Dissabte:

En la Batalla per Anglaterra:

A les quatre de la tarda va començar la quarta fase de la Batalla d’Anglaterra; 348 bombarders de la Luftwaffe, escortats per 617 caces, varen atacar la ciutat de Londres per ordres del ministre Hermann Göering. Els britànics, però, estaven previnguts i, inclús, temien pitjors conseqüències. Durant aquell matí, el servei d’Informació del Ministeri d’Aviació va enviar un missatge a Bentley Priory alertant de que consideraven imminent el desembarcament alemany. 

El ministre de l’Aire va observar els seus aparells des d’una vessant a prop del cap Blanc-Nez, on hi havia el comandament de la Flota Aèria 2, després de baixar del seu tren, l’Asia. Johannes Fink, amb el seu uniforme, estava al seu costat i sortiria en breu amb la primera onada d’atacants. Entre ells també hi havia Albert Kesselring amb Lörzer. A prop hi havia la infermera del ministre, Christa Gormanns a punt amb les seves xeringues per si de cas. Des d’allí, Göering va coordinar el vol de la Luftwaffe per atacar just al cor dels britànics. En el moment que el cap de la Luftwaffe donava les seves instruccions, els bombarders juntament amb els caces, en dues formacions diferents, varen passar per damunt seu. En aquell moment va sonar el telèfon i Göering va enviar a la infermera Gormanns a agafar-lo. Poc després, Göering va trucar, a través de la infermera, a la seva esposa, Emmy Göering, per comunicar-li que Londres estava en flames i que era un dia històric per ells. 

Poc abans de les cinc de la tarda va sonar la primera sirena antiaèria a la capital britànica. A les sis de la tarda, a Bentley Priory varen entendre que era una incursió més violenta que les dels dies anteriors i per això varen enlairar 23 esquadrons per vigilar el sud de Londres, els aeròdroms i les fàbriques d’aviació. Els alemanys, que volaven entre 5.000 i 7.000 metres d’altura, varen dirigir els seus primers atacs al port de Londres i a l’East End. Els molls van quedar destruïts per les flames després de llençar bombes sobre l’arsenal de reial Woolwich i el riu Tàmesis es va incendiar pel petroli, el sucre i el rom que va caure l’aigua. Per culpa de 300 tones d’explosius varen cremar Poplar, Limehouse, Tower Bridge, Tottenham, West Ham… A la localitat de Silvertown, la població va quedar rodejada per les flames i va tenir que ser evacuada per l’aigua. Les altes temperatures d’aquella jornada, uns 30 graus, no varen ajudar als britànics. Els alemanys també varen atacar altres arsenals, fàbriques, dipòsits, centrals elèctriques… Els primers en veure els bombarders alemanys varen ser els homes del Cos d’Observació situats a la cima de la Universitat Transmiten. Poc després de les sis, l’Esquadró 609, un dels cedits en reforç a Keith Park per protegir les fàbriques Brooklands-Windsor, va interceptar els bombarders alemanys que estaven sobre Londres. 

Des del cap Blanc-Nez, Göering va retransmetre el seu discurs radiofònic per tota la nació sobre la destrucció de Londres. El ministre els va dir que ell tenia la direcció de la Luftwaffe en la lluita contra Gran Bretanya i els va informar de que per primer cop Londres havia patit un atac de dia. Després d’aquesta declaració, Göering va tornar al seu tren especial. Un locutor alemany va radiar durant aquella jornada:

El cor de l’Imperi britànic s’ha entregat a l’atac de les forces aèries alemanyes.

A les 20:10, uns altres 180 bombarders varen tornar a atacar per augmentar els temors de la població londinenca. Els aparells, que es guiaven pel resplendor del foc, llançaven bombes explosives de 50, 250 i 500 quilograms deixant-ne caure un total de 352 tones d’explosius, HE, i 440 bidons inflamables. L’objectiu van ser les zones residencials per desmoralitzar la població per tal de forçar el govern britànic a firmar la rendició. Les sirenes antiaèries varen ressonar immediatament. Els bombers no varen poder apagar els incendis fins l’endemà, lluitant contra nou incendis que varen fer necessari la intervenció de més de 100 autobombes. Només en un incendi en els molls de Surrey en varen fer falta 300. En total van morir 436 persones i 1.600 van quedar ferides. Moltes de les víctimes mortals provenien dels barris més humils, ja que els seus edificis eren més vulnerables. A més, un caça britànic, abatut quan disparava contra un bombarder alemany, va xocar contra el refugi antiaeri d’una família. Les tres persones que hi havia varen morir a l’instant. L’atac alemany va ser tan mortal i destructiu perquè, en part, les defenses britàniques eren molt dèbils, ja que només disposaven de 92 canons antiaeris per defensar la ciutat de nit. A part, els alemanys varen aconseguir que tots els ferrocarrils que eren al sud de la capital, vitals per la defensa en cas d’una invasió, es varen trobar bloquejats. Quan es va veure que no eren capaços de defensar-se, es va decidir reorganitzar les defenses de la ciutat amb el general Frederick Pile, el comandant en Cap de les Forces Antiaèries, al capdavant.

Un cop acabat l’atac, els britànics varen publicar un comunicat en el que varen informar de que havien sigut provats diversos incendis en instal·lacions industrials i que les instal·lacions de la xarxa de distribució d’electricitat i altres serveis públics havien patit diversos desperfectes i algunes vies de comunicació havien sigut tocades. A més, els dipòsits, segons el comunicat, havien sigut objecte de diversos atacs i es va avisar de que les informacions dels morts no serien facilitades fins més endavant. 

Després de l’atac, Adolf Hitler va ordenar destruir els aeroports de les ciutats britàniques. Aquells atacs es van perllongar durant 57 dies i es varen conèixer com els Blitz (llamp, en alemany). Per tenir encara més potència, els alemanys varen tenir l’ajut dels caces italians, tot i que no varen tenir gaire èxit i varen patir moltes baixes. La Luftwaffe portava dos mesos preparant aquell atac per destruir els aeròdroms de la RAF.

Preveient que serien envaïts en breu, els caps de l’Estat Major britànic varen avaluar un informe sobre una possible acció alemanya contra el Regne Unit. L’informe citava que el moviment cap a l’est i el sud de barcasses i naus petites amb rumb a ports situats entre Ostende i Le Havre suggeria que la data de la invasió era molt pròxima, ja que aquestes naus no es traslladarien amb una antelació innecessària a ports tan exposats als atacs dels bombarders. Aquesta teoria es veia reforçada en l’informe pel sorprenent potencial de la força aèria alemanya desplegada entre Amsterdam i Brest, i per l’increment d’aquesta força pel traslladat des de Noruega de 160 bombarders d’ampli radi d’acció, i per les unitats de bombarder en picat de curt abast que havien sigut traslladades a aeròdroms més avançats de la zona del Pas de Calais. A més, els britànics sabien que els alemanys havien cancel·lat tots els permisos dels seus soldats pel dia següent. També es deia que quatre alemanys, tot i que en realitat era un alemany i tres holandesos, capturats el dia 3 després de que desembarquessin en un bot de rems a la costa sud-est, havien confessat ser espies per vigilar els moviments militars britànics, i es va ordenar que tothom estigués preparat en el curs de les següents dues setmanes per informar dels moviments d’unitats de reservistes a la zona Oxford-Ipswich-Londres-Reading. Per acabar, l’informe deia que les condicions de la Lluna i les marees durant el període d’entre el 8 i el 10 de setembre eren molt favorables per una invasió per mar a la costa sud-est. Aquestes deduccions es varen fer arribar als caps dels Estats Majors a dos quarts de sis de la tarda. 

A les vuit del vespre, el Comitè d’Intel·ligència Conjunta britànica, presidit per Victor Cavendish-Bentinck del Foreign Office, va donar l’alarma, sota el nom clau de Cromwell, per indicar que l’assalt alemany era imminent. Aquesta va ser la única vegada que es va donar aquesta alarma. Més tard, el propi Bentinck va dir que ell aquell dia estava absent i que el seu substitut havia sigut el qui havia donat l’alarma. Ràpidament es varen mobilitzar totes les tropes, que varen quedar quarterades esperant als alemanys, i van fer sonar les campanes de les esglésies per avisar a la població. El toc de campanes per tot el país només va servir per fer escampar rumors de que paracaigudistes alemanys estaven sent llançats a l’illa. També es va transmetre a totes les formacions de l’àrea de Londres i al 4º i 7º Cossos de reservistes en el quarter general una ordre perquè estiguessin preparats per una invasió sense més avís. A la fàbrica Supermarine de Southampton va córrer el rumor de que s’estava produint el desembarcament alemany i els obrers es varen preparar per defensar els seus tallers. A més, els britànics varen destruir ponts i els cavalls de Frisa varen tallar les carreteres. Els Home Guard varen patrullar pels camp. Tres oficials d’una brigada de Lincolnshire varen morir en trepitjar unes mines. Posteriorment es va veure que informacions que s’havien donat no eren exactes, com la presència de llanxes alemanys a prop de la costa. Al mateix temps, els Royal Enginners varen destruir diversos ponts i algunes persones varen morir quan varen trepitjar unes mines que havien sigut posades a l’últim moment.  

En el Reich:

A Alemanya:

Després de l’abdicació de la nit anterior de Carles II de Romania, Hitler es va reunir amb el seu entorn, entre altres Alfred Rosenberg, i va parlar amb menyspreu dels romanesos. El dictador li va preguntar a Rosenberg si coneixia personalment a Ion Antonescu. El Reichsleiter li va contestar que no, però el va informar sobre la seva posició. Després varen parlar de l’Est i Hitler li va assegurar que volia construir-hi les millors instal·lacions culturals. 

---

Reinhard Heydrich, el cap del Servei de Seguretat (SD), va parlar d’un pla per assassinar la classe dirigent polonesa, l’Església i la noblesa, sense oblidar a tots els jueus. Heydrich només complia els desitjos de Hitler, que havia ordenat acabar amb tots els membres de la intel·ligència polonesa. Després de que es redactés el pla de Heydrich, es varen fer arribar a la cúpula nazi els primers informes del cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Franz Halder, sobre les dimensions que tindria el pla d’extermini a la població jueva previst a Polònia. En llegir el pla, Heinrich Himmler va dir que el seu objectiu havia sigut sempre per ell inalterable, que no era altre que aconseguir la puresa de la raça.

---

A partir d’aquell dia, tots els noticiaris dels cinemes es varen unir en un de sol i des del novembre es varen titular: Deutsche Wochenschau. 

A França:

Himmler aquell dia es trobava a Metz i davant dels oficials de les SS els va dir que la policia no es podia concebre sense les SS i va afirmar que havien de formar part de l’educació nacional política que estaven edificant en aquells moments. Va assegurar que en els seus onze anys com a Reichsführer de les SS sempre havia tingut l’objectiu de crear l’Ordre de la Sang per difondre la idea de la sang nòrdica per tal d’apoderar-se de l’alta política i privar d’ella als demés que no tinguessin aquesta sang. Llavors, el líder de les SS va dir que aprofitant la guerra formaria batallons de vigilància i els sotmetria a un entrenament de tres mesos perquè s’aprengués a lluitar contra les demés races per tal d’eliminar aquests homes, a qui considerava negatius pel poble alemany, per ajudar a la comunitat popular alemanya i per apropiar-se dels seus béns perquè en poguessin gaudir els alemanys.

A Polònia:

El líder del Consell Jueu de Lódz, Chaim Rumkowski, convidat per Emanuel Ringelblum, va visitar el gueto de Varsòvia, on va parlar meravelles de la situació del seu gueto. Però quan li varen preguntar per què la mortalitat era tan alta, Rumkowski no va contestar. A Varsòvia, mentrestant, durant aquell dia fins el dia 9 es varen produir detencions aleatòries per part de les autoritats alemanyes. Els detinguts passaven la nit a la presó de Pawiak.

A Itàlia:

El dictador Benito Mussolini va ordenar en el seu Exèrcit a Líbia que iniciés una ofensiva per terra contra Egipte, tot i que no estaven preparats per una operació d’aquell calibre.

A Romania:

Aquell dia es va aprovar el Tractat de Craiova on s’obligava en els romanesos a retornar a Bulgària la regió de la Dobrudja meridional. A més, s’efectuava un intercanvi de poblacions.