Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
En el moment en que Varsòvia es rendia, Adolf Hitler estava a Berlín, on hi havia tornat discretament sense cap cerimònia ni sense cap desfilada. El dictador tenia en ment una ofensiva més important que la polonesa i per això va convocar als alts oficials a la Cancelleria per informar-los dels seus plans de començar una ofensiva a Occident tan aviat com fos possible, ja que considerava que l’exèrcit francès i britànic no estaven encara preparats. Segons Walter von Brauchitsch, inclús Hitler va fixar la data del 12 de novembre com l’inici de l’ofensiva. Aquest anunci va ser vist amb hostilitat pels militars, que no els hi agradava que Hitler assumís el control directe de la planificació estratègica i, que, a més, no es consideraven preparats per començar una operació de tal calibre.
Heinrich Himmler va aprovar un decret en què s’ordenava transformar tot l’aparell de seguretat en un Ministeri, l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (Reichssischerheitshauotamt, RSHA). En un altre decret es nomenaven els caps de servei del nou organisme i es va nomenar a Reinhard Heydrich com a cap del RSHA. En el nou organisme se li va prohibir utilitzar la capçalera Direcció General de Seguretat del Reich en la seva correspondència amb altres autoritats, ja que oficialment pràcticament no era coneguda per ningú. En la primera reunió del RSHA amb els caps dels departaments de la nova organització i els caps dels Einsatzgruppen, Heydrich va dir que Hitler havia autoritzat l’expulsió dels jueus a l’altra línia de demarcació, entre la Polònia ocupada per ells i la zona ocupada pels soviètics.
Joseph Goebbels li va dir a Alfred Rosenberg que els polonesos es componien d’una fina capa germànica, que les ciutats poloneses eren brutes i que si Polònia hagués continuat governant sobre els antics territoris alemanys durant unes poques dècades més, tot hagués quedat ple de polls i de podridura. Goebbels li va assegurar que ara el que necessitaven era una mà dura per governar.
El U-30 va tornar de l’Atlàntic al port de Wilhelmshaven. Karl Döenitz va interrogar al seu comandant, que li va dir que havia enfonsat per error l’Athenia el 3 de setembre de 1939. De seguida Döenitz es va posar en contacte amb Erich Raeder i aquest, després de consultar-ho amb Hitler, va ordenar màxima discreció en l’assumpte perquè no volien fer empipar als nord-americans. Raeder, però, aquell dia va ordenar als cuirassats Deutschland i Graff Spee que abandonessin les seves bases i es llancessin a l’atac de les naus britàniques.
A Polònia:
El govern militar alemany a Polònia va decretar una confiscació general de les propietats poloneses. El decret va ser confirmat el 5 d’octubre.
En la Batalla per Polònia:
Després d’haver siguts rebutjats el dia anterior, els alemanys varen llançar un nou assalt sobre la ciutat de Varsòvia, que estava resistint fins llavors sense queviures i sense material sanitari i convivint amb els constants bombardejos com el del dia 25 de setembre. Finalment, els generals polonesos Tadeuz Kutrzeba i el general i comandant del 8º Exèrcit Johann Blaskowitz varen acordar l’alto el foc per les dotze del migdia. Poc després es varen començar a veure banderes blanques i, a les dues, varen acabar els combats després de que els asseguressin en els soldats polonesos que podrien tornar a casa després d’un captiveri breu i formal com a presoners de guerra. 140.000 polonesos varen ser fets presoners, dels quals 36.000 estaven ferits. Centenars de militars i civils polonesos ferits varen morir, tot i que s’haguessin pogut salvar si els haguessin donat una atenció mèdica. Però aquest no era el pla dels alemanys. Heydrich va informar que de les classes altes poloneses en els territoris ocupats només quedava present el 3% com a màxim.
Però no només Varsòvia es va rendir en aquella jornada, també es varen rendir les grans bosses poloneses envoltades pels alemanys, on encara resistien més de 90.000 homes. Al mateix temps, però, uns oficials de l’exèrcit polonès a Varsòvia varen formar el Servei per la Victòria de Polònia (Sluzba Zwycieswu Polski, SZP) una organització política-militar clandestina.
Els alemanys continuaven amb la seva política d’eliminació i els agents de les SS varen buscar a malalts mentals en el sanatori de Kocborowo. Els malalts, a més dels eslaus, que eren considerats pels nazis una raça inferior, no varen tenir possibilitat d’escapar.
A la Unió Soviètica:
Joachim von Ribbentrop va viatjar a Moscou per segellar un altre pacte amb la Unió Soviètica pel repartiment de Polònia. El ministre alemany va arribar a la capital soviètica a les sis de la tarda i abans d’anar al Kremlin va rebre dos telegrames del seu govern que el prevenien de les intencions soviètiques. Aquests missatges, expedits per l’ambaixador alemany a Tallin, explicaven que el govern estonià sabia que la Unió Soviètica volia atacar les seves bases aèries sota el pretext d’una amenaça d’un atac imminent.
A les deu de la nit, Von Ribbentrop es va reunir amb el ministre Viatxeslav Mólotov en un banquet celebrat en el Saló Andréyevski del Kremlin. De seguida varen parlar sobre si s’acceptava la proposta soviètica d’establir una línia de demarcació a Polònia al llarg dels rius Pissa, Narew, Vístula i San, i la d’entregar Lituània a la Unió Soviètica a canvi de territoris polonesos més extensos (la província de Lublin i la comarca a l’est de Varsòvia). Al final de la trobada, a la una de la nit, Mólotov va aixecar la seva copa i va cridar:
Un hurra per Alemanya, el seu Führer i el seu ministre d’Exteriors!.
Després del banquet i de la reunió, a les quatre de la matinada, Von Ribbentrop va enviar un telegrama a Hitler per anunciar-li que anirien a firmar un pacte que instal·laria dues divisions de l’exèrcit soviètic i una brigada de forces aèries en el territori estonià sense abolir el sistema de govern estonià. A més, el va informar de que Stalin proposava que el deixessin actuar a Lituània a canvi de que ells, els alemanys, disposessin de més territori polonès del pactat.
Diari del Tercer Reich 