Diumenge:
En la Batalla per França:
A França:
Les tropes alemanyes es trobaven a l’Ilse-Adam, a menys de 40 quilòmetres el nord de París, i havien ampliat el front que controlaven després de destruir l’última línia de defensa en el Somme del general Maxime Weygand el 6 de juny. L’ala dreta de la Wehrmacht es va apoderar de Rouen i l’exèrcit francès es va començar a enfonsar. De seguida els alemanys varen avançar cap a l’oest del Sena i l’est de la regió de Champagne. A més, tal i com estava previst, Gerd von Rundstedt va atacar amb el seu Grup d’Exèrcit B a l’Argonne i va destruir unes sòlides defenses franceses amb èxit. A través de les bretxes realitzades per la infanteria de Wilhelm List a l’esquerre del 4º Exèrcit francès, els blindats de Heinz Guderian es varen dirigir cap a Chálons-sur-Marne.
Derrotats, més d’11.000 soldats britànics i francesos es varen reunir en el port de El Havre, sobre el Canal de la Mànega, per ser evacuats a la Gran Bretanya.
Weygand va saber aquell mateix matí de l’avenç dels alemanys i per aquest matí va redactar la consigna per aquell dia en la qual demanava a cada soldat que lluités sense pensar en la retirada. A continuació va fer una crida en la qual va demanar persistència, iniciativa i esperit de lluita, i va assegurar que els alemanys havien patit moltes pèrdues i que aviat arribarien al seu límit.
A continuació, el comandant en cap es va dirigir al Ministeri de Guerra, a la Rue Saint-Dominique, per comunicar-li a Paul Reynaud de que l’exèrcit francès ja havia arribat al seu límit.
A dos quarts d’onze del matí es va celebrar una nova conferència de guerra. Veient que no resistirien gaires dies més, Reynaud va decidir evacuar tot el seu govern de París, tot i l’oposició de Philippe Pétain, que volia que es quedessin a la capital per negociar amb els alemanys. Tot i que el vell mariscal volia que es quedessin, a la nit va ser el primer en abandonar París escortat per policies en motocicleta i va passar la nit a l’estació de Gien. Però no només el govern havia de ser evacuat. Pétain també va mostrar la seva preocupació per la falta de mobilitat de l’exèrcit francès. Parlant de la possibilitat de negociar un armistici, Reynaud els va dir que no podien esperar una condicions honorables per part dels alemanys perquè estaven decidits a aniquilar-los i seria un error trencar les relacions amb els seus aliats. Pétain li va respondre que havien de pensar primer en França i que Gran Bretanya era el responsable de la situació actual. En aquell moment de la picabaralla va entrar Weygand a la sala per llegir-los la seva última ordre del dia i per mostrar-los l’esborrany d’un memoràndum en el que senyalava que entraven en l’última batalla defensiva. Si fracassaven, els alemanys vencerien. Reynaud va preguntar si podien enviar algunes divisions a Bretanya per trobar-se amb els reforços britànics, però Weygand li va contestar que no estaven en condicions per fer aquest enviament. Reynaud, visiblement afectat, va demanar la substitució del comandant militar de París, Pierre Héring, però Weygand li va replicar de que no era el moment adequat. Llavors varen començar a parlar de la defensa de París. El primer ministre va posar sobre la taula evacuar a la vall del Loire al president Albert Lebrun i els departament ministerials. El comandant en cap de les forces franceses va aprovar la idea. El ministre d’Armament, Raoul Dautry, va plantejar la possibilitat d’enviar fora de la capital prop de 100.000 treballadors de les fàbriques de la regió de París. La seva proposta també va ser acceptada.
En acabar la desoladora conferència, Reynaud es va tancar al seu despatx per redactar una carta als presidents de les dues cambres del Parlament per informar-los que havia pres la decisió d’evacuar els poders públics de París. Aquella decisió de moment era un secret a veus. Quan varen preguntar en el portaveu del govern en la conferència de premsa convocada al Quai d’Orsay sobre aquest tema, aquest va respondre que no sabia res.
A la tarda, quan es va saber que els alemanys estaven avançant amb més força i que ja es trobaven a l’Ilse-Adam, a quaranta quilòmetres de París, Paul Baudouin va demanar l’evacuació total. El diari Le Jour va recordar que els nens havien d’abandonar París. El diari calculava que encara hi romanien a la ciutat més de 200.000 nens. A més, per la regió de París circulava un pla per destruir tots els dipòsits de combustible de la ciutat i el seu extraradi.
A les nou de la nit es va celebrar una reunió del Gabinet que estava prevista que es fes l’endemà. Weygand va ser qui va parlar de la situació i Pétain es va negar a donar la seva opinió. Després d’escoltar els argument del comandant en cap, els ministres varen aprovar que el Gabinet abandonés París i es dirigissin en uns castells i finques assignats al llarg del Loira. Qui també va abandonar la capital aquell dia va ser l’antic primer ministre Leon Blum, que tot i les resistències que havia posat, que es va deixar convèncer després de rebre una trucada del ministre Georges Monnet.
En acabar la reunió, Reynaud va ser informat de que no hi havien hagut novetats en el camp de batalla. A continuació es va reunir amb l’ambaixador nord-americà William Bullit, a qui li va prometre que es quedaria a París fins l’últim moment juntament amb els ministre de Marina, Aire i Armament. L’ambaixador li va recordar que mai cap ambaixador nord-americà a la història havia abandonat París i que ell tampoc ho faria mentre cregués que era útil, però li va dir que arribat al cas de que caigués la capital ell hauria d’abandonar el càrrec i seria substituït per Anthony Drexel Biddle, que el seguiria fins a Tours. A continuació varen parlar dels últims informes que arribaven del front i Reynaud li va demanar poder trucar al president Franklin Delano Roosevelt per comunicar-li la seva decepció per la falta de suport britànic, sobretot en l’entrega d’avions. Bullit va informar al President sobre aquesta demanda i va deixar a la seva voluntat de si acceptar o no aquesta trucada. També va anunciar en el Departament d’Estat, en un telegrama emès a les set de la tarda, de que els alemanys es trobaven a tant sols 40 quilòmetres de París. Roosevelt va contestar més tard per comunicar-li a l’ambaixador de que si els diplomàtics francesos es dirigien a Tours volia que l’Ambaixada també si afegís. El President, però (podria ser que no redactés ell mateix el missatge), va decidir que el telegrama no fos enviat.
Weygand, per la seva part, va redactar un últim memoràndum per al govern abans de posar-se al llit. En ell, volia recordar que la batalla decisiva havia començat el 5 de juny, quan els alemanys estaven patint moltes baixes i va culpar de la imminent derrota a la falta d’homes. Tot i que va prometre resistència, va admetre que els alemanys arribarien a la regió de París creuant el Sena o obrint-se pas per la Campagne.
També veient el resultat que els esperava, el coronel Charles de Gaulle va viatjar a Londres per entrevistar-se per primer cop amb el primer ministre britànic Winston Churchill. Com que era membre del govern es va allotjar a l’Ambaixada francesa i va ser rebut per l’ambaixador Corbin. De Gaulle no va voler amagar la realitat a l’Ambaixada i va explicar la gravetat de la situació. Després es va reunir amb Churchill amb l’objectiu de que les esquadrilles britàniques fossin traslladades a França, al sud de Loira, per ajudar a la resistència francesa. Però el primer ministre ja no confiava en la victòria i estava tan ocupat en la defensa de la Gran Bretanya que s’hi va negar i va decidir enviar com a reforç les dues úniques divisions que disposava. De Gaulle li va prometre que el govern francès estava decidit a continuar la guerra, encara que s’hagués de traslladar a les seves colònies.
Molt abans de la seva reunió amb Reynaud, Bullit va assistir a un acte al poble de Domrémy-la-Pucelle, el lloc de naixement de Joana d’Arc, per oferir-hi una estàtua de Joana obra de Maxime Real del Sarte. En el seu discurs, Bullit els va dir que tot home civilitzat resava per la victòria de França i va lloar la valentia dels soldats francesos, comparant-los amb Joana d’Arc. A continuació va deixar en nom del president Roosevelt una rosa als peus de la santa. L’endemà el poble va caure a mans dels alemanys.
Aquell matí, el paquebot SS Washington va salpar de Bordeus rumb a Estats Units amb 1.500 nord-americans, residents temporals o permanents a França.
A Noruega:
Les últimes tropes aliades varen abandonar el país davant la impossibilitat de continuar lluitant contra els alemanys.
A l’Atlàntic:
Per primer cop el Focke Wulf 200 Condor va destruir una embarcació mercantil.
Diari del Tercer Reich 