Dimecres:

L’Operació Jubilee:

Al matí, 5.100 soldats canadencs de la 2º Divisió canadenca i 1.000 comandos britànics i rangers nord-americans, una divisió i dues brigades sota el comandament del general John H. Roberts varen desembarcar a la costa sud britànica de França, al port de Dieppe, a uns 100 quilòmetres de la Gran Bretanya, amb el suport de 252 vaixells de guerra (cap d’ells era més gran que un destructor), i 69 esquadrons d’avions. Així va començar l’Operació Jubilee amb l’objectiu principal de fer-se breument amb el control del port i de la ciutat. Els soldats havien de conquerir el màxim de soldats alemanys per interrogar-los, destruir les instal·lacions i les infraestructures i portar els avions de la Luftwaffe a lluitar contra la RAF per demostrar la debilitat aèria alemanya.

Però aquesta Operació va ser un fracàs; els comandos que tenien que destruir la bateria Goebbels, a l’est de Dieppe, es varen trobar a les 3:47 de la matinada amb un comboi coster alemany, que va donar la senyal d’alarma, amb una forta escorta. El xoc naval va fer que les llanxes de desembarcament es dispersessin abans d’hora i només 20 comandos varen aconseguir arribar a terra. Tot i això, varen ser capaços d’obstruir l’acció de la bateria alemanya impedint que disparessin cap al mar. Els canons de la bateria Hess varen quedar fora de combat. Les fases preliminars de l’Operació havien anat bé, però quan els canadencs es preparaven per desembarcar els errors de planificació es varen fer més que evidents. De seguida la força principal dels canadencs es va apropar al port de Dieppe, però en no poder utilitzar bombarders pesats, només dos esquadrons de bombarders mitjans varen enlairar-se a trenc d’alba per atacar al voltant del port. La seva força va ser insuficient. Només els seguien un grup de caces que no eren tan potents com els bombarders. Com havien esperat els Aliats, els caces Messerschmitt Me 109 i Focke-wulf Fw 190 es varen enlairar des de diferents aeroports de tot el nord de França i, de seguida, es varen produir violents combats sobre el Canal de la Mànega. En inferioritat numèrica i de potències, els Aliats varen atacar als alemanys amb els canons de les embarcacions aliades. Aviat es va fer evident que la Luftwaffe, que operava a prop de les seves bases, estava guanyant la partida als Aliats.

Mentre el combat aeri es produïa, les llanxes de desembarcament recorrien els últims metres fins a la costa. Per poder desembarcar sense trobar resistència, els canons de les embarcacions aliades els varen proporcionar foc de cobertura. Però les bateries costeres alemanyes, més poderoses, els hi varen tornar el foc, tocant les llanxes de desembarcament i inclús varen enfonsar un destructor. Algunes llanxes varen quedar danyades o encallades en el mar. Per salvar-se, els canadencs varen saltar d’elles, però es varen trobar amb un dens foc dels alemanys ja previnguts. D’immediat, els canadencs varen començar a patir nombroses baixes. A més, per si les coses ja no anaven prou malament, les erugues dels tancs Churchill varen tenir problemes amb la gruixa capa de còdols, que va quedar desgastada per l’aigua de la platja, cosa que els va convertir en objectius fàcils pels canons antitancs alemanys. Els que varen aconseguir arribar al dic de tres metres d’alt, que estava a l’altra banda de la platja, es varen trobar amb la impossibilitat de superar-lo i, llavors, encara més tancs Aliats varen ser destruïts. En conseqüència va augmentar la confusió a les platges pels Aliats i, a sobre, alguns reforços varen desembarcar en llocs erronis. El general Roberts, que supervisava el desembarcament des d’un dels destructors, es va trobar amb la impossibilitat de determinar quina era la verdadera situació, en especial perquè les comunicacions amb la costa eren deficients. Amb les baixes dels canadencs en augment, Dieppe es va convertir en una batalla desequilibrada, tot i que alguns soldats varen aconseguir entrar a la ciutat holandesa. Durant els combats, la població local va quedar-se a les seves cases, en part per la por i també per les consignes radiades per la BBC, que va demanar en els habitants que es mantinguessin al marge de les operacions. Al final, Roberts es va adonar que l’Operació no anava com estava planejat i a les nou del matí va ordenar la retirada.

Però la confusió causada per la matança a les platges i les comunicacions deficients varen dificultar la retirada, i es va necessitar més de quatre hores per dur-la a terme. Els homes s’apilaven a les llanxes de retorn i algunes d’elles varen bolcar i l’artilleria alemanya els va acabar de rematar. Dels 5.000 homes desembarcats, 4.384 varen ser morts o ferits, el 90% dels canadencs. Centenars de soldats canadencs varen ser capturats, i set comandaments de batalló es varen rendir. En canvi, els alemanys només varen perdre a 345 homes i només varen ser fets presoners quatre soldats de la Wehrmacht que varen ser enviats a la Gran Bretanya. A més, els Aliats també varen fracassar en els atacs a la Luftwaffe, mentre els alemanys perdien 119 avions, els Aliats en varen perdre 555, 106 dels quals varen ser completament destruïts durant la batalla. Tot i el fracàs de l’Operació, el sergent de la RAF, Jack Nissenthall, va fer una incursió contra una estació de radar alemanya i va aconseguir recollir informació crucial pel futur. A Dieppe va morir el primer soldat nord-americà caigut en combat en territori europeu, el tinent dels Ràngers, Edward V. Loustalot.

Un fet curiós d’aquella Operació es va produir quan un grup de soldats canadencs va matar a uns quants obrers de l’Organització Todt que estaven construint búnquers en aquella zona. El més probable és que els soldats canadencs es pensessin que eren funcionaris polítics, ja que aquells obrers portaven els uniformes nazis amb el braçalet amb la creu gamada i, segurament per aquest fet, els varen assassinar. Alfred Jodl va comentar aquells assassinats al ministre Albert Speer, i varen arribar a la conclusió de que es podria haver evitat si l’Alt Comandament de la Wehrmacht hagués comunicat en els Aliats, a través de Suïssa, quin era l’uniforme que feia servir l’Organització Todt. Tant Speer com Jodl varen creure que era millor no informar d’aquell fet a Adolf Hitler per por a possibles represàlies. Però Hitler ja havia sigut informat d’aquells fets per l’enginyer de l’Organització Todt i enemic de Speer, Xaver Dorsch. Hitler també va arribar a la conclusió de que la causa d’aquells assassinats era per culpa de l’uniforme, però tot i que Speer li va demanar més tard treure el braçalet amb la creu gamada en aquells treballadors, no va voler que el deixessin de portar. Tot i aquell error, Hitler es va mostrar molt satisfet per haver eliminat l’operació aliada i va dir que per primer cop els britànics tenien “l’amabilitat de creuar el Canal per veure les seves noves armes“. Per aquella victòria, Hitler va acceptar dies més tard enviar a Dieppe deu milions de francs en agraïment a l’actitud dels ciutadans i va ordenar que es posés en llibertat a tots els soldats francesos presoners de guerra que tinguessin família a Dieppe. Els francesos ho varen aprofitar per demanar una gran quantitat de presoners que no tenien cap relació amb Dieppe.

Un altre fet curiós d’aquella catàstrofe aliada va tenir lloc quan un grup de soldats que pertanyien als Fusellers de Mony-Royal varen aconseguir arribar a un poble després d’obrir pas per la platja. Després de quedar-se sense munició, els alemanys els varen fer presoners. Per humiliar-los, els alemanys els varen fer despullar. Mentre es treien la roba, un dels canadencs va saltar damunt d’un vigilant i li va prendre l’arma i després va disparar contra la resta d’alemanys. Els canadencs varen marxar pels carrers del poble amb només els calçotets posats direcció a la platja per reunir-se amb els seus companys. Quan varen passar per davant de les posicions alemanyes, cap alemany es va atrevir a atacar-los .

En el Reich:

Adolf Hitler i Joseph Goebbels es varen reunir en privat per analitzar la situació. El dictador li va dir que les operacions en el Caucas estaven marxant extraordinàriament bé i li va prometre que l’atac  contra Stalingrad estava a punt de començar i que la ciutat seria conqueria en 8 dies després de ser totalment arrasada. L’objectiu principal era el d’apoderar-se dels camps petrolífers del Caucas per assegurar definitivament el proveïment de petroli i tallar el de la Unió Soviètica. Hitler anava més enllà, perquè pensava ocupar Àsia Menor, envair Iraq, Iran i Palestina per privar als britànics del proveïment de petroli.

---

Martin Bormann va escriure que els eslaus tenien que treballar per ells, els alemanys, i que quan no els necessitessin per treballar tenien que morir, ja que la fertilitat eslava no els interessava.

A Polònia:

En el camp de concentració d’Auschwitz, Rudolf Hoess va sol·licitar a l’empres especialitzada Topf und Söhne un incinerador continu de cadàvers per la producció en massa.

---

Els alemanys varen deportar tots els pacients que estaven ingressats en un sanatori jueu a Otwock, a prop de Varsòvia, al camp d’extermini de Treblinka.

A Alemanya:

Davant de les informacions que sortien del Ministeri d’Afers Exteriors sobre l’anomenada qüestió jueva, Joachim von Ribbentrop va trucar a Martin Luther, el sotssecretari d’Estat i cap del departament Abteilung Deutschland, per demanar-li explicacions. De fet, volia saber per què s’havia tardat tant dins del seu Ministeri en aprovar la deportació dels jueus romanesos. En un informe de dotze pàgines redactat en dos dies i entregat al ministre el dia 21 sota el títol de Molt urgent!, Luther li va explicar el contingut de la Conferència de Wannsee del 20 de gener. Tot indica que Luther, que va participar en la famosa Conferència i en d’altres en que es varen prendre decisions sobre la Solució Final, no hauria informat fins llavors al seu ministre del contingut de les reunions. És més, inclús en aquest informe Luther no li va parlar dels assassinats que es cometien sinó de les deportacions, que considerava, inclús les dels altres Estats, molt necessàries per solucionar el conjunt de l’anomenada qüestió jueva. No li va explicar què passava amb els jueus deportats a l’Est i només li va mencionar que eren enviats el més lluny possible.

En el front del oriental:

En el sector nord:

Els alemanys varen ser atacats a les afores de Leningrad. Els soviètics varen llençar la seva ofensiva un cop més des del front de Vóljov cap al sud-est.

En el sector sud:

El general Friedrich Paulus amb el seu 6º Exèrcit de la Wehrmacht va començar un atac a la ciutat de Stalingrad. De seguida els britànics varen dubtar de que la Unió Soviètica pogués resistir l’atac a Stalingrad. Per altra banda, els alemanys varen ocupar la ciutat de Krasnodar.

En el nord de l’Àfrica:

El mariscal britànic Claude Auchinleck va anunciar que en els dos últims mesos havien capturat a 10.000 soldats de les forces de l’Eix. Al mateix temps, Harold Alexander va enviar-li la seva directiva oficial a Bernard Law Montgomery en la que li ordenaven resistir i lluitar a on era sense cedir terreny. El comandant del 8º Exèrcit va estar d’acord amb les ordres.

A l’Atlàntic:

El U-564 de Teddy Suhren va enfonsar dues embarcacions més.

A Guadalcanal:

Una unitat avançada de 917 soldats japonesos va desembarcar dels destructors a Punta Taivu, a l’est del perímetre defensiu japonès a Lunga. Subestimant la força dels marines nord-americans, els japonesos varen realitzar un atac nocturn frontal a Alligator Creek. L’assalt va ser contingut pels marines, que varen contraatacar i aniquilar la unitat japonesa.