses d’aquelles destrosses provocades per ells mateixos amb una multa de 1.000 milions de Reichsmarks, cosa que va aconseguir el 12 de novembre de 1938. Com que molts jueus no podien pagar aquelles multes se’ls va obligar a vendre’s les seves propietats i els seus negocis.
Al matí, amb la situació calmada, la ciutat de Berlín es va despertar amb les destrosses dels comerços i amb les sinagogues en ruïnes, encara algunes fumejant. A la Fasanenstrasse encara hi havia molt desordre pel carrer, ja que hi havia bigues carbonitzades, trossos de façanes per terra, parets calcinades… A molts alemanys els van desagradar aquells actes violents i els danys ocasionats a la comunitat jueva. Fora de les ciutats hi havia menys signes de destrucció, tot i que les notícies varen córrer ràpidament. Els jueus es varen veure obligats a abandonar les seves llars immediatament o en qüestió d’hores.
Al migdia, Hitler es va reunir amb Goebbels en el restaurant Ostaria Bavaria de Munic per analitzar la situació i allí el ministre va veure que els punts de vista de Hitler eren molt radicals i agressius. El dictador va indicar el seu desig d’establir mesures dures contra els jueus en l’esfera econòmica. Sabent que no es podia repetir aquells fets davant de represàlies estrangeres, Hitler va trucar a Göering i li va dir que aquells fets no es podien tornar a repetir perquè donaven una molt mala imatge, però li va demanar que fes els possibles perquè els jueus paguessin els desperfectes d’aquella nit. Göering acusava també a Goebbels d’haver provocat aquella situació. Després d’una breu discussió varen acordar que la multa cap als jueus fos de 1.000 Reichsmarks. Aquell mateix dia, Göering va convocar la reunió pel 12 de novembre de 1938. A part, varen acordar prohibir l’entrada en els jueus a teatres, cinemes, concerts, conferències, circs, espectacles de dansa, cabarets, exposicions i qualsevol tipus d’altre acte cultural.
Hitler va aprofitar el desconcert d’aquell dia, on la població alemanya estava atemorida, per pronunciar un discurs, que no es va publicar, als redactors en cap de la premsa alemanya perquè es preparessin per una propaganda bèl·lica. Bromejant recordant el passat, Hitler els va confessar que havia estat preocupat pensant que el poble alemany mai es creuria les seves constants protestes de pau. Els va explicar que s’havia vist obligat a parlar de pau en els últims anys i va afirmar que ara estava dubtant de si tenia que continuar amb aquella propaganda pacífica perquè tenia que proporcionar al poble alemany les armes que siguessin necessàries pel següent pas. Hitler sabia que la gran massa del poble es deixaria emportar per una campanya bèl·lica si tenia el suport dels mitjans de comunicació i tenia clar que havia de convèncer al poble de que si una cosa no es podia aconseguir per les bones s’havia de fer per les males. Després, tal i com volia Hitler, Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa de què i com havien d’informar. Les notícies no havien d’aparèixer en titulars massa grans i s’havia de mostrar una indignació molt gran per la mort del conseller de l’Ambaixada a París. A la tarda es varen donar ordres a la premsa alemanya per preparar aquesta propaganda bèl·lica. Hitler volia deixar clar a través de la premsa que no es podia seguir tal i com estaven, i que Alemanya tenia uns desitjos i unes necessitats, i que ell faria tot el possible, inclús la guerra, per complir aquells objectius. Aquella època la majoria del poble alemany estava totalment encontra d’una guerra. Quan el dictador va tornar a Berlín li va assegurar en el seu arquitecte Albert Speer que aquells fets d’aquella nit no li agradaven i que sentia vergonya pel què havia passat. Goebbels va insinuar més tard que ell, Hitler, havia planejat la Nit dels Vidres Trencats.
Quan Goebbels va tornar també a la capital alemanya va exigir en els corresponsals estrangers acreditats a Berlín que es dirigissin al Ministeri de Propaganda perquè allí faria una declaració explicant tot el que havia passat. Els periodistes van ser conduits en el Saló del Tron, un ampli saló de cerimònies del Palau Leopold. Els presents van tenir que està drets perquè no se’ls va posar cadires per tal de que poguessin seure. Quan Goebbels va entrar a la sala ho va fer avançant a passos ràpids i se’l veia nerviós. De seguida va convidar als presents a continuar drets formant un semicercle al seu voltant perquè pogués començar la seva declaració. Quan els periodistes es van col·locar al seu voltant, Goebbels va afirmar que tots els relats que els hi havien arribat sobre la destrucció de les propietats jueves eren mentida i va afirmar que no s’havia tocat a cap jueu. Sabent que mentia, els periodistes es van mirar amb cara de desconcert. Hi havien nombroses proves de que s’havia actuat encontra els jueus, només a tres minuts a peu de la Wilhelmplatz, on es trobava al Ministeri de Propaganda, un dels famosos carrers comercials de la ciutat, la Leipziger Strasse, a l’entrada dels magatzems de Wertheim s’hi podien veure les nombroses destrosses que havien provocat. Al cap d’uns minuts, els periodistes volien fer preguntes al ministre, però Goebbels va decidir marxar i no respondre-les. Els corresponsals del New York Times i del Daily Telegraph no es varen deixar intimidar i varen informar extensament sobre els pogroms a la capital alemanya. Sobre les reaccions de la població varen escriure que cridaven:
Avall amb els jueus!
Els corresponsals també varen afirmar que estaven saquejant els negocis després de que les SA acabessin la seva obra de destrucció.Però no només la població civil va mostrar el seu desacord amb aquells fets. El ministre Walther Funk va veure amb molt de desconcert les destrosses i va decidir dirigir-se al seu Ministeri per informar-se’n. Funk va trucar a Göering, Goebbels i a Himmler, però cap d’ells el va respondre. Finalment va poder parlar amb el ministre de Propaganda, que li va dir que aquella acció era un atac contra ell perquè s’havien destruït béns molt importants i que les relacions a l’estranger quedarien tocades. Funk li va contestar que sentia vergonya per aquells fets i li va afirmar que havien perdut tot el prestigi. A més li va dir que si no posaven fi a aquells actes ell se’n desentendria.
A l’exterior, a Nova York es varen produir manifestacions encontra del què havia passat aquell dia, però també es varen produir contra-manifestacions de la Federació Germana-Americana dels nacionalsocialistes amb la protecció de la policia.
Aprofitant aquella onada d’antisemitisme violent, Paul Schmitthenner, rector de la Universitat de Heidelberg, va escriure en el ministre d’Educació de Baden a Karlsruhe de que trobava intolerable que els noms de jueus fossin inscrits en plaques commemoratives dels caiguts en combat. Schmitthenner li va explicar que els estudiants exigien la retirada de la placa del soldat jueu Benjamin en el monument a la ciutat de Loge, a Frisia de l’Est, però que no es podia fer per respecte als morts alemanys i demanava trobar una solució immediata al problema en coordinació amb el líder dels estudiants del Reich. El rector concloïa que era necessària l’eliminació dels noms dels jueus i que s’havia de fer de forma ordenada i digne. La carta va arribar a les mans del ministre d’Educació Bernhard Rust, que li va contestar el 14 de febrer de 1939 que Hitler estava d’acord en treure els noms jueus dels monuments.
També aprofitant el moment, l’Associació Nacionalsocialista de Professors va decidir no només expulsar a tots els alumnes jueus que quedaven a les escoles alemanyes, sinó també deixar de proporcionar una educació religiosa sota el pretext de que ja no es podia tolerar més a les escoles alemanyes “la glorificació de la nació assassina dels jueus”.
A Turquia:
Aquell dia va morir el president de la República de Turquia, Mustafa Kemal, Ataturk, considerat el pare dels turcs, fundador de la Primera República i el gran reformador del país. En saber la notícia, Hitler, que era un admirador confés del president turc, va enviar uns quants diplomàtics a Turquia per donar el condol en nom d’Alemanya. Atatutk no sentia la mateixa admiració.
Diari del Tercer Reich 