Dijous:
La invasió aliada a Itàlia:
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va ordenar capturar i internar en un camp de concentració al príncep Felip de Hesse i a la princesa Mafalda de Saboia, filla del rei d’Itàlia Victor Manel III. Els havia rebut feia només uns dies a Rastenburg, però ara tenia la sospita de que facilitaven informació a la casa reial italiana, que aquesta havia fet empresonar a Benito Mussolini el 25 de juliol. La princesa Mafalda es trobava aquell dia a Sofia, Bulgària.
Durant aquell dia Joseph Goebbels va arribar a Rastenburg, ja que el dia anterior Hitler l’havia obligat a venir per parlar de la situació a Itàlia. Només arribar, el ministre va saber que Hitler havia seleccionat a Alessandro Pavolini, Vittorio Mussolini (el fill de Benito Mussolini), Giovanni Preziosi, que havien arribat el dia anterior al quarter, i Renato Ricci, que acabava d’arribar, perquè formessin un govern neofeixista amb el nom de Govern Provisional Feixista que actuaria en nom i representació de Mussolini. Després, Goebbels es va reunir amb Hitler i el va veure bastant preocupat perquè milers dels seus homes es trobaven encara a Sardenya i a Còrsega. A més, la situació en els Balcans i en el front oriental no anava tal hi com ell desitjava. Hitler estava convençut de que si no haguessin tingut que enviar tropes a Itàlia i les haguessin pogut destinar al front oriental tot hagués sigut diferent. Frustrat per la situació, Goebbels li va preguntar si podrien arribar a una acord amb Iosif Stalin, però Hitler li va contestar que veia més fàcil arribar a un acord amb els britànics que amb el dictador soviètic. Llavors, el ministre el va convèncer perquè dirigís un discurs per ràdio al poble alemany per explicar la situació. Aquell mateix dia, Hitler va escriure el discurs que Goebbels va qualificar que estava impregnat per un esperit clausewitzià. En ell, el dictador condemnava a Pietro Badoglio, proclamava la seva amistat cap a Mussolini i advertia al poble de que una traïció semblant no podria passar-li a ell. A més, anunciava represàlies pels atacs aeris anglosaxons i apel·lava finalment a la victòria final d’Alemanya.
Més tard va arribar al quarter el ministre Hermann Göering, que estava furiós per la traïció d’Itàlia i volia pressionar a Hitler perquè fes algun tipus de declaració pública. Segons Goebbels, Göering encara era optimista sobre la guerra a l’aire. A la nit, Goebbels va conversar amb el general Eduard Dietl, que acabava de tornar de Finlàndia. Dietl li va explicar que els finlandesos no lluitaven gaire bé, però va reconèixer que feien tot el que podien i va afirmar que Carl Gustaf Emil Mannerheim era un pro-britànic que volia sortir de la guerra. Després de reunir-se amb el general, Hitler li va entregar el seu discurs a Goebbels, que seria llegit per la ràdio al cap d’una setmana.
Aquella mateixa nit, Otto Skorseny i uns quants dels seus homes varen desembarcar amb una canoa a l’illa de la Maddalena pensant que Mussolini s’hi trobava retingut. Després de veure que el dictador italià ja no hi era varen marxar. Mussolini havia sigut desallotjat de l’illa el 28 d’agost. Per altra banda, el ministre de Governació Umberto Ricci es va reunir amb el cap de la policia, Senise, per parlar d’un possible atac alemany per alliberar a Mussolini. Senise li va dir que dubtava si tenien que executar a Mussolini en el cas que els alemanys intentessin alliberar-lo per por a una represàlia de Hitler. El ministre va compartir la seva preocupació i va comunicar telefònicament als guàrdies que retenien a Mussolini a Gran Sasso, que davant un atac alemany anessin amb prudència.
El rei Victor Manel III i Badoglio varen establir la capital a la ciutat italiana de Bari i, aquell mateix dia, el rei i els caps de l’Estat Major varen abandonar Roma camí de Pescara i es varen allotjar a Brindisi. Però Itàlia es va quedar sense comandament militar i el país semblava està abandonat a les tropes alemanyes, que varen travessar el pas del Brenner. La 2º Divisió de paracaigudistes alemanya tenia la missió de desarmar l’exèrcit italià a la capital i, com a represàlia, la Luftwaffe va enfonsar el cuirassat italià Roma amb una bomba teledirigida FX-1400, Fritz X, llançada des d’un bombarder Dornier 217 K quan fugia del port de Le Spezia direcció a Malta. El Roma es va partir per la meitat i es va enfonsar enduent-se amb ell a dos almiralls, entre ells Carlo Bergamini, 86 oficials i 1.264 marines. A més, la bomba va crear greus danys al cuirassat Littorio.
Aquell mateix dia, els anti feixistes varen crear el Comitè de l’Alliberació Nacional (Comitato di Liberazone Nazionale, el CLN), i varen cridar al poble a la lluita i a la resistència. Aquest Comitè incloïa a tots els partits, inclosos els que havien estat a l’oposició de Mussolini, socialistes i comunistes, però també a recent creats.
Al sud d’Itàlia, a dos quarts de quatre de la matinada el 5º Exèrcit nord-americà, dirigit pel general Mark Clark, compost en la primera onada per comandos i ràngers, juntament amb el 10º Cos britànic, varen desembarcar en el Golf de Salerno, al sud de Nàpols, en l‘Operació Allau, on el 10º Exèrcit alemany, sota les ordres del comandant Heinrich von Vietinghoff, va posar una forta resistència al desembarcament. A més, dues divisions britàniques varen desembarcar a l’esquerre del riu Selu i els nord-americans a la dreta. Els alemanys ja esperaven aquestes maniobres i es trobaven atrinxerats a les altures que dominava les platges. El foc alemany va contenir al 5º Exèrcit a la platja. La 36º Divisió d’infanteria nord-americana, una divisió on hi havien soldats de la Guàrdia Nacional de Texas, es va trobar amb un intens foc només desembarcar, però els destructors varen proporcionar suficient foc de cobertura per establir-se a la platja. El general de brigada John O’Daniel, el comandant de l’escola de guerra amfíbia del 5º Exèrcit, va actuar amb fermesa en la direcció i l’organització de les seves tropes. A l’ala esquerra de la 36º Divisió, algunes unitats varen aconseguir penetrar uns vuit quilòmetres a l’interior però, a l’ala dreta, el 141º Equip de combat regimental es va trobar amb més dificultats.
Més al nord, la Royal Navy va desembarcar tres creuers, gràcies el suport de la guarnició italiana, amb la 1º Divisió aerotransportada en el port de Tarent dins l’Operació Slapstick. Ràpidament es varen apoderar d’aquell base amb les seves instal·lacions que es trobaven intactes. L’objectiu dels Aliats era enviar els alemanys cap al nord d’Itàlia. Els britànics també es varen topar amb una potent oposició en els punts fortificats de les platges. Al principi l’Operació va ser un desastre perquè la 46º Divisió es va equivocar en el lloc desembarcament i diverses unitats varen tirar els seus carregaments de munició extra sense esperar que sortissin les llanxes de desembarcament. Una unitat va desembarcar amb un piano pel menjador dels sergents i un regiment va desembarcar un porc que els oficials es pensaven menjar per sopar per celebrar la victòria a Nàpols.
A Còrsega, els insurrectes es varen apoderar d’Ajacció, i varen declarar oposar-se a tota restitució de la III República perquè no volien tornar a està sota el control de França després d’alliberar-se dels alemanys i els italians.
En el Reich:
A Polònia:
Hitler va publicar un decret per establir una ajuda per les vivendes alemanyes sota la direcció de Robert Ley. El govern va proporcionar subvencions per aixecar barracons prefabricats.
En els Estats Units:
A Washington va arribar un missatge del cap del OSS a Berna, Allen Dulles, on va advertir de que s’havia de prestar més atenció als nous coets bombes que els alemanys estaven construint a la base de Peenemünde.
Diari del Tercer Reich 