Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
Les tropes alemanyes que defensaven Küstrin varen abandonar la ciutat. Davant d’aquella notícia, Adolf Hitler va convocar una reunió a la Cancelleria del Reich, on hi varen ser presents el general Theodor Busse, el general Heinz Guderian, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel, Freytag von Loringhoven i el general Wilhelm Burgdorf. En la reunió, Hitler va comparar el derrotisme de la Wehrmacht amb el paper del gauleiter Karl Hanke en la defensa de Breslau, anomenant-lo el Nettelbeck de la guerra, i va al·ludir al “valent” alcalde que interpretava l’actor Heinrich Georg en la pel·lícula de Veit Harlan. Després va recriminar-li en el general Busse el fracàs de Küstrin, i en aquell moment Guderian va sortir en defensar del general davant dels crits del dictador i li va dir amb to de ràbia que ell (Hitler) era l’encarregat de que les tropes rebessin la munició i va recordar-li que havia sigut un error no retirar les tropes de Curlàndia per defensar Berlín, tal hi com ell havia dit. Després de que Jodl informés de la situació en el front occidental, Hitler va demanar a tots els presents que abandonessin la sala i el deixessin sol amb el general Guderian i amb Keitel. Un cop es varen quedar sols, Hitler li va dir a Guderian que la seva salut exigia que es prengués immediatament un permís perquè tenia por que el seu cor li fallés i, seguidament, li va donar sis setmanes de permís. Guderian li va respondre amb sarcasme que prenia nota del seu permís. En to de desconfiança, Hitler li va preguntar a on aniria i el general li va contestar que no ho sabia. Keitel li va proposar que es dirigís a Bad Liebensetein, però Guderian li va respondre que era impossible perquè allí ja hi havien els nord-americans. Llavors va insistir recomanant Wolkenried, i Guderian va tancar la qüestió dient que el dia següent hi arribarien els nord-americans. Després, acompanyat per Keitel, va sortir de la sala i va tornar a Zossen. Els oficials de l’Estat Major a Zossen i els oficials del quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula varen quedar commocionats davant la notícia de que el general Guderian havia sigut rellevat. El general Hans Krebs, ajudant de Guderian, el va substituir. L’última o una de les últimes decisions que va prendre el general va ser ascendir a coronel i concedir-li la Creu de Cavaller al tinent coronel Heinrich Scherhorn, que estava a mans soviètiques però que pocs ho sabien perquè els soviètics els havien enganyat.
Després de veure que no hi havia cap possibilitat de victòria, Hitler va decidir quedar-se a Berlín fins al final. En aquell dia va enviar una carta a Albert Speer i va equiparar l’existència del país amb la duració de la seva pròpia vida.
En el transcurs del dia, Hitler va saber de la greu situació en que es trobaven els seus homes a Hongria i va creure que no estaven complint les seves ordres de resistir. El dictador va cridar a Otto Günsche i li va redactar una directiva per al comandant del 6º Exèrcit blindat, Josef Dietrich, per comunicar-li que la Leibstandarte ja no era digne de dur el nom d’Adolf Hitler i els ordenava que es traguessin els galons. Günsche, que era un Leibstandarte, va caure abatut a la cadira de l’escriptori de Hitler i va redactar l’ordre. Segurament en veure a Günsche molt afectat, Hitler li va demanar que ho deixés estar perquè faria que fos el ministre Heinrich Himmler qui fes arribar aquesta ordre als homes del Leibstandarte. El cap de les SS va volar aquell dia a Hongria per complir l’ordre de Hitler.
Durant aquell dia i els següents varen arribar a la Cancelleria informes del quarter general d’Albert Kesselring de que el front occidental estava donant mostres de desintegració en la regió de Hanau i Frankfurt am Main. S’hissaven banderes blanques, les dones abraçaven als soldats nord-americans que arribaven i els soldats alemanys es rendien. El mateix Servei Secret de les SS havia admès que fins i tot els defensors del règim criticaven a Hitler. Al migdia, a Ochsenfurt, a la Baixa Francònia, un centenar de dones es varen manifestar davant de l’edifici del responsable nazi local contra el tancament de la barrera antitanc que impedia l’accés a la ciutat i al pont sobre el Meno. Els blindats de George Patton eren a pocs quilòmetres i aquestes dones temien els combats destructors que poguessin arribar.
Precisament, Joseph Goebbels va rebre del SD un informe sobre la moral de la població que deia:
Ningú creu ja que vencerem. L’últim bri d’esperança s’ha apagat. Si perdem la guerra, som responsables d’ell segons l’opinió general, no la gent corrent, sinó la direcció del país. El poble no té ja confiança en la direcció. Critica amb duresa al Partit, a alguns dirigents i a la propaganda. El Führer és per milions de persones l’últim suport i l’última esperança, però ell també està cada dia més implicat en la qüestió de confiança i en les crítiques. Els dubtes sobre la continuació de la lluita minen el compromís, la confiança en un mateix i en els demés.
Martin Bormann va emetre l’ordre, amb la capçalera d’altament confidencial, de regularitzar la pràctica dels avortaments de les dones violades pels soviètics. Qualsevol dona que sol·licitava avortar per violació tenia que ser interrogada prèviament per un oficial de la Kriminalpolizei per saber si havia sigut forçada per un soldat soviètic. Després, Bormann va discutir amb Ernst Kaltenbrunner la idea de mantenir viu el concepte de la divisió Freikorps Adolf Hitler, desacreditada pel mateix Hitler.
Arthur Axmann va declarar que de les Joventuts Hitlerianes havia brotat un moviment de joves destructors de tancs i va assegurar en els seus nois que només eren possibles o una victòria o una aniquilació i que el seu màxim honor era la fidelitat cap a Hitler.
A les 10:04 del matí, 405 bombarders nord-americans varen atacar Berlín durant una hora i mitja en la qual varen llençar 1.000 tones de bombes explosives i incendiàries. A resulta d’aquest atac varen morir centenars de persones i milers varen quedar-se sense llar.
Les SS varen assassinar a sang freda a 176 jueus dels camp de Balf, al sud de Sopron.
Davant la imminent arribada de les forces aliades occidentals, els alemanys en retirada varen destruir parcialment el quarter general d’Alderhorst.
En el front occidental:
A Alemanya:
El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va avortar el pla d’ocupar Berlín i va ordenar avançar cap a Leipzig. Eisenhower va fer arribar en el mariscal Bernard Law Montgomery un missatge en què li comunicava que quan es reunís amb Omar Bradley a la zona de Kassel-Paderborn, el 9º Exèrcit tornaria a quedar sota el comandament de Bradley per atacar l’eix Erfurt-Leipzig Dresden per unir les seves forces als soviètics. En el missatge també li deia que la missió del seu 21º Grup d’Exèrcits era la de protegir el flanc nord de Bradley i que el general Jacob Devers protegiria el flanc dret. A Montgomery no li va fer gens de gràcia el nou pla i el va definir com la bufetada d’Ike. Després, el comandant nord-americà va comunicar els seus plans de forma detallada i precisa al dictador Iosif Stalin. Eisenhower li va deixar clar que es dirigirien a Dresden i no a Berlín. En el dictador soviètic li va agradar el pla del comandant nord-americà perquè ara tenia via lliure cap al seu objectiu, la capital alemanya, però en el primer ministre Winston Churchill i en els caps de l’Estat Major britànic no els va fer gens de gràcia i varen considerar que Eisenhower s’havia excedit en la seva autoritat, ja que no desitjaven dirigir-se al sud deixant Berlín als soviètics. Ells volien avançar cap al Bàltic, pel nord, fins Berlín pel centre i el més lluny possible del riu Elba en tota la línia. A més, els alemanys s’estaven entregant en aquell front perquè sabien que la derrota era propera i pensaven que era millor ser derrotats pels nord-americans i pels britànics que pels soviètics. Amb el nou pla d’Eisenhower, Bradley va ordenar en el 1º Exèrcit que anés ràpidament cap al nord per reunir-se amb l’avantguarda del tinent general Bill Simpson, la 2º Divisió Blindada, mentre el 3º Exèrcit del general George Patton viraria cap a Kassel, protegint el flanc dret del comandant Courtney Hodges.
A les tres de la matinada, després del combat del dia anterior a la població de Hammelburg, la columna nord-americana del 3º Exèrcit, que estava sent durament atacada pels alemanys, es va refugiar en el Turó 427, a només sis quilòmetres i mig al sud-oest d’Oflag XIII-B. La majoria de vehicles blindats varen tornar a Hammelburg amb una bandera blanca perquè no volien que fossin destruïts. Just després de les vuit del matí, la columna nord-americana va baixar del Turó 427 i varen ser atacats pel foc de tanc, artilleria, morter i metralladores alemanyes. Poc després varen ser arrestats pels alemanys i varen ser duts a Hammelburg.
A la vegada, els nord-americans varen començar a creuar el riu Neckar.
A Renània, els soldats nord-americans varen ocupar Bad Schwalbach i varen entrar a la ciutat balneari de Wiesbaden. Els defensors alemanys havien llançat prudentment les armes a l’aigua. Els nord-americans varen envoltar el centre de la ciutat amb filat d’espí i es varen allotjar a l’Hotel Rose. A la zona del Ruhr, la 3º Divisió Blindada del 7º Cos del 1º Exèrcit nord-americà va ocupar la ciutat de Marburg.
En el front oriental:
A Alemanya:
A prop de Berlín va morir en combat el dirigent ministerial Alfred Ingemar Berndt.
A Prússia Oriental:
Els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Danzig, que va comportar conseqüències terribles per la població que no va poder escapar.
Els ocupants del creuer de guerra alemany Gneisenau van enfonsar el seu propi creuer a Gotenhafen per no haver d’anar a lluitar.
A Àustria:
Els soviètics varen arribar a la frontera austríaca.
A la Gran Bretanya:
Churchill va enviar una circular en els caps d’Estat Major, entre ells el general Ismay, per dir-los que creia que s’havia de revisar la política de bombardejos contra les ciutats alemanyes perquè si no ho feien el final només controlarien un país amb ruïnes, i va afegir que el bombardeig a Dresden era un greu interrogant respecte a la política de bombardejos. Per aquest fet demanava concentrar els atacs a objectius militars, vinculats a la producció de petroli i les dependències governatives.
Diari del Tercer Reich 