Dimarts:
El cas Rudolf Hess:
A Alemanya:
En el Berghof, Adolf Hitler es va reunir amb els Reichsleiter i gauleiter en una reunió organitzada precipitadament. L’ambient encara era molt tens per l’afer de Rudolf Hess i encara la tensió va augmentar més quan Hermann Göering i Martin Bormann, els dos amb cara tensa, varen entrar a la sala abans que Hitler. Després d’un etern silenci, Bormann va llegir en veu alta l’última carta de Hess i llavors va entrar a la sala el dictador. A continuació, Hitler va pronunciar un emotiu discurs davant dels seus, entre ells Hans Frank, que va fer emocionar-lo fins i tot a ell mateix, que va estar a punt de llagrimejar quan va parlar de la lleialtat, la traïció i dels trastorns mentals de Hess. El líder alemany va afirmar que Hess havia actuat sense el seu consentiment, que estava mentalment malalt i que havia posat el Reich en una situació delicada respecte als seus socis de l’Eix. El dictador va insistir en més d’una ocasió de l’estrany comportament de Hess, les seves relacions amb els astròlegs, i va criticar-lo de que no hagués fet cas a les seves ordres de no seguir fent pràctiques de vol. També va assegurar que si aconseguia atrapar-li pagaria molt cara aquesta traïció. Quan Hitler va acabar el seu emocionant i intens discurs, es va recolzar a l’enorme taula que estava a prop dels finestral. En aixecar-se per contemplar les vistes, les 60 o 70 persones que estaven presents es varen anar aixecant a poc a poc de les seves cadires i el varen rodejar formant un semicercle sense dir res. Frank va escriure, fent referència a l’estat de Hitler, que només l’havia vist així després de la mort de Geli Raubal.
Després de l’acte, Hitler va firmar com a comandant en cap el decret de l’Ordre Jurídica Barba-roja, el Gerichtsbarkeitserlass, per la Wehrmacht, on va aprovar una nova jurisdicció militar en el que s’establia que es podia dur a terme l’execució en massa sense tenir en compte la jurisdicció dels tribunals militars i es decretava l’afusellament de tots els comissaris de l’exèrcit soviètic quan fossin capturats. Aquest nou decret es va aprovar per quan comencés l’Operació Barba-roja i servia per donar carta blanca als seus soldats per cometre assassinats contra civils, soldats i opositors dels territoris de l’Est. A més, es va ordenar efectuar represàlies col·lectives contra comunitats senceres en cas de que no es poguessin identificar ràpidament els autors individuals de sabotatges i es privava als civils russos de tot dret a apel·lar en els soldats alemanys dels delictes comesos contra ells ja fos assassinat, violació o saqueig. Aquell decret va ser aprovat i firmat per Wilhelm Keitel. Hitler també va ordenar a Heinrich Himmler, sota la seva pròpia responsabilitat, que emprengués feines especials en l’administració política de la Unió Soviètica i va ordenar a Göering que organitzés l’explotació del país i l’adquisició dels seus recursos econòmics per l’ús per la indústria alemanya.
Durant aquell dia es va emetre un segon comunicat que reconeixia el vol de Hess a Escòcia i la seva captura, i deixava oberta la possibilitat de que el Servei Secret britànic li parés una trampa. El comunicat acabava dient que aquesta acció no modificaria en res la lluita conta la Gran Bretanya. El comunicat de la delegació SD Bünde, afirmava que segurament no s’havia produït una escena de tan horror fins aquell moment i deia que circulaven rumors sobre el viatge del lloctinent de Hitler i que el poble no es creia el verdader mòbil del viatge. Per tot Alemanya, on la premsa ja havia informat del viatge de Hess i el definien com un boig, ja circulaven rumors que qüestionaven que Hess hagués actuat sol el 10 de maig de 1941, i menys sense el permís de Hitler. Durant aquells dies d’incertesa en el Reich, Göering es va mostrar més lleial que mai cap a Hitler, ja que es va desconfiar d’ell quan varen sortir públiques les relacions que havia tingut amb l’empresari suec Birger Dahlerus a l’agost de 1939 per tal d’evitar la guerra. Durant tot aquell temps, Göering va continuar estant en contacte amb el suec, que s’encarregava de mirar d’aconseguir les negociacions de pau amb la Gran Bretanya, i temia ser senyalat com un possible traïdor.
En substitució de Hess, Bormann es va convertir en el secretari general del partit nazi i l’encarregat de l’Oficina de Hitler. A partir d’aquell moment, qualsevol document o llei havia de ser firmat per Bormann, menys les competències de l’Exèrcit, del Ministeri de Propaganda i del Ministeri d’Afers Exteriors, cosa que va provocar que tingués diferents disputes amb els ministres Joseph Goebbels i Joachim von Ribbentrop. Una de les tasques més importants que va tenir va ser la de gestionar l’agenda de Hitler, i va ser ell qui decidia amb qui el dictador es podia i amb qui no.
Goebbels, per la seva part, va anotar aquell dia com havia viscut els fets de l’11 de maig i va confessar que Hitler estava enfonsat i que no veien com podien arreglar l’assumpte. El ministre també va escriure que havia ordenat que es tallessin les últimes Actualitats setmanals en les que apareixia Hess i que no paraven de trucar-lo Gauleiters, Reichsleiters… per saber què passava. Goebbels va exclamar en el seu diari: Quin espectacle pel món! Segons el secretari del ministre, Rudolf Semmler, Goebbels l’hi hauria dit que Hitler s’havia enfonsat en un mar de llàgrimes quan li va ensenyar la carta de Hess i que semblava que hagués envellit deu anys.
El professor Karl Haushofer li va confiar a Ilse Hess que pensava que Hitler havia “sacrificat” deliberadament al seu marit la missió de pactar la pau amb els britànics.
A la Gran Bretanya:
El primer ministre Winston Churchill, tot i tenir presoner a Hess, no es va interessar mai pel jerarca nazi, ja que estava convençut que Hitler no estava al darrere de la seva missió. Tot i el poc interès que va tenir Hess per Churchill, se’l va mantenir com a presoner perquè el món pogués veure la debilitat d’Alemanya davant de la Gran Bretanya. La BBC va informar aquell dia de l’arribada de Hess a Escòcia i la seva posterior captura. Pels nord-americans la detenció de Hess era molt important i lord Simon i el nord-americà Sumner Wells varen interrogar-lo sense èxit per mirar de treure’n tots els detalls de la vida del govern alemany. L’única informació rellevant que sembla que varen treure va ser quan va deixar clar que per Hitler el seu enemic era la Unió Soviètica.
Després de sortir de la seva reunió amb Hess a la matinada, lord Hamilton i Ivone Kirkpatrick varen tornar en avió a Turnhouse, on hi varen arribar a les sis del matí. A dos quarts de nou del matí, Kirkpatrick va parlar amb el Foreign Office del que havien parlat amb Hess i més tard va dictar a una taquígrafa el seu informe escrit. A primeres hores de la tarda aquest document va marxar en avió cap a Londres i Churchill el tindrà en unes hores. El document demanava continuar tractant a Hess com un presoner de guerra sota el Ministeri de Guerra i no de l’Interior i s’afirmava que el lloctinent de Hitler era un criminal de guerra en potència, però que un perdó seu els podria ser molt útil. Mentre no es produís tal penediment, Kirkpatrick proposava tenir-lo allunyat en un local adequat, no molt lluny de Londres i que es fessin tots els esforços per estudiar la seva mentalitat i intentar treure-li alguna cosa que els pogués interessar. També va demanar vetllar per la seva salut i el seu benestar, donant-li aliments i llibres i tot el que necessités per distreure’s, tot i que va exigir que no tingués cap tipus de contacte amb l’exterior o amb visitants, excepte els que estiguessin autoritzats pel Ministeri d’Afers Exteriors. Tot i això, va demanar que Hess no llegís els diaris i no escoltés la ràdio i va prometre que li posarien guàrdies especials perquè el tractessin dignament, com un general important que els hagués caigut a les seves mans.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, Iosif Stalin estava convençut de que la missió de Hess era una trama dels britànics i creia que volien pactar amb els alemanys per atacar a la Unió Soviètica. Els informes de l’ambaixador soviètic a la Gran Bretanya, Ivan Maïski, el van reafirmar amb aquesta idea, ja que l’interrogatori a Hess va ser preparat per lord John Simon, que era considerat pels soviètics proper ideològicament a les idees nacionalsocialistes. Per aquest fet, Stalin va fer que quatre dels seus exèrcits es desplacessin a la frontera occidental. Dies més tard, Stalin va creure que Hess havia sigut enviat per Hitler i que havia sigut mal acollit pel britànics i per això havia acabat detingut perquè al final no havien arribat a cap pacte per atacar a la Unió Soviètica.
A Itàlia:
A Roma, en el Palau Venècia, Von Ribbentrop es va entrevistar amb el dictador Benito Mussolini i el comte Galeazzo Ciano per parlar del viatge de Hess i dels contactes que tenia Hitler amb la Unió Soviètica. Mussolini volia que la Unió Soviètica es quedés al marge del conflicte bèl·lic perquè ell estava molt més interessat que els alemanys es centressin en el nord de l’Àfrica, on els italians estaven tenint una dura batalla amb els britànics. Ciano, però, continuava igual de confús que el dia anterior i va anotar en el seu Diari que l’assumpte Hess es tornava cada cop més misteriós. Pel gendre del dictador italià, l’assumpte era molt greu perquè significava la primera victòria dels britànics i va confessar en el seu Diari que Mussolini havia cregut al principi que Hess hauria caigut a l’aigua, però que ara que sabia que el lloctinent de Hitler estava en mans britàniques considerava l’assumpte d’una importància excepcional.
En el Mediterrani:
El submarí britànic Undaunted va ser enfonsat a prop de Bengasi pel submarí italià Pleiadi.
A l’Atlàntic:
El creuer auxiliar britànic Salopian, de 10.549 tones, va ser enfonsat.
Els britànics, en veure el dia anterior l’enorme cuirassat Bismarck, varen decidir anar-lo a buscar per destruir-lo. Des de la base escocesa de Scapa Flow va sortir una esquadra sota el comandament de l’almirall sir John Tovey composta per dos cuirassat, el King George V i el Prince of Wales, els creuers de batalla Hood i Repulse, el portaavions Victorious, els creuers Norfolk i Suffolk i sis destructors.
A Iraq:
El Mufti de Jerusalem, Amin al-Husayni, exiliat a Bagdad, va fer una cridar als països àrabs perquè declaressin la guerra als britànics. Precisament, aquell dia una altra força especial, composta per tropes musulmanes procedents de la Legió Àrab i el Cos de Fronteres de Transjordània, va travessar la frontera de Transjordània i va entrar a Iraq.