Dilluns:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va rebre els plans operatius per l’ofensiva de les Ardenes elaborats per l’Alt Comandament de la Wehrmacht el setembre. El pla consistia en penetrar a través d’Eiffel i les Ardenes fins a Bèlgica per la costa del Canal de la Mànega, ocupant Anvers.
A Alemanya:
Joseph Goebbels va escriure en el seu Diari que Heinrich Himmler en els seus discursos estava reclamant la solució més radical i la més dura, que no era altra que exterminar la jueria completament. El ministre va afirmar que ja no podien eludir la responsabilitat de solucionar completament la qüestió jueva en aquella època.
En el front occidental:
A Bèlgica:
Tot i que els Aliats havien conquerit el port d’Anvers el 4 de setembre, no havien sigut capaços d’utilitzar el seu gran port per culpa de les unitats alemanyes dels dos costats de l’estuari. Per aquest fet, el 1º Exèrcit canadenc va començar operacions per expulsar els alemanys d’aquesta zona. Veient la importància vital d’aquell port, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar un missatge al mariscal Bernard Law Montgomery per dir-li que si no tenien Anvers funcionant a mitjans de novembre totes les operacions quedarien paralitzades i li va subratllar que donava màxima importància a aquell port.
A Alemanya:
A prop d’Aquisgrà, dues companyies de la 18º Divisió d’Infanteria nord-americana es varen colar davant els vigilants alemanys sense disparar cap tret i varen arribar fins al cim del Ravelsberg, una fortalesa situada al damunt d’un turó.
En el bosc de Hürtgen, la 275º Divisió d’Infanteria del generalleutnant Hans Schmidt ja havia patit 550 baixes sense comptar el gran número de ferits, però això no va impedir que fos posada en el camp de batalla a l’est de Wittscheide un batalló de policia procedent de Düren. Molts tenien entre 45 i 60 anys i alguns no havien rebut entrenament des de la Primera Guerra Mundial. La gran majoria d’ells moririen.
En el front oriental:
En els països Bàltics:
El 1º Front Bàltic va aïllar el Grup d’Exèrcits del Nord alemany a Curlàndia, Letònia.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, al matí va arribar-hi el primer ministre Winston Churchill després de fer escala a Nàpols i El Caire. Però l’avió en que viatjava el primer ministre va aterrar a un aeroport equivocat, fet pel qual va tenir que realitzar un altre vol de mitja hora per ser rebuts per Vyshinsky i una guàrdia d’honor, que li varen donar la benvinguda. Per part nord-americana el va anar a rebre l’ambaixador Averell Harriman. Churchill en veure’l li va demanar si podria assistir a algunes reunions que tenia previstes, tot i que en algunes preferia que no hi fos. Anthony Eden i Alan Brooke també varen anar a Moscou però, a petició del rei Jordi VI, varen anar en un altre avió.
Finalment i tal hi com s’havia programat, a les deu de la nit va començar l’entrevista entre Iosif Stalin i Churchill. El primer ministre volia posar clares les seves condicions de com es repartirien l’Europa de l’Est quan acabés la guerra. Els dos caps d’Estat estaven acompanyats per dos intèrprets, el ministre Viatxeslav Mólotov i l’ambaixador britànic a Moscou, Clark Kerr. Un dels temes claus de la reunió era el tema de Polònia perquè els dos caps d’Estat volien imposar un govern afí als seus interessos. Els soviètics els varen imposar en els britànics que obliguessin al govern polonès a l’exili a adoptar una actitud més propera amb les exigències soviètiques i es va suggerir que es redactés un acord referent als països que havien sigut recentment alliberats i que tant britànics com soviètics i tenien llurs interessos. L’assumpte grec era important, va deixar clar Stalin, però no el romanès. Churchill li va assegurar que estava disposat a solucionar tots els assumptes que tenien pendents als Balcans i li va recordar que els seus homes ja havien posat els peus en territori romanès i búlgar, on ells hi tenien els seus interessos. Acte seguit i després de demanar-li que no comencessin un diàleg de sords, li va proposar repartir-se l’Europa de l’est d’aquesta manera:
- Romania: Unió Soviètica: 90% i la resta: 10%
- Grècia: Gran Bretanya (d’acord amb els Estats Units): 90%, Unió Soviètica: 10%,
- Iugoslàvia: 50/50%
- Hongria: 50/50%
- Bulgària: Unió Soviètica: 75% i la resta: 25%
Mentre el traductor de Stalin li explicava la proposta, Churchill va treure el document en el que hi havia anotat la llista de països amb els percentatges de control escrits al costat. Però Stalin no es va mostrar massa d’acord amb aquest repartiment, ja que considerava aquells territoris com a seus i creia que ho eren perquè eren les seves tropes les qui havien alliberat aquells països. Al final, Churchill va cedir el control de Romania i de Bulgària, Hongria es repartiria meitat i meitat i Grècia quedaria sota control britànic. Amb aquest retoc, Stalin va agafar el seu llapis blau i va firmar el document. El primer ministre li va demanar que no es trepitgessin l’un a l’altre, però ni un ni altre varen aconseguir evitar una Guerra Civil a Grècia després de la guerra. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt no va estar en la reunió perquè pensava més en una solució global i no volia parlar d’aquell tema de moment. També es va acordar que Stanislaw Mikolajczyk volés a Moscou per continuar amb les converses.
En el Pacífic:
L’almirall Chester Nimitz va donar instruccions al general Holland M. Smith pel desembarcament a Iwo Jima, illa pertanyent a l’arxipèlag volcànic de les Bonin, amb tres divisions de marines.
