Dissabte:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler va demanar el dia anterior al ministre Hermann Göering que s’ocupés de treure els jueus de l’economia alemanya, i el ministre va celebrar una reunió en la gran sala del Ministeri del Aire per fer realitat els desitjos del dictador. En la reunió estaven presents, a més de Göering: Joseph Goebbels, Reinhard Heydrich, Wilhelm Frick, Hans Fischbock, Kurt Daluege, Walther Funk, Schwerin von Krosigk i el delegat de les companyies d’assegurances, Hilgard, per discutir mesures antisemites. Göering va obrir la reunió explicant-ne la seva importància primordial i que acabava de rebre una carta de Martin Bormann en que li comunicava que Hitler volia que la qüestió jueva es tractés ara d’una forma centralitzada i resolta d’una manera o altre. El ministre també els va comunicar la trucada que havia rebut el dia anterior del dictador en que li donava instruccions sobre els passos que haurien de seguir. A continuació va dir que els fets de la Nit del 9 de novembre de 1938 no danyaven als jueus sinó a ell perquè estava intentant unificar la indústria. A més, va dir que quan es destrossava un comerç jueu ho pagaven les companyies d’assegurances i els béns de consums. Göering va confessar-los que hagués preferit que haguessin matat a 200 jueus enlloc de destruir propietats tan valuoses, però Heydrich li va recordar que 35 persones havien mort a aquella Nit. Llavors, Göering va manifestar que l’objectiu era expulsar els jueus de l’economia i que els seus béns havien de ser cedits a l’Estat i que se’ls pagaria a canvi una indemnització. Goebbels va dir que pràcticament a totes les ciutats alemanyes s’havien cremat les sinagogues i que podien destinar aquells solars per altres fins. EL ministre va dir que s’havia d’obligar en els jueus a escombrar i a anivellar les ruïnes de les sinagogues. També va comentar que els jueus havien de ser expulsats de la vida pública prohibint-los entrar en els teatres, cinemes, circs alemanys i les vies públiques. Göering li va contestar que no volia anar tan lluny, però Goebbels va insistir en vetar-los l’entrada a tot arreu i, inclús, va exclamar que no volia que entressin ni als banys ni als balnearis alemanys, i desitjava que no compartissin vagons de trens amb els “alemanys”. En aquest moment va sorgir un debat entre Goebbels i Göering, ja que el ministre de Propaganda volia crear una llei que prohibís en els jueus reclamar un seient encara que fos en un compartiment jueu sempre que un “alemanys” el requerís. Göering li va contestar que si el tren anés ple no necessitarien cap llei perquè farien fora al jueu i l’enviarien a seure en el retret tot el camí. Goebbels va insistir en la llei, però no se’n va sortir. També volia que els jueus no poguessin assistir als llocs de vacances “alemanys” i va preguntar per vetar l’entrada dels jueus als boscos.
Avui en dia, molts jueus corren per Grunewald; és una provocació constant, tenim incidents sense parar. El que fan els jueus és tan molest i provocador que hi ha picabaralles constantment.
Göering li va dir que algunes zones del bosc haurien d’estar obertes als jueus i, en to irònic, va dir que es cuidarien de:
que certs animals que tenen un aspecte molt jueu s’aclimatessin a la mateixa zona.
Però Goebbels va insistir en les seves prohibicions i va demanar que no poguessin entrar en els parcs, ja que, segons ell, les dones jueves s’asseien al costat de les dones alemanyes i va demanar bancs separats per jueus amb un cartell que posés: Només per jueus. Va arribar a dir que hi havien jueus que no semblaven molt jueus i que podien enganyar als alemanys. Tampoc volia que els nens jueus anessin als col·legis públics, afirmant que no volia que el seu fill s’assegués al costat d’un jueu en una escola alemanya i que al jueu se li donés una lliçó d’història alemanya. Göering va deixar clar que les decisions que prenguessin serien sustentades per una sèrie de mesures policials, de propaganda i culturals que aprovarien aquella setmana i va assegurar que els hi donarien unes “bones” bufetades als jueus, una darrere l’altre.
A continuació varen fer entrar a la reunió el delegat de la companyia d’assegurances, Hilgard. Göering li va dir que la majoria dels jueus que tenien les seves propietats destrossades les tenien assegurades i que a ell li seria molt fàcil firmar un decret que digués que els jueus no podrien cobrar-les. Hilgard, seguint la línia antisemita, els va explicar que els més perjudicats per la Nit del 9 de novembre havien sigut els aris perquè la majoria dels immobles eren de propietat d’un ari i el jueu tenia llogada la botiga. Goebbels va exclamar que ho tenien que pagar els jueus, però Göering va afirmar que aquell afer era una bestiesa. Hilgard va comentar que els vidres trencats eren fabricats per la indústria belga i que els danys tenien un valor de sis milions de marcs. Va exposar el que havia passat a la joieria Margfraf, a l’Unter den Linden, que va rebre uns danys de pràcticament dos milions de marcs perquè la botiga havia sigut saquejada. Göering, que era un amant de les joies, es va preocupar per les joies i li va ordenar a Heydrich que detinguessin a tothom que oferís joies i volia que els jueus paguessin per aquells danys. Göering li va proposar a Hilgard que els jueus fossin pagats per les companyies d’assegurances, però que es confisquessin després les sumes. Segons ell, les companyies es veurien beneficiades, ja que no tindrien que abonar íntegrament els danys. Però el delegat no va compartir l’opinió i li va dir que ell (Göering) anomenava beneficis al fet de que no tinguessin que pagar completament les destrosses. Sorprès, el ministre li va posar l’exemple de que si tenia que pagar cinc milions i de cop un àngel, que el va definir una mica corpulent, li deia que es podia quedar un milió creia que allò era un clar benefici i que ja li agradaria a ell participar en el seu “fifty-fifty”. Hilgard va insistir i li va assegurar que totes les companyies perdrien diners i que ningú podia pretendre una altra cosa. En to irònic i burleta, Göering li va preguntar:
Llavors, per què no vigilen vostès perquè la gent trenqui menys vidres?
Llavors es va mencionar la possibilitat d’establir una agència central d’emigració a Berlín seguint el model vienès, però segons Heydrich tardarien de 8 a 10 anys a solucionar el problema. Heydrich va dir-li a Göering que s’haurien d’aïllar i fer-los portar un distintiu, però el ministre, que això de portar un distintiu no el va acabar de convèncer, li va afirmar que al final els jueus haurien de viure en guetos i que aviat no quedaria cap més remei que crear-los en les grans ciutats. Ara va ser Heydrich qui es va mostrar més escèptic i li va respondre que no es podien crear barris aïllats, ja que es convertirien en amagatalls per criminals. Göering li va preguntar si podien ser confinats en ciutats senceres, possibilitat que Heydrich va veure més factible. En aquells moments, Funk va declarar que havien de sacrificar als jueus. A continuació, Heydrich, imitant a Goebbels, va proposar retirar en els jueus els carnets de xofer i tenir cotxe, perquè els considerava un perill, i va demanar que no poguessin accedir a les zones d’especial significat nacional ni a les institucions culturals, ni als balnearis i volia prohibir-los entrar als hospitals.
Un jueu no pot està en un hospital juntament amb Volksgenossen aris.
Goebbels va saltar per dir:
Ara mateix els jueus són petits i lletjos, i es quedaran a la seva casa.
No m’agradaria ser jueu a Alemanya! – va intervenir Göering abans de tancar la sessió a dos quarts de tres de la tarda.
Göering va mencionar que el 9 de novembre Hitler li havia explicat la seva intenció de dirigir-se a les democràcies que parlaven del tema jueu i desafiar-les a que s’emportessin els jueus. També va sortir la possibilitat d’enviar-los a Madagascar i algun lloc de Nord-Amèrica, on els jueus rics establerts allí podrien ajudar-los. El ministre de l’Aire va afirmar que si Alemanya es veia immersa en un conflicte internacional es passaria comptes amb els jueus i que en el primer que pensarien seria en provocar un gran enfrontament amb els jueus.
Tot seguit, Göering els va proposar redactar un informe dient que se’ls faria pagar als jueus una multa de 1.000 milions. Aquell mateix dia es varen publicar les mesures debatudes per l’exclusió dels jueus de la vida econòmica en el butlletí oficial del Reich. Els jueus se’ls va obligar a pagar una multa de 1.000 milions de RM (Reichsmarks) per reparar les destrosses de la Nit dels Vidres Trencats. Per arribar a aquesta suma els jueus es van haver de vendre les seves cases, les seves accions, els negocis i els bons de l’Estat. Tot i que el representant del Banc de Reich, Karl Blessing, es va oposar a aquella mesura perquè creia que seria una mesura contraproduent per l’economia, la mesura va tirar endavant i el Reich va ingressar de cop més d’un 6% que va servir per fer front al greu dèficit que patia. Els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. Von Krosigk, el ministre de Finances, que fins llavors havia posat en pràctica algunes mesures perquè l’Estat no s’endeutés més, va veure a mitjans de novembre que el govern no podria pagar els pròxims pagaments del govern, i els diners que van pagar els jueus per la multa van solucionar els problemes financers. També Göering va firmar en aquella reunió una disposició segons la qual prohibia en els jueus posseir negocis propis i dedicar-se a una professió a partir de l’1 de gener. A més, va obligar en els propietaris jueus de les botigues a netejar els carrers i els desperfectes, i es va aprovar a través d’un decret la prohibició de l’assistència de nens jueus a les escoles públiques. Les mesures que havia ordenat Goebbels també es varen aprovar i els jueus varen tenir prohibit assistir a qualsevol acte cultural, prohibició que havia sigut aprovada en anterioritat. A més, el ministre de Propaganda va prohibir la premsa jueva a Alemanya.
Goebbels va escriure un article en la Völkischer Beobachter que va sortir editat aquell matí on es resumien els fets de la Nit dels Vidres Trencats. El ministre deia que Herschel Grynspan era representant de tots els jueus i el funcionari Ernst von Rath era el representant de tot el poble alemany i, per tant, el que havia passat a París era que el judaisme havia disparat contra el poble alemany i que el govern alemany havia respost d’una forma legal, però contundent. El ministre estava emprenyat amb la premsa estrangera, la qual va qualificar de dolenta, sobretot la nord-americana, tal hi com va escriure aquell mateix dia en el seu Diari. El Nationaltidende danès va escriure un article molt crític aquell mateix dia.
Aprofitant el clima antisemita que vivia el país, es va inaugurar l’exposició L’etern jueu, la mateixa exposició que la que havia tingut lloc a Munic del 8 de novembre de 1937 al 31 de gener de 1938 amb la diferència de la sala Jueus a Berlín.
Al mateix temps, el director dels arxius estatals de Frankfurt va enviar una petita fracció dels arxius jueus de la sinagoga de la Fahrgasse als arxius estatals perquè els examinés la Gestapo.
A França:
El recent nomenat ministre de Finances Paul Reynaud va declarar, per deixar clar que el nou govern no tenia res a veure amb el del Front Popular, que vivien en un sistema capitalista en què s’havien d’obeir les seves lleis. Per Reynaud les lleis eren les del benefici, el risc individual, el mercat lliure i l’incentiu de la competència.
Arrel dels refugiats espanyols que fugien de la Guerra Civil espanyola, el govern francès va aprovar un decret que preveia l’internament dels estrangers considerats “indesitjables”.
Diari del Tercer Reich 