Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

Al migdia, Adolf Hitler, dirigint-se al doctor Theodor Morell, va dir que seria precís obrar de forma que els francesos no venguin els seus productes sota el nom de Germanine com si es tractés d’un producte francès i va demanar que en un futur les patents alemanys siguin mantingudes en secret. Hitler va explicar llavors que quan va pactar amb els soviètics aquests no havien parat d’exigir-li artilleria, cuirassats o creuers de batalla i que estaven massa interessats en les fàbriques alemanyes. També va assegurar que després del seu primer conflicte amb els soviètics, els finlandesos s’havien dirigit a ell perquè el seu país es convertís en un protectorat alemany, però que ho havia tingut que rebutjar perquè considerava que era millor tenir-los com aliats. Parlant dels territoris de l’Est, Hitler va afirmar que les zones ocupades hi haurien de treballar diversos segles sanejant pantans, establint plantacions, repoblant forestalment Ucraïna… i va assegurar que Leningrad estava condemnada a la decadència. El dictador va narrar-los que la població de l’antiga capital tsarina s0estava morint de gana i que en el futur s’hauria de prescindir del seu port.

Durant aquell dia, Hitler va firmar la Directriu número 41, l’Operació Blau, l’ofensiva alemanya de primavera i estiu d’aquell any. L’objectiu era ocupar el front del Caucas després d’encerclar i destruir a les forces soviètiques en les proximitats de Stalingrad per arribar després a Bakú, centre productor de petroli, i ocupar els ports de muntanya que obrien la ruta cap al Golf Pèrsic, arribar al Mar Caspi per establir-hi una flota naval, ocupar la península del Kerch i Sebastopol, a més de les ciutats de Stalingrad i Moscou. En la Directriu, Hitler va escriure que tant les condicions climàtiques com les del terreny que s’havien trobat fins llavors feien que la comandància i la de les tropes es dediquessin de nou a la llei del comerç per anteposar els seus desitjos als de l’enemic.

Durant el sopar, Heinrich Himmler va declarar que, segons la seva opinió, la millor manera de resoldre el problema francès seria procedir a una selecció anual de cert número de nens “racialment sans”, escollits entre la població germànica de França, per internar-los en internats alemanys i per fer-los agafar consciència de la seva sang germànica. Hitler li va respondre que aquesta idea no li deia gran cosa, tot i que li va dir que seria un èxit s’hi aconseguien treure els “elements d’origen germànic de les urpes de la classe dirigent del país gal”. En aquest punt, Himmler va explicar les converses que havia mantingut amb Anton Mussert i els va confessar que l’havia sorprès que el líder holandès intentés recuperar la seva legió. El Reichsführer els va prometre que l’hi havia dit que en cap cas seria possible i que després de la guerra Holanda només podria tenir uns quants soldats perquè no els necessitarien per la defensa del territori, ja que aquesta competència seria exclusivament d’ells. Hitler li va afegir que Mussert sempre s’havia expressat davant d’ell d’una forma molt curiosa a propòsit de la jura dels legionaris, però va demanar ser prudents tant amb els holandesos com amb els noruecs. Himmler va subratllar les paraules de Hitler referent a un gran Reich i va posar de relleu que les diferents poblacions reunides a Holanda no tenien un sentiment de comunitat. Wilhelm Keitel va confirmar aquest punt de vista i va dir que els frisons establerts a l’altra banda de l’Ems no desitjaven altra cosa que relacionar-se únicament amb els seus. Després de reflexionar-hi durant uns minuts, Hitler va declarar que seria millor reunir en una sola província als frisons dels dos costats de l’Ems i parlar del tema en el moment oportú amb Arthur Seyss-Inquart. Himmler va parlar llavors de la necessitat d’establir a Holanda internats destinats a l’educació política dels joves, dos per nois i un per noies, que serien creats sota el nom d’Escoles del Reich. Després d’un temps, aquests alumnes holandesos haurien d’anar un cop a una escola semblant d’Alemanya. També els va confessar que existia un projecte semblant per la creació d’aquestes escoles a Noruega i els va dir que serien finançades pel tresorer del NSDAP, Franz Xaver Schwarz. Hitler va aprovar aquesta idea. 

Hitler els va explicar que en cap cas podien cometre l’error d’allistar a l’exèrcit alemany a estrangers que “no tinguessin valor”, a menys que tinguessin una noció del Reich germànic i per aquest fet rebutjava les legions estrangers en el front de l’Est. El dictador també va demanar prudència alhora de germanitzar el nou espai vital, sobretot amb els txecs i els polonesos. Els va confessar que havia convingut amb Hans Frank que el districte de Cracòvia, així com el districte de Lublin, fos poblada únicament per alemanys per contenir lentament als polonesos. Els va dir que no creia convenient procedir amb masses miraments, ja que considerava que l’ànima polonesa continuava bategant, i va demanar que en un futur els alemanys no es barregessin amb els polonesos. El dictador va donar la raó a Himmler per haver dit que els únics generals que havien donat una resistència seriosa el 1939 eren d’ascendència exclusivament alemanya. També els va assegurar que la pau no seria guanyada per ells en l’aspecte racial sinó eren capaços de mantenir-se racialment a cert nivell. 

Canviant de tema, Hitler els va recordar que després de l’enfonsament de 1918 l’actitud dels dirigents alemanys havia sigut inconcebible i els va acusar de denunciar als industrials que treballaven per anar encontra del Tractat de Versalles. El dictador va renegar de que haguessin pogut al·ludir perfectament al Tractat de Versalles durant el període entreguerres i els va explicar que a dia d’avui el comandament militar tenia el deure d’assegurar que els francesos no els fessin a ells aquest joc i els va prometre que durant els pròxims cinquanta anys el destí de França consistiria en reparar l’error de Versalles.  

Durant aquella nit, Joseph Goebbels va trucar a Hitler per demanar-li que prohibís les visites dels soldats alemanys al papa Pius XII perquè temia que el Papa, que parlava correctament l’alemany, intentés convèncer als soldats de que no lluitessin o que els influís d’alguna forma.

A Alemanya:

El ministre Franz Schlegelberger va enviar una carta en els participants de la Conferència de Wannsee del 20 de gener en que es va mostrar favorable a la proposta de Wilhelm Stuckart de no deportar els Mischlinge a l’Est, però sí que estava a favor d’esterilitzar-los, excepte els d’edat més avançada. 

A l’oceà Índic:

La flota japonesa del vicealmirall Nagumo va fer una incursió i l’aviació va bombardejar Colombo, la capital de Ceilan, l’actual Sri Lanka, enfonsant dos creuers britànics, el Hector i el destructor Tenedos, i petites embarcacions de l’almirall James Sommerville, que havia concentrat les seves forces al sud de Ceilan. A les 08:35, els japonesos es varen retirar de Colombo. En el port, les columnes de fum negre es podien veure a quilòmetres de distància. Més tard, quan els creuers Cornwall i Dorestishire varen ser descoberts a uns 240 quilòmetres a l’oest, Nagumo va llançar-hi 88 avions en la seva direcció per destruir-los, objectiu que varen aconseguir. En total, els japonesos varen matar a més de 500 homes a Colombo. De seguida que Sommerville va saber el què havia passat, va fer perseguir la flota japonesa llançant els seus avions des del Indomitable amb la idea d’atacar, però no varen trobar els japonesos. Per si no fos poc pels Aliats, la Força B japonesa va arribar a contactar amb el gruix de la flota aliada.

A les Filipines:

Després de l’ofensiva japonesa del 3 d’abril, la bandera japonesa onejava al cim del mont Samat després de que el front defensat per les dèbils tropes de Jonathan Wainwright es desfessin.