Dimecres.
En el Reich:
A França:
El dia després de la conquesta de Dunkerque, Erhard Milch es va reunir amb el ministre Hermann Göering en el seu tren, que estava a prop de la costa del Canal de la Mànega, i li va proposar dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Agradant-li la idea, Göering va accedir a dur la proposta davant d’Adolf Hitler.
A Alemanya:
Els alemanys ja celebraven la victòria sobre França. A Suàbia es va instar a la població a hissar les banderes del règim en honor a Hitler. La majoria de la gent va treure entusiasmada les seves banderes per celebrar les victòries alemanyes i a les esglésies repicaven les campanes per pregar per Hitler i l’Exèrcit.
En la Batalla per França:
En el bàndol alemany:
Adolf Hitler va traslladar el seu quarter general de Felsennest a un poblet a prop de la frontera entre Bèlgica i França, a Bruly de Pesche, al nord de Rocroy i prop de la frontera belga-francesa, tot i que ja s’havia començat a fer el trasllat la nit anterior. Per indicació de Hitler, aquests quarter es va anomenar Desfilader del Llop, Wolfsschlucht. El quarter es trobava enmig d’un petit bosc i s’havia edificat ràpidament. Hitler es va instal·lar en una barraca de fusta aïllada, on també hi varen ser instal·lats Wilhelm Brückner, Rudolf Schmundt i Heinz Linge. Al costat de la barraca de Hitler hi havia un refugi de formigó d’un sol compartiment. El menjador es trobava a uns 100 metres de la barraca de Hitler. Alfred Jodl i Martin Bormann, així com la resta de l’Estat Major, es varen instal·lar a l’escola i en les vivendes prèviament evacuades del poble francès. Les reunions d’anàlisis militar es varen celebrar a l’escola. Allí també hi tenien els seus quarters d’Estat Major Göering i Walther von Brauchitsch. Des del seu nou quarter, Hitler va ordenar que les tropes de la Wehrmacht es dirigissin cap a la ciutat de París i va proclamar que aquell dia començava la segona gran ofensiva. Aquella marxa es va anomenar el Fall Rot.
A França:
Les tropes alemanyes varen tenir dures batalles contra les tropes franceses. A les cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A va reagrupar 125 divisions per atacar en un front de 16 quilòmetres, l’última línia de defensa francesa en el Somme i l’Aisne, composta per 49 divisions sota les ordres del general Maxime Weygand. Una hora abans, els alemanys havien bombardejat amb la seva artilleria pesada i l’aviació a tot el sector entre el Canal de la Mànega i la confluència dels rius Ailette i Aisne per tal de poder controlar tots els ports i els aeròdroms de la costa atlàntica. A continuació, la infanteria alemanya va atacar la línia d’Ailette i els panzer varen avançar des dels caps de pont de Peronne i Amiens, a través dels ponts que es trobaven encara dempeus a l’oest d’Amiens, entre Picquigny i Longrpe. Després, les tropes alemanyes, a marxes forçades, varen avançar cap al sud. Les deu divisions panzer disponibles, agrupades en tres grans unitats, varen constituir tres atacs principals contra la línia francesa. La primera, el panzerkorps del general Hermann Hoth del 4º Exèrcit va dirigir-se a l’oest d’Amiens. La segona, el panzergruppe del general Paul Ewald von Kleist va atacar al Somme, més a l’est, des de Peronne i la pròpia Amiens; i la tercera, el panzergruppe del general Heinz Guderian, del 12º Exèrcit, varen assaltar el Aisne des de Rethel. A més, la 7º Divisió Panzer d’Erwin Rommel va continuar el seu avanç direcció a Cherbourg.
En veure que ara serien atacats durament, Weygand va dir en l’ordre del dia que la Batalla per França havia començat i va ordenar defensar les posicions sense pensar en retrocedir. Però de seguida la línia defensiva de Weygand es va enfonsar i els francesos no varen poder evitar que els alemanys anessin guanyant terreny. Els britànics estaven defensant la línia del flanc dret, entre Abbeville i el mar, però també es varen veure obligats a retrocedir terreny com a conseqüència del creixent número de baixes, la disminució de la munició i la superioritat alemanya. Al final, els alemanys varen creuar el riu Somme causant moltes baixes en el mal organitzat exèrcit francès. Un cop varen creuar el riu, les tropes de Guderian varen arribar a la vall del riu Oise i a la zona baixa del Sena, on posarien les bases per l’ofensiva contra París.
L’altre exèrcit alemany, el Grup d’Exèrcits B, va atacar aquell dia, però les forces del general Fedor von Bock varen trobar una dura resistència.
A les set del matí, Weygand va trucar a Paul Reynaud per comunicar-li que els alemanys havien començat la gran ofensiva que esperaven. Per reforçar la defensa francesa, Reynaud va nomenar al coronel Charles de Gaulle sotssecretari d’Estat per la Defensa. Sabent de al necessitat de més homes, Weygand es va dirigir al quarter general de La Ferté-sous-Jouarre del general Alphonse Georges.
Després, el cap de les forces franceses es va dirigir a la Rue Saint-Dominique de París per assistir a la reunió diària amb Reynaud. Weygand els va avisar de que els alemanys atacarien en el Somme per dirigir-se a Le Havre i Rouen per, després, atacar frontalment a París i rodejar la ciutat per l’est i l’oest, avançant cap a un pont de trobada a Orleans. Reynaud els va advertir de que s’havien de preparar pel pitjor i que el govern havia d’estar a punt per abandonar la capital per no caure en mans alemanyes. Philippe Pétain va advertir de que si els britànics no enviaven avions i tropes de reforços suficients, haurien de parlar de les condicions de pau amb Alemanya, al marge del que passés a Gran Bretanya. Weygand també va parlar de negociar un armistici. Reynaud no hi va estar d’acord, ja que estava segur de que els alemanys no oferirien una pau acceptable. En aquest sentit i dirigint-se a Weygand, li va explicar que estava decidit en canviar el seu Gabinet i que prescindiria de Edouard Daladier per canviar-lo per Pétain. Però l’antic heroi de Verdun no va acceptar el nou càrrec. Pétain va tenir el suport de Weygand, amb qui no es podien veure, ja que considerava que els seus homes no comprendrien per què Pétain era apartat de la guerra.
Després de la reunió, Reynaud es va reunir amb l’ambaixador britànic, Ronald Hugh Campbell, per comunicar-li que tot i que Pétain estava predisposat a negociar la pau amb els alemanys, ell no ho acceptava. Campbell va informar al seu govern d’aquesta conversa.
A un quart de dotze, Reynaud va presidir una reunió amb els seus ministres. Abans va voler parlar a soles amb Daladier, que aquest li va demanar que permetés en el Govern marxar amb honors. Durant la reunió amb els ministres, Reynaud va lloar el seu patriotisme i la seva activitat ministerial durant els quatre anys que va ocupar la cartera de Guerra. A continuació, Reynaud va trucar al president Franklin Delano Roosevelt per prometre-li que lluitarien fins l’últim home i li va augurar que en aquella batalla es decidia la llibertat i la democràcia de tot el món. Un cop més li va demanar avions i destructors, però el President només es va poder comprometre a enviar-li canons i municions. També li va assegurar que estaven lluitant bé, afirmació que va ser confirmada per l’ambaixador William Bullit a Roosevelt aquella mateixa nit. L’ambaixador li va comunicar que si Itàlia entrava en el conflicte, els francesos estarien desesperats de més avions i no va descartar la possibilitat de que els britànics, que es negaven a enviar més avions als francesos, pogués negociar la pau amb els alemanys i instal·lar un govern feixista en el seu territori.
Aquell mateix dia, Winston Churchill va decidir posar a disposició de Reynaud dos esquadrons de caces i quatre de bombarders, i també va accedir a la sol·licitud dels francesos d’enviar més tropes britàniques a França. Churchill estava convençut de que si els alemanys se centraven en París deixarien al llarg de la costa del Canal de la Mànega, entre el Somme i Dunkerque, més desprotegit i podrien atacar.
Però Reynaud necessitava més i li va enviar una nota per protestar per la retirada de la RAF en territori francès. Churchill li va respondre que les bases aèries britàniques havien d’estar a Gran Bretanya perquè considerava imprudent que estiguessin en aeròdrom francesos.
El governador militar de París, Pierre Héring, va emetre una comunicat que va ser penjat en els murs de la capital, que deia:
El governador militar de París fa una crida a la vigilància de la població per notificar sense tardança a les autoritats militars, la gendarmeria i la policia l’aparició de paracaigudistes o avions enemics que aterrin en el camp, així com la presència de persones sospitoses a prop d’instal·lacions militars, fàbriques, ponts i túnels.
En aquell ambient pessimista, el comandant Henri Dentz va admetre que s’estava esperant el pitjor, igual que el coronel Georges Groussard, que aquell dia va descobrir que fortificacions que feia temps que s’haurien d’haver construït tot just s’estaven aixecant en aquell moment. El Govern va aprovar un nou decret publicat a Le Matin en el qual prohibia treure del territori francès or, platí, plata, plata daurada i joies acabades.
A les cinc de la tarda, l’as de l’aviació alemanya Werner Mölders, amb 25 victòries fins llavors, va enlairar-se amb un grup de pilots del JG-53 As de Piques amb el propòsit de travar combat contra avions Aliats. Com que era el més experimentat, Mölders va ajudar als seus companys per radiotelèfon. Però quan estava donant instruccions a un seu company sobre la línia del front nord de Chantilly, va notar que el seu ME-109A s’estremia pels impactes de canó i metralladores. Un caça Dewoitine D-520 el va sorprendre. Després de veure que no podia controlar l’avió, Mölders va saltar amb paracaigudes, sent capturat pels francesos. La seva detenció no va durar gaire, tres setmanes, després de que França sol·licités l’armistici a Alemanya. Respecte l’autor que va tocar a l’avió de Mölders, era un francès anomenat René Pomier-Layaragues del GC II/7, que tot i la seva important victòria aquell dia moriria en un altre combat aeri.
A la Gran Bretanya:
La Luftwaffe va atacar la base aèria de Mildenhall, des d’on sortien els avions que bombardejaven Alemanya.
Des de Londres, un desesperat Winston Churchill va enviar un telegrama al primer ministre canadenc, Mackenzie King, per dir-li que encara que Roosevelt era el seu millor amic, no havia arribat cap ajuda pràctica dels Estats Units i li va demanar que pressionés al President perquè col·laborés en aquest sentit.
A Noruega:
Les forces aliades combinades, després d’intentar els últims dies expulsar els alemanys des de Narvik cap a la frontera sueca, havien perdut les forces poloneses, i la 3º Companyia del 139º Regiment, sota el comandament del sots-tinent Raabe, va arribar a temps per reforçar el flanc dret, per on semblava que havia de seguir l’atac principal. Però aquelles forces combinades no sabien que els britànics, els francesos i els polonesos havien començat a evacuar Narvik, deixant sols els noruecs.
Diari del Tercer Reich 