Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
En el Niu de l’Àguila, el quarter general a Bad Nauheim, Adolf Hitler va cridar al comandant del 6º Exèrcit Panzer, Josef Dietrich, al seu búnquer, amagat sota els edificis d’una falsa granja. Directament, Hitler li va preguntar si tenia a punt el seu 6º Exèrcit. Dietrich li va contestar que no per una ofensiva, i Hitler li va replicar que ell mai estava satisfet.
A la nit, com el dia anterior, Hitler va convocar als comandants dels cossos de l’Exèrcit i de divisió per explica’l-s’hi el pla de l’ofensiva de les Ardenes. Hitler va disposar per aquella ofensiva de 34 divisions amb 250.000 homes, 1.000 tancs, 2.000 canons i 1.500 avions. En aquells boscos belgues, els nord-americans només disposaven de 6 divisions amb 80.000 homes, que serien atacats en un atac sorpresa agafant-los desprevinguts. Els convocats, que eren els més veterans dels caps del front occidental, els varen obligar a deixar les seves armes i les seves carteres en el quarter general del mariscal Gerd von Rundstedt, que seria l’encarregat de dirigir l’operació i que aquell dia era el seu aniversari. En un autocar varen ser duts en el quarter de Hitler passant per un camp nevat.
A l’entrada del búnquer, un grup armat de les SS vigilava la zona i quan varen entrar els comandants es varen quedar darrere dels seus seients. La majoria d’ells es varen sentir intimidats davant dels uniformats de negre, es diu inclús que tenien por de treure un mocador de la butxaca. A través dels seus apunts, Hitler, que tenia dificultats per passar les pàgines pel tremolor a les mans, els va explicar durant un discurs de dues hores que tenien que aconseguir una victòria perquè el poble alemany no podia continuar suportant els intensos bombardejos i, tot hi que va admetre que tenien les tropes exhaustes, amb unes dades lluny de la realitat, va dir que les tropes anglosaxones havien perdut molts homes i que tècnicament els dos bàndols estaven igualats. Els va animar a demostrar-li en “l’enemic” que comprengués que no aconseguiria l’èxit sota cap circumstància i els va recordar que Frederic el Gran, en el seu setè any de guerra, havia aconseguir la victòria més gran de la seva vida. Un cop Hitler va acabar el seu monòleg, on per acabar va demanar lluitar amb brutalitat, Von Rundstedt es va aixecar de la cadira i va jurar lleialtat al Führer i va prometre que no el decebria.
Tal i com li havien ordenat el dia anterior el general Walter Model, el Oberstleutnant Von der Heydte va anar al quarter general del comandant Josef Dietrich. Mentre esperava ser rebut pel comandant del 6º Exèrcit Panzer, Heydte va rebre una ordenança del pla secret d’operacions de sabotatge que havia de realitzar un Kampfgruppe sota el comandament d‘Otto Skorzeny. En ser rebut pel comandant, Dietrich li va preguntar què podien fer els seus paracaigudistes en l’ofensiva de les Ardenes. Heydte es va limitar a contestar-li que si li comunicaven quina era la seva missió li podria dir. Com que no va aconseguir una resposta clara, Heydte va preguntar sobre les forces aliades a la zona. Dietrich només li va assegurar que destruirien els enemics. Després de parlar de l’ofensiva, Dietrich va estar d’acord amb Heydte de no dividir els paracaigudistes en dos grups.
Els Aliats varen bombardejar la ciutat de Munic. Per culpa de l’atac el circ Krone, on el 8 de novembre s’hi va celebrar l’últim recordatori del Putsch de Munic, va quedar totalment destruït.
Les autoritats alemanyes varen desmantellar el castell de Hartheim que utilitzaven per eliminar tot tipus de persones que consideraven inútils. El dia anterior encara s’hi va practicar la darrera operació de gasejament.
Heinrich Himmler va enviar una carta a Felix Kersten per anunciar-li que podrà tornar a Estocolm abans de Nadal i que s’enduria als tres presoners suecs que Hitler havia indultat a petició seva.
En el front occidental:
A França:
A Alsàcia, els francesos de la 44º Divisió d’Infanteria varen alliberar Haguenau.
A la Gran Bretanya:
Poc abans de les sis de la tarda, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower es va dirigir amb una limusina al 10 de Downing Street per reunir-se amb el primer ministre Winston Churchill. A les sis es varen reunir a la sala de mapes de l’edifici, on se’ls va unir Alan Brooke, Arthur Tedder, Andrew Cunningham i diversos oficials superiors britànics. Utilitzant els enormes mapes murals del primer ministre, sobre els que hi havia dibuixats diversos fronts de combat amb xinxetes i fils de color, el comandant suprem va tornar a revisar el pla de la seva campanya: el 21º Grup d’Exèrcits del mariscal Bernard Law Montgomery, reforçat pel 9º Exèrcit nord-americà, giraria al nord del Ruhr mentre el 12º Grup d’Exèrcits d’Omar Bradley giraria més al sud, protegit en el flanc dret pel 6º Grup d’Exèrcits del general Jacob Devers. El doble envoltant augmentaria la mobilitat aliada i forçaria als alemanys a cremar les seves escasses reserves de combustible. Brooke no estava d’acord amb aquell pla i va acusar a Ike de violar els principis de concentració de forces que havien dut a anteriors fracassos i va explicar que preferia apropar-se del Rin des d’Holanda fins Alsàcia per donar a les forces aliades la capacitat de concentració per un doble atac final. Impressionat pels comentaris del seu company, amb qui mantenia mala relació des de la Conferència de Casablanca del gener de 1943, el comandant suprem es va negar a comprometre’s amb aquell pla. El debat va continuar acompanyats per còctels i la velada va acabar amb alguns comentaris sobre la unitat aliada durant la post-guerra, a la que Eisenhower va prometre dedicar-hi tarda i nit de la seva vida. Brooke va quedar tan frustrat perquè no se li acceptava el seu pla, sobretot després de que el primer ministre acceptés el pla del comandant nord-americà, que inclús va pensar en dimitir,
Diari del Tercer Reich 