Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

A la tarda, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va pronunciar un discurs sobre la guerra total al Palau d’Esports de Berlín en un acte de pagament davant de 15.000 persones i emès en directe per a desenes de milions d’alemanys per la Gran Ràdio Alemanya i gravat per les càmeres del Wochenschau. El discurs no va ser ni vist ni sentit per Adolf Hitler, que estava en el front oriental, però va ser distribuït prèviament als diaris. Goebbels va arribar a l’Estadi en un Mercedes a prova de bales, un regal de Hitler de Nadal. En el vestíbul de la sala penjava de paret a paret una pancarta blanca i vermella en la que es proclamava:

LA GUERRA TOTAL – LA GUERRA MÉS CURTA.

Poc abans de les cinc de la tarda, el ministre va trepitjar l’arena del Palau, on també hi havia la seva esposa Magda i, per primer cop, les seves dues filles grans, Helga i Hilde, vigilades per uns cerbers de les SS. Abans de que el ministre comencés el seu discurs, primera va sonar una mica de música i després una marxa militar amb cor. Quan Goebbels va pujar a la tribuna ho va fer amb una cara enèrgica i va començar de seguida el seu apassionat discurs que duraria dues hores.

El ministre va descriure l’espantós panorama que hi hauria si la Unió Soviètica guanyava la guerra. Els va parlar de Stalingrad com la gran veu d’alarma del destí i com a símbol d’una heroica lluita contra els perills d’Occident, i va acusar al judaisme internacional de diabòlic i cínic, que volia portar al món el desordre per provocar la caiguda de cultures mil·lenàries. Un cop va explicar les mesures que havia pres contra els luxes i les distraccions, va afirmar que els alemanys volien una manera de viure espartana per tots, la classe de vida de Hitler. Després de sensibilitzar al públic, els va preguntar si volien la Guerra Total (destinar tots els recursos a la guerra). El públic va respondre un eufòric Ja (Sí), buscant una victòria que també seria total. A mig discurs, Goebbels anava per dir la paraula Ausrott… Ausrottuung (extermini) que la va corregir ràpidament dient Ausschaltung (eliminació). Aquella patinada va ser entesa pel públic, que el va aplaudir i va cridar enmig de les rialles:

Fora els jueus.

A continuació, el ministre va fer deu preguntes als assistents i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic eufòric anava dient que sí a tot.

¿Esteu vosaltres i el poble alemany decidits, si el Führer ordena a treballar 10, 12 i, si fos necessari, 14 i 16 hores diàries i a esforçar-se al màxim per la victòria? (Sí, va ser la resposta amb llargs aplaudiments) (…) Us pregunto ¿Voleu la guerra total? (Sí amb forts aplaudiments) ¿Voleu que sigui, si fos necessari, inclús més total i més radical del que avui podeu imaginar? (Sí, va ser la resposta amb més aplaudiments).

En la cinquena pregunta, on el ministre va dir que els britànics afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en el Führer, el públic es va aixecar de les cadires i va cridar:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!

Satisfet, Goebbels els va preguntar si estaven disposats a seguir Hitler fins al final per aconseguir una victòria absoluta i il·limitada, i el públic va cridar histèric que sí. Al final, ja esgotat, Goebbels va cridar a les masses entusiasmades el conegut:

Ara poble alemany aixecat i que comenci la tempesta 

Una proclama del poeta Theodor Körner dels temps de la lluita de Prússia contra l’emperador Napoleó Bonaparte. Llavors, la sala gran va esclatar en aplaudiments. Enmig de les efusives ovacions varen sonar l’himne nacional; Deutschland, Deutschland über alles, i el del NSDAP, Horst-Wessel Lied. L’espectacle va acabar amb crits de:

El gran líder alemany Adolf Hitler, Sieg Heil, Sieg Heil!.

El discurs anava destinat tant al poble com a les capes dirigents nazis que no estaven disposades a unir-se als esforços de totes les reserves de la nació. Les organitzacions del NSDAP varen reunir com a públic els intel·lectuals i els actors populars com Heinrich George, assegut a la tercera fila, o Olga Chejova, asseguda a un marge i que va amagar el seu rostre entre les seves mans quan era gravada pel noticiari Deutsche Wochenschau, fet pel qual es va tenir que eliminar la seva imatge, i a gent de l’entorn del ministre com la seva secretària Brunhilde Pomsel. A més, el discurs va tenir un altre objectiu a part de la Guerra total, que era el de recordar a les nacions occidentals del perill que representava per Europa l’amenaça de l’Est, o sigui de la Unió Soviètica. Amb aquella demostració de força Goebbels demostrava a Hitler que el poble estava disposat a la Guerra Total i a sacrificar-se per la causa nacionalsocialista. Un cop acabat l’acte, Goebbels va tornar cap a casa acompanyat per Albert Speer, i junts varen analitzar el discurs i les possibles conseqüències.

Goebbels havia planejat aquell discurs des del 14 de febrer de 1943 i el va preparar tan minuciosament que inclús aquell matí el va tornar a corregir. Estava convençut de que el públic es rendiria a les seves paraules, com el final va ser. Per aquest fet, sorprèn aquella patinada de la paraula extermini. Abans del discurs, el ministre va saber dels intents del general Josef Dietrich i de Heinrich Himmler per influenciar a Hitler perquè no posés mesures d’estalvi en el Reich, com la de sacrificar els luxes que volia eliminar. Després de veure les intencions, Goebbels va parlar amb Hitler per demanar-li que decretés una llei que establís la Guerra Total per posar l’Estat en estat d’emergència i eliminar tots els privilegis, però Hitler novament no li va fer cas i, com a contrapartida, el ministre va fer el discurs de la Guerra Total per pressionar-lo. Aquella època Goebbels tenia l’objectiu de convertir-se en ministre d’Afers Exteriors i substituir al ministre Joachim von Ribbentrop. En moltes ocasions va intentar convèncer a Hitler de que Von Ribbentrop era un incompetent, però quan estava convençut de que el dictador escoltava les seves paraules contra Von Ribbentrop, llavors  Hitler començava a elogiar a Von Ribbentrop per la seva habilitat a l’hora de negociar fins al punt que el va arribar a comparar amb Otto von Bismarck, dient inclús que la història el posaria per damunt del Canceller de Ferro.

Mentre Goebbels sortia del míting es varen tirar endavant les seves mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra i va fer tancar els restaurants de luxe, els establiments més cars, els salons de bellesa, les joieries…  Però aquestes mesures no varen tenir l’aprovació de tothom. Hermann Göering no volia que tanquessin el seu restaurant favorit, el luxós Horcher. Després d’uns quants intents per salvar-lo, Göering va tenir que cedir quan va veure que manifestants, enviats per Goebbels, es disposaven a trencar els vidres del restaurant. Aquella disputa absurda entre els dos ministres per un restaurant va malmetre la seva relació durant un temps.

Després del discurs, aquella mateixa tarda, un gran cercle d’alts funcionaris del NSDAP es varen dirigir en el domicili oficial del ministre Goebbels. Entre ells hi havia Erhard Milch, Wilhelm Stuckart, Paul Körner, Robert Ley i Otto Thierack. Allà es va defensar l’opinió de que el míting havia sigut una espècie de cop d’Estat contra la burocràcia odiada per Goebbels. S’esperava que amb la col·laboració de Göering es pogués reactivar el consell ministerial per la defensa del Reich per desmantellar així la comissió tripartit sobre la mobilització popular i d’aquesta manera pensaven ser el sector influent de Hitler.

Diverses agències del SD varen enviar agents a espiar estacions de ferrocarril, cafeteries, restaurants i altres llocs públics i varen informar que el discurs de Goebbels havia sigut molt ben rebut.

---

A Munic, poc després de les deu del matí, els germans Hans i Sophie Scholl varen sortir de la casa que compartien a la Franz-Joseph-Strasse 13 i es varen dirigir a la Universitat Ludwig Maximilian amb una maleta plena de 3.000 octavetes crítiques contra el règim. Aquesta era la sisena tirada d’octavetes que distribuïen i aquesta última anava dirigida a l’estudiant universitari de Munic. Els dos germans pertanyien al cercle que dirigia el professor Kurt Huber, que publicava una fulla clandestina: Cartes de la Rosa Blanca. El manifest, escrit per Huber, deia així:

Condeixebles!

La nació està profundament afectada per la destrucció dels homes de Stalingrad. La genial estratègia del caporal de la Guerra Mundial ha arrossegat a 330.000 homes alemanys a la mort i a la perdició d’una forma absurda i irresponsable. Führer, et donem les gràcies!. 

Poc abans de les 11, just abans de que acabin les classes, varen arribar al centre. El patí central estava absolutament buit. Veloçment varen treure de la maleta les octavetes i les varen penjar, als vides, a les portes de les classes.. Quan anaven per abandonar la Universitat es varen adonar que encara tenien octavetes a la maleta i com que no hi havia ningú encara, Sophie va córrer amb les octavetes cap al segon pis i les va tirar des de dalt del balcó.

Però el conserge del centre, Jacob Schmied, els va enxampar i els va cridar que estaven detingut. En aquell precís moment es varen obrir les portes de les aules i centenars d’estudiants varen sortir als passadissos. Els dos germans varen intentar barrejar-se entre els demés estudiants, però Schmied els va atrapar. Immediatament varen sonar les sirenes d’alarma i les sortides de l’edifici varen quedar tancades. Al cap de pocs minuts, els estudiants es varen dispersar pels carrers de la ciutat cridant consignes contra els nazis. La manifestació va adquirir tal importància que el gauleiter de Baviera va tenir que intervenir i es va dirigir a la Universitat . En arribar al centre, els estudiants el varen rodejar i va tenir que fugir. Un testimoni dels fets va declarar:

Cap dels dos va oposar resistència, ni tant sols semblaven espantats. Varen tancar la maleta i varen acompanyar al conserge tranquil·lament. 

Els germans, mentrestant, varen ser enviats al despatx del rector, el professor Walther Wüst, que era coronel de les SS i íntim amic de Himmler. Wüst els va retenir al seu despatx fins que va arribar l’experimentat inspector Robert Mohr, que va dirigir la comissió especial de la Gestapo encarregada del cas. Hans en aquell moment va ser conscient de que a la seva butxaca hi portava un esbós de Christoph Probst. En aquest escrit, Probst feia referència a la batalla de Stalingrad i a la de Tunísia i feia una crida al poble alemany per posar fi al sistema. Aquest esbós li costaria la vida a Probst. Hans va intentar destruir-lo perquè no relacionessin el seu amic amb ell, però de nou Schmiedl va ser més ràpid que ell i li va impedir. A més, en registrar la casa dels germans Scholl, la Gestapo hi va trobar les cartes que li va enviar Probst des d’Innsbruck.

Finalment, Mohr va decidir traslladar els germans a la Central de la Gestapo en el Palau dels Wittelsbach, on els interrogaria amb més calma. El pare de les criatures, Robert Scholl, va publicar un informe anys més tard en que assegurava que Mohr havia intentat salvar als seus fills però que li va ser impossible. Immediatament després d’arribar a la Central de la Gestapo varen començar els interrogatoris. Mohr es va ocupar de Sophie i Anton Mahler de Hans.

Després de l’interrogatori, el gauleiter va comunicar a Martin Bormann que havia detingut uns estudiants per alta traïció. El jutge Roland Freisler va tenir que volar de Berlín a Munic perquè només el Tribunal de Poble podia intervenir com autoritat component per un delicte d’alta traïció. La policia va trobar en el pis dels germans materials comprometedors, entre ells diversos segells de correus i direccions d’altres membres de la Rosa Blanca, com el mencionat amb Probst. En trobar també papers de Willi Graf, un altre membre del moviment, la Gestapo el va anar a buscar. Graf, que precisament estava a la Universitat fent classes quan va passar els fets dels germans Scholl, no es va dirigir a l’estació de Starnberg, una petita estació propera a l’Estació Central, tal hi com tenia previst per fugir del règim, i va tornar a casa seva, on l’estava esperant la Gestapo. Graf va ser detingut a l’acte.

Aquesta sisena octaveta va acabar en mans del comte Helmuth James Graf von Moltke, que la va enviar a la Gran Bretanya i els britànics la varen llançar amb els bombarders en milers de còpies per tot Alemanya durant l’estiu de 1943.

En el front oriental:

A Ucraïna:

A la ciutat de Khàrkiv, l’exèrcit alemany va fer una contraofensiva contra l’exèrcit soviètic, que havia conquerit la ciutat feia dos dies. Però els soviètics varen continuar avançant amb força i varen obrir pas entre les tropes hongareses.

Hitler en aquells moments es trobava al quarter de Zaporozhie per dirigir l’ofensiva en el sector sud, quan a les onze del matí va rebre l’enginyer Brugmann, que havia vingut expressament des de Dniepropetrovsk, on dirigia els treballs per posar en marxa la central hidràulica del Dnièper, i va avisar de que els soviètics estaven atacant. A continuació va entrar a la reunió Maximilian von Weichs per parlar del front, però, poc després, va entrar esvarat Nicolaus von Below, que li va comunicar a Hitler que havien de marxar immediatament perquè havien aparegut tancs soviètics a l’aeròdrom de Zaporozhie. Heinz Linge, que aquell dia tenia febre, va recollir-ho tot ràpidament. Però els tancs soviètics no havien arribat a l’aeròdrom, sinó a un altre situat més a l’est i que se’ls havia fet retrocedir. Hitler va volar amb el seu Cóndor pilotat per Hans Baur al quarter general de Vinnitsa, en el Wehrwolf, on també s’hi va dirigir per ordres del dictador el general de divisió Stahel.

A Tunísia:

Al matí, les forces enviades per Kenneth Anderson per frenar el contraatac alemany varen arribar al llarg de la carretera entre Siba i Sbeitla. Més al sud, les forces d’Erwin Rommel varen avançar per la carretera entre Gafsa i Feriana i, a la tarda, varen ocupar Feriana per dirigir-se després a l’aeròdrom de Telepte. Els anglosaxons varen enlairar els seus aparells abans que arribés l’Afrikakorps. Els anglosaxons varen establir posicions en el pas de Dernaia, en la carretera cap a Tebessa, per frenar a Rommel. A la nit, les forces del major Hans von Luck es varen unir a l’avanç de Rommel i varen rebre ordres d’ocupar el pas de Kasserine amb un atac sorpresa i mantenir-lo obert per les següents unitats.

A Birmània:

El brigader Orde Wingate va emprendre la primera missió Xindit britànica. La força de penetració, formada per 3.000 homes, pretenia operar darrere de les línies japoneses i interrompre les comunicacions. Els xindits havien de rebre subministraments per via aèria.