Dijous:

A Polònia:

Després de que Varsòvia es rendís el dia anterior, la guarnició de la fortalesa de la ciutat, uns 120.000 homes, es varen rendir. També les restes de l’exèrcit polonès varen capitular després de que caigués la ciutat de Thorn, l’últim reducte de la resistència polonesa. Immediatament després, Adolf Hitler va anunciar que Polònia ja no existia com a nació.

A la Unió Soviètica:

Mentre Polònia es rendia sense condicions, a Moscou els representant d’Alemanya i la Unió Soviètica es varen reunir per ultimar el traçat de la línia de demarcació entre els dos països a Polònia. El ministre d’Afers Exteriors soviètic, Viatxeslav Mólotov, i el ministre d’Afers Exteriors alemany, Joachim von Ribbentrop, varen tornar-se a reunir a la tarda per delimitar de formar definitiva les fronteres en territori polonès. Però tres hores i mitja més tard i després d’un banquet oficial, Iosif Stalin i Mólotov es varen excusar perquè tenien que conferenciar amb una delegació estoniana a la que havien convocat a Moscou. Von Ribbentrop va sortir a l’òpera per escoltar un acte de El llac dels cignes, i després, a mitjanit, va tornar al Kremlin.  

A les cinc de la matinada del ja dia 29 varen firmar un tractat d’amistat i de cooperació, un protocol addicional al del 23 d’agost de 1939 anomenat oficialment Tractat de les Fronteres i d’Entesa germànic-soviètic. Tot i que es va firmar el dia 29, el tractat va portar oficialment la data de 28 de setembre. Amb aquest decret, Von Ribbentrop va donar llibertat d’acció als soviètics a Lituània, mentre que la província de Lublin i certes províncies de Varsòvia varen quedar sota la influència alemanya. També s’afirmava en el decret la “voluntat” de restablir la pau i l’ordre dels territoris annexionats i assegurava en els habitants una vida tranquil·la respectant el seu caràcter nacional, tot i que també s’advertia de que no es toleraria possibles revoltes poloneses i es reprimirien sempre informant a l’altra part de les mesures que es prenguessin. Després, els governs de Moscou i de Berlín varen emetre una declaració conjunta en la que afirmaven que si els esforços pel restabliment de la pau a Europa fracassaven, quedava establert que Gran Bretanya i França eren responsables de la continuació de la guerra i, com a conseqüència, els governs d’Alemanya i de la Unió Soviètica consultarien les mesures a adoptar. El mateix Heinrich Himmler també va arribar aquell dia a un acord amb els soviètics pel trasllat de les persones considerades d’ascendència alemanya, les Volksdeutsche, del sector soviètic al sector alemany. Hitler a la vegada va ordenar que l’evacuació dels 86.000 Volksdeutsche d’Estònia i de Letònia. Quan es va aplicar la mesura la majoria de les autoritats alemanyes encarregades d’aquella aplicació varen fer molt sovint la vista grossa i varen deixar que molta gent que no era alemanya pogués viatjar a Alemanya. Gràcies a aquell acord unes 750.000 persones, moltes d’ells sense ser d’origen alemany, es varen salvar de la mort o del captiveri quan els dos països varen entrar en guerra. 

Immediatament després de tenir l’acord amb els alemanys, els soviètics varen firmar un pacte d’assistència amb Estònia pel que es permetia tenir bases soviètiques en territori estonià. 

A la Gran Bretanya:

Un gal·lès anomenat Arthur Owens, al que el Servei Secret alemany considerava un agent seu, va dirigir-se a Holanda per posar-se en contacte amb els seus superiors alemanys, tot i que en realitat treballava per la Gran Bretanya. Els seus caps del Servei Secret britànic varen posar a Owens el nom clau de Neu. Aquest va aconseguir convèncer als alemanys de que havia establert a Gal·les una xarxa considerable d’agents alemanys i sol·licitava instruccions i diners. Li varen donar les seves reclamacions i Owens va tornar aquella nit a la Gran Bretanya. Aquella operació tenia el sobrenom de Traïció i va aconseguir enganyar per complert als alemanys.