Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

Després de tornar de Berlín el dia anterior, en el quarter general de Rastenburg Adolf Hitler estava molt enfadat amb els seus generals perquè el Grup d’Exèrcits Sud s’havia retirat sense el seu permís. Ewald von Kleist volia retrocedir a una posició defensiva més segura a la desembocadura del riu Bakhmunt. Hitler li va prohibir i li va exigir que aturés la retirada. A la una de la tarda, el general Walther von Brauchitsch, que havia sigut cridat perquè es dirigís d’urgència al quarter, va assistir a una reunió militar en la que Hitler estava histèric. Tota l’estona els va esbroncar i escridassar perquè encara no havien guanyat la guerra. Impactat pel mal geni del dictador, Von Brauchitsch va transmetre l’ordre al mariscal de camp Gerd von Rundstedt perquè Von Kleist no es retirés. Von Rundstedt, que no sabia que l’ordre provenia de Hitler, va enviar un telegrama on advertia que era una bogeria voler mantenir les posicions i va amenaçar de que si no anul·lava l’ordre de no retirar-se tindria que buscar-se un altre comandant. Un cop Hitler va llegir el telegrama va decidir substituir-lo com a comandant del Grup d’Exèrcits Sud pel mariscal de camp Walter von Reichenau. 

Després de la reunió, a la tarda, Hitler, continuant irritat amb els seus generals, es va reunir amb els seus convidats, entre ells Heinrich Himmler, Walther Hewel i el general Eduard Dietl. El dictador els va recordar la manifestació que havien fet el cap de setmana del 14-15 d’octubre de 1922 a Coburg i com només baixar del tren havien sigut rebutjats, amenaçats i insultats pels comunistes, però va afirmar que gràcies a la seva resistència i el fet de no cedir havia sabut contrarestar aquells atacs. Hitler també va senyalar que durant aquella època havien tingut problemes perquè tenien tota la premsa hostil, excepte el seu diari, la Völkischer Beobachter. Tot i això, va assegurar que aquell temps que “patien” persecucions, reunions prohibides, diaris suspesos… era una època bella i va lamentar haver perdut el contacte amb el poble després de pujar al poder el 30 de gener de 1933, ja que, segons les seves paraules, abans nou de cada deu homes amb els quals estava en contacte pertanyien al poble, però que després de pujar al poder nou de cada deu pertanyien al món distingit. Dirigint-se a Dietl, Hitler li va agrair haver col·laborat amb ell des del principi i li va assegurar que havia contribuït al naixement del Tercer Reich. Hitler va atacar un més al món burgès qualificant-lo de dèbil i covard. Dirigint-se ara a Hewel, el dictador va exclamar que l’any 1923 ja tenien magnífics uniformes per construir un exèrcit coherent i va assegurar que el que havien tant ell com Benito Mussolini era inviable que passés a França.

Durant aquella jornada, el general Fedor von Bock es va queixar a Von Brauchitsch de que els abrics d’hivern per les tropes encara no havien arribat, el que suposava un endarreriment fatal per les baixes temperatures amb les quals es movien.

A Alemanya:

A Berlín, encara impressionat per la reunió el dia anterior amb el dictador, Joseph Goebbels va deixar constància en el seu Diari que Hitler ja pensava que la guerra s’allargaria més enllà del 1943.

A Letònia:

En el gueto de Riga els alemanys volien eliminar els 30.000 jueus del gueto i amb aquest objectiu grups de recerca varen recórrer part del gueto trucant porta per porta per examinar les cases. En aquells moments nevava una mica i la temperatura era de 7 graus sota zero. En principi només havien d’eliminar als jueus que no fossin aptes per treballar i per aquest fet el dia anterior els havien separat, però un cop els alemanys entraven a les cases mataven a trets a totes les persones que hi trobaven dins o se’ls emportaven per matar-les més tard. Entre 600 a 1.000 persones les varen matar d’immediat, entre ells hi havia malalts i els que no es podien moure.

A les quatre de la tarda varen començar a sortir de Riga columnes de jueus capturats i durant tres hores varen ser obligats a caminar a peu amb aquell intens fred fins arribar al bosc de Rumbula juntament amb 1.000 jueus alemanys que acabaven d’arribar en tren. Enmig del camí els policies alemanys i els letons varen matar-ne uns quants per diversió o perquè veien que les víctimes ja no podien caminar més de l’esgotament que portaven. Un cop tots ja eren al bos,c uns 1.700 guàrdies estaven preparats i diversos centenars de presoners soviètics havien cavat sis foses enormes en aquell terreny arenós. Ràpidament els varen fer desvestir en un prat i després els feien baixar a la fosa per una rampa de terra i els estiraven bocaterrosa o sobre els cadàvers de les anteriors víctimes. Dotze tiradors que treballaven per torns varen disparar contra els jueus durant tot el dia. El carregador determinava quan tenia que ser substituït el tirador per un altre. Friedrich Jeckeln, el cap de la policia a Riga, estava a la vora de la fosa rodejat per una multitud de membres del SD, policies i convidats civils. El comissari Lohse va fer una breu visita i, inclús, alguns comandants de la policia varen arribar a Rumbula des de llocs tan allunyats com del front de Leningrad. Els alemanys i els letons varen fer una pausa entre les cinc i les set de la tarda. 

A la nit els alemanys ja havien mort a 12.000 persones, mentre una unitat de Schutzmannschaften de letons custodiava la zona i matava als possibles supervivents. En total varen morir 14.000 jueus del gueto més els 1.000 jueus alemanys de Berlín que havien arribat, tot i que aquests no s’havien d’haver executat perquè Heinrich Himmler havia ordenat a Jeckeln només la seva retenció. Aquests jueus berlinesos varen ser transportats directament des de l’estació al bosc i assassinats a l’acte. L’ordre va arribar massa tard i el cap de les SS es va posar furiós en saber el destí d’aquelles persones i va advertir a Jeckeln de que no tornés a actuar per la seva compta. Himmler havia comunicat via telefònica també a Reinhard Heydrich que el transport de jueus procedent de Berlín no havia de ser liquidat. Els demés habitants del gueto que havien quedat varen ser assassinats a principis de desembre i només en varen deixar 2.500. 

Precisament, aquell dia el periodista d’origen jueu Lili Hahn va escriure en el seu diari que l’hi havia arribat el rumor de que les víctimes de les dues últimes deportacions des de Frankfurt havien sigut suposadament gasejades en un túnel proper a Minsk.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, preparant-se per l’arribada dels alemanys, va aparèixer en primera plana del diari Pravda un avís que amenaçava, que a partir d’aquell dia totes les persones que vaguessin pels carrers de Moscou sense motiu justificat serien afusellades a l’acte, igualment serien executats tots aquells que especulessin amb els aliments.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Leningrad, les autoritats soviètiques varen determinar que 11.085 persones havien mort a la ciutat de fam.

En el sector sud:

Els soviètics varen alliberar la ciutat de Rostov, conquerida feia pocs dies per les forces del Grup d’Exèrcits del Sud.

A Japó:

Preparant-se per l’atac a Pearl Harbor, els japonesos varen canviar tots els indicatius d’identificació de les seves embarcacions per segon cop en aquell mes. A més, el govern japonès va informar a Hiroshi Oshima de que les negociacions amb els nord-americans estaven trencades i, per aquest fet, li demanaven que li comuniqués a Hitler i a Joachim von Ribbentrop. L’ambaixador havia de dir que Gran Bretanya i Estats Units havien tingut una actitud hostil i provocativa cap a ells perquè es preparaven, segons l’opinió del govern japonès, per actuar a l’est asiàtic. El govern li va demanar a Oshima que fes comprendre que un incident armat entre Japó i les nacions anglosaxones podria fer esclatar una guerra molt més aviat del que es pensaven. Si els alemanys parlaven d’atacar a la Unió Soviètica, l’ambaixador havia de respondre que ja havien exposat la seva declaració de guerra el passat juliol i que si aquesta, aliada amb Gran Bretanya i Estats Units, es mostrava agressiva també ells, els japonesos, estarien disposats a respondre amb tota la potència. Tot i això, l’ambaixador tenia ordres de manifestar que els interessos japonesos estaven en la part meridional i preferien evitar una acció directe en el nord.  

Hirohito es va reunir durant aquell dia amb el príncep Takamatsu per saber si la Marina tenia alguns dubtes sobre les operacions militars. El príncep i germà seu, que era oficial naval, li va comunicar que la Marina compliria amb els seus deures, però que estarien encantats si poguessin evitar la guerra. Preocupat, l’emperador va cridar a Kido per demanar-li consell, ja que temia que li estiguessin amagant informació. Kido li va proposar que cridés al ministre de la Marina i al seu cap d’Estat Major per saber-ne més coses si tenia dubtes. Aquella mateixa tarda va convocar a Hideki Tojo, després al ministre de la Marina i per acabar a l’almirall Osami Nagano. Les seves preocupacions es varen diluir i li va demanar a Tojo que seguís endavant amb els plans militars. Més tard li va comunicar a Kido que no hi havia problemes amb la Marina.