Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler va celebrar una reunió a la seva residència d’Obersalzberg, el Berghof, amb el ministre d’Armament, Albert Speer, el cap de les forces armades, Wilhelm Keitel, el tinent general Friedrich Fromm i el coronel Claus von Stauffenberg per parlar de la invasió del dia anterior. De seguida varen acordar que havien de reunir ràpidament a tots els soldats que es trobaven de permís a Alemanya, que eren un total de 300.000 soldats, per utilitzar-los en casos d’emergència per si es produïen més atacs dels Aliats. Aquella operació es va conèixer amb el nom d‘Operació Valquíria. A la reunió també es va decidir que el comte i coronel Von Stauffenberg ocupés el càrrec de cap de l’Estat Major. El coronel acompanyava aquell dia al seu superior, el tinent general Fromm, i va quedar impressionat per l’ambient al voltant del dictador. Hermann Göering anava maquillat i Hitler estava molt deteriorat físicament.
Durant aquell matí assolellat, Hitler també es va reunir a Klessheim amb el primer ministre hongarès Stome Sztójay en el saló de ball ple de tapissos del pis superior. El dictador lluïa la Creu de Ferro penjada a la zona del pit. Heinrich Himmler, que acabava d’arribar en un tren especial, es va ocupar de la cerimònia. Hermann Göering, que estava descansant en el Castell Veldenstein, una finca propera a Nuremberg, va arribar amb una flota d’automòbils. Joachim von Ribbentrop va arribar des del palau de Füschl, proper a Salzburg.
Després de dinar es va donar un resum de la situació militar a la delegació hongaresa, i els generals alemanys varen senyalar els mapes i varen mostrar els recents avanços dels exèrcits alemanys. Hitler, per la seva part, els va anunciar que disposava d’una nova arma que reduiria a cendres Londres i totes les ciutats de Gran Bretanya. Eren els V-1 i V-2. El primer ministre hongarès li va prometre que lluitarien fidelment al seu costat es va queixar de que les deportacions estaven portant un fort ressentiment entre el poble hongarès. Hitler li va respondre amb un atac antisemita i el va avisar de que havia advertit a Miklos Horthy de que els jueus exercien una influència excessiva, però que el regent no li havia fet cas i li va recordar els intents hongaresos de canviar de bàndol i, implícitament, els va connectar amb la forta presència de jueus. El líder alemany li va explicar que el regent havia rebut moltes advertències sobre la forta presència de jueus a Hongria, però que Horthy no els havia volgut escoltar perquè per ell representaven un paper important en l’economia hongaresa. Hitler va afirmar que els jueus odiaven a Horthy, tot i haver-los protegit. Sztójay li va parlar llavors de les dificultats internes que havien malmès les mesures que es proposava prendre contra els jueus i va fer referència a l’edat de Horthy, 75 anys. Però per Hitler l’edat no era una excusa i li va etzibar que Horthy era una persona que fugia de la violència i va tornar a insistir de que els jueus eren els culpables de la guerra. Després de recordar-li el seu discurs del Reichstag del 30 de gener de 1939, Hitler li va dir que els jueus eren els responsables de la mort de desenes de milers d’alemanys en els bombardejos Aliats i, per aquesta raó, li va dir que ningú podia demanar-li compassió per als jueus, a qui va definir com a plaga global, i que ara es limitava a complir l’antic proverbi jueu: Ull per ull, dent per dent. El dictador va acabar la conversa dient-li que si els jueus guanyaven la guerra com a mínim 30 milions d’alemanys serien exterminats i molts milions moririen de fam. Hitler va tornar aquella mateixa nit al Berghof.
El responsable de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Ernst Kaltenbrunner, va enviar una carta a l’alcalde de Viena per explicar-li que es dirigirien a la ciutat combois amb 12.000 jueus perquè treballessin com esclaus, i volia que aquests fossin vigilats en els camps de concentració. Kaltenbrunner va deixar clar que es podia eliminar en qualsevol moment als presoners i demanava assassinar a les dones i als nens perquè considerava que no eren aptes per treballar.
El professor Schröder va sol·licitar a Heinrich Himmler que posés a la seva disposició a 40 presoners sans dels camps de concentració per fer un experiment mèdic. L’experiment tractava de beure aigua de mar transformada per tal de que els tripulants d’avions poguessin beure aigua, ja que els subministraments d’aigua eren massa pesats per portar-los a l’avió. Himmler va ordenar seleccionar homes joves entre 1.000 gitanos traslladats des d’Auschwitz a Buchenwald. Els seleccionats els varen prometre bona alimentació i que no hi hauria cap perill per la salut. Però després d’obligar-los durant dies a només beure aigua de mar tractada de diferents maneres a Dachau, les víctimes varen començar a patir forta deshidratació. Tot i els patiments que patien aquells homes, que inclús bevien l’aigua del cubell de fregar, i un va patir bogeria, els alemanys els varen obligar a ingerir aquella aigua salada. En acabar l’experiment cap dels presoners havia mort.
A Hongria:
Els alemanys varen deportar els jueus de les zones I i II. 289.357 persones varen ser deportades a Auschwitz per morir a les cambres de gas.
A Bèlgica:
Els alemanys varen obligar en el rei Leopold III i a la seva família, que estaven retinguts des de la capitulació de Bèlgica el maig de 1940 en el palau de Laeken, a ser deportats a Alemanya. El rei no va tornar a ser alliberat fins al 7 de maig de 1945, el dia de l’armistici alemany, i mai més va tornar a ser popular entre el seu poble.
En la invasió de Normandia:
A les costes de Normandia, el foc va perdre intensitat i els Aliats es varen unir en tots els caps de platja, excepte a la platja de Utah i a la península de Cotentin, i varen instal·lar dos molls de Mulberrys a les platges de Gold i Omaha, on un grup de soldats nord-americans varen celebrar-hi una missa. Els soldats del bàndol alemany capturats, sobretot els polonesos i els russos, varen col·laborar en la construcció d’un camp de presoners, mentre els reforços Aliats seguien arribant per mar. Tot i l’aparent victòria aliada, el 1º Exèrcit encara no havia complert la majoria dels objectius del dia anterior. Només havien desembarcat una quarta part de les provisions previstes. L’avanç del 5º Cos a l’altre costat d’Omaha era cada cop més ràpid, però la 29º Divisió seguia estant lluny del riu Aure, situat a uns 10 quilòmetres a l’interior. A Pointe du Hoc, menys d’un centenar de ràngers seguien lluitant en una zona situada a 200 metres del penya-segat. A l’altra banda de la platja Utah encara hi havia confusió entre les forces aliades, tot i que a primera hora hi va arribar la 82º Divisió, i la 101º Aerotransportada es dirigia precipitadament cap al riu Douve i Carentant, però encara hi havia molts paracaigudistes escampats sense ordre i no s’havia establert un cap de pont a l’oest del riu Merderet. En el poble de Sainte-Mère-Église, dos batallons varen resistir els petits contraatacs que els alemanys llançaven tant pel sud com pel nord.
Però l’avanç, tot hi ser lent, s’anava materialitzant. El general Collins, el comandant del 7º Cos, havia desembarcat aquell matí per encarregar-se d’un cap de platja de més d’11 quilòmetres de profunditat. Al mateix temps, els nord-americans varen començar a alliberar els primers pobles. La Companyia Easy del 506º Regiment, juntament amb membres de la 4º Divisió d’infanteria, va alliberar la localitat de Saint Marie-du-Mont. Al migdia, dos batallons de la 50º Divisió britànica varen avançar cap a Bayeux-Carentan, guiats per nois que els demanaven cigarretes. En entrar al poble de Bayeux, que havia sigut abandonat pels alemanys (l’últim es va treure la vida), varen imposar el toc de queda i varen detenir als col·laboracionistes. A part, la 3º Divisió britànica i la 3º canadenca es varen situar des de dos punts diferents, a dos o tres milles al nord i al nord-est, de la ciutat de Caen. Per contrarestar aquella ofensiva, els alemanys varen contraatacar amb els tancs de la 21º panzer i la 12º SS Divisió Panzer. L’atac va tenir cert èxit, fet que va impedir en els Aliats fer un atac combinat sobre Caen.
A més a més, 50 paracaigudistes britànics varen ser llançats a França per començar una operació anomenada Bulbasket, que estava destinada a promoure actes de sabotatge molt per darrere de les línies alemanyes en col·laboració amb la Resistència. A part, el port artificial d’Arromanxes, que havia sigut prefabricat a la Gran Bretanya, va ser instal·lat aquell dia a Normandia. El seu eix central el constituïa un dic format per blocs de formigó, arribant a fer els més grans 65 metres de llarg per 18 d’ample i 20 d’alt, i en ell s’hi recolzaven molls flotants d’acer de 60 metres de llarg, units a terra ferma per lleugers espigons metàl·lics.
Des de la Gran Bretanya, on les portades dels diaris només es parlava de la invasió a Normandia, a les vuit del matí el comandant Dwight D. Eisenhower es trobava en les drassanes de Portsmouth. En el moll situat a l’altre costa de King’s Stairs, el comandant suprem va pujar a l’embarcació Apollo per dirigir-se a Normandia. Després de passar per l’est de l’illa de Wight, l’embarcació va travessar el Canal en només tres hores. L’embarcació d’Ike es va creuar amb combois que tornaven i amb una quantitat considerable de barcasses, embarcacions i naus de desembarcaments enfonsant-se o abandonades. El camí cap a Normandia era perillós, ja que aquell matí les mines que seguien al mar havien enfonsat el dragamines nord-americà Tide, on va morir el seu capità, i la nau de transport nord-americana Susan B. Anthony.
Poc abans del migdia, l’Apollo va passar al costat de l’Augusta davant la platja Omaha i s’hi va aturar. Ràpidament, Omar Bradley, que aquell matí havia desembarcat en el sector Dark Red per comprovar personalment com anaven les coses, va pujar a coberta per parlar amb el comandant, però aquest, que estava enfadat perquè no l’havien informat com desitjava, va preguntar-li el per què d’aquella desinformació. Bradley li va replicar que els hi transmetien per ràdio tot el què sabien. Irritat, Ike es va dirigir fins a la cabina de comandament del general Bretram Ramsay. Els seus comandants es queixaven del temps desfavorable i esperaven una millora.
A la tarda, després de que el temps millorés, el comandant va saber que els informes que havia enviat cada hora s’havien amuntegat a la sala de comunicacions del general britànic Bernard Law Montgomery, on el personal encarregat de la codificació, col·lapsat de tanta feina, portava un endarreriment de 12 hores en el desxiframent de missatges. Llavors, Bradley va intentar calmar els ànims del comandant suprem i va començar a explicar-li en detall tot el què sabia. Bradley li va explicar que la situació a la platja d’Omaha havia millorat, però que havien tingut que alterar el pla establert fins a tenir concentrats els Cossos 5º i 8º. Després va tornar a la seva embarcació. Amb el cel més aclarit, l’Apollo es va dirigir cap a l’est per observar des de certa distància les platges conquerides pels britànics, però la mala mar va fer que creués la badia amb dificultat, a una velocitat de sis nusos, i Eisenhower no va poder veure com estava la situació a la platja. Després de trobar-se amb un destructor britànic, el comandant suprem va ser traslladat de retorn a Portsmouth.
En el bàndol alemany, els alemanys varen assassinar a 99 ostatges seleccionats a l’atzar a Tulle, a l’oest de Lió. Les SS varen cometre aquests assassinats com a represàlia per l’assassinat de companys seus que havien tingut que sentir de la boca d’un sacerdot de la zona les següents paraules :
Amics meus, anireu a aparèixer davant Déu.
Els ostatges varen ser penjats en les faroles i en els balcons, i els seus cadàvers varen ser llançats en els abocadors de la localitat.
Per intentar neutralitzar el desembarcament i amb les ordres d’enviar els Aliats al mar, els blindats de les Joventuts Hitlerianes, una unitat composta per adolescents liderada per veterans del front oriental, i els granaders blindats sota el comandament de Kurt Meyer, varen atacar als canadencs a prop de Caen, tot i que no tenien combustible suficient. Era el primer cop que la divisió Panzer HJ entrava en combat. Els granaders varen avançar un quilòmetre i mig a camp obert abans que l’artilleria naval i els canons de campanya els poguessin tocar. Però, a la tarda, els canons de les embarcacions de guerra ancorades davant de la costa i un contraatac blindat varen malmetre l’avanç de la unitat del comandant Meyer, que va perdre més de 30 carros de combat. Tot i això, els canadencs varen ser obligats a retrocedir més de tres quilòmetres, cedint un terreny que tardarien un mes en recuperar. Al vespre, les tropes de Meyer seguien estant a uns 10 quilòmetres de la costa. Enfadats de tantes baixes que havien patit, a la localitat d’Authier es va ordenar a vuit presoners canadencs que es traguessin el casc per executar-los. Els seus cadàvers varen ser arrossegats fins la carretera, on les erugues dels tancs els varen aixafar. Un francès es va encarregar de recollir les restes amb una pala. Sis més varen ser introduït a la força en una cuina, on varen ser assassinats d’un tret a la nuca. El capellà dels fusellers de Sherbrooke va ser apunyalat en el cor. Altres presoners canadencs varen ser conduïts a la badia d’Ardenne, on varen ser assassinats d’una pallissa o d’un tret al cap.
A Caen, precisament, una formació de 467 bombarders va atacar la zona nord de la ciutat, però, miraculosament, varen matar a pocs civils si es té en compte que es varen llençar més de 2.200 tones de bombes.
Els alemanys corrien a enviar reforços cap a Normandia i aquell dia la 2º Divisió SS-Panzer, la Das Reich, va rebre l’ordre d’avançar cap al nord des de Tolosa.
La Kriegsmarine també va intentar actuar contra els Aliats i va enviar tres submarins; el U-629, el U-955 i el U-970 des de les bases atlàntiques franceses per atacar a les embarcacions aliades del Canal de la Mànega, però les tres embarcacions varen ser enfonsades per avions del Coastal Command en els accessos al Canal des del Golf de Biscaia.
A Itàlia:
El 6º Cos nord-americà va avançar per la costa occidental i es va apoderar de Civitavecchia.
En els Estats Units:
A la Casa Blanca, el president Franklin Delano Roosevelt li va prometre en el primer ministre del govern polonès a l’exili Stalnislaw Mikolajczyk, que vetllaria perquè Polònia no en sortís perjudicada de la guerra.
Diari del Tercer Reich 