Dijous:

El dia abans de que esclatés la guerra:

Després de sortir de la reunió amb Joachim von Ribbentrop, a les dues de la matinada Neville Henderson va reunir-se amb amb l’ambaixador polonès, Josef Lipski, a la seva Ambaixada. Henderson el va informar de que la incorporació de Danzig a Alemanya i el plebiscit respecte al Corredor eren exigències que els alemanys no volien discutir i li va recomanar que el seu Govern permetés una trobada entre Hermann Göering i Edward Rydz-Smigly, ja que no confiava que Von Ribbentrop volgués negociar. Per la seva part, Von Ribbentrop es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb Adolf Hitler per informar-lo de la reunió amb Henderson. El ministre li va explicar que l’ambaixador havia sigut molt dur i que la garantia que donaven els britànics als polonesos acabaria en un conflicte.

A un quart de sis de la matinada, Henderson li va enviar un missatge a lord Halifax per informar-lo que havia aconsellat a Lipski en terme enèrgics que truqués a Von Ribbentrop per demanar-li les propostes alemanyes amb l’objectiu de comunicar-les al govern polonès. Lipski, segons Henderson, li havia contestat que necessitava consultar-lo amb el seu govern i li va prometre que el trucaria de seguida que el seu govern li indiqués què tenia que fer. Henderson creia que l’ambaixador polonès no actuaria amb eficàcia.

A les vuit del matí, Henderson va tornar a trucar a Lipski i li va demanar que actués ràpid i el va advertir de que si al migdia Polònia no havia fet res i no acceptava reunir-se amb el govern alemany esclataria la guerra. A les nou, Henderson va trucar a l’ambaixador francès, Robert Coulondre, per prevenir-lo de que si els polonesos no acceptaven enviar al migdia a Berlín un plenipotenciari, l’exèrcit alemany començaria a atacar. Coulondre es va presentar immediatament a l’Ambaixada polonesa i li va insistir a Lipski perquè truqués al seu govern i sol·licités l’autorització d’entrar de seguida en contacte amb els alemanys en qualitat de plenipotenciari. A dos quarts de deu d’aquell matí, el govern britànic va rebre l’informe de Henderson que havia escrit sobre la seva reunió amb Von Ribbentrop. El Daily Telegrafh va publicar la notícia de que durant la nit anterior havia tingut lloc una reunió del Gabinet britànic en el transcurs del qual havien estudiat les proposicions alemanyes. L’edició del diari londinenc va ser retirada.

A les nou, Bernardo Attolico va advertir al seu govern de que la situació era desesperada i els va confirmar que la guerra esclataria en unes hores. A Roma, Benito Mussolini va intentar, juntament amb el comte Galeazzo Ciano, trobar una solució. Ciano va trucar a lord Halifax per comunicar-li que Mussolini no intervindria a no sé que li poguessin donar la seguretat a Hitler de que Danzig seria retornada a Alemanya. Lord Halifax li va contestar que la primera cosa que s’havia de fer era establir el contacte directe entre alemanys i polonesos a través de Lipski.

A les deu del matí, Henderson es va reunir amb l’empresari suec Birger Dahlerus a l’Ambaixada per parlar del document que l’hi havia entregat Von Ribbentrop el dia anterior de males formes. Dahlerus, que s’havia dirigit a l’Ambaixada seguint les ordres de Göering, portava el document escrit a màquina amb els 16 punts que havia redactat Hitler per Polònia i que l’hi havia entregat el mateix Göering. L’ambaixador li va demanar que es reunís amb l’ambaixador polonès per entregar-li una còpia del document. Seguidament, Dahlerus, acompanyat per Forbes, va reunir-se amb Lipski i li va llegir el document, que va deixar pàl·lid a l’ambaixador quan en va veure la gravetat. Lipski també va quedar consternat perquè era el primer cop que veia a Dahlerus i no entenia com era que jugués un paper tant rellevant en aquell afer. Quan Dahlerus li va demanar que s’entrevistés immediatament amb Göering i que acceptés l’oferta de Hitler, l’ambaixador es va posar fet una fúria. Després d’ordenar-li a l’empresari suec que anés a la sala del costat per dictar els 16 punts a una secretària, va criticar amargament a Forbes que un “estrany s’ocupés d’un assumpte tan important.

A dos quarts de dotze, Attolico es va entrevistar amb Ernst von Weizsäcker en el Ministeri d’Afers Exteriors per anunciar-li que Mussolini estava mantenint contactes amb el govern britànic i que havia suggerit el retorn de Danzig com el primer pas per arreglar la qüestió polonesa per la via diplomàtica. L’ambaixador li va explicar que el dictador italià cert marge de temps per posar a punt el seu pla de pau.

A dos quarts d’una, Henderson va enviar un telegrama a lord Halifax en que li suplicava que insistís a Polònia perquè Lipski demanés al govern alemany les propostes alemanyes amb l’objectiu de comunicar-les urgentment al seu govern per tal de que aquest enviés un plenipotenciari. Segons l’ambaixador, les condicions dels alemanys eren moderades i li va prometre que no tenien res a veure amb Munic i que mai Polònia podria tornar a trobar propostes tan favorables. Al mateix temps, l’ambaixador li va escriure una carta a lord Halifax per dir-li que les propostes alemanyes no posaven en perill la independència de Polònia i que si no acceptaven les propostes es podrien trobar que més endavant es trobessin amb una oferta menys avantatjosa. En aquell moment, Dahlerus va tornar a l’Ambaixada britànica després de sortir de la reunió amb Lipski i va trucar, des del despatx de Henderson, va Horace Wilson al Foreign Office per anunciar-li que les propostes alemanyes eren molt liberals, però que l’ambaixador polonès acabava de rebutjar-les. Wilson, en sentir uns sorolls estranys del seu auricular, va entendre que els alemanys els estaven escoltant i va intentar posar fi a la conversació, però Dahlerus no va témer res i va criticar durament als representants polonesos fins al punt que Wilson li va demanar que callés. En veure que Dahlerus continuava criticant als polonesos, Wilson va penjar el telèfon. Ràpidament, Wilson va informar als seus superiors d’aquell incident. A la una, lord Halifax va enviar un telegrama xifrat a Henderson en que li va demanar que es mostrés més prudent alhora d’utilitzar el telèfon i li va explicar que la conversa de Dahlerus i Wilson havia sigut escoltada pels alemanys.

Al migdia, el ministre d’Afers Exteriors polonès, Josef Beck, va informar per escrit a l’ambaixador britànic a Varsòvia, Sir Kennard, que estaven disposats a un intercanvi directe de punts de vista amb el govern alemany i que havia sol·licitat a Lipski perquè s’entrevistés amb Von Ribbentrop amb l’objectiu d’anunciar-li que Polònia acceptava les propostes britàniques. Kennard li va preguntar què faria Lipski si Von Ribbentrop li entregava les propostes alemanyes i Beck li va respondre que el seu ambaixador no estava autoritzat a rebre-les perquè creia que seria un ultimàtum. L’important, segons Beck, era restablir el contacte i obrir negociacions.

Ràpidament, Kennard va enviar un telegrama a lord Halifax per advertir-lo de que ell, a diferència de Henderson, no trobava raonables les propostes alemanyes i que Beck havia dit que si els convidaven a Berlín no hi anirien perquè no volien ser tractats com Emil Hacha. Kennard ja havia enviat a les vuit del matí un telegrama a lord Halifax per informar-lo de l’entrevista del dia anterior amb Beck. Halifax estava molt emprenyat amb els polonesos. Després de rebre aquest segon telegrama, lord Halifax li va enviar ara ell un telegrama en que li demanava que es posés d’acord amb el seu homòleg francès, l’ambaixador Léon Nöel, per suggerir-li en el govern polonès que fes saber en el govern alemany que ha tingut coneixement de l’última resposta britànica al govern alemany i que acceptava en principi les negociacions directes. A tres quarts de dues, lord Halifax va enviar un nou telegrama a Kennard per demanar-li que posés immediatament en alerta al govern polonès i li aconsellés que informés de seguida a Lipski perquè digués en el govern alemany que estava disposat a transmetre en el seu govern algunes propostes per estudiar-les immediatament i fes suggeriments per una obertura ràpida de les discussions.

Finalment, el govern polonès, pressionat per la Gran Bretanya, va indicar a l’ambaixador Lipski que s’entrevistés amb el ministre Von Ribbentrop perquè declarés que Polònia considerava de manera favorables els suggeriments britànics i que donaria la seva resposta oficial en el termini d’unes hores, però li varen demanar que no acceptés cap ultimàtum. A la una, Lipski va sol·licitar l’entrevista amb el ministre, però no va rebre cap resposta fins les tres de la tarda quan va rebre una trucada d’Ernst von Weizsäcker en que li preguntava, en nom de Von Ribbentrop, si venia en qualitat de plenipotenciari especial o en qualitat d’una altra cosa. L’ambaixador li va contestar que sol·licitava una entrevista en qualitat d’ambaixador per presentar una declaració del seu govern. Novament Lipski es va tenir que esperar, ja que a les cinc de la tarda Von Ribbentrop va rebre a l’ambaixador Bernardo Attolico, que aquest li va comunicar el desig de Benito Mussolini de que Hitler rebés a Lipski per tal d’establir contactes que permetessin evitar la guerra. El ministre va prometre que transmetria a Hitler els desitjos de Mussolini.

Von Ribbentrop va rebre a rebre a dos quarts de set de la tarda a Lipski, que va llegir el comunicat escrit del seu govern en el qual es deia que el govern britànic havia informat la nit passada al govern polonès d’un intercanvi de punts de vista amb el govern alemany sobre la possibilitat de l’obertura de negociacions directes entre el govern polonès i alemanys. L’ambaixador li va declarar que el govern polonès considerava favorable el suggeriment britànic i donaria la seva resposta definitiva a aquest punt en les següents hores. Lipski de pas li va retreure que des de la una del migdia intentava entregar-li aquest missatge. Llavors, Von Ribbentrop li va preguntar si tenia plens poders per negociar i l’ambaixador li va respondre que, de moment, era simplement l’encarregat de transmetre un comunicat. Von Ribbentrop li va dir que esperava que s’hagués presentat com un delegat amb plens poders i Lipski li va repetir que no tenia aquesta categoria. Davant la resposta negativa, es va negar a continuar les conversacions i li va comunicar que informaria a Hitler del contingut de l’entrevista. Quan Lipski va tornar a l’Ambaixada va descobrir que l’hi havien tallat les línies telefòniques amb Varsòvia.

Hermann Göering va saber a través dels telegrames xifrats que es varen desxifrar de com estaven les negociacions i li va ensenyar a Birger Dahlerus, que va córrer a entrevistar-se amb Henderson per tal d’evitar l’inevitable en aquells moments. Dahlerus va dinar aquell dia amb Göering a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz i el va convidar a prendre un conyac. El ministre va quedar tant encantat amb aquell conyac que va quedar-se’n dues ampolles. Dahlerus li va proposar convidar a Henderson a una entrevista. Després d’aconseguir l’autorització de Hitler, Göering va convidar a Henderson i a Forbes a que prenguessin el te a la seva casa a les cinc de la tarda. Göering, en les dues hores que va durar la trobada, els va parlar de les inquietuds que havien mostrat els polonesos en el govern alemany i els va parlar del desig de Hitler d’assegurar l’amistat amb la Gran Bretanya. El ministre, però, els va avisar de que si Polònia no cedia, Alemanya els aixafaria com si fossin polls i que si la Gran Bretanya es decidia a declarar la guerra, ell ho sentia perquè creia que es cometria una gran imprudència.

Henderson va entendre perfectament aquell dia que la guerra ja era inevitable. Cap al vespre va enviar un telegrama al seu govern on afirmava que ara seria inútil que es presentessin nous suggeriments, ja que seria sobrepassats de seguida pels fets i que l’única cosa que encara podien fer era demostrar la voluntat britànica inflexible de resistir a la força per la força. El telegrama no va ser enviat fins a tres quarts de quatre de la tarda de l’endemà.

---

Tal hi com creia l’ambaixador, la guerra feia hores que estava decidida. A dos quarts d’una del migdia, Hitler va estendre un mapa d’Europa i va donar l’ordre de començar la invasió a Polònia el dia següent en la Directiva Número 1 de la guerra. En ella deia:

Al generalíssim de les Forces Armades Ultra confidencial.

Berlín, 31 d’agost de 1939

Directriu nº 1 per la marxa de la guerra

1. Ara que estan esgotades les possibilitats polítiques per resoldre per mitjans pacífics una situació a la frontera de l’est que es intolerable per Alemanya, he decidit recórrer a una solució a través de la força.

2. L’atac contra Polònia es durà a terme d’acord amb els preparatius realitzats en el quadre del Cas Blanc, sota reserva de les modificacions que resultin, en el que té a veure l’Exèrcit, del fet de que, en l’interval, ha completat pràcticament les seves disposicions.

El repartiment de les missions i l’objectiu operacional continua sense canviar.

Data de l’atac: 1 de setembre de 1939.

Hora de l’atac: a un quart de sis de la matinada. (Escrit amb llapis vermell).

Aquest horari s’aplica igualment a l’operació de Gdynia, sota badia de Danzig i pont de Dirschau.

3. A l’oest, es tracta de deixar a Gran Bretanya i a França la iniciativa de les hostilitats. Ens limitarem a rebutjar a través de les forces locals les violacions de frontera poc importants.

La neutralitat que hem garantit a Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Suïssa s’han de respectar escrupolosament.

A terra, prohibit, sense la meva autorització expressa, franquejar la frontera de l’oest, sigui pel lloc qui sigui.

A mar, la mateixa prohibició és vàlida per totes les accions ofensives o que puguin ser considerades com a tals.

4. Si Gran Bretanya i França obren hostilitats, llavors el deu dels elements de la Wehrmacht que operin a l’oest consistirà, economitzant i administrant al màxim les seves forces, a deixar a Alemanya tota possibilitat de concloure victoriosament les operacions de Polònia. En aquests límits, les forces enemigues i els seus recursos militars i econòmics hauran de patir tantes pèrdues com sigui possible. En quan a les ordres d’obrir el combat, jo me les reservo, en qualsevol cas, personalment.

L’Exèrcit defensarà el Mur de l’Oest i procedirà a dur a terme preparatius per evitar que no es traslladi cap al nord per la violació del territori belga i holandès realitzat per les potències occidentals (…).

La Marina farà la guerra a les embarcacions mercantils, tenint en compte sobretot a Gran Bretanya (…) L’aviació haurà, en primer lloc, impedir a les forces aèries franceses i britàniques que ataquin a l’Exèrcit i al Lebensraum alemanys.

En la direcció de la guerra contra Gran Bretanya, es procedirà a fer preparatius per utilitzar la Luftwaffe per desorganitzar els proveïments britànics per mar, la indústria de l’armament i els transport de tropes cap a França. Serà necessari buscar l’ocasió favorable per dur a terme un atac efectiu sobre tota classe concentracions de les unitats navals britàniques, cuirassats i portaavions en particular. Els atacs contra Londres estan reservats a la meva personal decisió.

Hauran d’efectuar-se preparatius amb vistes a atacs al territori britànic, sense perdre de vista que un èxit parcial amb forces insuficient ha d’evitar-se sempre i en totes les circumstàncies.

Adolf Hitler.

Llavors, el dictador també es va negar a rebre a l’ambaixador polonès i es va aïllar de l’exterior, tot i que va tenir temps per enviar un telegrama al duc de Windsor, que es trobava a Antibes, França. En el telegrama, Hitler li va dir:

A la nit va dictar a les secretàries en el seu despatx el discurs que donaria al Reichstag i en el qual declararia la guerra.

Però la guerra ja estava decidida des de feia temps. A dos quarts de set del matí d’aquell mateix dia, Franz Halder va escriure que la Cancelleria havia donat l’ordre d’atac per al dia 1 de setembre. A dos quarts de dotze del migdia, Otto von Stülpnagel va establir la necessitat de fixar l’hora d’atac a tres quarts de cinc de la matinada, ja que Hitler havia establert atacar Polònia. Els conspiradors a la vegada també sabien que es produirien les hostilitats. Von Weizsäcker va trucar a les 7:25 del matí a Ulrich von Hassell per demanar-li que s’entrevistés amb ell urgentment. El secretari d’Estat pensava que per evitar la guerra Henderson havia d’aconseguir persuadir a Lipski i al seu govern perquè enviessin immediatament un plenipotenciari polonès a Berlín. Per aquest fet, va trucar dos cops a Henderson i un cop a Göering.

---

Després de que Hitler donés l’ordre per començar l’Operació, les SS varen posar en marxa l’Operació Himmler; provocar desordres a Polònia per justificar la invasió alemanya per al dia següent. Cap a les dues del migdia, Reinhard Heydrich ja havia ordenat a Heinrich Muller, un alt funcionari de la Gestapo, que posés en marxa l’Operació Himmler i va agafar els presoners del camp de concentració de Sachsenhausen que havien disfressat d’homes de les SS i els varen enviar a la frontera polonesa. Llavors, Heydrich va fer trucar a les quatre de la tarda a l’habitació de l’hotel d’Alfred Helmut Naujocks a Gleiwitz, que feia de frontera entre Polònia i el Reich. El SS va escoltar una breu metàl·lica i aguda que li va demanar que tornés la trucada. Naujocks així ho va fer i va demanar trucar a la Prinz Albrechtstrasse, on i li varen dir la paraula xifrada: Conserves, que indicava que a les vuit del vespre havia de començar l’Operació, i la frase:

L’àvia ha mort.

Acte seguit, Naujocks va reunir a tots els seus homes i va donar-los instruccions per ocupar l’emissora de ràdio de Gleiwitz, Ràdio Breslau, una emissora que només s’utilitzava per donar notícies meteorològiques d’emergència, de manera que era difícil que algú estigués escoltant-la. Al mateix temps, Muller va sortir amb els seus camions estacionats davant la vila d’Oppeln per portar els presoners que farien d’esquer.

Poc abans de les vuit del vespre, els homes de Naujocks, cinc homes del SD disfressats amb patilles i bigotis a l’estil polonès, ja corrien pel camí de Tarnowitz per dirigir-se a les grans antenes transmissores. Un carter anomenat Foitzik els va veure, però quan aquest va intentar inspeccionar què passava el varen apuntar amb una pistola perquè marxés. En entrar a l’estació varen agafar a tot el personal que hi havia, tres treballadors i un policia, i varen tancar els presoners seleccionats en el subterrani. Però en aquells moments no sabien què tenien que fer i dubtaven de sí tenien que interrompre la transmissió que sonava en aquell moment i llançar una sèrie d’amenaces en polonès. Finalment, Naujocks va tallar l’emissió i va treure’s de la butxaca un paper en polonès que havia escrit el propi Heydrich per llegir-lo per la ràdio acompanyat per uns quants trets. Naujocks va fer veure que els polonesos estaven atacant l’estació cridant:

Atenció! Això és Gleiwitz. L’emissora està ara en mans poloneses.

A continuació, va llençar una violenta proclama contra Hitler i el Tercer Reich, però un error tècnic només va fer que s’emetessin nou paraules, entre elles la suposada invasió polonesa.

Al cap de quatre minuts, Naujocks i els seus homes varen abandonar l’estació. Quan varen sortir es varen trobar a Müller, que els va entregar el presoner anomenat Franz Honiok, un ciutadà alemany pro-polonès i catòlic de 43 anys que havia treballat d’agricultor, per matar-lo i fer-lo servir de pretext. El varen seleccionar per haver participat en diverses revoltes locals contra el domini alemany a Silèsia. De seguida, Naujocks va veure que aquell presoner estava en molt mal estat de salut; li va intentar obrir els ulls però tenia la mirada perduda i va pensar que estava drogat. Tot i no veure-li cap ferida en el seu cos, la seva cara estava coberta de sang. El presoner va ser assassinat i el seu cadàver va ser pujat a la sala de retransmissions per fer-li fotografies, que el dia següent es publicarien en els diaris alemanys. Abans de marxar varen disparar uns quants trets a l’aire per fer més enrenou. Homes de les SS disfressats amb uniformes de l’exèrcit polonès varen provocar dos incidents més. Segons va declarar el general Lahousen en el Procés de Nuremberg, aquella homes varen ser “retirats de la circulació”.

A les nou del vespre, els demés presoners varen ser conduïts en Mercedes negres per la Gestapo a un bosc. Müller els havia promès que a canvi de la seva participació se’ls recompensaria amb la llibertat. Un cop al bosc varen fer sonar una alarma, varen encendre dos reflectors i varen metrallar als presoners, que varen morir a l’acte. A continuació, uns homes de les SS, vestits amb uniformes polonesos, varen disfressar els presoners assassinats de membres de les SS i es varen dirigir a la frontera polonesa. En marxar de la zona varen cremar la duana de Hohenlindre. Un SS que sortia d’una caseta de la duana alemanya que acabava de destrossar es va topar amb els cadàvers vestits amb uniforme polonès i més endavant va explicar que els seus caps estaven afaitats, les cares destrossades per tal de que no es poguessin reconèixer i els seus cossos completament rígids. Els alemanys també varen col·locar dues bombes de rellotgeria a l’estació ferroviària de Tarnow, provocant la mort de 20 persones, més 35 que varen quedar ferides, tot i que la mortaldat hagués pogut ser molt més gran si el tren procedent de Cracòvia no hagués anat vuit minuts tard i un altre tren ple de passatgers no hagués marxat abans de temps. L’edifici va quedar pràcticament en runes.

L’agressió va motivar la declaració de guerra. Després es va difondre una història propagandística que explicava que els polonesos havien envaït Alemanya. Un fotògraf oficial va fotografiar l’escena de l’estació de ràdio per als diaris de l’endemà.

---

A les nou de la nit, Von Ribbentrop va entregar als ambaixadors francès, Robert Coulondre, i britànic, Henderson, una nota fent-los constar falsament que els polonesos no estaven disposats a negociar amb ells. A un quart de deu de la nit, la ràdio alemanya va retransmetre la proposta de 16 punts de Hitler que Von Ribbentrop havia presentat a Henderson la nit anterior. A dos quarts d’onze varen arribar les primeres informacions sobre diversos incidents greus a la frontera amb Polònia, entre ells l’atac a l’emissora de ràdio. A mitjanit, el diari Berliner Morgenpost va publicar que Polònia havia rebutjat la nota alemanya de negociar i que el conflicte era inevitable. Mentre tot això passava, l’Oficina de Guerra va deixar Berlín aquella nit per ocupar els seus quarters generals en el front polonès i els panzers alemanys ja corrien per fronteres poloneses. Els polonesos es varen començar a mobilitzar, però ja era massa tard, i només 600.000 polonesos varen fer front al primer assalt de l’endemà. Al mateix temps, el gabinet francès va publicar un comunicat en el que anunciava que França compliria amb energia els seus compromisos (amb Polònia).

---

Sabent que era inevitable la guerra, Hermann Göering va dir que la guerra seria d’una crueltat que mai es podrien arribar a imaginar. Al vespre, Hans Gisevius va ser convocat pel coronel Hans Oster en el quarter general del OKW. En veure a Gisevius, Wilhelm Canaris se’l va emportar a un passadís fosc i allunyat i li va augurar entre llàgrimes, que la guerra significaria el final d’Alemanya.

Però la gran majoria de soldats creien que no es produiria la guerra. Per exemple, Erwin Rommel va escriure una carta a la seva esposa Lucie dient-li que creia que aquella situació es resoldria sense tenir que arribar a realitzar accions bèl·liques de rellevància.

---

A Danzig, a primera hora de la tarda, el cuirassat Schleswig-Holstein, de bandera alemanya, va continuar ancorat al canal del port, a escassa distància de les fortificacions poloneses de la Westerplatte, a l’estuari del Vístula, i a les 18:35 va rebre de la màquina Enigma l’ordre per iniciar l’atac. El capità de la nau, Gustav Kleikamp, va ordenar que li portessin a l’alferes Wilhelm Henningsen, que havia embarcat una setmana abans a Memel amb els homes de la 1º Flotilla de Minadors per planificar l’atac de l’endemà. A continuació es va informar a tots els oficials.

Cinc hores després, entre les 23:30 i la 01:45, la infanteria de marina va desembarcar a Danzig, va contactar amb la policia, i el comandament del major August Winter va situar les seves metralladores pesades al sud i al nord del canal del Vístula.

Preveient que la invasió era qüestió de poc temps, els polonesos varen fer salpar els seus destructors cap a Gran Bretanya.

En el Reich:

A Alemanya:

Un decret del govern donava oficialment per acabat el programa d’esterilització en tots els casos excepte algunes excepcions. 

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va ordenar la mobilització general i, preveient atacs aeris, va començar a evacuar dones i nens de les ciutats. Es varen començar a apilar bosses d’arena fora dels edificis governamentals, es va donar ordres d’apagar tota la il·luminació per la nit i el primer ministre Neville Chamberlain va començar a debatre la formació d’un gabinet de guerra amb opositors a la seva política d’apaivagament com Winston Churchill.

---

A un quart de deu de la nit, Galeazzo Ciano li va comunicar a l’ambaixador britànic a Roma, sir Percy Loraine, que el govern italià havia pres la decisió de que Itàlia no lluitaria ni contra Gran Bretanya ni contra França. A un quart de dotze, l’ambaixador va comunicar aquesta notícia al Foreign Office.

A Itàlia:

A Roma, poc després del migdia, Ciano va proposar als ambaixadors francès i britànic convidar a Alemanya a una conferència que tindria com a objectiu revisar les clàusules del Tractat de Versalles, ja que les qualificaven com la causa dels problemes del moment.

A la Unió Soviètica:

A la nit, els soviètics finalment varen obtenir la victòria en la seva batalla contra els japonesos en les zones frontereres entre la Unió Soviètica i Mongòlia, quan les tropes soviètiques, liderades pel general Gregory Zhukov, varen destruir l’última resistència del 6º Exèrcit japonès a Khalkhyn Gol. 

En el Vaticà:

A primeres hores de la tarda, el papa Pius XII va enviar notes idèntiques als governs alemany, polonès, italià i a les dues potències occidentals per suplicar-los de que, en nom de Déu, evitessin tot incident i va demanar-los als governs francès, britànic i italià que donessin suport a la seva crida.