Dijous:
En la Batalla per França:
A Bèlgica:
Adolf Hitler, en el seu quarter general a Bruly-le Pèche, un poble belga de les Ardenes, va rebre la visita de Joseph Goebbels, que venia de Berlín. El dictador li va parlar d’una visita als camps de batalla en els que havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial i es va emocionar en recordar les seves vivències en el front. Goebbels va quedar profundament impactat per aquells relats. Després d’acomiadar-se, Goebbels va marxar novament ple d’energia cap al proper aeroport castrense, des d’on un bombarder Heinkel el va portar de retorn a Berlín. Goebbels va escriure eufòric en el seu Diari aquell dia:
Després de la guerra, ens encarregarem ràpidament dels jueus.
Hitler, per la seva part, va anunciar que s’havia iniciat una nova ofensiva al front occidental.
A França:
Les tropes franceses, que lluitaven per defensar l’avanç alemany cap a París, no varen aguantar la seva línia de defensa en el Somme després de l’ofensiva alemanya del dia anterior, i varen anar cedint terreny per la plana de Picarida. Les tropes alemanyes, aprofitant la seva brutal superioritat en bombarders, tancs i en tropes motoritzades, varen trencar la línia de defensa francesa i varen tallar els camins cap a Rouen per fer la tàctica del moviment en pinça. Però el moviment encarregat a les forces de Paul Ewald von Kleist, que des d’Amiens i Peronne havia de trobar-se en el curs baix de l’Oise, a prop de Creil, es va topar amb fortes defenses franceses a Compiégne, que el varen obligar a dirigir-se a l’est amb l’objectiu d’aprofundir la bretxa que havia aconseguit obrir a Champagne.
Aquell matí varen informar al general Maxime Weygand de que les defenses franceses encara resistien. Després de visitar al general Alphonse Georges es va dirigir a dos quarts d’onze a París per celebrar la conferència de guerra.
El general Edward Spears va presentar la resposta del seu govern a la sol·licitud francesa de més suport. Tot i que havia promès l’arribada de més homes, els britànic es centraven en l’evacuació de Dunkerque i com a màxim podrien enviar dues esquadrilles de caça. Paul Reynaud es va queixar amargament. Weygand li va demanar llavors a Spears que li comuniqués a Winston Churchill de que si veiés l’actual estat de les tropes franceses no dubtaria en enviar les seves esquadrilles de caces. Després de que marxés l’enviat del primer ministre britànic, Weygand va informar a Reynaud sobre la situació militar, que en la seva opinió era satisfactòria, tot i que li va admetre que els britànics un cop més l’estaven decebent. Un cop més es va parlar de què haurien de fer quan es trenqués la línia defensiva en els rius Somme i Aisne. Weygand volia saber si continuarien combatent si queia París, on es concentrava el 70% de la producció bèl·lica francesa. Reynaud li va assegurar que podrien aconseguir armes de Gran Bretanya i d‘Estats Units, però el comandant en cap de les forces franceses no hi va estar d’acord. Reynaud li va ser clar; si els alemanys no els oferien un tractat de pau respectable continuarien la guerra en el nord de l’Àfrica. Weygand tampoc hi va estar d’acord i va tenir el suport de Philippe Pétain, que només pensava en negociar.
La capital francesa ja es preparava per al pitjor. L’hospital de Saint-Denis, en el barri obrer al nord de París, va quedar inclòs en la zona de guerra, fet pels qual ara podrien rebre soldats ferits. Al matí, Reynaud va reorganitzar el seu govern amb el coronel Charles de Gaulle com a sotssecretari d’Estat per la Guerra. Aquell mateix dia, el nou equip de govern va celebrar el seu primer consell. Però la situació estava al límit. El coronel Paul de Villelume va suggerir-li de nou a Reynaud que comencessin a pensar en evacuar el govern de París, però el primer ministre va continuar tossut en no abandonar la capital, tot i que li va autoritzar a Villelume negociar el trasllat dels servei del primer ministre i el Ministeri de Defensa al palau de Chaillot, un lloc més segur si es produïen més atacs aeris.
El Ministeri de Defensa Nacional i de la Guerra va publicar aquell matí diverses mesures relatives al trànsit de París i d’altres zones. A la vegada, els autobusos municipals varen començar a evacuar nens. Tement una possible revolta comunista aprofitant el caos, es varen detenir a 101 activistes comunistes que varen ser confinats en centres d’internament.
Els ambaixadors William Bullit (nord-americà) i Ronald Campbell (britànic) varen dinar junts. El britànic li va confessar que si Churchill no enviava avions era perquè sabia que en uns dies no en quedaria cap. Bullit el va avisar que els francesos es podrien sentir traïts i que podrien pactar amb els alemanys. Després de l’àpat, Bullit es va reunir amb Reynaud per dir-li que havia sentit dir que Weygand era pessimista amb la situació. El primer ministre francès va negar aquesta afirmació i li va assegurar que estaven resistint de forma extraordinària i que a l’únic lloc on els alemanys havien pogut penetrar era precisament el sector defensat pels britànics. Reynaud li va repetir que estava escandalitzat per la negativa britànica d’enviar més avions.
A tres quarts de vuit, Reynaud es va dirigir per ràdio a la nació per donar esperança al poble francès. Els va recordar que els exèrcits del nord no havien sigut aniquilats, sinó que havien sigut evacuats a Dunkerque, i que després de l’atac del 3 de juny la moral del poble parisenc no havia caigut. És més, segons el primer ministre ara els britànics bombardejaven les fàbriques alemanyes del Ruhr, Frankfurt, Colònia, Düsseldorf i Essen, i els va prometre més atacs d’aquests. També els va assegurar que estaven combatent en una batalla decisiva que decidiria el destí dels següents 100 anys.
Bullit va enviar, per la seva part, un missatge al president Franklin Delano Roosevelt per anunciar-li que les tropes franceses estaven resistint als atacs alemanys i que tot el món estava ple d’un esperit de lluita i esperança. Però l’ambaixador també el va informar que Reynaud estava dominat per la seva amant, la comtessa Hélène de Portes i la va considerar responsable dels canvis en el gabinet francès. Per aquest motiu li va demanar que no parlés per telèfon amb Reynaud, ja que sabia que la comtessa estaria escoltant la conversa i la repetiria per tota la ciutat.
Per mitigar encara més la moral francesa, l’emissora de ràdio alemanya que pretenia passar per francesa, Reveil de la France (Despertar de França), va emetre una proclama des de Brussel·les en la qual va qualificar el govern francès d’incompetent i va demanar una revolta nacional. A part del govern, l’emissora va demanar actuar contra els jueus, a qui feien responsables de la guerra.
En el Reich:
A Alemanya:
Les autoritats alemanyes varen ordre repicar les campanes de les esglésies i es va desplegar a Berlín totes les banderers per celebrar la victòria a Flandes. La majoria de vianants no varen mostrar públicament gran entusiasme.
A la Gran Bretanya:
Per ordres de Churchill, la 52º Divisió britànica va començar a travessar el Canal de la Mànega perquè estava convençut de que els alemanys, centrats en París, deixarien al descobert la zona atlàntica. El primer ministre va presidir aquell dia una reunió amb el doctor r. V. Jones, físic encarregat d’estudiar el material bèl·lic alemany. Jones li va dir que estava convençut de que els alemanys disposaven d’uns rajos que podrien guiar per nit als bombarders alemanys als seus objectius. Després d’aquesta reunió, el Servei d’Intel·ligència britànic es va posar a treballar per intentar desactivar aquests rajos.
Els alemanys varen enviar al voltant d’un centenar de bombarders perquè sobrevolessin la Gran Bretanya.
Diari del Tercer Reich 