Dimarts:
El Dia D:
Aquest dia es recordat per la Història com el dia D, el dia en que es va obrir un segon front per Normandia en una operació que es va conèixer amb el nom d’Operació Overload.
A les dotze de la matinada, en el quarter d’Etreham, a sis quilòmetres de la costa de Normandia, el comandant Pluskat, de la 352º Divisió alemanya, es va despertar en sentir els amenaçadors brunzits dels avions Aliats. De seguida va trucar al cap del seu regiment, el tinent coronel Ocker, que no en va voler saber res del què li deia el seu subordinat. Pluskat no va entendre per què no li feia cas i va decidir trucar al quarter general de divisió. El comandant Block, un oficial d’informació, es va posar a l’aparell i quan va ser informat del què havia vist Pluskat li va contestar que probablement es tractava d’un altre bombardeig i no li va donar més importància.
Els primers llançaments a Normandia:
A un quart d’una de la matinada, les primeres tropes aliades van ser llançades a l’interior de Normandia, en la regió de Caen i en la península de Cotentin. Tenien l’objectiu de senyalitzar l’aterratge dels planadors i els llocs on havien de saltar 18.000 paracaigudistes que haurien de donar suport al desembarcament destruint les bateries de canons alemanys amb capacitat d’obrir foc sobre les costes de Normandia. El sergent Jim Wallwork va aterrar el seu planador Horsa a 50 metres del pont sobre el canal de Caen, a només 500 metres del pont sobre el riu Orne. El seu objectiu era conquerir els ponts de Bénouville, sobre el canal de Caen, i Ranville, en el riu Orne, abans de que sortís el sol. Un minut després va aterrar un segon planador que tenia que aterrar a l’interior de la bateria de Merville, una fortalesa protegida per metralladores, mines i fil-ferro espinós, per evitar que aquestes defenses disparessin cap a les platges. Al cap d’un altre minut va aterrar un tercer planador. Llavors, 90 homes de la Companyia D del 2º Batalló, la Infanteria Lleugera d’Oxford i Buckinghamshire, sota el comandament del major John Howard, varen sortir dels planadors per complir la primera missió. Tenien la missió de delimitar les zones de llançament de paracaigudistes en un sector de 130 quilòmetres quadrats de la península, a la rereguarda de Utah Beach, per orientar a les tropes llançades en paracaigudes o transportades en planadors que havien d’atacar al cap d’una hora. Tots aquests homes anaven carregats d’armes, mines, torxes, aparells de radar i pantalles fluorescents per senyalar la zona d’aterratge previstes pel gran assalt nord-americà. Tots ells sabien que havien d’aguantar moltes hores fins que els seus companys que encara havien de desembarcar contactessin amb ells.
Quan la DCA alemanya va veure els avions nord-americans que s’apropaven a terra varen reaccionar ràpidament i violentament disparant amb les seves bateries antiaèries. Els nord-americans es varen tenir que apartar-se del seu itinerari de manera que només 38 aparells varen aterrar a on tocava. Alguns paracaigudistes varen caure al mar, però la gran majoria varen caure a Bénouville i Ranville. Els homes de Howard es varen llençar sobre el primer pont de Bénouville, el pont Pegaso, i el varen capturar sense dificultats i varen fer que molts defensors alemanys tiressin les seves armes. Un quart d’hora més tard havien complert la seva missió capturant els dos ponts.
Els que tenien la missió de capturar la fortalesa de Merville es varen trobar amb més entrebancs. El primer aparell no va poder sortir d’Anglaterra, el segon va caure a un quilòmetre del seu objectiu i el tercer va estar a punt d’explotar quan va tocar terra a prop d’un camp de mines.
A dos quarts de dues, en el quarter general alemany de l’Oest, a la zona on havien sigut llançats els primers paracaigudistes Aliats, els alemanys varen rebre les primeres informacions d’aquells paracaigudistes, però les dades encara eren imprecises. A falta d’informes suficients, ningú dels quarters generals del 7º i del 15º Exèrcits alemanys estaven disposats a donar una alarma perquè corrien el risc de ser anul·lada al cap de poc.
A 80 quilòmetres d’allí, en l’extremitat est del camp de batalla de Normandia, seguint el mateix esquema que els nord-americans, sis avions d’exploració britànics i sis bombarders de la RAF, que remolcaven planadors, varen abordar la costa. En seguit els alemanys els varen atacar i dos batidors britànics varen caure enmig d’un camp de gespa davant del quarter general del general Reichert, que comandava la 711º Divisió alemanya. Reichert va quedar molt sorprès en veure els britànics davant del seu quarter i mentre trucava al quarter general del 15º Exèrcit, les llums de senyalització de les zones de llançament de paracaigudistes, tant en el sector britànic com en el sector nord-americà, varen començar a encendre’s. Finalment, Reichert va poder parlar amb el general Von Salmuth, que comandava el 15º Exèrcit, i li va explicar que uns soldats Aliats havien aterrat a la seva zona. Von Salmuth va penjar ràpidament el telèfon i va trucar al quarter general del Grup d’Exèrcits B. Des del quarter general de la Luftwaffe a París, en el Palau de Luxemburg, es va anunciar que de 50 a 60 avions bimotors volaven sobre la península de Cotentin i que havien aterrat paracaigudistes a prop de Caen. Al cap de pocs minuts es va senyalar també que havien caigut paracaigudistes a prop de Bayeux, però aquesta informació era falsa. Mentre tot això passava, a Saint-Lo, en el quarter general del 84º Cos alemany, els oficials seguien reunits amb el general Marcks per festejar el seu aniversari bevent i menjant tranquil·lament. Al mateix temps, en el quarter general d’Erwin Rommel s’esforçaven per avaluar la importància de l’atac, però no pensaven que es pogués produir un desembarcament. A les tres de la matinada, Pemsel, el cap de l’Estat Major del 7º Exèrcit alemany, va trucar al general Hans Speidel per comunicar-li que l’estació de la Marina a Cherbourg havia detectat per so unes embarcacions que es dirigien a l’altura d’aquell port. Però Speidel li va contestar que no era important.
A les tres de la matinada, des d’un pis del carrer Saint James de Londres, l’espia Joan Pujol, Garbó, va enviar missatges a l’ambaixada alemanya a Madrid amb l’emissora portàtil, de fabricació alemanya, model W-T, indicant que es produiria un desembarcament.
La flota d’invasió ja ha sortit. L’Operació Normandia ha començat.
Pujol, que havia avisat amb antelació que enviaria missatges a aquella hora, sabia perfectament que els alemanys no hi serien. Tal i com Garbó i els britànics pensaven, els alemanys no hi eren i d’aquesta manera Garbó va continuar sent una font fiable pels alemanys. Inclús, l’espià català es va queixar més tard de l’actitud d’aquells agents en no ser a l’ambaixada. Els alemanys, entre rebre la notícia, descodificar-la i tornar-la a xifrar varen trigar un total de quatre hores, quan la invasió ja estava en marxa. Garbó llavors va enviar més missatges dient que possiblement el desembarcament de Normandia només era una maniobra de distracció.
A un quart de quatre de la matinada, quan Adolf Hitler anava a dormir i el ministre Joseph Goebbels abandonava el Berghof, 882 avions, la majoria aparells Waco, que transportaven un grup de 18.000 paracaigudistes britànics, nord-americans, canadencs i francesos pertanyents a dues divisions aerotransportades nord-americanes, la 101º del general Maxwell Taylor (els Screaming Eagles o Àguiles Udoladores) i la 82º del general Matthew Ridgway (més coneguda com All American per comptar amb soldats de totes les regions d’Estats Units), es varen dirigir cap a les sis zones d’aterratge situades totes a uns quilòmetres del poble de Sainte-Mère-Eglise.
L’Operació Albany, la missió de la 101º Aerotransportada, tenia per objectiu capturar quatre passos elevats que unien la platja Utah amb l’interior de la península de Cotentin. Un cop varen arribar al punt determinat, els paracaigudistes varen ser llançats amb paracaigudes a la rereguarda de les línies de defensa alemanyes, entre els pobles de Turqueville, Angoville i Vierville. Prèviament havien bombardejat les defenses alemanyes i els principals sistemes de comunicació per començar l’Operació Overlord. Però la 101º Divisió aerotransportada nord-americana va caure de manera dispersa, sobre una àrea de quaranta quilòmetres de llarg per vint-i-cinc d’ample, per culpa del fort vent i la inexactitud amb què es van fer els aterratges. Només alguns varen poder trobar la zona d’aterratge a prop de Blosville, però molts varen picar contra murs, troncs d’arbres, animals que dormien o obstacles alemanys anomenats els espàrrecs de Rommel. Per culpa d’aquell error varen perdre el 60% del seu material. Els vuit integrants de l’equip quirúrgic de la 101º varen resultar ferits en un accident. El general de la divisió Taylor va estar caminant mig coix enmig de la foscor de la nit, fent sonar una barra metàl·lica per reunir els seus homes. Quan en va reunir uns quants va decidir enviar una petita força a l’est, a Pouppeville, per capturar la sortida situada a l’extrem sud de la platja Utah. Uns cinc quilòmetres més al nord, el 3º Batalló del 502º Regiment d’Infanteria Paracaigudista va fer el mateix amb les dues sortides del sector septentrional de la platja. La zona defensada pel alemanys era una zona de 20 quilòmetres de llarg per 6 a 11 d’ample que havia de servir per obrir camí a la 4º Divisió d’infanteria que desembarcaria a Utah Beach i havien d’aguantar fins que els rellevessin. Els paracaigudistes que varen poder ocupar els turons d’arena que donaven als aiguamolls inundats situats darrere les dunes varen esperar que apareguessin pel mar la Força U. Entre les seves posicions s’estenien les cinc platges del desembarcament.
La 82º Divisió Aerotransportada, composta per 6.000 homes, varen arribar a Normandia una hora després de la 101º i el seu objectiu era conquerir el poble de Sainte-Mère-Eglise en l’Operació Boston. A més, havien de silenciar les bateries alemanyes i controlar els ponts sobre els rius Merderet i DouveLes carreteres dels quatre punts cardinals convergien en aquesta localitat, i el cablejat de comunicacions que anava de Cherbourg, en el nord, a Carentan, en el sud, passaven per allí. Els paracaigudistes varen caure 24 quilòmetres al nord de les zones previstes, a uns 40 quilòmetres al sud. Inclús alguns varen desaparèixer a l’Atlàntic. Només un regiment, el 505º, va aterrar exactament a on tocava, en el nord-oest de Sainte-Mère. Dels planadors que els seguien, menys de la meitat varen aterrar en un radi de dos quilòmetres de la zona establerta, i d’aquesta manera es va perdre molts equips necessaris, com els canons antitanc. Els soldats es varen despullar per buscar els seus equips que s’havien submergit en les zones pantanoses. Per dificultar més les coses per la 82º, un incendi va despertar a la població local i a la guarnició alemanya, i un sagristà va tocar les campanes de l’església per avisar a la gent, que va sortir al carrer per apagar l’incendi amb galledes d’aigua. En aquells moments un C-47 va aparèixer i va llançar paracaigudistes. Amb l’ajut d’un francès borratxo, els nord-americans varen entrar a Sainte-Mère pel nord-oest, saltant d’un portal a un altre amb l’ordre de no obrir foc i d’utilitzar només els punyals, les baionetes i les granades. De seguida que els varen veure, els alemanys els varen disparar i varen començar els tirotejos a la plaça i en els carrers del poble de Sainte-Mère-Eglise. Les patrulles nord-americanes varen aixecar barricades a les afores amb mines antitancs i explosius de plàstic. Al cap d’una hora, els nord-americans varen alliberar la seva primera localitat francesa. Llavors, els homes de la 82º varen començar a tallar els cables telegràfics i telefònics, i els alemanys capturats varen ser obligats a estirar-se de cara amunt en cercle tocant-se els peus, a l’espera de ser evacuats en un camp de presoners.
Mentre els paracaigudistes es col·locaven a la defensiva esperant els seus companys i protegint la seva zona, una flota gegantesca amb 21 combois nord-americans i 38 anglo-canadencs amb 6.438 unitats que transportaven 2.000 mitjans de desembarcament, escortats per una formació de 9 cuirassats, 23 creuers i 104 destructors s’apropava a la costa francesa de Normandia. Les tropes aliades disposaven de 1.700.000 soldats nord-americans, un milió de britànics i canadencs i pràcticament 300.000 francesos, polonesos, belgues, holandesos, noruecs i txecoslovacs, que disposaven de dos milions de tones de material i 50.000 vehicles. Els alemanys disposaven per la seva part, entre Holanda i la Bretanya, en el Mur de l’Atlàntic dissenyat per Rommel, de 500.000 soldats alemanys, i el gruix del 15º Exèrcit es trobava al voltant del pas de Calais, on li deien a Hitler que desembarcarien els Aliats, tot i que ell ja havia dit prèviament que podrien desembarcar a Normandia. En el camp de l’aviació, els Aliats disposaven de 3.000 bombarders i 5.000 caces, contra els 320 avions alemanys. Poc abans de que sortís el Sol, un bombarder lleuger nord-americà va dur a terme la primera missió nocturna de reconeixement aeri a Europa, il·luminant la zona de desembarcaments des d’una altura de 2.500 metres amb una làmpada elèctrica de dos cents milions de bugies que es trobava a la bodega de bombes oberta de l’aparell. Després de tirar 180 fotografies, l’avió va donar mitja volta i va tornar a la Gran Bretanya, on els analistes varen estudiar les imatges per buscar tancs alemanys avançant cap a la península de Cotentin.
Al mateix temps, els primers efectius de la 6º Divisió Aerotransportada britànica varen començar a creuar la costa de França. Dues brigades de paracaigudistes tenien la missió d’assegurar el flanc esquerre de l‘Operació Overlord capturant els ponts sobre el Orne i el seu canal al nord-est de Caen, i destruir els del riu Dives. Però com els nord-americans, també els britànics varen aterrar a llocs que no tocava i els seus transmissors electrònics i els seus focus senyalitzadors varen quedar danyats o es varen perdre. D’un conjunt de 91 avions, només 17 varen sobrevolar la zona correcte en el moment dels llançaments. A les planures inundables del Orne i del Dives (50 anys després encara apareixien cadàvers) varen caure en picat altres planadors després de picar a l’aire per culpa dels forts vents. Mentrestant, el 9º Batalló del Regiment de Paracaigudistes va destruir una bateria costera a Melville, considerada capaç d’arribar amb els seus dispars a la platja Sword, la més oriental de les cinc platges previstes pel desembarcament, però varen perdre molts homes.
Quan els Aliats es varen aproximar a les costes, els alemanys seguien sense donar importància als fets que es produïen perquè continuaven confiant que el mal temps feia inviable aquella operació i encara pensaven que el desembarcament es produiria al pas de Calais, la zona més pròxima a la Gran Bretanya. A més, les seves pròpies estacions de radar els varen trair aquella nit, ja que els avions Aliats sobrevolaven la costa llançant fines fulles metàl·liques anomenades Window que confonien la imatge en les pantalles. Una sola estació alemanya va redactar i transmetre un informe, i va indicar que el trànsit era normal sobre el Canal de la Mànega. A l’oest de Le Havre i de Boulogne, uns avions varen deixar caure suficients Window per simular l’avanç de dues grans flotes navals. A part, en els últims dies els anglosaxons varen bombardejar la xarxa de radars alemanys de la costa francesa.
A les quatre, el general Günther Blumentritt, de l’Estat Major de Von Rundstedt, va trucar al Berghof i va demanar permís per enviar quatre divisions blindades al front de Normandia, Li varen preguntar si estava segur de que s’havia obert l’esperat segon front. Però el general no estava segur del tot. Alfred Jodl li va dir que Hitler no tenia intenció d’utilitzar tan aviat les seves reserves estratègiques, i que seria millor esperar a que sortís el Sol i es pogués valorar millor la situació. Jodl no va consultar la seva decisió a Hitler, que ja havia anat a dormir. A les cinc, el Quadre d’Operacions del Grup Naval Oest va anotar:
El Comandament Suprem Oest no sap quines contramesures ha d'ordenar, ja que ignora si el desembarcament enemic és fingit, decisiu o real.
Els Aliats varen bombardejar intensament durant tota la nit les defenses costeres alemanyes a França. Primer varen ser els britànics que varen atacar i varen ser rebuts pel foc antiaeri alemany. A continuació va venir tota una flota nord-americana composta de 1.635 avions. A dos quarts de sis del matí, els B-26 varen llançar 4.414 bombes al llarg de la platja de Utah. La força principal nord-americana, composta per 1.350 bombarders B-17 i B-24 de la 8º Força Aèria, que va sortir d’Anglaterra a través d’un enorme corredor de més de 15 quilòmetres d’amplada, conduïda per avions guia, varen llançar a cada quilòmetre i mig una sèrie de bengales i varen intentar atacar a 45 fortificacions costeres situades entre la platja de Sword per l’est i Omaha per l’oest. Però molts d’aquests bombarders varen errar alhora de llançar les seves bombes a una altura de 5.000 metres per culpa de les condicions climatològiques. Durant una hora i mitja, 3.000 tones de bombes varen caure a Normandia. Els camps de mines, els cables telefònics i els dipòsits de coets de l’interior varen ser destruïts, però menys del 2% de totes les bombes varen caure a les zones d’assalt, i pràcticament cap va caure a la línia de la costa i a les fortificacions de la platja. Pràcticament totes les càrregues varen ser llançades a un quilòmetre i mig o tres de la costa, i alguna inclús a una distància més gran.
Però, abans de l’alba, els llocs d’observació de l’almirall Theodor Krancke detectaven pel so a dotzenes d’embarcacions. Abans de les cinc de la matinada, el general Pemsel va trucar al general Spieder i li va dir que en la desembocadura del Vire i la del Orne s’estaven concentrant bucs de guerra. En el quarter general de Saint-Germain, el mariscal Gerd von Rundstedt ja va arribar a la conclusió de que es produiria un atac contra Normandia. El mariscal considerava que l’atac que es produiria era un atac de distracció, però va ordenar a dues potents divisions cuirassades, la 12º SS i la Panzerlehr, les dues estacionades en reserva a prop de París, que es dirigissin a la costa immediatament. A continuació, va dirigir una petició oficial a Obersalzberg per demanar-li a Hitler obtenir reforços. Però Hitler en aquells moments dormia plàcidament amb Eva Braun. Com de costum, Hitler s’havia retirat a dormir pels volts de les dues de la matinada i el seu metge, el doctor Theodor Morell, li havia administrat un somnífer. A les quatre de la matinada, Martin Bormann va baixar al seu hotel de Berchtesgaden, on el seu ajudant, Semler, li va ensenyar els primers documents de les primeres accions aliades a Normandia. A les cinc, l’ajudant naval de Hitler, l’almirall Karl Jesko Von Puttkamer, va ser despertat per una trucada telefònica del quarter general d’Alfred Jodl i el varen informar d’uns possibles desembarcaments a França. Però com que les informacions eren imprecises es va decidir deixar dormir a Hitler. Quan Albert Speer va arribar al Berghof a les set del matí encara no s’havia despertat a Hitler.
El desembarcament:
Els soldats que havien de desembarcar estaven molt nerviosos veient l’aigua remoguda del mar i de lluny veure el far de Barfleur en flames. A les dues de la matinada aquests homes havien sigut cridats per esmorzar truites i salsitxes en algunes embarcacions i en altres carn de bou enllaunada d’Uruguai. Alguns varen aprofitar aquells moments tant complicats per beure brandi i altres begudes alcohòliques. Mentrestant, els dragamines navegaven a prop del litoral netejant les rutes d’accés a les platges, i 140 embarcacions de guerra es preparaven per disparar les seves bombes contra la costa.
Uns minuts després, en aigües de Normandia, quan ja estaven a punt de desembarcar, les forces navals aliades es varen distribuir de la següent forma: la Western Tax Force, al comandament de l’almirall Kirk i que servia a l’exèrcit nord-americà, i la Eastern Tax Force, a les ordres de l’almirall Philip Vien, que va quedar a la disposició del 2º Exèrcit britànic. Les dues Tax Force varen ser escortades per dos bucs de guerra, set cuirassats, vint-i-tres creuers i cent seixanta vuit destructors i fragates. A les 5:10 de la matinada, el creuer Orion va ser el primer en obrir foc des del mar contra les defenses alemanyes a Normandia. Però els Aliats en aquell moment es van trobar amb forts vents i un onatge propi de la borrasca; el mar estava regirat i el vent passava de 28 a 50 quilòmetres per hora, és a dir, una força 5. La navegació en les barcasses durant les últimes milles es va convertir en un autèntic calvari pels soldats, ja que les onades feien oscil·lar les embarcacions diversos metres. La majoria dels soldats, que anaven ja armats, es van posar les màscares per mantenir la cara seca i molts d’ells varen patir marejos. A més, anaven tant carregats que en prou feines es podien moure. Cada un anava equipat d’un cinturó salvavides en forma de pneumàtic i, a més de les seves armes, portaven un morral, eines de sapador, una mascara anti-gas, una farmaciola d’urgència, una cantimplora, un ganivet, racions, un recanvi de granades, explosius i municions fins a 250 cartutxos. Les tropes especialitzades tenien que portar, a part, el material necessari per la tasca de la seva especialitat. Més tard de les cinc del matí, el cap de l’Estat Major del 7º Exèrcit alemany va advertir al Grup d’Exèrcits B que s’estava produint l’atac. Ràpidament, Speidel va ordenar a la 12º Divisió Panzer de les Joventuts Hitlerianes que contraataquessin a Caen, però els 4.500 bombarders Aliats varen espatllar l’assalt alemany i els Aliats varen tenir via lliure per desembarcar.
El desembarcament corria a càrrec de dos exèrcits; pel costat oest, el general Omar Bradley comandava el 1º Exèrcit nord-americà i Miles Dempsey comandava el 2º Exèrcit britànic en el costat est del dispositiu. Totes les naus que es dirigien a la costa, un total de 1.213 embarcacions, varen travessar una zona de control que es va batejar amb el nom de Picadilly Circus.
En aquells moments previs al desembarcaments, des de les barcasses els soldats Aliats es varen estranyar que els alemanys no utilitzessin els seus canons per disparar-los i alguns varen pensar que el desembarcament seria una cosa senzilla. A tant sols tres quilòmetres de les platges dels britànics, deixant-se endur només pel què veien, els rastrejadors varen enviar missatges comunicant que no hi havia activitat alemanya i que Omaha també semblava tranquil·la. Però, a dos quarts de sis, dos destructors que es dirigien a la platja de Utah varen ser tocats pel foc enemic i un dragamines va tenir que buscar refugi mar endins mentre era perseguit per grans bombes llaçades des de Saint-Vaast. A les 5:36, els avions de reconeixement Mustang i Spitfire varen localitzar l’artilleria alemanya i l’almirall Deyo va donar l’ordre d’obrir foc. A mesura que la 1º Divisió nord-americana s’apropava a la platja d’Omaha quedava clar que no seria tant senzill perquè varen començar a ser disparats. Quan les primeres embarcacions es trobaven a menys de 350 metres de les platges, les metralladores alemanyes varen obrir foc. Immediatament, 800 canons navals de 306 i 360 mil·límetres varen crear una línia de foc de 80 quilòmetres. Els avions Aliats cobrien amb fum blanc les trajectòries de les bombes per amagar-les a les drassanes alemanyes, però els contraatacs alemanys varen destruir el destructor Corry després de partir-lo per la meitat una mina amagada en el mar, provocant la mort de 22 persones i ferint-ne 33. Durant dues hores, fins que no varen arribar embarcacions de rescat, els supervivents varen tenir que aguantar-se sobre l’aigua que no superava els 12 graus de temperatura.
A les 5:50 del matí, la flota britànica disparava sobre les platges des de feia més de vint minuts i varen començar a bombardejar en el sector nord-americà. En total, les embarcacions aliades varen disparar 140.000 projectils, però pocs casamates alemanys varen ser destruïts. De les 218 bombes pesades i les prop de 1.000 de 152,4 mil·límetres llançades contra la bateria de Houlgate, només una va fer diana. De les 28 bateries, que amb els seus 111 canons estaven a prop de la platja de Utah, cap va ser completament destruïda. Més tard es va descobrir que els bombardejos aeris i navals dels britànics havien destruït un de cada deu morters, un de cada cinc metralladores i un de cada tres canons pesats. Davant de les platges Sword, Juno i Gold, els canons de 380 mil·límetres dels cuirassats Warspite i Ramillies varen tirar tones d’acer cap a les potents bateries alemanyes del Havre i de la desembocadura del Orne.
Llavors, els Spitfire, els Thunderbolt i els Mustangs varen començar a metrallar les platges i les altures. A sobre d’ells, en diferents altituds, passaven els bombarders mitjans B-26 del 9º Cos aeri nord-americà. Més amunt volaven els avions pesats, els Fortress, els Lancaster i els Liberator del 8º Cos aeri per protegir les tropes en el moment del desembarcament. Els 329 bombarders destinats al sector nord-americà varen llançar les seves bombes terra endins, fins a 5 quilòmetres dels seus objectius, a les fortificacions d’Omaha Beach.
A les sis, el general Walter Warlimont va rebre una trucada telefònica del general Blumentritt, el qual li va dir que ara estava segur de que el desembarcament era l’esperat segon front, i un cop més va demanar en nom de Von Rundstedt l’enviament de les quatre divisions blindades. Warlimont es va posar en contacte amb Jodl i va rebre la mateixa resposta que Blumentritt a les quatre. S’havien d’esperar. Hitler dormia.
A dos quarts de set del matí, l’hora H, 5.000 barquetes amb 160.000 soldats britànics del 21º Grup d’Exèrcits de Bernard Law Montgomery varen començar la invasió amb l’objectiu de desembarcar a les platges d’Omaha, Utah, Sword, Juno i Gold i el penya-segat de Pointe du Hoc, on els alemanys varen ubicar bateries de canons. Però l’operació va tenir un contratemps a la platja de Utah, al sud de Cherbourg, quan les rampes de les llanxes van caure a la riba i van deixar l’avantguarda de la 4º Divisió d’infanteria nord-americana al descobert del foc alemany. En seguit, el 5º Cos de l’exèrcit nord-americà, integrat bàsicament per la 1º Divisió d’infanteria, va desembarcar a la platja d’Omaha. Els primers en arribar a la platja varen ser els nord-americans del 1º Exèrcit de Bradley a Utah i Omaha. Després, els britànics dirigits pel general Dempsey varen arribar a les platges de Gold, Sword i Juno. En les tres primeres hores els Aliats varen perdre a uns 3.000 homes a la platja d’Omaha. El desembarcament va ser més fàcil a les platges de Utah i Sword.
Una hora més tard, a dos quarts de vuit, aprofitant que la marea estava al màxim d’alta per esquivar les defenses submarines i afavorir l’aproximació de les barcasses a la costa, la 50º Divisió d’infanteria britànica va arribar a la platja Gold, la 3º Divisió canadenca a la platja de Juno i la 3º Divisió d’infanteria britànica a la platja de Sword. Atrapats entre les defenses alemanyes al davant i el mar al darrere, les tropes aliades van lluitar a vida o mort per establir un cap de platja en cadascun dels punts de desembarcament. De totes les tropes que estaven lluitant, només dues divisions ja havien entrat en combat durant la Segona Guerra Mundial: la 1º Divisió d’infanteria i la 82º Divisió paracaigudista.
Tal hi com varen desembarcar els Aliats a les platges:
- A Utah: La 4º Divisió d’infanteria nord-americana composta pel 12º Regiment nord-americà, el 22º Regiment nord-americà i el 8º Regiment nord-americà.
- A Omaha: La 1º Divisió d’infanteria nord-americana. Aquesta platja es va dividir en quatre parts: Charlie, Dog, Easy i Fox.
- A Gold: La 50º Divisió d’infanteria britànica i la 8º Divisió d’infanteria britànica.
- A Juno: La 3º Divisió d’infanteria canadenca i la 2º Brigada blindada canadenca.
- A Sword: La 3º Divisió d’infanteria britànica i la 22º Brigada blindada britànica.
La lluita platja per platja:
A Utah:
23.000 homes de la 4º Divisió, on hi havia el general de brigada Theodore Roosevelt Jr., el fill del president Thoedore Roosevelt, varen aconseguir arribar a terra en grups compactes i només varen patir 210 morts i ferits. La platja només estava defensada per la 709º Divisió alemanya, que es va rendir quan va arribar la 101º Divisió aerotransportada aliada, que només havia aconseguit reunir mil cent dels seus sis mil homes. Els nord-americans de seguida que varen desembarcar es varen encarregar dels nius de resistència amb l’ajuda de granades, de subfusells Thompson i del foc dels tancs. Els xiulets dels projectils es podien arribar a sentir fins a quatre quilòmetres de distància. Quan va arribar la tercera onada d’assalt ja no hi havia una resistència seriosa. Els alemanys arrestats se’ls va arrencar els distintius de l’uniforme i els varen entregar als analistes dels serveis d’intel·ligència militar. A l’est de Pouppeville, un batalló de la 101º Divisió Aerotransportada es va reunir a l’altra banda del camí elevat amb un grup d’exploradors de la 4º Divisió. Al cap de tres hores els nord-americans varen aconseguir els objectius i 28 dels 32 tancs Sherman Duplex Drive varen arribar a terra. A mitja tarda, la 4º Divisió havia aconseguit avançar vuit quilòmetres terra endins i, a aquella hora, ja eren uns dos mil cinc-cents soldats a la platja. Però la 82º Divisió aerotransportada nord-americana només va poder fer arribar el 4% dels seus efectius a la zona assignada a l’oest del riu Meredet. En canvi, la 6º Divisió aerotransportada britànica no va tenir problemes per arribar a l’àrea de Caen.
A Omaha:
A uns 25 quilòmetres al sud-est de Utah hi havia la platja d’Omaha, i aquí va ser on va ser més complicat el desembarcament perquè no era un lloc ideal per fer aquella Operació. La platja feia vuit quilòmetres de longitud i estava composta d’arena compactada mesclada amb còdols de diferents grandàries. La platja comptava amb només cinc sortides a través d’una escarpa de més de 30 metres d’altura. A més, aquell dia el vent bufava del nord-oest enlloc de fer-ho del sud, tal i com ho feia en aquells mesos, i arribava a ratxes de 20 nusos que feien remoure les aigües del mar. A més a més, els alemanys, en planificar la defensa de la costa, varen tenir en compte les possibilitats de la llarga i arenosa platja entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer com a possible lloc de desembarcament i varen col·locar-hi 85 nius de metralladores al llarg de 10 quilòmetres de costa, però les varen concentrar al voltant dels cinc barrancs que s’obrien en els penya-segats que dominaven la platja, on també hi havia 35 fortins, 8 enormes búnquers, 8 llocs d’armes antitancs, 6 de llançacoets Nebelwerfer i 4 posicions d’artilleria cobrien la resta de la platja. La petita corba còncava de la línia de costa feia que les posicions a Omaha tinguessin camps de tir excel·lents que creuaven foc per sobre de la platja. A més d’aquestes posicions de costa, darrere dels penya-segats hi havien més posicions de defensa. S’havien desmantellat les cases de la carretera de la costa per millorar els camps de tir i els seus materials varen ser utilitzats per la construcció dels fortins. Es varen posar camps de mines entre els nius de metralladores, i en els barrancs s’havien enterrat llançaflames de control remot per cobrir la terra. A més a més, des del mar resultava impossible veure les defenses alemanyes, ja que estaven amagades darrere uns escuts de formigó i unes trinxeres que les missions de reconeixement fotogràfic aeri no varen poder veure.
L’operació a aquesta platja estava previst que la duguessin a terme 90 companyies d’infanteria que es dividirien en quatre sectors: Dog, Easy, Charlie i Fox. Preveient que les coses no anirien bé, els capitans de l’armada varen ancorar les seves embarcacions de transport a uns 18 quilòmetres de distància. Llavors, quan el 5º Exèrcit nord-americà es va aproximar a la costa d’Omaha, es varen trobar amb una mala mar i quan arribaven a la platja es varen trobar amb els nius de metralladores. Per dificultar encara més les coses, la 352º Divisió d’infanteria alemanya del generallleutnant Dietrich Kraiss, formada en gran part per combatents del front oriental, es trobava casualment allí, tot i que gràcies a l’Ultra els Aliats sabien que hi havia 8 batallons alemanys a la platja, però era massa tard per canviar els plans. Per culpa de la mala mar molts soldats es varen afogar quan saltaven a l’aigua perquè era més profunda del que esperaven i s’enfonsaven pel pes que portaven del seu equipatge i pel mareig del viatge de tres hores sobre un mar amb onades violentes. Moltes barcasses no van aconseguir arribar fins a la costa, i els homes varen preferir saltar per la borda a l’aigua profunda, però a més es varen convertir en un blanc fàcil pels alemanys. Segons alguns testimonis era possible recórrer tota la platja caminant per sobre dels cadàvers. Durant la primera mitja hora de l’assalt varen morir el quaranta per cent dels atacants. El general Bradley va pensar en la retirada, però l’arribada de reforços i l’actitud de molts oficials liderats pel coronel Taylor va obligar en els soldats a avançar i lluitar. Els sapadors de l’Exèrcit i de la Marina, amb les seves 28 tones d’explosius, tenien previst desembarcar tres minuts després de la punta de llança de la infanteria per obrir 16 corredors, però tot va sortir malament. Alguns enginyers varen desembarcar massa tard i sols, i altres a més de tard es varen desviar, arribant fins a un quilòmetre i mig a l’esquerre d’on havien d’anar.
Un canó de 88 mil·límetres va tocar l’embarcació de l’Equip 14. En l’Equip 11, set persones varen perdre la vida quan els projectils varen tocar el seu bot inflable; dels 14 homes que integraven l’Equip 15, només quatre varen sobreviure sense patir cap ferida. Una bomba de morter va sorprendre a l’Equip 12 quan estava activant una càrrega explosiva, matant o ferint a 19 sapadors. Els encarregats de les demolicions pujaven a les espatlles d’un company per retirar les mines i col·locar les seves càrregues explosives, llançant granades de fum violeta per avisar de la immediatesa d’una detonació. Soldats d’infanteria amb la por al cos buscaven refugi darrere dels obstacles alemanys, tot i que els sapadors els amenaçaven de detonar les càrregues explosives encara que estiguessin allí.
A les set del matí va arribar la segona onada d’assalt sobre Omaha, i es va repetir la mateixa escena amb més morts, però varen aconseguir irrompre en la platja. Uns minuts més tard va arribar la tercera onada i els soldats nord-americans lluitaven sobre l’arena espantats en veure la forta oposició alemanya. A les nou en punt del matí, les pèrdues ja eren tant grans que es va decidir evacuar la platja i traslladar aquestes tropes a la platja de Utah. La veterana 1º Divisió nord-americana coneguda com la Big Red One i la 29º Divisió, que mai havia entrat encara en combat, varen patir deu vegades més baixes que la 4º Divisió a Utah, i al migdia més de la meitat dels sapadors havien mort. A part, els nord-americans es varen quedar sense l’ajuda dels tancs amfibis Sherman. Dels 32 Sherman d’un batalló, 26 es varen enfonsar mentre intentaven recórrer 6.000 metres en aigües obertes, amb la conseqüent pèrdua de 9 oficials i 137 soldats. Vuit Sherman més es varen perdre quan les seves embarcacions varen ser tocades pel foc alemany, però altres 24 varen aconseguir arribar a la costa. A dos quarts d’onze del matí, la 1º Divisió nord-americana ja tenia 3.000 baixes entre morts i ferits. En el flanc dret de la zona d’invasió, els artillers alemanys varen provocar moltes baixes a la platja Dog Green. Les metralladores alemanyes varen disparar sense contemplacions, matant als ferits. Els 32 soldats d’una embarcació, la LCA-1015, varen morir juntament amb el seu capità. Els ferits s’injectaven ells mateixos la morfina o entre grans dolors demanaven l’ajuda d’algun metge.
Uns dos quilòmetres més a l’est, el 16º regiment d’Infanteria va patir igual que els seus companys. Només arribar a la platja, la Companyia L, composta per 187 homes, va quedar reduïda a 123. Els metges varen comprovar que la majoria dels morts havien mort d’un tret al cap. Davant la línia que dividia els sectors Easy Red i Fox Green, havia començat a baixar els soldats per la rampa esquerra de la LCI 85, però les bombes alemanyes de 47 i 88 mil·límetres varen tocar la bodega frontal matant a 15 homes i ferint-ne 47. Els guardacostes que tripulaven la nau varen donar mitja volta i es varen dirigir cap a l’oest, ja que estaven sent metrallats. Més de dues dotzenes de bombes varen impactar en la nau.
A dos quarts de nou es va interrompre l’assalt a la platja d’Omaha. La marea alta de seguida va envair la platja matant als ferits que no es podien moure i els alemanys continuaven atacant a les embarcacions i varen tocar els dipòsits de combustible de la LCI 91, que transportava 200 soldats. Més de 20 homes varen morir cremats i els altres varen saltar per la borda. Poc després, la LCI 92 va xocar a babord contra una mina mentre intentava amagar-se entre el fum. L’explosió va matar a dos homes i va deixar a més de 40 atrapats sota coberta. Els artillers alemanys es varen encarregar d’enfonsar la nau amb les seves metralletes.
Abans de que es donés l’ordre de retirada varen començar a arribar informes que deien que alguns grups havien aconseguit travessar un extrem de la platja i havien arribat fins a l’altiplà Point du Hoc. Els ràngers que varen dur aquella gesta varen utilitzar granades termita per destruir cinc canons. Poc després aquests homes varen quedar envoltats pels alemanys, que els superaven en número. Les informacions que arribaven a les embarcacions no eren del tot fiables, ja que només havien arribat fragments incoherents de notícies que parlaven d’enfonsaments, inundacions i foc intens. Un informe captat deia: Ens estan matant com a porcs. El comandant Bradley esperava que a dos quarts de nou del matí els dos regiments d’assalt haguessin avançat cap a l’interior, endinsant-se com a mínim un quilòmetre i mig, però en aquells moments dubtava de que poguessin dur a terme l’Operació. Els missatges que li varen arribar poc després continuaven sent confusos. Un soldat que va aconseguir tornar amb una llanxa torpedera li va comunicar que les tropes estaven atrapades i que era una verdadera carnisseria. Inquiet, Bradley li va comentar al comandat del 7º Cos, Collins, que havien de seguir amb la concentració a terra. Fins al migdia Bradley no va tenir coneixement que la situació havia millorat, començant pel sector Dog White.
Quedant-se a lluitar, a dos quarts de deu ja havien aconseguit obrir un forat a la línia de defensa i en aquells moments varen rebre l’ajuda d’un cuirassat i diversos destructors, que es varen apropar a menys d’un quilòmetre de la platja per destruir amb els seus canons les fortificacions de formigó alemanyes. Els nord-americans varen disparar contra els objectius marcats per les bales traçadores i dos regiments d’artilleria, pertanyents a les dues divisions d’assalt que formaven el 5º Cos, varen arribar a la platja impulsats per les onades. Uns soldats varen aconseguir capturar una metralladora MG-42 i varen obrir foc contra les trinxeres alemanyes i els alemanys que fugien cap a l’interior. A les deu del matí, la petita localitat de Vieville havia caigut, tot i que encara hi quedaven alguns franctiradors. El capità Joe Dawson de la Companyia G va decidir utilitzar els cadàvers d’uns soldats per creuar un camp de mines.
A mig matí ja s’havien obert en la línia alemanya sis bretxes que es varen consolidar. Dos regiments recent arribats, el 115º i el 18º, varen envair el sector Easy Red i, més tard, la 26º d’Infanteria va rebre l’ordre de dirigir-se a terra, fet que va ajudar a la 1º Divisió a trepitjar França. Tot i l’ajuda naval, no va ser fins a la una de la tarda quan les tropes aturades a la platja varen aconseguir avançar capturant les zones fortificades alemanyes i, a aquesta hora, Bradley, que estava nerviós, va rebre un missatge del 5º Cos que deia que la jornada s’havia salvat per no dir guanyat. A mitja tarda, uns 5.000 soldats d’infanteria havien escalat a unes posicions elevades i ja no rebien els trets dels alemanys. A la nit varen arribar a la costa un total de 34.000 homes, inclòs dos batallons de ràngers, que varen acabar amb la bateria costera de Pointe du Huc.
A Omaha hi varen haver tants morts, a part de que era la zona més ben defensada pels alemanys i per la mala mar a aquella zona, perquè els avions Aliats varen tirar en aquesta zona la seva càrrega de bombes massa a l’interior i perquè el bombardeig naval va ser massa breu, de tant sols 35 minuts. Fins la nit no es va aconseguir consolidar un cap a la platja, i només van avançar un quilòmetre i mig. Tres mil cinc-cents soldats van morir a la platja de Omaha, que va ser batejada com a bloody Omaha.
A Sword:
A Sword la lluita va ser breu. A les 8:40, la 1º Brigada de Servei Especial del 2º Exèrcit britànic va desembarcar a aquesta platja, però les onades successives va provocar que les barcasses s’amunteguessin pràcticament unes sobre les altres. L’oficial de transmissions, John Webber, que anava en una barcassa porta-tancs que transportava comandos d’infanteria, va considerar que l’operació era un desastre. La 3º Divisió britànica que va arribar a la platja tenia l’esperança d’obrir pas ràpidament fins a Caen, a uns 15 quilòmetres terra endins, però només baixar de les embarcacions els varen rebre les metralladores i els morters alemanys, i els sapadors britànics no varen poder treure els obstacles de la platja. A més, el vent del nord-oest va fer que la línia de mar pugés fins a situar-se a menys de nou metres de les dunes, deixant aquella estreta platja plena d’homes. Aquesta circumstància va alterar tant la programació dels desembarcaments, que una brigada de reserva va tenir que està a alta mar fins a la tarda.
A la tarda, un regiment Panzergrenadier, que avançava cap a la platja per una bretxa de més de tres quilòmetres entre les formacions canadenques i britàniques va estar a punt d’arribar a la costa. Just abans de les nou de la nit, al voltant de 250 planadors britànics varen aconseguir arribar a la vall del Orne, doblant d’aquesta manera el número d’efectius britànics aerotransportats a França i amenaçant amb deixar als granaders acorralats a la zona del litoral.
A Juno:
A Bernieres-sur-Mer, els canadencs de la 9º Brigada de la 3º Divisió varen desembarcar amb les seves bicicletes i van patir forces pèrdues. La marea impulsada pel fort vent i una forta corrent els varen perjudicar clarament. Pràcticament un terç de les 300 embarcacions de desembarcament varen patir danys o es varen perdre, i només 6 dels 40 tancs varen arribar a la platja. En el port de Courseulles varen tenir lloc combats en els carrers, i des de les cases fortificades els alemanys varen impedir que l’artilleria i els vehicles dels canadencs poguessin sortir de les platges. Tot i patir un miler de baixes, aproximadament la meitat de les que s’esperava, a mig matí, quan varen aparèixer els tancs Duplex Drive, els Fusellers Reials de Winnipeg i Regina varen avançar més de tres quilòmetres. Un d’aquests blindats va aconseguir apropar-se fins l’interior d’un búnquer alemany i disparar-hi a dins. Un cop les tropes varen aconseguir obrir pas a través de les defenses costeres, a l’altre costat del cap de pont varen quedar moltes poques unitats alemanyes per bloquejar els encreuaments de carreteres dels pobles.
A les dues de la tarda, el gaiter Millin i els comandos sota les ordres del general de brigada lord Lovat varen creuar amb pas ferm el pont de Bénouville capturat pel comandant John Howard i la seva força aerotransportada. Al migdia, a uns 24 quilòmetres més a l’oest, a prop de Villiers-le-Sec, els caça-bombarders Aliats varen atacar a un regiment de contraatac alemany de 2.500 efectius amb 22 canons d’assalt. A les tres de la tarda, els soldats britànics, que des de Gold avançaven ràpidament, varen rematar la derrota alemanya, acabant amb la vida del comanant alemany i destruint tota la seva columna.
Els periodistes havien sigut informats de que s’esperava poder oferir-los una roda de premsa per part dels oficials britànics a les quatre de la tarda a Caen. Però com que l’objectiu no es va complir es va deixar de parlar de la roda de premsa. La punta de llança de la 3º Divisió ja no podia avançar més i es va quedar aturada a cinc quilòmetres al nord de la ciutat. Els homes del Reial Regiment de Warwickshire, que anaven amb les bicicletes, es varen adonar que no podien avançar amb aquells vehicles de dues rodes sota el foc dels morters. La ciutat i la carretera que unia a Bayeux seguia en mans dels alemanys. Tot i no aconseguir l’objectiu, els canadencs havien avançat uns deu quilòmetres, i els soldats britànics es trobaven a les afores de Bayeux. Encara que varen patir els trets dels franctiradors amagats des d’un bosquet, els sapadors varen començar a construir una pista d’aterratge de terra compacta d’uns 370 metres a Crépton.
A Gold:
La platja de Gold estava situada a prop de la d’Omaha amb una barricada de 2.500 obstacles col·locats al llarg dels seus cinc quilòmetres i mig d’extensió. Els sapadors només varen poder obrir per les embarcacions situades a les dues vies d’accés a la platja per culpa de la marea alta. Una hora després de que comencés el bombardeig naval, a un quart de set del matí, les llanxes de desembarcament varen començar a dirigir-se cap a la platja des d’una distància aproximada de set quilòmetres amb soldats britànics i equip a bord. El recorregut havia de durar una hora i quinze minuts d’acord amb el pla establert. Quan la primera onada d’assalt va arribar varen ser rebuts per un foc nodrit de metralladores i morters. A l’est del sector Irem, davant la població de Le Hamel i la principal ruta d’accés als Arromanxes, els britànics varen trobar la més aferrissada defensa alemanya, que disposaven d’un canó de 88 mil·límetres. La infanteria britànica va començar a bombardejar la bateria alemanya amb el suport de diversos funnies, en particular per un Detonador, que era utilitzat com un llança-flames gegant. Els marines britànics de la 47º Royal Command que es varen llançar contra Port-en-Bessin, un poble de pescadors, varen patir més de 200 baixes durant les 48 hores que varen necessitar per expulsar els alemanys. La 47º Royal Command es va desplaçar cap a l’oest en sortir de la platja per establir un enllaç amb els nord-americans que lluitaven a la platja d’Omaha.
Els britànics es van quedar bloquejats unes quantes hores en tots els sectors que estaven ben defensats pels alemanys però a la tarda la 50º Divisió d’infanteria tenia una posició de 10 quilòmetres per 10 de profunditat. Estaven molt a prop de Bayeux i havien ocupar l’encreuament de camí entre aquesta ciutat i Caen. A última hora del dia, els britànics ja havien aconseguit vèncer qualsevol resistència.
Un cop establerts a la platja, a partir de Gold, Juno i Sword, els canadencs i els britànics varen seguir penetrant en direcció a l’aeròdrom de Carpiquet i de la ciutat de Caen, on la 21º Divisió Panzer va resistir cinc setmanes. A la nit, ja havien desembarcat més de 150.000 soldats Aliats occidental i 50.000 vehicles. Tot i les dures batalles en la platja d’Omaha, l’Operació es podia considerar un èxit perquè els Aliats es varen poder establir a la costa francesa conquerint el sistema de fortificacions, els obstacles i els camps minats instal·lats pels alemanys. A més, totes les platges van ser ocupades. De les cinc divisions desembarcades al matí, a la nit en varen desembarcar cinc més.
En total, el Dia D va costar la vida a més de nou mil soldats Aliats, entre aquests hi havia 2.500 nord-americans, 1.641 britànics, 359 canadencs, 37 noruecs, 19 membres de la França Lliure, 13 australians, dos neozelandesos i un belga, a canvi d’uns onze mil d’alemanys. Tot i que l’Operació va ser un èxit, uns 156.000 soldats havien desembarcat i establert contacte amb els 13.000 paracaigudistes nord-americans i britànics que havien saltat prèviament a la invasió i havien aconseguit establir èxits caps de platja, inclòs un tram d’uns 30 quilòmetres de llarg i 10 de profunditat, el principi no es varen assolir els objectius establerts; el 50% dels primers soldats que varen posar els peus a les platges franceses varen morir i no es va arribar a la ciutat de Caen, tal hi com s’havia establert prèviament. Els soldats alemanys lluitaven i defensaven cada mil·límetre de les platges, però els Aliats avançaven gràcies a la dinamita que destruïa les fortificacions alemanyes. Els britànics es varen quedar a les proximitats de Caen, mentre que els nord-americans varen seguir lluitant contra la infanteria i les divisions Panzer. Desesperats, els alemanys varen utilitzar uns presoners ucraïnesos com a primera línia de defensa.
A un quart de deu de la nit, els Aliats varen inaugurar una rudimentària pista d’aterratge a Utah, que va ser el primer dels 241 aeròdroms que els nord-americans varen construir a Europa occidental en els següents onze mesos. Però a mitjanit només havien arribat a la costa cent tones de provisions, enlloc de les 2.400 previstes pels dipòsits d’Omaha. Els paracaigudistes dels 19 batallons aerotransportats que es trobaven en la zona occidental nord-americana combatien en una vintena d’enfrontaments a la desesperada. De les vuit divisions d’assalt que ja estaven a terra havien patit 12.000 baixes entre morts, ferits i desapareguts. L’aviació aliada va perdre en la invasió 127 aparells. A més, per por a les mines i a les violentes onades, la majoria de naus de desembarcament es negaven a recollir els ferits de la platja després del vespre. Una sola ambulància va recórrer amb els llums encesos per les dunes, traslladant els ferits fins les trinxeres. Els equips de registre de difunts lligaven una etiqueta d’urgències mèdiques a cada cadàver per la seva identificació i els tapaven amb mantes que subjectaven amb imperdibles. Amb l’ajuda dels brandy, els grups d’enterradors varen enterrar ràpidament als seus companys.
A les 22:40, el general Friedrich Dollmann, que estava al capdavant del 7º Exèrcit, va trucar a La Roche-Guyon, on va parlar amb Rommel, per donar les últimes notícies, que no eren bones pels seus interessos. El general va explicar que l’atac llançat per la 21º Divisió Panzer s’havia vist frustrat per l’arribada de noves tropes aerotransportades, tot i que encara conservaven la ciutat de Caen. La contraofensiva alemanya havia fracassat; havien perdut pràcticament dos terços dels tancs de la unitat i el moviment d’avions Aliats impedia qualsevol moviment. Amb dues dotzenes de canons de 88 mil·límetres, els granaders es varen retirar de la costa amagant-se en posicions defensives situades en els turons a prop de Caen. De seguida, Rommel es va posar a estudiar el mapa que hi havia a la paret. Desesperat, el mariscal va revelar-li en el seu cap d’Estat Major que no podrien resistir a totes parts. Llavors es va dirigir cap a un dels seus ajudants i li va exclamar que fins avui tot l’hi havia sortit victoriós.
La població de la ciutat de Caen, que era el gran objectiu d’aquell dia de les tropes aliades, va patir les conseqüències del fracàs dels Aliats. Agents de la Gestapo varen dirigir-se a la presó de la ciutat i varen assassinar a 87 francesos. Caen era un de les 17 localitats franceses que havien sigut avisades a través de pamflets llançats des dels avions de l’arribada de flotes de bombarders. A dos quarts de dues del migdia, una sèrie de bombes detonants i incendiàries, destinades als enllaços ferroviaris i altres objectius, també varen caure en el centre medieval de la ciutat, provocant incendis que es varen mantenir durant onze dies. Milers de persones varen buscar refugi en les canteres del sud de la ciutat. En total, uns 3.000 normands varen perdre la vida en aquest dia i l’endemà per culpa dels bombardejos aeris i navals i d’altres accions igualment mortals.
A la Gran Bretanya, Dwight D. Eisenhower, que no havia dormit i havia estat recorrent el seu despatx impacient, a les 9:33 va difondre per ràdio el missatge de que havia començat el desembarcament. Des de primera hora, a la sala de cremats a Farnborough, molt a prop dels ports del sud d’Anglaterra, varen arribar els primers tres amb els primers ferits. Al final del dia, també al sud d’Anglaterra, varen arribar els primers soldats alemanys en qualitat de presoners a bord d’una embarcació d’assalt amfibi.
Per tal de continuar mantenint l’engany de que l’atac principal es duria a terme sobre el Pas de Calais, les forces concentrades al sud-est es varen continuar bellugant com si res hagués passat.
La reacció dels alemanys:
El comandament alemany va ser informat del desembarcament abans de la presència dels primers paracaigudistes a la zona de Normandia, a la matinada, i el general Speidel va avisar en seguit, a un quart d’onze, a Rommel, que es trobava a Herrlingen, a prop d’Ulm. La Guineu del Desert de seguida va comprendre que la batalla estava perduda, i no va parar de dir que era un ximple per no ser a Normandia i, en canvi, està a casa seva celebrant l’aniversari de la seva esposa Lucie. Spiedel en aquells moments tenia poques tropes a aquella zona, pertanyents al grup d’Exèrcits B, i no va tenir més remei que limitar-se a enviar una divisió blindada, la 21º, comandada per Edgar Feuchtinger, que va travessar amb els seus tancs la ciutat de Caen, on gran part dels seus edificis estaven en flames pels bombardejos dels Aliats. Rommel ràpidament va retornar a França i va travessar la frontera alemanya en un automòbil Horch negre descapotable. Va creuar la vall del Marne des de Reims per després passar al marge dret del Sena al nord de París. A mitja tarda, Rommel es va aturar a meitat del camí per fer una trucada i assegurar-se de que la unitat s’havia posat en marxa, tal i com havia ordenat per entrar en acció. A dos quarts de deu dels vespre, Rommel va entrar a La Roche-Guyon, un poble a la riba del Sena, situat a uns 65 quilòmetres al nord de la capital francesa, per dirigir-se al castell del poble que feia des del març de quarter general del Grup d’Exèrcits B que ell dirigia.
Gràcies a la intervenció de Rommel, l’Alt Comandament de la Wehrmacht va autoritzar, a disgust, l’entrada d’alguna unitat de reserva i es va ordenar a l’Estat Major del 7º Exèrcit de Dollmann que es llencés d’immediat a l’atac sense esperar els reforços de la 21º Divisió Panzer, l’única divisió blindada alemanya del sector. Així varen ser destinades a combatre les forces de desembarcament de la Panzer-Lehr Divisió i la 12º Divisió blindada de les SS. La idea de Rommel va ser des del principi combatre els Aliats al mes a prop possible de les platges a on havien desembarcat. Però quan es va ordenar en el 7º Exèrcit que destruís a les forces invasores, el general Pemsel del 7º Exèrcit va manifestar per telèfon de que ja era impossible.
A la matinada, Bernd von Brauchitsch va trucar a Hermann Göering a Veldenstein per dir-li que havia començat la invasió a França. A primera hora del matí, Göering va sortir de la seva casa per assistir a una conferència sobre la situació creada pel desembarcament dels Aliats. La conferència es va celebrar a la tarda a Klessheim, un castell a prop de Salzburg, i tant Joachim von Ribbentrop com Heinrich Himmler hi varen ser presents. Quan varen examinar la situació de la Luftwaffe varen veure que era desesperada, ja que no hi havia suficients caces per aturar la invasió. La 3º Flota Aèria, responsable de l’oest de França, tenia només 319 aparells en servei. Només dos avions alemanys varen arribar fins a les platges de desembarcament i poc o res varen fer per poder ajudar als seus companys. Dels 12 caça-bombarders que varen arribar a la zona d’invasió, deu varen llançar les bombes avanç d’hora. A més, la Marina alemanya va seguir tot el dia sense reaccionar.
A Berchtesgaden, al migdia, l’ambient era tranquil, però a tres quilòmetres del quarter general, Jodl estudiava els informes arribats durant la nit. Però curiosament encara no jutjava la situació com a greu. El sots-cap d’operacions, el general Walter Warlimont, el va trucar per telèfon per dir-li que Von Rundstedt demanava que les reserves cuirassades fossin posades a la seva disposició, però Jodl li va contestar que no ho veia oportú i volia esperar les ordres de Hitler. Ningú s’esperava que els Aliats aconseguissin desembarcar. A Le Mans, en el quarter general del 7º Exèrcit alemany, els oficials estaven plens d’entusiasme. Semblava que la 352º Divisió, que defensava les platges a la zona Vierville-Colleville, havia aixafat ja a les tropes desembarcades. La moral era tant alta que quan va arribar un missatge del 15º Exèrcit oferint reforços, el cap de secció d’operacions del 7º Exèrcit els va rebutjar dient que no els necessitava. En el quarter general de Rommel també regnava l’entusiasme i l’optimisme. A la tarda, la 21º Divisió Panzer va travessar entre les platges Juno i Sword, i van estar a punt d’arribar al Canal, però ja era massa tard.
Adolf Hitler i el Dia D:
En el moment de la invasió, Hitler estava dormint a la seva casa del Berghof. Per allà les deu del matí, Heinz Linge ja estava al corrent de la invasió dels Aliats, però tenia por de despertar al dictador. L’assistent va decidir explicar-li la situació a Speer, que també es trobava a la casa, i varen decidir comunicar-li la notícia a Hitler després de l’esmorzar. El problema que tenien per explicar-li era com justificar que els serveis d’espionatge, i tothom en general, havien errat a la zona a on desembarcarien els Aliats. Molts dels assistents i col·laboradors quan van tenir notícies del desembarcament varen tenir por de que se’ls acusés d’incompetents per no endevinar el lloc del desembarcament. Quan finalment se li va comunicar la situació es va celebrar en seguit una reunió a la sala d’estar de la casa per avaluar la situació. Abans, Theodor Morell li va tenir que injectar una de les seves “medicines” perquè es calmés, tot i que aquella nit havia dormit bé i estava fins llavors de bon humor.
Hitler estava convençut de que els Aliats el volien enganyar i creia que no era una invasió, ja que encara creia en la informació del seu servei d’espionatge de que la invasió seria en una altra zona, tot i que va dir que s’havia desembarcat a on ell havia predit. Però el que no sabia Hitler era que una part del seu servei d’espionatge, com l’espia Garbó, col·laboraven amb els britànics per enganyar-lo sobre el lloc del desembarcament. El seu error el va prolongar uns dies més. A Obersalzberg la majoria va pensar durant tot el dia que aquell desembarcament era una maniobra de distracció i l’ambient va ser tranquil. Durant aquell matí, Jodl va trucar a Hitler per comunicar-li que els anglosaxons estaven desembarcant a les platges de Normandia. Mitja hora més tard, Jodl i Wilhelm Keitel es varen presentar a la mansió i Hitler els va rebre a la gran sala. Jodl va estendre un mapa de la costa atlàntica sobre la taula de marbre i va senyalar els punts on havien desembarcat les forces anglosaxones. En aquells moments es va presentar Göering. En saber que havia arribat el seu ministre, Hitler va sortir de la reunió per rebre’l. Keitel i Jodl el varen seguir. Hitler li va arrencar a Jodl el mapa de la mà i el va estendre sobre una petita taula i els quatre varen deliberar sobre les mesures que havien d’aprovar per capturar els paracaigudistes Aliats.
No va ser fins al migdia quan Hitler va donar les primeres ordres a l’Exèrcit i va ordenar que totes les reserves de l’Alt Comandament de la Wehrmacht instal·lades a França ataquessin als punts on s’havien establert els nord-americans i els britànics. Però els Aliats varen bombardejar a uns quilòmetres més enllà de les platges de la zona francesa per tal de que l’exèrcit alemany no es desplaces a la costa de Normandia. A més, els bombardejos varen provocar que els alemanys perdessin a molts soldats i molt material militar. Hitler va reaccionar massa tard pels seus interessos. A les quatre de la tarda va acceptar la petició de Von Rundstedt d’enviar dues divisions Panzer a la batalla perquè se sumessin a les divisions 12º SS i 21º.
La invasió no va alterar ni els seus plans ni el seu estat d’ànim. Hitler va dinar com sempre en el quarter i va menjar sopa de mandonguilles de sèmola, xampinyons amb arròs i pastís de poma. Després va oferir en els seus convidats un dels seus habituals i llargs monòlegs. Aquest cop va assegurar que l’elefant era l’animal més fort i que, com ell, no suportava el peix. A continuació els va explicar en tot detall els horrors que havia vist en un escorxador de la Polònia ocupada i va assegurar que les dones que hi treballaven allí caminaven amb botes de goma i que la sang del bestiar mort els arribava fins els genolls.
A la tarda, Goebbels va marxar amb el seu tren especial des de l’estació de Berchtesgaden direcció a Berlín. El ministre estava tranquil, ja que quan es va acomiadar amb Hitler, aquest estava tranquil i molt emocionat perquè estava convençut de que aconseguirien expulsar els Aliats en poc temps.
Els errors dels alemanys:
La cadena d’equívocs va demostrar el grau de sorpresa amb què es va acollir la primera fase de l’atac. Les tropes alemanyes combatien des de mitjanit contra els soldats de les tres divisions aerotransportades aliades, però no van saber interpretar la magnitud de l’Operació. Quan els primers radars i alguns submarins varen detectar l’aproximació de la flota, no van pensar que fos l’esquadra d’assalt. Els alemanys varen cometre tants errors perquè creien amb fermesa que l’assalt només els intentava desviar l’atenció i pensaven que l’objectiu dels Aliats eren les platges de Calais. Quan a quarts de dues de la matinada el general Max Pensel, cap de l’Estat Major del 7º Exèrcit del general Dollmann, va informar al general Spiedel en el seu quarter a La Roche-Guyon sobre els bombardejos massius per mar i aire no li varen fer gaire cas. Mitja hora més tard, Speidel va informar al quarter general de Von Rundstedt que els desembarcaments havien començat, i va manifestar que el 7º Exèrcit era capaç d’encarregar-se de la situació amb els seus propis mitjans. Von Rundstedt tampoc va creure que es produiria el desembarcament anunciat i, a les 2:40, Pensel va ser informat de que Von Rundstedt no creia que fos una operació important. Amb aquestes notícies, el general Salmuth, al capdavant del 15º Exèrcit alemany, se’n va anar a dormir com la majoria de l’Estat Major de Rommel a La Roche-Guyon. Dollmann mateix va ordenar disminuir temporalment l’estat d’alerta i va convocar als seus caps de cos per uns exercicis a la regió de Rennes, a uns 200 quilòmetres de les platges de Normandia. Speidel, que no va comprendre el que passava fins la tarda, va trucar a les sis del matí a Rommel, que estava a casa seva, i el mariscal va tornar corrents sense veure a Hitler. Llavors, el general Günther Blumentritt, des del quarter general de Von Rundstedt, va informar a Jodl, que es trobava al quarter general de Hitler a Berchtesgaden, de la invasió i va sol·licitar que la reserva cuirassada del 1º Cos Panzer de les SS, que estava estacionada a les afores de París, es dirigissin ràpidament cap a Normandia. Però Jodl es va negar a despertar a Hitler i el permís va ser denegat.
El general Fritz Bayerlein, al capdavant de la Divisió Panzer Lehr, tenia preparats els tancs per avançar cap a la costa pels voltants de les sis del matí, però no va rebre el permís per fer-ho fins al vespre. Els soldats alemanys tenien molt complicat arribar a contactar amb el seu Estat Major perquè tenien que activar tota la cadena de comandament, i els seus caps estaven absents; Hitler i Von Rundstedt dormien, Rommel era a Alemanya, el general Dollmann a Rennes per celebrar una reunió i el general Edgar Feuchtinger a París per passar uns dies amb la seva parella, tot i que també es diu que es va passar les primeres hores d’aquell dia en un bordell parisenc. Per culpa d’aquells errors les tropes del general Von Luck no van poder posar-se en marxa fins a primera hora de la tarda quan ho podia haver fet des del primer moment. A part, la divisió Das Reich de les Waffen-SS estaven als voltants de Tolosa de Llenguadoc.
Un dels errors més greus que varen cometre els alemanys era no tenir en el moment del desembarcament l’home que havia de dirigir la defensa alemanya, Rommel, que estava a Alemanya celebrant l’aniversari de la seva dona i el seu lloc el va ocupar el comandant en cap de les forces alemanyes en el front occidental, el mariscal Von Rundstedt. A dos quarts de vuit del matí, Rommel va rebre una trucada telefònica del general Spiedel anunciant-li el llançament de tropes paracaigudistes i el començament del desembarcament. Amb aquella notícia a la mà, Rommel va anul·lar la reunió que tenia prevista amb Hitler i, a les sis de la tarda, va tornar al quarter general de La Roche-Guyon. En el moment que va arribar al quarter els soldats Aliats ja havien trencat part de les defenses alemanyes.
A més a més, els alemanys podien haver sabut molt abans que es produiria el desembarcament quan varen interceptar els missatges de la Resistència francesa explicant el pla del Dia D, però varen decidir no enviar aquells missatges als comandaments militars perquè no s’ho van creure. Tampoc s’ho varen creure quan van sentir l’anunci per la BBC de la invasió, ja que tal i com va dir un oficial d’intel·ligència;
Seria absurd pensar que els Aliats anunciarien la invasió per la BBC.
A l’hora de dinar, l’OKW seguia sense estar segur de si es tractava d’un autèntic atac o d’una simple maniobra de distracció. Tampoc Von Rundstedt n’estava segur. Així, quan es varen enviar dues divisions Panzer contra les platges a 160 quilòmetres de distància ja era massa tard. A part, el 7º Exèrcit es va passar gran part del dia confirmant que al menys una part dels desembarcaments havien sigut frustrats a les mateixes platges.
En total hi havia 59 divisions alemanyes en el front occidental el Dia D, però 8 estaven a Holanda i Bèlgica, i més de la meitat d’aquestes divisions eren de defensa costera o d’instrucció. De les 27 divisions de camp només 10 eren blindades i 3 estaven al sud, i una a prop d’Anvers.
Les reaccions dels altres països:
Iosif Stalin va escriure en el primer ministre Winston Churchill, per felicitar-lo pel Sia D i per obrir el segon front que tant desitjava el dictador soviètic. A la Cambra dels Comuns, a la tarda, Churchill va comunicar que aquell matí s’havia assistit al primer d’una sèrie de desembarcaments previstos al continent europeu. Aquell anunci no va agradar gens a l’MI5, que no volien que els alemanys sabessin els seus objectius.
A les vuit del matí, la BBC va informar de bombardejos a gran escala de Calais, Bolonya, el Havre, Cherbourg i el Pas de Calais. En canvi, l’emissió alemanya va parlar de tropes britàniques llençades en paracaigudes a la costa francesa. Més endavant, la BBC ja va parlar de combats entre unitats de desembarcament i la Kriegsmarine. A les deu va tenir lloc una transmissió britànica en alemany, holandès, francès i altres idiomes en que es confirmava la invasió. A les onze va tenir lloc una transmissió anglesa en alemany amb un discurs d’Eisenhower. A les dotze, en el noticiari britànic, de nou Eisenhower va parlar en anglès per dirigir-se al poble francès en el que va dir:
La lluita dura comença ara, però després, la victòria. 1944 és l’any de la victòria total. Bona sort.
A la una del migdia, el noticiari britànic va informar de que 11.000 avions havien deixat caure constantment tropes en paracaigudes darrere les línies de resistència alemanyes. Més tard varen tenir lloc discursos de Pieter Gerbrandy, del rei Haakon VII, de De Gaulle, de Jordi VI i, per acabar, de Churchill.
A Nova York, el Marquee en Times Square va anunciar el començament del desembarcament Aliat a Normandia. Molts novaiorquesos es varen aturar per llegir les últimes notícies.
Curiositats:
- Els Aliats varen fer servir la contrasenya Mickey Mouse per iniciar la invasió.
- Durant aquells dies els alemanyes estaven en ple debat de sí havien d’executar o no els aviadors que capturaven, tot i que ho tenien prohibit. El col·laborador de Goebbels, Berndt, que era general de brigada SS, va disparar en ple carrer a un subtinent d’aviació nord-americà anomenat Dennis, que s’havia salvat amb el paracaigudes. Els adversaris de Berndt volien castigar-lo per aquest fet, però Wilhelm Keitel i altres li varen donar suport i finalment el va defensar també Himmler.
En el Reich:
A França:
Els alemanys varen detenir l’ex cap de la policia francesa, René Bousquet, que havia sigut obligat a dimitir el 27 de desembre de 1943.
A Birmània:
La 31º Divisió japonesa sota al comandament de Miyazaki va arribar a Kohima, on es trobava amb la 15º Divisió japonesa, sota les ordres d’Okada. Les dues forces, davant la pressió aliada, varen tenir que començar a retirar-se.
Diari del Tercer Reich 