Dimecres:
A Noruega:
A primera hora del matí, el capità britànic B. A. W. Warburton-Lee, seguint un destructor alemany cap al fiord d’Oslo, va entrar amb la seva esquadra de cinc embarcacions en el port. Allí va sorprendre a cinc bucs de guerra alemanys i diversos carregadors alemanys que estaven a la badia de Narvik i els va atacar enfonsant el petrolier i dos destructors, al mateix temps que causava greus danys als altres. El contraalmirall Fritz Bonte va resultar mort en aquesta acció. Però, en retirar-se, els britànics es varen topar amb els cinc destructors alemanys que sortien dels fiords veïns i varen perdre dos destructors i el seu comandant, el capità Warburton-Lee, se li va concedir de forma pòstuma la Creu Victòria. Ja lluny del fiord, els britànics, en retirada, varen enfonsar un gran transport alemany carregat de municions que s’aproximava al port.
A Trondheim, fins a última hora del dia, el Hipper i dos destructors varen estar al port de la ciutat sense que els britànics els ataquessin. En el port de Bergen, un grup de 16 Blackburn Skuas dels 800º i 803º Esquadrons amb base a Hatson, Orcades, varen enfonsar el creuer lleuger alemany Königsberg.
Al matí, l’ambaixador alemany Curt Bräuer va marxar sol d’Oslo per dirigir-se a Hamar per intentar presentar una nota a Halvdan Koht, el cap de govern, per carregar tota la responsabilitat de l’atac sobre les potències occidentals i li va explicar que ells, els alemanys, volien garantir la integritat territorial i la independència política del regne com s’havia fet amb Dinamarca el dia anterior. Els noruecs varen rebutjar l’oferta alemanya. A les tres de la tarda, en una petita escola d’Elverum, Bräuer va sostenir de nou una llarga conversació amb Koht i el rei Haakon VII per aconseguir fer tornar el govern a Oslo i arribar a un acord. Abans es va reunir a soles amb el rei. Haakon VII li va explicar que a Noruega el rei no prenia decisions polítics, ja que era exclusivitat del govern. Quan Koht es va unir a la conversa es va pactar la resposta del govern noruec, que seria comunicada més tard a Bräuer per telèfon quan tornava cap a Oslo, a Eidsvold. El govern noruec no acceptava a Vidkun Quisling, que era a Oslo per assumir el poder de forma inconstitucional, tal hi com havien decidit amb Adolf Hitler. Ràpidament, Bräuer va trucar a la delegació alemanya a Oslo, des d’on es va transmetre la resposta del monarca al govern alemany. El rei es va negar a acceptar aquell cop d’Estat i va ordenar la mobilització general. Els reservistes varen venir de tot arreu per participar en la defensa del país.
Després, el monarca es va reunir amb els membres del govern en un modest alberg del poble de Nybergsund, a prop d’Elverum. Allí els va explicar que no podia acceptar les exigències dels alemanys i que no podia nomenar a Quisling primer ministre perquè no hi tenia confiança. Tot i això, els va dir que ells, el govern, acceptava les exigències alemanyes ho comprendria perfectament, però els va avisar de que es veuria obligat a abdicar. Aquella mateixa nit, des d’una petita estació de ràdio rural, el govern noruec va anunciar la seva decisió de no acceptar les exigències alemanyes i va exhortar al poble a resistir.
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín, a la Cancelleria del Reich, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per analitzar la situació a Escandinàvia. El dictador li va dir que en els últims dos dies la Gran Bretanya havia perdut molt prestigi, però lamentava també les pèrdues alemanyes i va concloure que aquella acció (la de Noruega) havia sigut l’única gran missió que havia pogut imposar a la Kriegsmarine. Per informar a la població de l’ofensiva contra Noruega, la Völkischer Beobachter va sortir editat amb aquest gran titular.
Alemanya salva Escandinàvia!
Hitler també es va reunir amb Alfred Rosenberg per parlar de Noruega.
Un informe del SD basat en fonts universitàries deia que els estudiants que escrivien les seves tesis doctorals sovint ignoraven si l’autor era jueu o no, tal hi com es demanava que es fes des del 20 d’octubre de 1939, perquè aquesta identificació racial era complicada de verificar.
A la Gran Bretanya:
Neville Chamberlain es va reunir amb lord Salisbury, que va demanar reconstruir el gabinet al voltant d’un petit gabinet de guerra executiu. El primer ministre va descartar la idea. Llavors, el lord el va advertir de que un fracàs a Noruega seria fatal pel govern. Chamberlain li va contestar que si en el poble no li agradava l’administració actual podia canviar-la.
A les dependències de la Royal Society de Londres es va reunir un petit comitè per considerar un breu memoràndum de dos científics exiliats de la Universitat de Birmingham, Oskar Frisch i Rudolf Peierls sobre la bomba atòmica en la qual s’arribava a la conclusió que les possibilitat de fabricar aquest explosiu a temps de que tingués impacte important en la guerra eren moltes. A partir d’aquell dia el govern britànic va intensificar els esforços per desenvolupar la bomba atòmica. Curiosament, Frisch i Peierls, en les condicions d’alemanys, no varen ser informats del contingut d’aquesta reunió. També hi va participar Jacques Allier, un oficial d’intel·ligència francesa que el mes anterior havia estat a Noruega per robar els únics dispositius d’aigua pesada del món. Allier els va demostrar amb proves que els alemanys tenien intenció de desenvolupar les seves pròpies armes nuclears.
A França:
Maurice Gamelin li va confessar a Maxime Weygand que desitjava una ofensiva alemanya, ja que d’aquesta manera podria dur a terme la seva pròpia estratègica. Planejava dur ràpidament les tropes franceses i britàniques al nord, entrar a Bèlgica i ocupar posicions a la riba del riu Dyle, des d’on una línia defensiva podrien dur a terme un contraatac.
Diari del Tercer Reich 