Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A les 10:27 del matí d’un dia assolellat, 937 bombarders nord-americans del 8º Regiment escortats per 600 caces varen bombardejar la ciutat de Berlín, especialment el centre i el districte governamental, durant tota una hora llançant-hi 2.279 tones de bombes de fòsfor i explosives, sent un dels atacs més forts de l’aviació aliada a la capital i l’atac més mortífer provocant la mort de 2.893 berlinesos, més 2.000 ferits, i deixant sense llar a 120.000 alemanys. Al principi el règim va declarar 20.000 morts, mentre que la història oficial de les Forces Aèries va situar la xifra en 25.000. L’objectiu principal dels nord-americans era el barri governamental. 3.200 edificis varen quedar totalment destruïts o varen patir greus danys. Els 400 canons que protegien la ciutat només varen aconseguir destruir 27 bombarders B-17. La ciutat es va quedar sense gas, electricitat, telèfon i transport públic.

Les bombes i el foc varen destrossar la Friedrichstadt, al sud, gran part del barri de Kreuzberg, la Wilhelmstrasse va quedar reduïda a ruïnes, igual que el carrer Mohrenstrasse el districte on s’hi trobaven les redaccions dels diaris, al voltant de Kochstrasse, que va quedar completament destruït. El Palau Reial, la Vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc, que datava de l’època d‘Otto von Bismarck, i molts edificis oficials situats al centre de la ciutat, al voltant a la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz, com els departaments del RSHA, cosa que va provocar que els serveis de les SS es traslladessin, a la Prinz-Albrechtstrasse, varen quedar destruïts. El trànsit va quedar col·lapsat; els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. La xarxa de metro va ser tocada en 50 punts simultàniament; a la parada de Belle-Alliance-Platz (l’actual Hallesches Tor), un comboi de la línia aixecada totalment ple de gent va rebre un impacte just quan abandonava l’estació. L’edifici de l’Estació Anhalter, de 170 metres de llarg i 62 d’ample, va ser destruït en gran part, i la Nova Cancelleria del Reich, dissenyada per Albert Speer, va patir greus desperfectes després de que 58 bombes hi caiguessin molt a prop. En el Jardí de la Cancelleria hi havia cràters provocats per les bombes. El quarter general del secretari Martin Bormann també es va veure greument afectada. A més, varen quedar malmeses les línies de telèfon, durant uns dies va quedar interromput el subministrament elèctric i en el barri governamental només es disposava de l’aigua d’un carro que s’havia estacionat davant de la Cancelleria. Segons un relat de la Wehrmacht, el terror es va estendre en una estació de metro.

Entre les víctimes hi havia el president del Tribunal del Poble, Roland Freisler, que va morir per l’impacte d’una biga que li va caure al damunt quan estava presidint nous processos contra els conspiradors del 20 de juliol de 1944. Concretament havia de jutjar al doctor Fabian von Schlabrendorff, que quan aquest va entrar a la sala va caure la bomba nord-americana. Quan varen trobar el cos de Freisler encara tenia subjectat l’historial del doctor, que es va salvar d’aquesta manera d’una mort segura i que va ser alliberat unes setmanes més tard de la Gestapo per les tropes nord-americanes que operaven en el Tirol. Gràcies també a aquest atac va quedar destruït l’expedient de Hanna Solf i la seva filla, la comtessa Ballestrem, que estaven tancades al camp de concentració de Ravensbrück esperant sentència per pertànyer al Cercle Solf. Miraculosament, mare i filla varen poder escapar d’aquesta manera d’una mort segura. 

L’estació ferroviària Schlesischer Bahnhof va romandre penjada durant unes hores una gran pancarta en la que reclamava:

Volem la pau, sigui com sigui!

Per la seva part, Adolf Hitler es va veure obligat després del bombardeig a passar més temps en el búnquer subterrani de la Nova Cancelleria que havia engrandit el 1943. Des de que havia tornat a Berlín el gener de 1945, Hitler dormia al búnquer per seguretat però després d’aquest dia si va passar moltes més hores i només sortia a fora quan volia passejar amb la seva gossa Blondi.

Després d’aquest bombardeig a la capital va sonar diverses vegades al dia l’alarma antiaèria. A resulta de l’atac, la presó berlinesa Prinz-Albrechtstrasse va evacuar els seus presoners, entre ells Wilhelm Canaris. Ernst Kaltenbrunner, que es va quedar sense quarter general de la RSHA, va comunicar a tots els seus homes de la policia secreta que a partir d’ara haurien de prendre les decisions per si mateixos.

El Washington Post comentava sobre l’atac:

Mai abans durant la guerra s’havia saturat un blanc amb tantes bombes.

Però el diari exagerava les seves conseqüències perquè no varen morir 25.000 persones com va afirmar.

---

Al migdia, el doctor Theodor Morell li va injectar a Hitler glucosa, calci, vitamines i exacte de fetge.

---

En el judici mencionat a Von Schlabrendorff, aquest va ser jutjat juntament amb el seu amic Ewald von Kleist-Schmenzin. Quan Freisler el va acusar de traïció, Von Schlabrendorff li va contestar que havia comès traïció des del 30 de gener de 1933 i que mai havia negat la seva lluita contra Hitler. Quan va arribar el torn de l’acusar varen començar a sonar les sirenes antiaèries i el tribunal es va traslladar a un refugi. Allí, Freisler va llegir l’acusació contra Von Schlabrendorff i va ser en aquell precís moment, després de que una bomba impactés de ple a l’edifici, que la pesada biga va caure al damunt del jutge.

---

Wilhelm Keitel va ordenar la prestació del servei militar obligatori per tots els nois nascuts el 1929 o abans. A més, les dones alemanyes es varen tenir que allistar a la Volkssturm.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit francès va alliberar Colmar.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen entrar a la ciutat de Schpaleiten, on varen violar a moltes dones davant dels nens.

En la Conferència de Ialta:

A Malta, a l’aeròdrom de Luqa, al sud-oest de Valeta, a altes hores de la matinada i amb una lleugera pluja, el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, després de reunir-se el dia anterior, varen volar cap a Ialta en vols separats i escortats per 25  caces Mustang de llarg abast i sense llums de cabina. El viatge va ser batejat amb el nom de Missió número 17 i unes 700 persones varen ser traslladades a l’est del Mar Negre. Churchill volava en un quadrimotor C-54 Skymaster que l’hi havia proporcionat l’Exèrcit de l’Aire i Roosevelt en un aparell anomenat Vaca Sagrada.

Al cap de set hores i mitja de viatge, a les 12:10 varen arribar a Saki, a prop d’Eupatòria, on varen ser rebuts pel ministre Viatxeslav Mólotov i Vyshinsky. De seguida un comboi de cotxes i autobusos els va portar cap a Ialta en una carretera sense pavimentar. Avorrit, el primer ministre matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron. Els nord-americans es varen allotjar a la Vila Livadia de 50 habitacions, un palau de dos pisos construït l’any 1911 com a palau d’estiu del tsar Nicolaus II. En arribar al seu allotjament, el president nord-americà, que estava molt cansat i debilitat, va ser rebut pel personal com Excel·lència, però Roosevelt no tenia esme per res i va tenir que ser dut al dormitori, la suite del primer pis del tsar, perquè anés a dormir d’immediat. Només es va aixecar en els àpats. A 16 quilòmetres de distància, el primer ministre i el seu contingent es varen allotjar a la Vila Vorontsov, que havia servit de quarter general del mariscal Erich von Manstein durant l’ofensiva de Crimea. A Churchill i a la seva filla Sarah no els va agradar gens l’edifici on s’allotjaven. Iosif Stalin no es va reunir amb ells fins l’endemà pel seu pànic a agafar un avió.

A les Filipines:

Quan soldats de la 1º Divisió de cavalleria nord-americana varen arribar a la perifèria nord de Manila varen acabar d’envoltar la ciutat en un moviment en pinça i, llavors, el 8º Regiment va obrir pas cap al centre de la capital. Per altra banda, els nord-americans varen alliberar els camps de presoners a la Universitat de Sant Tomas i els Banys, on un grup de 500 dones nord-americanes, que havien estat en combat i que havien sigut les primeres presoneres de guerra, varen tenir que atendre als malalts i els ferits del camps.