Divendres:
En el Reich:
A França:
Els alemanys varen respondre la pregunta del dictador Benito Mussolini del dia anterior sobre quin dia volien que Itàlia entrés a la guerra. Adolf Hitler li va aclarir que volia que hi entressin el 6 o el 8 de juny perquè la Luftwaffe havia localitzat nous aeròdroms francesos i volia que fossin destruïts. Hitler no volia que Itàlia entrés d’immediat al conflicte perquè tenia por que provoqués que els francesos traslladessin els seus avions a altres aeròdroms per temor a l‘aviació italiana. Curiosament, no volia que entressin el 7 de juny perquè era divendres i creia que el divendres era un dia que li havia donat sort a ell. Tot i això, aquest tema no se li va donar massa importància perquè els alemanys estaven convençuts de que aquell dia aniquilarien els exèrcits britànics i francesos del nord i, per tant, l’ajuda d’Itàlia ja no era necessària. Hitler, en la carta que li va enviar, li va confessar que la seva declaració havia reforçat la seva fe en el final victoriós de la guerra i estava convençut de que la entrada d’Itàlia seria un cop fatal pels seus enemics.
En la Batalla per França:
En el port de Dunkerque, uns forts vents van dificultar l’operació de repatriació, l’Operació Dinamo, i dotzenes de petites embarcacions varen naufragar. A més, les bateries alemanyes ja tenien en el seu punt de mira al port i varen disparar sense contemplacions, i la Luftwaffe, que el dia anterior pràcticament no va poder volar pel mal temps, va reprendre els seus atacs contra les embarcacions aliades. Els soldats Aliats estaven ansiosos per fugir i feien l’impossible per pujar a aquelles inestables embarcacions. En total, aquell dia varen ser repatriats 68.104 soldats, i gran part de l’exèrcit britànic ja estava al seu país, Gran Bretanya. En total, 194.000 soldats ja havien sigut evacuats. Fins i tot petites embarcacions belgues petites varen ajudar a la tasca de rescat: el Lidie Suzanne va tornar a Dover a 105 homes; el Zwaluw, a 58; el Cor Jésu, a 274; el Jonge Jan, a 270 i el A5, a 234. En els molls de Dover, per culpa de l’incessant arribada de soldats, no es va parar de treballar ni un moment. A la nit, el general John Gort va marxar de Dunkerque i va tornar a la Gran Bretanya, deixant al general Harold Alexander al càrrec de supervisar la fase final de l’evacuació. Només quedaven 20.000 soldats britànics i 60.000 francesos per ser embarcats.
Davant la fugida dels soldats Aliats, Fedor von Bock ara va lamentar que Hitler hagués ordenat el 24 de maig aturar els blindats quan estaven a prop de Dunkerque, i va anotar en forma de crítica que quan arribessin a Dunkerque els britànics ja haurien marxat.
Winston Churchill va arribar a París acompanyat per Clement Attlee, el nou cap d’Estat Major, John Dill, i Edward Spears per ser presents a una reunió del Consell Suprem de Guerra en la que hi seria per primer cop Philippe Pétain, que va deixar molt mala imatge quan Roland de Margerie va parlar de dirimir la qüestió a l’Àfrica Septentrional francesa en cas de que França fos envaïda. El primer ministre britànic es va esforçar per senyalar que els britànics no embarcarien primer de les costes franceses per fugir i va dir que marxarien; bras dessus, bras dessous, agafats del braç, i els britànics cobririen la rereguarda. Paul Reynaud, però, li va suplicar que enviés més tropes a França per sumar-se a les tropes franceses que seguien defensant la línia del riu Somme. Churchill li va dir que no tenien més forces per poder enviar, ja que n’havia de conservar algunes per al seu país per si es produïa una invasió alemanya per mar o per aire. El primer ministre va parlar llavors de la seva convicció de que Gran Bretanya i França només necessitaven seguir lluitant per vèncer i va arribar a afirmar que ells, el govern britànic, estarien disposats a combatre des del Nou Món si, a causa d’algun desastre, la pròpia Gran Bretanya era destruïda. Els va avisar de que si Alemanya derrotava a algun dels dos països, o a tots dos, no tindria pietat i es convertirien en els esclaus dels alemanys. A continuació va destacar que Estats Units estava disposar a donar-los una ajuda poderosa i, per aquest motiu, els va demanar en els francesos que fessin comandes d’acer i altres productes essencials als nord-americans en grans quantitats encara que no poguessin pagar.
A la nit es va fer un sopar d’honor a l’Ambaixada britànica on hi va haver Reynaud juntament amb Georges Mandel i altres membres del govern. Tots els mobles i les catifes varen ser retirats del saló principal. Churchill els va tornar a prometre que lluitarien a cada racó.
El comandant Maxime Weygand es va dirigir al Quai d’Orsay per parlar amb el diplomàtic François Charles-Roux sobre les intencions italianes. El general li va assegurar que resistirien, però que encara es veia obligat a traslladar homes de l’exèrcit alpí al front del nord. Charles Roux es va reunir aquell matí a la Rue Saint-Dominique per parlar amb Reynaud, Pétain, Weygand, François Darlan i Edouard Daladier sobre un missatge dirigit a Mussolini, en la qual li prometien recompenses a les queixes d’Itàlia sobre el control del Mediterrani. Els francesos varen acordar parlar-ne abans amb els britànics abans d’enviar-la. El missatge va ser entregat a l’ambaixador italià Raffele Guariglia perquè el transmetés al seu govern. En ell, els francesos varen mostrar la seva sorpresa davant la possibilitat de que els italians els hi declaressin la guerra i varen demanar una última oportunitat per negociar les aspiracions italianes en la conca mediterrània.
L’ambaixador francès a Roma, André François-Poncet es va reunir amb el ministre Galeazzo Ciano per explicar-li la posició francesa. El ministre italià li va ser clar en dir-li que no esperessin una resposta de Mussolini i que estaven decidit a entrar en guerra, tot i que no li podia dir quan seria. Ciano també es va reunir amb l’ambaixador britànic i li va assegurar que ni que França oferís Niça, Còrsega i Tunísia podrien evitar que els declaressin la guerra.
William Bullit, després de reunir-se en privat amb Churchill, va enviar un missatge al president Franklin Delano Roosevelt i secretari d’Estat Cordell Hull per informar-los que l’evacuació a Dunkerque era tot un èxit. Els diaris francesos d’aquell dia anaven en el mateix sentit. Bullit també li va dir que després de la reunió entre el govern francès i el govern britànic estava segur de que la guerra encara no estava perduda. A proposta del primer ministre, va informar al President de que Itàlia entraria a la guerra. En un missatge dirigit a Hull, Bullit li va preguntar si ara que Mussolini estava decidit a entrar en guerra contra els francesos no seria hora de dir la veritat en públic sobre el dictador italià. També li va dir que no es podia cooperar amb Mussolini perquè era igual com si el govern nord-americà cooperés amb Al Capone. Unes hores abans d’aquests missatges, l’ambaixador li va preguntar a Roosevelt si era possible enviar 24 destructors als francesos. Però quan li va demanar que traslladés la flota de l’Atlàntic al Mediterrani, el President li va dir no hi havia cap flota atlàntica.
A la Gran Bretanya:
Poc després de que Churchill tornés a Londres, Arthur Purvis el va informar que el general George Marshall s’havia mostrat disposat a fer una excepció en la legislació de neutralitat dels Estats Units i, declarant excedents grans quantitats de munició nord-americans, els havia posat a disposició de la Gran Bretanya. Purvis també va aconseguit una posició prioritària per Gran Bretanya per l’adquisició de 500.000 tones del nou explosiu TNT.
Mentrestant, el país es preparava per una possible invasió alemanya. Tots els pals de senyals, els senyals de trànsit, els nomes dels carrers, estacions o poblacions varen ser esborrats. L’il·luminat de les estacions es va canviar per unes bombetes de color blau verdós, que estaven amagades i desprenien poca il·luminació.
En els Estats Units:
Preparant-se per la guerra, en el Congrés, Franklin Delano Roosevelt va llançar un programa de defensa d’un bilió de dòlars per augmentar les forces armades.
Diari del Tercer Reich 